ESSHC 2014 Vienna

Sota un fi plugim ens rebia la ciutat de Viena el dimecres passat per participar en una nova sessió de la European Social Science History Conference que cada dos anys organitza l'International Institute of Social History en una ciutat diferent d'Europa. Certament la immensitat de temàtiques, sessions i perspectives d’anàlisi queden resumides en el nombre de participants, al voltant de 2.400 persones. Això organitzat en un esquema de treball es va traduir en tres dies amb quatre torns, dos abans de dinar i altres dos de vesprada, amb més sessions simultànies en cadascun d’ells que lletres té l’abecedari anglés. I això inclòs el darrer dia, la qual cosa va resultar força interessant a fi de mantenir el vigor del congrés fins el darrer moment. No en poques ocasions hem assistit a reunions científiques on les sessions menys populars -per la temàtica o la fama dels seus participants- eren programades per les últimes hores de la trobada, quan bona part del públic ja havia marxat. A Viena aquesta situació no es va donar i bona prova d’això és el fet que les mostres editorials van romandre obertes fins la vesprada del dissabte. Tot plegat, l’oferta és, aparentment, aclaparadora. I això que només es pot presentar un paper individual i un d’altre col·lectiu. Cal, però, no deixar-se portar per les xifres. D’entrada perquè totes les cronologies no interessen a tots per igual i perquè, dins de cada àrea, trobem també sessions que ens poden atraure en major o menor mesura. Ben garbellat, doncs, l’oferta no resulta tant desbordant i ben bé es pot limitar a una o dues sessions en cada torn. Aquestes macrotrobades, però, ofereixen la possibilitat d’entrar en contacte amb altres línies de recerca o temàtiques que per a un eren desconegudes o, simplement, no havien despertat cap interés. És prou amb fullejar el programa, que en aquests congressos adquireixen el format de llibres, per veure què esta fent-se a Europa, no només des d’una perspectiva temàtica sinó també diacrònica. I llavors un se n’adona de com els arbres no deixen veure la immensitat bosc. Sovint, absorbits per la nostra pròpia recerca, acabem per fer d’ella el marc absolut de les nostres disquisicions sense adonar-nos que és una part i no el tot, que per molt interessant que li puga semblar a un mateix, cosa lògica i necessària d’altra banda, possiblement a la resta de científics no els resulta tant destacable la qüestió. Assistir a aquests tipus de congressos, doncs, ajuden a relativitzar tant personalment com científica allò que un fa. L’altra gran bondat d’aquestes macrotrobades és que reuneixen a un bon grapat de col·legues de diferents àmbits historiogràfics arribats de tota Europa. De fet, algunes directives de les organitzacions de recerca d’àmbit europeu com l’EURHO o el grup d’Història oral, celebren la seua trobada anual durant aquests dies. Una molt bona ocasió, doncs, per a intercanviar experiències i parlar de futurs projectes en un ambient distés i relaxat.

Façana de la Universitat de Viena, seu de l'ESSHC 2014

Pel que fa als temes de més rabiosa actualitat, un d’ells, sens dubte, és el de les institucions. És tracta d’una qüestió que, si bé porta anys debatent-se -des de la dècada dels 90-, en els darrers anys ha pres gran volada, en part, gràcies a les agres discussions que han protagonitzt defensors i contraris a aquesta forma d’aproximació a la història, particularment a la econòmica. A Viena diverses sessions varen fer servir aquesta perspectiva d’anàlisi per tractar temes com ara el crèdit, la gestió dels recursos o la diferenciació interna de la pagesia (vegeu-ho tot plegat ací). No és el moment ara de centrar-se en les institucions, temps hi haurà, però sí que voldria dir que en les mateixes sessions es van poder copsar ambdues tendències, a favor i en contra, d’aquesta línia de treball. Per a uns la bondat de l’institucionalisme consisteix en oferir un marc conceptual general que, per damunt de les realitats regionals, permet la comparació d’observatoris i el debat científic. Per als altres, tot es redueix a un sac de termes i expressions ampul·loses que no fan més que reduir la història a un debat purament teòric al voltant de qüestions abstractes que s’allunyen massa de la simple anàlisi dels documents i, en darrera instància, dels fets històrics. 

