La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

Erik Thoen, una entrevista

En el marc de la nostra participació en el col·loqui de joves investigadors que organitzaren els col·legues flamencs fa poc més de dos anys, vam tindre l’oportunitat d'entrevistar alguns investigadors de l'àmbit historiogràfic de llengua neerlandesa. Ja us vam oferir l'entrevista al professor Bas van Bavel, de la Universitat d'Utrecht. Ara és Erik Thoen, de la Universitat de Gant, qui es posa davant la càmera d'Harca per sotmetre's a les nostres preguntes. Amb un estil distés, el professor Thoen analitza les claus de l'èxit de la historiografia flamenco-neerlandesa en les darreres dècades, un èxit del qual n'és (cal reconèixer-ho) el principal responsable, juntament amb Bas van Bavel i Tim Soens.

Thoen insisteix en la necessitat de formar els joves investigadors en el marc de la llarga durada. Amb tot, cal tindre en compte la disponibilitat de fonts de cada tradició historiogràfica. Vull dir amb això que no es pot fer la mateixa recerca amb cent registres de la cort local del justícia que amb cinc. Les fonts manen, i condicionen el perfil de cada àmbit historiogràfic. El que no ve condicionat per les fonts és el nombre d'idiomes que dominen els investigadors. Com podreu escoltar a l'entrevista, per a Thoen aquest és un dels puntals sobre els que descansa la gran volada que en els darrers anys han tingut els historiadors de llengua neerlandesa, almenys en l'àmbit de la historiografia rural. El particular esdevenir de Flandes i els Països Baixos –bé, supose que tot esdevenir és particular– els ha donat l'oportunitat de tindre un nivell acceptable en el domini de les dues llengües principals de la comunitat científica, l’anglès i el francès, i encara la llengua pròpia, el neerlandés, que els permet d'entendre's, òbviament, entre flamencs i holandesos, i encara també els facilita l'enteniment amb els parlars germànics. Tot plegat els han permès entrar en contacte amb diferents tendències historiogràfiques i sobrepassar els límits estrictament estatals des d'universitats més aviat modestes –Gant, Anvers i Utrecht. No debades, els historiadors flamencs i holandesos són el nucli fundacional del grup d'història comparada CORN, puix han funcionat com a centre de reunió i de distribució d'idees i projectes de la historiografia rural al nord d'Europa.

La consolidació de l’anglès com a llengua científica ha permès a la historiografia anglesa repuntar, al temps que ha significat el marciment de la francesa. No és aquest el lloc ni l'hora de debatre's a propòsit de com tot plegat ha influït en els historiadors flamencs i holandesos. Potser fóra millor demanar-se què pot aprendre la historiografia valenciana dels nostres col·legues flamencs. Les similituds entre ambdós territoris em semblen més que evidents: la presència d'una llengua minoritària (en un context internacional) que es vol dignificar, la coexistència de diversos centres universitaris de producció historiogràfica, un pes quantitatiu més aviat marginal en els circuits i trobades internacionals, i un cert paral·lelisme històric -almenys durant la baixa edat mitjana- en són algunes. Pense que el futur de la historiografia valenciana passa necessàriament per la seua internacionalització: no només per organitzar i assistir a trobades internacionals, sinó també per una presència més regular en les revistes internacionals. Cal, també, i fins i tot és més important, sumar esforços. Em referisc a una major coordinació del medievalisme valencià, més enllà de les línies de recerca, la qual cosa requereix de la voluntat de tots. Ens va alguna cosa més que l'ofici, diria que fins i tot ens va el país.

No m'entretinc més, gaudiu de l'entrevista, que paga la pena.

"Un sentit de profunditat dels problemes actuals": Entrevista a Paul Freedman

En uns dies alguns dels membres d’Harca marxarem sobre Lleida, a una nova edició del International Meeting. Abans, però, vos presentem una de les entrevistes que vam enregistrar en la darrera edició, ara fa un any. Qui seia al davant de la nostra càmera llavors era Paul H. Freedman, Chester D. Tripp Professor d’història de la Yale University.

