Vicent Ferrer i el Compromís de Casp

Anunci de la sentència del Compromís de Casp, segons una recreació del pintor castellà Dióscoro Puebla (1867)

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando.

Era la fi a més de dos anys, vint-i-cinc mesos, de Corona sense rei. Una incertesa que havia subsumit els regnes d’Aragó i de València en una guerra civil entre els partidaris d’uns o altres pretendents. Arribava finalment un desenllaç, en el qual el papa Benet XIII i el dominic Vicent Ferrer tingueren un paper destacat. Tot partia de la mort, tres anys abans, del fill i hereu de Martí l’Humà. El 30 de juny de 1409 Martí el Jove havia vençut els contraris a l’ocupació aragonesa de Sardenya a la important batalla de Sanluri. Tanmateix, acabà morint unes setmanes després als 35 anys d’edat, atacat per la malària ‒accentuada, segons conta la llegenda, pels embats sexuals d’una bella dona sarda. Els consellers de Barcelona i el mateix Vicent Ferrer, que llavors s’hi trobava predicant a les multituds, foren els encarregats de portar la tràgica notícia al monarca en agost d’aquell any. La nova situació donava pas a un estat d’emergència. Tots els seus fills havien mort i no tenia descendència directa, així que el rei, als 53 anys, casà ràpidament en segones núpcies, el setembre de 1409. Mestre Vicent, sempre proper a la casa reial, n’oficià la missa de velacions, pregant pels fills de la nova parella.

Però els mesos passaren i el desitjat embaràs no arribà. En conseqüència, el rei Martí, sense modificar el seu antic testament, que únicament nomenava successor el ja difunt Martí el Jove, decidí legitimar un fill bastard d’aquest, Frederic, fruit d’una relació amb una amant siciliana. Benet XIII, que aspirava a ser regent durant la minoria d’aquest xiquet, hi donà el suport necessari i convocà l’acte de legitimació per al primer de juny de 1410. Tanmateix, tres dies abans de la cerimònia el monarca es trobà indispost i morí de seguida, el 31 de maig, sense haver resolt la qüestió successòria. Així, el millor posicionat per accedir al tron era Jaume d’Urgell, besnét d’Alfons el Benigne i l’únic pretendent que, amb Alfons el Vell de Gandia, complia amb la tradició aragonesa, que prioritzava la successió per línia masculina. Però tenia enemics poderosos, fruit de les guerres de bàndols que assolaven des de feia temps Aragó i València, que no va saber apaivagar, ans al contrari. A l’Aragó, el seu suport als Luna implicava automàticament l’enemistat amb la facció nobiliària dels Urrea i l’arquebisbe de Saragossa. I al regne de València, les accions del governador Arnau Guillem de Bellera, declarat urgellista, en favor dels Vilaragut comportà l’antiurgellisme dels Centelles. Per tant, aquell estat de coses, marcat per les bandositats aragoneses i valencianes, augmentà les possibilitats d’altres pretendents amb drets successoris per via femenina, com ara Lluís de Calàbria, fill del duc d’Anjou, o Ferran d’Antequera, infant de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En qualsevol cas, la manca de successor declarat en testament deixava la decisió en mans dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València, com a representants dels territoris que tradicionalment s’havien reunit en Parlament General per a debatre sobre els afers de tota la Corona. No obstant, si bé el Parlament català es reuní amb normalitat ‒tot i que amb l’habitual lentitud‒, els bàndols aragonesos i valencians dificultaren les reunions respectives. Així, un any després de la mort de Martí l’Humà, a l’alçada de juny de 1411, encara no s’havia arribat a una decisió sobre la composició del Parlament General, mentre les escaramusses se succeïen entre urgellistes i antiurgellistes, que llavors donaven suport a Lluís de Calàbria. Aleshores va succeir l’incident fatal que possibilità la intervenció directa de Ferran d’Antequera: el cap dels Luna, urgellista, va assassinar el seu principal oponent, l’arquebisbe de Saragossa. Els antiurgellistes, alarmats, demanaren suport als Anjou, però aquests no comptaven amb recursos militars, així que s’hagué de recórrer a un altre dels pretendents, l’infant de Castella, que ràpidament hi envià tropes. Al mateix temps, Benet XIII excomunicà l’assassí i els seus partidaris, tot aïllant la causa urgellista al regne d’Aragó. En aquells moments el papa residia a Benifassà i, precisament llavors, els Vilaragut ‒urgellistes‒ i els Centelles ‒antiurgellistes‒ es disputaven militarment el control de Morella, davant la qual cosa els jurats morellans, partidaris dels segons, també requeriren l’auxili castellà. Així, si bé en un principi Ferran d’Antequera a penes havia prestat atenció a les seues possibilitats d’entronització, ara, aprofitant l’oposició interna contra Jaume d’Urgell, adoptà una decidida posició de força.

Mentrestant, Vicent Ferrer, que havia estat tot aquell temps predicant al regne de València i a terres de Castella, aliè encara al debat successori, passà l’estiu a la cort castellana dels Trastàmara. La seua opinió acabaria sent decisiva, juntament amb la de Benet XIII, a qui sempre havia fet costat i que probablement preferia l’elecció de Ferran d’Antequera, atès que aquest li era fidel, mentre que Jaume d’Urgell havia establert contactes amb un dels antipapes de l’època. Altrament, a partir de setembre de 1411, a banda de la continuació del Parlament català a Tortosa, es reuniren els d’Aragó i de València a Alcanyís i Vinaròs respectivament, el primer antiurgellista i el segon de majoria urgellista; en resposta, es reuniren dos Parlaments de signe contrari, en minoria, a Mequinensa i Traiguera. En qualsevol cas, les negociacions per dur a terme el Parlament General no arribaren a bon port i, finalment, Benet XIII prengué la iniciativa: el 23 de gener de 1412, obviant els valencians ‒en plena guerra civil‒, suggerí als aragonesos i als catalans que, en compte de congregar una assemblea general, solucionaren l’afer mitjançant la decisió d’uns pocs prohoms. Els Parlaments de Tortosa i Alcanyís acceptaren i perfeccionaren la proposta: el nou rei seria escollit a Casp per nou compromissaris ‒tres d’Aragó, tres de Catalunya i tres de València‒, per a la qual cosa hauria d’obtenir el favor de sis d’ells, comptant amb vots en cadascun dels tres territoris.

Però, sorprenentment, els aragonesos, sense esperar la decisió de catalans i valencians, presentaren una proposta no només amb els seus tres compromissaris, sinó també amb els altres sis, amenaçant de triar rei en solitari si aquesta llista no era acceptada. I simultàniament, tot just aquell mateix dia, el 27 de febrer de 1412, els urgellistes i els trastamaristes s’enfrontaren a Morvedre, a la batalla d’El Codolar, amb una estrepitosa derrota dels primers, que fins llavors havien estat majoritaris al regne de València. Aquesta situació provocà, a més, que els valencians no pogueren enviar representants per a votar la llista presentada per Aragó fins a molt tard, de manera que es limitaren a acceptar-la, el 14 de març, puix els catalans ja ho havien fet, tot i les reticències dels principals urgellistes, que temien una majoria trastamarista. Aquesta, amb tot, no era inevitable, ja que si bé els tres compromissaris aragonesos i un de català suportaven clarament l’infant castellà, probablement el vot de la resta no era tan previsible. Els compromissaris valencians, doncs, eren decisius i, de fet, entre ells es trobaven dos persones proposades per l’antic Parlament urgellista, Bonifaci Ferrer i Gener Rabassa. Però la novetat introduïda pels aragonesos era la del germà del primer, Vicent Ferrer, que fou el primer a decantar-se per la persona de Ferran d’Antequera com a nou rei. I el mateix féu el seu germà Bonifaci, així que, sumant els tres aragonesos i el català, conformaren la majoria necessària de sis vots, mentre que els altres dos catalans optaren per Jaume d’Urgell i l’altre valencià s’abstingué.

