Canyamel i sucre al regne de València (I). Els orígens medievals de la producció

Fa uns mesos parlàvem del cultiu de l'arròs valencià a l'edat mitjana, un dels productes agraris que més ens ha caracteritzat en els darreres segles, i que ja en època medieval ocupava un lloc destacat en les exportacions dels nostre país. Com recordareu, es tractava d'una planta que va estar present a les hortes valencianes des d'època andalusina, i que va continuar cultivant-se puntualment després de la conquesta, però que començà a augmentar la seua producció a partir del segle XIV i sobretot al llarg del XV, quan el regne de València es va integrar en les rutes comercials marítimes internacionals. Tot i això, vèiem com la iniciativa del seu cultiu no va estar en mans del capital mercantil ni dels grups urbans, i que tampoc va ser cosa de camperols pobres com es pensava fa uns anys, sinó que va ser una innovació dels llauradors rics, amb terra suficient com per a assegurar-se l'autoabastiment de conreus tradicionals, i encara dedicar una part de les seues heretats a conreus més especulatius com l'arròs, destinat al mercat local i internacional.

En un sentit semblant, un altre dels productes valencians d'origen agrari que va tindre una certa importància en el comerç internacional baixmedieval i modern va ser el sucre. Un producte que va tindre especial rellevància a la comarca de la Safor, i que com en el cas de l'arròs la seua producció no ha estat encara suficientment estudiada per la historiografia valenciana. Tanmateix, alguna cosa sabem ja, i cal dir que hi ha moltes diferències entre ambdós productes, perquè el cultiu de canyamel i la producció de sucre presenten unes característiques socioeconòmiques molt diferents a les del conreu de l'arròs, com tot seguit veurem. Amb tot, el sucre deixà de produir-se totalment a València a principis del segle XVIII, per la qual cosa no forma part de la tradició cultural contemporània valenciana, i aquesta història del sucre no es gens coneguda per la societat actual. De fet, en general, la gent ni tan sols sap que fa segles es produïa sucre en terres valencianes.

Conreu de canyamel

La canya de sucre o canyamel, que és una planta d'origen asiàtic com tantes altres de les que han arrelat a la Mediterrània mitjançant el regadiu, va arribar a Europa a través d'Alandalús, on ja existia almenys des del segle X, o probablement abans. Tanmateix, es tractava d'una planta de cultiu esporàdic en horts, que només servia com a llepolia per als xiquets o per als dies de festa, quan es xuplava el seu suc directament de la canya acabada de tallar. El que no es coneixia era la tècnica per a la fabricació de sucre, puix no és fàcil fer-lo i és necessària gent experta que dirigisca tot el procés de cocció, cristal·lització i refinament. Fins al segle XIII, doncs, el sucre estava considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules. Però els europeus van conéixer la tecnologia per a la fabricació del sucre durant la Primera Croada, augmentant-ne de seguida l'exportació a Occident des de Síria i Egipte, mentre van controlar Terra Santa.

Quan va caure Sant Joan d'Acre, el 1291, la producció per als mercats europeus, en mans de genovesos i venecians, es va traslladar a les illes de la Mediterrània oriental: Rodes, Creta, i sobretot Xipre, que és l'illa més gran i important que van conservar els cristians. Allà, es van construir grans complexos sucrers, que controlava majoritàriament la monarquia franca dels Lusignan (i en menor mesura també l'Orde de l'Hospital i els venecians), en els quals treballaven sirians en els nivells més qualificats del procés de producció i camperols grecs en els sectors menys tècnics, tant lliures (francomates) com serfs (pareques). Més tard, per la disminució de població local, la mà d'obra emprada serà esclava, fonamentalment camperols musulmans capturats en les costes d'Egipte i Síria. Fa uns anys, un grup d'arqueòlegs germano-suís va excavar el més gran d'aquests complexos sucrers de Xipre, construït a principis del segle XIV a prop de la ciutat de Pafos, i es van trobar una vertadera factoria amb diverses estances de producció i emmagatzematge, al bell mig d'un territori a meitat camí entre diversos nuclis de població, amb fonts d'aigua abundants i accés directe a la mà d'obra.

Excavació arqueològica del centre de producció sucrera dels Lusignan en l’actual Kouklia (Pafos, Xipre), on s'aprecia la mola de tracció animal al bell mig de l'edifici. Es va reconstruir cap a 1425, i continuà funcionant fins a la invasió turca de l’illa a principis del segle XVI

Plànol del mateix edifici, en el qual es pot apreciar com les boques dels forns estan separades de la zona de cocció, amb la finalitat d’evitar que s’embrutara el sucre de cendra; i també el molí hidràulic de roda horitzontal, com els molins fariners valencians. Els magatzems de la dreta són subterranis.

L’exportació de sucre de la Mediterrània oriental estava, doncs, bàsicament en mans dels venecians (tenien Creta i una part de Xipre), i en menor mesura dels mercaders catalans. Els genovesos, per la seua banda, tenien major contacte amb el mar del Nord, i Granada era el seu lloc d’abastiment de sucre des de principis del segle XIV. El procés d'introducció i producció de sucre en aquest territori musulmà és menys conegut, perquè no existeix a penes documentació d'època nassarita, però se sap que va ser molt important el paper de l'Estat en l'impuls del conreu de canyamel. Des del segle XIII el sultanat nassarita tenia tractats signats amb els genovesos per a l'exportació de fruita seca al nord d'Itàlia i al mar del Nord, ja que Granada es troba a meitat camí en les rutes marítimes atlàntiques. Així, doncs, els mercaders d'aquesta nacionalitat tenien avantatges fiscals respecte a altres mercaders, com els catalans, mentre que l'Estat (sempre necessitat de diners amb els quals fer front a les pàries que pagava als castellans) es garantia una bona recaptació d'impostos sobre la producció agrària i les mercaderies. El sucre, doncs, com també la seda, va ser un més dels productes impulsats per l'Estat en les hortes de la costa de Granada, fonamentalment a prop de Màlaga i Almeria, que eren els principals ports internacionals del territori nassarita. Els propietaris de les terres on es cultivava la canyamel eren els grans propietaris urbans relacionats amb l’Estat, i sobretot la dinastia regnant nassarita, més que no les aljames camperoles de les alqueries. Pel que fa a la mà d'obra en la fabricació del sucre no se’n sap massa.

Durant la primera meitat del segle XIV es va engegar de nou, també, la producció de sucre a Sicília, després que haguera desaparegut pràcticament dels camps sicilians arran la conflictivitat causada per les guerres de finals del segle XIII. Inicialment, la canyamel es va començar a cultivar en l'àrea irrigada que envolta(va) la ciutat de Palerm, i el sucre es fabricava en petits tallers artesanals, fins que a poc a poc el capital mercantil va començar a invertir i van aparéixer els primers trappeti en aquesta àrea. Ho podem considerar, doncs, un cas semblant al de l'arròs valencià, una combinació de la iniciativa dels camperols i de l'interés dels mercaders per abastir-se d'un producte amb una forta demanda en el mercat europeu, que només pot cultivar-se en zones de clima càlid i aigua abundant. Tanmateix, a principis del segle XV la producció de sucre sicilià va canviar, arran de certes excepcions fiscals impulsades per Martí l’Humà amb la finalitat d’augmentar-ne la producció. La canyamel va abandonar les petites parcel·les de l'horta de Palerm i es va traslladar a les grans explotacions senyorials que existien al llarg de la costa siciliana. A més, el treball necessari per a fer la collita de la canyamel i la fabricació del sucre en el trappeto es va suplir amb mà d'obra assalariada, que provenia de les regions muntanyenques de l'interior de l'illa. És a dir, camperols que complementaven els seus ingressos amb un treball assalariat estacional, semblant al que entendrem posteriorment com una “fàbrica”, la qual cosa demostraria, segons alguns autors, una gran integració del mercat laboral sicilià.