Freedman és un dels pocs investigadors estrangers que han fet del territori de la Corona d’Aragó, i concretament de Catalunya, el camp de les seues observacions. I és en aquest sentit, en l’historiogràfic, podem dir que Freedman és un catalanista. Tot i que tampoc això ens hauria de sorprendre si tenim en comptes qui era el seu mestre, Thomas Bisson, present a Girona’85, on van coincidir tots dos. Primer de tot, doncs, per si teniu curiositat, aprofitem l'avinentesa d'aquesta entrevista per lliurar-vos la seua intervenció en aquell col·loqui; el darrer dels vídeos sobre aquella magnífica experiència historiogràfica que va ser el congres de 1985, a la llavors grisa i freda ciutat de Girona, com diu en Barceló.

Les primeres recerques d’en Freedman es van centrar en l’Església dels segles XI-XII, i les seues relacions amb la societat contemporània, amb el bisbat Vic com a laboratori de recerca. I des d’ací va començar a interessar-se per la situació de la pagesia a la Catalunya Vella. En els darrers anys ha dirigit la seua mirada al tema de la alimentació i les espècies, uns temes que per a l’Acadèmia tradicional poden resultar secundaris i marginals. Però Freedman va més enllà de la història anecdòtica d’aquests temes, i posa l’accent en els canvis econòmics i socials que van produir. Pensem, per exemple, amb el sucre, un producte que no és un aliment bàsic i que està limitat als sectors benestants de la societat; per tant, de luxe. Tanmateix, tot i el seu reduït impacte directe sobre el conjunt de la població, per a la seua producció es va desenvolupar tot el comerç d’esclaus i el model productiu de grans plantacions, a més d’una integració econòmica mundial clarament desigual en favor d’Europa.

En qualsevol cas, no vull estendre’m més en aquesta presentació. Permeteu-me només insistir, com fa el mateix Freedman, en la necessitat d’integrar l’Arqueologia i la recerca documental en la investigació de la societat medieval, una complementarietat que ens salva dels miratges de cada tipus de font. I ara sí, ja acabe.

La llarga durada enriqueix la història: Entrevista a Bruce Campbell

El temps és esmunyedís, potser massa. Ara ja fa quasi tres anys vam tindre oportunitat d’entrevistar a Bruce M. S. Campbell en el marc de la Rural History 2010 on, per cert, ell mateix donava la conferència central de la trobada. El títol de la seua intervenció, «Agriculture and national incomes in Europe, c.1300-1850», resumeix en bona mesura les vies d’indagació per les quals el professor Campbell transita. Justament és això mateix el que hem tractat de reflectir en aquesta entrevista: una diversitat de temes que tenen en la societat rural el seu fil conductor.

En un temps on impera la fragmentació del coneixement, Campbell fa apologia de la llarga durada. Aquest és el millor observatori possible per a l’historiador de l’economia, per a estudiar els canvis. La llarga durada enriqueix la història, mentre les fronteres acadèmiques l’empobreixen. Així mateix, Campbell també ha estat una figura clau dels estudis sobre el mercat de la terra a Anglaterra. Els seus treballs (sovint en col·laboració amb altres col·legues, com ara Mark Overton o Richard Smith, amb qui va coincidir en la seua etapa doctoral a Cambridge) han matisat, o directament han desdit, els postulats de Giovanni Levi a propòsit del funcionament d’aquest mercat. De fet, sobre aquest tema del mercat de la terra en particular també s’ha de destacar l’aplicació de les noves tecnologies a la recerca documental, per a l’estudi de parcel·laris, en particular els Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG, o més generalment GIS per les seues sigles en anglés). Estem acostumats, poc o molt, a sentir parlar del seu ús als arqueòlegs, però entre els que treballem amb documents escrits resulta, malauradament, encara exòtic.