Claustre interior de la Universitat de Viena

La notícia grossa per a nosaltres, però, estava per arribar el darrer dia. Fou aleshores quan s’anuncià que la pròxima trobada, això és, l’ESSHC 2016, tindrà lloc a València. Ara per ara, desconeixem qui va presentar la candidatura i qui, en darrera instància, forma part del comitè local per a l’organització de l’esdeveniment. Sens dubte, és una oportunitat de luxe per a presentar la historiografia valenciana al conjunt de col·legues europeus, particularment per als més joves, que no poden deixar de sumar-s’hi de forma activa. Dit això, però, i després d’haver assistit a dues edicions d’aquest congrés, tinc les meues reserves sobre la preparació de la ciutat per a una trobada com aquesta. No es tracta només d’una qüestió d’infraestructures -recordeu que a Viena hi havia al voltant de 2400 participants i pense que a València superaran fàcilment els 3000 assistents- sinó també de la formació dels investigadors i sobretot de la mateixa ciutat de València. L’ESSHC és una trobada que segueix les formes i mentalitats anglosaxones, les quals tenen poc a veure amb les mediterrànies. Només cal pensar amb la distribució dels horaris: a Viena les primeres sessions començaven amb una puntualitat britànica a les 8,30; el dinar es reduïa a una hora a la una de la vesprada, res de les dues i mitja, per a reprendre l’activitat fins a les sis. Són qüestions que cal anar perfilant. I pel que fa a la ciutat, què us diré? A veure quins restaurants de les proximitats dels campus universitaris balbucegen anglés. En qualsevol cas, hi ha temps per preparar-se i fer un bon congrés. Esperem que tot vaja bé i, per fi, la historiografia valenciana ocupe el lloc que li correspon en el marc europeu.

Presentació de València com a nova seu de l'ESSHC 2016

La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

La pobla de les àvols fembres a la ràdio

Dijous passat van entrevistar la nostra companya i amiga Noelia Rangel a RNE. Tot va començar fa unes setmanes quan el diari Valencia Plaza publicava a la seua secció de cultura un llarg article sobre la prostitució medieval i el prostíbul de València. Ho feia arran de la inauguració d’unes rutes culturals per la ciutat, organitzades per una agència de turisme, que ensenyen i rememoren aquell ambient medieval. En l’article periodístic, ben documentat en obres científiques, es citava entre d’altres un treball de Noelia Rangel, publicat en 2008 a Miscelania Medieval Murciana, anomenat “Moras, jóvenes y prostitutes: acerca de la prostitución valenciana a finales de la edad media”. Per aquesta raó, la nostra companya fou cridada per la ràdio per a fer aquesta entrevista, amb un notable èxit.

Aquesta ha estat una nova oportunitat per a trencar la barrera entre historiadors i periodistes, i difondre un altre passatge de la història al gran públic a través dels mitjans de comunicació. De fet, periodistes, si us animeu, el tema encara té molt de recorregut per a aprofundir-ne en altres mitjans.

En definitiva, a continuació us oferim la seua intervenció en un vídeo que hem editat amb l’àudio de l’entrevista i algunes imatges al·lusives. Fruïu-lo i compartiu-lo.

L’Hospital d’en Clapers, a València

L’agost de 2013 alguns diaris portaren la notícia que s’havia descobert a Jerusalem un hospital del temps de les Croades, que havia estat fundat al segle XI i gestionat per l’Orde de Sant Joan de l'Hospital. En realitat no era exactament una troballa, ja que la part de l’hospital identificada continua en peu i ha servit de mercat de fruites els darreres dos-cents anys. A més, està situat en el barri de Muristan, a la part cristiana, que és un topònim que deriva de la paraula persa per a ‘hospital’. Amb tot, deixant de banda l’exagerat esment a la premsa de qualsevol troballa arqueològica a l’anomenada ciutat santa, el més interessant d’allò era la seua capacitat (es calcula que cabrien unes 2.000 persones), i també la seua funció, ja que estava destinat a acollir tota classe de malalts, pobres i pelegrins. Aquesta era, de fet, una de les principals funcions d’aquest ordre fundat a Jerusalem, protegir els peregrins d’una banda, i acollir-los per una altre.

Foto hospital Jerusalem

Ja fa un temps publicàrem al blog d’Harca un post sobre els hospitals medievals, centrat especialment en els de Barcelona i València. En aquell moment ja s’explicava la diferència entre el concepte d’hospital medieval i el concepte actual, puix els hospitals medievals eren llocs fonamentalment d’acollida de pobres i malalts. Més que res perquè ambdues coses anaven generalment unides. En aquells hospitals, doncs, el que es buscava no era tant la curació, sinó l’atenció, i tenien un fonament caritatiu. En conseqüència els primers hospitals foren obra de l’Església, i en menor mesura de la monarquia, com demostra el fet que tots els hospitals de València i Barcelona que existien al segle XIII havien estat fundats per aquestes dues institucions. Però a partir del segle XIV començaren a aparèixer hospitals de caràcter laic, fundats per particulars, que a poc a poc van anar derivant-se cap a la gestió per part dels governs municipals, com una manera de controlar la caritat i l’ordre públic. Poc a veure ja, doncs, amb la mena de funció que tenia l’hospital de Jerusalem amb el que s’obria aquest post.

Un d’aquells hospitals civils que van aparèixer a la València del Tres-cents fou l’Hospital d’En Clapers, possiblement un dels més importants fins a la fundació de l’Hospital General al segle XVI. Aquest hospital medieval és conegut pels investigadors des de fa molts anys, ja que apareix contínuament esmentat a tota classe de documentació com a lloc de referència. Als Llibres del Justícia, als Manuals de Consell, a diversos llibres de la Junta de Murs i Valls, etc. Però, a més a més, és possiblement l’hospital de la València medieval millor conegut actualment, gràcies als treballs publicats per Agustín Rubio Vela basats en la poca documentació directa de gestió de l’hospital que s’ha conservat.

