Paulino Iradiel i Enric Guinot a Girona en 1985

Vicent Royo
Aquell fred gener de 1985, a Girona, el feudalisme valencià irrompia per fi en el panorama historiogràfic. Feia dècades i dècades que eclesiàstics, lletraferits, burgesos republicans i professors universitaris parlaven i parlaven de la València hanseàtica, d’aquella València burgesa oposada al seu rerepaís rural i “feudal”. I era en aquesta contraposició on excusaven la manca d’industrialització del país, la tardana i mal aconseguida introducció al capitalisme més innovador i la inexistència d’una classe política autòctona que, com a Catalunya, fóra capaç de regir el destí del poble valencià, entre moltes altres coses. Des de la fi del segle XIX fins passada la transició democràtica, era tot allò “feudal” el que explicava l’endarreriment històric de la societat valenciana, foren qui foren els que en parlaren del seu passat. Un concepte, un terme historiogràfic necessari per donar compte del funcionament de la societat durant almenys vuit segles, romania més enllà dels afores del medievalisme valencià. Era una entelèquia, quasi no es podia ni remorejar, però existí, i tant que existí! Parlo del “feudalisme”.

Quan les historiografies més avantguardistes de l’Europa Occidental, és a dir, l’escola dels Annales i, sobretot, els distints historiadors que seguien els postulats del materialisme històric, discutien la formació i les característiques del feudalisme, fonamentalment allà pels anys setanta del segle XX –només cal recordar l’efervescència de l’anomenat “debat Brenner”–, els historiadors peninsulars tenien les portes tancades a qualsevol influència externa. El teló d’acer del franquisme era una llosa, és cert, i fins i tot intel·lectuals com Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz havien negat l’existència del feudalisme a la península Ibèrica, amb l’excepció de Catalunya. Només alguns historiadors castellans, certament atrevits, com Abilio Barbero i Marcelo Vigil –La formación del Feudalismo en la Península Ibérica, (Barcelona 1978)–, José Ángel García de Cortázar –El dominio del monasterio de San Millán de la Cogolla, siglos X al XIII. Introducción a la Historia rural de Castilla altomedieval, (Salamanca 1969)–, Julio ValdeónLos conflictos sociales en el reino de Castilla en los siglos XIV y XV, (Madrid 1975)– i Salustiano Moreta –El monasterio de San Pedro de Cardeña: Historia de un monasterio castellano (902-1338), (Salamanca 1971)–, trencaven el tel boirós de la intel·lectualitat de la dictadura i, agosarats ells, introduïen els preceptes propis del marxisme per parlar del feudalisme castellà i lleonés.

A les terres veïnes del Principat foren els rigorosos estudis de Josep Maria Font i Rius els que definiren el feudalisme català. La seua visió, això no obstant, era un xic institucionalista, ja que les empremtes de la seua formació acadèmica com a jurista eren força notables en les seues anàlisis, dedicades a les cartes pobla i el dret local, i deixaven de banda en certa mesura els aspectes socials. La seua tasca, tanmateix, obria un camí que prompte completaria Pierre Bonnassie, sobre el que no em detindré més ací, perquè ja ens hem ocupat en dies anteriors. Què hi havia a casa nostra? Un desert, un buit historiogràfic impregnat de mediocritat. L’aleshores catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, Antonio Ubieto, seguit per María de los Desemperados Cabanes, oferia una visió antiquada i desfasada del passat medieval valencià, ancorat en la recerca dels orígens del regne, els repobladors i la llengua, en el seu Orígenes del reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, (València 1976). La seua producció, impregnada d’una palesa mediocritat historiogràfica i presentada amb una penosa prosa literària, servia per revifar les essències valencianes i l’integrisme polític, propis d’altres temps, i un sentiment d’anticatalanisme recolzat per altres intel·lectuals atrinxerats a l’Acadèmica de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat i les pàgines del diari Las Provincias.

Emergien, no obstant això, petits estels que aportaven una llum innovadora i atrevida a la fraudulosa interpretació i a la manipulació documental del passat medieval valencià duta a terme des de la universitat. D’una banda, els breus i periòdics articles publicats al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura per algun que altre erudit local, preocupats per l’edició i l’estudi de les cartes pobla del nord valencià. De l’altra, l’obra d’Honori Garcia sobre la governació de Castelló -Estado económico-social de los vasallos de la gobernación foral de Castellón, (Vic 1942)- on l’estudiós castellonenc, des del seu exili català, analitzava l’oposició entre feudalisme i emfiteusi des de l’àmbit del dret, amb un llenguatge més depurat i amb termes innovadors per a l’època. Sorgiren més endavant tres figures, tres espurnes en la penombra que anaven a realitzar una interpretació del país rural silenciada en aquells anys i rebatuda amb posterioritat. Joan Fuster -Nosaltres els valencians, (Barcelona 1962)- articula un discurs viu i dinàmic que explica les contradiccions valencianes en base a una “dualitat insoluble”, en paraules de Ferran Garcia-Oliver -Terra de feudals, (València 1991, p. 31)-, remuntant-se a l’acta de naixement del regne, l’actuació de Jaume I, les modalitats de repoblació i l’organització del territori. L’intel·lectual suecà obrí una via d’interpretació del passat valencià vertebrat per l’oposició entre el camp i la ciutat, l’interior i la costa, la població cristiana i la musulmana, els feudals i els burgesos, que recolliren Manuel Sanchis Guarner i Joan Reglà («El dualismo en Valencia y sus desequilibrios», Saitabi, XVII, 1967, p. 51-69), i on el feudalisme apareixia filtrat a través del sedàs jurídic.

De fet, el feudalisme valencià era una eina de treball i d’interpretació quasi exclusiva de modernistes i contemporaneistes, com ara Manuel Ardit, Isabel Morant, Carmen García Monerris i Pedro Ruiz («Estructura i crisi del règim senyorial al País Valencià», L’Espill 3, p. 59-87). Tanmateix, el dualisme fusterià serví per lligar les tesis d’època moderna i contemporània amb el passat medieval i, així, començar a donar una visió de conjunt de la societat valenciana al llarg dels segles. I hereu de tota aquesta corrent de renovació és l’estudi de Luís García-Guijarro Ramos -Datos para el estudio de la renta feudal maestral de la orden de Montesa en el siglo XV, (València, 1978). L’obra és tota una novetat en el panorama historiogràfic valència i un impuls a la introducció dels conceptes propis del materialisme històric, davallant el camp d’observació a unitats més menudes, ben situades en un àmbit cronològic i espacial (l’orde de Montesa, al Maestrat), per observar el funcionament pràctic de realitats més generals i, de vegades, distorsionades per esquemes rígids (el feudalisme). Heus ací els postulats de Witold Kula i Rodney Hilton, però ara introduïts sense haver de donar cap justificació per utilitzar-los. Heus ací també la definició de Montesa com una “empresa feudal”, tota una declaració d’intencions rupturista que situava el medievalisme valencià en els corrents d’investigació més actuals.

Les bases, doncs, estaven ja ben fonamentades. Només calia l’espenta definitiva perquè el medievalisme valencià començara a caminar tot sol. I açò succeí gràcies a una generació de medievalistes que, formats al recer dels canvis de la transició democràtica i de la recepció ja oberta dels postulats del materialisme històric, anaven a revolucionar el panorama historiogràfic local. Enric Guinot, Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. El primer abordant de ple la caracterització del feudalisme valencià, del que ara m’ocuparé; el segon i el tercer estudiant la societat rural en tot el seu conjunt. Les seues tesis doctorals, de principis dels anys vuitanta, suposen el punt de partida. A ells s’afegeix la figura de Paulino Iradiel, que desembarca a València precisament quan els tres joves comencen a irrompre en el món del medievalisme. Format uns anys abans a la Universidad de Salamanca, Iradiel introdueix a la historiografia valenciana la renovació que els historiadors italians estan duent a terme en relació als conceptes del marxisme més ortodox. Una renovació conceptual i metodològica que, amb el pas dels anys, ha aplicat sobretot al món urbà, el seu focus d’atenció preferent, però que, en primer instància, dirigí a les estructures feudals valencianes. Bona mostra és la seua participació al col·loqui de Roma de 1978, ja esmentat ací, on recull la idea de la periferització en el context de la Mediterrània occidental i l’aplica directament al cas valencià per donar compte de les seues estructures socials, polítiques i econòmiques. A ell es deu la concepció d’una societat medieval valenciana caracteritzada per un desenvolupament desigual a l’interior d’un sistema econòmic integrat i, producte d’aquesta reflexió, és el replantejament de la noció de crisi baixmedieval, tant en el seu abast com en la seua cronologia.

