Deixar-se perdre pels carrers de Dàniyya

Gisbert dirigint-se als assistents

Que la divulgació de la història es mou a cop d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. Dels vicis i limitacions que això suposa ja n’hem parlat ací i ací i també ací. Tanmateix, seria esbiaixat menysprear les activitats que, amb l'excusa d’un centenari, es poden arribar a fer, més encara en els temps que corren. I un bon exemple és la visita nocturna pel castell de Dénia guiada per l’arqueòleg municipal, Josep Antoni Gisbert, que vam podem gaudir el passat 11 d’octubre, en el marc del mil·lenari del regne taifa de Dénia. En efecte, el 1013 Abu-l-Jayx al-Muwàffaq ibn Abd-Al·lah al-Amirí, més conegut com Mujàhid, consolidà Daniyya com la capital de seu territori, que es va estendre en alguns moments fins a Sardenya per l’est, i per l’oest fins a Lorca i el nord de Múrcia. És justament aquest passat andalusí el que la visita pretenia posar en valor, bo i insistint en els elements islàmics que encara en els nostres dies podem gaudir al castell de Dénia, particularment a les portes de l’alcassaba de Daniyya. L’assistència de públic va estar nombrosa, en part gràcies al treball d’una de les associacions falleres pròximes al castell, la falla Baix la mar. I és que, per molt que puga sorprendre a més d’un i més d’una, jo inclòs, les falles són alguna cosa més que bufera, soroll i ocupació consentida del carrer.

De la mà de qui és, possiblement, el màxim expert sobre el passat d’aquesta vila valenciana, Josep Gisbert, vam rastrejar les petjades d’un passat fastuós, desemmascarant les tèrboles evidències dels dies dels Mujàhid. Cal tenir en compte que el castell ha estat en ús fins a les darreries del segle XIX, raó per la qual ha sofert diverses modificacions i transformacions, a més de les pròpies ferides que provoquen els conflictes armats, indefugibles per a una construcció com aquesta. Començàrem la visita per la porta principal, on encara ara perviuen les pollegueres originals de la madina del segle XI, tot i que la façana és una reconstrucció dels anys 50. Entrem a l’albacar, que després serà l’espai on els cristians assentaran la vila. Pel vessant del turó, pujant, arribem a les restes d’una porta, o millor, portalet, en la façana oest. Es tracta, simplement, dels fonaments. L’obscuritat de la nit, malgrat la contaminació lumínica que ens envolta, dificulta la identificació de les diverses tècniques constructives (carreus i tapial). Gisbert, però, ve ben preparat amb un potent làser, amb el qual identifica per a la mirada profana cadascuna de les formes de construcció. El més interessant de la visita, però, ens espera al cim (si et pot dir així) del turó. L’alcassaba amaga nombrosos vestigis d’aquest passat islàmic, durant el qual el port de Daniyya va ser un punt ineludible de les rutes marítimes; al nivell, o fins i tot per damunt, de Barcelona, i no diguem de Balansiya (en paraules de Gisbert). La presència d’una entrada de carro feta sobre pedres de marbre en dóna bon testimoni. L’estudi d’aquesta porta, de la qual només queda el terra, permet albirar la intensitat del comerç, ja que aquest tipus de pedra no es troba en tota la regió. Sembla ser, a més, que part de la construcció roman oculta sota un talús de terra que es féu en època moderna per col·locar allí una bateria de canons. 

Entrada de carro amb la pedra de marbre

Continuem, i per una portalada accedim a l’esplanada del palau del Governador. Ací, una volta certament original, de la qual nomes s’ha trobat paral·lelisme a Granada, ens obri l’accés. De nou podem apreciar les pollegueres, amb la seua decoració encara original. I quan hom pensava que havíem arribat a la fi, Gisbert ens condueix per un camí sinuós, vessant avall, deixant enrere l’esmentat palau-seu del museu arqueològic, fins a la porta millor conservada. Tan ben conservada que ens ha arribat pràcticament intacta. I això perquè aquesta porta, que donava pas a la ciutat islàmica del segle XI des de la mar, va ser reblerta en temps d’Alfons el Vell, construint-ne una de nova. Aquesta també es va tancar, i tot l’espai es va reblir de terra per a col·locar una bateria de canons en el segle XVIII.

