Entrevista a Pierre Guichard

Fa mesos, en tornar de Càller, des d'Harca vam publicar una entrevista a Richard W. Clement, i anunciàvem que era la primera d'una sèrie d'entrevistes breus que aniríem fent a diversos historiadors, de casa i de fora, conforme anàrem tenint l'oportunitat. Ja en tenim algunes fetes al rebost, però una vegada passat l'estiu no ens resistim a reprendre la publicació d'entrevistes amb la darrera que hem pogut fer, pel caràcter simbòlic que té per a nosaltres.

El 25 de setembre una representació d'Harca va marxar cap a Calp (Marina Alta), on Pierre Guichard impartia una conferència en el marc del curs sobre l'expulsió dels moriscs que ha organitzat l'Institut d'Estudis Calpins. L'historiador francés és actualment professor emèrit de la Universitat Lyon 2, però emèrit només vol dir jubilat, com especifica ell. La prudència que sempre ha mostrat en els seus escrits, a l'hora de presentar les seues tesis, es tradueix, en persona, en una manifesta modèstia. “Lamento decepcionarles”, ens diu quan ens presentem i li diem que hem vingut expressament per conéixer-lo. Quan li plantegem la possibilitat de fer-li una entrevista accepta de seguida, i gràcies a l'amabilitat de l'Institut, que ens deixa quedar-nos uns minuts a la sala en acabar la conferència, podem enregistra-la.

Potser no acaba d'entendre que alguns li donen tanta importància al seu treball, perquè ve de fora i va elegir estudiar a València la societat andalusina i l'impacte sobre ella de la feudal, com podia haver elegit la d'Algèria, que potser era el que haguera volgut. Sembla que el debat historiogràfic que es va generar al voltant del seu treball no té per a ell cap implicació fora de la història, i de la historiografia, i sempre ha expressat l'estranyesa que li causaven, i li causen, certes reaccions. Guichard va capgirar la visió de la societat andalusina que tenia la historiografia espanyola fins als anys 70, i les noves idees sobre la tribalització de la societat peninsular presentades al seu llibre Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente van xocar contra una historiografia molt condicionada per la suposada continuïtat entre el regne visigot i el món andalusí, com perquè les seues tesis foren acceptades sense més. No sé fins a quin punt el canvi profund que es va produir a partir del segle VIII és un debat superat actualment, però a l'entrevista –que tracta fonamentalment sobre això– Guichard veu que el tema encara no està tancat, i detecta una tendència entre alguns autors a recuperar vells postulats sobre l'impacte de la població àrab i berber emigrada.

Tot i que intensa en contingut, l'entrevista és breu, al voltant de 10 minuts com ens vam plantejar a l'inici per a totes les que férem. Però si voleu aprofundir més en la seua figura, a banda de llegir la seua obra, podeu veure l'entrevista que li va fer Antonio Malpica en 1992 al número 1 de la revista Fundamentos de Antropologia; i la que li va fer Josep Torró l'any 2000 al número 20 d'El Contemporani. També són força interessants els articles de diversos autors publicats per la Revista d'Història Medieval, a la secció Debats dels números 4 i 12, al voltant de l'obra de Guichard per la publicació de Les musulmans de Valence et la reconquête (Damasc, 1990-91), i la seua posterior traducció al castellà publicada per la Universitat de València Al-Andalus frente a la conquista cristiana (València, 2001).

Finalment només queda, en nom de tots els membres d'Harca, agrair una vegada més l'amabilitat del professor Guichard i el temps que ens va dedicar. Esperem veure'l de nou molt prompte per València.

Ausiàs March, poeta i... empresari

Ahir es va inaugurar a la Llotja de València el Congrés sobre Ausiàs March que ha organitzat la Institució Alfons el Magnànim, que tindrà lloc al llarg d'aquesta setmana en l'Aula Magna de la Universitat de València per a commemorar el 550 aniversari de la mort del poeta. La premsa ja ha informat dels discursos dels polítics en la inauguració d'un altre congrés més a colp de commemoració i talonari, amb una nòmina de participants de diversa qualitat. Almenys, de tot açò ens quedarà la reedició de l'obra completa d'Ausiàs March compilada per J.V. Escartí i editada per un banc, i potser les actes del congrés sobre "el nostre Shakespeare" que recolliran tot el que ja se sap sobre el poeta i no sé si alguna cosa nova.

La setmana vinent també tindrà lloc al monestir de la Valldigna la XIX Escola d'Estiu de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, que enguany estarà en part dedicada a Ausiàs March, i en el curs de la qual serà projectat el documental de RTVV Ausiàs March, cor d'acer, de carn i fusta. En realitat Canal 9 ja l'ha passat almenys un parell de vegades, la primera al voltant del 3 de març quan es commemorava la mort del poeta, però si algú no l'ha vist encara i té ganes està disponible en Youtube dividit en tres parts ací, ací i ací, perquè més o menys paga la pena veure'l(30 minuts en total).

Ara bé, el propòsit d'aquest post -a banda de donar notícia dels dos esdeveniments i enllaçar el documental- és parlar d'un altra producció sobre l'Ausiàs. Un documental que també s'ha produït per a RTVV, dins de la sèrie "Furtius de la Història", que al contrari que l'anterior presenta una visió històrica del personatge molt esbiaixada. Es tracta d'Ausiàs March, industrial sucrer (9 minuts, i el podeu veure ací), en el qual intenten contar-nos el paper d'Ausiàs March en la industria del sucre que es va desenvolupar a la Safor en el segle XV. I en principi cal reconéixer la bona intenció de la sèrie en general, que no és sinó difondre xicotets aspectes de la nostra història; i la d'aquest capítol en particular, que és explicar el vessant sucrer de March que òbviament està emmascarat per la seua obra poètica, com no podia ser d'una altra manera. Però l'Ausiàs també era un senyor feudal, una condició sense la qual mai s'hauria involucrat en aquest negoci com sap qualsevol que conega un poc el context històric. Però això pareix que ha estat oblidat pels guionistes del documental i els seus assessors, si és que ho sabien.