Així les coses, la intervenció de mestre Vicent fou essencial en la sentència de Casp, tot i que possiblement mai sabrem fins on van influir en la seua decisió l’estada prèvia a la cort dels Trastàmara i els interessos polítics del papa Luna. En qualsevol cas, segurament la determinació fou la més raonable en aquells moments, atesa la feblesa de les posicions urgellistes als regnes d’Aragó i de València. De fet, les oligarquies de tota la Corona acataren majoritàriament la decisió i s’afanyaren a acceptar el nou rei. Tanmateix, durant els anys immediats a l’entronització de Ferran I, davant el seu origen estranger, es mantingué un fort sentiment urgellista entre les classes populars. No debades, el mateix Vicent tractà d’assimilar-lo als autòctons en els seus sermons: De part de pare e de mare aquest rey tot és aragonés e valencià... Ítem més, que aquest rey no ha condició de castellà, mas de cathalà o aragonés: no té amigues, tot verge vench al matrimoni... Ítem més, los castellans són molt parlers: ‘Ferrà Ferràndeç de los Arcos de los Mayores’... mas lo nostre rey a tart parle, sinó que desempache los feyts. Però no convencé a tothom i potser aquella fou la raó per la qual marxà disgustat de València, després de predicar-hi durant la Quaresma de 1413. No hi tornà mai més i, segons conta la tradició, s’espolsà les espardenyes per no emportar-se amb ell ni la pols de la ciutat i pronuncià la frase Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! I morí sis anys després, en 1419, a la Bretanya.

De congressos: Valldigna i ESSHC Glasgow 2012

Les passades vacances de Pasqua les vaig passar de congressos. Les tasques docents limiten, i molt, la possibilitat d’assistir a les conferències científiques que cada vegada s’organitzen en un major nombre arreu d’Occident. És per això que calia aprofitar l’ocasió que es presentava, ja que el curs de Valldigna i l’ESSHC tenien lloc durant la segona setmana de Pasqua, que com alguns sabeu al País Valencià és període de vacances.

Des de fa un parell d’anys el Curso de especialización en Historia medieval Santa Maria de Valldigna va traslladar la data de celebració del mes de juliol, als dies posteriors a la Setmana Santa. I la veritat és que el canvi ha estat del tot un encert, ja que sembla existir un major grau de concentració dels participants en la pròpia activitat i una mica de relaxació en general: no s’està pensant en eixir i prendre-li foc a tot, en anar a comprar, en allò d’«estic rebentat». Com sempre, el curs arrancava amb un sopar de benvinguda el dilluns a l’hotel Bayren, amb un menú ben gustós però sense excessos. Enguany, l’edició de Valldigna era la que feia VII, ja en tenim més que Rockies. La temàtica de la trobada era Saberes, prácticas y experiencias. Cultura y cotidianeidad en la sociedad medieval, una anàlisi del coneixement teòric i pràctic dels temps medievals des de diverses perspectives. Sens dubte, una de les més interessants aportacions fou la Juan Vicente Marsilla, que portava per títol «El universo de las cosas. Cultur amaterial y pautas de consumo en la baja edad media». També força il·lustrativa i suggestiva resultà la intervenció de Maria del Carmen Garcia Herrero, de la Universitat de Saragossa, sobre «La lactancia en la baja edad media. Teoría y práctica». I el grup de recerca Harca va estar representat amb la presència de Vicent Royo i un servidor, que presentàrem una comunicació que sota el títol «El valor de l’experiència. Sabers pràctics al món rural valencià» pretenia oferir una visió de la societat camperola ben allunyada de la paràlisi cultural i tecnològica que alguns pressuposaven i, encara hui, continuen pressuposant.

Participants del VII CEHM

Sense temps per a més, vaig marxar cap a Alacant, des d’on eixia el vol cap a Glasgow. La terra de William Wallace em rebia amb la típica fina pluja d’allà. Després d’una mitja hora en tren sobre la línia de costa, amb la caterva de corderets que et donen la benvinguda, finalment arribava a la ciutat. Glasgow havia estat la segona ciutat de Gran Bretanya gràcies al desenvolupament industrial, però des d’Anglaterra sempre han tractat d’enfonsar el seu creixement, i sembla que ho han aconseguit. Personalment no tenia la sensació d’estar en una gran ciutat industrial, sinó en una altra cosa. I no dic que no m’agradara, però està clar que les polítiques dels governs donen els seus fruits, i Glasgow n’és un bon exemple.

Universitat de Glasgow

L’ESSHC potser siga el congrés més gran al qual he assistit mai, més que el Rural History de Brighton o el WEHC d’Utrecht, que ja és dir. La seua immensitat encara resultat més abismal quan tot just el dia anterior t’hi trobes en un congrés, curs o trobada de característiques completament oposades, com era el de Valldigna. Davant del caràcter monogràfic d’aquest, la diversitat temàtica de l’altre, mentre a un hi ha completa llibertat horària, amb tot allò bo i dolent que això implica, les grans trobades internacionals són força estrictes amb això del temps; però en aquests congressos resulta molt fàcil entrar en contacte amb la gent, i les jerarquies, en general, s’esvaeixen. Això, per als que comencem, és d’agrair. Ara bé, amb tanta oferta un acaba saturat, no saps realment on acudir llevat de casos molt concrets, de manera que no són pocs els que opten per refugiar-se en la sala del càtering i mantenir xarrades al voltant de la feina.

Sopar de benvinguda a l'ESHCC

El dijous era el dia que tenía la meua sessió, juntament amb els col·legues de Bèlgica, sota el títol Peasant and the Market: Between Accumulation, Distress and Life Cycle-strategies. Malgrat l’ampli ventall d’oferta que n'hi havia, la nostra era l'única sessió sobre món rural a l’edat mitjana. N'hi havia més d’història rural, i n'hi havia més d’època medieval, però res tan específic. Supose que per això mateix, i per la presència d’alguns investigadors consolidats com Tim Soens o Erik Thoen en el cartell, l’assistència de públic fou significativa. De fet, algú es quedà despagat en saber que Erik Thoen no havia pogut assistir, i agafa els trastos i se n’anà. Al remat, els temes de la sessió foren la cria i comerç del bestiar, més enllà de la llana i dels tòpics que l’acompanyen, i per un altre costat el mercat de la terra, a través de diversos observatoris: Bèlgica, Polònia i el País Valencià. Possiblement aquest fou un dels grans avantatges de la trobada, la diversitat d’observatoris sobre els quals fer les mateixes preguntes. De fet, com que els participants ens havíem distribuït prèviament el text, poguérem fer productiu això que es diu torn de preguntes, al qual es va afegir el públic.

Miriam Müller fent la presentació de la sessió

L’ESSHC és una de les grans trobades del circuit acadèmic anual i bianual. Com tots els congressos de gran format, tenen al seu favor la diversitat de temàtiques, de cronologies i d’àrees, però si no coneixes ningú resulten altament impersonals, freds i avorrits. Estan fets per a l’intercanvi de coneixement i d’experiències, no per a romandre aïllat. No es tracta d’anar-hi pel simple fet de fer-ho, cal anar-hi i participar-hi; prendre'n part.

In hora mortis

L’home medieval és plenament conscient de què la seua vida és només un trànsit, un camí llarg i pedregós que s’inicia amb el bateig i finalitza amb la mort. Tot seguit arriba el traspàs a la vida eterna promesa pels evangelis i les prèdiques dels retors, si ha estat rigorós en el compliment dels preceptes cristians, cosa, d’altra banda, poc habitual. Nobles, cavallers, burgesos, mercaders, camperols, fins i tot el mateix rei, tots coneixen la fugacitat de la vida. Saben que en qualsevol circumstància, en qualsevol lloc, per inesperat que semble, pot arribar el moment d’abandonar el món dels vius, travessar les portes custodiades per sant Pere i endinsar-se al món dels morts, perquè la pàl·lida dama sovint «ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis».

I ho saben perquè, a més de la incertesa de la mort, també coneixen la volubilitat del cos humà, de la seua essència. Ho diuen les Sagrades Escriptures i els capellans ho recorden en cada sermó. Cos i ànima, carn i ossos, ombres i cendra. Això és l’ésser humà. I no cal acudir a les obres dels grans intel·lectuals escolàstics per adonar-nos-en. Un simple notari de poble és capaç de deixar per a la posteritat unes línies que ara transcriuré literalment i que testimonien la mentalitat dels homes medievals en relació a la vida i la mort. Es tracta de l’encapçalament d’un testament redactat per Antoni Sanxo a Ares, lloc del Maestrat, el 1362. Perdonem-li les errades gramaticals, perquè les paraules que ens ofereix són precioses:

«Com tota cosa per natura sie disoluble e eslengable per natura, et lo cors de la persona sie compost de quatre elements que són contraris segons les qualitats d'aquell, emperaçò lo cors de la persona és disoluble e eslengable per natura, la persona ladonchs, dementre la ànima és unida e ajustada al cors, pot e deu les obres per lo Creador a ell acomanades complir, ço és saber, ymaginació, rahó e memòria, e deu recordar les coses passades e ordenar les presents e encara les esdevenidores provehir. Et la persona com pus saviament viu e deu viure, axí com si decontinent devie morir, et com nenguna creatura de aquest món no haje nenguna cosa per la qual los seus mèrits o mereximents pusque respondre al seu Creador, ne sie covinent cosa de requirir lo divinal juhí, mas tantsolament la misericòrdia del Savaldor Nostre demanadora, et com ningú a qualsevol persona savia e discreta pensar lo esdeveniment de la […] e la ora de la qual mort, si ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis e constreny aquells morir ab intestats, et com nengun que en carn sie posat al juhí de la mort escapar corporalment no puixe per lo pecat dels primers pares ...»

