Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Valencians a Flandes, de nou

Com ja sabeu els més seguidors d'Harca, la setmana passada alguns dels membres del grup vam participar en el col·loqui North sea area versus Iberian Peninsula. Social dynamics of premodern peasant communities organitzat a Anvers (Flandes) pels joves medievalistes de les universitats de Gant i de l’esmentada ciutat.

Els col·legues belgues

Es va fer inevitable, en pujar a l'avió i deixar casa nostra, pensar en els mercaders valencians medievals que enviaven els seus productes a les terres del Nord d’Europa. Partíem cap a allò desconegut, que és l'únic lloc que sempre resulta curiós i sempre et sorprèn. Tanmateix, l'experiència, tant al vessant personal com al professional, ha estat força enriquidora, més encara si el comparem amb altres seminaris i congressos que han tingut lloc recentment. Tot i que les comparacions, com que són odioses, anem a deixar-les estar, perquè cadascú ja sap el que fa. Malgrat tot, per a ser sincer, sí que diré que feia anys que no gaudia tant d'una trobada científica i d'una manera tan intensa. Sens dubte, hem experimentat aquella dita que afirma que “no per treballar més hores s'obtenen millors resultats”, i jo encara afegiré que no per estar al lloc de treball s'està treballant. I és que, a la Mediterrània, encara estem una mica lluny d'això que se'n diu l'excel·lència, almenys de la científica. Però entrem en matèria, que el brou es gela.

Presentació de Miriam Müller

La sessió començava el dijous 8 de desembre, no excessivament de matí, cap a les 10.00 hores, i sense cap acte protocol·lari ni cap gran parlament (penseu a quina hora i com solen començar les trobades científiques a casa nostra). Unes breus paraules introductòries del professor Peter Stabel per a anar directament a la primera de les intervencions a càrrec de Miriam Müller, professora de la Universitat de Birmingham. Müller va analitzar a través de dues comunitats camperoles distintes el pes de la col·lectivitat a l'hora d'influir en les decisions individuals i la gestió dels béns comunals en el moment anterior a la Pesta Negra. Així, mentre en la regió d’East Anglia, on els vincles comunitaris són més dèbils, es va experimentar un retrocés dels recursos naturals i una major concentració de la terra; per contra, a la de Wiltshire (concretament a la localitat de Monkton Deverill) la comunitat va mantenir el control sobre les terres col·lectives, raó per la qual la jerarquització dels seus membres resultà menys acusada. A més a més, insistia Müller, les dinàmiques socials, la divisió de la riquesa, no són estàtiques, sinó que estan sotmeses a un ampli ventall dels factors entre els quals el senyor o els particularitats locals juguen un paper important.

Inici de la ponència de Ferran Esquilache

Tot seguit tocava la primera intervenció dels nostres, Ferran Esquilache. La seua comunicació mirava de presentar, de forma general, una altra societat rural, l'andalusina, i com aquesta era substituïda per la feudal. La implantació de la nova agricultura i, òbviament, de la societat feudal, no podia seguir els mateixos paràmetres que a la resta d'Europa, així que insistí en les particularitats valencianes que modularen el feudalisme a casa nostra. Al final de la seua intervenció enllaçà aquestes particularitats amb el procés d'integració del regne de València en els mercats internacionals, una integració bàsicament possible gràcies al desenvolupament de l'agricultura comercial. Els assistents, però, es van mostrar més interessats en la capacitat senyorial per a imposar treballs obligatoris als musulmans, i sobretot en com s’havia produït aquest desenvolupament econòmic a un nivell més reduït que el conjunt del regne de València.

Filip van Roosbroeck i les seues vaques

D’altra banda, al Nord d'Europa o, si es vol, a l’àmbit de l'escola de CORN, cada vegada pren més força la idea de la llarga durada. És per això que en la sessió prengueren part col·legues especialistes en època moderna versats en el món rural. Companys ruralistes com Filip Van Roosbroeck, qui va analitzar la difusió de la pesta bovina entre 1769 i 1785. Per bé que al final de cadascuna de les intervencions s'obriren torns de paraula, després de la comunicació de Roosbroeck s'inicià un debat més general especialment centrat en el paper d'Esquilache. I és que encara queda una tasca molt gran per fer, ja que cal internacionalitzar la nostra recerca. I ves per on, havia arribat l'hora de dinar. Per a qualsevol valencià les 12.30 és, a tot estirar, el moment per a fer-se una cervesa i unes braves, però aquesta gent del Nord saben el que es fan quan dinen a aquesta hora. Un dinar, això sí, lleuger, perfecte per als qui havíem de parlar tot seguit, a base d'entrepans xicotets i sandvitxos variats.

