L'art de mesurar la terra II: La ciència de destrar de Bertrand Boysset

Fa uns dies dedicava un post a parlar de l'agrimensura fiscal a l'Antiguitat i a l'Edat Mitjana, i l'acabava parlant de l'únic tractat medieval d'agrimensura de l'Europa occidental que s'ha conservat, que sapiguem: La siensia de destrar, de Bertrand Boysset. Es tracta d'una obra dels primers anys del segle XV escrita en provençal, la variant més oriental de la llengua que actualment coneguem com a occità. El seu autor, de fet, era d'Arle, situada en l'actual departament francés de Boques del Roine, a la Costa Blava, molt a prop de Nimes i d'Avinyó; i és en aquesta ciutat que es centra l'obra, ja que aporta les seues mesures oficials de longitud i superfície agrària. En realitat consta de dues parts ben diferenciades, La siensia de destrar pròpiament dita, i La siensia d'atermenar, que és un segon tractat sobre la limitació i divisió dels camps mitjançant fites, tot i que es manté una coherència absoluta entre ambdues parts que evidencia la mateixa autoria i consecució. Però abans d'entrar en el contingut d'aquests tractats, molt coneguts sobretot per les imatges que conté, vull parlar del seu autor: Bertrand Boysset.



Emplaçament d'Arle, junt al Roine, i les marjals i estanys que hi ha encara ara fins a la mar

No tenim un ample coneixement de la seua vida, però sabem algunes dades soltes gràcies a la seua aparició en diversos documents, i especialment pel dietari o llibre de memòries familiar i de la ciutat d'Arle que també va escriure entre 1365 i 1414 (podeu veure'l sencer ací fotografiat). El seu naixement es degué produir entre 1350 i 1358, i morí a principis de 1416, per tant va viure entre 58 i 65 anys. Cap a 1373 es va cassar amb Caterina, i van tindre 11 fills (8 xics i 3 xiques) dels quals van morir la immensa majoria amb molt poca edat. Pel que fa a la seua professió, sembla que inicialment Boysset era patró d'un vaixell, i que explotava la pesca de l'estany de Meyranne, una llacuna pareguda a l'Albufera de València situada molt a prop d'Arle, típica de les costes de la Mediterrània occidental. Actualment ja no existeix, ni tampoc la marjal que l'envoltava, perquè es va dessecar completament entre els segles XVIII i XIX, i ara són camps d'arròs i cereal, però resten altres estanys.

Camps d'arròs en la marjal actual de Meyranne, l'antic estany dessecat

Amb tot, també es considerava agrimensor i se'n dedicava professionalment, tot i que no el tenim documentat ocupant-se d'aquestes tasques fins a 1403, data en la que sabem que va mesurar un mas anomenat Nostra Senyora d'Amor (que encara existeix hui amb el mateix nom, molt a prop de l'estany de Vaccarès) per uns problemes d'herències. Aquest treball és important, de fet, perquè ja va ple de consells d'agrimensura, per la qual cosa és un clar antecedent de La siensia de destrar. Sobre com va arribar a combinar ambdues professions no en sabem massa, però sembla que la d'agrimensor va ser molt més tardana. A banda, també posseïa terres, especialment vinyes en la marjal d'Arle, i a més a més participava activament en la vida política de la ciutat com a membre del Consell municipal. Així, degut a la seua experiència agrimensora va arribar a formar part d'una comissió municipal per a modificar les mesures oficials d'Arle. Era, per tant, en definitiva, un membre de la capa més baixa de l'elit urbana de la seua ciutat, assimilable a un mestre artesà amb prestigi i diners, que diversificava els seues ingressos a través de diversos negocis (pesca, fusta, ramaderia...) i la possessió de terres de cultiu.