Mapa dels territoris de producció de sucre medieval a la Mediterrània: en blau els que començaren a produir abans del segle XIV; en grog els que començaren en la primera meitat d’aquest segle; en verd la València del segle XV; i en salmó les illes atlàntiques del XVI

És en aquest context, doncs, que arribem al segle XV i a l'inici de la producció sucrera en el regne de València. Com es pot veure, el territori valencià va ser el darrer de la Mediterrània en el qual es va començar a cultivar canyamel i a produir sucre, ja que els següents territoris serien les illes de Madeira i Canàries, a l'Atlàntic, entre finals del segle XV i principis del XVI, quan també va passar a Amèrica. En aquells anys, València ja estava molt integrada en les rutes comercials internacionals, puix la industria drapera de la llana per a l'exportació començava a funcionar, de la mateixa manera que es feia amb altres productes agraris com l'arròs, la fruita seca i assecada produïda per les aljames musulmanes, i altres productes de menor importància sempre esmentats pels diversos autors. Així doncs, el capital mercantil va ser una peça fonamental en la introducció del sucre a València; però no l’única, ja que cal tindre en compte els nobles. A més, cal matissar que van participar sobretot els mercaders locals, i en menor mesura els italians.

La primera notícia que tenim sobre el sucre és de 1407, quan el Consell municipal de València va aprovar subvencionar la instal·lació d'un mestre sucrer sicilià a la ciutat, Nicolau Santafé, per a començar a fabricar sucre (anys més tard ens trobarem de nou aquest personatge treballant a la Safor, i probablement al seu fill encara després). Van ser mestres sicilians, de fet, els tècnics experts que van introduir la tecnologia sucrera a València (tenim alguns dels seues noms), per això el trappeto sicilià es transformà en el trapig valencià. En aquests anys, o molt poc després, segurament el 1411, ja existeix un trapig a Oliva, i molt prompte començaren a aparéixer trapigs a Xeresa i per tota l'horta de Gandia, com assenyala el conegut plet del delme de la canyamel àmpliament esmentat per tots els autors des que Roc Chabàs el donara a conéixer. També en tenim un documentat a Cullera, un altre a Borriana en 1417 i més tard un més a Castelló, també a Morvedre, i finalment a mitjans de segle un a Oriola. Com podem veure, l'àmbit de la canyamel fou el de les planes fluvials irrigades de la costa, és a dir, les grans hortes valencianes, com no podia ser d'una altra manera per les grans necessitats d'aigua que té aquesta planta, així com també de calor i de sòl en extensió, que impedeix el seu cultiu en les regions muntanyenques i en les zones més fredes de l'interior del país.

Un mestre sucrer. Es poden apreciar damunt la taula els pans de sucre finals

Tanmateix, com es ben sabut, la producció de sucre valencià només va tindre una certa volada en la comarca de la Safor, a les hortes de Gandia i Oliva. De fet, de l'Horta de València no tenim més notícies de moment, ni tampoc de l'horta d'Oriola perquè a penes s'ha estudiat. A la comarca de la Plana, del trapig de Borriana no en sabem res molt més enllà de la seua existència, i el que després es va construir a Castelló es va abandonar a mitjans del segle XV. En realitat, pel poc que sabem, almenys per al cas d'aquesta darrera localitat de la Plana, la posada en marxa de trapigs va ser una acció directa del capital mercantil, que va invertir en la seua construcció i en compres anticipades de la collita de canyamel per a fomentar la plantació; i alhora, també, va estar impulsada pels consells vilatans a través de subvencions, en previsió de la fiscalitat que tot el procés productiu i de comercialització del sucre afegiria a les arques municipals. Però, com ha evidenciat Pau Viciano, allò essencial per al funcionament d'un trapig és tindre assegurada l'entrada de canyamel, i això depenia dels camperols i de la decisió de plantar aquest nou cultiu. Com en el cas de l'arròs, la producció de canyamel per al mercat, tot i ser una planta amb alts rendiments, només se la podien permetre els llauradors amb terra suficient com per a dedicar-ne una part al cultiu d'aquesta, després de garantir l'autoabastiment dels cereals tradicionals. De fet, en el cas de la canya encara és pitjor que amb l'arròs, perquè en un moment de males collites i de necessitat alimentària l'arròs es pot consumir directament en compte de vendre'l, però la canya no.

Aleshores, per què la canyamel va ser un fracàs al llarg del país amb l'única excepció de la Safor? Cal pensar que a finals del segle XV ja existien 14 trapigs en tota la comarca, i segons els càlculs de Pau Viciano el seu cultiu va arribar a ocupar aproximadament un 25% de la superfície irrigada de l'horta de Gandia i Oliva. Això és molt per a una zona concreta, tenint en compte la tendència a l'autosuficiència de la societat camperola medieval, encara que per al conjunt del regne la producció siga insignificant. Alguns autors han adduït factors climàtics, però això és absurd perquè no hi ha diferències entre l'horta de Gandia-Oliva i les hortes de Borriana-Castelló, Morvedre, València, Oriola o Múrcia (on es va intentar el cultiu i també fracassà). La clau està, per contra, en les característiques senyorials i poblacionals de la comarca. Com és ben sabut, després de la conquesta les grans planes al·luvials irrigades van ser buidades de població indígena musulmana i colonitzades amb població cristiana, amb l'única excepció de la Safor, on els colons es va concentrar en les viles de Gandia i Oliva, mentre al seu terme continuava havent-hi múltiples alqueries amb població andalusina, donades en senyoriu a diversos cavallers. Quan va arribar el sucre a la Safor, doncs, capital mercantil i poder senyorial es van unir mitjançant companyies comercials. Els mercaders invertien en la construcció del trapig i en engegar el procés productiu, mentre que el senyor posava la coerció feudal sobre els vassalls musulmans per a garantir-ne el funcionament, i es repartien els beneficis.

Arc gòtic de l'entrada al trapig del Real de Gandia, construït pel noble Hug de Cardona i el mercader llombard Guglielmo Rana al segle XV, i hui integrat al mur d'una casa

El senyor posava al servei de la companyia la seua reserva senyorial, però aquesta solia limitar-se a un hort, com és habitual al País Valencià. Per això, la companyia sucrera podia seguir dues estratègies basades en la coerció senyorial, o combinar-les ambdues, per a aconseguir la canyamel. D'una banda, el senyor, o directament la companyia comercial que explotava el trapig, podia obligar els vassalls musulmans a cultivar canyamel en una part de la seua heretat, que solia ser d'unes dues fanecades. Una vegada tallada la canya, aquesta devia portar-se tota obligatòriament al trapig del senyor, ja que era un monopoli com ara el molí fariner o l'almàssera, i aquest s'apropiava directament de la meitat de la producció en concepte de renda per la mòlta. L'altra meitat de la producció de sucre era per al camperol, però aquest devia vendre-la també a la mateixa companyia, gràcies al monopoli senyorial del mercat dins del seu territori, amb la qual cosa el camperol acabava venent la seua part del sucre per sota del preu normal de mercat, i els guanys eren mínims. D'altra banda, la segona estratègia que podia seguir la companyia comercial per a abastir de canya el trapig, que també es posava en marxa en el cas que els vassalls musulmans es negaren a plantar canyamel, era la d'expropiar forçosament de forma temporal una part de les terres dels camperols musulmans, en les quals la companyia cultivaria canyamel mitjançant mà d'obra assalariada. Però atenció, perquè aquesta mà d'obra assalariada no ve de fora del senyoriu com en el cas sicilià, sinó que són els mateixos vassalls musulmans expropiats els que treballen als camps i al trapig, obligats pel senyor, i a canvi d'un salari per sota del preu de mercat que cobraria un jornaler cristià que treballara lliurement.