Tim Soens (esquerra) i Erik Thoen (dreta)

La primera de les intervencions de la vesprada fou a càrrec dels professors Tim Soens i Erik Thoen, que insistiren en la diferenciació intraregional i en la necessitat d'especificar els models d'anàlisi d'acord amb les realitats socioeconòmiques que copsem a través de la documentació, tot deixant enrere, o en un segon ordre, les estructures polítiques com a marcs de referència. Així, doncs, en el cas de Flandes, caldria especificar entre la zona costanera i la interior, on les dinàmiques socials i econòmiques són completament diferents. I al País Valencià? Podem aplicar el mateix model d'anàlisi per a tot el país i per a tota l'edat mitjana? És clar que no. Però n’hi ha alguna subdivisió analítica que vaja més enllà de la diferència entre les comarques del nord i la resta del país? És veritat que els col·legues del sud intenten consolidar això que en diuen el Migdia valencià però, sincerament, crec que paga la pena insistir en aquests models intraregionals.

Intervenció de Frederic Aparisi

De la intervenció de Vicent Royo, després del coffee break, cridà molt l'atenció l'absència de les dones, si més no en les fonts escrites, com a protagonistes de les mediacions i de les arbitracions, un camp de recerca força treballat a l'àmbit flamenc. Per a tancar les intervencions dels més joves, Pieter de Graef ens va introduir en l'estudi del paisatge agrari i d'explotació agrícola d'un nou polder, Kallo, artigat durant el segle XVI després de les guerres contra l'emperador Carles V. El seu treball posava de manifest les possibilitats que ofereix l'estudi del paisatge, no només des d'una visió únicament historiogràfica, sinó també social, doncs, ben mirat, els historiadors no som simples turistes en el passat sinó que tenim una funció i un deure amb la societat. I és que el saber universitari també és això, transferència del coneixement adquirit.

Vicent Royo a l'inici de la ponència

Aquesta, de fet, és una de les idees que vam poder debatre en les conclusions llançades per Bas van Bavel. El professor Van Bavel insistí en la necessitat de mancomunar esforços, no únicament en l'àmbit regional, sinó ara ja sí en un context europeu perquè la història és mesurar però també comparar. També és saber compaginar, compaginar el saber específic amb el més general, ser capaç d'anar del més gran al més petit sense perdre el compàs. Qüestions totes elles que continuarem parlant, ara amb un to més distés, en el bar de la facultat acompanyats de bones cerveses belgues. El millor, sens dubte, els consells d'aquests grans professionals dels quals hem pres bona nota, perquè són crítiques constructives. Són aportacions fetes des del respecte, són aportacions fetes per a la millora del teu treball i no per a la pròpia lloança i exhibició. És curiós, o potser no tant, que quan més gran és un historiador més modesta és la seua personalitat.

Els debats continuen entre cerveses

III Seminari de Joves Medievalistes (Part II)

La segona sessió de treball s’iniciava el divendres a les 10 amb una puntualitat britànica. La primera en saltar a la palestra fou Eline van Onacker, procedent de la Universiteit Antwerpen, amb una intervenció titulada «Rural elites in a changing world. The Campine area (Souhtern Nehterlands) in the 15th and 16th centuries». De nou, l’àrea d’estudi era la zona de la Campine, prop d’Anvers. Onacker destacà el paper i la importància de les famílies dirigents locals a l’hora d’integrar la regió en els circuits de comerç internacionals. Com en el cas valencià, sens dubte la presència de comerciants i mercaders forans –anglesos a Flandes, italians a València– facilità aquesta integració, però foren els elements autòctons els que feren possible aquesta inserció. De no ser així, ambdues perifèries s’haurien convertit en simples colònies com ho eren Wana al mar Negre en mà dels venecians o Amèrica en mans castellanes.