Emplaçament de l’hospital d’en Clapers

Bernat Desclapers (que en la major part de les publicacions apareix esmentat incorrectament com a Bernat des Clapers, per influència del nom amb el que es coneixeria després l’hospital) fou un ric mercader valencià de finals del segle XIII i principis del XIV. La seua família havia arribat a la ciutat de València molt poc després de la conquesta de 1238, tot i que no se’n sap molt més. En qualsevol cas, els negocis de Bernat van prosperar durant els seus primers anys com a mercader, arribant a ser un dels més rics i poderosos del moment. Així ho demostra el patrimoni que va acumular al final de la seua vida. A més a més, va intervindre en la política municipal, com era habitual en aquest grup social, la majoria de les vegades com a simple conseller, però almenys dues vegades com a jurat. Una vegada cap a 1285 i una altra cap a 1309. A la seua mort, en 1311, sense descendència directa, va deixar la major part de les seues possessions a un nou hospital que s’hauria de crear d’acord amb el seu desig, cosa que es faria tres anys després. Oficialment portaria el nom d’Hospital de Santa Maria, però en la pràctica tothom el coneixeria com l’Hospital d’en Clapers.

Les disposicions testamentaries deien que s’havia de crear al camí de Sant Julià, l’actual carrer de Sagunt, en el creuament amb l’actual carrer del poeta Monmeneu. En efecte, sembla que a principis dels anys 90 del segle XX, abans de la construcció de la finca que ocupa hui en dia eixe lloc, el SIAM va excavar aquest l’hospital medieval. Evidentment, al segle XIV aquesta era una zona extramurs de la ciutat, on estaven quasi tots els hospitals medievals. Molt a prop estava el de Sant Llàcer, que encara avui conserva la seua esglèsia en peu, i també estava fora el més important fins llavors, el del monestir de Sant Vicent de la Roqueta, però en el vessant sud, com va establir el mateix Jaume I. Sembla que no s’ha publicat res o quasi res dels resultats d’aquella excavació. Amb tot, el ben cert és que la detallada descripció de l’edifici que apareix en un inventari de bens de 1384 ens deixa ben clar que es tractava d’un sol edifici amb claustre, al qual s’accedia des de l’única porta que existia, suficientment gran per a passar els carros. Sembla que a la porta hi havia bancs per a seure, i en el claustre n’hi havia un pou i una séquia que el travessava. Al voltant del claustre estaven les estances, dos sales grans per als malalts allotjats, una d’homes i una altra de dones, que acollien un total de 34 llits, més la capella, la cuina i diversos magatzems.

Suposada excavació de l’hospital d’en Clapers el 1993

Em pregunte si aquesta disposició, que no és exactament l’habitual, no serà conseqüència del reaprofitament per a l’hospital d’un antic real andalusí (un riyad, un hort enjardinat que en alguns casos incloïa una casa amb pati central i estances al voltant), que perfectament podia haver estat comprat per Desclapers. De fet, en el moment de la conquesta aquesta era una zona de reals i horts. En qualsevol cas, real andalusí o nova fàbrica, el ben cert és que al voltant de l’edifici estava l’hort, o els horts, ja que sembla que n’hi havia dos, un més gran i un altre més menut, travessats per diverses séquies. L’hort era fonamental en un hospital medieval, on es cultivaven verdures i plantes medicinals que fornirien d’aliment els malalts i els pobres allotjats. Per descomptat, l’aliment principal no era aquest, sinó el pa, com era habitual en la dieta medieval. Aquest, però, calia comprar-lo, junt amb el vi, la llenya, medecines, roba, etc. I calia pagar els salaris de metges, preveres, serventes i dides d’alletar els infants abandonats, cosa que es feia mitjançant els ingressos habituals que tenia l’hospital.

Una d’aquestes fonts d’ingressos eren les donacions caritatives, però tractant-se d’un hospital laic no eren gens habituals, ja que la caritat a l’edat mitjana serveix perquè els pecats siguen perdonats, i per tant les donacions es dirigeixen a les institucions de l’Església. Una altra font d’ingressos era la venda de les possessions dels difunts a l'hospital; i també les subvencions del govern de la ciutat, però aquestes darreres només es produïen en moments puntuals de necessitat. La major part dels ingressos de l’hospital, doncs, venien de les rendes emfitèutiques produïdes per les cases i terres que la institució posseïa a la ciutat de València i per tota la seua horta. Quasi totes les possessions immobles provenien de la donació inicial de Desclapers, però és possible que posteriorment el patrimoni de l'hospital fos engrossit per alguna donació puntual.

