Regadiu, Societat, Territori. Un menut balanç del congrés d’homenatge a Thomas Glick

La setmana passada va tindre lloc a la Ciutat de la Innovació de la Universitat Politècnica de València un congrés internacional al voltant de les “séquies”, vistes des de diverses perspectives. Alhora, va servir també per fer un homenatge a Thomas F. Glick, el professor nord-americà que als anys 60 va arribar a València disposat a estudiar els sistemes hidràulics i les comunitats de regants del nostre país, i especialment els de l’horta de València. El resultat va ser una tesi doctoral que es publicaria el 1970 amb el títol d’Irrigation and Society in Medieval Valencia, i que el 1988 també es publicaria en castellà (amb reedició de 2003) sota el nom de Regadío y Sociedad en la Valencia Medieval, que és la versió que vertaderament ha tingut èxit a casa nostra.

Diverses edicions d’Irrigation and Society

El congrés estava estructurat en quatre sessions diferents, una sobre història i arqueologia dels sistemes hidràulics, una sobre institucions de gestió del reg i acció col·lectiva, una sobre els paisatges culturals, vist des del punt de vista de la geografia i el paisatge, i finalment una sobre territoris hidro-socials. Evidentment en aquesta mena de congressos, amb diverses sessions que tenen lloc simultàniament, no es pot assistir a tot, i a més les dos últimes esmentades tampoc no tracten una temàtica que tinga cap relació amb el contingut d’aquest blog, per la qual cosa em limitaré a fer alguns comentaris breus i consideracions sobre les dues primeres sessions.

Logo del congrés, una “llengua” o partidor proporcional de pedra

En primer lloc, sobre la sessió més relacionada amb la història i l’arqueologia, hi ha prou amb una simple mirada al programa per veure que la tendència historiogràfica de les darreres dècades continua vigent, i no sembla que per ara vaja a canviar. Quasi totes les comunicacions sobre època andalusina i feudal baix-medieval estaven, en major o menor mesura, basades en la metodologia de l’arqueologia hidràulica; això és, en la combinació de la prospecció i reconstrucció de sistemes amb la documentació escrita. I a la taula redona que va tancar aquesta sessió també hi va estar molt present. Per contra, els treballs sobre períodes posteriors tendeixen encara a basar-se en la documentació escrita únicament. És obvi que això, inicialment, responia a un problema de fonts, ja que l’abundància de documentació escrita d’època moderna va permetre que l’arqueologia no tinguera cap interès per als historiadors modernistes, mentre que per als medievalistes, i especialment els interessats en el període andalusí, l’absència total de documentació escrita els va abocar necessàriament a buscar altres metodologies, i el desenvolupament de l’arqueologia hidràulica n’és una prova. Amb tot, és evident que això avui en dia ja no té sentit, puix ha estat ben provat als llarg dels anys, i pels més diversos autors, que tant les prospeccions com l’estudi dels textos, per si sols, no són suficients, i que només quan s’empren ambdós alhora en combinació s’aconsegueixen uns millors resultats. En aquest sentit, doncs, cal dir que diverses de les comunicacions exposades són una prova evident que aquest fil de recerca no està encara ni de bon tros esgotat, i que encara li queda molt de recorregut. En els pròxims anys immediats començarà a donar fruit.

Foto de la sessió d’Història i Arqueologia al saló d’Actes del Cub Roig. A la taula Frederic Aparisi i Tomàs Peris Albentosa

D’altra banda, les comunicacions que explicaren casos d’excavacions arqueològiques directes en sistemes hidràulics van ser molt interessants, sobretot per la novetat que suposen, perquè amb anterioritat es coneixien ja alguns casos però en són encara pocs. Especialment a destacar la comunicació de Victor Algarra i Paloma Berrocal sobre l’excavació de la séquia de Mestalla al seu pas per l’encara inacabat estadi del València C.F., ja que ha estat la primera vegada que s’ha pogut excavar un tram de séquia mare de l’horta de València en extensió. Al tall es van poder identificar totes les fases per les que ha passat aquest canal des dels seus orígens (que els autors daten en un moment indeterminat, però anterior al segle XII) fins a l’actualitat. El més curiós és que en diferents períodes la séquia va sofrir avingudes (estava construïda dins del paleollit d’un antic barranc) que van fer pujar el nivell del sol uns quants metres, seguides de reformes i ampliacions que van acabar desplaçant lleugerament el caixer des del seu traçat original. Però això constata que malgrat els canvis històrics al llarg dels segles, el traçat general es va mantindré estable, la qual cosa és un detall importantíssim per als treballs basats en la interpretació morfològica del sistema tal com ens han arribat a l’actualitat.