La mort és per tot arreu. En les seues actuacions cortesanes, poetes i trobadors en parlen amb por i admiració alhora. Saben que hi arribarà tard o d’hora i els obrirà les portes a una vida de goig i salvació, una vida eterna al costat del Creador. Però la temen i volen defugir-la el major temps possible. Els seus versos dibuixen escenes tenebroses i, fins i tot, macabres, perquè el trànsit d’una vida a l’altra no és en absolut gens afalagador. Ho saben els lletrats i també els privilegiats que els escolten i els llegeixen, però també les gents del poble. Ningú no ha escapat a observar la monstruositat d’una mort, a la contemplació d’un cos inert i sense vida.

El 1362, Pere de Brusca, de Morella, lliura al prevere Jaume Guasc, prevere de Vilafranca, el cos del seu fill Pericó de Brusca per a què el soterre «en lo sementeri e fossar del dit loch, ... en hun taüt de fusta de pi». Així mateix, tots dos acorden que el pare del xiquet difunt puga «la ossamenta del cors pendre e traure del dit sementeri e fossa del dit loch per portar aquell a la villa de Morella, per gitar aquella dita ossamenta en huna capella construydora per vós e per la dona na Alberida, muller vostra e mare del dit Periquó, en la església major de Senta Maria de la dita villa». Sembla que el descans etern amb els membres de la família és més habitual del que s’ha pensat, perquè no són pocs els indicis que ho suggereixen.

D’altra banda, ningú no ha escapat tampoc a un vetlatori, on sembla que la dansa de la mort marque el ritme de les hores des del moment del traspàs fins l’inici del cerimonial cristià que ha de dur el difunt al costat de Déu. Terrible espera, titllada d’un profund dramatisme, perquè el mort vaga entre els dos móns, és una ànima en pena camí del purgatori. Ja en parlàrem ací fa un temps, però paga la pena recordar breument l’escena viscuda a casa del mercader Centelles, de Vilafranca, el 1411, per entendre tot aquest dramatisme. No es tracta del vetlatori, sinó del moment en què el notari Antoni Esquerdo acudeix a casa d’Antoni Centelles per rebre les seues últimes voluntats.

És la vesprada del 7 d’agost i a la cambra, a banda de Centelles, hi ha la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. «Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detengut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran difficultat», Centelles «demanà qui de paraula, qui per senyals» al notari que tragués «una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son scriptori». Esquerdo, amb l’escrit a la mà, «entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat», es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, «volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules». De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, «jatsie que ab prou afany». El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores «li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que•n fallie». Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador «fos molt agreujat de sa malaltia» i el notari «no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament». Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen «que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus».

Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta el cap de la família més important del lloc, qui mor el 28 de novembre de 1411 sense poder concloure el seu testament. En el moment de la publicació del document, «en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles» hi ha «ajustades e aplegades» un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer en el seu testament per lloar la memòria del llinatge.

Abans de la lectura del testament, tanmateix, hi hauria tot un ritual força marcat. Començaria amb el vetlatori. El difunt seria amortallat amb les robes adients per les dones de la casa, qui, de dol, el plorarien fins a l’hora del soterrar a la mateixa cambra on reposava el seu cos. A fora, els homes, parents i amics que s’aplegarien al voltant del foc o d’un cresol, prenent algun que altre got de vi i menjant els panellets que haurien preparat les joves de la casa. Per últim, els xiquets romandrien a fora de l’alberg o a una altra cambra, també en silenci, custodiats per algun adolescent que encara que no és prou gran com per estar amb els majors.

Arribat el moment, s’organitza la comitiva que ha de dur el difunt fins l’església. Al davant, la creu pertanyent al temple, si així el difunt disposava de diners per pagar-la i si havia estat disposat al testament. Per darrere, el retor, entonant les preceptives oracions, seguit de la peanya on hi ha el cos del difunt, cobert amb una gramalla de color negre. Per últim, familiars i amics, en ordre d’importància i proximitat al difunt. Les campanes han repicat a dol i tota la comunitat se n’ha assabentat. Tots observen el trànsit i hi participen de manera més o menys activa.

Segueix la missa, oficiada per tants capellans com el difunt haja disposat al seu testament –a més prestigi i riquesa, més nombre de retors celebrant els oficis–, i després el trasllat del cos al fossar, on serà soterrat. Sovint es troba al costat mateix del temple, però si no és així, s’organitza de nou la comitiva que ha d’acompanyar el difunt fins el seu lloc de descans etern. Ací el capellà predica «les oracions acostumandes e stats sobre la fosa» –segons especifica un contracte de 1336–, mentre el cos descendeix al terra. Amb el cos soterrat i amb la benedicció sacerdotal finalitza el ritual de la mort i en comença un altre ben diferent. Perquè, després del soterrar se sol procedir a la lectura del testament i a la celebració d’un dinar ritual per part de familiars i amics, però això ja forma part d’un altre àmbit de la simbologia, en aquest cas la simbologia de la vida, més que de la mort. Tot plegat, els diferents actes testimonien que tot allò relacionat amb la mort, com ocorre en vida, té la seua jerarquia, la seua ritualitat, els seus temps i els seus espais. La llàstima és que els documents no siguen més explícits a l’hora de descriure aquests moments tant emotius i carregats de simbolisme de la vida quotidiana. Caldrà esperar a la literatura de mitjan i, sobretot, finals del segle XV –només cal recordar l’obra de Jorge Manrique– per copsar la visió de l’home medieval front a la mort, encara que imbuïda d’un dramatisme major del que havia tingut fins el moment.

Time Team, Sota Terra i Arqueomanía: la difusió de l'arqueologia

El 1994, el Channel 4 britànic va engegar un nou programa de televisió sobre Arqueologia: Time Team. Bàsicament consisteix en un equip d'arqueòlegs fixos que a cada programa elegeixen un jaciment arqueològic i es plantegen unes incògnites que han de resoldre mitjançant una excavació arqueològica que ha de durar 3 dies. Només en 3 dies. A més, hi ha un presentador, en aquest cas l'actor Tony Robinson, que va explicant el procés amb paraules senzilles. Emés setmanalment en prime time els diumenges a la nit, el format va tindre tant d'èxit entre el gran públic que a hores d'ara encara s'emet, i enguany va per la temporada 19, amb quasi el mateix èxit que el primer dia. En principi la idea és bona: difusió de la història i difusió de la metodologia científica de treball, d'una manera que s'allunya dels documentals de tota la vida, perquè fa l'espectador partícip del procés de recerca d'una forma afable. En realitat és un típic reality show però aplicat a una disciplina científica. Si voleu veure algun exemple, a YouTube n'hi ha episodis per parts, ja que els 256 programes fets fins ara estan disponibles a la seua pàgina web però només es poden visualitzar des del Regne Unit.

L'equip de Time Team

El 2009 el programa va fer el salt oceànic i el canal PBS dels Estats Units va començar a emetre Time Team America, mentre que més a prop de nosaltres ha estat TV3 el canal que va començar a emetre el 2010 un programa amb el mateix format, denominat Sota Terra. En aquest darrer cas, el presentador és l'actor Fermí Fernàndez, i el director de l'equip d'arqueòlegs és Eudald Carbonell, que és catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili però que és més conegut pel seu treball al jaciment d'Atapuerca. Apareixen també un seguit d'arqueòlegs fixos que ja anireu coneixent en veure el programa, i a més a més en la major part de les ocasiones tenen l'ajuda d'historiadors locals que ja han estudiat abans el jaciment parcialment, i que òbviament indiquen el que cal fer. A l'igual que en el cas del programa original britànic, els períodes tocats en els diversos capítols van des de la prehistòria a l'actualitat (fins al punt que arribaren a excavar un abocador dels anys 80 del segle XX). Entre ells, per descomptat, trobem diversos capítols dedicats a temes medievals, dels quals us n'oferim ací una selecció des de la seua pròpia pàgina web. La resta, si us interessen, també estan disponibles.

