La banyera del rei Pere

L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...

Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.

XI Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona

Barcelona, 1705

Iniciats en 1982 i amb una periodicitat estrictament biennal des de 1993, el dimarts 2 de desembre arriba una nova edició, l'onzena, del Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, que aquesta vegada orbitarà entorn d'una matèria recurrent en la historiografia actual: les xarxes, i en aquest cas concret "la ciutat en xarxa".

De forma general podríem dir que al món de la història econòmica el tema es va posar "de moda" a partir dels recents treballs sobre regional business networks de Mark Casson, amb aplicacions diverses com l'estudi de les diàspores mercantils, de les quals parlarem un altre dia. Pel que fa a les "xarxes urbanes", en canvi, aquest és un concepte nascut al segle XIX de la mà d'economistes alemanys, bo i donant peu, per exemple, a entendre la ciutat premoderna no de forma excepcional sinó plenament integrada dins la seua societat a través de trames reticulars de domini econòmic i social. De fet, aquesta visió desembocà en la teoria dels llocs centrals de Walter Christaller, que ajuda a comprendre els processos històrics de jerarquització urbana i territorial.

En tot cas, com sol passar, el leitmotiv de la convocatòria no és més que un motiu genèric entorn del qual s'aplegaran ponències i comunicacions ben variades. No és poca cosa, però, que el Congrés, organitzat per l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, continue celebrant-se puntualment i reunint els especialistes interessats a investigar sobre la capital catalana. Ja ens agradaria que altres capitals mostraren la meitat d'interès per la seua pròpia història...

"La fam al món. Passat i present". Entrevista a Josep Maria Salrach

El passat dia 6 de novembre de 2009, arran de la visita de Josep Maria Salrach al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València per impartir unes classes en un dels cursos del Màster d’Història Medieval organitzat pel dit Departament, aprofitàrem l’ocasió per seure amb ell una bona estona i parlar de diversos temes, com podreu veure en l’entrevista que segueix (demanem disculpes per la baixa qualitat de la imatge, compensada, això sí, per la bona qualitat del so).

Josep Maria Salrach, catedràtic d’Història Medieval en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, vingué a València per parlar sobre el tema que l’ha preocupat en els últims temps, com és de la fam i la seua incidència en la societat al llarg de tota la història. Així mateix, aprofità el marc del Seminari i dels cursos de Màster per presentar-nos el producte de la seua recerca al voltant d’aquesta qüestió, el llibre La fam al món. Passat i present, on estableix les diferències entre les fams i les caresties i també ofereix una visió diacrònica de les diverses fams que ha patit la humanitat i la seua diferent incidència en relació a cada període històric.

Amb aquest pretext, les nostres preguntes s’adreçaren vers el tema de la fam al món medieval, però també cap a altres temes que el professor Salrach coneix força bé, com ara el paper del mercat en la societat rural d’època baixmedieval. Per últim, no poguérem evitar preguntar-li per la magna tasca de coordinació que dugué a terme en el volum corresponent a l’Edat Mitjana de la Història Agrària dels Països Catalans. Però ja no avance més coses i us convide a veure l’entrevista sencera perquè, malgrat que és un poc llarga, resultà força interessant.

De la fundació d'una madina a la creació d'una vila: "l'almoina" d'Alzira?

En una de les principals viles del País Valencià medieval, en concret a Alzira, està desenvolupant-se una campanya arqueològica que potser siga la més important dels darrers anys. Amb motiu de les obres d'adaptació per als vianants en el centre històric, s’està excavant el que fou la plaça Major –actualment plaça de la Constitució-, al bell mig del clos emmurallat, encara hui conegut com el barri de la Vila.

El que restava de l’illa d’Alzira a mitjan segle XX, abans del soterrament del braç del Xúquer

Malgrat la lamentable història de l’urbanisme d’aquesta ciutat –com la de tantes altres-, les troballes semblen que són remarcables. Es dóna la circumstància que aquella plaça fou eixamplada, i derruïda bona part de l’herència medieval i moderna que li conferia els seus pòrtics, a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, que vingué a ser substituïda per diverses casones amb tocs modernistes i de l’arquitectura de la taronja. A diferència del que ha ocorregut en l’antic carrer Major –hui Major Santa Caterina-, on en els anys seixanta es malbaratà el que restava i les excavacions que es van realitzar no han donat grans resultats, des d’un punt de vista arqueològic, és un jaciment que no es limita a un solar a edificar, és a dir, del tot descontextualitzat del que podria ser la seua extensió; en la plaça de la Constitució, una part dels fonaments d’algunes de les edificacions quedaren soterrats en una zona que no va ser posteriorment urbanitzada al seu damunt, a més que, en situar-se en una quota més elevada, les riuades del Xúquer han tingut menys incidència.