Foto de la sessió sobre institucions i acció col·lectiva al saló d’Actes del Cub Blau

Passant ara a la sessió de les institucions i l’acció col·lectiva, cal reconèixer que per a un historiador, habituats com estem a tractar únicament el passat (i en molts casos amb una finalitat purament erudita, sense pensar en la societat per a la qual treballem), aquesta sessió podia resultar una miqueta estranya. D’una banda, poguérem escoltar comunicacions amb estudis clarament situats en el passat, i els exemples sobre l’horta de València i altres hortes valencianes són un exemple molt evident. Amb tot, també es pogueren escoltar comunicacions que, tot i estar basades en estudis de societats passades, en realitat es tracta de societats molt recents, i en qualsevol cas l’interès dels seus autors no és tant entendre el funcionament de les societats del passat com sobretot aplicar aquest coneixements al present i a futur. Des que Elinor Ostrom va escriure la seua coneguda obra Governing the Commons (1990), gràcies a la qual, entre d’altres, va guanyar el premi Nobel d’Economia el 2009, la qüestió de la gestió dels bens comuns i la resolució de conflictes per part dels mateixos usuaris ha tingut molt d’interès entre economistes i antropòlegs. Així, les comunitats de regants haurien estat un bon exemple de treball, ja que la finalitat ha estat sempre entendre com funcionen les institucions d’acció col·lectiva i de resolució de conflictes en el passat, per a aplicar-ho al present, fonamentalment als països en vies de desenvolupament.

Thomas Glick amb la brusa de llaurador a la plaça de la Mare de Déu de València, on es reuneix el Tribunal de les Aigües, símbol màxim de l’acció col·lectiva a l’horta de València. Foto agafada de la pàgina web personal de T.F. Glick

En aquest sentit, Ostrom es va basar en algunes comunitats de regants de tot el món, entre elles les de l’horta de València, per establir una sèrie de principis de disseny que garanteixen una gestió estable dels recursos comuns, entre ells l’aigua de reg. Amb tot, precisament, allò que tenen en comú diverses de les comunicacions presentades en aquesta sessió del congrés és el fet de matissar aquests principis. Ostrom no va estudiar de primera mà les comunitats de regants de València, sinó que es va basar en les obres d’Arthur Maass i, precisament, de Thomas Glick; per això, llegint atentament la seua obra s’evidencia que hi ha certes mancances. La unanimitat mostrada en aquest congrés, per diversos autors, sobre la necessitat de matisar, quan no corregir directament, alguns d’aquests principis proposats per Ostrom sobre les comunes de control i gestió dels sistemes hidràulics, ens indica que la recerca dóna els seues fruits, i que l’avanç del coneixement no solament ens ajuda a entendre millor el nostre passat sinó que, a més a més, pot resultar molt útil per al futur.

Finalment, el congrés es va cloure amb la projecció d’un vídeo d’homenatge a Thomas Glick amb les declaracions d’alguns del participants que es van enregistrar al llarg del congrés, i que podeu veure a continuació gràcies a l’amabilitat de Luis Pablo Martínez, que va enregistrar el moment i l’ha penjat a Youtube, acompanyat de les darreres paraules d’agraïment de Glick.

Per acabar, doncs, només ens resta, a mi i als altres membres del Grup Harca, sumar-nos al merescut homenatge a la figura de Thomas Glick i, per descomptat, agrair als organitzadors del congrés el treball que han fet i felicitar-los pel resultat final. Moltes gràcies a tots. En dues ocasions Glick va insistir que als països anglosaxons aquesta mena d’actes d’homenatge serveixen per passar el testimoni del mestre a les noves generacions. Gràcies als organitzadors ara és evident que amb ells la continuïtat està garantida.

La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

Els sistemes de reg d'Oman

En la península Ibèrica parlar actualment de regadius històrics és cosa quasi exclusiva dels medievalistes. Primer perquè van ser els grups tribals musulmans que envaïren i colonitzaren Hispània a partir del segle VIII els que van portar la irrigació a casa nostra, com a forma principal de producció d'aliments. I segon perquè la societat feudal que posteriorment va conquerir i colonitzar Alandalús va heretar la irrigació de la societat que va destruir, i la va integrar com una forma d'augmentar la producció de renda; per això els sistemes hidràulics continuaren emprant-se, s'ampliaren, i se'n construïren de nous. Per tant, l'ús de l'aigua ha estat molt important en el funcionament d'ambdues societats medievals al nostre país, i encara que la irrigació ha continuat emprant-se fins a la actualitat, certament modernistes i contemporanistes no li han parat massa atenció. Els geògrafs, per contra, que sí se n'han dedicat, no han aconseguit de moment produir cap coneixement històric rellevant sobre l'organització de les societats del passat, més que res perquè no és el seu propòsit.

Però és evident que la irrigació, l'agricultura irrigada, no es va inventar a l'edat mitjana, ja que s'ha vingut emprant des del Neolític en diverses zones del món, i té un paper especialment rellevant en tota la franja que va des de l'Índia fins al Nord d'Àfrica, passant sobretot per l'Orient Mitjà. És precisament en la zona de Mesopotàmia on van nàixer els primers estats, i la interpretació tradicional diu que va ser la introducció de la irrigació com a forma principal de produir aliments allò que va fer més complexa l'organització social de les comunitats camperoles primitives, i va propiciar l'aparició dels estats. En qualsevol cas, el tema de l'aparició de poders forts que controlen la societat, com va plantejar Karl Wittfogel, és suficientment complex i encara debatut com per a no entrar en ell ací ara. Però cal dir que, en realitat, allò que caracteritza la major part de les comunitats que basen la seua economia i organització social en la irrigació no és precisament un poder estatal fort.