El primer capítol de 2010 va estar dedicat al que anomenaren "l'origen de la Reconquesta" (sic), i més concretament al guerrer fronterer Arnau Mir de Tost, per a la qual cosa van anar fins al castell d'Àger, a la Noguera. Si no coneixeu qui és el personatge, potser els lectors habituals d'Harca el recordareu perquè va aparéixer fa unes setmanes en el post que vaig dedicar a la conquesta de Barbastre de 1064, com un dels magnats o senyors que controlaven la zona. La incògnita a resoldre serà saber si abans del castell d'Àger construit per Anau Mir ja existia una fortalesa andalusina, i si la vall estava poblada en aquell moment per musulmans o per cristians de frontera.

Un altre dels capítols de la primera temporada va ser el dedicat a l'anomenada Domus del Pi, la qual és qualificada per a vendre-ho com "la casa més antiga de Catalunya". En principi sembla tractar-se d'un centre de producció alt-medieval emplaçat en la vall de Sau, a Osona, que fins i tot podria haver estat carolingi segons les hipòtesis inicials a comprovar, tot i que la documentació escrita no l'esmenta fins a finals del segle XII. Els resultats de les proves de Carboni 14, òbviament obtingudes mesos després d'haver enregistrar el programa, portaran sorpreses.

De la temporada d'enguany podem veure el capítol dedicat a la ciutat de Balaguer, en el qual es proposen comprovar si en època andalusina va ser una de les ciutats més grans de la Marca Superior d'al-Andalus. Per a fer-ho buscaran cases a banda i banda de la muralla, i també tombes musulmanes per a comprovar la mida de la necròpoli andalusina.

I finalment un dels darrers emesos sobre l'edat mitjana és el dedicat a Santa Maria de Vallsanta, un monestir femení de monges cistercenques del segle XIII emplaçat a Guimerà, comarca d'Urgell. Més concretament està dedicat a la seua primera abadessa, Agnès de Guimerà, i un dels objectius serà trobar la tomba d'aquesta monja, així com intentar saber per què l'església és més menuda del que inicialment es va dissenyar.

Fins ací m'he limitat a donar la informació justa perquè pugueu veure'ls sense estar condicionats i extragueu les vostres pròpies conclusions. Ara bé, tots necessiten comentaris i crítiques, algunes serioses, de les quals només diré les que em semblen més grosses. La contextualització històrica donada al programa d'Arnau Mir és deplorable, amb tanta reconquesta per tot arreu i el tractament del personatge com un heroi i croat. A més, les conclusions sobre la població són més que dubtoses, ja que no es data la tomba. Els resultats obtinguts a la domus del Pi no tenen ni cap ni peus, malgrat que el plantejament inicial era molt interessant, tot i que cal reconeixer que es va fer un gran treball en la muralla. Amb el programa sobre Balaguer tenim un cas paregut al d'Arnau Mir, en el platejament de la contextualització històrica, el qual només es salva, en part, gràcies a les intervencions de la directora del museu local; i òbviament no es resol el problema plantejat perquè en 3 dies no es poden fer miracles. Finalment, el programa dedicat al monestir parteix d'un plantejament absurd, per dedicar-lo exclusivament a localitzar la tomba d'un personatge concret que no pot aportar res per si sola. I tot això deixant de banda qüestions secundàries i generals del programa, com ara l'excessiva teatralització dels guions, o el fet de voler fer-nos passar per directe coses que estan clarament preparades. A vegades, fins i tot, “massa preparades”, segons la rumorologia.

Qüestió diferent és el tractament que es dóna a l'Arqueologia en general a tot el programa. En realitat, allà on s'ha emés el format s'ha repetit el mateix debat entre els arqueòlegs locals, ja que hi ha qui defensa que és una manera de difondre què és l'arqueologia, la seua metodologia, i trencar amb el tòpic caça-relíquies d'Indiana Jones; mentres que per a altres és una banalització grollera de la metodologia científica. En qualsevol cas no deixa indiferent els professionals. Jo, una pregunta que em faig és si també es podria fer un reality així sobre Biologia, posem per cas, o Física. Això, és clar, són materies serioses. Tot i això, personalment pense que la idea en si és bona, però que hi ha coses que no s'han fet bé. Des del programa original britànic hi ha diversos errors de concepció que venen marcats per les necessitats televisives, però que malbaraten el resultat des del punt de vista científic, dels quals el principal és, sens dubte, el fet de limitar l'excavació a 3 dies. Òbviament és un programa de televisió, i amb un pressupost limitat, per la qual cosa no es poden plantejar excavacions de mesos, com deuria ser; però una excavació d'una o dues setmanes, segons el cas concret, també es podria condensar en una hora de programa. No fer-ho, suposa presentar unes actuacions molt superficials, i uns resultats molt provisionals, que quasi sempre es presenten com a definitius, i després passa el que passa. De fet, és obvi que no tot es fa en 3 dies, perquè quan arriben al lloc hi ha hagut necessàriament un procés de documentació i planificació amb els historiadors locals que no s'ensenya. Fins i tot les actuacions amb georadars han hagut de fer-se abans, tot i que no es diga.

Un altre aspecte que veig millorable és el fet que n'hi haja un únic director de l'equip per a tots els períodes històrics, ja que al meu parer deuria haver-hi un director diferent per a cada capítol, depenent del període històric. De fet, en el cas britànic també n'hi ha un sol director, però ocasionalment apareix un co-director quan es tracta de jaciments del Bronze o d'època romana. No sembla que n'hi haja cap dubte sobre la solvència del doctor Carbonell en l'àmbit prehistòric del qual és expert, però crec que el tractament que s'ha fet dels jaciments medievals excavats deixa molt que desitjar; i encara que òbviament no ha fet ell els diàlegs representats, ni ha programat l'excavació realment, sí és qui dóna la cara i apareix com a director científic als crèdits del programa. En realitat, ací tenim la vella polèmica sobre si els arqueòlegs són o no són historiadors (incomprensiblement, alguns diuen que no ho són). Una cosa són les excavacions d'urgència en jaciments urbans, on apareixen restes de tots els períodes i la finalitat de les quals és documentar les troballes abans que siguen destruïdes; i una altra cosa molt diferent és una excavació programada que es realitza amb un objectiu científic concret, per a la qual no val qualsevol arqueòleg. Cal ser expert en el període, cal ser historiador, i no només un tècnic d'excavació.

Per acabar, cal dir que encara hi ha en antena un darrer programa sobre Arqueologia que també es diferencia del típic documental, però que no presenta el mateix format que Time Team, o Sota Terra. Es tracta d'Arqueomanía, emès per La 2 de Televisió Espanyola els diumenges al migdia fins fa uns mesos, quan va acabar la primera temporada. També trobem un presentador alié al món acadèmic, en aquest cas l'empresari i ex-ministre del govern espanyol Manuel Pimentel, però ací no s'excava res en directe, sinó que es fan reportatges sobre jaciments que ja estan en marxa, i s'entrevista els responsables. També es visiten els laboratoris, en els quals actualment es fa tant de treball o més que a peu de jaciment. Sens dubte, es tracta d'un programa que des del punt de vista comercial és molt menys atractiu, però que des del punt de vista científic és molt més correcte i adequat. Personalment, m'agrada molt més aquest segon format i, encara que, amb seguretat, no resistiria un prime time, per al forà de la història que de veritat està interessat resulta igualment atractiu, i permet un acostament de la societat a l'arqueologia més correcte i real.

Pimentel entrevistant el director del Museu de Medina Azahara en un dels reportatges

En el post sobre Umar ibn Hafsun i Bobastro ja vau poder veure un menut reportatge d'aquest programa, però si esteu interessats en veure els 13 programes de la primera temporada podeu fer-ho a la seua pàgina web. En qualsevol cas, més o menys recomanables, fruïu dels 3 programes esmentats tant com pugueu, que no tots els dies es parla d'Història a la televisió.

Roc Chabàs, la passió pels arxius

El sacerdot i historiador Roc Chabàs (Dénia, 1844-1912)

L'historiador de la Renaixença valenciana. Així l'anomenà el bibliòfil Manuel Bas en la biografia que li dedicà en 1995, en ocasió del 150 aniversari del seu naixement. Potser siga una qualificació excessiva, ja que la influència del romanticisme liberal d'un autor anterior, Vicent Boix (1813-1880), possiblement tingué un efecte més directe sobre les primeres generacions de renaixencistes que s'interessaren plenament pel passat històric valencià durant la segona meitat del segle XIX. En qualsevol cas, el ben cert és que Roc Chabàs ocupà un paper primordial dins dels inicis de la historiografia valenciana moderna i des d'El blog d'Harca volem recordar la seua figura aprofitant l'avinentesa que tot just demà farà 100 anys que va morir, puix va faltar el 20 d'abril de 1912. Així ho commemorarà també la ciutat on va nàixer, Dénia, on hi ha preparada tota una sèrie d'actes per homenatjar-lo, com ara el descobriment d'una placa a la seua casa natal, la impartició de dues conferències sobre el seu llegat fotogràfic i la seua tasca com a historiador, o la inauguració d'una petita exposició a la Casa de Cultura.