Sabien, almenys, que era cavaller, un “jove cavaller decidit” que va acompanyar el rei en la campanya de Sardenya. El que no ens diuen és a què va anar a aquella illa amb el rei, ni com va obtindre eixos beneficis amb els quals "es va retirar a Beniarjó per dedicar-se als negocis". Em disculpareu la ironia en el post a partir d'ara, però potser era la "campanya" de pesca a Sardenya, es va llogar en un vaixell per guanyar uns dinerets, i per això coneixia tan bé la mar com demostra als seus poemes. No obstant, no deixen de ser tot especulacions meues, perquè el documental no ens informa de la finalitat d'aquesta "campanya". El "pròsper negoci" que va dur endavant "l'empresari March" a Beniarjó, amb els diners que havia guanyat a Sardenya, va ser ni més ni menys que "la plantació de canyamel per a obtindre sucre en terres de la Safor". El que tampoc ens diuen és si aquesta iniciativa empresarial se li va ocórrer només a ell un dia mentre prenia la fresca, o pel contrari ja hi havia una infraestructura econòmica en marxa a la Safor amb tota una sèrie de companyies sucreres monopolitzant la producció en connivència amb els senyors feudals.

En qualsevol cas, "el poeta es va ficar mans en l'obra amb els seus camps" i "es va iniciar en la producció" de sucre. Primer de tot March "va aprendre les tècniques de regadiu", tal com era d'esperar perquè com tots sabem un bon empresari ha de començar des de baix, i per això va haver d'aprendre a regar. Els enginyers hidràulics eren massa cars i calia estalviar, que els diners costen de guanyar, per això va ser ell en persona, tal com ens dóna a entendre el documental, qui "va transformar en regadiu 300 fanecades de les seus terres". I així és com va construir la coneguda séquia d'en March, que conduïa i encara condueix l'aigua del Serpis fins a Beniarjó. Desgraciadament "el projecte de convertir el secà en regadiu fou tan costos que va haver d'invertir tot el que tenia", que com recordarem de l'inici del documental ho havia guanyat -honradament espere- a la "campanya" de Sardenya. Ja se sap que, en qualsevol negoci, per a generar beneficis cal arriscar capital.

Pont de Vistabella a Beniarjó, per on passa la séquia d'en Marc

Una vegada fetes les inversions necessàries, i apresa la tècnica, "al principi es va centrar en la plantació de canyamel i la collita la venia als molins de sucre". Aquesta vegada no ens ho diuen però els espectadors suposarem pel context de la frase que, de la mateixa manera que havia aprés les tècniques de regadiu, també va aprendre les velles arts de l'agricultura i es va dedicar en persona a plantar, cavar, regar, tallar i portar fins al molí la canyamel. Perquè de moment no ha aparegut en el relat cap altra persona que no siga l'empresari Ausiàs March. Així i tot, com a bon industrial, "prompte s'adonà que el més rendible no era el cultiu de canyamel, sinó la fabricació i venda del sucre", i per això "s'afanyà a bastir un molí, decisió de la qual més tard se'n penediria". Per ara caldrà suposar que el penediment degut al fet que "el treball al molí era francament pesat", i no és d'estranyar perquè aguantar les altes temperatures del trapig després d'haver estat treballant al camp devia ser esgotador per al poeta. De fet, tan esgotador que l'Ausiàs no va tindre més remei que renunciar al seu esperit individualista -com a bon emprenedor- i "contractar uns 50 homes i més de 30 animals de tir". Sembla que per primera vegada l'industrial va haver de delegar i no va fer alguna cosa amb les seues mans. També pareix que, tot i la seua esplèndida obra poètica, potser era un poc babau perquè no es va adonar que com a senyor feudal podia haver imposat als seus vassalls que treballaren ells.

Mola d'un trapig proper a Beniarjó

Desgraciadament, no tot va anar tan bé com esperava l'empresari March després de treballar dur. Ara per fi ens assabentem que ell no era l'únic que havia tingut la magnífica idea d'invertir en sucre, ja que el duc de Gandia també ho feia "i en eixes condicions la competència era impossible". La culpa del fracàs, com és obvi pel context de lliure mercat, és que "el duc tenia 7 molins, i això suposava que era ell qui marcava els preus". Per descomptat el fet que com a senyor de Gandia controlara legalment el mercat de la vila i el seu terme i posseïra el monopoli feudal dels molins no hi tenia res a veure. Tampoc el monopoli atorgat a les companyies sucreres.

En definitiva, davant la ruïna que va suposar el negoci al que tants esforços havia dedicat, "Ausiàs va anar a poc a poc perdent l'interés pel cultiu de canyamel, per a dedicar-se a coses més gratificants per a ell". La poesia, per exemple, i bé que li ho hem d'agrair perquè d'altra manera ens hauria privat de la seua obra. Els seus vassalls, segurament, també li ho degueren agrair, però el documental no ens informa sobre ells. Finalment, "desenganyat del seu paper com a industrial sucrer se'n va tornar al seu palau de València", i "mai més va voler sentir parlar d'activitats industrials ni agràries". Clar, pareix obvi: al cap i a la fi, ennoblir i poder viure de rendes no és el somni de tot burgés? Doncs l'Ausiàs ja ho era, de noble. Potser al guionista del documental li ho podien haver explicat això.

Fins ací la ironia. Com deia al principi, es tracta d'un breu documental amb evidents intencions divulgatives i d'entreteniment, al qual necessàriament se li pot permetre alguna llicència; però a tot producte històric li cal un mínim de rigor, perquè sense ell s'està llançant a la societat una visió esbiaixada del seu passat. No és normal que en un documental sobre el segle XV no es tinga en compte el context feudal, i molt menys si el personatge en qüestió és precisament un senyor. D'altra banda, és cert que molts autors han presentat la industria sucrera medieval de la Safor com un negoci, i als seus protagonistes com a gent innovadora, i és cert que ho era, però no es pot presentar a un feudal com a un empresari emprenedor. No és acceptable que en cap moment s'esmenten els vassalls camperols, als quals els senyors obligaven a plantar canyamel en les seus terres, i a lliurar-los una part de la collita com a renda. Ni que s'obvie el fet que la part no entregada com a renda fóra obligatòriament venuda al trapig del senyor, perquè era un monopoli feudal, ni molt menys que en els vassalls musulmans foren obligats a treballar al trapig del senyor a canvi d'uns salaris per sota dels preus que marcava el mercat del treball com en qualsevol sistema colonial. Així qualsevol fa d'empresari i arrisca la seua riquesa. Una riquesa que, tampoc ens ho han dit, era fruit del botí de guerra i de l'explotació dels vassalls en forma de renda. Al cap i a la fi no costava tant contar per damunt tot açò al documental, encara que hagueren hagut de llevar uns plànols d'autovia dels 9 minuts curts que dura. O algú creu que un documental sobre, posem per cas, la plantació de cotó que tenia el president Thomas Jefferson a Virgínia no esmentaria l'explotació dels esclaus negres? Doncs això.