Es tracta de temes, en especial l’estructura feudal i el desenvolupament dels territoris perifèrics, que Paulino Iradiel reprengué a Girona el 1985. Ací parlà de l’assentament de les famílies nobiliàries al nou regne de València a la darreria del segle XIII i la primera meitat del XIV, fent especial incidència en el procés de territorialització de l’aristocràcia i la seua consolidació en llinatges adscrits a un senyoriu o a un càrrec polític. Estructures familiars i poder polític, els dos eixos que vertebraran el seu itinerari investigador fins l’actualitat, però en aquell 1985 aplicats als “feudals” i més endavant a l’artesanat i els patricis urbans. No em detindré ací a resumir la seua intervenció i tampoc no podeu llegir-la a l’edició de les actes, perquè no es publicà, així que vos convido a escoltar la seua comunicació. Paga la pena perquè, com sempre, la seua intervenció està articulada per un pulcre aparell teòric que, en aquells moments iniciatius del marxisme a casa nostra, esdevé tot un goig intel·lectual i un motiu de reflexió ben suggeridor.


No obstant, em detindré en una reflexió que Paulino Iradiel llança al final de la seua intervenció. Ho diu ell mateix. No tenia previst concloure així la seua comunicació, però els debats dels dies anteriors a Girona l’empenyen a fer-ho. I el que fa no és altra cosa que prevenir, cridar l’atenció sobre els excessos conceptuals i metodològics que, en aquells moments iniciàtics, podien cometre els medievalistes en el seu afany de trobar feudalisme per tot arreu. I el que diu és que la societat valenciana és una societat incompleta, prenent com a referència els postulats del feudalisme perifèric que he esmentat abans. Creu necessària l’aplicació de termes com “feudal” i “senyorial” per ajudar a entendre la complexitat de les relacions socials, però, segons ell, no poden utilitzar-se per definir el mode de producció en la societat valenciana. No pot aplicar-se una fórmula legitimadora, ni utilitzar un únic comú denominador sense una aplicació pràctica i concreta, tenint en compte també el vessant institucional i jurídic del feudalisme. Cal lligar, diu, la realitat social i els conceptes institucionals per parlar de feudalisme i senyoriu al País Valencià. Si no es fa, el perill de caure en fal·làcies i en construccions ideològiques més que reals, que no expliquen el funcionament del sistema, és més que evident.

Encertada prevenció conceptual i metodològica, que serà assumida pels medievalistes valencians en el anys següents. El mateix Enric Guinot se n’adona a la seua comunicació i diu literalment que la intervenció del professor Iradiel –immediatament anterior a la seua– l’ha deixat en fora de joc. No és ben bé així, sinó que cal entendre el paper d’un i d’altre aquell 1985. Iradiel feia una reflexió que pretenia evitar excessos, mentre Guinot exposava els resultats de la seua investigació, la implantació del feudalisme al País Valencià. Per primera vegada s’utilitzen termes del materialisme històric més ortodox per definir l’estructura social, econòmica i política valenciana als segles medievals. Per primer cop es parla de “mode de producció”, “renda feudal”, “mecanismes d’extracció de renda”, “expansió i crisi del sistema”, “procés de senyorialització”, ... I tot aplicat al Maestrat, a l’orde de Santa Maria de Montesa, als segles XIII i XIV. Començava ací l’inici d’una nova etapa de comprensió i anàlisi del feudalisme valencià, en general, i de les terres del nord, en particular. Quant de temps havia hagut d’esperar el medievalisme valencià!


Les cartes pobla, el procés de repartiment i fixació dels senyorius, l’exercici de la jurisdicció, la concreció dels mecanismes d’extracció de renda, la seua composició i el seu pes en l’economia senyorial, aquestes són les eines que utilitza Enric Guinot per analitzar la implantació del feudalisme al territori valencià després de la conquesta del segle XIII, veure el seu progrés en el procés de creixement ininterromput que s’allarga fins mitjan segle XIV i esbrinar les disfuncions que expliquen la posterior crisi del sistema, que perdura fins ben entrat el segle XV. Tot plegat, ofereix una primera explicació global del feudalisme valencià, aplicat a un territori concret, per donar compte de les seues característiques i la seua evolució en la llarga durada. I producte de tot aquest treball és la seua tesi doctoral, publicada el 1986 amb el títol Feudalismo en expansión en el norte valenciano. Antecedentes y desarrollo del señorío de la Orden de Montesa, siglos XIII y XIV, (Castelló 1986).

Enric Guinot continuarà amb la seua tasca d’estudi i anàlisi del feudalisme valencià en els anys posteriors a la confecció de la seua tesi doctoral. I ho fa amb un llenguatge i uns conceptes renovats. En efecte, com bé puntualitza en la comunicació de Girona de 1985, se n’adona que la utilització d’esquemes rígids i poc flexibles dificulten l’explicació de fenòmens particulars. En altres paraules, l’aplicació dels conceptes del feudalisme clàssic sovint no són vàlids al País Valencià, perquè som al davant d’un territori amb uns trets específics, nascut de la conquesta i la colonització, que presenta una evolució distinta a altres regions europees per la seua incorporació tardana al sistema feudal. I és sobre aquesta renovació conceptual i metodològica que Enric Guinot realitza els seus estudis sobre les cartes pobla i els colons del segle XIII, sobre la demografia i la renda (que podeu veure ací), sobre els senyorius i els ordes militars, treballs que situen el medievalisme valencià en l’avantguarda de la historiografia europea de primer nivell.

Pierre Guichard i Miquel Barceló a Girona en 1985

Ferran Esquilache
Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.

Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.

Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.

Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.


Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.

Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.

Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.

També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.


De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.

PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.

Pierre Bonnassie i Thomas N. Bisson a Girona en 1985

Vicent Baydal
Feia fred aquells dies i nits de principi de gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona, diu en Barceló. I diu que ho deu recordar en Portella, l'altre organitzador del col·loqui sobre La formació i l'expansió del feudalisme català que hi va tenir lloc aleshores. Nosaltres, evidentment, no ho podem recordar. No hi érem. Teníem entre 1 i 5 anys. No era moment d'assistir a encontres acadèmics. Els nostres pares, que sempre han mirat amb cert rezel açò de la història, tampoc ho hagueren permès. Menys encara a una ciutat grisa i bruta on feia un fred terrible. Cal advertir, però, que la fredor es pot calcular amb total exactitud segons els sistemes internacionals fets per a mesurar la temperatura. La grisor i la brutor, en canvi, depenen d'uns altres paràmetres, probablement més subjectius, més vinculats al bagatge i les interpretacions particulars de la persona que emet el judici sobre el color i l'estat higiènic de la ciutat. Uns la veuran grisa i bruta, però d'altres, potser, la consideraran blanca i neta.

D'això, en certa manera, anava el col·loqui de 1985: de subvertir públicament i definitivament la interpretació tradicional que la historiografia acadèmica havia donat del feudalisme a Catalunya i la seua posterior expansió als futurs regnes de Mallorca i de València. Deia en Barceló que volien reflexionar sense dèries ideològiques o prejudicis entorn de l'estat de la recerca sobre el feudalisme català. És evident que en tenien, com tots, d'ideologia i prejudicis. Per això van acollir de bon grat una nova concepció del feudalisme, d'origen marxista, que incloïa no només una definició institucional o jurídica, sinó també -i fonamentalment- els elements de producció i de lluita de classes. En paraules de Pierre Bonnassie, per exemple, el sistema feudal es podia definir com un règim social que es basava en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis (de l’excedent) del treball camperol i que garantia, mitjançant un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus), la seva redistribució dins de la classe dominant. Uns anys abans, en 1978, el col·loqui de Roma sobre Structures féodales et féodalisme dans l'Occident méditerranéen (Xe-XIIIe siècles) havia consagrat aquella visió a nivell europeu.

