Pierre Guichard i Miquel Barceló a Girona en 1985

Poc podia imaginar-se l'historiador francés Pierre Guichard la repercussió que tindria el seu treball entre el medievalisme i l'arabisme espanyols quan va presentar a la Universitat de Lyon, allà pel 1972, la seua tesi de tercer cicle sobre l'estructura antropològica de la societat andalusina. Tant ha estat així que qualsevol recerca posterior sobre el tema, a favor o en contra, ha hagut de partir irremeiablement dels seus estudis. Amb tot, com ell mateixa ha declarat en més d'una ocasió, quan va arribar a casa nostra en 1966 disposat a iniciar la recerca i va parlar per primera vegada amb Antonio Ubieto perquè l'aconsellara –en aquell moment era el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València–, aquest el va animar a estudiar el procés de conquesta cristiana amb la nombrosa documentació existent al nostre país. Mentre desenvolupava la recerca, però, Guichard es va adonar que les diferències d'estructura social entre cristians i musulmans eren majors del que s'havia dit fins a aquell moment, i es va decantar finalment per l'estudi de la societat andalusina, que era el seu projecte original i sempre li havia interessat més. Tanmateix, mai va deixar del tot la qüestió de la (re)conquesta, ja que la documentació d'aquest període era la seua font principal de treball, i a ella va dedicar-hi una part de la seua tesi d'estat publicada entre 1990 i 1991 a Damasc sota el títol de Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), que és l'obra cim de la seua carrera investigadora encara que no siga tan coneguda com l'anterior.

Capficat en aquesta darrera recerca, doncs, Pierre Guichard va ser l'encarregat de fer la segona ponència del col·loqui sobre la Formació i Expansió del feudalisme català que va tindre lloc a Girona en 1985, en la qual va fer un estat de la qüestió a partir de les seues recerques i les d'altres autors, especialment els que presentaren comunicació en aquell col·loqui. Tal com diu Guichard a l'inici de la seua exposició, tot partia d'una experiència personal que ell mateixa ha explicat en més d'una ocasió. Tenia interés en diferenciar les estructures socials de cristians i musulmans, però hi havia coses del funcionament de la societat andalusina que no acabava d'entendre, i la solució li va arribar de la mà de Miquel Barceló quan aquest li va enviar un breu llibret de l'economista egipci Samir Amin sobre les “formacions socials” que acabava de ser publicat en castellà, amb una introducció del mateix Barceló que tenia la intenció de facilitar l'encaix de les tesis d'Amin entre els historiadors medievalistes. A partir d'aquell moment Guichard va començar a emprar la noció de societat tributària –un terme que Amin havia establert per a substituir el de “mode de producció asiàtic”– i també la noció de societat feudal –entesa com una explicació econòmica i social global més enllà de les relacions jurídiques que emprava la historiografia clàssica. En definitiva, així és com va arribar a establir que la societat andalusina no era feudal, al contrari del que alguns autors havien plantejat a causa de la presència d'alcaids en els castells, puix no existien senyors que dominaren les comunitats camperoles i extragueren renda de forma privada. Aquesta va ser, de fet, la seua aportació al col·loqui sobre el feudalisme en l'Occident mediterrani que va tindre lloc a Roma en 1978, i que ja s'ha esmentat en altres entrades del blog.

Ara bé, tot açò eren conceptes marxistes, o millor dit neomarxistes, i Guichard no ho era, ni ho és, com ell mateixa s'ha encarregat de recordar sempre que ha tingut ocasió. De fet, en aquesta mateixa ponència sembla intuir-se una certa incomoditat quan diu que ell no partia “d'una ideologia preestablerta”, i necessita justificar-se per l'ús d'aquests conceptes que tant li van ajudar a entendre la societat andalusina i les seues diferències amb la feudal. Tanmateix, en el context historiogràfic de fa 30 anys a Guichard li resultava impossible explicar l'expansió cristiana en la península Ibèrica sense recórrer a una concepció global del feudalisme; al contrari del que havien fet historiadors anteriors com ara Sánchez-Albornoz o Álvaro de Santamaria a Mallorca, que veien en els nous territoris una població “lliure” i una manca de “relacions feudals”. Un aspecte, aquest últim, que en aquell col·loqui va quedar definitivament descartat per a l'àmbit historiogràfic català, valencià i aragonés, mentre que en l'àmbit castellà no ha estat així de forma tant uniforme. De fet, jo encara he arribat a conéixer gent en trobades de doctorands a qui havien ensenyat en classe durant la carrera que en la península ibèrica no n'hi havia hagut feudalisme, tot i que tampoc no voldria generalitzar l'excepció.