No es tracta, però, de pràctiques senyorials coercitives relacionades exclusivament amb el sucre, ni es crearen expressament per a la seua producció, com ha explicat Josep Torró, puix ja existien i s'empraven al regne de València abans de l'arribada de la canyamel a principis del segle XV. Després de la conquesta, el senyors havien imposat corvees als seus vassalls musulmans (als cristians no, per la necessitat d'atraure colons al nou territori conquerit), les quals solien limitar-se a dues jornades de treball de bades en les vinyes senyorials, o en les obres dels castells, que les aljames cobrien per torns. A principis del segle XIV, els senyors van canviar d'estratègia al llarg del país, i aquestes corvees van desaparéixer a canvi d'una renda en moneda que les substituïa, així com també per jornades de treball obligatòries però remunerades. Aparentment, els vassalls musulmans havien eixit guanyant amb el canvi, ja que a partir d'aquell moment cobrarien un salari per fer el que abans feien de bades. Però es tracta només d'un miratge, ja que aquest salari es va establir fixe, i per tant es va anar devaluant amb els anys, per la qual cosa els senyors havien d'anar pagant cada vegada menys. A més a més, el límit de temps que abans estava establert en dues jornades desapareixia, de manera que a partir de llavors els senyors tenien a la seua disposició una mà d'obra abundant, organitzada, barata i per temps il·limitat.

Inicialment, aquests treballs obligatoris van estar dirigits a les vinyes senyorials i a altres conreus tradicionals, i no eren tampoc excessivament emprades a causa de la minsa superfície de les reserves senyorials. Tanmateix, amb l'arribada de la canyamel a la Safor, aquestes pràctiques feudals es van reconvertir per a ser emprades en el seu cultiu; i fins i tot es van emprar en el trapig. Eren els camperols musulmans, doncs, els que, a través de la capacitat organitzativa de les aljames, treballaven per torns en el molí de canya (segurament aportant també la bèstia que movia la mola), carregant i portant llenya, alimentant el foc per coure el sucre, removent-lo i passant-lo a les formes ceràmiques, netejant, etc. En definitiva, fent els diversos i durs treballs que allí es desenvolupaven, moltes vegades nocturns, obligatòriament i a canvi d'un salari mínim.

Trapig colonial a Mèxic, on s'empraven pràctiques d'explotació semblants amb els indígenes americans

Sembla que aquesta mà d'obra coaccionada no era l'única que s'emprava. Per exemple, el trapig de Gandia sí s'abastia de mà d'obra assalariada lliure, tant musulmans com cristians dels diversos llocs de la comarca; i segurament també s'emprava puntualment en la resta de trapigs. Necessàriament també devia ser així en el cas dels pocs trapigs existents fora de la Safor, a Castelló, València i Oriola prinicpalment, on no hi havia aljames musulmanes organitzades. Però en realitat és molt poc el que sabem a hores d'ara sobre aquest tema. És especialment significativa la manca de coneixement historiogràfic sobre el procés de producció de sucre a través de la coerció i d'aquestes pràctiques feudals, que podrien ser qualificades de colonials per la seua semblança amb les institucions americanes de la mita i l'encomienda. Es tracta d'una característica pròpia del cas valencià que el particularitza entre la resta dels territoris sucrers de la Mediterrània, en els quals funcionava fonamentalment la mà d'obra assalariada en un mercat del treball lliure (amb l'única excepció dels parèques xipriotes). I també respecte a la producció de sucre atlàntica, en la qual destaca l'ús d'esclaus.

La majoria dels autors valencians que han estudiat el sucre han ignorat completament aquesta característica, assimilant-ho al cas sicilià i limitant-se a esmentar que la majoria dels treballadors assalariats eren musulmans. I els que no ho han ignorat, esmenten aquestes pràctiques coercitives i les empren correctament com un argument explicatiu de l'èxit del sucre a la Safor en els segles XV i XVI, però no s'ha fet un estudi en profunditat que ho clarifique més. Caldria fer-se una idea, encara que siga aproximada, de quin percentatge de mà d'obra assalariada lliure i obligatòria s'emprava respectivament als diversos trapig; i caldria explicar també amb quins mecanismes legals es produïen les expropiacions temporals de terra, que no estan gens clars segons les regles de l'emfiteusi, o l'alteració del repartiment tradicional de l'aigua de reg per a afavorir les parcel·les plantades de canyamel. I és incomprensible que no s'haja fet ja. Possiblement caldria relacionar-ho amb la tendència que encara tenim en la historiografia valenciana d'aplicar models explicatius forans per a l'estudi de la nostra història, i la nostra incapacitat generalitzada per a crear models propis i explicacions treballades amb recerques quantitatives. Es tracta, doncs, d'un tema que encara cal estudiar amb una major profunditat, o almenys tant com les fonts ho permeten.

Vicent Ferrer i el Compromís de Casp

Anunci de la sentència del Compromís de Casp, segons una recreació del pintor castellà Dióscoro Puebla (1867)

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando.

Era la fi a més de dos anys, vint-i-cinc mesos, de Corona sense rei. Una incertesa que havia subsumit els regnes d’Aragó i de València en una guerra civil entre els partidaris d’uns o altres pretendents. Arribava finalment un desenllaç, en el qual el papa Benet XIII i el dominic Vicent Ferrer tingueren un paper destacat. Tot partia de la mort, tres anys abans, del fill i hereu de Martí l’Humà. El 30 de juny de 1409 Martí el Jove havia vençut els contraris a l’ocupació aragonesa de Sardenya a la important batalla de Sanluri. Tanmateix, acabà morint unes setmanes després als 35 anys d’edat, atacat per la malària ‒accentuada, segons conta la llegenda, pels embats sexuals d’una bella dona sarda. Els consellers de Barcelona i el mateix Vicent Ferrer, que llavors s’hi trobava predicant a les multituds, foren els encarregats de portar la tràgica notícia al monarca en agost d’aquell any. La nova situació donava pas a un estat d’emergència. Tots els seus fills havien mort i no tenia descendència directa, així que el rei, als 53 anys, casà ràpidament en segones núpcies, el setembre de 1409. Mestre Vicent, sempre proper a la casa reial, n’oficià la missa de velacions, pregant pels fills de la nova parella.

Però els mesos passaren i el desitjat embaràs no arribà. En conseqüència, el rei Martí, sense modificar el seu antic testament, que únicament nomenava successor el ja difunt Martí el Jove, decidí legitimar un fill bastard d’aquest, Frederic, fruit d’una relació amb una amant siciliana. Benet XIII, que aspirava a ser regent durant la minoria d’aquest xiquet, hi donà el suport necessari i convocà l’acte de legitimació per al primer de juny de 1410. Tanmateix, tres dies abans de la cerimònia el monarca es trobà indispost i morí de seguida, el 31 de maig, sense haver resolt la qüestió successòria. Així, el millor posicionat per accedir al tron era Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne i l’únic pretendent que, amb Alfons el Vell de Gandia, complia amb la tradició aragonesa, que prioritzava la successió per línia masculina. Però tenia enemics poderosos, fruit de les guerres de bàndols que assolaven des de feia temps Aragó i València, que no va saber apaivagar, ans al contrari. A l’Aragó, el seu suport als Luna implicava automàticament l’enemistat amb la facció nobiliària dels Urrea i l’arquebisbe de Saragossa. I al regne de València, les accions del governador Arnau Guillem de Bellera, declarat urgellista, en favor dels Vilaragut comportà l’antiurgellisme dels Centelles. Per tant, aquell estat de coses, marcat per les bandositats aragoneses i valencianes, augmentà les possibilitats d’altres pretendents amb drets successoris per via femenina, com ara Lluís de Calàbria, fill del duc d’Anjou, o Ferran d’Antequera, infant de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En qualsevol cas, la manca de successor declarat en testament deixava la decisió en mans dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València, com a representants dels territoris que tradicionalment s’havien reunit en Parlament General per a debatre sobre els afers de tota la Corona. No obstant, si bé el Parlament català es reuní amb normalitat ‒tot i que amb l’habitual lentitud‒, els bàndols aragonesos i valencians dificultaren les reunions respectives. Així, un any després de la mort de Martí l’Humà, a l’alçada de juny de 1411, encara no s’havia arribat a una decisió sobre la composició del Parlament General, mentre les escaramusses se succeïen entre urgellistes i antiurgellistes, que llavors donaven suport a Lluís de Calàbria. Aleshores va succeir l’incident fatal que possibilità la intervenció directa de Ferran d’Antequera: el cap dels Luna, urgellista, va assassinar el seu principal oponent, l’arquebisbe de Saragossa. Els antiurgellistes, alarmats, demanaren suport als Anjou, però aquests no comptaven amb recursos militars, així que s’hagué de recórrer a un altre dels pretendents, l’infant de Castella, que ràpidament hi envià tropes. Al mateix temps, Benet XIII excomunicà l’assassí i els seus partidaris, tot aïllant la causa urgellista al regne d’Aragó. En aquells moments el papa residia a Benifassà i, precisament llavors, els Vilaragut ‒urgellistes‒ i els Centelles ‒antiurgellistes‒ es disputaven militarment el control de Morella, davant la qual cosa els jurats morellans, partidaris dels segons, també requeriren l’auxili castellà. Així, si bé en un principi Ferran d’Antequera a penes havia prestat atenció a les seues possibilitats d’entronització, ara, aprofitant l’oposició interna contra Jaume d’Urgell, adoptà una decidida posició de força.