el Creixent Fèrtil

L'organització social tribal, que tan exòtica ens sembla a nosaltres, no és més que la conseqüència de l'anomenada revolució neolítica, el moment en què els grups humans de caçadors-recolectors es convertiren en agricultors sedentaris o en ramaders nòmades; i aquesta innovació tecnològica i social es va estendre molt ràpidament. El que no està tan clar és si la irrigació va aparéixer com a resultat d'una necessitat, per la falta de pluja en les zones desèrtiques del Pròxim Orient, o com una elecció, ja que amb la irrigació no es depén tant de l'oratge, i a més permet cultivar plantes aclimatades a altres llocs del planeta que sense l'aportació d'aigua artificial a l'estiu no podrien viure en la Mediterrània i el Pròxim Orient. Però, en qualsevol cas, és evident que aquelles comunitats primitives que es decantaren per l'agricultura irrigada van canviar la seua organització social, la seua cultura es va fer més complexa, i a partir d'aquell moment tot el seu cosmos va començar a girar al voltant de l'aigua i del seu aprofitament.

Eixa mena d'organització social, en definitiva, després de segles d'evolució, és la que van introduir a la península Ibèrica durant l'alta edat mitjana les tribus àrabs i berbers, transformant alhora també la societat nativa hispanoromana. Però això és molt difícil d'historiar, perquè es tracta de societats molt conservadores, molt estàtiques, en les quals aparentment res no canvia al llarg dels segles, generació rere generació. A vegades s'ha dit que són societats sense història, i no perquè no tinguen escriptura, sinó perquè aparentment mai passa res; a banda de les contínues guerres tribals que, en realitat, mai canvien gran cosa. Per això, els paral·lels antropològics amb societats que encara hui conserven aquella organització social tribal, i giren al voltant de la irrigació, són tan importants per a entendre el passat dels humans que van viure al nostre territori. Tot seguit veurem un exemple de societat que encara utilitza sistemes hidràulics històrics tal com van ser dissenyats: els aflaj d'Oman.

mapa d'Oman

Oman és un país de l'Orient Mitjà, situat en la costa índica de la península Aràbiga, just al nord del Iemen. De fet, la seua població és principalment d'origen iemenita des del Primer Mil·lenni abans de Crist, tot i que històricament va estar controlat per dinasties perses fins a l'arribada de l'Islam en el segle VII d.C. Segons els arqueòlegs, l'agricultura irrigada es va introduir a la zona aproximadament en el segle VI a.C, fa uns 4.500 anys, i des de llavors ben poca cosa ha canviat en aquest aspecte. Allà als sistemes hidràulics els diun aflaj, o falaj en singular, que en àrab significa literalment aqüeducte subterrani (o això diuen), i que és en realitat el nom local del que a Pèrsia diuen qanat i al Nord d'Àfrica foggara; és a dir, una mina d'aigua que punxa la capa freàtica horitzontalment a través de túnels subterranis. Una vegada en l'exterior, el sistema hidràulic comença a dividir-se i a portar l'aigua a tots els horts, creant el que normalment es coneix com un oasi.

mina, qanat, falaj o foggara

Malgrat això, en realitat el nom s'empra per a qualsevol tipus de sistema hidràulic, inclosos també els que prenen l'aigua superficial d'un wadi o riu menut mitjançant un assut (el 55% dels que n'hi ha a Oman). Segons el Ministeri de Recursos Hídrics del país, actualment hi ha comptabilitzats 11.000 aflaj a tot Oman, dels quals uns 400 tenen un flux d'aigua constat. Actualment, de fet, encara n'hi ha un bon grapat en funcionament, tot i que òbviament no es tracta dels primers construïts, ja que el més antic tindria només 500 anys, segons les dades disponibles. En 2006, a més, van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i en conseqüència tenen una especial protecció, malgrat que els grups que els empren són encara suficientment forts i consolidats com perquè de moment no perille el seu futur en aquest sentit. En realitat, el perill de desaparició els ve per la disminució de la capa freàtica que els pot deixar sense aigua, per la sobreexplotació i pel canvi climàtic, igual que en el cas de les foggares d'Algèria.

A continuació podeu veure un vídeo breu, de 15 minuts, en valencià (si sabeu alemany podeu veure ací la versió original), que pertany a una sèrie sobre els bens declarats Patrimoni de la Humanitat. En ell es mostren dos exemples d'aflaj omanites: un de rural, a les muntanyes d'Hajjar (literalment muntanyes de pedra), i un altre d'urbà, o més bé periurbà, el falaj Daris, que és el més gran i que envolta la ciutat de Nizwa, la antiga capital del país. Després de veure'l comentaré algunes de les coses que es mostren i que es diuen, i faré algunes comparacions amb els sistemes hidràulics valencians.