Per a entendre l'expansió feudal de la Corona d'Aragó, Guichard planteja tres punts en la seua ponència. Un primer punt és la dimensió geopolítica i dinàstica de les conquestes, que dóna unitat a l'expansió per la importància del paper dels monarques en el procés, i això actualment és més que evident. Un segon punt és el paper de l'economia mediterrània en l'expansió, que és un aspecte que no apareixia recollit per la historiografia anterior, i també la importància del capital estranger sobre la burgesia valenciana, que de fet ha estat un dels camps més treballats amb posterioritat; especialment les relacions comercials amb Itàlia i la resta d'Europa i la Mediterrània. I, finalment, un tercer aspecte que no es deu oblidar, al parer de Guichard, és l'element aragonés, ja que hi ha aspectes del dret aragonés que són diferents del català i són molt importants per a entendre el feudalisme valencià. Un apunt, per altra banda, lògic i evident.

Pel que fa als andalusins, el concepte de societat tributària manllevat a Samir Amin –que en aquell moment també empraven Miquel Barceló i Reyna Pastor malgrat les crítiques d'altres autors– és allò que explica una societat estructurada per dues realitats que funcionen per separat i es relacionen pel lliurament d'un tribut. A més a més, cal afegir la qüestió de l'organització tribal, de la qual va parlar Miquel Barceló a la seua comunicació. Ara bé, ¿per què Pierre Guichard va dedicar una part de la seua ponència a la societat andalusina i un dels organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló, tota la seua comunicació? Des del primer moment els organitzadors van voler deixar clar que les conquestes no es feien sobre un territori buit, i per tant que no es pot estudiar l'expansió del feudalisme sense estudiar alhora la societat que era destruïa amb l'expansió. Una cosa i l'altra van lligades irremeiablement, les quals hui en dia anomenaríem procés de colonització i principi de substitució de poblacions.

Miquel Barceló comença esmentant l'escassa bibliografia que existia sobre l'organització política i els canvis socials esdevinguts per l'arribada dels almoràvits i els almohades a Alandalús, com ara els treballs d'Ambrosio Huici publicats entre 1950 i 1961, els de Évarist Lévi-Provençal en la mateixa època, i algun altre llibre de principis del segle XX. En aquest moment inicial de la comunicació, de fet, és quan millor es veu la diferència entre la fredor del text escrit i la posada en escena en directe: “Això és escandalós!”, diu Barceló, “sembla que no hi hagi universitat en aquest país!”, afegeix, denunciant així la manca de recerca sobre el període andalusí front als avanços realitzats fins llavors al Magrib. No obstant, alguna cosa s'havia avançat ja, gràcies a la documentació escrita posterior a la conquesta cristiana, malgrat que, com adverteix Barceló, cal anar amb compte amb els documents dels feudals a causa de la dificultat que demostren els conqueridors per a entendre la jerarquia camperola dels andalusins, o la gestió de la seua terra productiva. Cal conjugar, doncs, la documentació escrita amb la prospecció arqueològica, cosa que ell mateixa va començar a fer a partir d'aquell moment amb un equip d'altres persones “inventant” el que després s'ha conegut com a “Arqueologia hidràulica”.

Aquest historiador dedica la major part de la seua comunicació a parlar de l'organització del poblament andalusí a Mallorca en alqueries i rafals, i un bon tros a parlar de l'extensió de l'espai agrari; en definitiva, a parlar de comunitats rurals. Al seu parer, “és costum dels medievalistes entestar-se a parlar de propietat”, quan en realitat el que cal entendre és com funcionen els processos de treball, que és al que s'ha dedicat ell tots aquests anys posteriors. És a dir, el grau d'autonomia real que tenen aquestes comunitats, si elles soles poden de decidir com, quan i quant treballen, així com també què produeixen. No hi ha cap dubte que es tracta d'una observació de gran importància, i més per a aquell moment, perquè d'aquestes idees és pot deduir, crec, el què n'hi ha al darrere de l'interés que ha mostrat sempre Miquel Barceló per les comunitats camperoles andalusines i la seua organització: saber si es pot viure sense estat. Una qüestió que és fruit d'una ideologia concreta i que, per cert, a hores d'ara continua sense una resposta clara.