Mentrestant, Vicent Ferrer, que havia estat tot aquell temps predicant al regne de València i a terres de Castella, aliè encara al debat successori, passà l’estiu a la cort castellana dels Trastàmara. La seua opinió acabaria sent decisiva, juntament amb la de Benet XIII, a qui sempre havia fet costat i que probablement preferia l’elecció de Ferran d’Antequera, atès que aquest li era fidel, mentre que Jaume d’Urgell havia establert contactes amb un dels antipapes de l’època. Altrament, a partir de setembre de 1411, a banda de la continuació del Parlament català a Tortosa, es reuniren els d’Aragó i de València a Alcanyís i Vinaròs respectivament, el primer antiurgellista i el segon de majoria urgellista; en resposta, es reuniren dos Parlaments de signe contrari, en minoria, a Mequinensa i Traiguera. En qualsevol cas, les negociacions per dur a terme el Parlament General no arribaren a bon port i, finalment, Benet XIII prengué la iniciativa: el 23 de gener de 1412, obviant els valencians ‒en plena guerra civil‒, suggerí als aragonesos i als catalans que, en compte de congregar una assemblea general, solucionaren l’afer mitjançant la decisió d’uns pocs prohoms. Els Parlaments de Tortosa i Alcanyís acceptaren i perfeccionaren la proposta: el nou rei seria escollit a Casp per nou compromissaris ‒tres d’Aragó, tres de Catalunya i tres de València‒, per a la qual cosa hauria d’obtenir el favor de sis d’ells, comptant amb vots en cadascun dels tres territoris.

Però, sorprenentment, els aragonesos, sense esperar la decisió de catalans i valencians, presentaren una proposta no només amb els seus tres compromissaris, sinó també amb els altres sis, amenaçant de triar rei en solitari si aquesta llista no era acceptada. I simultàniament, tot just aquell mateix dia, el 27 de febrer de 1412, els urgellistes i els trastamaristes s’enfrontaren a Morvedre, a la batalla d’El Codolar, amb una estrepitosa derrota dels primers, que fins llavors havien estat majoritaris al regne de València. Aquesta situació provocà, a més, que els valencians no pogueren enviar representants per a votar la llista presentada per Aragó fins a molt tard, de manera que es limitaren a acceptar-la, el 14 de març, puix els catalans ja ho havien fet, tot i les reticències dels principals urgellistes, que temien una majoria trastamarista. Aquesta, amb tot, no era inevitable, ja que si bé els tres compromissaris aragonesos i un de català suportaven clarament l’infant castellà, probablement el vot de la resta no era tan previsible. Els compromissaris valencians, doncs, eren decisius i, de fet, entre ells es trobaven dos persones proposades per l’antic Parlament urgellista, Bonifaci Ferrer i Gener Rabassa. Però la novetat introduïda pels aragonesos era la del germà del primer, Vicent Ferrer, que fou el primer a decantar-se per la persona de Ferran d’Antequera com a nou rei. I el mateix féu el seu germà Bonifaci, així que, sumant els tres aragonesos i el català, conformaren la majoria necessària de sis vots, mentre que els altres dos catalans optaren per Jaume d’Urgell i l’altre valencià s’abstingué.

Així les coses, la intervenció de mestre Vicent fou essencial en la sentència de Casp, tot i que possiblement mai sabrem fins on van influir en la seua decisió l’estada prèvia a la cort dels Trastàmara i els interessos polítics del papa Luna. En qualsevol cas, segurament la determinació fou la més raonable en aquells moments, atesa la feblesa de les posicions urgellistes als regnes d’Aragó i de València. De fet, les oligarquies de tota la Corona acataren majoritàriament la decisió i s’afanyaren a acceptar el nou rei. Tanmateix, durant els anys immediats a l’entronització de Ferran I, davant el seu origen estranger, es mantingué un fort sentiment urgellista entre les classes populars. No debades, el mateix Vicent tractà d’assimilar-lo als autòctons en els seus sermons: De part de pare e de mare aquest rey tot és aragonés e valencià... Ítem més, que aquest rey no ha condició de castellà, mas de cathalà o aragonés: no té amigues, tot verge vench al matrimoni... Ítem més, los castellans són molt parlers: ‘Ferrà Ferràndeç de los Arcos de los Mayores’... mas lo nostre rey a tart parle, sinó que desempache los feyts. Però no convencé a tothom i potser aquella fou la raó per la qual marxà disgustat de València, després de predicar-hi durant la Quaresma de 1413. No hi tornà mai més i, segons conta la tradició, s’espolsà les espardenyes per no emportar-se amb ell ni la pols de la ciutat i pronuncià la frase Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! I morí sis anys després, en 1419, a la Bretanya.

De congressos: Valldigna i ESSHC Glasgow 2012

Les passades vacances de Pasqua les vaig passar de congressos. Les tasques docents limiten, i molt, la possibilitat d’assistir a les conferències científiques que cada vegada s’organitzen en un major nombre arreu d’Occident. És per això que calia aprofitar l’ocasió que es presentava, ja que el curs de Valldigna i l’ESSHC tenien lloc durant la segona setmana de Pasqua, que com alguns sabeu al País Valencià és període de vacances.

Des de fa un parell d’anys el Curso de especialización en Historia medieval Santa Maria de Valldigna va traslladar la data de celebració del mes de juliol, als dies posteriors a la Setmana Santa. I la veritat és que el canvi ha estat del tot un encert, ja que sembla existir un major grau de concentració dels participants en la pròpia activitat i una mica de relaxació en general: no s’està pensant en eixir i prendre-li foc a tot, en anar a comprar, en allò d’«estic rebentat». Com sempre, el curs arrancava amb un sopar de benvinguda el dilluns a l’hotel Bayren, amb un menú ben gustós però sense excessos. Enguany, l’edició de Valldigna era la que feia VII, ja en tenim més que Rockies. La temàtica de la trobada era Saberes, prácticas y experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval, una anàlisi del coneixement teòric i pràctic dels temps medievals des de diverses perspectives. Sens dubte, una de les més interessants aportacions fou la Juan Vicente Marsilla, que portava per títol «El universo de las cosas. Cultur amaterial y pautas de consumo en la baja edad media». També força il·lustrativa i suggestiva resultà la intervenció de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa, sobre «La lactancia en la baja edad media. Teoría y práctica». I el grup de recerca Harca va estar representat amb la presència de Vicent Royo i un servidor, que presentàrem una comunicació que sota el títol «El valor de l’experiència. Sabers pràctics al món rural valencià» pretenia oferir una visió de la societat camperola ben allunyada de la paràlisi cultural i tecnològica que alguns pressuposaven i, encara hui, continuen pressuposant.

Participants del VII CEHM

Sense temps per a més, vaig marxar cap a Alacant, des d’on eixia el vol cap a Glasgow. La terra de William Wallace em rebia amb la típica fina pluja d’allà. Després d’una mitja hora en tren sobre la línia de costa, amb la caterva de corderets que et donen la benvinguda, finalment arribava a la ciutat. Glasgow havia estat la segona ciutat de Gran Bretanya gràcies al desenvolupament industrial, però des d’Anglaterra sempre han tractat d’enfonsar el seu creixement, i sembla que ho han aconseguit. Personalment no tenia la sensació d’estar en una gran ciutat industrial, sinó en una altra cosa. I no dic que no m’agradara, però està clar que les polítiques dels governs donen els seus fruits, i Glasgow n’és un bon exemple.

Universitat de Glasgow

L’ESSHC potser siga el congrés més gran al qual he assistit mai, més que el Rural History de Brighton o el WEHC d’Utrecht, que ja és dir. La seua immensitat encara resultat més abismal quan tot just el dia anterior t’hi trobes en un congrés, curs o trobada de característiques completament oposades, com era el de Valldigna. Davant del caràcter monogràfic d’aquest, la diversitat temàtica de l’altre, mentre a un hi ha completa llibertat horària, amb tot allò bo i dolent que això implica, les grans trobades internacionals són força estrictes amb això del temps; però en aquests congressos resulta molt fàcil entrar en contacte amb la gent, i les jerarquies, en general, s’esvaeixen. Això, per als que comencem, és d’agrair. Ara bé, amb tanta oferta un acaba saturat, no saps realment on acudir llevat de casos molt concrets, de manera que no són pocs els que opten per refugiar-se en la sala del càtering i mantenir xarrades al voltant de la feina.

Sopar de benvinguda a l'ESHCC

El dijous era el dia que tenía la meua sessió, juntament amb els col·legues de Bèlgica, sota el títol Peasant and the Market: Between Accumulation, Distress and Life Cycle-strategies. Malgrat l’ampli ventall d’oferta que n'hi havia, la nostra era l'única sessió sobre món rural a l’edat mitjana. N'hi havia més d’història rural, i n'hi havia més d’època medieval, però res tan específic. Supose que per això mateix, i per la presència d’alguns investigadors consolidats com Tim Soens o Erik Thoen en el cartell, l’assistència de públic fou significativa. De fet, algú es quedà despagat en saber que Erik Thoen no havia pogut assistir, i agafa els trastos i se n’anà. Al remat, els temes de la sessió foren la cria i comerç del bestiar, més enllà de la llana i dels tòpics que l’acompanyen, i per un altre costat el mercat de la terra, a través de diversos observatoris: Bèlgica, Polònia i el País Valencià. Possiblement aquest fou un dels grans avantatges de la trobada, la diversitat d’observatoris sobre els quals fer les mateixes preguntes. De fet, com que els participants ens havíem distribuït prèviament el text, poguérem fer productiu això que es diu torn de preguntes, al qual es va afegir el públic.

Miriam Müller fent la presentació de la sessió

L’ESSHC és una de les grans trobades del circuit acadèmic anual i bianual. Com tots els congressos de gran format, tenen al seu favor la diversitat de temàtiques, de cronologies i d’àrees, però si no coneixes ningú resulten altament impersonals, freds i avorrits. Estan fets per a l’intercanvi de coneixement i d’experiències, no per a romandre aïllat. No es tracta d’anar-hi pel simple fet de fer-ho, cal anar-hi i participar-hi; prendre'n part.

In hora mortis

L’home medieval és plenament conscient de què la seua vida és només un trànsit, un camí llarg i pedregós que s’inicia amb el bateig i finalitza amb la mort. Tot seguit arriba el traspàs a la vida eterna promesa pels evangelis i les prèdiques dels retors, si ha estat rigorós en el compliment dels preceptes cristians, cosa, d’altra banda, poc habitual. Nobles, cavallers, burgesos, mercaders, camperols, fins i tot el mateix rei, tots coneixen la fugacitat de la vida. Saben que en qualsevol circumstància, en qualsevol lloc, per inesperat que semble, pot arribar el moment d’abandonar el món dels vius, travessar les portes custodiades per sant Pere i endinsar-se al món dels morts, perquè la pàl·lida dama sovint «ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis».

I ho saben perquè, a més de la incertesa de la mort, també coneixen la volubilitat del cos humà, de la seua essència. Ho diuen les Sagrades Escriptures i els capellans ho recorden en cada sermó. Cos i ànima, carn i ossos, ombres i cendra. Això és l’ésser humà. I no cal acudir a les obres dels grans intel·lectuals escolàstics per adonar-nos-en. Un simple notari de poble és capaç de deixar per a la posteritat unes línies que ara transcriuré literalment i que testimonien la mentalitat dels homes medievals en relació a la vida i la mort. Es tracta de l’encapçalament d’un testament redactat per Antoni Sanxo a Ares, lloc del Maestrat, el 1362. Perdonem-li les errades gramaticals, perquè les paraules que ens ofereix són precioses:

«Com tota cosa per natura sie disoluble e eslengable per natura, et lo cors de la persona sie compost de quatre elements que són contraris segons les qualitats d'aquell, emperaçò lo cors de la persona és disoluble e eslengable per natura, la persona ladonchs, dementre la ànima és unida e ajustada al cors, pot e deu les obres per lo Creador a ell acomanades complir, ço és saber, ymaginació, rahó e memòria, e deu recordar les coses passades e ordenar les presents e encara les esdevenidores provehir. Et la persona com pus saviament viu e deu viure, axí com si decontinent devie morir, et com nenguna creatura de aquest món no haje nenguna cosa per la qual los seus mèrits o mereximents pusque respondre al seu Creador, ne sie covinent cosa de requirir lo divinal juhí, mas tantsolament la misericòrdia del Savaldor Nostre demanadora, et com ningú a qualsevol persona savia e discreta pensar lo esdeveniment de la […] e la ora de la qual mort, si ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis e constreny aquells morir ab intestats, et com nengun que en carn sie posat al juhí de la mort escapar corporalment no puixe per lo pecat dels primers pares ...»

La mort és per tot arreu. En les seues actuacions cortesanes, poetes i trobadors en parlen amb por i admiració alhora. Saben que hi arribarà tard o d’hora i els obrirà les portes a una vida de goig i salvació, una vida eterna al costat del Creador. Però la temen i volen defugir-la el major temps possible. Els seus versos dibuixen escenes tenebroses i, fins i tot, macabres, perquè el trànsit d’una vida a l’altra no és en absolut gens afalagador. Ho saben els lletrats i també els privilegiats que els escolten i els llegeixen, però també les gents del poble. Ningú no ha escapat a observar la monstruositat d’una mort, a la contemplació d’un cos inert i sense vida.

El 1362, Pere de Brusca, de Morella, lliura al prevere Jaume Guasc, prevere de Vilafranca, el cos del seu fill Pericó de Brusca per a què el soterre «en lo sementeri e fossar del dit loch, ... en hun taüt de fusta de pi». Així mateix, tots dos acorden que el pare del xiquet difunt puga «la ossamenta del cors pendre e traure del dit sementeri e fossa del dit loch per portar aquell a la villa de Morella, per gitar aquella dita ossamenta en huna capella construydora per vós e per la dona na Alberida, muller vostra e mare del dit Periquó, en la església major de Senta Maria de la dita villa». Sembla que el descans etern amb els membres de la família és més habitual del que s’ha pensat, perquè no són pocs els indicis que ho suggereixen.

D’altra banda, ningú no ha escapat tampoc a un vetlatori, on sembla que la dansa de la mort marque el ritme de les hores des del moment del traspàs fins l’inici del cerimonial cristià que ha de dur el difunt al costat de Déu. Terrible espera, titllada d’un profund dramatisme, perquè el mort vaga entre els dos móns, és una ànima en pena camí del purgatori. Ja en parlàrem ací fa un temps, però paga la pena recordar breument l’escena viscuda a casa del mercader Centelles, de Vilafranca, el 1411, per entendre tot aquest dramatisme. No es tracta del vetlatori, sinó del moment en què el notari Antoni Esquerdo acudeix a casa d’Antoni Centelles per rebre les seues últimes voluntats.