El primer falaj que heu vist, el de l'oasi menut en vessant, és pràcticament igual a alguns dels que podem veure al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica. L'aigua de la font s'acumula en una basa i després es distribueix per les séquies a cadascun dels horts de l'oasi, baixant pel vessant de forma escalonada. N'hi ha molts amb aquesta morfologia, per exemple a les Illes Balears, però a mi m'ha recordat alguns dels que he vist personalment com el d'Ayna o el de Letur, al sud de l'actual província d'Albacete, en la part que va pertànyer al regne de Múrcia. També l'aqüeducte que es pot veure al vídeo és especialment significatiu, d'una arquitectura molt irregular, de factura camperola, i recorda molt a altres que s'han conservat per ací.

aqüeducte camperol en un oasi de la muntanya omanita d'Hajjar

L'aigua, segons ens diu la veu en off, es divideix entre persones, animals i plantes, d'acord amb les necessitats i el nombre de membres de cada família. Per això, la quantitat d'aigua que correspon a cadascuna marca el prestigi i el poder que aquesta família, o clan, exerceix dins del conjunt del grup. El consell dels vells, format per un representant de cada família que sol ser el membre més vell, el primogènit, és el responsable del repartiment de l'aigua i del manteniment del sistema, una institució que heretaran després els cristians a casa nostra a través de les comunitats de regants.

Però aquest sistema hidràulic només pot alimentar unes 60 persones, és limitat, i fa segles que és així, segons la veu en off. No s'amplia, res no canvia. Açò ja fa temps que ha estat detectat pels estudis d'Arqueologia hidràulica a casa nostra, tant la rigidesa del sistema, que dificulta l'ampliació, com l'opció social de no fer-ho. Quan el grup creix demogràficament, i l'àrea irrigada és incapaç de produir aliments suficients per a alimentar a tot el grup, aquest senzillament es divideix, i una part marxa a un altre lloc a la recerca d'una nova font o punt de captació per a construir un nou sistema. Açò és diu reproducció per segmentació en llenguatge científic. Ampliar el sistema original suposaria sobreexplotar l'aqüífer, que tard o d'hora acabaria per assecar-se posant en perill la supervivència de tot el grup. D'altra banda, la segmentació tribal no és en realitat sinó la continuació de l'estratègia d'expansió dels grups primitius de caça-recol·lectors, que contínuament es dividien quan el grup creixia per a no sobreexplotar els recursos del seu nínxol ecològic, i una part marxava en busca d'un altre territori. Només amb l'aparició de les ciutats desapareixeria aquesta organització social, quan els humans començaren a agrupar-se en un sol punt, diversificant la seua economia i per tant la seua societat.

L'altre sistema hidràulic que hem pogut veure al vídeo és el falaj Daris, construït al voltant de Nizwa. Encara que el punt de captació també és una gran font, l'aigua és tan abundant que la seua morfologia i extensió recorda extraordinàriament els sistemes hidràulics fluvials de casa nostra, les grans hortes, amb séquies molt més grans i profundes, que recorren molts kilòmetres i reguen diversos espais hidràulics. En aquest cas es tracta de mines subterrànies que recorren fins a 8 km fins a la ciutat. A més, els canals travessen la ciutat, i l'aigua és aprofitada per a les industries, els banys i la mesquita, la neteja, els horts urbans, etc. Recorda molt a ciutats com Elx, per exemple. També podeu veure els partidors proporcionals, iguals que els d'ací, des d'on l'aigua es divideix pels canals amb la finalitat d'arribar als diversos espais hidràulics, cadascun pertanyent a un grup camperol diferent.

partidor proporcional en falaj Daris

D'altra banda, segons ens diuen, en aquests aflaj més grans l'aigua es pot vendre i se subhasta. A casa nostra això és així en la major part d'hortes del sud valencià i de Múrcia, cosa que tradicionalment s'ha explicat per ser la zona de major aridesa i sequera. També n'hi ha un encarregat de l'aigua, que posseeix tota l'autoritat, com una mena d'alcaid, que controla el repartiments i els torns a través d'un rellotge de sol per a controlar els torns. Cada 6 hores canvien la distribució de l'aigua. Aquesta mena de supervisor dels grans sistemes és el que els documents baixmedievals d'ací anomenen çavacequia (de l'àrab sahib al-saquiya). És lògica l'existència d'aquest càrrec puix, en els sistemes més grans en els quals l'aigua ha d'arribar a molts grups diferents, el repartiment seria massa complicat i conflictiu de gestionar conjuntament. Per això es delega en una autoritat, amb un prestigi d'equanimitat, en la que tots confien. És el mateix principi que regeix el Tribunal de les Aigües de València. A més, cal recordar que els primers que van controlar el poder de la nova taifa de València, després de la caiguda del Califat, els coneguts Mubarak i Muzzafar, eren en realitat “sequiers”, o alguna mena de càrrec semblant de supervisió. Els únics que en un moment de desconcert i buit de poder van tindre la suficient autoritat popular entre les tribus berbers valencianes per a fer-se amb el poder, malgrat ser esclavons blancs.

A les portes de la ciutat es desenvolupa el mercat, el suq. No el mercat de les manufactures dels artesans o els productes del comerç a més llarg abast, eixe està dins de la ciutat, i n'és l'essència de la mateixa. Aquests és el mercat dels camperols, on es compren i venen els productes agraris i els ramats, que només es fa una vegada a la setmana. Aquests mercats rurals estan en l'origen de poblacions valencianes com Sueca, o la desapareguda alqueria de Suc, a Gandia, i en alguns casos poden haver estat l'origen d'algunes ciutats. Allà on es concentraven els camperols per a comerciar, acaben per assentar-se els comerciants i els artesans. I de seguida arriba el poder, l'Estat, a controlar el procés i a cobrar impostos. Tot plegat és això que molts anomenen la cultura de l'aigua, i que no tothom pareix entendre com funciona en realitat.