En el cas particular de Flandes fou el seu grau d’urbanització, el desenvolupament de la ramaderia (i de la comercialització de la llana) i la fixació d’un sistema de fires i mercats (altra vegada, el mercat) qui possibilità i accelerà la integració. Unes similituds que arriben també a la possessió de la terra, ja que gairebé un 75 % del camperolat posseeix unes explotacions d’entre una i cinc hectàrees. Sens dubte, donada la exigüitat de les explotacions i els problemes de productivitat del sòl, la família mitjana pagesa es veié obligada a buscar nous ingressos bàsicament a través del putting out system i com a jornalers de les famílies benestants. Són aquestes elits les que concentren les explotacions més grans i, a més, són encara capaces d’arrendar entre 25 i 30 ha, si no més, dividides en diverses parcel·les disseminades per la zona. Tot plegat, en funció del cicle vital, fàcilment superen les 70 ha. Aquestes famílies posseeixen, a més a més, grans ramats, cas per exemple d’un large tenant farmer de Kalmthout que posseïa 850 ovelles i 250 corders. L’estudi d’Onacker no s’atura amb la perspectiva merament econòmica d’aquestes elits rurals, sinó que analitza també la seua vessant institucional. L’exercici de càrrecs públics, la participació en les formes d’organització d’una societat civil que està prenent cos (gremis i confraries), la violència exercida dins el mateix grup i contra altres, la caritat i las participació en les festes de la comunitat. Resulta curiós, o no, com són els joves d’aquestes famílies benestants les que desfilen en les festivitats amb els gegants, deixant els cabuts per altres de menys nivell econòmic. Una molt suggerent intervenció la d’Onacker, especialment per a aquells que també ens dediquem a l’estudi de les elits rurals.

No menys interessant resultà la intervenció de Kristof Dombrecht, de la Universiteit Gent, a propòsit de la diferenciació social estudiada mitjançant els finançament dels funerals amb els llibres de comptes de les esglésies. Així existeixen, segons les comunitats, quatre tipus de funerals d’acord amb les despeses que suposen: Leenart, el més car; Pieter, el mitjà i Jacob, el més barat de tots els que fan sonar la campana (death bell) i el funeral, que no fa sonar la campana. Aquestes despeses funeràries inclouen també el pagament d’una quantitat en funció del lloc en el que es vol ser soterrat. El resultat, doncs, és que les exèquies funeràries es converteixen en un perfecte indicador de l’estratificació social. En aquest sentit, resulta si més no curiós veure que entre els més benestants no hi ha una estratègia que podríem dir “humiliació”, és a dir, que caps dels rics vol aparentar ser pobre. Tots els acomodats volen i són soterrats com el que són, benestants. Res d’un soterrament tipus funeral i res de soterrar-se en l’entrada o menys encara en el fossar, tots volen estar a prop de l’altar, i paguen per a això. I és que la diferència entre els costos d’un tipus i un altre varien del cel a la terra. Pensem, per exemple, que el leenart exigeix per a un treballador format 72 dies de treball mentre que el funeral només 5. El salt és abismal, com grans són les diferències internes de la pagesia arreu d’Europa.

Paulino Iradiel clogué la sessió amb unes paraules a propòsit dels conceptes de mobilitat social i d’estratificació econòmica. Una reflexió historiogràfica que sempre està bé, especialment ara, que cada dia manquen més aquestes tipus d’intervencions. La vicedegana de cultura també ens acompanyà en la cloenda destacant el vessant internacional i l’estudi de llarga durada que havien caracteritzat les intervencions. De vesprada, mossèn Vicent Pons acompanyà els nostres convidats a una visita per la catedral, amb Noelia Rangel fent les tasques de traducció. El dissabte, per a completar la visita, el dedicarem també a fer turisme i se n'anàrem al Palmar on gaudirem d’una bona paella, per fi, i d’un bon all-i-pebre. I després, com està manat, volteta en barqueta per l’Albufera. Un bon comiat per a un bon seminari.

III Seminari de Joves Medievalistes (Part I)

Com alguns ja sabeu, la setmana passada va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València el III Seminari de Joves Medievalistes. D’aquesta edició cal destacar abans que res dues coses; la primera, que ja en van tres. Durant els darrers cursos els becaris i doctorands del departament d’Història Medieval de València hem estat capaços i capaces de coordinar-nos per a dur endavant aquesta tasca. I bona mostra de la utilitat i de la necessitat d’aquests tipus de trobades és el fet que altres departaments de la facultat han iniciat també les seues respectives singladures en aquest punt. La segona novetat és el seu caire internacional. En una primera edició miràrem d’entrar en contacte amb altres col·legues de la Corona d’Aragó, i en la segona els intercanvis es feren amb universitats de l’àmbit de la Corona de Castella. Enguany, havia sorgit l’oportunitat de treballar conjuntament amb companys de fora d’Espanya, concretament de les universitats de Gant i Anvers, a la regió de Flandes. Una altra novetat de la present edició és que, com haureu pogut observar en la cartells i tríptics, la reunió es feia sota el paraigües d’una temàtica més o menys comuna a tots els participants, la mobilitat social i la jerarquització econòmica. Ara bé, això no vol dir que s’hagen abandonat les qüestions metodològiques en favor de les de contingut. No, més encara, s’ha insistit i s’ha discutit molt a propòsit de conceptes i formes d’aproximació. El fet de donar una temàtica comuna a la trobada responia al fet que tots els participants provenien d’àmbits comuns i es troben immerses en processos de recerca realment similars sota aquesta perspectiva de la diferenciació econòmica.

