"Esto no vale nada". La manipulació cronística de Pere el Cerimoniós sobre els fets de Vinatea (1331-1332)

Monument a Vinatea (Estàtua de Francisco Rodríguez a la plaça de l'Ajuntament de València, 1993)

A la Corona d'Aragó sempre ens hem considerat molt afortunats per posseir una potent tradició cronística, començant per "les quatre grans cròniques", les de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, que foren editades conjuntament per Ferran Soldevila en la dècada de 1970 i ara estan sent reeditades per l'Institut d'Estudis Catalans. Els passatges cronístics il·luminen amb vivesa fets històrics que d'una altra manera no coneixeríem o ho faríem a la manera freda que ens indiquen les referències documentals. Tanmateix, aquest pretès avantatge pot ser una arma de doble fil: no ens podem fiar de tot el que diuen les cròniques, sinó que, ben al contrari, sempre que hi haja possibilitat s'han de comparar amb les informacions proporcionades per la recerca arxivística. És el cas, per exemple, dels fets narrats per Pere el Cerimoniós (1336-1387) sobre la revolta que tingué lloc a València contra el seu pare, Alfons el Benigne (1327-1336), encapçalada per un dels jurats de la capital, el jurista morellà Francesc de Vinatea. Ho tracte de demostrar en un article que veurà la llum en breu -si tot va bé- a una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa, sota el títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332) [ací la versió prèvia en valencià].

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós, en la qual es narrava com Vinatea liderà una rebel·lió contra Alfons el Benigne, quan aquest tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tenir amb la reina Elionor, la mateixa infanta castellana que 10 anys abans havia estat plantada a Gandesa, a l'altar matrimonial, per Jaume el Forassenyat, germà major del Benigne. Vinatea, en nom de tota la ciutat de València, hauria tingut el valor d'amenaçar el monarca i la seua família amb la mort si no revocaven les donacions, davant la qual cosa hauria tingut lloc un famós diàleg entre el Benigne i la seua dona, Elionor de Castella:

– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
– Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase a todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fos com fos, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretès 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:

Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni que tampoc els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas grave y inopinado, que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, en concepte de dot i arres, les ciutats i viles d'Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital –entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner– que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:

El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

Dibuix d'un segell d'Alfons el Benigne, armat de son cos

Alfons el Benigne també amenaçà amb botar foc als nuclis reials que es resistien, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran aquests darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació –de Morella i les altres viles esmentades–, el que hauria provocat tant la revolta de València, encapçalada per Vinatea, com la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà capturar-lo i assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer fetilleries contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volgués, tant com si fos el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara fou major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:

A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. De fet, les queixes dels dirigents de les viles hi foren constants, a causa dels abusos comesos pels batlles de la reina en qüestions fiscals, judicials i governatives. En tot cas, la revolta de Vinatea –que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332– tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis –degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió–, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida en gran manera, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En aquest sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar aquesta hipòtesi per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement.

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. En plena consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans de la darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyala el conjunt de documents cancellerescos aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'aquesta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a tractar de demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort: al cap i a la fi, la seua existència havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot aquest temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia local com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'ha de buscar un motiu en aquest cas -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'ha de fixar en la reina Elionor, a la senyoria de la qual no volien passar.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics (més del 80% del territori i entorn del 50% de la població). En aquest sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fos l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea digués que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrés el seu patrimoni i el concedís a altres senyors, ja que allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, a banda de les interpretacions sobre les paraules de Vinatea, una cosa queda clara: les cròniques s'han de prendre amb molta precaució en el seu paper de font històrica, encara més si procedeixen del poder reial. No és debades que Jaume I o Pere el Cerimoniós ens van deixar dues obres sobre els seus regnats, ans al contrari, ho van fer per a justificar i exalçar la seua actuació. I no s'estigueren d'obviar, eliminar, suavitzar o manipular els fets quan no els deixaven ben parats. Sempre cal tenir-ho molt en compte a l'hora d'aproximar-nos a la lectura dels texts cronístics.

Ara sí, tot just fa 700 anys!