De la proporcionalitat tribal i el valor fiscal de la terra: la fila i l'alfaba

Dijous passat, Thomas Glick feia la conferència inaugural del III Congrés d'Estudis de l'Horta Nord, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica. Tot un clàssic de la nostra historiografia, i assidu visitant de casa nostra, el professor nord-americà va fer un repàs –en el seu pastitx de valencià i català, com li agrada dir a ell– a algunes suposades continuïtats institucionals en els regadius abans i després de la conquesta feudal. I en concret va parlar sobre els conceptes de fila i alfaba. En realitat, no es tracta de res nou, però sembla que no hi ha informació sobre açò a la xarxa, i és probable que tot plegat no siga massa conegut fora dels especialistes en regadius, per això aprofitaré l'avinentesa per tractar d'explicar-ho ara breument, i afegir-ne alguna cosa.

Que l'organització dels sistemes hidràulics d'origen andalusí es basa en la proporcionalitat ja fa temps que ho sabem, però no sempre s'ha entés així. La major part dels sistemes hidràulics valencians, sobretot els més grans i fluvials, es reparteixen l'aigua per files. La fila, és la quantitat d'aigua que correspon a cada séquia o a cada braç del total que hi ha disponible. I així, per exemple, a l'horta de València, que és la més gran, l'aigua del riu Túria o Guadalaviar es divideix en 138 files, de les quals corresponen 48 a la séquia de Montcada, 14 a la de Quart, 10 a Tormos, i així successivament fins a les 10 de Rovella, que és la darrera séquia de les 8 que hi ha. En aquest mateix sentit, el riu Millars es divideix, almenys des de 1346, en 60 files, de les quals 14 són per a Vila-real, 14'5 per a Castelló, 14'5 per a Almassora i finalment 19 per a Borriana. El riu dels Sants, un afluent del Canyoles, té 24 files a Xàtiva, i el riu d'Alcoi 48 per a l'horta de Gandia i Oliva.

Des del segle XVII molts enginyers han intentat calcular la mesura exacta de la fila, entenent-la com la quantitat d'aigua que passa per un forat d'un diàmetre determinat a una velocitat fixa, però no han tingut mai èxit. És cert que aquestes xifres de les files als rius que han arribat a nosaltres poden haver estat modificades al llarg del temps, com per exemple en el cas del Millars, on els feudals van construir séquies noves a Castelló i Vila-real. Però Glick es va adonar, ja en el seu Irrigation and society en medieval Valencia, publicat el 1970, que totes aquestes xifres semblen ser múltiples de 12, com ara 24, 48 i grups de 14 + 10 = 24, i per tant proposava que tot plegat era un sistema basat en les hores del dia. I en efecte ho és. Ara sabem que es tracta d'un sistema dual, tant proporcional com temporal. Quan hi ha abundància d'aigua al riu, aquesta es divideix proporcionalment entre les diverses séquies d'acord amb les files establertes; però quan hi ha sequera i l'aigua del riu no és suficient per a donar servei a totes les séquies a la vegada, l'aigua es tandeja i tota va a parar a una sola séquia per torns horaris. Així, per a entendre'ns millor, podem dir que quan hi ha aigua suficient la fila és una mena de percentatge i, per exemple, en el cas de Montcada, podem dir que les 48 files del total de 138 que té el Túria, per a nosaltres serien el 34'78 % de l'aigua del riu, mentre que les 14 files de Quart seria el 10'14 %, etc. Així, tant si hi ha poca aigua com si hi ha molta, tots reben sempre la mateixa quantitat proporcional pactada pels constructors en origen. És el mateix procediment que després s'empra dins del mateix sistema hidràulic, on gràcies als partidors de llengua cada braç rep sempre la mateixa quantitat d'aigua proporcionalment a la que li toca.

Partidor proporcional de llengua. Les llengües del Raig, traslladades i reconstruïdes en un parc de València. Va ser la primera infraestructura hidràulica d'aquestes característiques que va ser excavada amb metodologia arqueològica, i es va revelar que l'obertura de cada costat era, segons Sergi Selma, de dos colzes egipcis.

Per contra, quan hi havia poca aigua, tota la del riu seria per a Montcada durant 48 hores, és a dir, dos dies, i després per a Quart durant 14 hores, després per a Tormos durant 10 (juntes fan 24 hores, un dia), i així successivament. Glick, fins i tot va anar més lluny i va proposar que, perquè el sistema de l'horta de València fos lògic, el riu hauria d'haver tingut originàriament 144 files, i no 138 com ha tingut sempre des que ho tenim documentat. Així, Montcada tindria l'aigua dos dies, i la resta de séquies la tindrien un dia per parelles de 10 i 14 hores cadascuna, fent entre totes cicles de 6 dies i un seté de descans. El problema és que, perquè això fos així, deuria haver-hi una novena séquia a l'horta nord de València que fes parella amb Favara. Tot i que no es tractaria d'una séquia desapareguda, de la qual no tenim cap referència, sinó d'una séquia i comunitat de regants que possiblement es va fusionar amb una altra. Anys després, estudiant l'estructura de la séquia de Mestalla, Enric Guinot proposaria que aquesta séquia desapareguda podria haver estat la séquia de Petra, un dels tres braços principals en què es divideix Mestalla, que té una estructura diferent, i que creua la séquia mare per damunt. En algun moment indeterminat, doncs, la séquia de Petra i la séquia de Mestalla (Rambla-Algirós) es degueren unir en una sola, canviant el repartiment de les files del riu.