També parla sobre la berberització, en la qual s'havia avançat alguna cosa des dels treballs de Guichard anteriorment esmentats, ja que al seu parer la toponímia berber sense relació amb els almoràvits ha de ser anterior a la seua arribada. Tot açò ho desenvoluparia més extensament uns 10 anys després. Ara bé, no es tracta de dir que tots els assentaments puguen identificar-se amb tribus i localitats al Magrib, perquè òbviament aquesta correspondència no va existir. Allò important, per a Barceló, és que “la genealogia és una estratègia d'assentament dins d'un sistema en equilibri”, ja que altrament les comunitats camperoles sense filiació àrab o berber estarien en inferioritat de condicions respecte a l'estat i respecte als altres grups camperols. I ací és quan Barceló pronuncià la coneguda frase, tantes vegades citada amb posterioritat per altres autors, a favor i en contra, en la qual afirmava que “el medi tribal produeix tribus”. La tribalitat, com és evident, no és només una importació ètnica àrab o berber, sinó una forma d'organitzar els processos de treball de les comunitats camperoles i definir les relacions socials amb les demés comunitats. Per tant, la tribalitat no depén del grau de presencia de tribus àrabs o berbers identificades en un territori, sinó de l'hegemonia d'una forma d'organització del procés de treball agrari i de les organització social. Un medi, per cert, el tribal, que segons Barceló no deixa lloc al poder senyorial, perquè “l'únic extractor legitim és l'estat musulmà”, i aquesta paradoxa provoca que “quan l'estat fa fallida, les comunitats poden viure sense estat”. S'ha tancat, doncs, el cercle de l'objectiu de la recerca.

De tot plegat el que podem veure és una comunicació plena d'intuïcions que a hores d'ara, 27 anys després, per desgracia, continua sent encara molt vàlida per a entendre l'organització de la societat andalusina; o almenys de la seua part rural. Quedava molt per fer al 1985, i queda encara molt per fer, moltíssim, al 2012, tot i que sens dubte s'ha avançat en algunes coses. Moltes d'aquelles intuïcions de Miquel Barceló han estat confirmades en aquests darrers anys, d'altres matisades, i algunes fins i tot corregides. Amb tot, vull acabar amb el mateix final com ho fa aquesta comunicació que he comentat. A partir del segle XI, diu Barceló, no hi ha frontera entre ambdues societats a la península Ibèrica. L'Estat legítim, encarregat de la defensa, ha desaparegut, i els feudals marxen sobre una societat civil amb poca capacitat de defensar-se. “No ni ha cap heroïcitat amb això [...] i l'extermini és total”. Colpidor. “I res més”, diu al final, com qui no té res més que afegir, però no és cert. La sala aplaudeix, però n'hi ha gent que no ho fa. Alguns han quedat escandalitzats, i no es creuen res. És cert, devia fer fred a Girona aquell gener de 1985.

PS: No us perdeu, en el debat posterior a la comunicació de Miquel Barceló, el moment en què Isabel Alfonso pregunta a aquest sobre el treball de George Duby.

Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.

En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.

Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.

La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.

emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.

Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX

Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.

Tribus

Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.

El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.

La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.

antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

Les torres d'alqueria andalusines del País Valencià

En els darrers temps s'han restaurat diverses torres d'alqueria andalusines al territori valencià. Després d'anys d'excavacions i obres, en 2009 s'inauguraren les torres de l'Almudaina (el Comtat) i de Torrent (Horta Sud), mentre que recentment ha acabat la rehabilitació de la torre de l'antiga alqueria de Bofilla, en terme de Bétera (Camp de Túria). Si les afegim a les que es restauraren ja fa uns quants anys, com les torres d'Almussafes i Benifaió (Ribera Baixa), ens trobem al davant d'una excel·lent notícia pel que això significa per a la recuperació de patrimoni, i alhora per l'avanç de la recerca gràcies a les excavacions arqueològiques que s'han efectuat de manera prèvia. I ho és més encara si tenim en compte la gran quantitat de torres d'aquesta tipologia que encara queden per restaurar, algunes en un avançat estat de destrucció tal com denunciava en abril l'edició comarcal del diari L-El Mercantil Valenciano per al cas de l'Horta Sud, i altres casos que ara veurem.

Les torres de l'Almudaina, Torrent i Bofilla en obres

Les torres d'alqueria valencianes, sobretot les de la comarca de l'Horta, són bastant conegudes per la historiografia gràcies a dos treballs que les van donar a conéixer científicament. Es tracta de l'article d'André Bazzana i Pierre Guichard, Les tours de defense de la Huerta de Valence au XIIIe S, publicat en 1979, i el llibre de Pedro López Elum, La alquería islámica en Valencia: estudio arqueológico: siglos XI a XIV, publicat el 1994. Així, apareixen citats en diversos treballs sobre les torres d'alqueria dels voltants de Córdoba i Sevilla o la vega de Granada, zones on es conserven torres amb les mateixes característiques i funcionalitat que les valencianes. Però aquestes torres no són exclusives dels voltants de les ciutats (mudum) com podria semblar per aquests treballs. És cert que, almenys en el cas valencià, la majoria es concentren en el terme general de la ciutat de València (el hawz de Madinat Balansiyya), però no únicament, ja que en trobem repartides per diverses comarques. Sí pareixen característiques de les planes costaneres o, com a molt, de les valls fluvials més amples, però no hi solen haver a l'interior més muntanyenc, encara que hi ha excepcions. Això sí, no hi ha cap ni una de Sagunt cap amunt, possiblement perquè quan es van construir a la zona nord del país ja no hi havia tanta població, o estava concentrada als castells, tot i que caldria comprovar-ho.