Singular, si fa no fa a casa nostra, és l’altra de les línies de recerca de Bruce M. S. Campbell, que fa de l’estudi de la natura el seu element central. Ací, també ací, i encara ací, teniu alguns materials al respecte. Encara més, incidint en el tema del clima i la natura aprofitem l'avinentesa per a fer-vos partícips també de les Ellen McArthur Lectures que el mateix Bruce M. S. Campbell va donar fa unes setmanes a Cambridge. Ací en teniu sobre l’estatus socio-ecològic, sobre l’alta edat mitjana, sobre la inestabilitat climàtica alt-medieval i, finalment, sobre la Pesta Negra i el seu impacte socio-ecològic.

Val a dir que Campbell és un dels pocs historiadors que ens obrin una petita finestra des de la qual observar la seua trajectòria científica, més enllà d'un simple llistat de publicacions. Això per als qui seguim fidels a aquell consell d'E. H. Carr en Què és la història?, a propòsit dels professors, és d'inestimable valor.

Per concloure, en efecte, tres anys, o quasi, en són massa per a presentar una entrevista. Així que us preguem, amb la reverència que us cal, que accepteu les nostres sinceres disculpes, especialment l’entrevistat. I sense més, deixeu el que estàveu fent i fruïu-la:

Clapir: Joves Historiadors Valencians

Júlia Jordà / Agustí Campos

Universitat de València, membres de Clapir

 

Un nou grup d'historiadors i una nova revista: Clapir

 

El passat 4 de febrer es va materialitzar un projecte que un grup d’estudiants del Grau en Història de la Universitat de València havia estat ordint d’uns mesos ençà. Tot aquest procés ha conduït al naixement de Clapir, revista de joves historiadors valencians. En aquestes línies que segueixen farem cinc cèntims del per què del nostre naixement i dels nostres objectius. Clapir sorgeix de la voluntat de dinamització de la Història del País Valencià, menystinguda en els nous plans d’estudi, i la qual nosaltres pretenem donar a conèixer. Per a assolir aquests objectius ens hem ajudat de la xarxa, a través de la qual fer la història més accessible per a un públic més general.

Una altra de les característiques del projecte és que ha sigut dut a terme des de la base, ço és, l’alumnat que encara cursa els estudis d’Història. Es tracta d’un grup heterogeni, que compta amb aportacions que abracen totes les temàtiques i cronologies, des de l’Arqueologia i el nostre Patrimoni fins la Història Contemporània. Els integrants de Clapir, dins de les nostres possibilitats d’acció, pretenem crear un punt d'unió que aconseguesca agrupar les línies d’investigació més noves i els descobriments més recents, tot recopilant les fites més destacables de la historiografia valenciana. La voluntat de recuperar la història del País Valencià, però, s’insereix en un context global, en què la història valenciana és digna d’estar a la mateixa alçada que la de la resta de cultures occidentals.

El mot “clapir” designa, segons l’Institut d’Estudis Catalans un crit sec, agut i penetrant. La metàfora és clara, atès que representa un intent decidit i potent de reivindicació de la nostra història, a través d’un dels elements clau de la nostra cultura: l’ús i promoció del valencià.

Els membres de Clapir

La revista manté publicacions periòdiques en la plana web www.clapir.org al voltant d’estudis, congressos i activitats, tot comptant amb una secció d’entrevistes. L’objectiu a mitjà termini és publicar edició en paper, amb una temàtica transversal. Es tracta de realitzar una història pensant en un ampli espectre de la comunitat però mantenint el nivell acadèmic, a més de posar en valor i potenciar el Patrimoni valencià. En síntesi, la revista Clapir tractarà de convergir la Història amb la societat circumdant, fent aquesta més propera. Seguint el camí que ja havien iniciat Harca i Espiera en l’àmbit de la Història Medieval i l’Arqueologia, respectivament, així com més recentment Economia 21. Així mateix, cal assenyalar que es tracta d’una revista oberta a la col·laboració de tothom, a través de contacte@clapir.org.