El mas de Notre Dame d'Amour actualment, junt a l'estany de Vaccarès (el més gran en la figura 1) en un plànols geogràfic sobre fotografia aèria

Passant ja a la seua obra concreta sobre agrimensura, Bertrand Boysset explica a l'inici del primer tractat que en realitat no l'ha escrit ell, sinó que es tracta d'una traducció del llatí al provençal d'una obra anterior realitzada pel mestre Arnau de Vilanova, per encàrrec i en col·laboració amb el rei Robert de Sicília (de la Sicília peninsular, és a dir, Robert I de Nàpols, que va regnar entre 1309 i 1343 i que sempre ha estat considerat un intel·lectual). De fet, hi ha fins a 5 il·lustracions d'Arnau de Vilanova al llarg del llibre, tot sol o junt al rei, en el que apareix escrivint el tractat o fent tasques d'agrimensor. És per això que al llarg del temps, especialment a partir del segle XIX, la seua autoria ha estat molt discutida. Amb tot, actualment sembla prou clar que és una obra pròpia de Bertrand Boysset, tot i que segurament va consultar altres obres anteriors d'influència italiana. Alguns autors opinen que aquesta atribució a Arnau de Vilanova és deguda a la modèstia del seu vertader autor, tot i que en realitat sembla més lògic atribuir-ho a una influència del concepte medieval de l'auctoritas. La seua obra tindria una major difusió i consideració si aquesta era atribuïda a un autor més antic de reconegut prestigi, que no a un simple destrador provençal desconegut en els cercles culturals i científics medievals; és a dir, pura estratègia.

El rei Robert i el mestre Arnau de Vilanova representats escrivint La Siensia de destrar (f. 23r)

Pel que fa a la data de composició, Boysset diu començar a escriure el 15 de desembre de 1401, i en un altre lloc declara acabar de fer-ho el 8 de gener de 1406. És a dir, uns 4 anys de diferència. Però els darrers capítols de La siensia d'atermenar s'haurien escrit a partir d'aquesta darrera data, allargant-se en el temps fins a la mort de Boysset, que es degué produir cap a finals 1415 o principis de 1416. De fet, en el manuscrit original i en altres documents redactats per ell es nota que hi ha hagut una evolució grafològica en l'autor, amb el pas del temps, segurament relacionada amb la pràctica per un major ús de l'escriptura en la seua vida diària.

En realitat no es tracta d'una obra extensa ni complexa. És més bé una espècie de manual d'aprenentatge, en el que es descriu la metodologia de l'agrimensura, s'expliquen problemes amb els quals es pot trobar l'aprenent d'agrimensor i la manera de resoldre'ls, molt d'ells amb trucs. Descriu els perímetres de les parcel·les per a definir les formes geomètriques que les formen, i explica com descompondre les parcel·les irregulars en diverses figures regulars simples (quadrats, rectangles i triangles rectangles) per a calcular la seua superfície. Per descomptat aquesta tècnica és limitada, no s'aconsegueix mai una mesura exacta, ni per l'instrumental a la seua disposició, ni per la capacitat que tenien de calcular figures especialment irregulars, i fins i tot figures regulars més complexes. La superfície d'un cercle, per exemple, no es va poder calcular amb suficient exactitud fins al segle XVII. A més, l'ús de les xifres romanes, com encara fa Bertrand Boysset a principis del segle XV, dificulta el càlcul aritmètic. En qualsevol cas, l'autor sempre recolza les seues explicacions en les imatges que acompanyen el text, fetes de la seua pròpia mà.



Dues pàgines sobre càlcul de superfície de figures geomètriques regulars (f. 61v-62r)

Pel que fa a les eines de mesura, per a les distàncies curtes s'emprava fonamentalment el destre, una vara de fusta de 16 pams de longitud pintada de blanc i negre, mentre que per a distàncies llargues s'empraven cordes, de 10 o 12 destres cadascuna en el cas d'Arle. En el cas de l'atermenament també s'emprava l'esquadra per a orientar les fites de pedra (que de vegades era substituïda pel compàs) i la plomada per a posar-les rectes. De vegades, fins i tot, aporta solucions enginyoses, com ara l'ús d'un penell situat sobre el jaló per a assenyalar un punt llunyà si hi ha una massa boscosa o qualsevol altre element pel mig que impedeix una correcta visualització. D'altra banda, a causa de la senzillesa de les tècniques explicades per Boysset no s'inclou la groma com a eina de mesura, de tradició romana, però sí un instrument semblant i més simple que ell anomena cadrim.

Ús del penell sobre el jaló per a millorar la visibilitat (f. 197r)

En definitiva, es tracta d'una obra senzilla, modesta, però molt interessant per ser una de les poques obres de l'Europa occidental medieval que ens han arribat en la que es descriu quines tècniques emprava aquesta gent per a mesurar la terra, i quin grau de coneixement tenia, així com les seues limitacions. Un aspecte molt important per a l'estudi arqueològic actual dels parcel·laris medievals. Finalment, per a acabar el post, només em resta adjuntar-vos una selecció d'imatges que he cregut interessants.

L'agrimensor o destrador pregant a Déu (f. 11r). Aquesta imatge es repeteix diverses vegades al llarg dels dos tractats

Mestre Arnau de Vilanova amb un destre de fusta a ratlles blanques i negres (f. 29v)

Dibuix en el que es mostra, mitjançant esquadres, com cal orientar les fites dels límits dels camps (f. 127r)

L'ús de la plomada en la construcció de fites (f. 145v-146r)

Un grup de persones observa com un altre clava una fita de camp (f. 157v). Una actitud vers el treball que ve de lluny, doncs.

Longitud del pam menor, mitjà i major vigent al segle XV en la ciutat d'Arle (f. 163r)

Un camp ja atermenat (f. 172v)

Grups de persones entre les cases i marjals d'Arle (238v-239r)

Nota de bibliografia: Per a saber més podeu llegir la tesi doctoral de l'historiador francés Pierre Portet, anomenada Bertrand Boysset, la vie et les oeuvres techniques d’un arpenteur médiéval (1355-1416), publicada en 2004, o la pròpia obra de Boysset publicada per Portet en occità amb aparell crític en francés. Les imatges d'aquest post pertanyen a la pàgina web creada pel mateix autor, en la que podreu veure tot el tractat transcrit, fotografiat, i alguns estudis al seu voltant.

Els hospitals de pobres i malalts a Barcelona i València (segles XII-XVI)

Imatge d'un hospital medieval. S'hi representa el repòs, l'alimentació, el diagnòstic i la cura dels malalts

Les institucions que millor simbolitzen la labor benèfica i assistencial de la societat baixmedieval són els hospitals, creats per a acollir a tot tipus de persones necessitades, ja foren pobres i malalts naturals de la terra o estrangers en peregrinació. Pobres i malalts. Els documents de l'època utilitzen sistemàticament ambdós vocables per a al·ludir als hospitalitzats i és que, de fet, no eren dues realitats diferenciades, sinó una sola, expressada amb dos termes distints. Això és perfectament lògic, ja que en la societat medieval la malaltia era una de les formes en què es manifestava la pobresa. La malaltia implicava la pobresa perquè arrossegava al que la contreia a una situació d'inactivitat o incapacitat per al treball que proporcionava els ingressos i possibilitava la sustentació. D'ací, precisament, la importància que tenien els hospitals per a les classes populars, ja que els rics, en emmalaltir, podien rebre assistència mèdica a domicili, però els pobres havien d'acollir-se als hospitals per a recuperar la salut. 

En aquest sentit, si observem conjuntament els exemples de Barcelona i de València s'observa un triple procés pel que fa a l'assistència hospitalària durant els segles medievals: els hospitals van aparèixer en els moments de bonança econòmica, especialment de la mà de l'Església en un inici; progressivament es secularitzaren i s'incrementaren les fundacions de caire ciutadà; i, finalment, al llarg del segle XV van ser controlats i centralitzats pels governs municipals. Per exemple, els 6 hospitals que funcionaven en la Barcelona de començaments del segle XIV havien estat fundats durant el període de creixement anterior. En primer lloc, la Casa dels Malalts es documenta cap a l'any 1150, creada pel bisbe de Barcelona. En segon lloc, l'Hospital d’en Marcús, destinat a allotjar peregrins i recollir malalts pobres i expòsits, va ser creat en 1166 pel ciutadà Bernat Marcús, tot i que, per exprés desig seu, també era administrat pel bisbat. En tercer lloc, l'Hospital del monestir de Santa Eulàlia existia ja a principis del segle XIII, donant menjar a 15 persones. En quart lloc, l'Hospital d’en Colom, també per a pobres malalts i expòsits, va ser fundat pel canonge de la seu de Barcelona Joan Colom entorn de 1219 i uns anys després, en 1236, es va unir administrativament amb la Casa del Malalts de la catedral. En cinquè lloc, l'Hospital d’en Desvilar va ser projectat en 1256 per un altre canonge, Pere Desvilar. Però cal no confondre aquest hospital amb l'Hospital de Pere Desvilar o Santa Marta, fundat per a donar de menjar a 12 pobres a la fi del segle XIII per una persona del mateix nom, en aquest cas un ciutadà. 

En conjunt, doncs, fins a 5 hospitals de Barcelona eren administrats per institucions eclesiàstiques i únicament un pertanyia a l'administració civil, el més tardà, del burgès Pere Desvilar, que va oferir la seua gestió al Consell municipal de Barcelona. Aquest procés, a més, es va donar en altres institucions hospitalàries, com l'Hospital d’en Marcús i el d’en Colom, que van passar a mans seculars i públiques. Així, dels 6 hospitals que existien a Barcelona en la segona meitat del segle XIV, 3 estaven administrats pel municipi i 3 pel capítol catedralici. Aquesta evolució, a més, va culminar amb la fusió de tots ells en 1401 en un únic hospital, l'Hospital de la Santa Creu, sota el control directe del Consell municipal. Així doncs, durant les dècades centrals del segle XIV, quan la crisi fou més dura a la Corona d'Aragó, no es va produir cap nova fundació i, de fet, molts dels hospitals van experimentar greus problemes, com el de Santa Eulalia, que va estar a punt de desaparèixer, en aquest cas per causa de la mala administració del prevere Bartomeu Descoll, acusat d'hipotecar-lo i vendre molts dels seus béns per a gastar els diners obtinguts en en el joc. En canvi, a principis del segle XV, quan la recuperació econòmica es feia palesa, els governants municipals van prendre la iniciativa de fundar un nou i gran hospital, que multiplicava considerablement la capacitat dels existents fins aleshores, sobrepassant en total les 450 places per a pobres i malalts. 

Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment adequat com a Biblioteca de Catalunya

Des de la perspectiva dels burgesos locals, senyors del poder municipal tant a Barcelona com a València, la pobresa constituïa una amenaça constant per a la societat urbana. En aquest sentit, en paraules d'Yves Barel, l'hospital no era una altra cosa que la peça clau del control social de tot un seguit de marginats que vivien en la ciutat i la marginació dels quals era originada pel propi sistema urbà. Segons explicaven els predicadors i teòlegs de l'època, vetlar pel correcte funcionament dels hospitals era també una obligació moral dels governants. Una obligació que es traduïa en una política hospitalària de la qual queden interessants testimonis en la documentació municipal valenciana, segons ha estudiat amb detall Agustín Rubio. Per exemple, en 1341, davant la notícia que alguns hospitals no admetien malalts ni els donaven una provisió adequada de menjar, ni roba de llit, ni tenien personal suficient, el Consell de València organitzà una inspecció pels establiments de la ciutat en col·laboració amb el bisbat per tal de posar fi a aquella situació de precarietat. I des de llavors, les visites es repetiren periòdicament, en 1346, 1375, 1396, etc.

D'una altra banda, també en la ciutat de València s'observa el mateix procés que a Barcelona, és a dir, un primer moment de predomini de les fundacions eclesiàstiques i posteriorment de les ciutadanes; una segona etapa, coincidint amb la crisi de les dècades centrals del segle XIV, en què no es van fundar nous hospitals; i una tercera en què la intervenció del poder públic es féu cada vegada més important fins a la concentració de tots els hospitals en un de controlat pel govern municipal. En aquest cas, la xarxa hospitalària constava de 12 establiments: l'Hospital de Sant Vicent, creat per Jaume I en 1238 sota el control de monjos cistercencs; l'Hospital de Sant Llàtzer per a malalts contagiosos, documentat en 1251 i mantingut per religiosos; l'Hospital de Sant Guillem, instituït en 1252 pel ciutadà Guillem Escrivà; l'Hospital de Santa Llúcia, fundat a la fi del segle XIII per la reina Constança i encomanat als franciscans; l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'Hospital de Santa Maria de Roncesvalles, especialitzats en peregrins i documentats a les darreries del mateix segle XIII; l'Hospital d'en Clapers, creat en 1311 pel ciutadà Bernat Desclapers; l'Hospital dels Beguins, fundat pel també ciutadà Ramon Guillem Català en la dècada de 1330; i l'Hospital de Sant Antoni, establert llavors per a malalts d'ergotisme. En total, fins a 1330 es van fundar 9 hospitals a València, però durant el següent mig segle, coincidint amb els moments més durs de crisi econòmica, no es va instituir cap altre centre hospitalari. En 1379, en canvi, el bisbe va fundar l'Hospital de Santa Maria, destinat als sacerdots pobres, mentre que en la dècada de 1390 s'establiren altres dues institucions burgeses, l'Hospital d’en Conill, fundat per l'apotecari Francesc Conill, i l'Hospital d’en Bou, per a pescadors pobres, creat pel ciutadà Pere Bou. 

En conjunt, es pot observar el mateix canvi que es produí a Barcelona: si bé en el segle XIII es fundaren 5 hospitals de gestió eclesiàstica per només un de burgesa, durant el XIV hi hagueren, en canvi, fins a 4 fundacions burgeses per només dues eclesiàstiques. Resulta obvi, doncs, el procés de secularització de les institucions hospitalàries. I, en relació amb això, resulta perfectament congruent la fundació en 1409 de l'Hospital d’Ignoscents, folls i orats, el principal hospital valencià del segle XV, creat per iniciativa de 10 ciutadans, que van excloure expressament de l'administració als clergues i els cavallers. D'una altra banda, també de forma paral·lela al que passava a Barcelona, la intervenció del poder municipal sobre els hospitals fou cada vegada més intensa. Així, el Consell de València passà a controlar progressivament els hospitals de Sant Llàtzer, d'en Clapers, de Sant Vicent, de Santa Llúcia, dels Beguins, d'en Conill i d'en Bou. I aquesta administració conjunta també es traduí en una vinculació de la seua gestió econòmica amb la del propi Consell, transvasant capitals de la hisenda dels hospitals a la del municipi i racionalitzant-ne la gestió. Per això no és estrany que aquest procés, com a Barcelona, acabara per produir en l'any 1512 la fusió de tots els hospitals en un d'únic, anomenat Hospital General.

Vista aèria de l'Hospital General de València, actualment adequat com a Biblioteca Provincial 

En definitiva, a través dels exemples de València i Barcelona es poden copsar els principals trets de l'evolució de la política assistencial vers els pobres i malalts en la societat urbana baixmedieval de la Corona d'Aragó. En primer lloc, al llarg dels segles XII i XIII les institucions hospitalàries van pertànyer bàsicament a l'Església, fins que a partir de finals del mateix segle XIII començaren a ser molt més habituals les fundacions laiques. Tanmateix, durant els moments de crisi de les dècades centrals del segle XIV no s'establiren nous hospitals i quan es van reprendre les fundacions, a la fi del Tres-cents, destacà el creixent intervencionisme del poder municipal en la xarxa hospitalària. Així els governants locals, per les seues obligacions públiques i amb la finalitat d'augmentar el control de la societat urbana, anaren concentrant el seu poder sobre els hospitals de la ciutat fins a unir-los tots en un únic centre al llarg del segle XV o començaments del XVI. És així com la qüestió dels pobres malalts va passar a ser un afer d'ordre públic.