La veritable importància de Roc Chabàs, com va destacar Mateu Rodrigo en estudiar la seua faceta com a medievalista, radica en el fet que fou el primer autor que aplicà rigorosament el mètode positivista a l'estudi de la història valenciana. Amb ell començà al País Valencià la investigació moderna en els arxius i l'anàlisi crítica de la tradició anterior mitjançant l'examen directe de les fonts. És a dir, que a partir d'ell la historiografia valenciana començà a esdevenir una ciència en la qual totes les afirmacions realitzades anaven acompanyades del seu corresponent suport documental. Eixa obsessió fou la que l'acompanyà durant tota la seua carrera en uns moments en què els arxius valencians restaven en silenci, davant l'escassa activitat de la historiografia local. I en fou més conscient, com més estudià i més investigà. Sabia que l'exhumació de la ingent quantitat de dades conservades als arxius era una condició sine qua non per a l'avanç de la història valenciana: depositados están en informe montón, pasto de ratones y sabandijas, los documentos de la venerable antigüedad.

El seu primer estudi, però, atengué a un únic arxiu, el de Dénia, les informacions del qual combinà amb obres anteriors i informacions arqueològiques per compondre la seua Historia de Denia (1874-1876). Exercia llavors, als 30 anys, com a rector d'una parròquia de la mateixa ciutat valenciana i la monografia li valgué per a ser admès com a acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia. En 1880 continuà amb els temes locals, publicant la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1582-1658), on aplegava la vida i molts dels escrits d'un popular franciscà denienc del segle XVII. I uns anys més tard, en 1886, començà la tasca que li donaria renom i on publicà una bona part dels seus estudis i dels centenars de documents que transcrigué amb tota cura paleogràfica: la revista El Archivo, que ell mateix dirigia i sufragava. En ella, a més a més, col·laboraren molts altres historiadors i filòlegs valencians, espanyols i europeus, arribant a ser considerada la millor revista de ciències històriques de l'Espanya de l'època. Chabàs, per exemple, hi publicà sobre temes tant diversos com els mossàrabs de Balansiya, els orígens de la vila de Gandia, el primer senyor nobiliari de Dénia, la conquesta cristiana d'Alzira, els pactes entre al-Azraq i Jaume I, o l'amant d'aquest últim, Teresa Gil de Vidaure (actualment es poden consultar els índexs preparats en 1978 per Carmen Barceló).

Revista El Archivo (1886-1893), editada per Roc Chabàs

El Archivo es publicà durant set anys, fins a 1893, però els nous càrrecs eclesiàstics que ocupà Chabàs l'obligaren a deixar-ho estar. En efecte, en 1891 fou nomenat canonge de la catedral de València i un poc més tard arxiver capitular, de forma que a partir de llavors la sistematització de l'enorme fons arxivístic de la seu valentina ocupà els seus esforços prioritaris. I, ultra això, continuà publicant altres treballs, com l'edició del manuscrit Antigüedades de Valencia (1895) de Josep Teixidor, que havia restat inèdit des de 1767, un opúscul sobre Arnau de Vilanova (1899), una interpretació sobre la iconografia de la porta romànica de la catedral de València (1899), un exemplar estudi sobre la Génesis del derecho foral valenciano (1902) o les primeres edicions modernes de La brama dels llauradors de l'horta de València de Jaume Gassull (1901) i L'Espill de Jaume Roig (1905). Finalment, a més a més, ocupà els darrers anys de la seua vida en la confecció de l'Episcopologio valentino, un vast estudi sobre la història del cristianisme a la diòcesi de València, del qual només pogué publicar el primer volum (1909), des del segle I al XIII.

Tot plegat, el llegat de Roc Chabàs, passat pel tamís dels 100 anys de corrents historiogràfics que ens separen d'ell, és ben vigent. La passió pels arxius, per les informacions inèdites que poden contenir els documents originals, és encara una de les bases de la història ben feta. Sabem que això no és tot. Cal la formulació prèvia de qüestions rellevants i la interpretació global de les dades reunides, però l'anàlisi crítica d'un corpus documental consistent continua constituint un dels fonaments cabdals de la història com a ciència.

Postdoc 2012 (JdC, RyC, ICREA)

Aquest no era el post que tenia preparat per a hui, però les circumstàncies manen. Cada cert temps sembla que la Setmana Santa serveix d’excusa als polítics per a fer de les seues, des d’aquell Dissabte Sant Roig d’Adolf Suárez. Aquesta vegada ha estat el Dimarts Sant el dia escollit per a fer pública una convocatòria, la de les ajudes postdoctorals. Als valencians, la notícia es ha pillat en dies laborables, però a la gent de la resta de l’Estat, que des del divendres passat està de vacances, igual sí. Tot i que, la veritat, tal i com estan les coses, em costa d’acceptar que algú que sol·licitarà una postdoc estiga a Sierra Nevada o a la Concha de vacances. Certament, des del divendres passat, quan es feren públics els pressupostos, i ja abans, els investigadors més joves –bo, amb més de trenta anys- les veien vindre. Alguns pronosticaven, fins i tot, la desaparició dels programes de continuació de la recerca (JdC, RyC, ICREA). Des dels usuaris d’harca a facebook i twitter hem estat rellançant notícies al respecte a fi de donar la màxima difusió possible.

Les dades són contundents, esfereïdores. Segons sembla, el programa de formació postdoctoral consta, únicament, de 150 beques per als investigadors. Això vol dir que, respecte a l’any passat, s’han eliminat 100 beques, 100 vides truncades, 100 somnis esvaïts. I una tragèdia si ho comparem amb 2010, quan la convocatòria comptava amb 350 beques. En dos anys s’han liquidat el 57% de les beques entre els dos partits majoritaris, com va apuntar Vicent Baydal al seu perfil de facebook. L’excusa, per tots coneguda, la crisi. Llavors, la solució de la classe política davant la situació de canvi i reestructuració del mercat és repetir aquelles fórmules i patrons que, justament, són els que ens han portat a la situació actual. No podreu dir que l’Estat no intervé en l’economia, i tant que ho fa. No direu que s’empenta la ciència, i tant, però cap al fons. La intervenció en els mercats de l’Estat espanyol poc té a veure amb el keynesianisme, és només per a assegurar la supervivència de certs elements del sistema. 2000 milions menys per a investigació. L’educació cau un 21,9% davant del 2% de la Casa reial. I què us diré de la amnistia fiscal?

Aquest és el model que es vol fonamentar en aquest Estat. Si Alemanya és sinònim d’eficiència, de compromís i d’èxit, Espanya és dels toros y las verbenas, de la borratxera gratuïta i de la corrupció, també gratuïta; no per als ciutadans, sinó per als corruptes. Res de tot això importa, perquè Espanya també és sinònim d’èxit esportiu: panem et circenses.

València: un mercat medieval. Entrevista a David Igual

Amb motiu de la celebració del col·loqui internacional Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, que tingué lloc a València entre el 27 i el 29 d’octubre de 2011 i del que ja en parlàrem ací, tinguérem ocasió de conversar una bona estona amb David Igual Luís. Format al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, des de 2001 és professor titular d'Història Medieval al Departamento de Historia de la Universidad de Castilla-La Mancha. Tanmateix, la seua acollida a terres manxegues no li ha fet oblidar el seu àmbit d’estudi i de recerca, la integració del regne de València en el comerç internacional durant la baixa Edat Mitjana. De fet, la seua tesi, defesada el 1996, s’ocupava de Valencia e Italia en el siglo XV. Rutas, mercados y hombres de negocios en el espacio económico del Mediterráneo occidental. Com podeu imaginar, la conversa ens dugué irremeiablement a parlar d’economia, comerç i negocis mercantils.