Indígenes treballant en un trapig de les Antilles

"Regale sive ortum": la semàntica històrica, al-Àndalus i la societat feudal

Regale sive ortum nostrum, deia Jaume I en un document de 1263 en el qual feia donació d'unes terres que afrontaven amb el real andalusí que ell mateixa s'havia adjudicat després de la conquesta de Balansiya. Per què aquesta equivalència entre hort i real? Tenien un mateix significat ambdues paraules? De fet, podem traduir tranquil·lament ortum per hort i creure que Jaume I i nosaltres estem parlant del mateix? El llenguatge es basa en el fet que adjudiquem per consens una paraula a un concepte, i és per això absolutament necessari, per a una correcta comunicació, que ambdós interlocutors donen el mateix significat a cada mot. Però si això ja és difícil que passe sempre entre dos interlocutors que es parlen cara a cara, podem imaginar què passarà si un dels interlocutors fa més de 700 anys que va morir. Tenien Jaume I i els seus contemporanis el mateix concepte d'ortum que tenim nosaltres d'hort? I per què va emprar aquesta paraula com a equivalent per a fer entendre millor el significat del riyad andalusí? El seu net Jaume II va emprar l'equivalència Regalis sive palatii nostri en un altre document de 1321 per a referir-se al mateix lloc, tot i que sabem que entre mig s'havien produït bona cosa d'obres que havien transformat completament aquell real. Però aquestes dues equivalències indiquen que en realitat un real andalusí no era exactament ni una cosa ni l'altra.

Música i poesia en un jardí andalusí

En el Llibre dels fets el rei empra un curiós mot per referir-s'hi, ja que en la coneguda descripció de l'horta de Xàtiva fa menció de les més de dues-centes algorfes que hi havia, en clara referència als reals. Després al Llibre del repartiment hi queda clar, i de fet aquesta font ens indica que la rodalia de València i Xàtiva hi eren plenes d'aquests reals o riyad/s, però no sabem ben bé que eren a ciència certa. Pierre Guichard va incloure inicialment en un mateix sac els mots real i rafal, però la controvèrsia amb Mª Jesús Rubiera pel terme rahal li va permetre rectificar i estudiar-los per separat. I així va arribar a la conclusió que eren cases d'esbargiment envoltades d'un jardí tancat, propietat de l'oligarquia urbana andalusina, i situades a l'horta en les proximitats de les ciutats.

En principi la paraula àrab riyad significa hort o jardí, i en general terra irrigada. Tot i que actualment es tendeix més a traduir-la per jardí, potser per influència de la llengua francesa en la qual no tenen una paraula concreta per al que nosaltres diem hort. Nosaltres sí diferenciem actualment entre un hort i un jardí -en els quals es produeixen aliments i plantes ornamentals respectivament-, per això resulta tan perillosa aquesta traducció. Que als reals andalusins hi hauria flors sembla evident, tot i que les fonts no ho diguen explicitament, com també hi hauria gesmilers, palmeres i tarongers amargs com a ornament, i potser que en molts hi haguera fonts d'aigua amb la mateixa funció. Però segurament hi havia molt més que fonts i flors, ja que sembla igualment evident que una part del “jardí” estaria destinada a la producció d'aliments.

Reconstruccio actual al Marroc d'un suposat jardí andalusí

Com que els feudals no coneixien res igual en la seua societat, van adoptar el mot àrab –adaptat al romanç com a real i al llatí com a reallum– per referir-s'hi. Però hi ha titubejos quan es parlen del reallum sive ortum, cosa molt més comuna del que sembla. Sense anar més lluny, el Real del rei esta envoltat de propietats que en les donacions s'anomenen ortum, quan sembla de nou evident que en la concepció andalusina eren el mateix perquè aquesta era una zona de reals. Potser havia reals que no tenien cap construcció ni zona enjardinada, però en qualsevol cas és evident que els feudals hi van reservar el mot per als que sí hi tenien. De fet, hi veien diferències, i el fet que es diferencie entre real i hort mentre altres voltes s'assimile indica que hi havia elements comuns entre ambdós conceptes –per exemple la producció d'aliments– i elements que no ho eren, com ara la residència d'esbarjo i el jardí ornamental. Tot i que això ja és suposar molt.

A Granada el terme real no existeix, i empren el terme carmen, de l'àrab karm, que significa literalment vinya. Però és un tipus de propietat que es pot assimilar perfectament al real del Xarq Alandalús. Ibn al-Khatib descriu els karm/s irrigats per la séquia d'Aynamadar, situats en el vessant de la muntanya de l'Albaicín molt a prop de la ciutat, com a finques amb alcàssers ben protegits, mesquites concorregudes, sumptuoses mansions, cases de solida construcció i murtes molt verdes. Als propietaris els descriu com a gent rica que havia treballat per a l'estat, i afirma que era costum que en temps de verema es traslladaren a aquestes cases de segona residència des de la ciutat amb tota la família. Tot plegat ens indica que en aquests llocs hi havia vinyes, segurament en forma de parra, però també tota classe de fruiters com indiquen altres fonts granadines, hortalisses, i per què no, flors de jardí. Un aspecte interessant d'aquests carmens d'Aynamadar és que la descripció d'Ibn Khatib al segle XIV es pot comparar amb el Llibre d'Apeo de 1575, el qual demostra, tot i el pas del temps, que aquestes propietats eren molt més menudes del que la descripció de l'autor àrab podria fer pensar, la qual cosa ens està indicant que allò que nosaltres imaginem actualment quan llegim la descripció d'Ibn Khatim no és exactament la realitat andalusina del segle XIV, ni allò que tenia l'autor àrab al cap. Fins a quin punt és açò generalitzable a altres fonts arabs i altres temes?

Vista de l'Albaicín i els actuals carmens des de l'Alhambra

El fet que una bona part de la superfície d'aquestes finques d'esbargiment estigueren destinades a la producció d'aliment explica l'assimilació entre hort i real pels feudals. Però la conservació del mot real, o carmen a Granada, també ens diu que aquella gent tenia molt clar que allò no era el que ells entenien per un ortum. Però un ortum era un hort? Algun dia ho haurem d'aclarir.