La torre de don Lucas en el municipi de la Victoria, a Córdoba, abans i després de la restauració

Aquesta mena de fortificacions andalusines són molt tardanes, ja que se situen entre el segle XI les més primerenques i el XIII les més tardanes, però és sens dubte al segle XII quan més se'n van construir. No tenen altra funció que la de protegir les alqueries d'atacs exteriors, si bé hi ha autors com Manuel Acién que han posat en dubte que una sola torre d'aquestes característiques puguen defendre tota una alqueria de les més grans. Òbviament no estan preparades per a resistir setges llargs, sinó que estan pensades com a refugi esporàdic davant d'un atac ràpid, des del qual veure de lluny el perill i disparar amb ballestes els atacants, mentre la resta de la població fugia amb temps a refugiar-se en la ciutat o castell més pròxim, o com a molt a l'albacar de la torre si es preveia un atac curt. No hi ha dubte, per aquestes característiques defensives concretes i per la cronologia que ha manifestat l'arqueologia, que estem al davant d'un sistema de defensa local per a evitar els perills de les ràtzies o incursions dels feudals del nord en territori andalusí amb la finalitat d'aconseguir botí i esclaus. L'exemple de l'atac a la torre de Montcada, en 1235, que conta el mateix Jaume I al Llibre dels Fets n'és ben explícit, ja que tenia la intenció d'aconseguir finançament per a la campanya de conquesta de Madinat Balansiyya dos anys després. El mateix rei explica com va decidir passar de llarg prop de Montcada en direcció al sud, amb la finalitat d'enganyar els habitants de l'alqueria, ja que en aquesta primera passada la major part de la població havia fugit a refugiar-se darrere les muralles de València hores abans. En tornar, pensant-se que els feudals passarien novament de llarg, la població es va quedar i es va refugiar a l'albacar de la torre, moment que el rei va aprofitar per atacar l'alqueria i apressar la totalitat de la població, els quals van ser venuts com a esclaus, fent-se a més amb un gran botí material. En definitiva, és un passatge que no per molt conegut deixa de reflectir la vertadera funcionalitat d'aquestes torres. Amb tot, també és possible que serviren com a graner, una hipòtesi a tindre en compte però que encara no està provada.

Recreació de l'alqueria andalusina de Bofilla amb la seua torre i albacar, basat en els dibuixos de López Elum i publicat en A. Furió (coord.), Historia de Valencia, 2000

Un altre passatge de la mateixa Crònica ens explica que quan en 1237 la host feudal passava per Sagunt, camí de Madinat Balansiyya, les torres de la costa van començar a fer senyals de foc les unes a les altres -alimares, en diu-, de manera que de seguida la totalitat de la població de la ciutat i l'horta es va assabentar i va córrer a refugiar-se darrere dels murs, tal com havien fet en 1235 els de Montcada. Aquesta narració va portar Pedro López Elum a elaborar una hipòtesi segons la qual les torres no haurien estat construïdes pels camperols com a defensa de l'alqueria, sinó per l'estat taifa com a xarxa de defensa de la ciutat de València. A més, basant-se en les seues excavacions a Bofilla proposava que no es tractaria de torres posteriors a les alqueries, sinó que les alqueries s'haurien construït al voltant de les torres d’origen estatal. Aquesta hipòtesi, que ha tingut bastant difusió entre la historiografia local i més enllà, i fins i tot entre el gran públic, està cada vegada més descartada gràcies a l'avanç de la recerca. I les excavacions de les tres torres que iniciaven el post en són una bona prova.

Sobre les característiques tècniques hi ha molta diversitat, però totes tenen elements en comú, com ara el ser quadrades, i la majoria lleugerament trapezoïdals. Estan fetes amb la tècnica de la tàpia, però no són de terra sinó de morter de calç. Solen tindre entre tres i quatre plantes amb terrassa, les quals en uns casos estan fets amb arcs o voltes d'obra, mentre que en altres casos són de bigues de fusta. A més, sembla que unes tenien matacans, mentre d'altres tenien merlets, tot i que en molts casos han estat afegits amb posterioritat per restauracions. I totes estan sempre construïdes a la part més alta dels nuclis d'habitatge, normalment aprofitant algun turó natural. L'entrada sempre està a uns quatre metres d'alçada, i s'accedia mitjançant una escala de fusta que es retirava en el moment d'un atac.

