Després de les vacances, col·loquis

S'han acabat les vacances, si es pot dir així als darrers mesos en els quals tots els membres d'Harca hem combinat el descans amb el treball, com qualsevol investigador. Comença de nou el curs, i no podia fer-ho de manera més completa, amb un col·loqui internacional a casa nostra: Pautes de consum i nivells de vida al món rural medieval. La Universitat de València podrà comptar amb la presència de primeres espases del medievalisme, com ara Christopher Dyer o Massimo Montanari, per posar només dos exemples del maratonià programa que espera els assistents al col·loqui. No us perdeu la pàgina web que han preparat els organitzadors, tota una novetat que esperem no siga una excepció en futurs congressos.

D'altra banda, cal recordar el Simposio Internacional de Mudejarismo, que tindrà lloc a Terol, del que ja vam parlar, i que comptarà amb la participació del 80 per cent d'Harca amb les seues respectives comunicacions. Una llàstima la coincidència de dates.

D'alqueria andalusina a aldea despoblada: l'Hortichuela d'Alpont

No fa molt que es va presentar el llibre «Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit», del periodista Agustí Hernández i el geògraf José Manuel Almerich, al qual acompanya una exposició itinerant que ja s'ha vist a Alboraia, el Museu Etnològic de València i actualment a Alpont. Entre les fotografies seleccionades per a distribuir a la premsa en la promoció de l'exposició, em vaig trobar amb aquesta (feu clik per a ampliar-la) del despoblat de l'Hortichuela, una aldea del terme municipal d'Alpont (els Serrans), i de fet a molt poca distància de la localitat. I em va cridar de seguida l'atenció perquè, tot i que les cases enrunades que es veuen deuen haver estat construïdes, com a molt prompte, a la segona meitat del segle XIX o a la primera del XX, l'aspecte visual que presenta aquest despoblat és exactament el mateix que devia tindre una alqueria andalusina despoblada al segle XIV, després de la conquesta, o al segle XVII, després de “l'expulsió” dels moriscos. De fet, a la documentació escrita, sobretot a la del XVIII, hi ha moltes referències a aquests despoblats moriscos, a penes recognoscibles ja entre runes en aquella època, i que actualment han desaparegut per complet.

Però encara crida molt més l'atenció una altra cosa d'aquesta foto des del punt de vista històric. Tot i ser una aldea que ha estat habitada fins al segle XX, presenta l'aspecte visual que, imaginem, devia tindre una alqueria andalusina de muntanya: una horta aterrassada aprofitant el revolt d'un torrent, d'aproximadament una hectàrea; i per sobre, el lloc d'habitatge, en el punt més alt, i al voltant i per dalt de les cases els secans, pocs i dispersos, i el bosc, d'aprofitament comunal. En l'altra fotografia, presa per satèl·lit, es pot veure el mateix lloc, en la qual hi he posat uns punts de referència a ambdues fotografies (les lletres A, B, C i D) amb la finalitat d'ajudar el lector a entendre la correspondència d'ambdues fotos.