Els topònims d'origen berber

Els pobles muntanyencs del País Valencià? D'Andalusia? No, és la Cabília...

Mai no havia comprès del tot l'enorme insistència de l'escola barceloniana en resseguir petjades toponímiques berbers fins que mitjançant els blogs Perure Alfonso i Rastres, vestigis, derelictes vaig tenir notícia d'un article de 1972 escrit per Joan Coromines segons el qual la llengua amazic no hauria tingut cap impacte sobre els noms de lloc de la península ibèrica: no arribarien ni a 20 els topònims ibèrics d'origen berber. L'estat de la qüestió, sens dubte, responia a tota una tradició arabista [sembla que] interessada a potenciar l'origen àrab [i civilitzat] dels ocupants d'Alandalús i restar importància al paper dels [bàrbars] berbers.

D'ací que en els darrers 30 anys alguns dels investigadors dedicats a la història del Xarc Alandalús, fervents partidaris de la berberització d'aquesta zona -com a totes llums indicaren els estudis pioners de Pierre Guichard-, s'hagen esforçat a cercar eixa petjada amaziga. Així les coses, només per internet s'hi poden trobar fins a 12 articles en què es fa referència a topònims procedents de tribus berbers, com ara: Àger/Benàger/Beniatjar/Benagera/Benatzar/Beniatzar/Benagira, Tiscar/Toscar, Manacor, totes les Atzenetes (com la del castell de Culla) i els derivats de la tribu Zanata, Bou Negre, totes les Favara, Mediona, Gelida/Argelita/Eslida, Vinallop, Benifallet, Benissanet, Xerta, Liétor/Letur/Letux, Artà/Artana i potser molts, molts altres.

Les mancances de 1972 eren, doncs, una simple manca de recerca, d'orientació investigadora, com ens passa en tantes altres coses...

Actualització: arran d'aquest post, l'hebraista Jesús de Prado, mantenidor de Perure Alfonso, ha reproduït un text de Federico Corriente, tot enllaçant una sèrie de textos ben interessants sobre la qüestió de l'arabització i la islamització de la població andalusina.

"Krzyżacy" (1960)

- La vida a Polònia és més dura i confusa del que em pensava...

Eixes són les paraules que Fulko de Lorche, cavaller de la Lorena que havia anat a terres de l'Europa oriental a començaments del segle XV per lluitar contra l'Islam, pronuncia avançat el film Krzyżacy, una superproducció polonesa de l'any 1960 basada en la novel·la homònima escrita en 1900 per Henryk Sienkiewicz -l'autor, per exemple, de Quo Vadis. La història narra les aventures del jove cavaller de la terra Zbyszko de Bogdaniec, enfrontat a l'orde germànica dels Teutons, caracteritzats com a malvats que fan i desfan fins a la seua gran derrota a la batalla de Grunwald en 1410 front una aliança de polonesos, lituans, tàrtars, moldaus, bohemis, moravis i russos.

Vaig poder veure-la fa poc i, sens dubte per als medievalistes que tractem de dedicar-nos a l'estudi de les fronteres de l'expansió feudal europea, paga la pena. Fruit a més de la seua època i del seu director, Aleksander Ford, un jueu estalinista que acabà suïcidant-se a l'exili nord-americà, el que en la novel·la original és una trama romanticonacionalista en contra de la partició de Polònia entre els imperis Alemany, Austrohongarès i Rus de començaments de segle XX, a la pel·lícula es converteix en un enfrontament entre Occident -encarnat pels cavallers teutònics, renans, bàvars, francesos o anglesos, explícitament dits "europeus"- i la resta del món -representat pels polonesos i el conjunt de pobles amb què finalment s'alien.

Alhora, en aquest confrontament té un paper essencial la retòrica de la frontera i de la suposada lluita en nom de Déu. Els teutons de l'orde justifiquen constantment els seus actes violents contra cristians, heretges o pagans en la duresa de la frontera, que "requereix" d'alguns excessos per tal d'eixamplar la Cristiandat, una condició religiosa, a més a més, que neguen a aquells que, tot i haver-se convertit oficialment -com els polonesos-, no volen plegar-se al seu domini social. Així les coses, el cavaller franc De Lorche, inicialment convençut de les bones obres de l'orde, arriba a espantar-se de la seua brutalitat bo i acabant per pronunciar la frase adés esmentada.

Altrament, el film gira la truita per tractar de mostrar que malgrat les acusacions de barbàrie realitzades per part dels croats occidentals contra els pobles orientals, aquests darrers són els que estan realment al costat de la bondat i la raó. Dos exemples en són el perdó del noble Jurand de Spychów al comanador de l'orde tot i haver patit una horrible tortura, o l'escena de la batalla final en què el rei de Polònia Ladislau II venç amb astúcia i prudència la prepotència dels feudals. Aquest, juntament amb els plànols realitzats des de l'interior dels cascs dels guerrers -tot coincidint amb els d'Espàrtac, del mateix any-, és un dels passatges mítics de la pel·lícula, com demostra el fet que es trobe repetidament a internet:

Ací podreu trobar l'escena pràcticament sencera. Ací o ací podeu trobar la novel·la traduïda a l'anglès. I ací podeu trobar un enllaç per a descarregar la pel·lícula en 13 incòmodes parts més els subtítols en anglès.

Avanç inicial (i provisional): ready Harca?