A continuació, i sense ànim de ser exhaustiu, he recollit fotografies de totes les torres d'alqueria andalusines que he trobat. Segurament n’hi ha més al llarg del país de les quals no he trobat fotografia. Fins i tot hi pot haver encara alguna amagada entre edificacions que no ha estat localitzada, o dissimulades com a campanars d'església com a Guadassuar (Ribera Alta). I això sense comptar la totalitat de torres destruïdes al llarg dels segles, des d'aquella primera de Montcada ordenada enderrocar per Jaume I, fins a les darreres que van caure sota l'avanç urbanístic dels anys 60 i 70, com per exemple la de Sollana. Crec que fins ara no s'ha fet cap estudi documental que reculla la totalitat de torres que apareixen a la documentació escrita d'època feudal, si exceptuem les cites que arrepleguen Bazzana i Guichard a l'article abans esmentat. Però qualsevol que estiga acostumat a manejar documentació dels segles XIII i XIV sap que pràcticament a totes les alqueries hi havia una torre. Vegem-ne, doncs, algunes.

l'Horta

Albal: La torre dels Moros està emplaçada al centre del poble i no ha estat excavada. Va patir algunes restauracions desafortunades fa molts anys i actualment és un museu etnològic.

Espioca: Situada en terme municipal de Picassent, front a la pressó, pertany a una alqueria despoblada al segle XIV, segurament a causa de la pesta. Està sense restaurar, però en un bon estat de conservació.

Paterna: De confirmar-se com a torre d’alqueria andalusina seria l'únic cas circular conegut, però és poc probable que ho siga, i fins i tot que tinga un origen andalusí, tot i que el seu interior té una estructura semblant a la resta. Està musealitzada.

Silla: Una de les més grans, tot i que no en alçada, el seu aspecte exterior és poc conegut, perquè està emplaçada al pati de l'ajuntament. La seua estructura interior és complexa per estar compartimentada, i també està musealitzada.

Torrent: Sens dubte la més gran de totes les conservades, fins al punt que en algun moment es va posar en dubte que fóra torre d'alqueria per la seua grandària, o que fóra d'època andalusina. Però el recent estudi arqueològic ha revelat que és del segle XI i que va ser pensada amb la mateixa funcionalitat que la resta, tot i que per a acollir un major nombre de població al seu interior.

la Ribera

Alèdua: Emplaçada en l'actual terme de Llombai, pertany a una alqueria que va quedar despoblada amb l'expulsió dels moriscos. El seu estat de conservació és acceptable, però corre risc d'enderroc.

Alfarb: Envoltada per edificis és de difícil observació, i presenta un falsos merlets de restauració. Sembla que a la seua base hi hauria inscripcions llatines en pedres reaprofitades que pertanyien a alguna vila romana, cosa que va fer pensar, des de fa segles, que aquest era el seu origen.

Almussafes: La torre de Racef està emplaçada dins del poble, i la seua restauració als anys 90 ha estat criticada per ser massa agressiva.

Antella: El seu estat de conservació també és deficient, i sembla la part superior ha estat modificada perquè va estar integrada en un palau posterior.

Benifaió: La torre de la Plaça està situada al centre del poble, i abans de la restauració estava envoltada per l'edifici de l'ajuntament. Bazzana i Guichard van descartar el seu origen andalusí per la seua estructura interior, però no van poder accedir amb facilitat pels enderrocs, mentre que l'excavació dels 90 va confirmar que és del segle XII. En l'actualitat hi ha un museu sobre ella mateixa al seu interior.

Benifaió 2: La torre de Mussa està emplaçada als afores de la població, i sembla que pertany a una altra alqueria desapareguda que no ha estat localitzada. De fet, hi ha dubtes si de veritat és una torre defensiva o és un colomer, tot i que aquesta darrera funció segurament és posterior, ja que les concavitats que presenta al seu interior han estat fets després de la construcció.

Montroi: Enlairada sobre un turó prou alt, el seu estat és deficient.

el Camp de Túria

Bofilla: Emplaçada en terme de Bétera, pertany a una alqueria que va quedar despoblada al segle XIV i és força coneguda per l'excavació qwue en va fer Pedro López Elum. Ha estat rehabilitada molt recentment i musealitzada junt a algunes restes de les cases de l'alqueria.

Olla: Emplaçada en terme de Marines és una torre molt menuda comparada amb la resta. Pertany a una alqueria despoblada, i al seu voltant es va construir un mas molt posterior.

Olocau: La torre de Pardines està emplaçada junt al palau del senyor, i queden només algunes restes de la base en un estat de conservació molt deficient.

Serra La torre del Senyor està al centre del poble i envoltada per edificis, fins i tot algun molt modern, cosa que actualment incompliria la llei de Patrimoni. El seu estat de conservació és bo, però sense restaurar.