L'horta, que a penes es veu a la fotografia de dalt, està adaptada al vessant del torrent. S'hi poden comptar unes 12 parcel·les aterrassades, les qual sumen una hectàrea i poc més de superfície total. És a dir, un menut sistema hidràulic d'alqueria típic, molt ben documentat fins ara a les muntanyes valencianes, de Mallorca o de Granada, per posar alguns exemples ben coneguts. Segons la hipòtesi desenvolupada per Miquel Barceló, la superfície total de la terra irrigada originalment és directament proporcional al nombre de persones que componien el grup constructor del sistema en el moment de l'assentament. I es tractaria, naturalment, d'un o diversos grups clànics, generalment pertanyents a una mateixa tribu àrab o berber, que conreen les terres de forma comunal. Però tot i la defensa de Barceló sobre el manteniment del sistema tribal fins al moment de la conquesta feudal, cada vegada sembla més evident que hi va haver una mena d'evolució social també en el món rural, cap a comunitats veïnals, com ja va defendre Pierre Guichard anteriorment. Per a la zona de la Granada nassarita, Carmen Trillo ha explicat una distribució jurídica de les terres de l'alqueria, segons la qual les terres de l'horta eren terres apropiades o en propietat privada (mamlūka), les quals es diferenciaven de les terres d'aprofitament comunal (harïm), com ara el bosc, per a pastures, llenya, etc. I finalment les terres de ningú o del conjunt dels musulmans (mawāt), les quals es podien apropiar per bonificació, generalment amb conreus de secà, que es podien deixar en herència però no es podien vendre. Es tracta d'un model jurídic teòric i d'època nassarita, amb la qual cosa no sempre resulta fàcil aplicar-ho als casos pràctics, però en principi pareix versemblant poder fer-ho amb les alqueries del Xarq al-Àndalus anteriors al segle XIII. Tot i això, la presència de terres mamlūka o apropiades no implica necessàriament la desaparició del sistema de producció comunal, ja que la propietat privada pot correspondre tant a famílies nuclears com les de la societat feudal, com també a famílies amplies o clàniques. De fet, a Granada hi ha proves de sistemes hidràulics organitzats socialment tant per torns clànics com per torns de veïnatge, tot i la dispersió parcel·laria que puguera existir. És, tot plegat, un apassionant problema historiogràfic per resoldre.

III Curs d'especialització d'història medieval

Del 10 al 13 d’aquest mes ha tingut lloc el III Curso de Especialización de Historia Medieval. Enguany el tema monografic era Conflito y consenso en la sociedad medieval, siglos XIII-XV. El curs esta finançat per la fundació Jaume II i sota la direcció científica del professor Rafael Narbona. En aquesta edició han participat 29 alumnes de diverses universitats dels Països Catalans, altres de l’estat espanyol i encara italians.

(En la foto: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són)

El sopar de gala amb el qual s’inaugurà el curs ha experimentat una notable millora respecte edicions anteriors. Després de diversos entrants, un plat principal de salmó amb verdures i fruites, acompanyades d’un caldo blanc, d’una qualitat més que acceptable. Els alumnes, ja aquesta primera nit¸ isqueren fins a les 6 de la matinada, si bé és cert que algunes tornaren més contentes que altres.
Dijous inicià les sessions de treball el mateix Rafael Narbona, en una sala sense aire condicionat. Mitjançant ventalls tradicionals ferem front a la intensa basca que dins aquells murs hi havia, una gesta gens menyspreable. Narbona féu una presentació dels Llibres del justícia de València, i a més interrogà l’alumnat local. Crouzet-Pavan resultà infumable, tot i parlar de la violència entre els joves. El dinar de catering que com cada any ens serveix Catering Salva fou de qualitat bastant mediocre, si bé és cert que en els últims dos dies, el menú millorà molt. De vesprada intervingué Enric Guinot per donar algunes pinzellades sobre la conflictivitat derivada dels usos de l’aigua. Les fotografies i el powerpoint que s'havia preparat, tot i l'escassa atenció d'alguns i algunes, queden en aquest resum en un segon lloc. De nou hem de parlar d'un nou atemptat a la llibretat i una mancança absoluta d'actitud democràtica, i no pense en el País Basc. La seua intervenció, com en el títol s’indicava, fou en llengua catalana, la qual cosa provocà l’enuig d’alguns dels assistents. Aquells que es queixaren, casualitat o no, provenien d’universitats espanyoles on hi ha una sola llengua oficial. Açò ja és una qüestió de supèrbia!. No sols els professor Guinot jugava a casa, no sols el seu títol estava en català al programa, amb la qual cosa el que et trobaràs, és el fet que eren 4 persones les que es queixaren front a 25 que no, i que eren 8 front a 21 les que no entenien el català-valencià-balear. Tot plegat, some things never change.
Divendres, amb un poc de retard, Martine Charageat, de la Universitat de Bordeaux, inicià el treball amb una xerrada sobre conflictes entre conjugues a l’Aragó baixmedieval. Cal destacar el seu llenguatge totalment fora de lloc, amb expressions com “tíos que quieren lío” i altres. Malgrat tot, s’ha d’assenyalar el seu coneixement de les fonts i la seua expossició ben organitzada. En el moment de l’esmorzar hi va haver una visita guiada al monestir, feta per l’arqueòleg de les excavacions, la qual acabà de trencar els horaris. La intervenció d’Andrea Zorzi, de la Universitat de Florència, sobre els conflictes dels comuni italians fou acurtada per acabar a les 14.30. La seua recerca descansa sobre una important diversitat de fonts que pot oferir interessants possibilitats per a una història comparada amb el cas del País Valencià. En la nit de divendres, una volteta tranquila, alguna amb el Coco-loco i uns pocs que es mantingueren a l’anonimat.

