La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.