Vilamarxant: Emplaçada al centre del poble, el seu estat de conservació és força deficient, cosa que impedeix veure amb claredat les seues característiques, i en conseqüència hi ha dubtes sobre el seu origen com a torre d'alqueria. Sembla més bé les restes d’una altra mena de fortificació més gran.

la Foia de Bunyol

Godelleta: Igual que la de Serra, està al centre de la població, en part envoltada de cases, i en bon estat però sense restaurar.

la Safor

Cotalba: El primer cas de tots els que veurem que presenta un sostre a dos aigües, segurament afegit amb posterioritat convertint els merlets en finestres. L'estructura sembla ben conservada però el seu aspecte no és bo.

torre dels Pares: No està gens clar, però la torre dels Pares podria pertànyer a una alqueria andalusina de l'actual terme de Gandia, tot i que està força canviada i integrada en una construcció posterior.

la Costera

Canals: La torre dels Borja és una torre d'alqueria andalusina, integrada posteriorment en un palau gòtic, i modificada al segle XIX quan es va enderrocar el pis superior. Actualment està exenta. La seua restauració sembla molt agresiva, ja que es va haver de reconstruïr el pis enderrocat per a la seua musealització. [actualització novembre de 2011]

la Vall d’Albaida

Carrícola: El castellet de Carrícola és en realitat una torre d’alqueria, però enlairada a la serra del Benicadell. Es conserva també la pedrera d’on s’ha extret la pedra per a la seua construcció, reutilitzada com a aljub i femer. Ha estat restaurada recentment [actualització desembre de 2012].

el Comtat

l'Almudaina: Segon exemple amb sostre afegit a dos aigües, que ha estat eliminat en la recent restauració. Emplaçada junt a un precipici, també ha estat recuperada l'entrada original en alçada, i musealitzat el seu interior.

la Marina

Torre (o torreta) de Canor: Situada al terme de Benissa, el seu aspecte és semblant al de les altres torres d'alqueria del sud valencià, de poca alçada, amb tàpia de formigó i teulada tardana a doble aigua. El seu estat de conservació no és óptim, perquè ha estat transformada en casa, però es conserva millor que altres casos. Ha estat identificada recentment com a torre d'alqueria i ha estat datada en els segle XII-XIII. Podeu trobar més informació en aquest article. [actualització abril de 2014].

l'Alacantí

Torre de les Maçanes: Seria l'exemple conegut més meridional del País Valencià si es confirma que és una torre d'alqueria, també amb un sostre afegit. Presumiblement hauria donat nom a la població, encara que el topònim Maçanes, derivat de l’àrab manzal, sembla indicar un origen molt antic de l'alqueria, i la torre sembla molt posterior, encara que andalusina. Sembla que ha estat restaurada recentment, però no he trobat foto.

Nota: Si coneixeu algun altre cas no inclós ho podeu indicar als comentaris i entre tots podem ampliar el catàleg.

Entrevista a Pierre Guichard

Fa mesos, en tornar de Càller, des d'Harca vam publicar una entrevista a Richard W. Clement, i anunciàvem que era la primera d'una sèrie d'entrevistes breus que aniríem fent a diversos historiadors, de casa i de fora, conforme anàrem tenint l'oportunitat. Ja en tenim algunes fetes al rebost, però una vegada passat l'estiu no ens resistim a reprendre la publicació d'entrevistes amb la darrera que hem pogut fer, pel caràcter simbòlic que té per a nosaltres.

El 25 de setembre una representació d'Harca va marxar cap a Calp (Marina Alta), on Pierre Guichard impartia una conferència en el marc del curs sobre l'expulsió dels moriscs que ha organitzat l'Institut d'Estudis Calpins. L'historiador francés és actualment professor emèrit de la Universitat Lyon 2, però emèrit només vol dir jubilat, com especifica ell. La prudència que sempre ha mostrat en els seus escrits, a l'hora de presentar les seues tesis, es tradueix, en persona, en una manifesta modèstia. “Lamento decepcionarles”, ens diu quan ens presentem i li diem que hem vingut expressament per conéixer-lo. Quan li plantegem la possibilitat de fer-li una entrevista accepta de seguida, i gràcies a l'amabilitat de l'Institut, que ens deixa quedar-nos uns minuts a la sala en acabar la conferència, podem enregistra-la.

Potser no acaba d'entendre que alguns li donen tanta importància al seu treball, perquè ve de fora i va elegir estudiar a València la societat andalusina i l'impacte sobre ella de la feudal, com podia haver elegit la d'Algèria, que potser era el que haguera volgut. Sembla que el debat historiogràfic que es va generar al voltant del seu treball no té per a ell cap implicació fora de la història, i de la historiografia, i sempre ha expressat l'estranyesa que li causaven, i li causen, certes reaccions. Guichard va capgirar la visió de la societat andalusina que tenia la historiografia espanyola fins als anys 70, i les noves idees sobre la tribalització de la societat peninsular presentades al seu llibre Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente van xocar contra una historiografia molt condicionada per la suposada continuïtat entre el regne visigot i el món andalusí, com perquè les seues tesis foren acceptades sense més. No sé fins a quin punt el canvi profund que es va produir a partir del segle VIII és un debat superat actualment, però a l'entrevista –que tracta fonamentalment sobre això– Guichard veu que el tema encara no està tancat, i detecta una tendència entre alguns autors a recuperar vells postulats sobre l'impacte de la població àrab i berber emigrada.