Com sabeu, seguidors i seguidores d'Harca, la setmana que ve comença el World Economic History Congress. Bé, en realitat el congrés arranca el mateix diumenge amb la recepció dels materials. Aquest post pretén ser, com indica el seu títol, una aturada per a la reflexió en el camí abans de partir cap a Utrecht, seu de la trobada científica. Cert és que a tots ens ompli de satisfacció participar-hi, de donar a conéixer els nostres treballs. Una satisfacció, però també una responsabilitat. No sols som nosaltres, com a investigadors individuals, el que hi ha sobre la taula; i, fins i tot, no sols és Harca: és una responsabilitat amb l'escola que ens ha fomat i continua fent-ho. Possiblement per a alguns açò és una absurditat, res estrany en aquests despersonalitzats dies que ens ha tocat viure. Però per a Harca no. Per això, ens hem preparat amb força, per a donar a conéixer un bon treball, no un simple miratge sota un títol amb potent càrrega mediàtica.
La veritat és que els primers resultats són altament encoratjadors. Si recordeu, just abans que acabara el curs férem una primera presentació del treball a Càller, en el marc del XII Congrés Anual d'Estudis Mediterrani. Doncs bé, fruit d’aquell encontre les visites a la nostra pagina web arreu del món s’han incrementat sensiblement, però de manera especial als Estats Units. Tampoc ho havíem previst, però ens ha eixit bé la jugada. També és veritat que aquesta difusió que ens oferí el CAEM ha vingut acompanyat per un prolífic estiu en el qual Harca ha produït els seus millors posts. Supose que hom estarà d’acord amb això. De nou, ha estat un canvi gens premeditat. La raó de l’evolució caldria cerca-la en una conjunció de factors com la major disponibilitat de temps per a escriure i per a la reflexió, el contacte amb noves realitats historiogràfiques i, sobretot, que esgotat l’Any Jaume I, el ritme d’actes commemoratius, congressos i exposicions d’aquest hivern ha estat nul en comparació amb l’anterior. I no serà que el 2009 no és una data significativa en la història del nostre país, tant com ho pogués ser el 2008. Altra cosa és que no hi haja diners per a cultura. Però, com deia, a poc a poc s’han fet coses. Vorem que ens depara aquest WEHC, encara que mentiria sinó reconegués que per a Harca el fet d’ésser acceptats ja és un triomf. Tanmateix, no ens aturarem ací. Veig el grup preparat per a afrontar un futur d’esforç i de treball, però de resultats, de bons resultats. Ja estem treballant en pròxims objectius vinculats a aquest projecte de recerca de les perifèries europees.
Malgrat que no hem fet cap crònica sobre el CAEM, no vull deixar en el caixó la foto de sota. Em sembla realment bona. La vaig titular Harc- donat que Royo no va poder participar en aquell congrés. El dilluns hi serem tots. Esperem, en funció dels mitjans tècnics disponibles, mantenir-vos totalment informats no sols de la nostra participació sinó del congrés en general. Farem un bon desplegament de mitjans per a cobrir bé la nostra estada a Utrecht, almenys ho intentarem. Tot plegat, responent a la pregunta del títol, Harca is ready.

Salutacions,

Del verd al blau. Al voltant de la ceràmica valenciana baixmedieval

Recentment, ha estat publicat el llibre d'Alberto García Porras, un jove investigador de la Universitat de Granada, titulat La cerámica en azul y dorado valenciana del s. XIV e inicios del s. XV. A l'espera de poder fer-me amb ell i escriure una ressenya mínimament decent, m'agradaria destacar en aquest punt les recents aportacions, tant d'aquest autor com d'uns altres, que s'han dut a terme al voltant de la producció ceràmica a Paterna, Manises i altres localitats valencianes durant els segles baixmedievals, bàsicament a partir de les fonts arqueològiques del nostre país i també realitzant una història comparada sobre altres troballes de jaciments europeus.

En primer lloc, en els darrers anys s'ha tractat de precisar molt més els conceptes. Per al conjunt de l'arqueologia especialitzada, sobretot en els repertoris internacionals, encara es ve catalogant tot aquest conjunt, i aquella procedent d'al-Àndalus o del regne nassarí de Granada, com a ceràmica «hipano-morisca», tal i com es va anomenar des de finals del segle XIX i començaments del Nou-cents. I és un terme realment desafortunat, perquè no indica les diferències formals entre tots aquests tipus d'objectes, ni tan sols diferències geogràfiques, cronològiques, en suma, de les societats que els van crear. M'estalvie argumentar allò de morisc per raons òbvies.

Més enllà de les propostes que s'han realitzat, algunes més reeixides que unes altres tot siga dit, faig només una mera observació, bo i admetent la meua precària competència en aquests afers (i em referisc ací també a la condició dels peons en les excavacions «de gestió»). Per al cas que ara ens ocupa, la producció d'utensilis de ceràmica durant els segles XIII-XVI al regne de València, bastaria simplement amb la denominació de ceràmica valenciana baixmedieval, perquè es refereix al marc en què treballaven els productors en aquesta etapa, una realitat ben diversa a un temps, però amb certs elements comuns, com mirarem d'assenyalar. Al mateix temps, engloba les diferents etapes cronològiques, en què s'inclouen diversos estils, més enllà d'un estret «gòtic». I valenciana, perquè bona part d'aquells que les elaboraven eren mudèjars, que eren també valencians, bo i que generalment amb unes condicions diferenciades i desiguals. La qüestió no pot quedar dissolta sense més en una «ceràmica espanyola» que difícilment atén a l'enorme disparitat de circumstàncies que es donaren en la península.

Un dels aspectes més rellevants és que s'ha proposat una classificació tipològica molt més acurada i, gràcies a les darreres excavacions, molt més precisa quant a la seua periodificació. Això no obstant, s'han produït diverses reflexions que, a més a més, superen l'àmbit estricte en què abans eren emmarcades. El que vull dir és que, a més d'oferir un llistat exhaustiu dels trets formals, estilístics, de materials i un llarg etcètera -una tasca que resulta del tot imprescindible, és cert, però no deixa de formar part de l'aparell tècnic-, aquests autors han tractat d'interrogar-se pel complex procés pel qual els trocets dels catxarros han arribat al lloc que han aparegut en una excavació.

De fet, mercé a això, s'han subratllat aspectes als quals amb dificultats abastaria solament el document escrit, que, val a dir, per a aquest tema és ben insuficient. Deficient, perquè molts dels seus llocs de producció en gran mesura eren de petites senyories, i la documentació que les quals van generar a penes ens ha arribat, diluïda dins el procés de dispersió dels llinatges. Deficitària, perquè la producció, la distribució i el consum local i comarcal se'ns esmuny en la documentació notarial, que és la que podria testimoniar millor el cercle econòmic. En efecte, en els inventaris post mortem anotats davant notari, els recipients d'ús diari -i n'eren, d'abundants- a penes mereixen cap atenció a l'hora de descriure'ls: una jarra xica, una jarra mitjancera, una jarra gran... Si més no, cal contrastar-ho amb l'enorme diversitat que trobem en les excavacions. I també és molt lacònica quant els carregaments de naus que partien des de València, lluny del volum de la llana que marxava o el gra que arribava.