Així les coses, Bonassie va ser el principal ponent del col·loqui de Girona, juntament amb Pierre Guichard. La seua tesi doctoral sobre La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle: croissance et mutations d'une société, havia estat recentment publicada, en 1975-1976, bo i marcant un punt d'inflexió en els estudis sobre el feudalisme català. De fet, la seua visió sobre els orígens del sistema feudal al segle XI és la que jo encara he estudiat a la Facultat d'Història de València, no fa tants anys. I seguia els postulats proposats per Georges Duby a la seua tesi sobre La société aux XIe et XIIe siècles dans la région mâconnaise, en 1953, influenciat encara pel marxisme, segons els quals s'havia produït una mutació social sobtada entorn de l'any 1000. Aquesta idea fou aplicada paral·lelament per la historiografia francesa a diversos territoris europeus meridionals: per Pierre Toubert al Laci (Les structures du Latium Medieval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, 1973), per Jean-Pierre Poly a la Provença (La Provence et la société féodale: 879-1166. Contribution à l’étude des structures dites féodales dans le Midi, 1976) i per Pierre Bonassie a Catalunya (en l'obra esmentada). Tots ells veien que al segle XI s'havia produït un assalt al poder públic per part d'una nova casta de cavallers, que, alhora, també s'haurien apropiat violentament de les terres i els homes, lliures després de la desaparició de l'esclavisme tardoantic. L'incastellamento, en aquest sentit, hauria tingut un paper clau en la susdita mutació, origen del feudalisme i de la servitud pagesa.

La hipòtesi acabà esdevenint paradigma, sintetitzada en 1980 per Jean-Pierre Poly i Éric Bournazel a l'obra La mutation féodale. X-XIIe siècles. I és precisament la que Bonnassie exposà al col·loqui de Girona, amb la seua ponència "Sur la formation du feódalisme catalan et sa première expansion (jusqu'à 1100 environ)". Ho podem copsar al resum del text que se n'edità: A final del segle X, començaments del segle XI, la societat catalana pot ésser caracteritzada com una societat d'homes lliures. Però les llibertats pageses són fràgils i no resisteixen pas els sotracs que, en els anys 1020-1060, marquen l'adveniment del feudalisme. Les mutacions violentes que es produeixen en aquesta època són el producte de diversos factors, dels quals es pot posar en primer terme el creixement econòmic i la transformació dels mètodes de guerra. Tot plegat porta a una generalització dels lligams de dependència. La pagesia, sotmesa al regim de la senyoria banal (o castral), veu com la seva situació es degrada i ben aviat es trobara sotmesa als mals usos i a la remença (els quals, apareguts a final del segle XI, seran sistematitzats i institucionalitzats a final del segle XII i el segle XIII). La noblesa es renova amb la incorporació d'un nombre considerable de "milites castri" d'extracció, sovint, molt humil. La cohesió del nou grup nobiliari és assegurada per un desenvolupament molt accentuat de les relacions feudo-vassallàtiques, per la funció d'arbitratge que s'atribueixen els comtes de Barcelona i, finalment, pel dinamisme d'una primera expansió territorial en direcció a la Catalunya Nova, d'una banda, i cap a les terres occitanes, de l'altra. Encara més, podem sentir directament les paraules que Bonnassie pronuncià a Girona ara fa 27 anys, així com el debat posterior que generaren:


Com he apuntat, aquesta visió de la mutation féodale aplicada a la Catalunya del segle XI és encara ben viva a la nostra historiografia. I això malgrat que ha estat fortament qüestionada al seu nucli d'origen, França, on autors conservadors com Dominique Barthélemy o Jean Durliat han advocat per una transició molt més gradual, entre els segles IX i XIII. També d'altres, com Alain Guerreau o Joseph Morsel, han obviat aquest model des d'una visió més antropològica, partidària d'un feudalisme de llarg termini (des del segle V fins al XVIII), en base a les relacions de domini i de parentiu, i a la posició central de l'Església dins del sistema social. Podeu trobar un estat de la qüestió a l'alçada de 2002 en aquest article de Christian Lauranson. Igualment, també s'ha criticat des de la historiografia estatunidenca la visió encetada per Georges Duby, com ha fet, per exemple, Fredric L. Cheyette per al cas concret del Mâconnaise. Per al cas català, han continuat defensant la "revolució feudal" historiadors com Josep Maria Salrach i Thomas N. Bisson, que també participaren en el col·loqui de Girona de 1985, el primer amb una comunicació conjunta amb Joan Pau Rubiés, "Entorn de la mentalitat i la ideologia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les quatre grans cròniques", i el segon amb una altra en solitari, sobre "The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)". Podem veure la intervenció d'aquest darrer a Girona, resumint-hi en francès la seua aportació:


Bisson estudià les llistes de queixes que les comunitats camperoles presentaren davant els comtes de Barcelona durant la segona meitat del segle XII per tal de denunciar els mals usos senyorials, que estigueren a la base de la servitud pagesa de la Catalunya Vella. Tanmateix, tot i la distància temporal amb el començament de la violència cavalleresca proposat per Bonassie una centúria abans, Bisson sempre s'ha postulat del costat dels que veuen un canvi fonamental al segle XI, una transformació, si més no, quasi-revolutionary. Així ho defensà en solitari al debat sobre "The feudal revolution" que es mantingué a la revista Past and present entre 1994 i 1997, així com al seu llibre de 1998 Tormented voices: power, crisis, and humanity in rural Catalonia, 1140-1200, que és, en certa manera, una culminació d'allò presentat a Girona 13 anys abans. Per contra, d'altres autors com Gaspar Feliu o Paul H. Freedman, que també estigueren presents al col·loqui, han emprat l'argument de l'extens període de formació de la servitud catalana per tal de refutar la "mutació feudal" percebuda per Bonnassie. Segons Freedman, per exemple, fou un procés llarg i lent, des de l'Antiguitat Tardana fins al segle XIII, una visió que semblen confirmar, per al seu període final, els estudis de Lluís To i de Pere Benito.

Tot plegat, recentment Flocel Sabaté ha proposat una revisió del model mutacionista al seu article "La Catalunya dels segles X-XII i la definició historiogràfica del feudalisme". Recollint les crítiques realitzades ací i allà per diversos autors, advoca per realitzar noves investigacions que aprofiten el gran cabdal de documents editats durant els darrers anys. Sabaté, per tant, no ofereix un nou model interpretatiu, sinó, més bé, un qüestionari entorn de cinc eixos bàsics que haurien de guiar els interessos de les properes recerques: el procés de senyorialització i castralització, el pes de la frontera i de l'expansió feudal, la importància de la violència senyorial inherent al sistema, l'adequada caracterització de les nocions de dret i justícia, i els valors i discursos ideològics assumits per la societat de l'època. En definitiva, seguint o no aquestes orientacions, serà tasca dels historiadors del present i del futur la verificació i revisió del model que Pierre Bonnassie exposà aquell fred gener de 1985 a la ciutat grisa i bruta de Girona. Rendim honors, mentrestant, als nostres pares historiogràfics.

Dels mals no n'hi ha cap de bo, només la malvasia

Frederic Aparisi Romero
Sens dubte, la beguda principal a l’Europa continental durant l’edat mitjana, i encara després, fou el vi. L’aigua, tot i aclarir la vista, no estava ben considerada ja que sovint era font d’infermetats relacionades amb les intoxicacions i els problemes digestius. Calia, per tant, anar amb compte a l’hora de beure de qualsevol font o brollador, i per descomptat, quedaven fora totes aquelles aigües estancades o amb una escassa circulació. La preeminència del vi com a beguda i, per tant, la forta demanda explica en part, només en part, la seua importància en el paisatge agrari.

Però de la mateixa manera que les veus «blat» o «cereal» es refereixen deforma genèrica a un ampli conjunt de varietats, el substantiu «vi» engloba també un gran ventall de colors i tasts. La documentació valenciana medieval sol ser, en general, prou precisa a l’hora de referir-se als cereals, tot el contrari que quan es tracta de vi. Si ho pensem bé, les compravendes de terra es limiten a precisar el conreu, oliveres, vinya o cereal –terra campa, que en diu la documentació– però sense concretar mai la varietat. Quan es tracta dels productes ja conreats, per contra, sí que s’especifica si es tracta de forment o de civada o de la classe que siga. Malauradament, aquest grau de concreció no el trobem amb el vi. A tot estirar, el que solen afirmar els documents és una primera divisió dels brous, en funció del seu color, això és, blanc o negre, a l’època medieval també anomenat vermell. Però de les varietats en sabem molt poc.