Ara bé, més que respostes contundents, el que ens oferí David Igual foren matisacions, puntualitzacions molt encertades per entendre les relacions comercials als segles medievals, l’articulació dels espais econòmics a l’àmbit internacional i la integració dels mercats interiors. Com diu ell mateix, no hi ha respostes absolutes, sinó que, tot depenent de l’òptica des de la que s’aborden les problemàtiques, s’obtenen unes respostes o altres. Els exemples, ben clars. No és el mateix analitzar el fenomen de la integració en les rutes de comerç internacional des del punt de vista dels centres de desenvolupament, que fer-ho des de les perifèries europees. No és el mateix parlar de la ciutat de València, que de qualsevol altra vila del país, amb uns trets marcadament rurals, però també urbans, a mig camí entre petites ciutats i grans viles. Cal, per tant, dur a terme profundes matisacions conceptuals i metodològiques per entendre l’articulació de les relacions econòmiques a l’àmbit europeu baixmedieval i la integració dels diversos espais econòmics en base a uns preceptes o a altres. La resta, millor l’escolteu directament de David Igual, a qui agraïm la seua amabilitat per concedir-nos part del seu temps per fer aquesta entrevista.

Missatge

Aquest blog romandrà tancat el 29 de març per la Vaga General

This blog is on strike
Este blog está en huelga
Ce blog est en grève

La conquesta de Barbastro en 1064: una croada avant la lettre?

L'estiu de l'any 1064 un exercit cristià va posar setge a la ciutat musulmana de Barbashtûr, al nord de l'actual Aragó. El Papa havia emés una bulla en la que prometia indulgències a qui participara en aquesta campanya contra els musulmans d'Hispània (ço és, Alandalús), un fet sense precedents en aquell moment, i la notícia va córrer per tot l'Occident cristià. A la crida papal havien acudit alguns guerrers aragonesos, malgrat que el jove rei Sanxo Ramires no hi participava directament perquè les seues forces estaven molt delmades després de la derrota en la batalla de Graus, en la qual havia mort són pare el rei Ramir I. També participava en l'exercit un contingent important de catalans, liderats pel comte d'Urgell, Ermengol III. I sobretot n'hi havia francs, molts francs, el gruix principal de l'exercit, d'entre els quals destacava el duc d'Aquitània, Guillem VIII, amb un important nombre de vassalls del migdia francés; i també normands vinguts de Normandia i del sud d'Itàlia (territori que controlaven en aquell moment).

Barbastre en l'actualitat

El fet que per primera vegada el Papa haguera cridat a la guerra santa, prometent indulgències, i el gran nombre de combatents estrangers que participaren en aquella campanya, ha portat algun autor a considerar aquesta guerra com una vertadera croada, malgrat que encara faltaven més de 30 anys perquè començara la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099). Amb tot, la majoria l'han anomenada protocroada o precroada, mentre que molts altres han negat contundentment que la conquesta de Barbastre de 1064 fóra una croada, ja que aquesta només podria tindre el propòsit d'alliberar Jerusalem i Terra Santa. Tot i això, Barbastre apareix sempre esmentat en qualsevol treball sobre les Croades com un clar antecedent, independentment de la qualificació que reba la campanya per part de l'historiador de torn, i ocupa un lloc especial en la recerca sobre la formació dels conceptes de croada, guerra santa i guerra justa. De fet, el debat sobre la conquesta de Barbastre en 1064 fa anys que dura i, en efecte, és tan absurd com ho sembla a primera vista, ja que mentre els historiadors discutien si això era o no era una croada, restaven per resoldre qüestions tan importants com ara per què es va produir aquella campanya, o per què l'exercit franc va elegir Barbastre com a objectiu. En definitiva, conéixer quins canvis es van produir en aquell moment perquè començara definitivament l'expansió feudal sobre Alandalús.

Per a la majoria dels autors interessats en la història de les ideologies aquesta campanya continua sent “un enigma”. Barbashtûr era una madina menuda en el segle XI, fins i tot mediocre en els vessants econòmic i cultural. Les seues defenses, construïdes uns 200 anys abans, en època emiral, tampoc eren especialment fortes. Llavors, per què l'exercit franc va assetjar i arrasar aquesta localitat? La resposta, en realitat, no és cap enigma si fem un repàs a l'escenari local en els anys anteriors a la conquesta, tal com ha mostrat més recentment Carlos Laliena. Saragossa s'havia convertit en un dels poders musulmans més importants d'Alandalús, junt a Toledo, després de la caiguda del Califat, i a més era l'encarregada de guardar la frontera amb els cristians. A la mort de Sulayman al-Musta'in en 1047, el fundador de la dinastia dels Banu Hud que governava la taifa de Saragossa, es va repartir el territori entre els seues fills, però prompte un d'aquests, Àhmad al-Múqtadir, va recuperar la totalitat del territori incorporant a Saragossa les ciutats de Tudela i Tortosa entre altres, amb l'única excepció de Lleida, que va quedar en mans del seu germà Yússuf al-Mudhàffar. En 1064, doncs, Barbashtûr estava al bell mig dels dos poders andalusins enfrontats, en una espècia de terra de ningú, i aquesta va ser una de els raons per les quals els francs van elegir aquesta localitat. Però no va ser l'única. Cal fixar-se també en el que feien els nobles aragonesos i catalans en aquests anys.

Representació teatral del Setge de Barbastre, que es fa cada any en aquesta localitat

La debilitat dels musulmans en aquelles dècades prèvies, a causa dels enfrontaments mutus, havia animat els barons cristians a augmentar la seua agressivitat sobre al territori andalusí, només pal·liada en part pel pagament de pàries. Les rebia el comte de Barcelona i el d'Urgell, les rebia el rei d'Aragó i el rei de Pamplona, fins i tot el rei de Lleó rebia pàries de Saragossa, però també les rebien barons fronterers com Arnau Mir. Les despeses per a l'estat taifa eren, doncs, immenses. Amb tot, Arnau Mir no renunciava a ocupar castells i construir-ne de nous, malgrat rebre les pàries. Tenia castells a la vall d'Àger, va aconseguir que els comtes li cediren més castells al nord de la plana de Lleida, des dels quals assetjava aquesta madina i també Balaguer, i finalment n'aconseguí més entre els rius Cinca i Noguera Ribagorçana, traslladant cap a l'oest el seu camp d'operacions. En definitiva, cap a 1059 Arnau Mir controlava una trentena de castells en la frontera de la Ribagorça amb les taifes de Saragossa i Lleida, la qual cosa el convertia en un poder important de la zona (vegeu mapa més endavant). Per la seua banda, Ramir I d'Aragó notava que Arnau Mir i els comtes catalans començaven a guanyar molt de terreny i feien perillar les seues possibilitats pròpies d'expansió, per això intensificà les relacions amb Pamplona i mamprengué una política d'aliances matrimonials amb el duc d'Aquitània. Aquest punt és molt important per entendre després el que passarà a Barbastre. Cap a 1055 començà també a fortificar el curs alt del riu Cinca, amb la construcció de torres i castells, però la iniciativa continuava en mans del catalans: Ramon Berenguer I de Barcelona trencà el seu pacte amb al-Múqtadir i s'alià amb Ermengol III d'Urgell, en un pacte que incloïa també Arnau Mir, per a ocupar nous castells i territoris andalusins a l'est del territori controlat per Arnau. Uns mesos després, entre tots tres controlaven tota la Ribagorça, i estaven en disposició d'amenaçar Lleida, el baix Cinca i Saragossa (vegeu, de nou, el mapa de més endavant).

No solament els andalusins temien per aquest avanç territorial. També el rei d'Aragó veia una vegada més perillar la seua expansió sota l'amenaça dels catalans, situació que s'agreujava quan en 1058 intentava ocupar el castell de Bolea, prop d'Osca, i fracassava. Tanmateix, de cop i volta la política d'aliances regionals va canviar, afavorint Ramir I: Ermengol d'Urgell i Arnau Mir s'allunyaren del comte de Barcelona i s'aproparen al rei d'Aragó, mentre que aquest darrer aconseguia un beneficiós pacte amb Sanxo Garcés IV de Pamplona, en un moment d'extrema debilitat d'aquest. A més, Arnau Mir contactava per primera vegada amb el Papa i es posava sota la seua protecció, just abans de començar a acostar-se als aragonesos, i Ermengol segellava una aliança matrimonial amb Ramir. Davant d'aquesta nova situació, doncs, en 1062 el rei d'Aragó començava a ocupar fortificacions andalusines, les quals infeudaria a Arnau Mir posteriorment. I a l'any següent, en 1063, Ramir I ho intentà amb Graus, un punt decisiu per a controlar el riu Cinca, però fracassà. L'exercit reunit per al Múqtadir de Saragossa, la major part del qual estava format per mercenaris castellans, aconseguia vèncer els aragonesos, i el mateix rei moria en la batalla, just l'any anterior a la campanya de Barbastre que ara ens ocupa. La situació de l'escenari regional en aquell any, doncs, era aquest:

Mapa de l'escenari dels fets ens els anys anteriors a la conquesta de Barbastre (es pot ampliar per veure'l amb detall)

Després de la derrota de Graus i la mort de Ramir I, Aragó es va trobar en una situació perillosa, amb un exercit delmat i un nou rei, Sanxo Ramires, de només 18 anys. Tradicionalment s'ha atribuït al Papa el fet de mamprendre l'organització de la defensa del regne, que en efecte va emetre una bulla per a prometre indulgències a tots els que acudiren a lluitar contra els musulmans d'Hispània (malgrat que la majoria de l'exercit vencedor en Graus eren mercenaris castellans), i segurament va emprar les seues influències sobre els normands del sud d'Itàlia. Amb tot, sembla que aquest només va ser un complement, ja que la decisió principal d'acudir fins a Aragó a lluitar contra els musulmans com a resposta a la batalla de Graus sembla que va correspondre en realitat al duc d'Aquitània, que, com ja hem vist, mantenia aliances amb el rei d'Aragó, i que va ser qui va mobilitzar els francs, ajudat per la perspectiva de botí i la possibilitat de participar en una guerra santa amb el suport del Papa.