Mostra de la revista Clapir

Per últim, hem d’agrair a Harca la seua ajuda i suport en l’aventura empresa, i la confiança dipositada en Clapir.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració dels membres de Clapir, a qui públicament agraïm el seu esforç.

Rèquiem

La relació entre el món acadèmic i la història, diguem-ne, amateur no és fàcil, gens fàcil, menys encara a casa nostra. Si bé es mira, l'Assemblea d'Història de la Ribera sembla ser l'únic espai de trobada entre ambdós vessants de la pràctica historiogràfica. Amb tot, també aquest exemple deuríem prendre'l amb cautela. Però si hi ha un punt de trobada entre els professionals de la història i els que es creuen ser-ho, aquest és l'arxiu. A l'estiu i a la tardor, com les fulles perennes del taronger, els aficionats a la història passen les seues hores a l'ombra de papers antics i pergamins més vells encara, guarits de les inclemències del temps, ara el fred, ara la calda. Trobareu que són gent diversa: retirats professors d'açò i d'allò, de l'altre, antics cuiners, administratius o advocats... però, tots plegats, jubilats que generen una demanda als arxius que no cal menysprear. D'entre tota aquesta gent, m'agradaria rescatar el record d'un en particular.

Ell era home ja major, malaltís i trist, desenganyat de la vida, però amb l’elegància que donen els diners i la cultura pròpia de la burgesia valenciana de preguerra. Us diré que havia treballat a l’ambaixada espanyola de Nova York durant molts anys. Jubilat, amb una perenne depressió i una malaltia que l’atordia ara sí ara també, sense cap obligació social ni familiar, va trobar un quefer a l’arxiu. Certament, la seua perxa juntament amb les ulleres redones a l’estil francès li conferien una aureola, diguem-ne, singular, diferent a tota la fauna arxivística que defuig de les obligacions domèstiques i es refugia a les sales dels arxius de València. A diferencia de la resta, ell no hi va destacar mai per ser un lector agut, tindre ull crític o per haver estat una autoritat cultural en cap institució local i menys encara del món universitari.

La veritat és que no recorde quin dia ni com el vaig conéixer. Supose que, fruit de compartir hores d’arxiu, un bon dia parlàrem i avant. Com bona part de la gent que va a l’arxiu a donar feina (la qual cosa està molt bé perquè ajuden a mantenir les sales més o menys plenes), s’inicià en açò de la història amb l’excusa de l’arbre familiar. No sé exactament fins a quin grau d’avantpassats va arribar, però el ben cert és que un dia decidí fixar-se en les famílies camperoles. No em pregunteu ni per què, ni d’a on, ni de quin període exacte. Com que la lletra gòtica se li feia massa difícil optà per dedicar-se als segles moderns. Freqüentava només dos arxius a València, almenys fins on jo sé i he coincidit amb ell, de matí a l’Arxiu del Regne, i de vesprada a l’arxiu de protocols del col·legi seminari del Corpus Christi de València. Fou en aquest darrer on vaig tindre oportunitat de conèixer-lo millor. I és que el Patriarca, com és coneix comunament aquest arxiu, es presta a això, a una relació més personal entre els qui comparteixen la sala. El barret durant els minuts abans d’entrar esperant que el porter òbriga la porta, el cafenet a l’entremig o, per als que fumen, una cigarreta al claustre eren, són, moments per a la conversa i la familiarització amb els altres. A diferència de la resta de gent gran, ell et parlava d’igual a igual o, fins i tot, col·locant-se per sota de tu, demanant-te per açò i per allò, com si ja foses tota una autoritat en la matèria, mentre damunt et pagava un cafè o t’oferia un cigarret. I tot això amb una modèstia que contrastava amb la més rància i agosarada supèrbia dels altres.