De tant en tant, i només desprès de moltes hores a l’arxiu, la documentació es mostra condescendent amb l’investigador i aporta una mica més d’informació, deixant entre veure la complexitat de l’assumpte que tenim entre mans. Així les coses, quan als protocols notarials o als registres de la cort del justícia s’especifica la varietat de vinya o el tipus de vi motiu del negoci jurídic enregistrat, és perquè aquesta resulta molt singular per la seua qualitat, el seu preu al mercat, la seua raresa, o tot alhora. Hui en dia, alguns viticultors afirmen que la varietat més difosa a l’època medieval era la monastrell, tot i que personalment no he llegit a cap historiador dir res al respecte, i tampoc la documentació en fa menció. Les que sí s’especifiquen a les compravendes i a altres transaccions són les varietats menys comunes com la moscatell i, molt especialment, la malvasia. Es tracta d’un brou blanc (per bé que n’hi ha alguna varietat de negre), molt olorós, dolç i d’alta graduació.

Sembla que el conreu de la malvasia no estava massa estes al camp medieval, donat que era una vinya delicada i, a diferència d’altres varietats, el tractament del vi requeria un cura especial. Siga com siga, aquesta és la varietat que sembla especificar-se més a les fonts, un bon exemple, doncs, de miratge documental. Com és sabut, la malvasia és una varietat que prové de Grècia, concretament de Creta i altres illes del mar Egeu, per bé que el seu brou era distribuït a Europa des del port de la ciutat de Monemvassia. Supose que pocs coneixeran la vinculació d’aquesta ciutat grega amb la història de la Corona d’Aragó (és el que tenen els plans d’estudi). Resulta que aquest fou un important enclavament catalanoaragonés durant l’expedició dels almogàvers a Grècia. Aquests ocuparen la ciutat dues vegades al segle XIII, i encara el 1452 el cors Llop de Bertrany mirà de recuperar el seu domini per a la Monarquia.

Donada la forta vinculació que existia entre el vi i la ciutat, els comerciants de la Mediterrània acabaren per identificar a tots dos. Així, doncs, el vi prengué el nom de la ciutat «malvasia», forma medieval del grec Monemvassia. Segons sembla, foren justament els almogàvers els que difongueren els seu conreu per les terres de la Corona d’Aragó. En qualsevol cas, aquesta varietat es convertí a finals del segle XIII, si més no, en una de les més preuades de tots els brous. El seu consum s’estén arreu d’Europa, i així trobem la forma «malvasia» al català, el castellà i l’italià, «malvoisie» al francés, i a l’anglés «malmsey». Així les coses, un bon tros de pa blanc i una copa de vi de malvasia parats a taula, il•lustraven de totes totes l’excel•lència i la singularitat dels que allí seien. La literatura dóna bona fe de la singularitat d’aquest vi. Tirant lo Blanc s’endolça la nit amb una «molt bella col•lació de confits de sucre ab malvasia de Candia» i així, ben dolcets els llavis, continua tirant mos, ara, a una donzella. Però no només a Joanot Martorell coneixia les bondats de la malvasia. També un altre gran literat, i coneixedor del Tirant lo Blanc, com William Shakespeare l’esmenta a la seua obra. Així a Ricard III, Clarence mor sent ofegat per dos assassins dins d’un tonell ple de malvasia.

Escena de Ricard III on Clarence és mort ofegat en malvasia

Mirar d’estudiar la seua difusió al camp valencià, però, resulta molt més complicat. Com ja ha estat dit, tenim unes poques referències documentals. Cal, per tant, anar sumant dades a fi de poder donar una imatge molt més definida. Altra cosa és el seu conreu als nostres dies. I és que la malvasia continua tenint èxit però hui com ahir continua sent un signe de distinció, però no des d’un punt de vista econòmic sinó més aviat de cultura vitícola. Actualment el seu conreu està bastant estès a les Illes Balears, (les Mallorques, que en deien a època medieval) i a Catalunya, especialment a la zona de Sitges. A altres regions de Catalunya el denominen Subirat. Al País Valencià sembla que la seua difusió és molt més escassa. Fora de casa nostra, un dels principals territoris productors són les Illes Canàries.

Doneu-vos el gust i féu un tast d’aquest vi, però amb compte, ja sabeu per l’acudit que qui beu vi de nit beu aigua de matí!

Ceps de malvasia a les Canàries

De visita per l’Archivo Histórico Nacional i el CSIC-CCHS (Madrid)

Vicent Royo
Fa vora dues setmanes, i després de molts anys d’espera, vaig poder xafar Madrid. En pujar al tren, vaig tornar a sentir la il·lusió d’aquell jovenell que prenia eixe cavall de ferro (els camins del qual han desfet bona part dels nostres paisatges) per abandonar el seu territori feréstec i escarpat amb direcció a la plana horta de València, a la recerca del passat medieval del seu país i dels goigs propis de la joventut. Anys després, el sentiment es tornà a reproduir, tot just quan la màquina posà rumb a l’interior i, poc després, deixà enrere les terres de vinya que marquen la fi del nostre país per endinsar-se a l’immens oceà castellà de cereals. Prompte, illes senceres d’edificis, coronades per metàl·liques xarxes d’antenes i cables, trenquen l’harmonia del viatjant i desfan la grogor que enlluerna la terra. El destí, Madrid, i la il·lusió, la mateixa que anys enrere: retrobar el documents medievals del Maestrat natal, ara a l’Archivo Histórico Nacional.
 
seu de l'Archivo Histórico Nacional

Havia estat molt el que havia llegit sobre els seus fons documentals. Havien estat molts els documents editats que havia pogut consultar, gràcies a la tasca dels historiadors que hi passaren llargues estones de recerca, sobretot al llarg dels anys vuitanta, i que publicaren els seus treballs al Boletín de la Sociedad Castellonense. Però res comparat a poder posar-hi els peus, inspirar el regust antic i ranci de la conjunció documental i seure allí per bussejar entre milers de papers desconeguts. Quin cúmul de sensacions!

Només travessar la porta d’entrada, que flanqueja un edifici enorme construït als anys cinquanta, s’aprecia un aire d’antiguitat i sobrietat que transporta el visitant a la fi del segle XIX (vegeu ací un vídeo sobre el centre). El vestíbul du a la memòria l’ambient dels salons decimonònics, on intel·lectuals de tota mena compartien vetllades, coneixements, alcohol i tabac fins la matinada. Uns enormes finestrals deixen passar la llum procedent d’un petit jardí que hi ha al seu interior i, al fons, es trasllueix la figura d’una escala imponent, amb lloses de marbre, que reforça eixa imatge decimonònica. L’encant, tanmateix, el trenca l’existència d’elements que retornen el viatger al present. Les taules de catàleg de la secretaria, les taquilles de la gèlida garita prèvia a la sala d’investigadors, els escrupolosos tràmits burocràtics que s’han de seguir per poder accedir-hi...

Tot, però, s’oblida quan s’obri la porta, típica dels anys cinquanta, que permet l’accés a l’interior de la sala d’investigadors i, per tant, a la consulta dels documents. Tampoc no importen els tràmits que s’han de realitzar de nou per poder seure perquè, allà dins, centenars de diccionaris i catàlegs, antics i recents, omplen les prestatgeries. I entre tots ells, els llibres que he vingut a buscar. Secció: Ordes Militars. Tipologia: pergamins, llibres, lligalls i carpetes de l’Hospital, el Temple, Calatrava i, finalment, Montesa. Tot plegat, bona part de la història medieval dels pobles del Maestrat, lluny de casa, molt lluny.

vestíbul de l’AHN

El 1866, per reial decret, es creà l’Archivo Histórico Nacional amb la finalitat de convertir-se en un gran arxiu d’Estat, continuador del de Simancas, que havia de recollir tota la documentació de les institucions religioses desamortitzades durant aquestes dècades (ací podeu llegir, i escoltar, la història de l’arxiu). És així com van a parar allà els fons dels ordes militars que havien ocupat el nord valencià després de la conquesta del segle XIII i del seu successor, l’orde de Santa Maria de Montesa. Aquest últim incorporat a la Corona espanyola durant el regnat de Felip II i desintegrat per la desamortització de 1835, fins l’assimilació dels religiosos a la jurisdicció dels diocesans ordinaris i la seua progressiva desaparició.