Amb tot, sembla que ja al segle XV els ingressos havien disminuït. Jaume Roig, que a més del conegut autor de L’Espill també era metge, fou administrador de l’hospital d’en Clapers entre 1450 i 1478, nomenat pel Consell de la ciutat. Evidentment això el converteix en un bon coneixedor d’aquest hospital en concret, i de la vida hospitalària en general, cosa que es reflecteix en aquest passatge de la seua obra, en el que es queixa de la manca de recursos:

La gran fretura | prest matengué | ym reprengué | gran malaltia, | mare, ni tia | nom acollíren, | ni may bullíren | ordi per mi, | tirí camí | foral portal | ves lespital | denclapés dit. | Aquella nit | laspitalera, | falsa roncera, | ella, y sa móça, | percint é bósa | fins al cotó | del meu gipó | mescorcollaren, | puix no hi trobaren | un diner sols, | dix, sens llançols | huí dormiréu, | demàus niréu | vos à captar, | no pot bastar | est spital, | ni té cabal | per mantenir, | ni llits fornir | pera tants pobres, | per fer les obres, | e tantes dides, | no hi basta envides, | no portau taça, | ni carabaça, | barça, cerró, | en un porró | aygua beuréu, | foch, sal hauréu, | é sols lestage, | pa, companage, | vi, sin voléu, | queus ne cerquéu. | A Déu plagué | que nom tingué | mólt la terçana, | una semana | hi mentjí blets, | cols, é brots frets, | prou ensalada, | may carn cuinada.

De tot açò, doncs, s’encarregava l’administrador o hospitaler. Sembla que l’esposa de Desclapers fou la primera administradora de l’hospital, però a la mort d’aquesta fou el Consell de la ciutat l’encarregat de nomenar qui ocuparia aquest càrrec, a més d’estar encarregat de vigilar els comptes de l’administració dues vegades a l’any. Entre aquets fou el més conegut, com deia abans, Jaume Roig.

L’hospital d’en Clapers, finalment, desapareixeria exactament dos-cents anys després de la seua fundació, en 1512, quan tots els hospitals es van tancar i es van fusionar en el nou Hospital General mitjançant un decret de Ferran el Catòlic.

Notes manuscrites del segle XV adjuntes a infants abandonats a l’hospital d’en Clapers

Bibliografia: Per a ampliar més podeu veure el llibre d’Agustín Rubio Vela, Pobreza, enfermedad y asistencia hospitalària en la Valencia del siglo XIV, de 1984, i concretament sobre l’hospital d’en Clapers, a banda de la informació que ja es conté en aquest llibre, l’article del mateix autor, “Una fundación burguesa en la Valencia medieval: el Hospital de En Clapers (1311)”, en Dynamis, 1 (1981), p. 17-49 (en línia). Existeixen més treballs d’aquest autor sobre hospitals medievals valencians, així com tota l’obra de Mercedes Gallent.

Time Team a Dénia

En un altre post ja vam parlar del programa sobre arqueologia anomenat Time Team, del Channel 4 britànic, com una magnífica forma de fer divulgació històrica i científica a través dels mitjans audiovisuals. No debades, almenys al Regne Unit, n'hi ha demanda: el programa es fa en un canal privat i duu ja 20 anys seguits d'emissió, amb vora 300 capítols. No tornarem a parlar sobre la importància de la vinculació entre el món acadèmic i el dels productors de continguts mediàtics. Simplement, volíem aprofitar per a oferir-vos un dels pocs programes en què el Time Team va eixir de la Gran Bretanya, i ho va fer, precisament, a les nostres terres: a Dénia (que, evidentment, ubiquen un poc al nord de Benidorm, la gran coneguda dels anglesos). Hi ajudaren en els treballs d'excavació d'un raval d'artesans situat prop del port d'època andalusina, entorn del segle XI, al peu de l'imponent castell de la mâdina. Com hi podreu comprovar, el cap de les excavacions és Josep Gisbert, l'arqueòleg municipal i persona realment activa dins del món de l'arqueologia i la museologia de la comarca de la Marina i tot el territori valencià. En conjunt, resulta un document ben interessant.

Llàgrimes en la pluja: Pobles Valencians abandonats a l’edat mitjana

El despoblament dels nuclis del rerepaís valencià és un fenomen històric que s'ha produït en els darrers quaranta anys i que, lluny d'acabar, continuarà en els anys a venir. És cert que entre el 1967 i 1972 es van produir el gruix dels abandonaments, un èxode rural que anà a farcir els extraradis de les ciutats, València i Barcelona fonamentalment. El degoteig, però, sembla que no s'ha aturat. Ni les polítiques en favor del turisme d'interior, ni les subvencions agrícoles, com tampoc les construccions de noves vies de comunicació han aconseguit aturar aquest procés. En contrapartida, ens trobem una plana costanera que concentra la major part de la població, tot i pagant el preu de la destrucció dels paisatges d'horta i una sobreexplotació dels recursos. Dues consideracions més encara: l'èxode rural i el conseqüent abandonament agrícola han portat parell l'ampliació de la massa forestal i de la vida animal en aquests territoris. De fet, gràcies a tot plegat, espècies com el llop estan ampliant amb certa facilitat la seua presència al llarg de la façana mediterrània. Aquesta recuperació de la salvatgina seria positiva de no ser per la manca de cura que pateixen per part de l'administració, fent d'ells una font de plaer per a més d'un trastornat adorador d'Hefest i de Vulcà. Al llibre Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci, d'Agustí Hernàndez, podeu trobar una nòmina extensa però incompleta -tampoc l'autor pretenia confegir una enciclopèdia- de poblacions que han patit aquest procés històric. El treball d'Hernàndez esdevé una eina ben útil per arribar amb cotxe o a peu, segons els casos, fins a aquests paratges. Sens dubte, l’abandonament dels pobles d’interior és un fenomen històric recent, que exigeix de l'estudi científic d'un especialista (sense desmerèixer la tasca impagable que ha dut a terme Hernàndez i la seua família, ans al contrari). Això no obstant, la lectura del llibre d’ Hernàndez m'ha portat a demanar-me pels pobles valencians abandonats al llarg de l'edat mitjana.