Arriba setembre, tornen els xiquets a l’escola, llibres i colors nous. Els universitaris també reprenen el curs, comencen les festes de benvinguda i, per tant, les primeres absències. Sembla, llavors, que és el moment de reprendre l’activitat del nostre blog. I ho fem amb un tema del qual ja en vam parlar l’any passat per aquestes dates: el 700 aniversari de la fira de Gandia. Com recordaran els nostres seguid@rs més fidels, alguns dels membres del Grup Harca demostràrem l’errada que sistemàticament es repetia en la datació del privilegi atorgat per Jaume II a la vila de Gandia, per a celebrar una fira anual durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel. Originàriament, el treball havia de ser un simple article de divulgació per a un periòdic valenciano, però amb allò alguna cosa passà. El periodista qüestionà la notícia –damunt que et demanen el favor, perquè d’aquell article ningú anava a veure un cacau, et qüestionen el treball– per a després convenir, no sé sap què, amb les autoritats municipals –Toni Durà, aleshores delegat de Cultura i festes. Al remat, la publicació veié la llum, això sí, amb xicotetes modificacions “de redacció”, en paraules textuals del periodista. En qualsevol cas, com que les banderoles estaven encomanades i els programes impresos, la notícia fou menystinguda pel govern local de Jose Manuel Orengo, capficat en la celebració del V centenari del naixement de sant Francesc de Borja, qui –repetim-ho una vegada més– no és el IV duc de Gandia.

Així les coses, aquest fulletó havia de viure un nou capítol enguany. I la veritat és que les coses han anat molt millor. El passat divendres s’inaugurava una exposició a la sala principal de la Casa de la Marquesa sobre la fira al llarg del temps. L’acte, al qual assistiren representació de tots els partits de l’Ajuntament, reuní ja en la seua inauguració una caterva de gent. La visita oficial estava guiada, com podeu veure en la fotografia, per Àlvar Garcia, qui ha estat el comissari de l’exposició. Una mostra que destaca per la senzillesa, tot posant l’accent en les transformacions dels darrers cent anys. I en efecte, l’espai central l’ocupen tres impressionants cartells. Els elements audiovisuals també estan presents amb dos àrees per a vídeos, dels quals en un es projecta el documental que fa un recorregut per les transformacions de la fira; i el segon se centra en les actuacions musicals que han tingut lloc a la ciutat i dels quals es té constància gràcies a la televisió pública local -Gandia Televisió-, recentment tancada pel govern municipal. Acompanya l’exposició un catàleg, de poc més de trenta planes, amb el registre de cancelleria que correspon al privilegi en la portada.

Per evitar confusions, val a dir que la marca que apareix sobre el nom de Gandia no és un accent, entre d’altres raons, perquè en el moment de la redacció no existien les normes ortogràfiques i, endemés, el document està escrit en llatí. El llibre es divideix en dues parts: la primera correspon a la fira durant l’Antic Règim a càrrec de Jesús E. Alonso i un servidor; mentre la segona se centra en el període contemporani, i és a càrrec de Josep Enric Gonga.

Malgrat tot, però, com en altres casos, hem hagut d’esperar a un aniversari per a promoure estudis i recerques sobre el tema. En efecte, producte de la investigació dirigida des de l’Arxiu Històric de Gandia, s’ha pogut localitzar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó tres privilegis atorgats per Alfons el Magnànim, el 1425 i 1430, i per Joan II el 1479, que autoritzaven els jurats a canviar la data de celebració de la fira. En teníem referència a través dels inventaris del segle XVIII, però com que el Llibre de privilegis de la ciutat continua Déu sap on, a Gandia no se’n conserva cap còpia. Esperem en breu poder fer-vos una presentació dels documents i, mentrestant, aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a visitar l’exposició.