És la vesprada del 7 d’agost i a la cambra, a banda de Centelles, hi ha la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. «Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detengut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran difficultat», Centelles «demanà qui de paraula, qui per senyals» al notari que tragués «una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son scriptori». Esquerdo, amb l’escrit a la mà, «entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat», es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, «volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules». De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, «jatsie que ab prou afany». El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores «li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que•n fallie». Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador «fos molt agreujat de sa malaltia» i el notari «no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament». Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen «que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus».

Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta el cap de la família més important del lloc, qui mor el 28 de novembre de 1411 sense poder concloure el seu testament. En el moment de la publicació del document, «en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles» hi ha «ajustades e aplegades» un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer en el seu testament per lloar la memòria del llinatge.

Abans de la lectura del testament, tanmateix, hi hauria tot un ritual força marcat. Començaria amb el vetlatori. El difunt seria amortallat amb les robes adients per les dones de la casa, qui, de dol, el plorarien fins a l’hora del soterrar a la mateixa cambra on reposava el seu cos. A fora, els homes, parents i amics que s’aplegarien al voltant del foc o d’un cresol, prenent algun que altre got de vi i menjant els panellets que haurien preparat les joves de la casa. Per últim, els xiquets romandrien a fora de l’alberg o a una altra cambra, també en silenci, custodiats per algun adolescent que encara que no és prou gran com per estar amb els majors.

Arribat el moment, s’organitza la comitiva que ha de dur el difunt fins l’església. Al davant, la creu pertanyent al temple, si així el difunt disposava de diners per pagar-la i si havia estat disposat al testament. Per darrere, el retor, entonant les preceptives oracions, seguit de la peanya on hi ha el cos del difunt, cobert amb una gramalla de color negre. Per últim, familiars i amics, en ordre d’importància i proximitat al difunt. Les campanes han repicat a dol i tota la comunitat se n’ha assabentat. Tots observen el trànsit i hi participen de manera més o menys activa.

Segueix la missa, oficiada per tants capellans com el difunt haja disposat al seu testament –a més prestigi i riquesa, més nombre de retors celebrant els oficis–, i després el trasllat del cos al fossar, on serà soterrat. Sovint es troba al costat mateix del temple, però si no és així, s’organitza de nou la comitiva que ha d’acompanyar el difunt fins el seu lloc de descans etern. Ací el capellà predica «les oracions acostumandes e stats sobre la fosa» –segons especifica un contracte de 1336–, mentre el cos descendeix al terra. Amb el cos soterrat i amb la benedicció sacerdotal finalitza el ritual de la mort i en comença un altre ben diferent. Perquè, després del soterrar se sol procedir a la lectura del testament i a la celebració d’un dinar ritual per part de familiars i amics, però això ja forma part d’un altre àmbit de la simbologia, en aquest cas la simbologia de la vida, més que de la mort. Tot plegat, els diferents actes testimonien que tot allò relacionat amb la mort, com ocorre en vida, té la seua jerarquia, la seua ritualitat, els seus temps i els seus espais. La llàstima és que els documents no siguen més explícits a l’hora de descriure aquests moments tant emotius i carregats de simbolisme de la vida quotidiana. Caldrà esperar a la literatura de mitjan i, sobretot, finals del segle XV –només cal recordar l’obra de Jorge Manrique– per copsar la visió de l’home medieval front a la mort, encara que imbuïda d’un dramatisme major del que havia tingut fins el moment.

Time Team, Sota Terra i Arqueomanía: la difusió de l'arqueologia

El 1994, el Channel 4 britànic va engegar un nou programa de televisió sobre Arqueologia: Time Team. Bàsicament consisteix en un equip d'arqueòlegs fixos que a cada programa elegeixen un jaciment arqueològic i es plantegen unes incògnites que han de resoldre mitjançant una excavació arqueològica que ha de durar 3 dies. Només en 3 dies. A més, hi ha un presentador, en aquest cas l'actor Tony Robinson, que va explicant el procés amb paraules senzilles. Emés setmanalment en prime time els diumenges a la nit, el format va tindre tant d'èxit entre el gran públic que a hores d'ara encara s'emet, i enguany va per la temporada 19, amb quasi el mateix èxit que el primer dia. En principi la idea és bona: difusió de la història i difusió de la metodologia científica de treball, d'una manera que s'allunya dels documentals de tota la vida, perquè fa l'espectador partícip del procés de recerca d'una forma afable. En realitat és un típic reality show però aplicat a una disciplina científica. Si voleu veure algun exemple, a YouTube n'hi ha episodis per parts, ja que els 256 programes fets fins ara estan disponibles a la seua pàgina web però només es poden visualitzar des del Regne Unit.

L'equip de Time Team

El 2009 el programa va fer el salt oceànic i el canal PBS dels Estats Units va començar a emetre Time Team America, mentre que més a prop de nosaltres ha estat TV3 el canal que va començar a emetre el 2010 un programa amb el mateix format, denominat Sota Terra. En aquest darrer cas, el presentador és l'actor Fermí Fernàndez, i el director de l'equip d'arqueòlegs és Eudald Carbonell, que és catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili però que és més conegut pel seu treball al jaciment d'Atapuerca. Apareixen també un seguit d'arqueòlegs fixos que ja anireu coneixent en veure el programa, i a més a més en la major part de les ocasiones tenen l'ajuda d'historiadors locals que ja han estudiat abans el jaciment parcialment, i que òbviament indiquen el que cal fer. A l'igual que en el cas del programa original britànic, els períodes tocats en els diversos capítols van des de la prehistòria a l'actualitat (fins al punt que arribaren a excavar un abocador dels anys 80 del segle XX). Entre ells, per descomptat, trobem diversos capítols dedicats a temes medievals, dels quals us n'oferim ací una selecció des de la seua pròpia pàgina web. La resta, si us interessen, també estan disponibles.

El primer capítol de 2010 va estar dedicat al que anomenaren "l'origen de la Reconquesta" (sic), i més concretament al guerrer fronterer Arnau Mir de Tost, per a la qual cosa van anar fins al castell d'Àger, a la Noguera. Si no coneixeu qui és el personatge, potser els lectors habituals d'Harca el recordareu perquè va aparéixer fa unes setmanes en el post que vaig dedicar a la conquesta de Barbastre de 1064, com un dels magnats o senyors que controlaven la zona. La incògnita a resoldre serà saber si abans del castell d'Àger construit per Anau Mir ja existia una fortalesa andalusina, i si la vall estava poblada en aquell moment per musulmans o per cristians de frontera.

Un altre dels capítols de la primera temporada va ser el dedicat a l'anomenada Domus del Pi, la qual és qualificada per a vendre-ho com "la casa més antiga de Catalunya". En principi sembla tractar-se d'un centre de producció alt-medieval emplaçat en la vall de Sau, a Osona, que fins i tot podria haver estat carolingi segons les hipòtesis inicials a comprovar, tot i que la documentació escrita no l'esmenta fins a finals del segle XII. Els resultats de les proves de Carboni 14, òbviament obtingudes mesos després d'haver enregistrar el programa, portaran sorpreses.

De la temporada d'enguany podem veure el capítol dedicat a la ciutat de Balaguer, en el qual es proposen comprovar si en època andalusina va ser una de les ciutats més grans de la Marca Superior d'al-Andalus. Per a fer-ho buscaran cases a banda i banda de la muralla, i també tombes musulmanes per a comprovar la mida de la necròpoli andalusina.

I finalment un dels darrers emesos sobre l'edat mitjana és el dedicat a Santa Maria de Vallsanta, un monestir femení de monges cistercenques del segle XIII emplaçat a Guimerà, comarca d'Urgell. Més concretament està dedicat a la seua primera abadessa, Agnès de Guimerà, i un dels objectius serà trobar la tomba d'aquesta monja, així com intentar saber per què l'església és més menuda del que inicialment es va dissenyar.

Fins ací m'he limitat a donar la informació justa perquè pugueu veure'ls sense estar condicionats i extragueu les vostres pròpies conclusions. Ara bé, tots necessiten comentaris i crítiques, algunes serioses, de les quals només diré les que em semblen més grosses. La contextualització històrica donada al programa d'Arnau Mir és deplorable, amb tanta reconquesta per tot arreu i el tractament del personatge com un heroi i croat. A més, les conclusions sobre la població són més que dubtoses, ja que no es data la tomba. Els resultats obtinguts a la domus del Pi no tenen ni cap ni peus, malgrat que el plantejament inicial era molt interessant, tot i que cal reconeixer que es va fer un gran treball en la muralla. Amb el programa sobre Balaguer tenim un cas paregut al d'Arnau Mir, en el platejament de la contextualització històrica, el qual només es salva, en part, gràcies a les intervencions de la directora del museu local; i òbviament no es resol el problema plantejat perquè en 3 dies no es poden fer miracles. Finalment, el programa dedicat al monestir parteix d'un plantejament absurd, per dedicar-lo exclusivament a localitzar la tomba d'un personatge concret que no pot aportar res per si sola. I tot això deixant de banda qüestions secundàries i generals del programa, com ara l'excessiva teatralització dels guions, o el fet de voler fer-nos passar per directe coses que estan clarament preparades. A vegades, fins i tot, “massa preparades”, segons la rumorologia.

Qüestió diferent és el tractament que es dóna a l'Arqueologia en general a tot el programa. En realitat, allà on s'ha emés el format s'ha repetit el mateix debat entre els arqueòlegs locals, ja que hi ha qui defensa que és una manera de difondre què és l'arqueologia, la seua metodologia, i trencar amb el tòpic caça-relíquies d'Indiana Jones; mentres que per a altres és una banalització grollera de la metodologia científica. En qualsevol cas no deixa indiferent els professionals. Jo, una pregunta que em faig és si també es podria fer un reality així sobre Biologia, posem per cas, o Física. Això, és clar, són materies serioses. Tot i això, personalment pense que la idea en si és bona, però que hi ha coses que no s'han fet bé. Des del programa original britànic hi ha diversos errors de concepció que venen marcats per les necessitats televisives, però que malbaraten el resultat des del punt de vista científic, dels quals el principal és, sens dubte, el fet de limitar l'excavació a 3 dies. Òbviament és un programa de televisió, i amb un pressupost limitat, per la qual cosa no es poden plantejar excavacions de mesos, com deuria ser; però una excavació d'una o dues setmanes, segons el cas concret, també es podria condensar en una hora de programa. No fer-ho, suposa presentar unes actuacions molt superficials, i uns resultats molt provisionals, que quasi sempre es presenten com a definitius, i després passa el que passa. De fet, és obvi que no tot es fa en 3 dies, perquè quan arriben al lloc hi ha hagut necessàriament un procés de documentació i planificació amb els historiadors locals que no s'ensenya. Fins i tot les actuacions amb georadars han hagut de fer-se abans, tot i que no es diga.

Un altre aspecte que veig millorable és el fet que n'hi haja un únic director de l'equip per a tots els períodes històrics, ja que al meu parer deuria haver-hi un director diferent per a cada capítol, depenent del període històric. De fet, en el cas britànic també n'hi ha un sol director, però ocasionalment apareix un co-director quan es tracta de jaciments del Bronze o d'època romana. No sembla que n'hi haja cap dubte sobre la solvència del doctor Carbonell en l'àmbit prehistòric del qual és expert, però crec que el tractament que s'ha fet dels jaciments medievals excavats deixa molt que desitjar; i encara que òbviament no ha fet ell els diàlegs representats, ni ha programat l'excavació realment, sí és qui dóna la cara i apareix com a director científic als crèdits del programa. En realitat, ací tenim la vella polèmica sobre si els arqueòlegs són o no són historiadors (incomprensiblement, alguns diuen que no ho són). Una cosa són les excavacions d'urgència en jaciments urbans, on apareixen restes de tots els períodes i la finalitat de les quals és documentar les troballes abans que siguen destruïdes; i una altra cosa molt diferent és una excavació programada que es realitza amb un objectiu científic concret, per a la qual no val qualsevol arqueòleg. Cal ser expert en el període, cal ser historiador, i no només un tècnic d'excavació.

Per acabar, cal dir que encara hi ha en antena un darrer programa sobre Arqueologia que també es diferencia del típic documental, però que no presenta el mateix format que Time Team, o Sota Terra. Es tracta d'Arqueomanía, emès per La 2 de Televisió Espanyola els diumenges al migdia fins fa uns mesos, quan va acabar la primera temporada. També trobem un presentador alié al món acadèmic, en aquest cas l'empresari i ex-ministre del govern espanyol Manuel Pimentel, però ací no s'excava res en directe, sinó que es fan reportatges sobre jaciments que ja estan en marxa, i s'entrevista els responsables. També es visiten els laboratoris, en els quals actualment es fa tant de treball o més que a peu de jaciment. Sens dubte, es tracta d'un programa que des del punt de vista comercial és molt menys atractiu, però que des del punt de vista científic és molt més correcte i adequat. Personalment, m'agrada molt més aquest segon format i, encara que, amb seguretat, no resistiria un prime time, per al forà de la història que de veritat està interessat resulta igualment atractiu, i permet un acostament de la societat a l'arqueologia més correcte i real.

Pimentel entrevistant el director del Museu de Medina Azahara en un dels reportatges

En el post sobre Umar ibn Hafsun i Bobastro ja vau poder veure un menut reportatge d'aquest programa, però si esteu interessats en veure els 13 programes de la primera temporada podeu fer-ho a la seua pàgina web. En qualsevol cas, més o menys recomanables, fruïu dels 3 programes esmentats tant com pugueu, que no tots els dies es parla d'Història a la televisió.

Roc Chabàs, la passió pels arxius

El sacerdot i historiador Roc Chabàs (Dénia, 1844-1912)

L'historiador de la Renaixença valenciana. Així l'anomenà el bibliòfil Manuel Bas en la biografia que li dedicà en 1995, en ocasió del 150 aniversari del seu naixement. Potser siga una qualificació excessiva, ja que la influència del romanticisme liberal d'un autor anterior, Vicent Boix (1813-1880), possiblement tingué un efecte més directe sobre les primeres generacions de renaixencistes que s'interessaren plenament pel passat històric valencià durant la segona meitat del segle XIX. En qualsevol cas, el ben cert és que Roc Chabàs ocupà un paper primordial dins dels inicis de la historiografia valenciana moderna i des d'El blog d'Harca volem recordar la seua figura aprofitant l'avinentesa que tot just demà farà 100 anys que va morir, puix va faltar el 20 d'abril de 1912. Així ho commemorarà també la ciutat on va nàixer, Dénia, on hi ha preparada tota una sèrie d'actes per homenatjar-lo, com ara el descobriment d'una placa a la seua casa natal, la impartició de dues conferències sobre el seu llegat fotogràfic i la seua tasca com a historiador, o la inauguració d'una petita exposició a la Casa de Cultura.

La veritable importància de Roc Chabàs, com va destacar Mateu Rodrigo en estudiar la seua faceta com a medievalista, radica en el fet que fou el primer autor que aplicà rigorosament el mètode positivista a l'estudi de la història valenciana. Amb ell començà al País Valencià la investigació moderna en els arxius i l'anàlisi crítica de la tradició anterior mitjançant l'examen directe de les fonts. És a dir, que a partir d'ell la historiografia valenciana començà a esdevenir una ciència en la qual totes les afirmacions realitzades anaven acompanyades del seu corresponent suport documental. Eixa obsessió fou la que l'acompanyà durant tota la seua carrera en uns moments en què els arxius valencians restaven en silenci, davant l'escassa activitat de la historiografia local. I en fou més conscient, com més estudià i més investigà. Sabia que l'exhumació de la ingent quantitat de dades conservades als arxius era una condició sine qua non per a l'avanç de la història valenciana: depositados están en informe montón, pasto de ratones y sabandijas, los documentos de la venerable antigüedad.