Entre les caixes de Montesa, els pergamins del segle XIII que dirimeixen el repartiment del territori, l’establiment dels límits dels senyorius i l’exercici de la jurisdicció; lligalls i llibres de l’administració dels mestres de Montesa dels segles XIV i XV, tant de la justícia com de les rendes i el govern propi del territori; cartes dels privilegis concedits pels diversos monarques als diferents ordes militars; i molts altres documents de caire reial, eclesiàstic i particular, excepcionals per reconstruir la vida del Maestrat medieval, en tots els seus aspectes. A mesura que escorcollo, la il·lusió inicial es dilueix i es combina amb un sentiment profund de tristesa que inunda l’esperit. Què hi fa tot açò ací? Per què els nats al Maestrat hem de venir fins ací per poder conéixer el nostre passat?

Després d’açò, de la resta, ben poc a dir, encara que bo. L’accés a l’arxiu esdevé una quimera tots els dies per tots els filtres que s’han de travessar. Això, tanmateix, s’oblida per l’amabilitat del personal que hi treballa, la seua disponibilitat per ajudar els investigadors i, sobretot, el seu coneixement respecte al seu treball. Sembla una obvietat, però no ho és. No tots els arxivers ni els tècnics d’arxiu coneixen bé els fons documentals amb què conviuen i sovint les preguntes dels desconeixedors cauen en sacs buits. Dependrà de la seua capacitat o de la sort trobar allò que busquen. Ací, en canvi, tractes amb persones conscients del que fan i com ho fan i, la veritat, la diferència amb altres arxius més propers i coneguts és més que notable. S’agraeix també que estiga tot informatitzat, especialment el procés de demanda de documents, així com també la rapidesa del servei de documents, que facilita la tasca de l’investigador en jornades que s’allarguen de manera ininterrompuda entre les 8’30 h. i les 18 h. La veritat, dóna gust treballar allí.

seu del CCHS

Els dies a Madrid serviren també per a visitar el CSIC, en concret el Centro de Ciencias Humanas y Sociales, situat al carrer Albasanz. Es tracta d’un complex grandiós i enorme, on ressalta la facilitat per treballar dels investigadors. La instal·lació és moderna i funcional, però res més adient per a dur a terme la tasca quotidiana. Els despatxos són amplis i tenen les comoditats per a poder desenvolupar allí llargues jornades de treball. Al mateix centre hi ha, a més, una biblioteca que compta amb quasi un milió d’exemplars i una hemeroteca amb més de mil revistes, tot obert als investigadors i als estudiants. De tot plegat us podreu fer una idea amb el següent reportatge breu que va emetre Televisió Espanyola fa dos anys, que si bé es centra en diverses recerques arqueològiques de laboratori, que és la part que més pot cridar l’atenció al gran públic, dóna compte del nivell de les instal·lacions. El complex, insistisc, incita al treball.


De la mà d’Ana Rodríguez i Isabel Alfonso, dues investigadores del CCHS del Instituto de Historia, vaig poder assistir a un seminari que se celebrà durant aquells dies. La temàtica, La cámara Santa de Oviedo, és una revisió des de la perspectiva de la història de l’art de la construcció del poder i la seua incidència social. Ara bé, més que el contingut de l’exposició, el que vull ressaltar és l’organització del seminari. La doctoranda que realitzava la intervenció era de la casa perquè, com és costum allà, els joves investigadors donen a conéixer el seu treball entre els membres de les seues àrees de coneixement abans de sortir fora i exposar els resultats de la seua recerca. És a dir, primer són els de casa els que analitzen el treball, lloen les bondats i en trauen els defectes. Això sempre és menys cruel que sortir a fora, desemparat, i exposar-te a les crítiques d’historiadors consagrats, que creuen que un jove investigador mai pot fer res ben fet. El sistema no evita l’atac de catedràtics orgullosos, és cert, però sí ofereix la possibilitat de corregir determinats aspectes de la investigació que el propi autor mai veu i que sempre li ha de fer veure un altre. A més, em sorprengué la capacitat de tots i cadascun dels assistents, tant joves com veterans, per expressar-se en una llengua que no era la seua. De fet, tant la intervenció com el col·loqui posterior es féu en anglés, cosa impensable en molts altres llocs, i no cal anar molt lluny per trobar exemples. En resum, vaig sortir d’allí amb la impressió d’haver visitat un autèntic centre d’investigació, que camina al fil dels corrents europeus més innovadors.


Dit tot açò, no puc fer més que acomiadar-me d’una ciutat insofrible però insubstituïble, que m’ha retornat la il·lusió per l’escorcoll documental, pel passat medieval de la meua terra, i m’ha transmès una energia enorme per a continuar endavant. Aquest és el relat del meu viatge a Madrid, curt, però intents. Un resum de tot un cúmul de sensacions i sentiments que estan ben revestits pel caliu d’una canya i una tapa als típics bars madrilenys, i de l’amabilitat de la seua gent. Més que per acomiadar-me, en pujar al tren em vaig girar per dir un “fins prompte”, abans de penetrar en l’oceà de cereals, travessar la terra de vinyes i desembarcar definitivament a l’horta fluvial de València.

Papeles, registros y conservación de documentos en la Castilla bajomedieval

Autor convidat
Marina Kleine
Universidad de Sevilla

Los que nos dedicamos al estudio de la Corona de Castilla en la Edad Media estamos familiarizados con aquella ligera sensación de envidia que nos arrebata al volver la mirada hacia el Oriente peninsular. Pero es que se hace casi inevitable: la gran abundancia de documentación medieval disponible en los territorios de la Corona de Aragón resulta chocante en contraste con la bien conocida situación de «penuria documental» que caracteriza el reino vecino. Así, tenemos la impresión de que, mientras nuestros colegas de oficio pueden investigar virtualmente el tema que deseen porque encontrarán un buen apoyo documental, nosotros estamos condenados a leer crónicas y a citar siempre los mismos documentos. Lo digo obviamente desde mi propia perspectiva investigadora, empeñada que estoy actualmente en comprender nada menos que el entramado de la cancillería real castellana durante el reinado de Alfonso X. No en vano, precisamente la singular conservación de los registros cancillerescos desde el último tercio del reinado de Jaime I es uno de los puntos que más marca las diferencias entre los estudios de las instituciones monárquicas castellanas y aragonesas.

En efecto, es un tópico en la historiografía de la Corona de Aragón la atribución de la gran abundancia de documentación real conservada para el estudio de los siglos bajomedievales a la existencia de libros de registro de la cancillería real. La confección de éstos, a su vez, se pone en relación con la expansión dela Corona hacia el sur, concretamente con la conquista de Játiva, gran centro productor de papel bajo el dominio andalusí. De esa forma, por lo menos desde la publicación del primer volumen del Diplomatarium of the Crusader Kingdom of Valencia, de Robert I. Burns, se suele atribuir la actual riqueza documental con la que cuentan los medievalistas de la Corona de Aragón a la coincidencia de ambos elementos durante el reinado de Jaime I: la elaboración de registros cancillerescos y la disponibilidad de un soporte gráfico más barato que el pergamino, como es el papel.

Teniendo en cuenta esta situación, se podría pensar que, dada la penuria de documentos reales castellanos, los dos factores mencionados fueron exclusivos de la monarquía aragonesa. Sin embargo, diversos estudios han tratado de demostrar que esto no fue así. En primer lugar, se ha probado no sólo la fabricación de papel en territorios de la Corona de Castilla, sino también su uso para la expedición de determinados tipos de documentos cancillerescos por lo menos desde mediados del siglo XIII, como bien sintetizaron Isabel García Díaz y Juan Antonio Montalbán. Y, en segundo lugar, también la confección de libros de registro de la cancillería real castellana está documentada para la misma época, como apuntó Antonio López Gutiérrez. En este sentido, el reinado de Alfonso X constituye un momento clave para comprender el funcionamiento de la cancillería real y los mecanismos empleados por la monarquía para garantizar la conservación de la documentación emitida y, en consecuencia, la consolidación de un aparato administrativo eficiente.