L'exèrcit de 15.800 peons

En el fons de Cartes reials de Jaume II conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha tres capses amb documents que, en realitat, no són lletres missives. Són un totum revolutum de vora 150 comptes diversos realitzats per oficials reials, que han anat parar a aquelles capses, la 130, la 131 i la 132. No segueixen cap ordre cronològic i alguns no estan ni datats, amb el que únicament podem suposar que pertanyen al regnat de Jaume II (1291-1327), com sembla confirmar el tipus de lletra emprada. En aquest sentit, hi ha un document, el 33 de la capsa 130, que fins ara ha passat desapercebut segurament per eixa manca de datació esmentada. Es tracta d'un pressupost per a alguna de les grans campanyes mediterrànies d'aquesta època, que preveu l'armament de 40 galeres i 12 coques per tal de transportar les màquines de guerra, els projectils i les viandes necessàries (vi, carn salada, formatge i més de 3 tones i mitja de farina i civada), així com un exèrcit d'unes 16.500 unitats (700 cavalls armats, amb dos escudats i dos ballesters com era costum -un total de 2.800-, 10.000 escudats i ballesters més, a parts iguals, i 3.000 ballesters més per a les galeres). Així ho redactava en un petit tros de paper algun oficial, potser el mateix tresorer reial, que seria qui hauria de fer front als comptes d'aquella despesa [he substituït millia per mil, sol. per s., i sol. barch. per s.b.]:

És mester per acurriment de DCC hòmens a cavayl, a raó de D s.b. per cavayl armat – CCC L mil s.
Ítem quitacions a IIII meses als dits DCC hòmens a cavayl, a raó de VIII s.b. per cavayl armat – un comte e C mil s.b.
Ítem a X mil hòmens de peu, V mil balesters e V mil escudats a IIII meses, part los hòmens de peu dels hòmens a cavayl, qui seran pres de III mil hòmens de peu, e els balesters de les galees, qui seran pres de III mil, a raó de XII d.b. per dia – I comte e CC mil s.b.
Ítem XL galees, les XXX obertes e les X closes, ab armament dels hòmens e ab la panàtica a IIII meses, a raó de XXXV mil s.b. per galea – I comte CCCC mil s.
En les galees XXX obertes seran portats per galea XX cavayls, qui són – DC cavayls.
Los C cavayls que romanen iran entre dues coches, e encara hi seran portats gins e pedres e altres arneses, e hòmens de peu e d’altres – M. E costaran – XX mil s.b.
Ítem hi ha mester X coches grans, qui han a portar XXV mil kafissos entre farina e civada, a raó de III mil kafissos per coca, han-hi mester VIII. E les II portaran vi, carn salada e formatge e altres coses necessàries al viatge.
E entre les XII coches seran partits los hòmens de peu.
E les X coques costaran a raó de X mil s. per coca – C mil s.b.
Suma – IIII comtes e C LXX mil s.

En total, doncs, aquell exèrcit havia de costar un mínim de 208.500 lliures barcelonines, és a dir, 4.170.000 s.b., repartits entre 2.650.000 s.b. del pagament dels cavallers i els peons i 1.520.000 s.b. de les galeres, l'armament i l'avituallament. Les xifres globals estan en consonància amb les que coneixem per a altres expedicions coetànies, puix, segons explica Ramon Muntaner, 40 galeres eren les que Roger de Lloria dirigia a les ordres de Pere el Gran en la dècada de 1280 i també n'eren 40 les que Alfons el Liberal destinà a la conquesta de Menorca en 1287. Tanmateix, aquest pressupost destaca per dues raons: pel gran nombre d'infanteria mobilitzada i pel seu elevat cost (més alt que el de la conquesta de Sardenya, pressupostada en 187.200 lliures). Per exemple, per a les campanyes d'Almeria en 1309 i Sardenya en 1323 es portaren entre 1.100 i 1.400 cavallers i entre 5.600 i 9.200 peons, unes xifres que contrasten amb els 700 cavallers i 15.800 escudats i ballesters d'aquest cas. Per què tanta infanteria? És un volum que, amb les dades disponibles, no tornem a trobar fins a la campanya sarda de 1354, amb la que Pere el Cerimoniós tractà d'aixafar definitivament els revoltats de l'illa portant-hi 1.500 cavallers i uns 15.000 peons. Desconeixem, però, la resposta a aquella pregunta, que hauria de residir en les característiques concretes de l'expedició que es volia de dur a terme.