Vista de les excavacions en l’antiga plaça Major (amb la democràcia, el monòlit als caiguts del bàndol colpista es remodelà en el monument a la Constitució)

Tot plegat, s’han excavat algunes de les plantes baixes, cellers i magatzems de les botigues que envoltaven la plaça, moltes d’elles d’origen baixmedieval i a pocs centímetres de l’empedrat actual, i també materials andalusins; a més que s’ha excavat la façana de l’almodí, la llotja de gra ensorrada el 1898. De moment, les referències que hi ha a l’abast són les adreçades als mitjans de comunicació comarcals (ací teniu un enllaç, també arreplegat per arqueologiamedieval.com) i poca cosa de rellevància científica s’ha avançat. Això no obstant, esperem que hi puga haver una publicació molt més exhaustiva dels resultats, malgrat la desaparició de la revista al-Gezira d’estudis històrics d’Alzira i de la Ribera, ben al contrari del que ha succeït fins ara.

Restes de tenalles i d’un baix comercial de les botigues que rodejaven la plaça

No hem d’oblidar que es troba aquest jaciment en el centre del que fou tant la medina com la vila –adjacent a la mesquita i després església principal de la localitat-, i la informació del procés d’ocupació musulmà i posteriorment el feudal pot suposar una aportació de primer ordre en la història local valenciana d’aquest període: tant del moment fundacional en la segona meitat del segle IX i quines pautes se seguiren, de la seua evolució posterior (complementant-ho amb les restes d’enterraments trets a la llum i la creació de les muralles després de l’any mil), o del que suposà l’establiment d’un nou sistema social amb la conquesta feudal.

I+D+i = !

Lo volvieron a denunciar ayer los rectores de las universidades públicas de nuestro país: el Consejo acumula una deuda con estas, que también son los principales entes investigadores de la sociedad valenciana, de más de 200 millones de euros y no ha pagado desde septiembre . Y no es la primera ni la única vez en los últimos años.

Acer, carn e fust: Ausias Marc

El divendres passat arrancava a Gandia la Setmana literària, set dies durant els quals tindran lloc diversos actes com presentacions de llibres, concerts, xerrades i expossicions. Enguany la Setmana és doblement important donat que es celebren dues efemèrides, per un costat el 50 aniversari del premi de poesia Ciutat de Gandia, creat el 1959, i el 550 aniversari de la mort del poeta en llengua catalana més universal: Ausias Marc. De fet, la primera activitat organitzada per l'Ajuntament de Gandia era la presentació del llibre Ausias Marc, de Ferran Garcia-Oliver.

No, no he oblidat l'accent. No l'he oblidat perquè segons la recerca de Ferran Garcia-Oliver deguem dir Ausias, i no com afirmava Germà Colon, Ausiàs. Aquesta i altres novetats sobre el senyor de Beniarjó (la Safor, País Valencià) podeu trobar-les en el seu últim llibre, Ausias Marc, publicat pel PUV (no cal dir-ho, però per als nou[ben]vinguts, Publicacions de la Universitat de València). Per als que coneixen la producció historiogràfica de Garcia-Oliver els vull advertir que el llibre no és una simple reedició d'aquell, un tant llunyà, En la vida d'Ausiàs Marc, sinó una revisió incorporant les investigacions més recents, tant del propi autor com d'altres investigadors. Dels arguments de per què Ausias i no Ausiàs us adrece al llibre, on a més podreu llegir altres rabioses novetats.

L'acte de presentació estigué presidit pel director del PUV, Antoni Furió, qui lloà les virtuds de l'autor i del llibre. Tant Furió com Garcia-Oliver denunciaren la mancança d'interés de les autoritats polítiques no sols del país sinó també de la pròpia ciutat de Gandia, i encara en el conjunt de territoris de parla catalana. Però, què esperaveu? De fet, a la presentació no hi era ni el regidor de cultura ni el director del CEIC, ni tampoc cap delegat d'aquests organismes; però bé, res de nou.

Per cert, la imatge de la portada del llibre és de Manuel Boix.

La història medieval com mai l'has vista (I)

Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.

'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Un regne fundat fa 10 anys

Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia el diari El País al dia següent. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins al moment sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per bona part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys.

Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors

Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999

Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta (altra cosa és que s'aconseguisca) rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món viscós i esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.

Construint el país de l'Ebre

Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa

Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.