Dissabte, Maria Asenjo, de la Complutense, bé, no en podem parlar massa. Després Enrique Cruselles ens parlava de la violència i la conflictivitat interna del món mercantil relacionada amb els negocis, amenitzat amb un powerpoint força interessant, currat amb diverses fotografies i organigrames. Una exposició ben esquematitzada, amb pauses en la locució que serveixen per a cridar l’atenció d’un públic no massa entregat, un cop més en la lluna. Cruselles fa un ús freqüent de les interrogatives com a forma d’expossició. A la fi, gairebé 2.30 seguides, vullgues que no esgota. No paga la pena dir que Enrique Cruselles se’n dugué el premi Yunque. Per a la vesprada, amb retard, José Cabezuelo, Alicante, vaya cante!!! Per la nit, tot per l’aire, l’arribada de l’ulema de València sacsejà els ànims exaltats del jovent del curs. Una guerrejar nocturn que quedava reflexat en els rostres al dia següent. Hi havia qui estava més blanc que Ete moribund.
Diumenge parlava Paulino Iradiel sobre la conflictivitat artesanal. De nou, Iradiel demostrà la validesa de les velles pràctiques discursives, car que si no t'interessa el tema, doncs no fas més que fer sorolls, mirar el mòbil i xarrar. El trellat en les persones que bonic és, Maedeu. Pablo Perez, qui fou company de promoció de Rafael Narbona, tancà el curs amb una lliçò magistral i renovada sobre les Germanies valencianes.

Al remat i tot plegat, un curs on la festa nocturna i el treball historiogràfic es disputen l'atenció del jovent. Són les preferències d'aquesta joventut les que donen o no la validesa al curs. Car, hi ha qui no ix en tot l'any i espera Valldigna per a desmadrar-se. La resta d'historiadors i dores, o millor, aspirants a ser-ho, continuarem amb la nostra vida social. Ara bé, existeix un historiador o dora sense vida social? Pense que no. En Efecte, no pot existir una cosa sense l'altra.

Presentació de l'exposició: El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents.

Atenció !!!; Estimats seguidors i seguidores d'HARCA, a causa de canvis en l'agenda de les autoritats que havien d'inagurar l'exposició, aquesta tindrà lloc el dia 23 de juliol, a la mateixa hora, això és, 12:30.

El pròxim dia 23 de juliol, a les 12:30 hores, al vestíbul de l'Arxiu Històric de la ciutat, Plaça Rei Jaume I, 10. Gandia 46701, José Manuel Orengo, Alcalde de la ciutat de Gandia, Silvia Caballer Almela, Directora General del Llibre, Arxius i Biblioteques, i Carmen Pérez Garcia, Directora Gerent de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Bens Culturals, ens conviden a la inauguració de la mostra realitzada sobre El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents. La mostra estarà oberta al públic els mesos de juliol, agost i fins el dia 19 de setembre, en horari horari de 10 a 14 h, de dilluns a divendres.

Jaume Castillo, especialista en les disputes per aigües a la Safor ens fa una anàlisi del document:

"El llibre AB-1665 de l'Arxiu Històric de Gandia, recentment restaurat, és un document d’extraordinari valor que conté el registre d'un procés entre els regants de la vessant sud del riu d'Alcoi, encapçalats per Oliva i La Font d'en Carròs, i els regants de la Baronia de Palma, recolzats pel seu senyor el Duc de Gandia. Aquest conflicte es va desenvolupar davant la Governació de Xàtiva entre març de 1401 i octubre de 1402. El litigi es centrava en com havia de ser la infraestructura bàsica del reg de la plana baixa del riu d'Alcoi, l'assut d'en Carròs, en un moment de forta sequera. Aquest assut no era una construcció sòlida al segle XV. Era només una aturada d'aigua feta amb branques, terra i altres materials febles. Els regants que prenien l'aigua d'aquest assut, els d'Oliva, la Font d'en Carròs, part de Gandia i tots els pobles situats entre Gandia i Oliva, defenien que aquesta aturada d'aigua havia de fer-se completament sòlida, de manera que ni una gota d'aigua pogués traspassar-la. Els regants de la baronia de Palma, que tenien un segon assut més menut per baix del d'en Carròs, defenien que la tradició els donava dret a una part de l'aigua del riu, i que mai l'assut objecte de litigi havia estat construït de forma tan consistent, sempre havia estat poc ferm i havia deixat passar part del cabal del riu.

El llibre conté tot el procediment judicial des de la denúncia inicial fins a la carta enviada per Arnau de Vilarnau, lloctinent de Governador, al rei, demanant que la cancelleria reial es pronuncie sobre quin tribunal es competent en l’afer, davant les queixes dels síndics de les parts. Destaquen especialment els escrits emprats per les dues parts per defensar els seus drets, redactats amb precisió i plens de referències a la tradició i a la història del conflicte, i l'aportació d'un bon grapat de testimonis, tant d'una part com de l'altra, tant musulmans com cristians, que ens transporten amb les seues declaracions al món rural medieval valencià, amb una vivesa i una riquesa extraordinàries.

La participació dels senyors feudals és també fonamental en el procés. El Duc de Gandia, Alfons el Vell, es troba en una situació delicada, ja que una part de la seua senyoria participa dels interessos d'Oliva i la Font, mentre que la pròpia vila de Gandia, beneficiaria subsidiària de l'assut de Palma, la Baronia de Palma, i els regants gandians de la vessant nord del riu d'Alcoi, estan en contra de les pretensions dels regants del sud. Ramon de Riusec, senyor d'Oliva té una posició més senzilla, i encapçala els interessos del seus vassalls. Amb tot, un dels darrers actes del juí es una carta enviada por ambdós senyors als síndics i procuradors dels seus respectius territoris, demanant-los que deixen de pledejar sobre aquest afer, ja que ambdós senyors pensen reunir-se i trobar una solució.

Sembla que la fi de la sequera, i per tant de la urgència per obtenir aigua de rec, assossegà els ànims i feu que els aldarulls esdevinguts al voltant de l'assut, que van arribar fins i tot a les armes i a l'agressió física, com es palesa en les actes del juí, s'apaivagaren i tot tornes a la normalitat... si més no fins la següent sequera."

Vegeu aquestes qüestions desenvolupades en Jaume Castillo: Els conflictes de l'aigua a la Safor medieval, Gandia : CEIC Alfons el Vell, 1997.

Mor el professor Pedro López Elum

El darrer cap de setmana ha mort Pedro López Elum, professor de la Universitat de València i catedràtic del Departament d’Història Medieval des del 2002.

La seua obra s’ha caracteritzat per tractar temes diversos de la història medieval valenciana i, en especial, el poc valorat segle XIII fins fa no molt. Bona mostra és un dels seus últims llibres, Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII (Generalitat Valenciana, 2001) o la síntesi La conquista y repoblación valenciana durante el reinado de Jaime I (València, 1995). La seua tesi doctoral va versar al voltant del morabatí o el monedatge, i arran d’aquests estudis sobre fiscalitat tractà d’aproximar-se als estudis de demografia i població valencianes (El impuesto del morabatí, su base económica y sus aplicaciones demográficas: datos para su estudio (siglos XIII-XVIII), València, Universitat de València, 1972) a partir primerament de la tesi de llicenciatura sobre Alzira (Contribución al estudio demográfico de la comarca de Alcira en e siglo XV, València, Universitat de València, 1970).