En relació amb això, si aquell pressupost es correspongué amb l'organització efectiva d'un exèrcit -com sembla indicar la seua pròpia existència i conservació-, algunes dades ens permeten aventurar la seua datació. En primer lloc, el pressupost militar que fins ara es considerava el més antic de la Corona, l'efectuat per a la campanya de Sardenya de 1323, realitza diversos esments a les quantitats d'armament dutes a Almaria, el que sembla indicar que des de 1309 no hi havia hagut cap altra gran campanya reial, com així ho sabem, de fet, pels esdeveniments polítics del regnat de Jaume II (l'armada de 1315 contra els abdalwadites for organitzada per les ciutats catalanes i valencianes). Per tant, si fins a la mort del rei en 1327 tampoc hi hagué cap altra gran expedició (els reforços enviats a Sardenya en 1325 es limitaren a 18 galeres lleugeres), haurem de convenir que el pressupost es correspon amb alguna expedició anterior a 1309. I, en aquest sentit, pels estudis de Maria Teresa Ferrer Mallol i Carles Vela, sabem que les campanyes contra el regne castellà de Múrcia entre 1296 i 1304 es mamprengueren fonamentalment per terra, amb un suport naval molt menor, d'unes deu galeres. En conseqüència, l'única altra gran campanya naval del regnat de Jaume II que resta és la de 1298-1299, duta a terme contra el seu germà Frederic de Sicília, a canvi de la infeudació papal del regne de Sardenya.

La guerra, 'negoci' feudal per excel·lència

Tal vegada, doncs, el document que hem transcrit es correspon amb la preparació d'aquella expedició, malgrat que les cròniques sicilianes parlen de 56 galeres aragoneses en la cruenta batalla del cap Orlando, un estol major a les 40 que hem vist pressupostades. Aquest fet, tanmateix, tampoc és inusual, ja que, per exemple, les cròniques de la conquesta de Sardenya parlen de 60 galeres, tot i que en el seu pressupost només n'apareixen 52. I, d'altra banda, si aquella de 1298-1299 era la campanya prevista pel document, tornem a la mateixa pregunta: per què tanta infanteria? Era més adient per a batalles navals i setges de llocs marítims? De moment no podem oferir respostes, que només podran arribar mitjançant la investigació detallada de la nombrosa documentació relativa a aquella expedició. Únicament així podrem saber si, efectivament, el volum de l'exèrcit organitzat es correspon amb el d'aquell pressupost sense data i si el tipus d'operacions militars dutes a terme requerien d'una presència tan massiva d'escudats i ballesters, uns 15.800 peons en total. Això, per posar-ne una xifra comparativa, era més d'un 10% de la població cristiana del regne de València en aquells moments. Quasi res, diu el paperet...

Tot just fa 699 anys...

Fins ara pensàvem que el 2010 seria el set-cents aniversari de l'establiment de la fira de Gandia. Tanmateix, si mirem el programa de festes, res suggereix la celebració de l’efemèride, més enllà de les paraules introductòries de l’alcalde. Tot el protagonisme, això és, tot el pressupost, l’acaparen els Borja, i fins i tot el mercat han volgut anomenar-lo mercat dels Borja. I no penseu que la resta de l’any s’ha fet alguna cosa. Ni s’ha fet ni es pensa fer, almenys fins on un escrivent pot conéixer abans de tancar aquesta redacció. Els Borja, vull dir sant Francesc de Borja –que pese a qui pese no és el IV duc de Gandia– sí compta amb el seu congrés, en aquest cas un simposi, i ens hem de felicitar d’això, i tant que sí. El que no podem acceptar és que els recursos, que ja en són pocs, es concentren en una única línia d’actuació.

Tampoc s’ha d’acceptar la ingerència professional, menys encara quan no se sap exactament el que s’està dient. Jo no sóc metge i per això no em passa pel cap fer una operació, a més que això és delicte; llàstima que l’ofici d’historiador no tinga aquest paraigua de la llei. Que quede clar, Gandia es funda el 1249, i la construcció de les muralles comença abans de 1255. L’església de santa Maria –la Col·legiata–, que no s’alça sobre cap mesquita, ofereix serveis religiosos almenys des de 1262, i el palau no és més que una torre d’herència islàmica. A poc a poc, però, els primers colons, entre ells Sanxo Llop (sí, el mateix que dóna nom a la partida on s’alça el nou hospital), van domesticant un territori inhòspit i desconegut per a ells. Els reis del Casal de Barcelona empenyen aquest creixement amb els seus privilegis i exempcions fiscals, com en aquest cas, el privilegi de celebrar una fira. De manera que, tot just fa 699 anys, Gandia s’havia convertit en una de les viles més importants dels territoris centrals del regne de València, que com tot ésser viu està en constant transformació.