Un dia, sense saber com ni per què, començaren els problemes. Primer les equivocacions de signatura, que portaven boig l’arxiver qui havia de pujar i baixar de nou a la sala a pels volums notarials. Desprès, més seriós, els desmais. Recorde la primera vegada que ho vaig presenciar com el cor em bategava que se me n’eixia, no només perquè es va ensorrar damunt la cadira davant de mi, sinó perquè els que estaven al costat van romandre impassibles: tranquilo, tranquilo, ya le ha pasado otras veces, ahora enseguida vuelve. Es desploma una persona al teu costat i no ets per alçar-te de la cadira? Només els joves ens vam apropar per veure com s’hi trobava i de seguida “va tornar”. Això no obstant, vam romandre nerviosos, algunes se’n eixiren a fumar la resta de la vesprada. Aquest “espectacle” el vaig haver de contemplar un parell de vegades més encara. Al principi, com que li venia de nou tot això, el desmai el trobava d’imprevist, però amb el temps aprengué a anticipar-se i seure en la cadira. Jo vaig deixar d’acudir assíduament al Patriarca, però sempre que el veia aprofitava per fer un barret i prendre un cafè junts conscient que aquell bon home tenia anècdotes per contar i de les que aprendre, tot i que no foren d’història.

Darrerament havia rebutjat bona part dels que havien estat els seus valors al llarg de la seua vida i com a exemple mirava de parlar valencià, la qual cosa per a una persona com ell era tot un signe. Això, sumat a les seues equivocacions amb les signatures arxivístiques i els problemes de salut, cada vegada més greus, provocava la mofa i els comentaris jocosos dels qui, en teoria eren, els seus col·legues, més aviat falsaris. L’última vegada que el vaig veure amb vida, curiosament, no fou a l’Arxiu del Regne ni tampoc al del Patriarca, sinó a l’Arxiu Municipal de València. Llavors ja estava molt flac, amb tremolors i alguna botija per parlar. Ja veus com són les coses. Al poc de temps l’arxiver del Patriarca em va comunicar que havia mort, sembla que tot sol a sa casa. Tot i que era un toc anunciat, em vaig entristir, tot plegat em resultava un home simpàtic. No sé si realment sabia el que feia quan anava a l’arxiu perquè prenia notes dispars i demanava protocols notarials sense un ordre o una lògica aparent, però el que contava de la seua trajectòria vital sí que em resultava força interessant.

El més fort, però, estava per vindre. De nou de la mà d’aquesta gent que es deien sus amigos del archivo. Resulta que en les darreres setmanes han fet gestions pels arxius de València per veure si cap arxiver té contacte amb la família del difunt perquè els entreguen les fitxes que va confeccionar al llarg de cinc o sis anys de treball. Primer es burlaven de la seua persona i del seu treball, més encara, a les esquenes, i ara demanen per les seus fitxes. No és el lloc ni el moment per glossar les vergonyes de la fauna que sovinteja els arxius de València, però aneu alerta amb los abuelitos.
 

Dades personals d’aquest home només sé que havia treballat a l’ambaixada espanyola a Nova York, segons ell, i que li deien Santiago. No crec que s’esperara que ningú parlara d’ell quan haguera mort, però desprès d’assabentar-me d’això de les fitxes tenia ganes de fer-ho. Un modest homenatge.

Postdoc 2012 (JdC, RyC, ICREA)

Aquest no era el post que tenia preparat per a hui, però les circumstàncies manen. Cada cert temps sembla que la Setmana Santa serveix d’excusa als polítics per a fer de les seues, des d’aquell Dissabte Sant Roig d’Adolf Suárez. Aquesta vegada ha estat el Dimarts Sant el dia escollit per a fer pública una convocatòria, la de les ajudes postdoctorals. Als valencians, la notícia es ha pillat en dies laborables, però a la gent de la resta de l’Estat, que des del divendres passat està de vacances, igual sí. Tot i que, la veritat, tal i com estan les coses, em costa d’acceptar que algú que sol·licitarà una postdoc estiga a Sierra Nevada o a la Concha de vacances. Certament, des del divendres passat, quan es feren públics els pressupostos, i ja abans, els investigadors més joves –bo, amb més de trenta anys- les veien vindre. Alguns pronosticaven, fins i tot, la desaparició dels programes de continuació de la recerca (JdC, RyC, ICREA). Des dels usuaris d’harca a facebook i twitter hem estat rellançant notícies al respecte a fi de donar la màxima difusió possible.