Després d’una primera pressa de contacte el dimecres per la vesprada, el seminari arrancava dijous de bon de matí, a les 9.15 amb les paraules introductòries del director del departament Rafael Narbona. Tot seguit, Vicent Royo i un servidor férem una contextualització del tema i la zona de recerca a fi que el públic assistent tingués una major idea de l’àmbit sobre el que anaven a centrar-se les intervencions. I és que, per estrany que puga semblar, la regió de Flandes i el regne de València tenen elements en comú que fan d’ambdós territoris dos observatoris idonis per a analitzar i comparar les diferències i semblances que els mateixos processos històrics tingueren sobre ells. Al remat, la historia és també això, comparar. De fet, ja s’han realitzat alguns treballs entre ambdós territoris de la perifèria europea medieval en el marc de l’exposició del Toisó d’Or celebrada a València quant les vaques eren grosses.

Després de la presentació, començà el torn d’intervencions amb el treball conjunt de Maïka de Keyzer i Iason Jongepier, de la Universiteit Antwerpen, a propòsit dels límits físics entre comunitats i del paper jugat al si de l’economia pagesa per les zones comunals. A la regió flamenca de la Campine, àrea d’estudi,els artigaments foren dirigits per les famílies més acomodades de la comunitat amb el vist i plau dels senyors, que no mostraven gaire interés per aquests espais. En aquest sentit, no tots els membres de la comunitat coneixen amb nitidesa la direcció dels límits i menys encara la ubicació dels mollons, tal i com es desprèn dels testimonis en els processos judicials estudiats. I ací, com a casa nostra hui en dia, aquesta ordenació del territori, la seua posada en cultiu, i tot plegat, aquest patrimoni, ha estat menystinguda i en gran part destruïda per la societat moderna actual.

Tot seguit Lies Vervaet, procedent en aquest cas de la Universiteit Gent, analitzava les rendes de l’Hospital de Sant Joan de Bruixes en els segles XV i XVI, amb uns resultats realment força suggerents. La gestió, en lloc de ser municipal, correspon al clergat local. D’altra banda, els arrendadors són famílies de l'elit local que incrementen les seues explotacions arrendant fins a 30 i 35 ha, en diferents parcel·les, de terres de l’Hospital. En alguns casos, els menys, aquests arrendadors tenen parents entre els rectors de la institució. La vinculació, però, entre aquests arrendadors i l’Hospital és únicament i exclusiva econòmica, també en els casos que existeixen vincles de parentiu entre les parts. No ocupen cap tipus de càrrec ni tampoc realitzen cap gestió com a procuradors del monestir. Aquesta escassa, quan no nul·la, vinculació s’evidència en el fet que cap dels arrendadors demana ser soterrat a l’església de l’Hospital, i menys encara al fossar de la institució. A partir de les dades oferides per Vervaet, poguérem establir que, almenys per a la ciutat i la regió de Bruixes, un sou valencià equivalia, més o manco, a uns quatre sous parishes.

video suprimit

No podem deixar de ressenyar la intervenció, en francés, del professor Ferran Garcia-Oliver al voltant dels nivells de vida i les pautes de consum durant l’edat mitjana. Una reflexió essencialment historiogràfica, amb una especial atenció a les particularitats valencianes però des d’una perspectiva europea. Finalment, després del torn de preguntes, que se’n feren unes quantes, baixàrem a dinar. No ha estat fàcil mirar d’ajustar els dos bioritmes, el mediterrani i el de l’Europa del nord. Això de dinar a la 1 no acomodava a ningú, per a ells massa tard, per a nosaltres massa prompte. I del menjar, “mengeu massa” deien. Tampoc tant, si tenim en compte que els dinars eren a la facultat, ja m’enteneu... De vesprada tinguérem oportunitat de realitzar una visita guiada a l’Arxiu del regne de València de la mà del seu director, Francesc Torres Faus, i del col·lega Sergio Urzainqui. Fou interessant conèixer les dependències i els fons al seu lloc (perquè els fons ja ens eren ben coneguts) i fins i tot algun material curiós com els documents en àrab o en hebreu. El sopar, una cosa lleugera, i cap a l’hotel que demà continua el treball.

continuarà...