Afortunadament, però, l’equip de govern està encara a temps de celebrar els VII centenari de la fira de Gandia com es mereix la ciutat i, perquè no, el rei Jaume II, qui atorgà el privilegi. I és que el set-cents aniversari de l'establiment de la fira no és el 2010 sinó el 2011. En efecte, sempre s'havia afirmat que tenia el seu origen en un privilegi concedit a la vila pel rei Jaume II en febrer de 1310. Una nova mirada sobre els documents, però, ens obliga a revisar la història i a retardar un any la celebració. L'origen de la confusió sembla que rau en una lectura errònia d’una còpia registral del privilegi per part de l'investigador Roc Chabàs a finals del segle XIX, ja que en un manuscrit per a una història de Gandia, l’aleshores arxiver de la catedral de València oblidà transportar al calendari actual la data del document. Tanmateix, en descàrrec de l’erudit, cal tenir en compte que el manuscrit de Chabàs era un esborrany, no un llibre imprés, i des de llavors cap investigador que s'ha referit al privilegi de la fira ha consultat directament el document original que es troba a Barcelona, en l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En el full 198 del registre 207 de la Cancelleria reial es troba la còpia del privilegi concedit per Jaume II a la vila de Gandia per tal de celebrar una fira durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel, el 29 de setembre. El document està datat a València l'onzé de les calendes de març de l'any del Senyor de 1310, però aquesta data no pot ser presa de forma literal perquè conté dues referències cronològiques que requereixen ser transportades al nostre calendari actual. En primer lloc, l'onzé de les calendes de març fa referència al sistema de datació romà, i correspon al 19 de febrer. En segon lloc, l’any està datat, com era usual en la Cancelleria reial fins a mitjans del segle XIV, pel sistema de l’Encarnació del Senyor, segons el qual el primer dia de l'any correspon al 25 de març. Per tant, existeix un desfasament de vuitanta-quatre dies entre el nostre calendari, que comença l'1 de gener, i l'inici del l'any a partir de l'Encarnació del Senyor (nou mesos abans de Nadal). Per aquesta raó, tots els documents datats en aquest període entre l'1 de gener i el 24 de març, han de ser retardats un any. Comptat i debatut, com vam copsar Vicent Baydal i jo mateix en treballar el document, l'11 de les calendes de març de l'any [de l'Encarnació] del Senyor de 1310 correspon en realitat al nostre 19 de febrer de 1311.

No hi ha lloc al dubte. En conseqüència, encara estem a temps de celebrar de manera especial el set-cents aniversari de la fira durant l’any vinent, el 2011. Però tranquils, que els centenaris no s’esgoten mai, perquè hi ha més dies que llonganisses. El 2012 toca celebrar el VI centenari de la mort d’Alfons el Vell, el primer duc de Gandia. I és que, per estrany que a alguns puga semblar, Gandia no és sant Francesc de Borja. No és, ni tan sols, els Borja. Gandia és molt més que això.

"Tenim molta precipitació historiogràfica": Entrevista a Ramon J. Pujades

Sentint-lo parlar, no sembla estrany que Ramon Pujades haja dedicat la seua darrera obra, La Carta de Gabriel de Vallseca de 1439 (2009), a un altre dels arxivers amb qui comparteix treball a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Jaume Riera. Tothom que hi haja treballat amb una certa assiduïtat coneix la seua enorme erudició històrica, el seu vast coneixement de les fonts i la seua amable predisposició a atendre els investigadors. Pujades, sens dubte, forma part de la mateixa escola i la defensa amb passió. Així, sota una imatge de Pere el Gran (1276-1285) i sense pèls a la llengua, ens va parlar sobre molts i diversos temes que afecten la nostra professió. I, no debades, la retafila d'idees i frases contundents que va desenvolupar en els 40 minuts que durà la conversa obrin moltes vies sobre les quals reflexionar a fons.