En aquest sentit, la qüestió dels despoblaments medievals ha rebut una atenció diversa segons els territoris europeus: mentre que a Anglaterra és una línia de recerca consolidada entre els medievalistes, particularment els arqueòlegs, a Castella amb prou feines se'n parla. A casa nostra, únicament els despoblats moriscos del 1609 han rebut una atenció acurada. Però, per les mateixes característiques del fet històric en qüestió -l'expulsió dels moriscos-, es tracta d'estudis molt focalitzats en el territori i en la cronologia. Siga com vulga, els medievalistes valencians ens hem preocupat poc, o no res, pel procés de concentració de la població que de forma sorda però constant es produí al llarg dels segles medievals. Per descomptat, al sendemà de la conquesta ja es van produir els primers abandonaments de nuclis andalusins a causa de la pressió colonitzadora. Aquest fenomen ha estat estudiat per Pierre Guichard juntament amb Antoni Furió i Josefa Cortés per al cas de la Ribera, però calen també altres treballs per a la resta del país. De fet, bona part dels treballs provenen de la mà d’investigadors estrangers, com veurem després. Ha estat, però, Josep Torró qui ha reflexionat amb major deteniment al voltant de la matèria que ens ocupa, en Poblament i espai rural. Transformacions històriques (València, 1990). Ja aleshores, l’autor es lamentava del panorama certament escanyolit de les excavacions als assentaments rurals medievals valencians.

Excavació de la pobla d'Ifac

Davant d'aquest escenari, qualsevol iniciativa i projecte d’excavació sembla ben interessant, almenys d’entrada. I és cert que l’estudi d’un moment de transició que suposà una intensa transformació del poblament, com és el pas de la societat andalusí a la feudal, resultà cabdal. Tanmateix, i sense renunciar o menystenir l’abans esmentat, quan pense en despoblats valencians de l'edat mitjana em referisc sobretot a aquells nuclis que foren abandonats paulatinament al llarg dels segles baix-medievals per causes diverses. Aquesta nòmina resta encara per confeccionar (amb el benentès que tampoc pretenc fer-la jo ací ara). Alguns són notablement coneguts, com ara el cas de la vila d'Ifac (la Marina), el poblament de la qual fracassà en dues ocasions, primer al segle XIII i després a inicis del segle XV, quan Alfons el Jove, comte de Dénia, mirà d'assentar nous colons. I també el Ràfol (Tavernes de la Valldigna), que comptava fins i tot amb església pròpia per no haver de desplaçar-se fins al mateix monestir de santa Maria de Valldigna, però que abans del segle XVII restava ja pràcticament abandonat. En ambdós casos era la seua ubicació el que dificultà l'assentament de població, donats els perills que hi havia especialment en temps bèl·lics.

Tampoc resulta massa atraient viure a dalt d'un castell, menys encara en temps de pau, i potser per això Jaume II fracassà en els seus intents d'assentar un grup de famílies a Bairén, tot donant-los noves terres de marjal dessecades el 1311. Més continuïtat tingué el poblament del castell del Rebollet (Font d'En Carròs), almenys fins a mitjan segle XV, quan hem pogut documentar la presència de famílies residint-hi. Al seu favor tenia un accés més fàcil i una major proximitat a les terres agrícoles i la resta de nuclis. En el cas de l'Alcudiola de Rafelcofer no es tracta tant d'un abandonament, com de l'absorció per part d'aquest darrer nucli, però fa la impressió que, en efecte, hi hagué d'existir una fase en la qual l'Alcudiola restà com a simples cases per a les eines agrícoles. A la Vall del Vernissa sabem que existí una alqueria de la qual el riu i el territori prengueren el nom. En temps d'Ausias Marc, però, sembla que ja estava pràcticament deshabitada o només amb alguna família. Dins encara de la mateixa vall, fa la impressió que pogué existir un nucli d’assentament de colons anomenat Navesa, el topònim del qual ha quedat fossilitzat en el nom d’un barranc, però en qualsevol cas la població l’hauria abandonat abans del segle XIV.