A la primavera de 1064, doncs, tot estava preparat. Una part dels francs creuaren els Pirineus per la costa, com testimonia una carta del Papa dirigida al bisbe de Narbona en la qual el comminava a protegir els jueus de l'atac d'aquest exercit, i una vegada a Catalunya s'ajuntaren amb les tropes d'Ermengol III d'Urgell i mamprengueren camí cap a l'Aragó. El gruix dels francs, però, amb el duc d'Aquitània al capdavant, creuaren els Pirineus per Somport, amb el beneplàcit del rei Sanxo Ramires. Segurament cap al mes d'abril saquejaren la comarca d'Osca i assetjaren la madina, però de seguida alçaren el campament i posaren rumb a Barbastre. Per què canviaren d'opinió i elegiren aquest altre lloc? Si observem el mapa adjunt, en el qual es resumeix tot el que he explicat fins ara, les raons són més que evidents. Als francs probablement els donava igual saquejar una ciutat que altra, tot i que com ja he explicat adés l'emplaçament de Barbastre en terra de ningú entre les taifes enfrontades de Saragossa i Lleida afavoria l'elecció. Tanmateix, als catalans i, sobretot, als aragonesos, no els era igual un lloc o un altre. Barbastre era el tap que impedia continuar l'avanç cap al sud per la conca del Cinca, l'empresa que havia iniciat Ramir I i en la qual havia mort durant l'intent de prendre el castell de Graus, just al nord de Barbastre; i també la porta a la plana de Lleida baixant per aquest riu.

Guerrers normands en el tapís de Bayeux, que representa la conquesta d'Anglaterra per Guillem el Conqueridor en 1066, només dos anys després de la campanya de Barbastre.

A mitjans de juliol la ciutat es va rendir, i l'exercit cristià la va saquejar a consciència, feren esclaus a la totalitat de la població capturada (50.000 segons algunes fonts, la qual cosa és impossible), i arrasaren bona part de la madina. Només cal imaginar la imatge aterradora d'aquells normands amb les seues cuirasses i cotes de malla, els seues cascs amb protector nasal, les seues espases pesades i les seues destrals. Immediatament després de prendre la ciutat, tanmateix, tal com havien vingut pegaren mitja volta i tornaren a creuar els Pirineus en direcció a casa, carregats d'un botí material i espiritual. Això és, tot el que pogueren robar, més la plata encunyada que tragueren dels rescats de presoners i de la venda dels esclaus, però també les indulgències papals; un botí, aquest darrer, gens menyspreable en una societat com la cristiana medieval. Barbastre va quedar pràcticament buida, i amb el permís del rei d'Aragó va passar a mans d'Ermengol III d'Urgell, que va romandre en ella amb una guarnició. A l'any següent, el 1065, al-Mudhàffar de Lleida va demanar ajuda per tot Alandalús per a recuperar la ciutat, i van respondre els seu germà al-Múqtadir de Saragossa, amb el qual va firmar una treva, i al-Mútadid de Sevilla, el qual envià tropes, que junt als mercenaris castellans recuperaren novament Barbashtûr. Ermengol III va morir en aquella batalla de 1065, i no seria fins 1101 que Pere I d'Aragó conqueriria de nou la vila i la integraria definitivament en el regne d'Aragó.

Comptat i debatut, el que hem pogut comprovar és que si aquella campanya fou una croada, o no, ben poc importa en realitat, perquè allò no va ser l'impuls principal de la guerra de Barbastre. El duc d'Aquitània, impulsor de la campanya, la va iniciar clarament pels seus pactes amb la dinastia aragonesa, arrossegant un gran nombre de cavallers francs gràcies a les xarxes vassallàtiques i aliances que s'havien format anys enrere en els territoris del nucli central del feudalisme. Per descomptat, als guanys materials habituals d'aquesta mena de guerres se sumaven ara els guanys espirituals promesos pel Papa, per primera vegada, de manera que aquesta combinació va ajudar extraordinàriament a impulsar l'èxit de la crida per Europa. No hi ha dubte que l'aspecte religiós és important, ja que en una societat com la medieval no podem de cap manera suposar que només els bens materials impulsen l'expansió. Però tampoc podem caure en el vessant contrari, com fan alguns historiadors, i confondre la justificació ideològica de la guerra justa i santa facilitada per l'Església amb el vertader impuls de l'expansió. En el cas dels catalans i els aragonesos tot això encara és més evident. És cert que el paper del Papa en aquella campanya va influir molt en la concepció que tenia aquella gent de la guerra contra els musulmans. El mateix Arnau Mir començà en aquells anys, i poc després també Sanxo Ramires, a omplir els seues documents d'agraïments a Déu pels seus triomfs. Però el desenvolupament dels esdeveniments ens deixa clar que la conquesta de Barbastre tenia un objectiu territorial, fins i tot dinàstic, com els tindrien clarament les conquestes de la Catalunya Nova i el Baix Aragó en el segle XII i de València i Mallorca en el XIII.

Església de Sant Pere d'Àger, clarament vinculada al Papa i a Sant Pere, on va ser soterrat Ermengol III d'Urgell en 1065. Foto extreta de Viquipèdia

Pel que fa a les conseqüències de la campanya de Barbastre en Europa, va haver-hi una fonamental. L'aristocràcia franca va aprendre que desviant la seua violència contra els musulmans d'Alandalús (i poc després de Terra Santa) podia guanyar-se un bon botí material, com era habitual, però gràcies a la guerra santa impulsada per l'Església podia guanyar-se també un botí espiritual. La capacitat de redimir els pecats i guanyar-se el cel matant infidels. I això, només 30 anys abans de proclamar-se la Primera Croada, és fonamental per entendre l'expansió feudal medieval. Generació rere generació, gràcies a les velles històries, el prestigi de les conquestes i les lluites contra els musulmans es transmetien de pares a fills, als quals ajudaven els trobadors amb poemes com ara Le Siége de Barbastre, un cantar de gesta del segle XII dedicat a aquesta campanya que òbviament recollia una tradició oral, i que demostra que la guerra de Barbastre va marcar l'aristocràcia franca. Es tractava d'un grup social que estava desitjant projectar la seua violència contra l'exterior, guanyar prestigi i augmentar els seus guanys materials, tot sota la cobertura de la guerra santa com a justificació ideològica llançada pel papat amb la promesa de guanyar-se el cel a més d'indulgències vàries. Els catalanoaragonesos, per la seua banda, aprengueren que les grans medines andalusines no eren invencibles i que es podien prendre, animant els desitjos expansionistes de les dinasties reials i comtals. El brou ideològic estava servit perquè l'expansió feudal medieval s'iniciara sobre Alandalús i sobre la resta de la perifèria europea.

Pedro de Larraondo, un filibuster biscaí a l'illa de Lesbos (1405-1411)

'En el relat dels viatges que va fer per mitja Europa i Pròxim Orient entre 1436 i 1439, l'andalús Pero Tafur va recollir la història d'un tal "Pedro de la Randa", que, segons deia, li contà el torsimany del soldà mameluc d'Egipte, que era un jueu de Sevilla convertit a l'Islam:

Pedro de la Randa era cossario, e aviéndolo por onbre muy valiente en aquellas mares, óvose de perder e fue preso de un navío de moros, e levándole ansí preso, encontróse con ellos un cossario catalán... Como era onbre tan famoso, díxole que él lo refaría e le daría fusta e cabdal... Pedro de la Randa dixo que le plaçía por condiçión que siempre la guerra se fiziesse a los moros e nunca a los christianos, porque él lo teníe jurado. El catalán gelo otorgó e fuéronse a Rodas e allí se adereszaron de todo lo nesçessario para andar en cosso. E salieron del puerto e fizieron mucha guerra a los moros, tomando muchos navíos dellos e faziéndolos que aún ellos non osasen cargar en los de los christianos. E tanta fue la fama destos dos que ansí estavan los moros amedrentados, como si dos prínçipes, los mayores de christianos, anduvieran sobre la mar.