Tot i que intensa en contingut, l'entrevista és breu, al voltant de 10 minuts com ens vam plantejar a l'inici per a totes les que férem. Però si voleu aprofundir més en la seua figura, a banda de llegir la seua obra, podeu veure l'entrevista que li va fer Antonio Malpica en 1992 al número 1 de la revista Fundamentos de Antropologia; i la que li va fer Josep Torró l'any 2000 al número 20 d'El Contemporani. També són força interessants els articles de diversos autors publicats per la Revista d'Història Medieval, a la secció Debats dels números 4 i 12, al voltant de l'obra de Guichard per la publicació de Les musulmans de Valence et la reconquête (Damasc, 1990-91), i la seua posterior traducció al castellà publicada per la Universitat de València Al-Andalus frente a la conquista cristiana (València, 2001).

Finalment només queda, en nom de tots els membres d'Harca, agrair una vegada més l'amabilitat del professor Guichard i el temps que ens va dedicar. Esperem veure'l de nou molt prompte per València.

"Regale sive ortum": la semàntica històrica, al-Àndalus i la societat feudal

Regale sive ortum nostrum, deia Jaume I en un document de 1263 en el qual feia donació d'unes terres que afrontaven amb el real andalusí que ell mateixa s'havia adjudicat després de la conquesta de Balansiya. Per què aquesta equivalència entre hort i real? Tenien un mateix significat ambdues paraules? De fet, podem traduir tranquil·lament ortum per hort i creure que Jaume I i nosaltres estem parlant del mateix? El llenguatge es basa en el fet que adjudiquem per consens una paraula a un concepte, i és per això absolutament necessari, per a una correcta comunicació, que ambdós interlocutors donen el mateix significat a cada mot. Però si això ja és difícil que passe sempre entre dos interlocutors que es parlen cara a cara, podem imaginar què passarà si un dels interlocutors fa més de 700 anys que va morir. Tenien Jaume I i els seus contemporanis el mateix concepte d'ortum que tenim nosaltres d'hort? I per què va emprar aquesta paraula com a equivalent per a fer entendre millor el significat del riyad andalusí? El seu net Jaume II va emprar l'equivalència Regalis sive palatii nostri en un altre document de 1321 per a referir-se al mateix lloc, tot i que sabem que entre mig s'havien produït bona cosa d'obres que havien transformat completament aquell real. Però aquestes dues equivalències indiquen que en realitat un real andalusí no era exactament ni una cosa ni l'altra.

Música i poesia en un jardí andalusí

En el Llibre dels fets el rei empra un curiós mot per referir-s'hi, ja que en la coneguda descripció de l'horta de Xàtiva fa menció de les més de dues-centes algorfes que hi havia, en clara referència als reals. Després al Llibre del repartiment hi queda clar, i de fet aquesta font ens indica que la rodalia de València i Xàtiva hi eren plenes d'aquests reals o riyad/s, però no sabem ben bé que eren a ciència certa. Pierre Guichard va incloure inicialment en un mateix sac els mots real i rafal, però la controvèrsia amb Mª Jesús Rubiera pel terme rahal li va permetre rectificar i estudiar-los per separat. I així va arribar a la conclusió que eren cases d'esbargiment envoltades d'un jardí tancat, propietat de l'oligarquia urbana andalusina, i situades a l'horta en les proximitats de les ciutats.

En principi la paraula àrab riyad significa hort o jardí, i en general terra irrigada. Tot i que actualment es tendeix més a traduir-la per jardí, potser per influència de la llengua francesa en la qual no tenen una paraula concreta per al que nosaltres diem hort. Nosaltres sí diferenciem actualment entre un hort i un jardí -en els quals es produeixen aliments i plantes ornamentals respectivament-, per això resulta tan perillosa aquesta traducció. Que als reals andalusins hi hauria flors sembla evident, tot i que les fonts no ho diguen explicitament, com també hi hauria gesmilers, palmeres i tarongers amargs com a ornament, i potser que en molts hi haguera fonts d'aigua amb la mateixa funció. Però segurament hi havia molt més que fonts i flors, ja que sembla igualment evident que una part del “jardí” estaria destinada a la producció d'aliments.