Castell del Rebollet

Pel que fa als nuclis musulmans, el gruix dels despoblats es va produir en dos moments precisos: la conquesta del segle XIII, i l’expulsió dels moriscos el 1609. Possiblement, tot i que només podem intuir-ho, l’abandonament de nuclis degué ser molt més acusat amb l’arribada de les tropes feudals, però fou el decret de Felip IV el que ha tingut una major incidència sobre el poblament del territori valencià. En efecte, els despoblats de les muntanyes de l’Espadà i de Dénia són, sens dubte, els més coneguts, però hi ha molts d’altres dels quals no han quedat restes. Pensem, per exemple, en el cas de Llaurí, al terme municipal del qual hi havia, a més del poble que ha arribat a l’actualitat, altres tres alqueries: Matada, Benihomer i Beniboquer. Fins ara només teníem constància del molí i assut del primer nucli esmentat, però en els darrers anys han aparegut diverses restes materials i humanes a les partides que, significativament, s’anomenen els Llogarets i els Corralots. Els pobladors d’Alèdua, a la foia de Llombai, també foren forçats a deixar les seues cases per a sempre, encara que, com en el cas de Bofilla, resta encara dempeus la seua torre d’herència andalusina. D’altres, cas de les alqueries de l’horta de Gandia, només en queda el topònim -Benieto Sobirà i Benieto Jussà- o ni tan sols això.

Ara bé, al llarg del segles medievals també s’abandonaren diversos nuclis de població musulmana. És el cas de l’alqueria de Cotalba, les cases i terres de la qual foren adquirides per Alfons el Vell als seus pobladors per a la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hagueren d’instal·lar-se en altres alqueries. Sotaia, a l’horta de Gandia, també fou abandonada en algun moment del segle XIV, possiblement arran de la guerra de Castella. Per acabar, el nucli d’Espioca estava integrat en l’encomanda de Torrent (ara pertany al terme de Picassent) i encara al segle XV hi residien algunes famílies, però fou abandonat a inicis d’època moderna. Ara mateix l’únic testimoni, visible des de l’autopista, és la seua torre, la majestuositat de la qual cada dia està en retrocés per l’abandonament que sofreix.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, amb el poblat mudèjar a la dreta inferior

Alguns dels despoblats identificats han pogut ser excavats. Sens dubte, el projecte més consolidat és el d’Ifac, del qual ací ja hem parlat (ací i ací). Fa alguns anys, ja sota la direcció d’A. Bazzana i P. Guichard, foren estudiats els assentaments de Sufera (Cabanes) abandonat abans de 1233; la Magdalena, nucli originari de Castelló de la Plana, el mont Mollet (Vilafamés), o l’alqueria Elca (el Rebollet). També van ser ells els que van començar els treballs a l’alqueria de Bofilla (Horta de València), que després continuaria P. López Elum. D'altra banda, Josep Gisbert ha estudiat la vila medieval de Dénia, abandonada arran de la Guerra de Successió. El Museu d’Alcoi va realitzar algunes prospeccions a les alqueries del Sompo (Cocentaina) i de Benimarsoc (la Vall de Gallinera). I, per concloure, K. W. Butzer dirigí les excavacions a Benalí (Aín, Serra d’Espadà).

Aquest són només alguns dels llocs que no sobrevisqueren a la llarga nit feudal i que, a mercè de les circumstàncies històriques, però també a la desídia de l’administració, el seu testimoni s’ha diluït en el paisatge i el temps com llàgrimes en la pluja.

"No hi ha contacte entre la producció acadèmica i el públic": Entrevista a Stefano Cingolani

Stefano Cingolani va ser el primer entrevistat d'aquest blog, fa ni més ni menys que sis anys. En aquells moments no teníem càmera i ens havíem d'acontentar amb transcriure i publicar les converses. Amb el temps us hem pogut oferir les gravacions i, per això, ha estat un plaer tornar a entrevistar-lo i xarrar amb ell sobre l'evolució de la seua peculiar carrera investigadora. El doctor Cingolani és un dels pocs historiadors -filòleg de formació- del nostre entorn que, sense plaça acadèmica, es guanya la vida exclusivament amb la investigació, alternant treballs més tècnics i erudits amb d'altres destinats a la divulgació, però sempre amb un marcat nivell d'excel·lència. 

Així, després d'haver estat un dels grans protagonistes historiogràfics del vuitè centenari del naixement de Jaume I el 2008, posteriorment s'ha centrat en el regnat de Pere el Gran, de qui ha publicat una biografia, una nova edició de la crònica de Bernat Desclot i totes les cartes i pergamins conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. A més a més, ha participat en l'estudi de les tombes reials de Santes Creus començat el 2009, prepara la transcripció gradual dels registres de Cancelleria de Pere el Gran en col·laboració amb la Fundació Noguera i ha continuat publicant anals catalans dels segles XI i XII dins del projecte de Monuments d'Història de la Corona d'Aragó. D'aquests tres projectes ens va parlar en concret, anunciant que encara s'han de publicar els resultats definitius del primer en forma de llibre, que la posada en marxa del segon revolucionaria els coneixements sobre el regnat en qüestió i que el tercer està trobant serioses dificultats de finançament. 