Les dades són contundents, esfereïdores. Segons sembla, el programa de formació postdoctoral consta, únicament, de 150 beques per als investigadors. Això vol dir que, respecte a l’any passat, s’han eliminat 100 beques, 100 vides truncades, 100 somnis esvaïts. I una tragèdia si ho comparem amb 2010, quan la convocatòria comptava amb 350 beques. En dos anys s’han liquidat el 57% de les beques entre els dos partits majoritaris, com va apuntar Vicent Baydal al seu perfil de facebook. L’excusa, per tots coneguda, la crisi. Llavors, la solució de la classe política davant la situació de canvi i reestructuració del mercat és repetir aquelles fórmules i patrons que, justament, són els que ens han portat a la situació actual. No podreu dir que l’Estat no intervé en l’economia, i tant que ho fa. No direu que s’empenta la ciència, i tant, però cap al fons. La intervenció en els mercats de l’Estat espanyol poc té a veure amb el keynesianisme, és només per a assegurar la supervivència de certs elements del sistema. 2000 milions menys per a investigació. L’educació cau un 21,9% davant del 2% de la Casa reial. I què us diré de la amnistia fiscal?

Aquest és el model que es vol fonamentar en aquest Estat. Si Alemanya és sinònim d’eficiència, de compromís i d’èxit, Espanya és dels toros y las verbenas, de la borratxera gratuïta i de la corrupció, també gratuïta; no per als ciutadans, sinó per als corruptes. Res de tot això importa, perquè Espanya també és sinònim d’èxit esportiu: panem et circenses.

Ad defensionem historiarorum (I)

L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.

Bolaño, la literatura i la història

Historiadors, tot un món

De vegades trobes reflexions sobre la història molt allunyades del seu propi àmbit. És el que ocorre amb els següents textos que el xilé Roberto Bolaño escrigué a la novel·la Los detectives salvajes (1998, p. 484-485). En teoria, parlen exclusivament sobre l'obra literària i l'ofici d'escriptor, però em sembla que, qui més qui menys, els historiadors també ens hi podem sentir representats:

Iñaki Echavarne, bar Giardinetto, Calle Granada del Penedés, Barcelona , julio de 1994. Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la Obra su viaje hacia la soledad. Acercarse a ella, navegar a su estela es señal inequívoca de muerte segura, pero otra Crítica y otros Lectores se le acercan inacansables e implacables y el tiempo y la velocidad los devoran. Finalmente la Obra viaja irremediablemente sola en la Inmensidad. Y un día la Obra muere, como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de todos los hombres. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragedia.

Aurelio Baca, Feria del Libro, Madrid, julio de 1994. No solo ante mí mismo ni solo ante los espejos ni en la hora de la muerte que espero tarde en llegar, sino ante mis hijos y mi mujer y ante la vida serena que construyo, debo reconocer: 1) Que en época de Stalin yo no hubiera malgastado mi juventud en el Gulag ni hubiera acabado con un tiro en la nuca. 2) Que en época de McCarthy yo no hubiera perdido mi empleo ni hubiera tenido que despachar gasolina en una gasolinera. 3) Que en época de Hitler, sin embargo, yo habría sido uno de los que tomaron el camino del exilio y que en época de Franco no habria compuesto sonetos al Caudillo ni a la Virgen Bendita como tantos demócratas de toda la vida. Y una cosa va por otra. Mi valor es limitado, bien cierto, mis tragaderas también. Todo lo que empieza como comedia acaba como tragicomedia.