Reconstruccio actual al Marroc d'un suposat jardí andalusí

Com que els feudals no coneixien res igual en la seua societat, van adoptar el mot àrab –adaptat al romanç com a real i al llatí com a reallum– per referir-s'hi. Però hi ha titubejos quan es parlen del reallum sive ortum, cosa molt més comuna del que sembla. Sense anar més lluny, el Real del rei esta envoltat de propietats que en les donacions s'anomenen ortum, quan sembla de nou evident que en la concepció andalusina eren el mateix perquè aquesta era una zona de reals. Potser havia reals que no tenien cap construcció ni zona enjardinada, però en qualsevol cas és evident que els feudals hi van reservar el mot per als que sí hi tenien. De fet, hi veien diferències, i el fet que es diferencie entre real i hort mentre altres voltes s'assimile indica que hi havia elements comuns entre ambdós conceptes –per exemple la producció d'aliments– i elements que no ho eren, com ara la residència d'esbarjo i el jardí ornamental. Tot i que això ja és suposar molt.

A Granada el terme real no existeix, i empren el terme carmen, de l'àrab karm, que significa literalment vinya. Però és un tipus de propietat que es pot assimilar perfectament al real del Xarq Alandalús. Ibn al-Khatib descriu els karm/s irrigats per la séquia d'Aynamadar, situats en el vessant de la muntanya de l'Albaicín molt a prop de la ciutat, com a finques amb alcàssers ben protegits, mesquites concorregudes, sumptuoses mansions, cases de solida construcció i murtes molt verdes. Als propietaris els descriu com a gent rica que havia treballat per a l'estat, i afirma que era costum que en temps de verema es traslladaren a aquestes cases de segona residència des de la ciutat amb tota la família. Tot plegat ens indica que en aquests llocs hi havia vinyes, segurament en forma de parra, però també tota classe de fruiters com indiquen altres fonts granadines, hortalisses, i per què no, flors de jardí. Un aspecte interessant d'aquests carmens d'Aynamadar és que la descripció d'Ibn Khatib al segle XIV es pot comparar amb el Llibre d'Apeo de 1575, el qual demostra, tot i el pas del temps, que aquestes propietats eren molt més menudes del que la descripció de l'autor àrab podria fer pensar, la qual cosa ens està indicant que allò que nosaltres imaginem actualment quan llegim la descripció d'Ibn Khatim no és exactament la realitat andalusina del segle XIV, ni allò que tenia l'autor àrab al cap. Fins a quin punt és açò generalitzable a altres fonts arabs i altres temes?

Vista de l'Albaicín i els actuals carmens des de l'Alhambra

El fet que una bona part de la superfície d'aquestes finques d'esbargiment estigueren destinades a la producció d'aliment explica l'assimilació entre hort i real pels feudals. Però la conservació del mot real, o carmen a Granada, també ens diu que aquella gent tenia molt clar que allò no era el que ells entenien per un ortum. Però un ortum era un hort? Algun dia ho haurem d'aclarir.

Els topònims d'origen berber

Els pobles muntanyencs del País Valencià? D'Andalusia? No, és la Cabília...

Mai no havia comprès del tot l'enorme insistència de l'escola barceloniana en resseguir petjades toponímiques berbers fins que mitjançant els blogs Perure Alfonso i Rastres, vestigis, derelictes vaig tenir notícia d'un article de 1972 escrit per Joan Coromines segons el qual la llengua amazic no hauria tingut cap impacte sobre els noms de lloc de la península ibèrica: no arribarien ni a 20 els topònims ibèrics d'origen berber. L'estat de la qüestió, sens dubte, responia a tota una tradició arabista [sembla que] interessada a potenciar l'origen àrab [i civilitzat] dels ocupants d'Alandalús i restar importància al paper dels [bàrbars] berbers.

D'ací que en els darrers 30 anys alguns dels investigadors dedicats a la història del Xarc Alandalús, fervents partidaris de la berberització d'aquesta zona -com a totes llums indicaren els estudis pioners de Pierre Guichard-, s'hagen esforçat a cercar eixa petjada amaziga. Així les coses, només per internet s'hi poden trobar fins a 12 articles en què es fa referència a topònims procedents de tribus berbers, com ara: Àger/Benàger/Beniatjar/Benagera/Benatzar/Beniatzar/Benagira, Tiscar/Toscar, Manacor, totes les Atzenetes (com la del castell de Culla) i els derivats de la tribu Zanata, Bou Negre, totes les Favara, Mediona, Gelida/Argelita/Eslida, Vinallop, Benifallet, Benissanet, Xerta, Liétor/Letur/Letux, Artà/Artana i potser molts, molts altres.

Les mancances de 1972 eren, doncs, una simple manca de recerca, d'orientació investigadora, com ens passa en tantes altres coses...

Actualització: arran d'aquest post, l'hebraista Jesús de Prado, mantenidor de Perure Alfonso, ha reproduït un text de Federico Corriente, tot enllaçant una sèrie de textos ben interessants sobre la qüestió de l'arabització i la islamització de la població andalusina.