El jaciment de l'Almoina a València, hui Centre Arqueològic

Sobre les troballes de l'Almoina, del palau de Benicarló a València o en les excavacions a Pego, J. Martí («Una manufactura a la búsqueda de paternidad ...», Atti XXXI Convegno Internazionale della ceramica, Florència, 1999, p. 195-206) ha apuntat un aspecte de primer ordre: els utensilis de la segona meitat del segle XIII tenien poc a vore amb els anteriorment conservats. Es tractava d'unes peces més pobres tècnicament i des d'un punt de vista formal, amb un estil en molts casos híbrid, i que començava a experimentar amb uns altres recursos. En unes altres paraules: si una part població musulmana que va romandre en alguns llocs de l'Horta era ben bé la mateixa, i també en uns altres centres productors després de la conquesta, i continuà amb una de les seues tasques en els forns de terrisseria, la colonització feudal va desarticular la indústria de la ceràmica andalusina anterior, en desestructurar els seus elements productius, de distribució, etc. (que en bona masura desconeixem).

Açò trenca amb la tradicional perspectiva d'una evolució sense solució de continuïtat. Però, no només. Per a aquest autor, la típica ceràmica verd-manganés, dita «ceràmica de Paterna», no apareix fins a les darreries d'aquella centúria. I no fou un producte autòcton sense més. Les característiques d'aquesta producció se'ns mostren plenament desenvolupades des d'un bell començament -tècniques d'esmaltat, a tall d'exemple-. En relació amb unes altres produccions de ceràmica esmaltada en blanc de la meitat septentrional de la Mediterrània occidental, d'acord amb la cronologia que han proposat els arqueòlegs en els últims anys, aquestes arranquen des del centre i nord de la península Itàlica -un tipus dit allà maiòlica arcaica- ja en el segle XII, sorgeix posteriorment a la Provença i el Llenguadoc, i es troba a meitat del Dos-cents a Catalunya. És a dir, com va ocórrer en altres indústries, singularment la drapera a partir de les mencions tècniques de les ordenances, la difusió de les tècniques en aquesta regió va anar seguint un moviment d'est a oest (remetem al treball de M. Cardon).

Una difusió, com adverteix Martí, que no seguí un procés linial, sinó que hi ha influències mútues i diverses, a més de l'aportació pròpia. Els nous gustos dels consumidors, un pèl més distingits i també amb millor capacitat adquisitiva segurament que en dècades passades per algunes capes socials, i les adopcions tècniques en tot aquest fenomen van possibilitar que, en la nova societat implantada a València, es donaren unes condicions favorables per al reviscolament d'un altre tipus d'indústria ceràmica.

I és que per un costat, hi havia la transmissió tècnica dins les famílies mudèjars, amb unes qualitats més desenvolupades que no en l'alfareria cristiana, les quals s'havien hagut d'adaptar a un nou mercat -recipients per al vi, olles...-. Per un altre, la voluntat dels senyors feudals de traure partit de les possibilitats que s'albiraven, al caliu de les dures condicions que s'imposaren a les aljames que hi subsistiren.

Ceràmica esmaltada verd-manganés, dita de Paterna

Si bé l'anàlisi de la documentació fins fa no massa dècades s'havia limitat a l'estudi de les ordenances tècniques, en el millor dels casos, o simplement a testimoniar la presència d'aquesta ceràmica, en els darrers anys s'ha intentat estudiar l'organització de la producció, sense la qual difícilment aquesta s'entendria, això és, de les relacions socials existents. He de dir que els treballs en aquest sentit, però, són encara escassos. F. J. Cervantes (dins el VI Simposio Internacional de Mudejarismo, 1996) s'ha aproximat al fenomen mitjançant la documentació del segle XV de la casa dels Luna. Sembla que, en general, tant a l'Horta, el Camp de Túria o l'Alt Palància, el que predominà fou una munió de petits productors, com ocorregué en altres manufactures, en aquest cas en mans de musulmans preferentment, tot i que no sols, i en què es conjugaven pressumiblement aquestes tasques amb feines agrícoles.

Els interrogants són encara múltiples: ¿hi hagué també ací una progressiva assumpció del model de família conjugal per part de la població indígena o, pel contrari, es tracta d'una ficció emanada per les fonts feudals que les prioritzaren i prenien el model de les famílies cristianes? Tot fa pensar que hi ha de les dues coses, però només una anàlisi prosopogràfica -difícil,complexa i no sempre satisfactòria-, de petites biografies dels musulmans a partir de la documentació disponible, podria aprofundir una mica en la qüestió, juntament amb la interpretació que puguen donar els hàbitats coetanis. El problema és un nuc gordià, i la seua resolució permetria entendre millor aquesta qüestió de l'organització productiva a partir de les condicions en què estaven sotmeses les mateixes famílies.

Per fer-nos una idea del volum d'aquesta indústria només a Paterna a primeries del segle XV, si atenem que es pagava una novena part del producte, es dóna un munt total de 100.000 s. (més que les rendes de tota la senyoria, que englobava Sogorb o Benaguasil). Tanmateix, mercé a la condició de monopolis, els principals mitjans de transformació, com eren els forns de cocció, restaven concentrats. Novament, els paral·lelismes amb altres exemples del sector secundari són manifestos. Aquesta circumstància permetia una millor exacció de la renda, però també l'adopció d'unes determinades característiques i l'acompliment de les disposicions tècniques. Al llarg d'aquests segles, a Paterna o Manises, bona part d'aquestes rendes provinents de la producció, però també l'explotació d'aquests forns, foren arrendades a sovint a mercaders de la ciutat de València, mentre en els casos de la terrisseria d'abast local o comarcal sobreeixiren determinants musulmans més acabalats que es feren amb aquests mecanismes. En resumits comptes, si bé no s'intervindria directament sobre la producció, tant els senyors feudals com aquests burgesos, la determinarien en bona mesura.

Aquesta organització, atesa la seua localització i les condicions ben avantatjoses per a aquells que disposaven del producte final (els paral·lelismes d'aquestes situacions es poden eixamplar amb la morera o el sucre, sense eixir de les famílies mudèjars), va ser clau per explicar els canvis que s'aniran donant per adaptar-se al consum.