Por lo que respecta al primer aspecto, se suele aducir como testimonio del uso del papel en la redacción de cartas reales una ley de la Tercera Partida (Título XVIII, Ley V) que establece qué cartas deben ser escritas en pergamino de cuero y cuáles en pergamino de panno, evidencia clara de que la cancillería real manejaba ambos soportes gráficos. Por otra parte, esta referencia textual puede y debe ser reforzada con informaciones sobre la práctica cancilleresca propiamente dicha, por lo que los datos que he compilado para la elaboración de mi tesis doctoral pueden resultar de interés, dada la inexistencia de estudios sobre la producción documental de Alfonso X basados en un corpus significativamente amplio. Así, he podido detectar la expedición de por lo menos 76 cartas alfonsinas en papel –delas cuales 66 se conservan en su soporte original–, lo que equivale a poco más de un 4% del total de documentos examinados. La mayor parte de estas cartas se emitieron en la década de 1270, pero su existencia está documentada desde 1254.En realidad, las cartas en papel más antiguas que he tenido ocasión de consultar son cuatro ejemplares que se redactaron por orden de Alfonso X cuando aún era el infante heredero de la Corona castellana, concretamente entre 1247 y 1249, y que actualmente se conservan en el Archivo de la Corona de Aragón (Cancillería, Cartas Reales, Jaime I, caja 1, nº 99, 101, 101bis y 125).

Carta de Alfonso X redactada en papel en 13 de agosto de 1255 (Archivo de la Catedral de Salamanca, caja 39,leg. 1, nº 4)

Con relación a la elaboración de registros, su existencia por lo menos desde el reinado de Alfonso X –e incluso desde unos años antes, según los diplomatistas– puede ser demostrada de distintas formas. En efecto, tanto los textos jurídicos compilados en la corte del Rey Sabio como los documentos emitidos en su nombre ofrecen pruebas más que evidentes de que sus escribanos registraban los diplomas en libros antes de la entrega final del documento a su destinatario o beneficiario. Concretamente, la etapa de la génesis documental correspondiente al registro dejó su huella en las fuentes de la época de tres formas bien definidas. La primera se encuentra en el amplio conjunto de leyes referentes a la producción documental compiladas tanto en las Siete Partidas como en el Espéculo. El texto de una de estas leyes en particular es muy claro al describir el oficio de los registradores y qué pro nace en fazer los registros:
Registradores son dichos otros escriuanos que ha en casa del rey, que son puestos para escreuir cartas en libros que han nombre registros. [...] Registro tanto quiere dezir como libro que es fecho para remembrança de las cartas e de los preuilejos que son fechos. E tiene pro, porque si el preuilejo o la carta se pierde, o se rompe, o se desfaze la letra por vejez o por otra cosa, o si viniere alguna dubda sobre ellla por ser raýda o de otra manera qualquier, por el registro se pueden cobrar las perdidas e renouarse las viejas. E otrosí por él pueden perder las dubdas de las otras cartas, de que han los omes sospecha. E aún yaze ý otra pro: que si alguna carta diessen como non deuan, por el registro se puede prouar, quién la dio, o en qué manera fue dada [...]. (Partida III.xix.8; Espéculo IV.xii.7)

En segundo lugar, la práctica de confeccionar libros de registro en la cancillería de Alfonso X se pone de manifiesto en el propio texto de los documentos reales. En este caso, podemos citar tres ejemplos de cartas que hacen mención a la existencia de dichos libros. En la primera, expedida a 8 de junio de 1261 a petición del obispo de Córdoba, el rey confirmaba a la iglesia cordobesa un privilegio que él mismo había otorgado un año antes referente a los diezmos de las fábricas de las iglesias del obispado: Ante nos, don Alfonso, [...] vino don Fernando, obispo de Córdoua, e mostrónos cuemo una carta que nos ouiemos dado a él e al deán e al cabillo de la eglesia [...] que la perdieron. E pidiónos por mercet que la mandássemos trasladar del nuestro registro, e que gela diésemos (editada por Manuel González Jiménez, doc. 245). La segunda referencia proviene de una carta emitida el 14 de marzo de 1264 a ruego de D. Pedro, obispo de Cuenca. Se trata, en realidad, de una reexpedición ex registro de la confirmación hecha por el mismo monarca en 1255 de una carta de Alfonso VIII: Viemos registro de carta del rey don Alfonso, nuestro visauuelo, que ouiemos nos confirmada. Según se explica, dicha carta, por la que se otorgaba una avenencia entre el cabildo y el concejo de Cuenca, había sido confirmada nueve años antes a este último, y la iglesia conquense pedía ahora al rey su propio ejemplar: E porque esta carta sobredicha tiene el conceio de Cuenca e cada que la han mester el obispo o los canónigos desse mismo logar pora los pleytos que les acaecen no la puede auer daquel que la tiene por el conceio, pidió nos mercet el obispo don Pedro que mandássemos tornar el traslado del registro e quediéssemos ende otra tal carta al cabillo cuemo aquella que teníe el conceio. E nos por su ruego touiemos por bien de lo fazer e mandamos le dar esta carta trasladada del nuestro registro (véanse las imágenes abajo). Finalmente, la tercera carta, de 29 de mayo de 1270, igualmente es una copia ex registro, en este caso de otra emitida en 1257 por la que Alfonso X disponía a los clérigos de Vitoria que la iglesia de San Ildefonso hiciera hermandad con el resto de las iglesias de la ciudad y que las rentas de todas ellas fuesen repartidas en común. La renovación se dio por la misma razón aducida en la carta del primer ejemplo: Porque los clérigos del cabildo sobredicho de Bitoria me dixieron que perdieron esta carta e me pedieron merçed que lamandase sacar de mío registro (editada por César González Mínguez, doc. 2).

Carta de Alfonso X del 14 de marzo de 1264 (Archivo de la Catedral de Cuenca, sección I, caja 6, nº 20)

Además de estas evidencias, un análisis de las rúbricas del personal de cancillería encontradas en la sección final de gran parte de los documentos reales permite observar todavía un tercer indicio de la práctica de registrar los diplomas. Dichas rúbricas, que se detectan sobre o bajo la plica de los privilegios y cartas reales,muchas veces no hacen referencia directa a las funciones desempeñadas por los firmantes. Sin embargo, determinadas indicaciones añadidas en ocasiones al nombre del rubricante permiten inferir la ejecución de la recognitio o vista, entendida como la tarea de revisar el documento final, y de la registratio, la inclusión del diploma en los libros de registro de la cancillería. En el caso de esta última, la forma más común de su manifestación en las marcas dejadas por los escribanos en la parte final de los documentos es la «R» mayúscula, que seguramente constituye una abreviatura de la palabra «registrada». Un ejemplo de ello es la carta reproducida a continuación, expedida el 8 de marzo de 1253, en la que se lee claramente la «R» a la derecha del lemnisco de seda del que pendía el sello de plomo de Alfonso X.

Carta de Alfonso X del 8 de marzo de 1253 (Archivo de la Catedral de Cuenca, sección I, caja 5, nº 11)

En algunos casos, los registradores dejaron constancia explícita de su labor en la plica de la acción de registrar los documentos reales, añadiendo a su rúbrica expresiones como la registró o registrada, como se puede ver en las imágenes de abajo, probablemente ambas referentes al mismo individuo.

En la plica, a la izquierda del sello: Juan Gonçáluez la registró. Carta de Alfonso X del 20 de junio de 1258 (Archivo Histórico Nacional, Órdenes Militares, Calatrava, caja 424, nº 103r)

En la plica: Re – J.G. – gistrada. Carta de Alfonso X del 23 de noviembre de 1255 (Archivo Histórico Nacional, Clero, carpeta 917, nº 16)

Como se puede concluir a partir del conjunto de ejemplos citados, la existencia de libros de registro en la cancillería de Alfonso X es innegable. Los textos legales determinan su elaboración y los documentos testifican su uso real y su utilidad en la práctica cancilleresca. Para los reinados de Sancho IV y Fernando IV, aunque faltan estudios en profundidad sobre la documentación, el funcionamiento y el personal de la cancillería real, los ordenamientos otorgados en las reuniones de Cortes indican no sólo la continuidad de la práctica de registrar los documentos reales, sino también la ordenación de los registros según las circunscripciones territoriales en que actuaban los notarios. Así, los notarios del rey en Castilla, León, Andalucía y Toledo se encargaron de los libros referentes a sus respectivas notarías, como quedó establecido en el ordenamiento de las Cortes de Valladolid de 1299, cuyo ejemplar enviado a la villa de Belorado hace referencia a los registros de los regnos de Castiella, mientras el destinado a Cáceres menciona los registros del reyno de León.