Però, al llarg de la seua carrera investigadora es va orientar cap a altres inquietuds, com ara el treball Investigando la música medieval recentment publicat per la mateixa Universitat de València (València, 2005). Va destacar igualment la seua contribució en el camp arqueològic, en especial quant a les fortificacions a Alboraia, Bétera, Quart de Poblet, Silla o Xàtiva (un obra de balanç és la de Los castillos valencianos en la Edad Media: materiales y técnicas constructivas, Generalitat Valenciana, València, 2002), l’estudi de l’alqueria islàmica de Bofilla o la ceràmica de Manises i Paterna.

Tutor de diversos investigadors i professors d'aquella casa, sempre quedarà el seu prolífic treball i el record del seu mestratge.

Alfons el Magnànim. Una passió mediterrània

No sé si heu vist el documental de Canal 9 "Alfons el Magnànim. Una passió mediterrània". En primer lloc, he de dir que estos formats -com el que ja van fer de Jaume I- m'agraden: es fan entretinguts, difonen la "curiositat històrica" i fins i tot poden picar el cuquet d'algun jove. Ara bé, caldria una miqueta més de base historiogràfica, no?

Jo calfant-me el cap per intentar entendre les raons de fons de l'expansió mediterrània dels reis de la Corona d'Aragó, que bastiren una maquinària militar i fiscal permanent de primer ordre, amb la conseqüent subjugació d'amplis grups socials, i resulta que tot es redueix a: la "passió mediterrània" del monarca, les seues "aventures mediterrànies", la seua "enyorança", el seu "poder de seducció", etc.

I el mateix si parlem de la col·laboració dels grups dirigents de cada regne: el monarca "preferia" València a Barcelona, hi havia "sintonia" i "adhesió" de la ciutat, una "aliança natural", etc. Tot plegat, acabem dient sempre el mateix de tots els reis commemorats: impulsà el nostre desenvolupament econòmic, polític i social. Si algun dia li toca a Pere el Gran o al Cerimoniós, farem igual: sí, unes quantes guerres, però tot creixement i glòria.

En qualsevol cas, és divulgació massiva, en prime time i de 30 minuts. Millor això que res.

"XI Simposio Internacional de Mudejarismo"

Només queden 14 dies per a enviar la inscripció i el resum de les comunicacions al onzè simposi internacional de mudejarisme organitzat pel Centro de Estudios Mudéjares de l'Instituto de Estudios Turolenses. Jo potser m'anime amb una comunicació sobre l'alçament andalusí i les Corts a València de 1276 o sobre els subsidis demanats a les aljames musulmanes durant el regnat de Jaume II. Algú més s'apunta? Ací tenim el butlletí d'inscripció.

Butlletí de l'IUHJVV-8

Com sempre a final del curs acadèmic, acaba d'aparèixer el Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra. Serveix per a donar eixida als primers fruits de les tesines dels doctorands, per a contactar amb altres professors tot demanant la seua participació a través d'escrits o entrevistes, i per a fer balanç de l'activitat del curs.

Enguany la collita ha estat fructífera: el seminari anual ha comptat amb valuoses intervencions, com les de José María Portillo, Daniele Conversi o Florence Gauthier, i ha hagut bona cosa de tallers, taules rodones i jornades, bo i posant èmfasi en les qüestions relacionades amb la societat civil, la perspectiva de gènere i la tasca i la funció dels historiadors en el món contemporani.

En aquesta ocasió, a més, hi podreu trobar al butlletí dues aportacions sobre història medieval, la meua pròpia i l'entrevista a l'Stefano Cingolani que vam publicar ací mateix. Amb organització, empenta, treball i una mica de finançament i de generositat per part de tothom es poden abonar els camps historiogràfics, sens dubte.

Mort o glòria: tota una «lliçó d'història»

El debat sobre la utilització de la història en la literatura i el cinema, i la imatge que d’ella es dóna, és molt vell; i encara actualment cal afegir els jocs d’ordinador. En el cas de l’edat mitjana, és una època ideal per als jocs d’estratègia, per la qual cosa ja n’hi ha un bon nombre de jocs inspirats en el període. I ara, després del famós joc Age of Empires II: Age of Kings, fa pocs dies que acaba d’eixir a la venda en Espanya Siglo XIII: Muerte o Gloria. Vegeu la següent anàlisi en vídeo feta per una pàgina web especialitzada:

Ara ja podeu jutjar que qualsevol paregut entre el joc i la realitat històrica és pura coincidència, tot i que ens el presenten com una vertadera “lliçó d’història”. Però no es tracta d’una simple crítica. El que hem de fer els especialistes és preguntar-nos què podem fer per a millorar la divulgació social de la història i evitar coses com aquesta. O almenys que no siga tan grotesc.

I a qui li agrade, a jugar.

El record del rei

El medievalisme valencià aguaita a la premsa en una altra ocasió, aquesta vegada mitjançant un article d’opinió de Mateu Rodrigo, professor d’història medieval de la Universitat de València, en el Mercantil Valenciano. Rodrigo reclama el retorn del “trofeu” de Jaume I des de l’Ajuntament de València al seu lloc original en la Catedral, d’on va deixar d’estar en 1936. L’article va, a més, precedit per una notícia explicativa de la redacció del diari.


El trofeu del Rei de la Catedral, ¿ha de tornar al seu lloc?

MATEU RODRIGO LIZONDO
Enguany, com és ben sabut, celebrem el vuité centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor, que vingué al món a la ciutat de Montpeller, senyoriu de sa mare, la reina Maria, el 2 de febrer de 1208.
És aquesta una efemèride de la major importància per als valencians, no debades "el sant rei en Jaume", com ja es diu al segle XIV, ha estat el fundador del nostre poble, com a creador que fou del regne de València -que és, diguem-ho de passada, l'únic nom d'autenticitat provada del nostre país-, amb la conquesta catalanoaragonesa i repoblament del territori, coronada amb la caiguda de la capital l'any 1238. Amb tal motiu s'han organitzat commemoracions, s'han obert exposicions documentals i hi ha prevists altres actes. L'homenatge a la tomba del monarca (mort a la ciutat de València el 1276), que descansa segons la seua voluntat al monestir de Santa Maria de Poblet, ha deixat un mal sabor, per l'absència del president de la Generalitat Valenciana; la relació amb els dirigents de Catalunya, d'Aragó i de les Illes Balears, pobles germans dels valencians en història, llengua i cultura, no funciona, contràriament a la que es practica amb altres territoris. Convé recordar que el sepulcre d'alabastre del rei, restaurat fa seixanta anys per l'escultor Frederic Marès, va comptar amb l'aportació econòmica de l'Ajuntament i la Diputació de València: potser eren uns altres temps.
El monestir de Santa Maria del Puig, creiem, no és objecte de l'atenció merescuda. És fundació del mateix Jaume I, i centre de devoció principal a l'època foral, molt estimat dels nostres reis medievals, que hi solien fer estada en els seus viatges; la seua titular, la Mare de Déu del Puig, és considerada la històrica patrona del regne de València. Les actuacions artístiques en la casa no han estat prou ben protegides, segons es pot veure en alguna reforma dels darrers anys. Contrasta severament això amb l'status privilegiat que es dóna per part de les institucions oficials a l'antic monestir de Santa Maria de Valldigna (i no de "la" Valldigna, com diuen molts, que no és el seu nom històric), qualificat per llei orgànica de "centre espiritual" del país, sense que ningú no haja justificat un rang tan elevat, que situa aquesta abadia cistercenca fundada per Jaume II per damunt d'altres grans monestirs i santuaris del País Valencià, no sabem bé per què.
La catedral de València posseeix des de l'Edat Mitjana un record molt preat del rei Conqueridor, un escut que conté alguns objectes pertanyents a l'arnés de guerra del monarca: un esperó de bronze (robat l'any 1898, i del qual no s'ha tornat a saber res: degué acabar avariciosament en una col·lecció particular) i tres peces de ferro, formant un fre complet, del seu cavall; una d'aquestes porta dos blasons reials, amb restes de daurat. L'escut, de fusta, és un pavés medieval d'ogiva, amb les armes de la casa reial d'Aragó i Catalunya: quatre pals de gules en camper d'or; s'ha discutit si és pròpiament un arma defensiva, i és possible que fóra fet a propòsit per a ostentar les relíquies històriques mencionades, però no és menys respectable per això. Pel que fa a les altres peces, ningú no ha posat mai en qüestió la El trofeu de Jaume I va estar exposat sempre a la capella major de la Seu, penjat d'una pilastra a la part de l'Evangeli (esquerra). Abans del segle XV era a la capella de Sant Dionís de la mateixa catedral, patronat dels cavallers Pertusa, que posseïen la panòplia per donació feta, segons tradició no documentada d'aquest llinatge, pel sobirà aragonés a un avantpassat seu. Fou l'11 de juliol de l'any 1416 quan, segons dóna fe l'acta notarial registrada a l'Arxiu Capitular (publicada per Roc Chabàs), a sol·licitud del bisbe Hug de Llupià, Guillem Ramon de Pertusa en féu donació a la Seu, en obsequi de la Mare de Déu, per tal que fos posat a la capella major. El document explica la patriòtica intenció del bisbe: "volent a perpetuar la gloriosa memòria del senyor rei ha volgut haver les dites coses e posar aquelles en aquest lloc"; així mateix, la condició posada pel donant: mantenir perpètuament el trofeu exposat a la capella major, sense poder ser transferit a altri, en el qual cas la propietat retornaria a la família.
Hui, la pilastra és buida. A l'època de la guerra civil del 1936, l'Ajuntament de la ciutat va salvar, en un gest molt lloable, totes les peces de valor de la catedral que pogué recollir, les quals foren acuradament conservades durant el conflicte a l'Arxiu Municipal. El 1939, tot fou tornat al seu origen, llevat del trofeu reial; les armes del Conqueridor restaren, consta que a instàncies de la Corporació, en condició de dipòsit del Capítol metropolità -extrem declarat per fonts municipals--, al mateix arxiu-museu, i hi continuen fins al present. Hi ha una excel·lent fotografia, datada vers el 1900, de l'historiador Josep Martínez Aloy (publicada fa poc per Miguel Á. Català Gorgues i Susana Vega: València, Ajuntament, 2007), on es veu la situació de l'escut al presbiteri de la Seu, acompanyat d'una cartel·la amb el blasó de Pertusa i una inscripció commemorativa, que no sabem si s'ha perdut.
Diguem-ho clarament. L'Ajuntament de València degué haver respectat generosament la integritat del patrimoni de la catedral, que també és el major monument de la ciutat, però el Capítol catedral de 1939 havia d'haver mostrat més interés per la recuperació d'una relíquia històrica valenciana tan insigne. També, és cert, per preservar altres notables parts del patrimoni de l'església metropolitana, perquè poc després eren desmuntats el majestuós cor renaixentista i els orgues major i menor, del segle XVI, que podien haver estat rehabilitats, com es féu generalment; l'orgue major encara espera el seu torn, després d'un frustrat projecte de reconstrucció, fa pocs anys, per iniciativa de la Conselleria de Cultura.
Després de prop de setanta anys, ¿no serà moment ja de tornar el trofeu reial al lloc al qual va ser destinat? Això vol dir complir la voluntat d'anteriors generacions que mantingueren el pacte de donació dels Pertusa al bisbe i capítol de València, en homenatge a la memòria del rei Jaume I, que, cal recordar-ho, tingué la seua primera sepultura en aquesta capella de Santa Maria de la Seu, i al qual la mateixa diòcesi deu la restauració del bisbat. Significa també restituir una peça de museu a la funció de símbol viu del passat, que no degué haver perdut. El marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna, escrivia el 1876, interpretant justament els sentiments dels qui conservaven la relíquia en lloc tan eminent: "la vista de este trofeo en uno de los pilares de la capilla mayor de la Catedral es un emblemático recuerdo histórico colocado allí con gran oportunidad, cual cumple a la santidad del sitio y a la gratitud hacia el invicto rey..."
El Capítol de la catedral té ara ocasió de rectificar en opinió nostra, si ho entén així, d'acord amb l'Ajuntament, la decisió dels seus predecessors de 1939, en l'any dedicat al monarca més respectat de la dinastia catalanoaragonesa, el fundador del regne: és facultat seua. Mostrarà d'aquesta manera la seua estimació per la història dels valencians i per les tradicions pròpies de la mateixa Seu valentina.