El seu primer estudi, però, atengué a un únic arxiu, el de Dénia, les informacions del qual combinà amb obres anteriors i informacions arqueològiques per compondre la seua Historia de Denia (1874-1876). Exercia llavors, als 30 anys, com a rector d'una parròquia de la mateixa ciutat valenciana i la monografia li valgué per a ser admès com a acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. En 1880 continuà amb els temes locals, publicant la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1582-1658), on aplegava la vida i molts dels escrits d'un popular franciscà denienc del segle XVII. I uns anys més tard, en 1886, començà la tasca que li donaria renom i on publicà una bona part dels seus estudis i dels centenars de documents que transcrigué amb tota cura paleogràfica: la revista El Archivo, que ell mateix dirigia i sufragava. En ella, a més a més, col·laboraren molts altres historiadors i filòlegs valencians, espanyols i europeus, arribant a ser considerada la millor revista de ciències històriques de l'Espanya de l'època. Chabàs, per exemple, hi publicà sobre temes tant diversos com els mossàrabs de Balansiya, els orígens de la vila de Gandia, el primer senyor nobiliari de Dénia, la conquesta cristiana d'Alzira, els pactes entre al-Azraq i Jaume I, o l'amant d'aquest últim, Teresa Gil de Vidaure (actualment es poden consultar els índexs preparats en 1978 per Carmen Barceló).

Revista El Archivo (1886-1893), editada per Roc Chabàs

El Archivo es publicà durant set anys, fins a 1893, però els nous càrrecs eclesiàstics que ocupà Chabàs l'obligaren a deixar-ho estar. En efecte, en 1891 fou nomenat canonge de la catedral de València i un poc més tard arxiver capitular, de forma que a partir de llavors la sistematització de l'enorme fons arxivístic de la seu valentina ocupà els seus esforços prioritaris. I, ultra això, continuà publicant altres treballs, com l'edició del manuscrit Antigüedades de Valencia (1895) de Josep Teixidor, que havia restat inèdit des de 1767, un opúscul sobre Arnau de Vilanova (1899), una interpretació sobre la iconografia de la porta romànica de la catedral de València (1899), un exemplar estudi sobre la Génesis del derecho foral valenciano (1902) o les primeres edicions modernes de La brama dels llauradors de l'horta de València de Jaume Gassull (1901) i L'Espill de Jaume Roig (1905). Finalment, a més a més, ocupà els darrers anys de la seua vida en la confecció de l'Episcopologio valentino, un vast estudi sobre la història del cristianisme a la diòcesi de València, del qual només pogué publicar el primer volum (1909), des del segle I al XIII.

Tot plegat, el llegat de Roc Chabàs, passat pel tamís dels 100 anys de corrents historiogràfics que ens separen d'ell, és ben vigent. La passió pels arxius, per les informacions inèdites que poden contenir els documents originals, és encara una de les bases de la història ben feta. Sabem que això no és tot. Cal la formulació prèvia de qüestions rellevants i la interpretació global de les dades reunides, però l'anàlisi crítica d'un corpus documental consistent continua constituint un dels fonaments cabdals de la història com a ciència.

Postdoc 2012 (JdC, RyC, ICREA)

Aquest no era el post que tenia preparat per a hui, però les circumstàncies manen. Cada cert temps sembla que la Setmana Santa serveix d’excusa als polítics per a fer de les seues, des d’aquell Dissabte Sant Roig d’Adolf Suárez. Aquesta vegada ha estat el Dimarts Sant el dia escollit per a fer pública una convocatòria, la de les ajudes postdoctorals. Als valencians, la notícia es ha pillat en dies laborables, però a la gent de la resta de l’Estat, que des del divendres passat està de vacances, igual sí. Tot i que, la veritat, tal i com estan les coses, em costa d’acceptar que algú que sol·licitarà una postdoc estiga a Sierra Nevada o a la Concha de vacances. Certament, des del divendres passat, quan es feren públics els pressupostos, i ja abans, els investigadors més joves –bo, amb més de trenta anys- les veien vindre. Alguns pronosticaven, fins i tot, la desaparició dels programes de continuació de la recerca (JdC, RyC, ICREA). Des dels usuaris d’harca a facebook i twitter hem estat rellançant notícies al respecte a fi de donar la màxima difusió possible.

Les dades són contundents, esfereïdores. Segons sembla, el programa de formació postdoctoral consta, únicament, de 150 beques per als investigadors. Això vol dir que, respecte a l’any passat, s’han eliminat 100 beques, 100 vides truncades, 100 somnis esvaïts. I una tragèdia si ho comparem amb 2010, quan la convocatòria comptava amb 350 beques. En dos anys s’han liquidat el 57% de les beques entre els dos partits majoritaris, com va apuntar Vicent Baydal al seu perfil de facebook. L’excusa, per tots coneguda, la crisi. Llavors, la solució de la classe política davant la situació de canvi i reestructuració del mercat és repetir aquelles fórmules i patrons que, justament, són els que ens han portat a la situació actual. No podreu dir que l’Estat no intervé en l’economia, i tant que ho fa. No direu que s’empenta la ciència, i tant, però cap al fons. La intervenció en els mercats de l’Estat espanyol poc té a veure amb el keynesianisme, és només per a assegurar la supervivència de certs elements del sistema. 2000 milions menys per a investigació. L’educació cau un 21,9% davant del 2% de la Casa reial. I què us diré de la amnistia fiscal?

Aquest és el model que es vol fonamentar en aquest Estat. Si Alemanya és sinònim d’eficiència, de compromís i d’èxit, Espanya és dels toros y las verbenas, de la borratxera gratuïta i de la corrupció, també gratuïta; no per als ciutadans, sinó per als corruptes. Res de tot això importa, perquè Espanya també és sinònim d’èxit esportiu: panem et circenses.

València: un mercat medieval. Entrevista a David Igual

Amb motiu de la celebració del col·loqui internacional Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, que tingué lloc a València entre el 27 i el 29 d’octubre de 2011 i del que ja en parlàrem ací, tinguérem ocasió de conversar una bona estona amb David Igual Luís. Format al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, des de 2001 és professor titular d'Història Medieval al Departamento de Historia de la Universidad de Castilla-La Mancha. Tanmateix, la seua acollida a terres manxegues no li ha fet oblidar el seu àmbit d’estudi i de recerca, la integració del regne de València en el comerç internacional durant la baixa Edat Mitjana. De fet, la seua tesi, defesada el 1996, s’ocupava de Valencia e Italia en el siglo XV. Rutas, mercados y hombres de negocios en el espacio económico del Mediterráneo occidental. Com podeu imaginar, la conversa ens dugué irremeiablement a parlar d’economia, comerç i negocis mercantils.

Ara bé, més que respostes contundents, el que ens oferí David Igual foren matisacions, puntualitzacions molt encertades per entendre les relacions comercials als segles medievals, l’articulació dels espais econòmics a l’àmbit internacional i la integració dels mercats interiors. Com diu ell mateix, no hi ha respostes absolutes, sinó que, tot depenent de l’òptica des de la que s’aborden les problemàtiques, s’obtenen unes respostes o altres. Els exemples, ben clars. No és el mateix analitzar el fenomen de la integració en les rutes de comerç internacional des del punt de vista dels centres de desenvolupament, que fer-ho des de les perifèries europees. No és el mateix parlar de la ciutat de València, que de qualsevol altra vila del país, amb uns trets marcadament rurals, però també urbans, a mig camí entre petites ciutats i grans viles. Cal, per tant, dur a terme profundes matisacions conceptuals i metodològiques per entendre l’articulació de les relacions econòmiques a l’àmbit europeu baixmedieval i la integració dels diversos espais econòmics en base a uns preceptes o a altres. La resta, millor l’escolteu directament de David Igual, a qui agraïm la seua amabilitat per concedir-nos part del seu temps per fer aquesta entrevista.