Ahora bien, una cosa es registrar la documentación real, práctica que efectivamente se vio favorecida por la conquista de los territorios peninsulares en los que se producía papel –Játiva fue un centro fundamental para la Corona de Aragón, así como probablemente lo fueron Murcia y Sevilla para la de Castilla–. Otra cosa muy distinta es guardar estos registros en un archivo real ordenado y primar por su conservación, iniciativa que en la Corona de Aragón fue tomada en fechas muy tempranas, aunque no por el monarca que conquistó Játiva e impulsó el registro cancilleresco a mediados del siglo XIII, sino por su nieto Jaime II, en 1318. Hay que resaltar que, de no haber encontrado continuidad y, sobre todo, un fortalecimiento en los reinados posteriores, especialmente en el de Pedro IV, tal empresa podría haber caído en el olvido y la documentación extraviada. Pero no fue así, y la custodia de documentos, la gestión de la información y la fe pública de la monarquía aragonesa fueron garantizadas en sus archivos reales de forma ininterrumpida desde principios del siglo XIV. Castilla no verá nada parecido a la creación de un archivo real hasta la orden de reunir documentos reales emitida por Carlos V en 1540 y la posterior construcción del Archivo General de Simancas, proyectada por Felipe II en 1572. Así, por motivos muy variados que no cabe aquí analizar, la visión que probablemente compartieron Jaime I y Alfonso X al ordenar, prácticamente en el mismo momento, la confección de registros de cancillería sufrió fortunas opuestas en ambos reinos: mientras los libros del primero –y de sus sucesores– se siguen conservando en el Archivo de la Corona de Aragón y provocando la admiración y, ¿por qué no?, la envidia de muchos medievalistas, los del segundo se perdieron irremediablemente para la posteridad.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.

El feudalisme comptat i debatut, 10 anys després (que en són 27)

Ferran Esquilache
Eren les 8:35 del matí del 6 de febrer de 2002, hui fa justet 10 anys, quan Vicent Baydal i jo agafàrem l'Euromed a l'estació del Nord de València, camí de Barcelona. Encara conserve el bitllet. Allà ens esperava una altra companya de classe, Empar, i l'endemà se'ns uniria Juani, per a anar tots plegats fins al port de la ciutat, al Museu d'Història de Catalunya, on els dies 7 i 8 va tindre lloc el col·loqui “El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català”. Era el primer congrés important al que assistíem, encara com a estudiants de llicenciatura, i tinc molts bons records d'aquells tres dies per tant com en vaig fruir. Tot era nou en aquell moment, quasi iniciàtic. Era estrany veure els teus professors interactuant amb altres companys de professió, en una actitud molt diferent a la que tenien en classe. Era fantàstic posar cara i veu, per fi, a tota una sèrie d'autors als que, en alguns casos, ja havíem llegit, o el treball dels quals havíem estudiat a classe. Era emocionant veure'ls a tots plegats allà reunits, acomplint fil per randa el ritual dels congressos que, aleshores, encara no coneixíem bé del tot. També n'hi havia, és clar, de desconeguts per a nosaltres, tot i que, en general, des de la nostra ignorància acadèmica, ens vàrem emportar una bona impressió de tots. Segurament els protagonistes d'aquella reunió científica no deuen tindre, la majoria, cap record especial, i més tenint en compte que, vist amb perspectiva, per a la historiografia no representa cap fita essencialment remarcable. Fou un col·loqui més dels molts que se'n fan actualment. Però per a algú que encara està en un procés molt inicial de formació en el camp del medievalisme, aquesta aura de professionalitat i cientificitat impressiona, i marca.


Museu d'Història de Catalunya, al port de Barcelona, seu de col·loqui de 2002

El col·loqui es va organitzar com a colofó final d'un projecte de recerca que en els anys anteriors havien compartit diversos professors de la Universitat de Barcelona, de l'Autònoma de Barcelona i de la Universitat de València, així com altres investigadors independents. Amb tot, pel contingut en discussió es presentava com una nova trobada amb un clar antecedent: el col·loqui que 17 anys abans (el gener de 1985, ara ja en fa 27) va tindre lloc al Col·legi Universitari de Girona (l'actual universitat) amb el títol “La formació i expansió del feudalisme català”. És a dir, el nom del projecte que acabava, i el subtítol del col·loqui de 2002. Hi van haver moltes diferències, però, entre ambdues reunions, tant de contingut com pel que fa al balanç final. A Girona estava pràcticament tot per fer des del punt de vista historiogràfic, i eren temps de reivindicació política. No s'havia fet encara quasi recerca local sobre el tema, ja que els investigadors universitaris del Franquisme havien estat massa ocupats en fer només una història política d'Espanya. Bastant mediocre i positivista, per cert. En conseqüència, els organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló i Jaume Portella, van haver d'encarregar les dues ponències principals a dos historiadors francesos, que no feia molts anys encara havien publicat les dues obres per les quals són més coneguts aquests autors: Pierre Bonnassie per a la formació (IX-XI) i Pierre Guichard per a l'expansió (XII-XIII). Les comunicacions, a més, foren també d'estrangers, o de forma més majoritària de joves investigadors locals. De catedràtics, poca cosa hi va haver a Girona.


Pierre Bonnassie llegint la seua ponència durant el col·loqui de Girona el gener de 1985

El 1985 la historiografia oficial espanyola –l'Acadèmia, en diu Barceló– encara defensava que a la península ibèrica no hi havia hagut feudalisme en l'edat mitjana, amb l'única excepció del cas català per haver estat en la perifèria de l'Imperi Carolingi. En qualsevol cas, seria un feudalisme marginal, imperfecte, diferent al feudalisme del nucli central europeu entre els rius Loira i Rin. I és que el feudalisme, és clar, era un concepte jurídic, de vassallatge, i no una organització social. Això altre eren coses de marxistes. L'expansió cristiana, a més, no hauria suposat l'exportació del feudalisme cap al sud, ja que en els nous regnes cristians, fruit de la Reconquesta, s'hauria creat una societat de camperols lliures que depenien directament del rei, i no hi hauria a penes senyors feudals. Una tesi preestablerta, doncs, que era extensible a tota la península. A Girona, però, com a Roma uns anys abans en un altre comgrés, va quedar palés que el feudalisme català, i el feudalisme mediterrani en general, no era cap anomalia marginal; i l'expansió cap al sud, a València i a Mallorca, va suposar la formació d'una nova societat feudal en aquests territoris. Però açò que ara ens pareix tan evident, el 1985 encara era tota una proclama. En aquella ja llunyana reunió, doncs, quasi clandestina com diuen els organitzadors, feta al marge del medievalisme oficial, es posaren les bases historiogràfiques que majoritàriament ha seguit la recerca desenvolupada als territoris de l'antiga Corona d'Aragó en els darrers 30 anys. La historiografia castellana és un altre món, més miscel·lani, i n'hi ha de tot. En qualsevol cas, al blog d'Harca en parlarem de tot açò pròximament amb més cura.


El feudalisme, alguna cosa més que el vassallatge

El col·loqui de Barcelona al 2002, doncs, pel que ara ens interessa, va ser molt diferent. Ara, com fa 10 anys, encara queda molt per fer, però ja s'ha avançat molt i, en conseqüència, l'objectiu no era traçar un full de ruta com el 1985, sinó fer balanç del que s'havia fet fins a aquell moment i, en certa manera, intentar reconduir la recerca. Una altra cosa és que s'aconseguira. En aquesta nova ocasió els estrangers no tingueren cap protagonisme, ja que només van estar representats per la conferència inaugural de Robert Moore, de la University of Newcastle (que en aquell moment acabava de publicar The first European Revolution), i les dues comunicacions de Pierre Guichard i Thomas F. Glick, convidats més pel seu treball anterior que no per representar cap novetat en aquest camp. També cal dir que els historiadors estrangers no foren els únics que van participar el 1985 i no ho tornaren a fer el 2002, n'hi ha d'altres noms; i altra gent que podia haver estat i no ho va fer. Pocs i mal avinguts, però la vertadera explicació només la tenen els protagonistes, i la resta són especulacions.