Exemple de ceràmica blava i daurada, Museu de la Ceràmica de Manises

Retornem a l'autor del llibre de què parlàvem al començament. A mitjan segle XIV, la ceràmica valenciana predominant en l'exportació acabà sent la blava i daurada i, com ha assenyalat García Porras en diversos articles (singularment «Ceramiche invetriate e smaltate provenienti dalla Penisola Iberica in un borgo medievale del Ponente ligure...», Archeologia Medievale, XXX, 2003) a partir de les troballes en diversos jaciments italians, fins i tot arribà a desplaçar completament l'andalusina. Així doncs, la connexió cada vegada més intensa del País Valencià amb els mercats internacionals de l'Occident des de mitjan del Tres-cents, en aquest cas en les xarxes de la riba nord a l'oest de la Mediterrània, va propiciar que, juntament amb les altres mercaderies eixides o portades en les escales mercantils, aquesta producció anara guanyant pes. I, de retruc, que aquesta indústria continuara reproduint-se.

Un clàssic de l'estiu, IV CEHM Valldigna

Després d’un dies per a la reflexió i mentre poc a poc van arribant les fotografies crec que estem en disposició d’oferir, per fi, la crònica del què ha estat el IV Curso de Especialización en Historia Medieval. Així, de la mateixa que anualment tenen lloc el FIB o el Donington, els historiadors tenim Estella, Balaguer, Nàjera i Valldigna. Certament hom estarà d’acord en que aquest curs, almenys per als de casa, s’ha convertit en un tot un punt de trobada i un ritus d’iniciació per els estudiants de la carrera. Tanmateix, i s’ha de dir, aquest any la resposta internacional ha estat força dolenta. Caldrà seure, veure què passa, i als problemes, solucions. En aquesta edició s’han introduït algunes les novetats, ja que, almenys alguns dels estudiants participants han gaudit de l’oportunitat de presentar els primers resultats de la seua recerca. Llevat d’això, el curs ha repetit l’esquema que venia presentant en edicions anteriors. El curs comença amb el sopar de benvinguda el dimecres per la nit, amb els habituals parlaments de les autoritats. Les sessions s’inicien el dijous de matí. Aquest dia ja intervingueren l’harquer Ivan Martínez, que féu una exposició de la seua recerca en el temps atorgat, 20 minuts, i Javier Quinteros, qui per a reis demane un rellotge, perquè estigué ni més ni menys que 45 minuts. La seua intervenció, hom està d’acord en això, resultà ser, damunt, una vertadera monodia farcida d’anacronismes (jo era la primera vegada que sentia la paraula nacionalitzar i el seu camp semàntic referida al segle XV, almenys sense les cometes). Vicent Royo fou un altre dels que clavaren el temps. En 20 minuts ens féu una completa i coherent presentació de les elits rurals de Vilafranca en la transició del segle XIV i XV. Per altra banda, també s’ha de destacar la participació femenina de Noelia Rangel, el treball de la qual ja coneguem, Teresa Izquierdo i la italiana Silvia Servis. Voldria cridar l’atenció en aquest punt sobre el treball de Teresa perquè em semblen força interessants les perspectives de la jove historiadora de l’art a l’hora d’estudiar els fusters i la seua producció en la València medieval. La seua mirada és, a un temps, la de la historiadora de l’art, però també la de la historiadora, preocupant-se no sols pels productes finals, sinó també per tot el que els envolta (matèries primeres, preus, salaris, clients, destinació són algunes de les idees que va suggerir). Certament em va semblar la més interessant de totes les intervencions dels joves investigadors. Donat que un servidor havia de fer una visita guiada per Gandia al professorat italià del curs, vaig haver de parlar el dissabte de matí, abans de dinar. En 15 minuts vaig presentar les idees bàsiques de la meua línea de recerca, les elits rurals. Per la vesprada hauria de parlar Salvador Ferrando, el més roig de Sueca, diuen, però com que jo estava fent de guia, doncs no puc parlar-ne.

Per la nit tingué lloc el ja també tradicional sopar de germanor estudiantil, o simplement per fugir del sopar de l’hotel cada any més fluix. Òbviament, per la nit ha tingut lloc un congrés paral·lel on la distensió i les cerveses han ajudat a mantenir interessants diàlegs historiogràfics i d’altres tipus. El diumenge tampoc vaig poder assistir donat que tenia que agafar el vol cap a les East Midlands angleses.

No sols de pa viu l´home….

O també podem dir que no solo de alpiste vive el pollo.
Recorde com en els anys de la carrera el professor Garcia-Oliver que, per cert, crec que encara no havia aparegut per ací, insistia, parlant d’història agrària al País València, en el paper de les zones humides com a rebost de la família camperola, en directa similitud amb el paper que el bosc jugava a l’Europa continental. En efecte, davant l’esquema un tant catastrofista que situa el camperolat en els límits de la subsistència, cada vegada més investigacions venen a contradir aquests postulats. Fins ara, els historiadors han valorat molt poc, els que ho han fet, el paper, el caràcter complementari dels productes silvestres, no per al conjunt de l’economia pagesa per si pel que fa a la seua dieta. Certament el paisatge valencià ha perdut bona part dels productes salvatges que un dia pogué tenir, però si fem una aturada en el camí i reflexionem una mica se n’adonarem de seguida no sols a les marjals sinó en qualsevol espai de la muntanya o del riu els camperols tenien al seu abast tota un sèrie de productes que complementaven la seua alimentació. Les marjals i els rius són un rebost de peix, cert que de baixa qualitat (excepte les anguiles, pa fer un suquet!) però peix al remat; ànecs, conills i pardals! (si els pardals també es mengen, per molt bé que canten!) A la muntanya i els seus voltants trobareu caça menor –porcs senglars, cabres, perdius, conills, llebres- i tota un conjunt de fruits silvestres (que per això es diuen fruites del bosc!) com són les mores i les groselles, o els bolets. El problema és que el consum d’aquests productes no estava fiscalitzat i, per tant, no ha estat enregistrat en la documentació. En qualsevol cas, jo cada veig més el forment menys tirà, sense, en cap cas, negar la seua primacia en la dieta no sols del camperolat sinó del conjunt de la societat. Ara bé, sí que és cert que la societat mediterrània sembla no ser massa procliu al tast de les groselles i similars, enfront del cas britànic on, llevat del whisky, tot es barreja amb mores i groselles (blue (si les blue són d'aquest color, black, red, cran... berry). Per altra banda, el règim de pluges mediterrani sembla que no afavoreix el creixement i sobretot l’engrossiment d’aquetes fruites que solen tenir unes dimensions petites (gairebé com les de llepolia, una mica més grans) Així ni al castell de Morella ni al de Benifallim ni tampoc a Marxuquera trobareu unes mores com les angleses. Tanmateix, el que més em sorprén és que, tot i l’amplíssima oferta de mores que hi ha ací a Anglaterra, aquestes resulten prou cares, mitja dotzena d’ous són més barats que 250gr. d'aquesta fruita.
Supose, car lector que diria el nostre col·lega Alejandro Martínez d’Hostalric, cara lectora, que us preguntareu el perquè d’aquest post ací i ara. Bé, doncs perquè avui de matí, en el meu trajecte diari cap a la Universitat de Leicester, m’he trobat amb les mores que ja van prenen color, primer es fan roges i després negres. I el cas és que fa unes setmanes sols uns metres abans d’on estan fetes els fotos teníem cireres, que certament no eren millors que les cireres de Planes (però tampoc tan cares!). Cireres al juny-juliol, mores i groselles al juliol-agost. Però aquesta rebost natural, que com veieu no són més que unes mates vora el camí, ens ofereixen també pomes. En efecte, el que veieu són pomes silvestres, que deuen estar més àcides que... però que segur permeten cuinar un apple crumble deliciòs. Jo no he perdut, ja m’he estacat la primera mora de la temporada. Si com diu el refrany africà, el primer pardal que alça el vol s’emporta el tir...