La comparació de les institucions dels regadius amb altres països del món islàmic va permetre Glick veure que aquest sistema de particions basades en el 12 també existia, per exemple, al sud d'Iraq, on la mesura d'aigua és el waqt (temps), de 12 hores; al Iemen és el farḍ, que val 24 hores; i a la Ghūta de Damasc la mesura és el qīrāṭ, amb un valor proporcional que varia d'una séquia a una altra però que es basa en 1/24 part. Tot plegat va portar Glick, inicialment, a proposar que el repartiment en files de l'horta de València podia haver estat d'origen sirià, la qual cosa va ser molt criticada perquè el poblament al Xarq Alandalús havia estat fonamentalment berber com demostrà Pierre Guichar. Això portà Glick als anys noranta a proposar que podia haver estat una autoritat omeia, de Síria, qui haguera portat a Alandalús el sistema de Damasc. I finalment, fa uns pocs anys, es va poder comprovar que, en realitat, no es tracta de models ètnics que es porten d'un lloc a un altre per part d'un tipus concret de població, sinó que els models són àmpliament coneguts per la població mediterrània i s'apliquen d'acord amb les necessitats ecològiques de cada lloc. A més, al nord d'Àfrica també hi ha rius dividits així.

Pel que fa al nom de la fila, sembla que es tracta d'una traducció de l'original àrab khaiṭ (o jayt al "mode castellà"), que en àrab significa, en efecte, fil. A Lorca, de fet, al torn de reg li diuen casa, que també és la traducció de dār, corrupció dialectal de daur, torn. Segons Glick, Pedro de Alcalá tradueix kait min mi com a “hilo de agua”, i un diccionari algerià francés-àrab –que reflecteix, per tant, els costums magrebins– diu que el khaiṭ és una sangria en una séquia de reg, un rec, o una séquia. És a dir, no és una mesura, sinó la pròpia séquia, cosa que també passa, encara ara, a l'horta de València, on algunes séquies reben el nom de fila (fila de Massarrojos, fila de Borbotó, la fileta). A més, la versió àrab de la fila, el khaiṭ, s'ha conservat en el topònim d'algunes séquies, com ara a la séquia d'Alfait, d'Alberic; a la séquia i alqueria d'Alfeitamí, d'Oriola, que seria al-khaiṭān, les dos files; i, per descomptat, a la séquia de Faitanar, de l'horta de València, que seria Khaiṭ an-nahr, la fila del riu, la fila derivada del riu. Finalment, cal dir que és possible que la fila tinguera una mesura divisòria, la ploma, de la qual no en sabem molt més.

L'altre concepte del qual va parlar Glick va ser l'alfaba, un mot que apareix àmpliament al repartiment de l'horta de Múrcia –tot i que es coneixen molts pocs casos més del seu ús– i que no va ser entés pels conqueridors feudals, per la qual cosa va desaparéixer de seguida. Inicialment va ser entés com una mesura de superfície i, de fet, ho va ser durant un temps, però prompte va ser oblidada fins que va ser recuperada pels historiadors. El primer en explicar la seua etimologia va ser Reinhart Dozy, qui l'explicava provinent de l'àrab ḥabba, i ho traduïa per “grain, et aussi une petite partie d'une chose”. En 1958 Arnald Steiger, després de descartar hipòtesis etimològiques anteriors va deixar clar que, en efecte, el seu origen era ḥabba, en àrab gra, i que també tenia relació amb la llengua amazīgh, lḥ'abt, que significaria el mateix. I a través, igualment, del mètode de la comparació, Steiger va proposar que l'alfaba era una mesura d'aigua, ja que havia llegit que era un costum berber emprar uns utensilis de metall amb forats que actuaven com una mena de clepsidra per a mesurar el torn del reg, d'acord amb el temps que tardava en omplir-se l'atifell pels forats quan era introduït a la séquia o a la bassa de reg. A més, aquesta mena de rellotges d'aigua tenien marques al seu interior que assenyalaven el temps, anomenats, precisament, lḥ'abt. En l’actualitat encara empren aquest sistema alguns grups berbers nord-africans per a mesurar el temps dels torns de reg i, de fet, sembla que tant a Múrcia com a Lorca, i a altres localitats, s'ha emprat fins fa no molts anys un mètode exactament igual, dels quals el més conegut és el jarro de Jumilla.

Clepsidra o rellotge d’aigua que s’empra encara actualment en un poble de la costa atlàntica del Marroc. Sobre una cassola plena d’aigua flota un bol metàl·lic amb un forat, que es va omplint a poc a poc fins que s’afona, moment en el qual ha quedat consumit un torn i torna a començar. El temps que tarda en afonar-se és sempre constant. Podeu veure ací un reportatge fotogràfic sobre com funciona aquesta clepsidra.