D'investigadors jóvens també n'hi havia en aquesta ocasió, tot i que no ho eren tant com ho havien estat els jòvens de 1985, però en qualsevol cas van participar-hi investigadors experimentats que encara no tenien plaça universitària. Per descomptat, professors titulars i catedràtics sí van assistir-hi aquesta vegada, de fet van ser el gruix dels participants, puix eren pràcticament els mateixos que a Girona encara estaven fora o en llocs perifèrics de la Universitat i ara ja hi havien accedit plenament, substituint la vella guàrdia del franquisme i el post-franquisme més immediat. A més a més, si això és vàlid per a 2002 encara ho és més 10 anys després, quan n'hi ha un bon grapat de catedràtics entre ells. “L'Acadèmia”, doncs, ha estat substituïda per una altra, i els seus membres actuen pràcticament igual que els anteriors, ja que les misèries humanes tendeixen sempre a repetir-se. I no és que ho diga jo, evidentment, és el mateix Miquel Barceló qui ho explicava perfectament en l'adreça inaugural: “no és veritat que els convocats aquí siguem diferenciables dels altres de l'ofici. No som, crec, el bloc d'historiadors de qualitat, progressistes i nacionalistes. Som poc distingibles dels altres. Som probablement el mateix”. Recorde molt bé aquella polèmica adreça inaugural, el significat de la qual nosaltres no vam acabar d'entendre en aquell moment. Era només per a iniciats. Deu anys després, però, rellegint-la en les actes, tal com es va pronunciar in situ, és veu tot amb uns altres ulls, malgrat seguir sense conéixer ben bé del tot les clavegueres del poder universitari.


tríptic, carpeta i resum de les comunicacions que es van repartir abans de començar

El col·loqui es va organitzar en quatre sessions, cadascuna amb una temàtica específica: en primer lloc Contar i comptar la formació del feudalisme; després Arqueologia d'al-Andalus i del feudalisme; en tercer lloc Conquesta o expansió? (segles XII-XIII); i finalment Pagesos i senyors (segles XIV-XV). Seria massa llarg entrar ara a comentar totes les comunicacions, però en vull destacar breument les que tenen més valor o, com açò és un text personal, alguna de les que a mi més m'han interessat als llarg d'aquests anys; sense voler menystenir-ne cap perquè, al cap i a la fi, totes són bones. Les comunicacions de Miquel Barceló i Félix Retamero versaren sobre la monetarització en els primers segles del feudalisme, encara que la primera era més un projecte de recerca que una altra cosa. Amb tot, és una crítica a la interpretació que s'ha fet fins ara dels esments de moneda en els documents, ja que la seua introducció defensada per Bonnassie hauria estat, en realitat, un sistema d'equivalències del valor de les coses sense la presència real de peces encunyades. Tampoc Josep Torró no va fer cap balanç o resum del seu treball, ni cap estudi específic. Ben al contrari, en realitat, plantejà tot un programa de treball d'arqueologia extensiva per a l'estudi de la colonització i de la substitució de la població indígena musulmana que, de fet, a alguns ens ha servit de molt com a guia. A més, tot travat per un impecable i sòlid model explicatiu colonial que conceptualitza la recerca i intenta fugir de la simple acumulació de coneixement.


A l'esquerra actes de 1986, publicades en el número 5-6 de la revista Estudi General.
A la dreta actes de 2003, publicades com un llibre de Publicacions de la Universitat de València

Sempre m'ha agradat el títol de la comunicació d'Antoni Virgili, “Els conqueridors del segle XII, com aprenen a ser-ho”, perquè amb una sola frase explicava la continuïtat de l'expansió feudal a través dels segles i la repetició dels mateixos processos d'organització social del poblament. Ara ja és obvi que la colonització de València i Mallorca al segle XIII és una versió millorada de la que es va fer al segle XII sobre la Catalunya Nova i el Baix Aragó, i que aquesta darrera es basa en la reorganització del poblament que van fer els feudals als seus propis territoris pirinencs en les centúries anteriors. D'altra banda, deu anys després encara recorde l'agradable remor de conformitat que es va estendre per l'auditori després d'escoltar la comunicació de Pau Viciano, “Pagesos que innoven”. En ella conjugà els seus estudis propis i la bibliografia existent sobre la plantació d'arròs a Castelló i canyamel a la Safor, centrant-se en els vertaders protagonistes de l'augment d'aquells conreus. Així, arribava a la conclusió que en el cas del primer producte l'expansió va ser fruit de l'aliança entre els senyors i els sectors benestants del camperolat que no aribaven a formar part de l'elit rural dirigent de les comunitats. Mentre que la canya de sucre a l'horta de Gandia, per contra, no pogué avançar sense la coerció senyorial, especialment sobre els musulmans. Finalment, caldria destacar la base de dades sobre el feudalisme i el programa informàtic que Javier Martí presentà al final de col·loqui, fruit del projecte d'investigació que acabava. Malgrat la utilitat que se'n preveia, i l'esforç de treball i diners invertits, de moment no n'hem tornat a saber res.


auditori del Museu d'Història de Catalunya, on va tindre lloc el col·loqui

Cal reconéixer que resulta molt fàcil criticar des de fora, com a simple observador, i a més amb la perspectiva que dóna el temps. Tanmateix, podríem preguntar-nos també, per exemple, si té massa sentit estudiar la formació del feudalisme català, i més encara la seua expansió, sense estudiar al mateix temps l'aragonés. És que n'hi ha cap diferència entre ells? D'ideologia és que en tenim tots els historiadors, els bons i els dolents, encara que quasi sempre intentem ser objectius. Pel que fa a la qualitat de les discussions, no se sap ben bé per què els debats posteriors a les comunicacions, que van ser breus en general, no es van transcriure en les actes, tot i que es van enregistrar expressament. I més tenint en compte la qualitat i utilitat que tenen els debats de 1985. Però hom ho pot imaginar. Al remat, el feudalisme fou molt poc comptat i gens debatut, només contat i prou. Tanmateix, aquesta no és cap crítica específica, puix ja fa anys que els debats dels congressos no es publiquen en la majoria de les actes, perquè ja no aporten res a la recerca científica i a l'avanç del coneixement històric. Més enllà de puntualitzar alguna qüestió, ara mai no es discuteix de veritat, ni s'enfronten públicament les postures –i si es fa, encara es pren com un atac personal– pervertint el significat etimològic del col·loqui. La major part de les vegades només algú pregunta sobre alguna cosa específica, per cortesia, per acomplir amb el ritual preestablert. Igual que adés, però, tampoc no és que ho diga jo. Això mateix ja ho va posar per escrit Alain Guerreau el 2001 en el seu conegut llibre L'avenir d'un passé incertain, i l'únic que ha aconseguit fins ara és que els seus companys de professió se'n riguen i li facen el buit. Sempre n'hi ha honroses excepcions, per descomptat.


l'expansió del feudalisme català... i aragonés

El pas del temps i la perspectiva ho canvien tot. Per exemple el color i la quantitat dels cabells. Però també l'opinió canvia, i aquell col·loqui que al 2002 ens va paréixer tan important als ulls d'uns jóvens estudiants, potser, no ho va ser tant. Però amb això no vull dir que el balanç final del col·loqui siga, ni moltíssim menys, negatiu. La qüestió està, precisament, en la seua normalitat acadèmica. Les actes publicades són una bona síntesi de tot l'ingent treball que s'havia avançat en aquells 17 anys que van de 1985 a 2002, i un indicador del que es continuaria fent en els anys següents. I ara, 10 anys després, es veu perfectament tot el que s'ha aconseguit. Potser no tant en la qüestió de la formació, que ja ha passat de moda en la historiografia, però molt més en la qüestió de l'expansió. Segurament podia haver-se fet més i millor, o menys i pitjor, però sense aquells antecedents, els de Girona al 1985 i els de Barcelona al 2002, els que ens hem incorporat a la recerca posteriorment no estaríem fent el que fem ara. Ni els temes d'investigació, ni tampoc l'enfocament historiogràfic. Som els seues hereus, i ixò cal dir-ho i tindre-ho molt clar. Servisca aquest post, doncs, i els que el seguiran sobre el tema, com un modest i sentit homenatge personal dels membres d'Harca a tots els que ho van fer possible, millor o pitjor, com van saber o com els van deixar.