Finalment, respecte del paper dels medievalistes en la societat actual, ens parlà de la falta de connexió entre la producció acadèmica i el gran públic, dins del qual hi percep molta gent interessada en la història medieval, que es veu, tanmateix, mancada de circuits de coneixement accessibles. Sens dubte, en la seua qualitat d'investigador acadèmic i creador, alhora, d'obres d'alta divulgació, Cingolani és una de les veus més autoritzades a l'hora de reclamar un canvi en el sistema de producció científica i de promoció investigadora, que, com tots sabem, condueix de vegades a situacions de difícil explicació racional. Mentrimentres, com ell mateix, haurem de ser constants i posar tots els nostres esforços en continuar dedicant-nos a allò que ens apassiona i per al que ens hem format: fer història. 

Carmelina Sánchez-Cutillas

El proper dissabte 22 de febrer farà 5 anys de la mort de Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez del Romero. Aquesta autora és coneguda pel seu vessant poètic i literari, i especialment per la novel·la Matèria de Bretanya, que la va convertir en una de les escriptores més importants de la literatura valenciana de postguerra, i en general del segle XX. El que no sap la majoria de la gent és que Carmelina també era historiadora, i a més medievalista. També és cert que no va destacar especialment en aquest camp (com la major part de la seua generació, d’altra banda) però en el medievalisme valencià coneixem tan mal els nostres antecedents historiogràfics, i n’hi ha tan poques dones, que paga la pena fer cinc cèntims sobre la seua biografia i la seua obra historiogràfica.

Carmelina Sánchez-Cutillas, pocs anys abans de la seua mort

Tot i que nascuda a Madrid el 1927, va viure la major part de la seua vida a Altea (la Marina), on hi residia també el seu avi matern Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), jutge municipal, folklorista i historiador valencià. Un home, per la seu banda, igualment interessant, que va arribar a ser degà del Centre de Cultura Valenciana, vicepresident de Lo Rat Penat, i un dels signants de les Normes de Castelló de 1932. Sens dubte, va ser ell qui va transmetre a la seua neta l’interès per la historia valenciana, i per això aquella jove Carmen Sánchez degué estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València.

L'avi Francesc

Després de treballar en la secció de Cultura del diari Levante, fou entre finals dels 50 i principis dels 70 quan es van publicar les poques obres d’història medieval que va produir Sánchez-Cutillas. Fou autora de diversos llibres i articles, com ara “Don Jaime el Conquistador en Alicante” (1957), que tracta sobre els fets del rei en l’actual demarcació provincial, i especialment sobre les relacions diplomàtiques amb Castella. De fet, sembla que Carmelina era una gran admiradora de Jaume I. També va publicar “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València” (1967), en el qual estudia i transcriu diversa documentació, i “Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón” (1969). Com veiem, només pels títols ja s’hi pot apreciar que es va interessar especialment per la monarquia i per la història política dels primers segles després de la conquesta, com era molt habitual en la seua època. Però tampoc no es pot dir que en fóra cap especialista.

Més tard va publicar un treball dins del VIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó de 1967, sobre “La fàbrica vella, dita de murs i valls” (1970). I, finalment, es va interessar per la poesia medieval en la comunicació que va presentar al I Congrés d’Història del País Valencià, titulada “Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV” (1971). Com tots sabeu Gassull és l’autor de La brama dels llauradors de l'horta de València contra lo venerable mossén Fenollar, una obra satírica de finals del segle XV.

Després de l’estudi sobre Gassull ja no s’hi dedicaria més a la Història, i es va abocar a la seua passió: la literatura. Però cal destacar encara la influència de l’edat mitjana en la seua obra poètica i narrativa. Per exemple, el títol de Matèria de Bretanya fa referència a les llegendes medievals del cicle artúric, un conjunt d’obres que la protagonista de la novel·la trobava a sa casa. I encara més, un article en forma de carta fictícia publicat el 1981 a la revista Cairell, titulat “A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat cara cosina nostra”, un presumpte text medieval del que Sánchez-Cutillas afirma ser la simple transcriptora, el qual atribueix a sor Isabel de Villena, la coneguda autora del Vita Christi.

Sor Isabel de Villena entregant la seua obra a les monges del convent de la Trinitat de València, del qual era abadessa

Des de 1981 ja mai no tornaria a publicar res, per culpa del seu desencant amb l’escàs èxit dels seus darrers poemaris, segons declararia alguns anys més tard. Amb tot, ens deixava una obra poc extensa però intensa. Evidentment, Carmelina Sánchez-Cutillas no passarà a la història com a historiadora, però tampoc no li cal. L'amor pel seu país i per la seua història, així com la qualitat de la seua obra literària i especialment de la seua deliciosa Matèria de Bretanya, justifiquen de sobres aquest petit recordatori en un blog sobre Història Medieval.

Per acabar, en aquest vídeo podeu veure l’autora a la Biblioteca Pública de València, en 2007, parlant dels seues orígens a Altea i de la seua obra.

Beyond lords and peasants. Un llibre del Grup Harca

Ja està. Després d'any i mig de gestions i d'esforços titànics, ja està. Sembla que fa una eternitat quan començàrem a donar les primeres passes, com sol ser habitual en aquests casos, que és trobar els cacaus. Però ara ja està. El treball dóna els seus fruits i ara, per fi, podem fer un tast.