Així, Pedro de la Randa, que era castellà -esto me contó el trujamán, que lo avía visto, por magnificar a su señor el Soldán e por me fazer plaçer en dezir bien de castellano, pues quél lo era también- i el seu soci català s'haurien dedicat al cors des de l'illa de Rodes, atacant exclusivament a musulmans, fins que van ser capturats pels mamelucs. El soldà els prometé la salvació si es convertien a l'Islam, cosa a la qual el català estava disposat, però no així De la Randa, que es negava absolutament. Finalment, el castellà enganyà al soldà prometent la seua conversió si el català era executat primer: quan aquest fou mort, De la Randa confessà que no tenia cap intenció de fer-se musulmà i que havia promès allò per tal de salvar l'ànima cristiana del català, en evitar la seua islamització. Aquella actuació va fer que es guanyés el respecte del soldà egipci, que li oferí treballar per a ell essent governador dels cristians que hi havia sota els seus dominis. De la Randa acceptà, sempre i quan no hagués de lluitar contra los christianos, de forma que passà al servei dels mamelucs, fins que l'ascensió d'un nou soldà significà la pèrdua de la seua protecció i la seua execució, davant la negativa a convertir-se en musulmà:

Murió aquel Soldán e fizieron otro, el qual luego embió por aquel cavallero que tenía en cargo a Pedro de la Randa, e mandó que gelo truxesen allí con entençión de lo matar; el cavallero fuyó con él e metióse en un lugar, e allí el Soldán lo cercó e lo tomó a él e a Pedro de la Randa, e maandóle que renegase la fe e se tornase moro, e Pedro de la Randa, non lo queriendo fazer, fue asserrado por la cabeça e los christianos lo levaron a enterrar a una yglesia que està en Babylonia, que dizen Santa Martha, e oy faze miraglos.

Per tant, segons la versió de Tafur, Pedro de la Randa hauria estat un famós corsari castellà a les aigües del Pròxim Orient, que, en contrast amb el seu soci català -sense nom conegut o memorable-, es negà a atacar els cristians i acabà morint com a màrtir per la seua fe. Tanmateix, els estudis historiogràfics realitzats per Maria Teresa Ferrer Mallol a partir de les informacions existents a les fonts barcelonines, genoveses, venecianes i a la cancelleria reial aragonesa ofereixen una altra imatge ben diferent. En primer lloc, el seu nom actual seria Pedro de Larraondo i, efectivament, provenia de la Corona castellana, tot i que concretament era biscaí. Com és sabut, des que Gibraltar passara a control cristià en el context de la croada d'Almeria de 1309, els navegants atlàntics començaren a creuar amb major freqüència l'Estret, arribant a la Mediterrània. Així, a partir de mitjan segle XIV són habituals els esments documentals a coques baioneses als ports catalanovalencians i la presència de mariners, transportistes i mercaders bascs, càntabres i castellans és una constant a finals de la centúria.

En aquest context, una sèrie de corsaris procedents de la Corona castellana passaren a actuar en l'àmbit mediterrani i, en general, seguiren uns mateixos patrons: estigueren al servei dels aragonesos, dels provençals i del papat d'Avinyó, atacant preferentment a genovesos i florentins, les robes dels quals eren venudes a ports sicilians, sards, mallorquins, provençals, catalans o valencians. Larraondo, en canvi, actuà de forma molt diferent i féu dels mercaders catalans una de les seus preses preferides. No debades, ja en 1398, quan operava com a transportista dels Datini, tingué un incident amb un corsari proaragonès, per la qual cosa Larraondo informà al factor de la companyia florentina que los catalanes vos quyeren peor que non a moros. Però no fou fins a més tard, cap al 1405, quan el biscaí es dedicà a practicar activitats piràtiques de forma sistemàtica, refugiat a les illes gregues de Rodes, Quios i, sobretot, Metellí (l'actual Lesbos). La primera era dels hospitalaris i constituïa el principal punt de suport per als catalans en el seu comerç a Ultramar, mentre que les segones estaven sota la senyoria de particulars genovesos, que acolliren les operacions de Larraondo i els seus, entre els quals hi havia tropes de peu i a cavall.

Lesbos en l'actualitat, amb el castell de Metellí al fons

D'aquesta forma, entre 1405 i 1408 foren capturades diverses naus a la zona, que es convertí en un lloc insegur per als catalans. Tant que els arrendadors dels impostos d'importació i exportació reclamaren una rebaixa en el preu d'arrendament per les grans robaries que aquells ladres e cossaris de Metallí han fetes e fan en les mars de Llevant, axí a nostres sotsmeses com a altres qui lurs havers trameten en Cathalunya, en tant que·ls mercaders no gosen navegar ne trametre lurs robes e havers en les dites parts de Levant, ni devers Levant trametre en Cathalunya per paor de perdre aquelles. I, igualment, Martí l'Humà reconeixia davant les Corts catalanes que algú dels nostres sotsmeses no ych guose exir ni navegar, ni fer alguns affers, de què·s segueix gran damnatge. L'audàcia dels homes comandats per Larraondo era tal que durant la primavera de 1408 feren una incursió en aigües de Sicília, on prengueren tres naus catalanes, es plantaren davant Sant Feliu de Guíxols i retornaren cap a l'Egeu, no sense abans combatre amb vaixells catalans a Sardenya i Nàpols, prenent-ne un altre. El problema arribà al punt que tant la Diputació del General catalana com el Consell municipal de Barcelona armaren sengles esquadres en 1409 per tal de cercar i combatre el biscaí.

En definitiva, fent de Lesbos la seua particular Illa de la Tortuga, Larraondo dirigia un grup d'homes armats que, amb un parell de naus, es dedicava a obtenir botí lliurement, com els filibusters del segle XVII. En concret, sembla que assaltava especialment els catalans i els venecians, per a la qual cosa comptava amb el suport circumstancial dels genovesos, tot i que també atacava els musulmans, com en 1407, quan prengué un vaixell amb 60 peregrins que anaven a la Meca, o en 1409, quan capturà una nau amb mercaderies de gran valor i 150 musulmans, que vengué a Xipre, amb les protestes i l'enuig consegüent del soldà de Babilònia. Així, finalment foren aquests enemics els que acabaren amb les activitats de Larraondo. En primer lloc, en 1411 una esquadra de set naus catalanes, dedicades al comerç però armades, el degué trobar a la ruta de Síria i el perseguí fins a les proximitats de Quios, on sembla que el capturà. A més, aprofitaren per atacar amb bombardes els habitants de l'illa, majoritàriament genovesos, que s'armaren i eixiren a la cerca dels catalans. La persecució acabà al port d'Alexandria, on tingué lloc una llarga batalla, a foc i flama, durant tot el mes d'agost, fins que els genovesos, sense aigua ni queviures, hagueren d'abandonar la lluita.

Els catalans, però, tingueren moltes pèrdues i hagueren de prometre la meitat de les seues mercaderies a les autoritats locals per tal de guanyar-se el seu favor. A més, els lliuraren la seua principal presa, Pedro de Larraondo, qui al·legà que els catalans li havien robat els béns que ell havia pres anteriorment dels musulmans. En conseqüència, l'almirall d'Alexandria confiscà finalment totes les mercaderies de les naus catalanes i empresonà el seu capità, Jaume Fogassot, enviant-lo, juntament amb Larraondo, davant el soldà de Babilònia a El Caire. D'ací, tal vegada, la història que contà Pero Tafur unes dècades després a través del torsimany jueu del soldà: un català, el nom del qual no recordava, i un castellà de renom, Pedro de la Randa, foren duts al soldà. Tanmateix, no hi ha fonts que confirmen la resta del relat de Tafur sobre la treta de Larraondo davant el soldà i l'estada al seu servei fins a l'arribada d'un nou soldà, que, en qualsevol cas, es produí a penes uns mesos després, en 1412. El que queda clar, no obstant, és que, tot i la seua negativa a convertir-se a l'Islam, les seues activitats piràtiques no entenien de religions: també atacà el seus companys de fe i no fou cap "príncep cristià", com Tafur va pretendre. Fou, salvant les distàncies, un filibuster avant la lettre.