El rei Jaume I, la Universitat i la investigació històrica

Tornem a l'any Jaume I

Passades ja les celebracions del huité centenari del naixement de Jaume I, tan prolixament celebrades a terres valencianes al llarg de 2008, potser paga la pena recuperar algunes reflexions que va realitzar el catedràtic d'història medieval de la Universitat de València Enric Guinot, a mode d'impressió general en finalitzar l'any, a la revista Frontissa, la publicació semestral de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. En primer lloc, i de forma un tant sarcàstica, tot imitant la llengua medieval, Guinot constata la utilitat real d'aquest tipus de commemoracions, ja que comporten una injecció monetària a les sempre malparades iniciatives historiogràfiques i museogràfiques:

És cert que als del gremi, sovint, ens cal aprofitar centenaris i mil·lenaris per rebre una mínima atenció de les Administracions per a què donen suport a congressos o publicacions (de vegades en compte de pagar un castell de focs, la qual cosa, sens dubte, és més popular i profitosa cosa per a dita Administració, tot siga dit).

A continuació l'historiador castellonenc, una vegada comprovades bona part de les aportacions realitzades pels investigadors en la llarga corrua de congressos, seminaris i trobades celebrades, apunta dues reflexions sobre l'estat del medievalisme dels antics territoris de la Corona d'Aragó. D'una banda, critica la simple ordenació cronològica de fets aïllada de tot context o reflexió, observable en la producció d'alguns autors:

La deriva banal de part dels medievalistes emmarcables en una escola positivista i conservadora que ni tan sols es reconeix a si mateixa [...] En els darrers anys, ha tornat a estendre's una historiografia -que no mai havia desaparegut-, dedicada al pur relat dels esdeveniments i de l'acumulació de fets aïllats del seu context, quan no dedica la seua atenció a qüestions merament superficials i anecdòtiques. En part, això és producte de la reculada d'una historiografia compromesa socialment davant la pressió del pensament postmodern el qual, justament, ha negat algunes de les bases fonamentals del mètode històric, però també té a veure amb la falta de rigor en la formació i selecció del professorat universitari, atenent el domini de sectors de catedràtics procedents del franquisme.

Cal dir, en tot cas, que de vegades el positivisme factual és plenament necessari, sobretot en el cas valencià en què la història política medieval sembla haver estat menysvalorada i arraconada pels grans projectes d'investigació. D'una altra banda, Guinot torna a insistir en la denúncia de les posicions historiogràfiques que es recolzen en els conceptes de "reconquesta" i "repoblació" com a termes que simbolitzen un procés de suposada recuperació legítima de les terres perdudes pels cristians a mans dels musulmans. Tot i que com ell mateix explica, actualment sabem que allò va ser un veritable procés de colonització que responia a la dinàmica de l’expansió feudal europea:

Encara avui en dia és considerable el predicament de les idees sobre la “recuperació” d'allò perdut, Espanya en bona part de les universitats de la Meseta, però que no ha d'amagar l'existència de plantejaments semblants (“recuperacionistes”) en l'àmbit català amb un marcat tret d'història en blanc i negre, de bons i dolents, que palesa el tancament mental de certs sectors acadèmics.

En el camp contrari, tanmateix, podem trobar la mateixa acusació de maniqueisme ideològic contra les postures historiogràfiques que defensa el mateix Guinot. Així es pot constatar, per exemple, en aquest fragment de la ressenya publicada per Maria Teresa Ferrer i Mallol a la pàgina 505 de l'Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005) sobre l'obra d'Antoni Virgili Ad detrimendum Yspanie. La conquesta de Turtusha i la formació de la societat feudal (1148-1200):

Hi ha gent que pensa que "fa progressista" denunciar "tòpics historiogràfics" com la reconquesta i el dret dels cristians a la recuperació de l'espai perdut, o la tendència, influïts per les nostres fonts, a comprendre més el punt de vista dels cristians que no pas dels musulmans en la llarga lluita entre tots dos mons. Però cauen en tòpics molt més absurds: com el de demonitzar l'avanç cristià sobre l'Islam a la Península perquè era cosa de "feudals" pèrfids que agredien els pobres sarraïns (andalusins) amb l'únic objecte de portar a terme l'expansió de feudal i d'aconseguir botí i rendes. Sembla una visió molt simplista.

Afortunadament, les diverses concepcions sobre la qüestió es limiten a l'exposició raonada de les postures pròpies i no han impedit el treball conjunt a l'hora d'organitzar molts dels actes científics relatius al centenari jaumí, en els quals la tasca duta a terme per la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans encapçalada per la mateixa Ferrer i Mallol ha estat fonamental. Així les coses, en la línia del que diu Enric Guinot en finalitzar les seues reflexions sobre la qüestió, depèn de la voluntat de cada investigador que la seua tasca tinga, a banda d'una utilitat historiogràfica, una finalitat social crítica:

Potser commemorar centenaris de monarques i reis com ara Jaume I tinga un risc considerable de convertir-se en uns “jocs florals”, però al mateix temps està en les nostres mans, les dels historiadors, ajudar a entendre a la societat com es va construir Europa, el que significà un model de societat feudal i, en darrera instància, d'on ve el nostre món actual amb una mirada suficientment crítica. Aquesta hauria de ser la tasca del món universitari.

Ací queda dit també.