Porta de la Mar del segle XI

 A la dècada dels 90 del segle XX tota aquesta terra va ser retirada, i es van descobrir ambdues portes d’accés, una sobre l’altra, primer la cristiana i després la islàmica. Ara mateix hi ha un gran buit que fa perillosa l’estada, especialment per als més menuts perquè la utilitat de la tanca de fusta que hi ha posada és més bé limitada. La visita acaba a les faldes del castell, on en Gisbert ens assenyala la possible existència d’una altra porta reblerta que futures excavacions (?) haurien de desemmascarar. Per concloure, sota una delicada pluja (en realitat, ha estat amenaçant al llarg de tota la nit, però és ara, afortunadament al final, quan es fa present) Gisbert fa una mena d’arenga al públic assistent sobre la necessitat de posar en valor, però també de valorar, el que tenim, el que ens ha arribat, deixant a un costat dèries costumistes però també sobreposant-se a les dificultats econòmiques. La inversió en recerca, en investigació arqueològica en aquesta cas, no pot -clamava Gisbert- estar subjecta als cicles econòmics, i menys encara a les vel·leïtats del calendari, sinó que ha de formar part de les prioritats dels governants amb independència del seu àmbit d’actuació, local, comarcal o nacional.

Possible porta islàmica reblerta 

L'edat mitjana contada per italians

Ja tenim ací les vacances de Pasqua, que per a uns és temps de viatjar, descansar o menjar-se la mona, mentre que per a d'altres és un bon moment per romandre a casa i avançar treball endarrerit. Per aprofitar el temps lliure que tingueu, vull aprofitar aquest post per a recomanar als interessats en l'edat mitjana una sèrie de documentals centrats en aquest període, que una vegada més podreu trobar a la gran plataforma de vídeos que és Youtube.

Es tracta d'una sèrie italiana produïda per Venicefilm, que ací podreu veure en castellà perquè es va emetre pel Canal de Historia. Hi ha molts documentals a Youtube sobre l'edat mitjana, de diversa qualitat, però aquesta sèrie la recomane especialment perquè fuig dels tòpics sobre personatges, historietes i croades als que ens tenen acostumats la major part dels documentals anglosaxons, i d'una manera divulgativa es centra sobretot en la història econòmica i social. Així, es demostra que un bon treball en fotografia i un bon pressupost per a recreacions històriques no estan renyits amb la qualitat historiogràfica de la informació aportada, presentada a més d'una manera didàctica i entretinguda.

Crec que alguns dels capítols, fins i tot, poden ser emprats com a material acadèmic d'ensenyament als instituts o als primers cursos del Grau, ja que inclou entrevistes a historiadors que podríem qualificar de primera fila, almenys a nivell italià. El capítol número 5, per exemple, dedicat als castells, tot i que pel títol puga semblar un recull d'històries d'assalts a castells, en realitat dedica els primers 20 minuts a explicar els orígens del feudalisme i del fenomen que coneguem com a incastellamento, i posteriorment l'estructura dels castells, a vida al seu interior, etc. Mentre que el capítol 3, per la seua banda, també molt recomanable, és quasi una classe d'història agrària italiana, i per extensió de l'Europa Occidental, tant de l'Alta com de la Baixa Edat Mitjana.

En definitiva, doncs, i sense més dilació, a continuació els teniu a la vostra disposició, acompanyats del breu resum dels capítols aportat per la productora.

1. Fe, ciència i màgia

La fe i la religió institucional, la màgia i la ciència, la creació de les universitats i el desenvolupament de nous coneixements són algunes de les qüestions més importants de l'Edat Mitjana. En aquella època, els aspectes de la vida estaven inextricablement units a la religió. Alhora, mentre l'Església es consolidava com l'entitat institucional i civil de l'època, en les àrees rurals encara es portaven a terme rituals pagans i es practicava la màgia, que es considerava una font vàlida de coneixement intel·lectual. A partir del segle XII es creen les universitats, com la de Bolonya i Pàdua, que es converteixen en una nova forma de desenvolupar i estendre el coneixement.

2. Ciutats, mercaders i artesans

Durant els segles de les invasions bàrbares es va produir la destrucció de les ciutats romanes i va començar un període de declivi. Cal esperar fins als segles IX i XI perquè la ciutat torne a contar amb un sistema econòmic i administratiu central. Els diners comencen a circular en la ciutat i és en ella on emergeix la figura del mercader. La ciutat, plena de places, carrers bulliciosos, artesans, ordres fraternals i tavernes, és un lloc caòtic i alegre. La muralla és el símbol de la ciutat: un element indispensable per al seu defensa, així com un símbol físic de la seua identitat col·lectiva. En els segles següents, la ciutat és essencial per al desenvolupament de la cultura, ja que és ací on floreixen les universitats.

3. Pobles, rites i tradicions

La família camperola es caracteritza pel seu particular mode de vida. La presència de monestirs ajuda a l'establiment de la religió cristiana en les zones rurals, encara que persisteixen les pràctiques paganes. La vida diària és molt dura: es produeixen fams amb freqüència, així com terribles epidèmies. És molt difícil controlar l'entorn només amb les mans i uns pocs habitants. No obstant això, a partir del segle XI, grans extensions de terres pantanoses són transformades en terra cultivable, el que ajuda a l'augment de la població.