Steiger havia aportat una explicació a l'alfaba que, aparentment, semblava raonable, però no acabava de quadrar perfectament, malgrat la irrefutable explicació etimològica d'al-ḥabba. Juan Torres Fontes, el màxim coneixedor del repartiment murcià, tampoc mai no arribà a poder explicar suficientment el significat de l'alfaba, però sí sabia que no era una mesura d'aigua, o de temps d'aigua, com proposava Steiger, ja que al repartiment l'alfaba s'empra indistintament per a terres de regadiu, de reg esporàdic i de secà. Tampoc era una mesura de superfície com la tafulla, és clar, però és que a més a més les alfabes no solament s'apliquen a parcel·les de terra, també a cases i a altres objectes, per la qual cosa Torres Fontes tenia clar que l'alfaba tenia un sentit de valor, d'apreciació econòmica. Fins i tot, en un esment aïllat del Repartimiento, però molt revelador, l'alfaba apareix com a sinònim de renda. De fet, si alguna cosa és evident, només amb la lectura de la documentació del Repartimineto de Múrcia, és que els oficials del rei, els repartidors, empraren documentació oficial de l'estat andalusí, els “azimen” (al-zimâm) on estava registrat l'impost que devia pagar cada propietari d'una parcel·la. Per això, en les donacions d'Alfons el Savi moltes vegades va indicat el nom de l'anterior propietari desposseït, i sempre van indicades la superfície de la parcel·la en tafulles i el seu valor en alfabes. Per a Torres Fontes, doncs, l'alfaba que apareix al repartiment murcià és la quantitat fiscal que cal pagar a l'Estat d’acord amb el valor de la terra, que es calcula a partir de la seua superfície, la quantitat d'aigua a la que té dret, i la qualitat de la terra. Però és evident que els cristians mai no arribaren a entendre el seu vertader significat, o almenys no van saber calcular-lo, perquè encara que inicialment la van emprar en els repartiments seguint allò establert abans per l’Estat andalusí, contínuament recorrien a algun “moro sogueiador et sabidor de afabba” perquè solucionara els problemes que tenien al respecte.

Segurament Torres Fontes va encertar de ple explicant l'alfaba en el context del repartiment i els azimen com el valor de la terra per al fisc andalusí. Però això no acaba d'explicar el seu origen a partir del mot gra, ni el seu significat absolut. De nou, ha estat Glick qui ha fet una nova proposta, gràcies a la lectura d'un llibre sobre oasis magrebins, quasi de manera fortuïta com ell mateix admet. El llibre de Nadir Marouf (1980), Lecture de l'espace oasien, permet esbrinar que, en efecte, la ḥabba havia estat una mesura hidràulica antiga entre els berbers, que amb la colonització francesa va passar a mesurar-se en peus. Però sembla, segons aquest autor, que amb l'avanç de la cerealicultura la ḥabba va evolucionar també com a mesura de taxació, indicant al valor d'una parcel·la d'acord amb la seua capacitat per a produir cereal, grans d’ordi. I així, no només servia per a mesurar el valor de la terra cerealícola, sinó també el de camps de palmeres, les cases i altres moltes coses, que s'indicava en la quantitat d'ordi que calia vendre per a comprar eixe objecte. Marouf, és clar, desconeix l'existència de l'alfaba a Múrcia, però pareix donar-li un ús semblant a Algèria. També cal dir que l’autor documenta aquesta pràctica entre els berbers Zanata, i Glick busca referents d'aquesta tribu a Alandalús, on en efecte hi ha tant a l'horta de Múrcia com a les valencianes Atzeneta d'Albaida i Atzeneta del Maestrat. Tot i això, no pot ser una practica exclusivament zenata de cap de les maneres.

Grans d'ordi

En realitat, val a dir que no acabe d'entendre per què ha costat tant arribar a aquesta conclusió. De fet, l'explicació de Glick per a l’albafa murciana pot ser més o menys correcta, però no és cap particularitat zenata i ni tan sols amazigh. Hi havia prou amb consultar qualsevol enciclopèdia sobre l'islam per a saber que ḥabba és la fracció més menuda del sistema de mesures que empren els àrabs per als metalls com l’or i les pedres precioses, que fins i tot està a la viquipèdia. De major a menor en formen part les fraccions raṭl, ūḳīya, mithḳāl, dirham, dānaḳ, ḳīrāṭ, i finalment, en efecte, ḥabba, alguns dels quals són ben coneguts, com el dirham, que es va convertir en moneda. El seu valor real no acaba d'estar clar, perquè ha variat al llarg del temps i dels territoris, però el seu origen està en el pes d’aquests metalls preciosos, i així sabem que ḥabba en àrab, com a mesura de pes, és equivalent al granum europeu, un divisor de la lliura emprat en farmàcia a tota Europa fins a l'adopció del sistema mètric decimal. Així, doncs, pareix normal que el valor d'una parcel·la o de qualsevol objecte es puga expressar en alfabes, a Múrcia i a qualsevol altre territori de llengua àrab, com també en rals, dirhams o en kirats. Al cap i a la fi, segurament eren unitats de compte com el sou i el diner, que posteriorment es traduïen en moneda corrent. Són, de fet, unitats de compte ideals per a establir una taxació proporcional a un valor total que pot canviar, ja que, de fer-ho en moneda corrent, la quantitat hauria de ser revisada constantment.

Com a conclusió de tot plegat, cal dir, pel que fa a la fila, que estem al davant d'un sistema tribal de repartiment de l'aigua. El nombre de files no és producte de la imposició per part de cap autoritat de l'estat, ni siriana ni berber, sinó el resultat dels pactes establerts entre les tribus constructores dels sistemes hidràulics. Pel que fa a l'alfaba, és possible que en algun moment haja estat una mesura de repartiment de l'aigua entre els berbers del Magrib i del Xarq Alandalús. En aquest cas, jo diria que sembla més bé propi de sistemes petits amb bassa d'acumulació, on l'aigua es reparteix per temps, més que no de sistemes fluvials, on l'aigua és abundant i es reparteix proporcionalment entre els usuaris, emprant el temps només quan hi ha sequera. Ara bé, és obvi que l'alfaba, amb el significat en qual apareix al repartiment de l'horta de Múrcia, indica el valor la terra, expressat en unitats de compte, i aquest sentit és el que li va donar l'Estat andalusí quan calculà els tributs que calia pagar per la terra. Així ha arribat fins a nosaltres, a través del repartiment de l'horta de Múrcia, perquè els feudals van emprar els azimen o registres de l'Estat andalusí. Una mostra, doncs, de com el poder s'apropia d'una part de la producció camperola. Al cap i a la fi mesurar, comptabilitzar, és el primer pas per a fiscalitzar.

Thomas F. Glick, doctor Honoris Causa de la Universitat de València

El passat 14 de juny de 2010 tingué lloc al Paranimf de la Universitat de València l’acte d’investidura de Thomas F. Glick, professor de la Boston University, com a doctor Honoris Causa de la dita universitat. Amb l’apadrinament dels catedràtics d'Història Medieval Antoni Furió i Enric Guinot, i acompanyat per altres doctors de la Universitat proposats per a l’acte, l’historiador nord-americà rebé un merescut homenatge a la seua dilatada trajectòria investigadora, al mateix temps que la comunitat universitària reconeixia la importància de la seua tasca en el camp del medievalisme hispànic, en general, i valencià en particular. Format als anys seixanta del segle XX a les universitats de Harvard, Barcelona i Columbia en disciplines tan diverses com la història de la ciència i les llegües semítiques, com ressaltà el mateix professor Glick en el discurs pronunciat a l’acte d’investidura, les seues preocupacions intel·lectuals han girat durant tots aquests anys al voltant de dos eixos.

D’una banda, hi ha la història de la ciència a Espanya, amb temes com ara la introducció de la teoria de la relativitat d’Einstein entre els científics de l'estat i la introducció del darwinisme a l’àmbit acadèmic valencià, que s'ha vist plasmat en algun llibres juntament amb els professors de la Universitat de València José María López Piñero, Luís García Ballester i Peregrín Casanova, com Einstein y los españoles: ciencia y sociedad en la España de entreguerras (publicat per primera vegada a Madrid el 1986) i Darwin en España (publicat en primera instància a Barcelona el 1982 i reeditat per la Universitat de València aquest mateix any de 2010). De l’altra, hi ha la història de la tècnica, especialment a l’època medieval, que ha dut l’historiador nord-americà a abordar els temes dels regadius valencians, el paper dels molins, l’organització dels espais hidràulics, les distintes influències que hi hagué al darrere de la seua construcció i, sobretot, l’anàlisi de la conflictivitat generada per l’aprofitament de l’aigua a la societat valenciana medieval gràcies a l’escorcoll en la sèrie de Litium de la secció de la cort de Governació custodiada a l’Arxiu del Regne de València. En aquest camp, la seua producció científica ha estat ben prolífica i per no fer massa extens aquest petit homenatge a Thomas Glick només citarem dues de les principals obres: la pionera Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Harvard University Press, 1970 (traduïda al castellà en Regadío y sociedad en la Valencia Medieval, València, del Cenia al Segura, 1988, i reeditada el 2003 per la Biblioteca Valenciana), i pel que fa a la història medieval en general la més recent Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval, PUV, 2007, que també es la traducció d'un llibre de 1995 i que té com a objectiu explicar els avanços de l'arqueologia medieval espanyola.

A través de les seues obres, Thomas Glick ha donat compte de la complexitat de la societat valenciana medieval, la coexistència de les cultures cristiana, musulmana i jueva i la conflictivitat generada al voltant dels regadius. Amb tot, les seues investigacions han servit per conéixer amb més profunditat el passat medieval del nostre país i bona mostra de la importància de la seua obra i la seua influència en la societat valenciana és l’acte d’investidura com a doctor Honoris Causa del que ara donem notícia, i també en la imposició de la brusa negra que la setmana passada li féu el Tribunal de les Aigües de València.

Us deixem ara amb el vídeo de l’acte d’investidura com a doctor Honoris Causa del passat dilluns 14 de juny, perquè puguen fruir-lo aquells que no pogueren assistir.

Actualització: Com que al vídeo de la cerimònia sencera és molt llarg, incorporem aquest altre vídeo amb un resum i extractes dels discursos.