Portada de Beyond Lords and Peasants

Aquest és un llibre col·lectiu en molts sentits. Abans que res perquè són diversos els autors que hi participen, i també perquè és el resultat del treball de molta gent, més enllà de la tasca dels editors. Per damunt de tot, però, és un llibre d’Harca, i això perquè tots quatre ens hem capficat en aquest projecte en la mesura de les nostres possibilitats. És per això que trobareu el logo harquià al darrere de la coberta. Com sol succeir en aquests casos, hi ha coses que s'hagueren pogut fer d'una altra manera, i d'altres que es podrien millorar. Només podem assegurar-vos que aquest és el millor llibre que hem pogut fer, donades les circumstàncies i els recursos. Nosaltres estem satisfets amb el treball realitzat, i esperem que vosaltres també ho estigueu.

Portada del darrere, amb el logo d’Harca

Per ser totalment sincers, la idea de publicar un llibre conjuntament ha estat sempre present, des dels mateixos inicis del Grup Harca. Així d'agosarats eren aquests joves investigadors. Sí, quan organitzàrem la sessió per al WEHC 2009 a Utrecht ja teníem en el cap la possibilitat de recollir els materials en un volum col·lectiu. Al remat, això es va esvair per unes raons o per altres. La possibilitat es va presentar arran del Seminari de Joves Investigadors del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que en la seua tercera edició (2011) va adquirir un caràcter internacional amb la participació dels col·legues flamencs de les universitats de Gant i d’Anvers, que ara participen al llibre. En principi, la publicació anava a ser un recull de les aportacions que uns i altres férem a sengles trobades, a les ciutats de València i Anvers. Al capdavall, però, atès que era una qüestió que, poc o molt, ens preocupava a tots, decidírem centrar-nos en l’anàlisi dels sectors benestants de la societat rural, com es desprèn del títol del llibre. No és aquest, per tant, una simple edició de papers esparsos, sinó que hem tractat de donar-hi una coherència interna, establint un objecte d'estudi comú. Analitzat, això sí, des de cronologies, perspectives i territoris diversos.



Prement ací podeu veure o descarregar l’índex en pdf

Com podeu veure, n’hi ha articles sobre el País Valencià i Flandes fonamentalment, i també un treball sobre Anglaterra. A més, inclou un pròleg del professor Ferran Garcia-Oliver, una introducció a la temàtica de les elits rurals escrita pels editors, i unes conclusions del professor anglés Christopher Dyer, de la Universitat de Leicester.

Si voleu llegir el llibre sencer podeu trobar-lo en paper a les millors llibreries universitàries de l’Estat, a la pàgina web de PUV, també a Amazon, o comprar-lo en llibre electrònic a través de les Publicacions de la Universitat de València. Esperem que el gaudiu. Enjoy it!

Zurita i el Romànic en internet

Un post molt breu per a donar-vos notícia de dues pàgines web, que potser no coneix tothom.

En primer lloc, una pàgina dedicada a la figura de Jerónimo Zurita, que van posar en marxa les institucions d’Aragó fa any i mig, arran del 500 aniversari del naixement del cronista aragonés en 1512. Zurita no va viure en època medieval i, en realitat, és un cronista d’època moderna. Però podríem considerar-lo, merescudament, com el primer historiador medievalista de la Corona d’Aragó. El gran treball d’arxiu que va fer per a documentar les seues cròniques no era gens habitual en un simple cronista del moment, i encara gràcies a ell sabem actualment diverses coses que va poder veure directament en documents que hui en dia estan perduts. Certament, Jerónimo Zurita mereixeria, almenys, un monument en cada territori de l’antiga Corona d’Aragó, i qualsevol eina que ajude a difondre la seua figura i la seua obra es queda curta.

La pàgina web conté una completa biografia del personatge, i d’altres cronistes moderns del regne d’Aragó. Però també, i açò és el més important, es pot accedir on-line a la seua obra Anales de Aragón en pdf, i existeix un cercador de documentació que inclou també l’anomenada “alacena de Zurita”, que és un recull de documentació que va recollir i conservar ell mateix al segle XVI.



Jerónimo Zurita, oli de Nicolás Ruiz de Valdivia

La segona pàgina web de la que us volem parlar s’ha presentat molt recentment, i està dedicada al Romànic. Es tracta, en realitat, d’una exposició virtual sobre aquest estil artístic i arquitectònic, planificada per la Fundación Santa María la Real, de Palencia, que per la seua senzillesa no tindria major importància si no fóra perquè està instal·lada en la nova plataforma de Google Cultural Institute. Així, com podreu veure, la plataforma de Google ofereix la possibilitat d’incorporar textos, imatges, vídeos i altres elements pertanyents als seus serveis habituals, com ara Google maps. Tot amb una navegació extremadament senzilla i ràpida, en una presentació lineal. Per descomptat, aquesta segona pàgina té una finalitat totalment difusora de la Història, presentada d’una manera dinàmica i com un primer contacte amb la matèria.



Captura de pantalla d'una part de la pàgina web sobre l'origen de Romànic

En definitiva, fruïu-les amb gust per la Història, i si us agraden doneu-ne difusió.