4. Amor cortesà, cavallers i tornejos

La societat medieval és fragmentada i violenta, està dominada per la figura del cavaller, el qual dedica gran part del seu temps a l'entrenament militar i a la guerra. Es tracta també d'una figura simbòlica, un punt de referència ètic per a tota la societat. Al costat d'aquesta figura, que encarna la fortalesa, el valor i la lleialtat masculina, es desenvolupa altra, la de la dona sublim, noble i etèria, quasi inassolible, objecte de veneració. És la figura d'una dona pura, per la qual el cavaller està disposat a enfrontar-se a tot tipus de perills i desafiaments. Al costat d'aquest ideal cavalleresc, Europa desenvolupa la seua pròpia idea de cavalleria religiosa, organitzada en ordres militars, els membres dels quals són, al mateix temps, soldats i homes de fe.

5. Castells, setges i conflictes

Amb la caiguda gradual de la dinastia carolíngia, comencen a aparéixer milers de castells. Són la prova d'un nou ordre, que s'articula entorn de menuts centres de poder, que dins d'una xarxa impenetrable controlen tota la terra. Ràpidament, els castells no només desenvolupen una funció militar, sinó també una funció simbòlica de la vida pràctica. En qualitat de representacions permanents de poder, els castells constitueixen els centres en els quals es desenvolupa una vida intensa i organitzada. Són autèntics microcosmos humans, poblats per tot tipus de gents nobles, soldats, serfs, o artesans, el treball dels quals reflecteix la vida tant civil com militar.

6. L'home medieval: pensament, cultura i temor

L'època medieval està dominada pel paper central que ocupa la religió cristiana. L'estructura eclesiàstica organitza també les vides en la societat, vigilant la vida civil i el treball. L'Església legitima l'organització secular del poder carolingi, gràcies al fet que és l'única representant de Déu en la Terra. No obstant això, a pesar d'aquest ferri control, l'època medieval no és un període d'immobilitat social i política, sinó una era on es forgen les idees i innovacions que més tard maduraran en l'edat moderna. En l'últim segle de l'edat mitjana, es produeix un canvi de perspectiva que col·loca a l'home en el centre de la creació, al mateix temps que afirma la seua independència i, d'aquesta manera, l'allibera cada vegada més del control que exerceix l'Església.

La propera setmana: el XVIIIe Colloque International de Glyptographie de València

Estiu, temps de sol, platja, ponentades i incendis, és temps també de congressos i trobades científiques, especialment durant aquest mes de juliol. Així, el proper dilluns a les 9.30 al palau de Colomina de València arranca el XVIIIe colloque de glyptographie organitzat pel CIRG (Centre International de Recherches Glyptographiques) en col·laboració amb la universitat CEU-Cardenal Herrera. El director de la trobada és Raúl Romero Medina, professor de l’esmentada universitat. Potser això de «gliptografia» sone una mica estrany, però més coneguts són els estudis de marques de pedreria o marques de pedrapiquers, especialment durant el període medieval. Així, doncs, la gliptografia és la ciència que es consagra a l’estudi d’aquestes marques.

La major part dels investigadors que es dediquen a aquesta línia de treball provenen de la història de l’art, els quals entenen aquestes marques com a signes d’identificació o signatures dels pedrapiquers que marcaven les pedres a fi de saber quina devia ser després la seua retribució econòmica pel seu treball. Si l’origen de les marques, per tant, és purament econòmic, i no artístic, potser els més interessats deurien ser els historiadors pròpiament dits, però ja sabem que sovint els seguidors de Clio resultem prou fugissers fora de la coberta de l’arxiu. En qualsevol cas, els historiadors de la construcció deurien fer un colp d’ull a aquesta bibliografia.

Tornant de nou sobre la present edició, al llarg de tota la setmana els especialistes aplegats miraran de presentar les últimes novetats al voltant de les marques de pedreria i l’arquitectura gòtica mediterrània. Ací podeu fer una ullada al programa. Com vegeu, el congrés, a més, té ua vessant pràctic significatiu, ja que està prevista la visita a diferents edificis medievals de nord a sud del País Valencià: la catedral, les torres de Serrans i de Quart al cap i casal, però també les viles de Morella i de Sant Mateu i el castell de Peníscola al nord, i cap al sud, els castells de Novelda, Petrer i Dénia.

Al País Valencià els estudis sobre les marques de pedreria o gliptogràfics sembla ser que no estan massa desenvolupats. Ara per ara només tenim les aportacions de Josep Gisbert i el seu estudi del castell de Dénia, que es publicà el 1982 en el marc també d’un congrés del CIRG. Més recents són els treballs de Mercedes Gomez-Ferrer, però poca cosa més. Per tant, ací teniu una altra línia de treball. Del congrés, vos mantindrem informats al twitter d’harca (@harcamedievalis) i en el facebook, grup harca.

Marca de pedreria de les torres de Serrans