En primer lloc, de manera quasi invariable en totes les seues respostes, Pujades insistí en un mateix precepte: la crítica heurística i el coneixement de les fonts són cabdals -indispensables- per tal de bastir un coneixement historiogràfic sòlid. I per tal d'acomplir eixe requisit fonamental són necessàries dues coses, erudició i temps per a la reflexió, dels quals anem ben escassos com a conseqüència de l'actual sistema de valoració acadèmica. Ens cal presentar 50.000 comunicacions i mai tenim temps d'aprofundir, pensar i repensar un determinat tema com caldria. Picotegem d'ací i d'allà, i això entrebanca la nostra comprensió global de les societats pretèrites, a causa -paradoxalment- d'un cursus honorum basat en la producció massiva -garant de no res més que les presses i la precipitació historiogràfica. En aquest sentit, en paraules de Pujades, és un veritable drama per al coneixement històric que se li atorgue més valoració a un article de 15 pàgines, segons en quina revista estiga publicat, que a una monografia que ha implicat 10 o 15 anys de reflexió.

I no parla per parlar, sinó que predica amb l'exemple. És arxiver, però també historiador, i les seues obres mostren la reflexió, l'erudició i el bon coneixement de les fonts que ell mateix reivindica. La seua primera monografia, Als ulls de Déu, als ulls dels homes: estereotips morals i percepció social d'algunes figures professionals en la societat medieval valenciana (1999), s'endinsa en la història de les mentalitats des d'un punt de vista molt ben trobat. L'aproximació a la imatge dels juristes, els mercaders i els capellans en la literatura moralitzant i el seu contrast amb les dades arxivístiques ens demostren que realment és possible tractar d'arribar a comprendre les formes de pensar del món medieval. A continuació, les seues dos grans obres sobre cartografia nàutica medieval, la ja esmentada sobre Gabriel de Vallseca i Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007), són una bona mostra de la seua manera d'entendre la recerca històrica. En primer lloc, les fonts. I, ni llarg ni curt, Pujades recorregué el món, d'Amèrica a Àsia, per tal de localitzar i publicar totes les cartes nàutiques conservades en arxius, biblioteques i altres institucions culturals: 129 fins a l'any 1470, que han servit per tal d'aportar trellat sobre una matèria en la qual es treballava amb una escassa quarantena de documents, el que ocasionava, segons el mateix autor, teories absurdes, val a dir, molta interpretació sobre poques fonts i mal enteses. Això, evidentment, és aplicable a moltíssimes de les nostres recerques històriques; li peguem voltes a quatre documents coneguts, obviant una tasca sense la qual no pot avançar la historiografia: la cerca de documents inèdits amb els quals tenir noves dades i renovar les interpretacions.

Ultra tot això, també vam aprofitar per parlar de l'Arxiu de la Corona d'Aragó: de la riquesa dels seus fons medievals, de la pròpia institució com a procés històric i de les polèmiques polítiques que l'afecten davant una possible partició. Pujades ho té clar: separar els fons de l'ACA és la solució de Salomó, matar el xiquet. La divisió de la casa és una aberració històrica. Segurament té raó, però sembla que el darrer Estatut català no va precisament en eixe camí, en haver establert en les seues disposicions addicionals que existeixen fons propis de Catalunya situats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a l'Arxiu Reial de Barcelona, els quals s'integren en el sistema d'arxius de Catalunya. Esperem que el seny i la digitalització massiva resolga aquests problemes de territorialitat, ben poc nítids per a les èpoques premodernes. Finalment, com tots els nostres entrevistats, Pujades també ens parlà de la utilitat social de l'historiador, un professional guarnidor de claus per a entendre el present i triar camins cap al futur. Ací, però, aporta un matís ben important: cal que siguem llegits. Tota la cura i el rigor historiogràfics serveixen de poc si no som capaços de fer arribar les nostres conclusions a la societat. I la primera via per a fer-ho és escriure bé, és a dir, construir discursos literaris potents que atraguen els nostres lectors potencials. Com veieu, tota una entrevista en profunditat: