Ens hem traslladat

Benvinguts a l'antic Blog d'Harca

 

Ens hem traslladat de pàgina web. A partir d'ara podeu accedir als continguts en la nova adreça http://blog.harca.org/ i continuant fruint de les històries medievals que vos contem.

 

De moment mantindrem aquest blog vell per a conservar els continguts, fins que estiguen tots traslladats al nou blog, i perquè no es trenquen els enllaços externs.

 

Vos esperem a la nova adreça.

Gràcies

Bones vacances. Un balanç del curs 2014-2015

El Grup Harca explicant detalls de l'església de Sant Joan de l'Hospital de València en una visita guiada organitzada per la cooperativa cultural Cercle. Foto: Bruno Almela

Si l'any passat ens acomiadàvem amb el goig i l'esperança d'anunciar-vos el nostre primer llibre de divulgació històrica, Fer Harca. Històries medievals valencianes (Llibres de la Drassana, 2014), enguany no podem més que començar el balanç del present curs donant-vos les gràcies per l'excepcional acollida de l'obra. Ni els editors ni nosaltres mateixos pensàvem que a hores d'ara s'hagueren venuts tant exemplars i estiguérem a punt d'arribar a la tercera edició. A més a més, com vàrem poder comprovar en la darrera Fira del Llibre de València, quasi un any després de la seua aparició el llibre continua venent-se com el primer dia: s'ha convertit en un xicotet best-seller del panorama literari valencià, i parlant d'històries medievals! Reiterem el nostre agraïment, que no ens hem cansat de recordar en les nombroses presentacions i entrevistes que hem fet al llarg de l'any, i fins i tot us confessem que l'èxit del llibre ha estat un dels principals motius pels quals hem decidit mantindre'ns al peu del canó tant en el blog com en les xarxes socials. 

Hem publicat en total 30 posts, entre els quals hem tingut l'honor de comptar amb tres d'autors convidats, de l'arqueòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Negre i dels professors associats de la Universitat de València i la Universitat Pompeu Fabra Antoni López Quiles i Lucía Conte. Entre els més llegits de la resta, podem destacar "Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d'entendre el món", de Ferran Esquilache, "Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304", de Vicent Baydal, "El metge del rei i la medicina medieval", de Frederic Aparisi, i "Les petjades d'un rei: una ruta pel 9 d'Octubre", que vàrem fer conjuntament com a Grup Harca. D'altra banda, hem mantingut contacte diari amb tots vosaltres a través de twitter, on tenim 420 seguidors, i sobretot de facebook, on la quantitat de seguidors s'ha duplicat en un any fins a superar els 3.000. Fins i tot, algunes de les publicacions seriades de les xarxes han acabat prenent forma de post, com el de "Posa cara als historiadors". Amb tot, com bé deveu imaginar, tot açò ens suposa una notable càrrega de treball quotidiana o periòdica. 

No debades, l'any passat ja advertíem de la dificultat de dur avant aquestes tasques de divulgació de manera paral·lela als projectes d'investigació que ens vinculen a la carrera acadèmica i ens faciliten ingressos econòmics com a historiadors. D'una banda, durant el present curs Vicent Baydal ha finalitzat la seua investigació postdoctoral sobre els orígens dels parlaments europeus a la Universitat d'Oxford, alhora que prepara la seua incorporació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, amb un contracte d'un any, i ha publicat un altre llibre de divulgació, Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians. D'una altra banda, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi han enllestit al llarg de l'any una recerca d'arqueologia hidràulica finançada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia sobre la séquia d'en March i la partida de l'Alfàs, que es donarà a conéixer en un futur pròxim, al mateix temps que el primer ha participat en la publicació de diverses monografies, com la Història de Torrent, la Història de Carlet, el Centenari de la Comunitat de Regants de la Séquia d'Alèdua d'Alginet o la important Ciudad y Reino. Claves del Siglo de Oro valenciano, coordinada pel catedràtic de la Universitat de València Rafael Narbona. Així mateix, el segon ha escrit en solitari una Història de Beniopa, que serà publicada -i convenientment anunciada- en poques setmanes. 

Complementàriament, hem continuat produint textos d'investigació científica en els nostres camps d'especialització: l'hidraulisme, la història rural, la fiscalitat i la història parlamentària. En concret, hem publicat fins a tres capítols en els llibres Irrigation, Society, Landscape i Cultures of voting in the premodern Mediterranean, i sis articles en revistes com Estudis d'Història Agrària, Millars, Revista de Catalunya, Roda da Fortuna o Historia y Política. Al mateix temps, hem coordinat dos dossiers internacionals especialitzats en història política baixmedieval per a les revistes Anales de la Universidad de Alicante i eHumanista. Journal of Iberian Studies, i hem participat amb ponències i comunicacions per separat en cinc congressos diferents, a València en dos ocasions, Valladolid, Barcelona i París. De més a més, encarem amb il·lusió un nou congrés al qual assistirem col·lectivament, el Rural History que tindrà lloc a Girona en setembre d'enguany, en el qual participarem amb la sessió "The management of natural resources in the medieval Iberian Peninsula. Common institutions?".

Però el repte més important que tenim davant en el futur immediat és, sens dubte, la finalització de les tesis doctorals que encara estan en marxa. Ara sí, de manera indefectible, volem que l'any vinent tots els membres del Grup Harca siguen doctors i és per això que a finals de 2015 dipositarem les investigacions doctorals que hem dut a terme durant els darrers cursos sobre els orígens de l'horta de València i les elits rurals de les comarques centrals valencianes. Els propers mesos, doncs, com ja està passant des de fa setmanes, estaran dedicats en cos i ànima a l'escriptura de la tesi: qui ho haja experimentat sabrà de què parlem. Tanmateix, una molesta conseqüència de tot això serà que mentrestant haurem de deixar el blog inactiu, ja que no tenim temps material per a fer-nos càrrec de tot alhora. Prometem, no obstant això, tornar en haver représ les forces, cap a començaments de 2016. De fet, aleshores esperem retornar amb un nou llibre, un segon Fer Harca, davall del braç. Mentrimentres, gaudiu de l'estiu, continueu llegint sobre història i espereu-nos. Nosaltres ho farem! 

La primera Delicada de Gandia?

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.

Representació d'una boda medieval

Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta

Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.

Campanar de la Col·legiata de Gandia

El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

“En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia

El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.

En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa

Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.

Alacant en la Guerra dels dos Peres, a punt de desaparéixer a mans dels castellans

Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins

Febrer de 1367. Els síndics de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen per tal de defendre les seues fronteres. 

L’any 1364, no obstant això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet, va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367:  “Quan la dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...]  Aquelles poques persones que·s salvaren isqueren en camissa, nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte”.  

Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament aconseguien dia a dia: “En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió”. 

Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV

I és per això que els representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el Cerimoniós: “En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.  

En conseqüència, el monarca va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari: “A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.

Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.

 

Ramon Muntaner i els almogàvers: antigues i noves visions de la història

Fa uns mesos, la Generalitat de Catalunya va declarar oficialment el 2015 com Any Ramon Muntaner, ja que enguany s’acompleix el 750 aniversari del naixement a Peralada d’aquest cronista medieval. Un dels autors de les tradicionalment anomenades com a Quatre Grans Cròniques (les de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Pere el Cerimoniós). Com és habitual en aquests casos, l’any anirà ben ple d’actes, col·loquis i conferències sobre Muntaner al país veí, i possiblement també es faça alguna cosa per València, Mallorca i fins i tot Aragó. Nosaltres, de moment, volem fer-ne referència mostrant-vos dos vídeos, que són molt diferents entre ells, i precisament és aquest contrast el que volem remarcar.

La imatge clàssica de Ramon Muntaner, una caplletra en miniatura que el representa escrivint la seua Crònica

En primer lloc podeu veure un capítol que pertany a una sèrie documental que va emetre la Delegació de RTVE a Catalunya el 1981, que s’anomenava “Desperta Ferro”, i que ara es pot veure des de la secció “A la carta” de la web de la televisió pública espanyola. La sèrie consistia en un recorregut que seguia la mateixa ruta que feren els almogàvers entre finals del segle XIII i principis del XIV per terres de Grècia i Turquia, que en aquell moment pertanyien a l’Imperi Bizantí. I aquest capítol concret, el tercer, està dedicat a “la venjança catalana”, que és el nom amb el que es coneix tradicionalment l’episodi de violència, saqueig i extermini que van engegar els almogàvers el 1305 contra la població grega, després de l’assassinat del capità almogàver Roger de Flor per ordre de l’emperador bizantí. Fou des de Gal·lípoli, que era la base d’hivern dels almogàvers, i que precisament estava administrada en aquells anys pel mateix Ramon Muntaner, que el gruix de l’exercit de catalans i aragonesos va partir per engegar una guerra que els grecs tardarien segles en oblidar.

Arxiu TVE Catalunya - Desperta Ferro - La Ruta dels Almogàvers. La venjança catalana

Evidentment, és quasi una relíquia de documental, i no el posem ací perquè el vegeu com una font d’aprenentatge i divulgació sobre els almogàvers, sinó perquè us fixeu més bé en com es presentaven els fets el 1981 i com es tractava la història en aquells anys. De fet, el guió del documental beu directament de la historiografia que s’havia fet al llarg del segle XX a Espanya (i també a Catalunya), molt positivista i amb certs tics de romanticisme en el cas de la història política, que encara estava en vigor perquè no s’havia investigat més i a penes començava a penetrar a les universitats la Nouvelle Histoire francesa i el Marxisme. No es tracta de criticar-ho ni jutjar-ho, simplement de constatar-ho i fer història de la historiografia, i podríem dir que el documental és, si ens permeteu el paral·lelisme, un document històric de la divulgació de la Història.

El contrast l’oferim amb un vídeo recent, que de fet és un dels primers productes que ens proporciona l’Any Ramon Muntaner. Es tracta de la conferència que va pronunciar l’historiador Stefano Maria Cingolani a l’Ateneu de Barcelona fa unes poques setmanes, en la qual ens avança alguna de les coses que sabem vertaderament sobre la figura de Ramon Muntaner, a l’espera de l’aparició del seu pròxim llibre sobre el personatge. I ens dóna també algunes de les claus que ens han de servir per entendre i saber llegir la seua obra amb la cautela necessària. Perquè Muntaner era un escriptor medieval que, en definitiva, tenia poc de cronista i bastant de novel·lista. Aprenguem, doncs, d’aquest magnífic historiador catalano-italià, que en els darrers anys està revolucionant molt del que sabem de la història política de la Corona d’Aragó entre els segles XII i XIV.

L’urbanisme islàmic i la casa andalusina

Tots coneixem el tòpic de l’urbanisme islàmic: caòtic, anàrquic, en el que cadascú construeix pràcticament on vol. De vegades les cases envaeixen parcialment les vies de circulació, i acaben formant-se uns carrers de traçat enrevessat, carrerons estrets, i atzucacs sense eixida que porten a grups de cases a les que no està massa clar com s’hi entra. En definitiva, tenim la imatge en la ment d’una ciutat ben atapeïda. I sí, en certa manera això és cert, o almenys ho sembla a simple vista quan veiem la foto aèria d’una ciutat islàmica. Però sempre ha estat així? I si no, com ha arribat a ser així? I per què? Realment l’urbanisme islàmic, i per tant l’andalusí en l’edat mitjana, és com un organisme viu, que naix, creix i es desenvolupa, però no de forma anàrquica com ens pensem, ja que existeixen justificacions, i la majoria són socials, jurídiques i culturals.

Vista aèria d’una part de Marràqueix

Per entendre-ho bé, primer cal saber per què els nostres propis pobles i ciutats són com són. Perquè nosaltres estem acostumats al nostre urbanisme i, com en tantes altres coses, ens pensem que és “natural”, lògic, i l’únic possible. Però realment el nostre urbanisme també evoluciona, i tots som conscients que els carrers nous que es tracen actualment no són com els que n’hi ha a la part antiga dels nostres pobles i ciutats. En realitat, però, tot plegat està relacionat amb el model social. En la societat occidental capitalista actual, que és hereva de la societat feudal, la família que ocupa la llar és bàsicament el nucli conjugal amb els fills, i com a molt els pares si són ancians. En el model familiar occidental, doncs, allò normal és que quan els fills creixen i creen el seu propi nucli familiar, parteixen de la llar paterna, més encara si són filles, i van a viure a una altra casa. El nostre model familiar, realment, és molt estrany en el context històric mundial, o almenys no era el més estès fins a dates ben recents, i va començar a existir a Europa en l’edat mitjana, en plena època feudal, per les campanyes de l’Església que tenien la intenció de transformar el model social heretat d’època antiga. Però a la resta del món el model de família és, generalment, el de la família àmplia, com és el cas de la família islàmica, en la que els fills, tots o alguns, continuen vivint en la llar dels pares encara després de casats, i comparteixen entre tots plegats parts comunes de la casa. Aquesta és, realment, la vertadera diferència entre el nostre model urbanístic occidental i l’islàmic: el model de família.

Les cases medievals dels cristians, doncs, no són excessivament grans. Depèn del nivell econòmic de l’habitant, és clar, però em referisc ara a les necessitats pràctiques d’espai. Una sala d’estar multi-usos que sol ser la part més gran de la casa, un o dos dormitoris, una cuina, i poca cosa més llevat del corral, que generalment estava situat al fons de la parcel·la de la casa. En conseqüència, la forma com s’ordena urbanísticament aquest model de casa és el de paret amb paret, és a dir, la façana principal que dóna al carrer, el corral a la part de darrere, i a cada costat les cases del veïns. I així és com es formen els carrers i les illes de cases. Si la ciutat o el poble són una fundació planificada per un poder superior els carrers solen ser regulars, i a l’interior de les illes que es formen es divideixen les parcel·les que ocuparan les cases, llargues i estretes la majoria de les vegades. Si l’origen de la ciutat o poble no està planificat, sinó que és més “espontàni”, generalment se segueixen camins rurals que ja existeixen prèviament a partir del nucli de l’església, que són de traçat més irregular; i inicialment no solen construir-se totes les cases paret amb paret, però a la llarga s’ocupen els espais intermedis i el resultat final acaba sent el mateix que el de l’urbanisme planificat, perquè el model de cases i veïnal és el mateix. El que tots coneixem. No és, per tant, un model urbanístic natural, ni l’únic possible, és simplement el nostre model urbanístic tradicional, que respon al nostre model social i cultural d’origen medieval.

Urbanisme occidental tradicional planificat en un poble valencià. Casses estretes, allargades, i adossades a les veïnes formant illes entre els carrers regulars

Tota aquesta explicació prèvia sobre el nostre propi model urbanístic, abans de parlar de l’islàmic, era necessària perquè les coses sempre s’entenen millor per comparació amb el que ja coneixem i ens és més proper. Tots sabem que la distribució típica de la casa islàmica, al contrari que la cristiana, és la d’un pati interior central, que dóna accés a les construccions que l’envolten pels quatre costats, on estan les diverses estances de la casa. Podria semblar a primera vista que és un model cultural propi d’aquesta societat, com en podia ser un altre; o que és un model agafat d’altres societats més antigues, com per exemple la romana, en la que certament també existia el model de pati central per a les cases. No obstant, es tracta d’un model funcional que, en efecte, coincideix amb el model de casa d’altres societats, però en tots els casos té una explicació clara. La mateixa que en el cas de la casa occidental que ja hem vist: el model social i familiar. Així, la família islàmica típica, com és ben sabut, és la família àmplia, el clan, i conviuen en la mateixa llar diverses generacions. Això vol dir que la casa ha d’acollir un gran nombre de persones i que, alhora, ha d’acomodar-se contínuament a un nombre variable de membres. I aquest model de distribució de les parts de la casa és una conseqüència d’això.

Una casa en una alqueria berber de planura, al Marroc

Inicialment, quan es fa de bell nou una casa, aquesta sol consistir en un únic cos construit, allargat, que normalment no està compartimentat en el seu interior, o com a molt té separada la cuina. I junt al cos construït de la casa es delimita un espai privat, quadrat, que normalment s’envolta per un mur, i que sol gastar-se com a corral dels ramats en un primer moment. Aquesta sempre és la fase inicial d’una casa, i aquest espai delimitat pel mur és el solar de la futura casa quan aquesta estiga completament desenvolupada, que és el que podem veure a la següent imatge amb l’esquema de l’evolució de la casa islàmica, i per tant andalusina. En una segona fase, quan la família creix, es construeix un segon cos de la casa, que de vegades es fa en el costat d’enfront de l’anterior o més generalment adossat formant una L. Açò normalment implica que un dels fills s’ha casat i la nova parella conjugal i els seus primers fills han passat a formar part del nucli familiar en un sentit ample, tot i que també pot ser que simplement es necessita més espai d’emmagatzematge, etc. I així és com va creixen la casa per tots els costats, per fases en moment de necessitat, fins que només resta l’espai central descobert, el pati. I aquest és sempre d’ús comunitari. De fet, és el vertader lloc de sociabilitat entre tots els membres de la família, especialment de les dones, perquè és on passen la major part del seu temps si l’oratge ho permet, fent la bona part de les activitats econòmiques que es fan a la llar, des de filar, netejar certes collites i altres treballs típics d’una societat rural, però també jugar, celebrar una festa, i fins i tot cuinar en ocasions especials.

Esquema de les fases de desenvolupament de la casa islàmica.
Elaboració pròpia basada en imatges similars de J. Torró i J. Ivars

En definitiva, el que vull dir és que la casa islàmica de pati central no es construeix tota d’una des de l’inici, sinó que va creixent amb el temps conforme es necessita més espai construït, i la resta de fases de la imatge responen a això, a l'adaptació constant de la casa a les necessitats d'espai d'una familia que creix, disminueix, i de vegades també mor per complet. Evidentment, no sempre s’acompleixen aquestes 5 fases tal qual estan ací representades. Només es tracta d’un esquema teòric, perquè precisament el que caracteritza el creixement de la casa islàmica, i per tant de l’andalusina, és l’adaptació a les circumstàncies de cada moment. Quan la casa ja no pot créixer més dins de l’espai delimitat inicialment, si es necessita més espai puntual el que es fa normalment és construir alguna habitació més adossada en l’exterior, i això és el que provoca que els carrers tinguen tants recolzes i girs estranys, donant-li una aparença caòtica a l’urbanisme. De fet, normalment a les alqueries rurals ni tan sols n’hi a carres pròpiament dits, sinó un espai entre les cases, que no estan adossades entre elles, pel qual es pot circular.

Vista general des de l’aire de la mateixa alqueria berber marroquina de la casa d’abans

Vista aèria d’ una altra alqueria berber marroquina

En qualsevol cas, si l’espai domèstic inicial està ja tot construït i la família continua creixent, el que es fa és construir una casa nova, començant de nou el mateix cicle de fases. Si n’hi ha espai a l’exterior de la casa dels pares es fa adossada a aquesta, de manera que la família continue unida, i si no hi ha espai es construeix en un altre lloc, però no massa lluny. Normalment a les ciutats és més difícil el creixement de les cases fora de l’espai delimitat inicialment per a la casa, sobretot quan la ciutat és antiga i ja està en una fase avançada de desenvolupament urbanístic. Però quan la ciutat és recent no hi ha cap problema per al creixement, i les famílies amplies o clans tendeixen a construir les seues cases totes juntes. Això és el que provoca que la ciutat estiga dividida, que existisquen conjunts o illes de cases, quasi barris, en les que no es diferencia clarament on comença una casa i acaba l’altra, a les que s’accedeix a través d’atzucacs perquè no s'hi pot accedir directament al carrer de circulació. I no són d’aquesta manera perquè hagen estat construïdes així des del principi, amb un urbanisme caòtic conscient i planificat, sinó perquè els barris han anat creixent paulatinament amb el temps, conforme s’ha creat la necessitat de més espai construït.

Barri en una ciutat islàmica

En definitiva, tot plegat és el que explica la imatge atapeïda i caòtica que tenim de les ciutats islàmiques. D’entrada, quan una ciutat és fundada per l’Estat, sí que es tracen alguns carrers, que després seran les principals vies de circulació, i que la majoria de les vegades sí són regulars. El que fan és comunicar les diverses portes de la muralla amb el centre, on està la mesquita major, i amb l’alcassaba, que és la seu de l’Estat. De fet, aquests són els tres elements construïts pel poder com a espai públic: la muralla i els carres principals, la mesquita, i l’alcassaba. La resta de la ciutat no és espai públic, és privat, carres inclosos, que segons la tradició legislativa islàmica pertanyen als seues usuaris, i quan cal agafar un tros de carrer per augmentar la casa familiar s’agafa, mentre no s’impedisca l’accés a altres cases. De vegades la ciutat no és una fundació estatal, sinó que es forma a partir de la unió de diverses alqueries rurals properes que creixen fins ajuntar-se, i en un moment determinat s’envolten d’una muralla comuna passant a ser madina. En aquest cas l’aparença de l’urbanisme pot ser encara més caòtica, però realment no hi ha massa diferència entre una situació i altra, perquè qui vertaderament fa créixer la ciutat i gestiona l’urbanisme són els usuaris amb la construcció de les seues cases per fases. De fet, en Alandalús s’ha pogut veure que, precisament, els espais urbans més regulars eren quasi sempre els ravals exteriors a les muralles, per ser els barris de construcció més recent i per tant els que menys temps havien tingut per desenvolupar-se abans que les conquestes cristianes, que interromperen el creixement normal de les ciutats andalusines. Aquest és el cas del gran raval de San Esteban, a Murcia, que es va excavar fa pocs anys, o el del barri del Carme a València, en el que hi havien carrers paral·lels i les cases estaven adosades.

Vista parcial d’una ciutat del Marroc amb carrers regulars. L’urbanisme interior, per contra, no es diferencia de les ciutats cam carrers irregulars

Pel que fa a les alqueries rurals, deixant de banda els poblats moriscos que encara perduren, en els que es poden veure perfectament les cases i la seua distribució interior, d’alqueries andalusines anteriors a la conquesta se n’han excavat algunes per tot Alandalús. Però les més properes a casa nostra, que es coneixen prou bé, són les de Bofilla, al terme municipal de Bétera, i Madinat Siyasa, l’actual Cieza, en la part alta de la vall del Segura, a Múrcia. En el cas de Bofilla, d’acord amb la interpretació de les formes domèstiques que va fer el director de l’excavació, el que trobem són diverses agrupacions de cases formant aquesta mena de barris o illes de cases familiars dels que ja he parlat adés. El nivell de desenvolupament de les cases és en general intermedi, ja que totes tenen entre un i tres cossos edificats al voltant de l’espai propi delimitat per un mur, però sembla que cap d’elles té els quatre costats construïts. En qualsevol cas, amb la informació que tenim actualment, provinents de les excavacions dels anys 80, no és segur fer afirmacions en aquest sentit.

Reconstrucció parcial de Bofilla

El cas de Siyasa es coneix molt millor, tot i que realment només s’ha excavat un 4% de la seua àrea total. En qualsevol cas el seu urbanisme no és directament comparable al de Bofilla, o al de qualsevol altra alqueria en pla, perquè Siyasa era un hisn que estava construït en el vessant d’una muntanya, i per tant en un espai de creixement poc flexible. De fet, l’espai està aterrassat, i les cases construïdes en diferents nivells. Hi ha un cas, fins i tot, que a causa de l’espai tan reduït no es podia construir als quatre costats, ja que el pati estava pegat a un límit de terrassa, pel qual passava un carrer a un nivell inferior. De manera que es va construir el cos de la casa que faltava en alt, per damunt del carrer de circulació, de manera que el sòl de l’habitació quedava al mateix nivell que el pati, però per sota podien circular les persones. De fet, en el cas de Siyasa les cases estaven completament desenvolupades quan es van abandonar, ja que totes, almenys les excavades, tenien els quatre costats al voltant del pati construïts, i moltes estaven ricament decorades amb guixeries. La millor manera d’apropar-se a aquest jaciment, però, és amb el següent vídeo, que ens mostra tant les excavacions com, sobretot, la reconstrucció informàtica del hisn o ciutat-alqueria, i ens dóna pistes sobre la seua vida quotidiana. Una magnífica manera de tancar aquest post.

Història d'una entrevista: Fer Harca al programa El Mural amb Amàlia Garrigós

L'esperit nadalenc ho omplia tot, o potser seria millor dir simplement la decoració nadalenca: llumenetes, aparadors, músiques... El matí havia estat intens, com sempre ho és l'anada a València. El café amb Maria Josep, després l'arxiu, i finalment una visita als col·legues del departament d'Història Medieval. En un tres i no res s'ha passat la meitat del dia. És l'hora de dinar, la panxa sembla executar una melodia abrupta, que no és sinó el moviment dels budells que demanen alguna cosa per a ells. Ens trobem tots tres a la porta de la facultat i sense més dilació, tot i les típiques bromes, agafem el metro. El lloc escollit enguany per fer el nostre dinar d'empresa (sí, els d’Harca sempre fem per Nadal un dinar d’empresa, entenent aquesta com a sinònim d'aventura, de projecte) està als afores de la ciutat, a l'avinguda d'Alfauir.

No és un restaurant d'alta cuina amb noms ampul·losos per als seus plats mig buits. Dinem de menú: paella, acceptable, i mandonguilles de bolets, prou més fluixes. Ara les postres, una porció de tiramisú tan gran com bona. Està que se n'ix! Per a acabar-ho de rematar, Vicent es trau de la motxilla una botella del "Naturalment Dolç 100% malvasia" que fa el nostre amic Juan Cascant. Demanem les copes que corresponen a un vi com aquest, i el cambrer s'ofereix a obrir-nos la botella. Entre rialles i acudits ens hem fotut el pastís, fins i tot Frederic, que tenia el tros més gran. La botella també està a punt de caure. Quin brou més delitós! Ai, que ja s'ha acabat. Toca el cafè: un llarg amb crema de whisky, ja sabeu. També Ferran en demana un –què voleu, és Nadal. Paguem i marxem.

Enfilem a peu el camí d'Alboraia. Quan arribem, l'edifici està tancat encara, però en això apareix Amàlia Garrigós, la nostra amfitriona. Per fer una mica de temps, anem a un bar per prendre un café, i una misteleta. Li fem cinc cèntims de la nostra trajectòria fins a la publicació del #ferharca, i de la certesa del futur incert que ens espera. La conversa, o la mistela, mata els nervis perquè quan ens volem adonar ja estem asseguts al davant dels micròfons. La cambra esta protegida del sol per uns panells verds que creen un ambient diferent, una mica oníric si voleu. Amàlia ens dóna algunes indicacions i l'estructura, a grans trets, de l'entrevista. Els nervis, si havien marxat, tornen. Cavallers, va de bo!

S'encén la llumeta roja i ja estem en l'aire. Sota la direcció d'Amàlia anem desgranant, com si fóra una magrana, cadascun dels aspectes del llibre. Se l'havia preparada bé, l'entrevista. Porta fotocòpies de cada capítol del que vol parlar, tots connectats d'una manera o d'una altra amb l'actualitat: el cinema i la història, els pirates andalusins i la seua semblança -o no- amb els d'altres èpoques més recents, els unicorns i les creences mitològiques medievals. Teua, meua, amb més o menys encert anem responent als interrogants que ens planteja gairebé sobre tot el llibre. Quan ens adonem ha transcorregut gairebé una hora parla que parlaràs. Al remat, tots quatre estem quasi satisfets amb el resultat de l'entrevista, la primera que ens han fet a la ràdio.

Després de la foto de rigor amb Amàlia, marxem fins al metro que ens ha de retornar al centre de la ciutat. Les primeres valoracions són positives, però queda en mans dels periodistes el muntatge final. Aprofitem per parlar de nous projectes, uns més factibles que altres, però amb temps tot es farà, o això esperem. En això que arribem a la nostra destinació, i ens acomiadem. Ha estat un gran dia! El resultat final, tres mesos després, apareix ara amb la publicació d'una part de l’entrevista al programa radiofònic El Mural, que condueix mensualment Amalia Garrigós a la web d'Escola Valenciana. Des d'ací li donem les gràcies per l'oportunitat. I ací teniu el fragment, que esperem que us agrade:

En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest referent: “filla de”, “dona de”, “vídua de” o “mare de” o “sogra de”. I és que a l’edat mitjana una persona sola esdevé un fet estrany, llevat que no siga algun ermità. La major part d’individus, a l’enviduar, tant elles com sobretot ells, cerquen el recer d’un nou company/a. Ara bé, a diferència del primer enllaç, en els posteriors, no es tracta tant de concertar un bon matrimoni des d’una perspectiva econòmica, que també, com de trobar un company/a en els durs i insegurs anys de senectut que venen per davant.

El matrimoni era l'excusa per a les festes i la joia

Resulta estrany topar amb la veu pròpia d’elles si no és perquè ells estan absents. L’habitual és trobar-les vídues, sobretot si tenen una edat avançada i més encara si no compten amb recursos (com a exemple de l’Antiguitat, recordeu l’anècdota de l’almoina de la vídua ací). De benestants, entre les vídues, també hi ha, de fet sospite que són la majoria d’elles. Pertanyen a llinatges acomodats, del camp o de la ciutat, ací tant se val, i han aprés la gestió dels assumptes familiars a casa, com els germans. Abans que casar-se de nou, prefereixen assumir la gestió dels afers familiars a fi de garantir la transmissió del patrimoni als fills. És el que fa la duquessa de Gandia, Maria Enríquez: després de morir Pere Lluís de Borja es casa amb Joan de Borja. A la mort d’aquest, tot i els requeriments del seu sogre per contraure un nou matrimoni, Maria decideix romandre vídua i fer-se càrrec del ducat de Gandia i la resta de dominis que han de passar al seu fill Joan.

Escultura dedicada a Maria Enríquez a Gandia

A més de la viduïtat, hi ha d’altres ocasions en les que les dones es col·loquen, o la vida col·loca, al capdavant dels afers domèstics, encara que tots ells tenen el denominador comú de l’home absent. Aquesta absència pot respondre a un viatge de negocis -com el que fan els traginers musulmans arreu del país-, el servei en algun enfrontament bèl·lic, més estrany a casa nostra, o, com la protagonista de la següent història, perquè l’home ha estat detingut per deutes.

Tot just un mes després de la fira de 1388, Acem Serrano, a qui tots en el raval de Gandia coneixen amb el malnom de Valencí, està detingut a la presó de la vila, situada a la plaça Major. Es tracta d’un lloc aspre, fred, on no hi ha lloc per a la més mínima comoditat, si aquest concepte té cabuda a l'edat mitjana. Acem és ací perquè els requeriments previs del justícia a fi que pagara els diners que li deu a Genís de Pertusa, un pescador local, han estat infructuosos. La suma que Valencí devia era de 300 sous, dels quals només havia pogut satisfer 60. Resten, per tant, altres 240 sous encara per pagar. L’origen de l’endeutament el desconeixem però per la quantitat deguda potser no siga arriscat pensar que els diners anaren destinats a l’adquisició d’un animal de treball per al camp. En qualsevol cas, és evident que no es pretén que Valencí pague el deute amb dies d’empresonament, però la privació de llibertat resulta una mesura efectiva a l’hora de trobar solucions. És important retindre aquesta idea perquè, en efecte, la presó no és un fi -tot el contrari que en la societat actual- sinó un mitjà per forçar el reequilibri que el delicte ha suposat.

Però ara i ací ens interessa el paper de la dona d’Acem. Dit i fet, en un parell de dies, Aixuix ha reunit els diners del deute. No és que ella no puga estar al capdavant de casa però a l’edat mitjana són molts els fronts que reclamen la presència del cap de família: les terres, el bestiar o els negocis en són només alguns. A més, una dona sola és objecte del xafardeig i víctima fàcil dels desitjos sexuals de joves i no tan joves. La carn vol carn, també entre els moros. En realitat, Aixuix no disposa encara de les monedes físicament. El que ha aconseguit reunir la dona del presoner és el compromís de diverses persones d’aportar cadascuna una part dels diners necessaris per pagar el deute.



Ajuntament de Gandia a les darreries del segle XIX.
La Casa de la Vila devia estar al mateix lloc, amb la presó en un dels carrers adjacents.

Aixuix troba l’ajuda que necessita en la parentela més pròxima. Ara i adés la família continua sent el recer més segur en la dissort. Entre els que donen la cara trobem el germà d’Aixuix, Abdal·là, també del Raval de Gandia; i Mahomat i Cilim Valencí, parents d’Acem, que viuen a l’alqueria d’Alcodar. A més, hi col·laboren Mahomat Almian, de l’alqueria d’En Morera, Saat Biari, de la d’En Ortoneda, així com Saat Ubeït i Mahomat Abdeig, ambdós de l’alqueria de N’Orriols. Tots ells es reconeixen deutors de Pertusa i es comprometen a pagar els 240 sous abans del dia de Sant Joan, el 24 de juny. Cadascú aporta una quantitat, en funció del seu grau de parentiu amb l’empresonat i de les seues possibilitats. Abdal·là, cunyat d’Acem, és qui contribueix amb més diners, quasi la meitat del deute, 110 sous. La resta participa amb xifres significativament menors: cada un dels Valencí ho fan amb 35 sous; Almian i Biari, 20 sous i, finalment, Ubeït i Abdeig, 10 sous. Per fer-nos una idea de l’esforç econòmic que aquestes quantitats representen cal tindre en compte que el consum de forment -l’aliment principal- anual d’un adult, abans de pagar rendes i impostos, oscil·lava segons la bondat de les collites al voltant dels 65 sous.

Garantit el cobrament del deute, Acem Serrano pot eixir de la presó. La mesura ha estat realment efectiva perquè Pertusa, finalment, podrà recuperar els seus diners. Ara Acem està en deute amb els seus parents, i no només en el sentit econòmic de la paraula. És per això que acudeix al notari a fi de comprometre’s per escrit amb Abdal·là i la resta de familiars a tornar i restituir els 240 sous. A més, promet no fugir ni abandonar la seua casa, i dóna com a garantia el seu dot, que és l’acidac en el cas dels musulmans. Finalment, el 6 de juny de 1389, unes setmanes abans que expirara el termini, Genís de Pertusa acudeix de nou al notari. Aquesta vegada és per a registrar el pagament dels 240 sous. El deute havia estat satisfet, almenys pel que respecta a ell. Si finalment Acem Serrano va retornar els diners als seus parents és una dada que se’ns escapa. En qualsevol cas, Acem coneixia ben bé els inconvenients de no pagar els deutes.

Si no és estima el que uneix Acem i Aixuix, això els documents no ho conten, però la comunió d’interessos queda palesa en oferir els béns d’ella com a garantia del deute amb els parents i amics. És un fet que compta, necessàriament, amb el vistiplau d’Aixuix, ja que l’home no té potestat alguna sobre els seus béns. Només així, amb l’autorització de la dona, els jutges podrien procedir contra les seues possessions. Del contrari, la llosa del deute hauria de caure inexorablement sobre el marit sense que la dona i el seu dot es veieren afectats. Ara bé, per a una família modesta, i ací tan se val si musulmana o cristiana, el dot representa el darrer recer que hi troba la família. Per això, és raonable pensar Acem s’esforçara, ara sí, en cancel·lar el deute amb aquells que li havien prestat els diners. Ben mirat, no només estava en joc el dot d’ella sinó el nom d’ell com a home de paraula. I és que el patrimoni familiar es mesura, a més d’en diners i joies, en la bona reputació dels seus membres.



Dones escoltant l’iman de la mesquita

Per acabar, la història d’Aixuix ens serveix per a recordar una altra idea. I és que convé ponderar el grau d’independència d’aquestes dones al capdavant dels afers domèstics. Per descomptat, les decisions no es prenien de forma autònoma i independent, sinó que comptaven amb l’ajuda, i la supervisió, de la parentela més pròxima i del cercle d’amistats de l’home. D’una forma o d’una altra, per tant, ells sempre hi són.

L'aventura mediterrània de Llorenç Bertran, corsari d'Alaior (1323-1327)

Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L'illa del tresor

Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L'illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l''època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l'Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L'edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d'Amèrica... L'edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea... En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d'Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d'Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L'illa del tresor són un poc posteriors, d'entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l'època baxmedieval i arriba fins al segle XIX. 

Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l'imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions "de bona guerra", és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l'activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d'on fóra, entrant ja en l'àmbit de la pirateria sense senyor. L'obtenció del botí era l'objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l'empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l'autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l'activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.

No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d'Aragó, foren des d'aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 vaixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures "de bona guerra", que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l'historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.

Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd

En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d'Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent "fermança", és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren "de bona guerra". Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l'edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l'escrivania del batle. 
 
D'aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven "Entrecuix" -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l'emir d'Ifriqiya i per tant "de bona guerra", ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l'illa, que justament llavors estava sent conquerida per l'infant Alfons d'Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l'enorme exèrcit preparat per a l'ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d'Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s'atansaren cap al campament que encerclava el primer d'aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.

Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l'adolescent musulmà, que s'havia reservat com a capità. S'hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l'exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l'epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d'aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s'afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s'amotinà, proposà que l'embarcació anara "a roba de tothom", és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità

Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española

Alguns, però, s'oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l'exèrcit aragonés. Llavors, l'11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l'abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l'embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d'Oristany, però els pirates ja s'havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l'illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d'allí s'atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d'origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge. 

A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s'enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n'anaren per l'interior de l'illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l'ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d'algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d'Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l'illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326. 

Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d'acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d'Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d'ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d'Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l'objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell.