Entrevista amb Stefano Cingolani

Vicent Baydal
Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956)
Doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma. Ha estat professor universitari a Roma i Barcelona, però en l’actualitat es dedica exclusivament a la investigació. Especialista en alguns dels grans autors de la literatura catalana medieval, com ara Bernat Metge o Joan Roís de Corella, en la darrera dècada s’ha convertit en el millor coneixedor de la historiografia catalana dels segles xi al xiv, tot destacant per l’edició de textos inèdits i per l’aprofundiment en l’hermenèutica dels ja coneguts. Acaba de publicar la biografia Jaume I. Història i mite d’un rei (2007) i l’assaig sobre les quatre grans cròniques La memòria dels reis (2007). Així mateix, té en preparació els primers volums de la col·lecció de fonts històriques Monuments d’Història de la Corona d’Aragó.


Entrevista feta per Vicent Baydal i Eduard Martí per al Butlletí de l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra.

Els dos darrers llibres que li han donat més notorietat pública, una biografia de Jaume el Conqueridor i un assaig sobre les quatre grans cròniques, han coincidit amb la celebració del vuitè centenari del naixement d’aquell mateix rei. Pensa que les grans commemoracions públiques ajuden a la tasca historiogràfica?
A la de la difusió sí. A la tasca historiogràfica no necessàriament, però sí a la difusió ja que possibiliten que alguns llibres arribin al gran públic. Ajuden també amb col·loquis com, per exemple, en el cas de Jaume I del qual feia 30 anys que no se n’organitzaven, però tot depèn de qui i com els organitza i qui hi va a dir què.
En aquest sentit pensa que el vuitè centenari jaumí s’està celebrant com es caldria per part de les institucions catalanes?
Sincerament no ho sé perquè de moment les institucions públiques no l’estan celebrant, a part de l’organització d’un col·loqui per part de l’Institut d’Estudis Catalans, només Duran i Lleida li ha portat una corona de flors. Hi ha mínim ressò a la premsa i la televisió, també l’Ajuntament de Barcelona està fent una sèrie de petits documentals i una pàgina web sobre Jaume I... Evidentment no fa falta el que estan fent a València: el Te Deum i les cavalcades. Poden faltar coses més populars, no en el sentit de folklòriques, sinó en el sentit de difusió bàsica.
Precisament destaca la diferència amb el País Valencià i les Illes Balears, on els actes organitzats són molt més nombrosos i on, potser com afirma Antoni Furió, Jaume I és més ben recordat que a Aragó i Catalunya.
Tant a Mallorca com a València és com a mínim una figura més popular. Aquí el cas és una mica més contradictori: fa uns anys va ser triat com el personatge favorit de la història de Catalunya mitjançant la votació d’un programa de la televisió pública catalana, però a nivell historicoinstitucional no té una gran presència. En l’àmbit popular em temo que és més un nom vehiculat per novel·les que no pas per tradicions comunes o per llibres d’història, ja que, per exemple, des de Ferran Soldevila no hi havia sortit res de nou.
També a la Catalunya de fa cent anys es va celebrar amb molta més intensitat el setè centenari del naixement de Jaume el Conqueridor i és evident que les quatre grans cròniques i la història medieval catalana van complir un paper cabdal en la formació del primer nacionalisme català. Podria ser que una vegada que el catalanisme ha hegemonitzat el sistema polític ja no atén tant a la base historiogràfica que el va ajudar a nàixer?
Podria ser. Tinc alguna sospita, però no n’estic del tot segur. Crec que hi ha una certa confluència de diferents coses. Des del punt de vista de les bases historiogràfiques del catalanisme, Jaume I és poc nacionalista, és poc “català” tot plegat. I almenys des que vaig arribar aquí he copsat que el nacionalisme català se centra sempre més en la Guerra dels Segadors i en la de Successió, els actes en què Catalunya és sola contra el món. Per la seva part, com que Jaume I pertany a la Corona d’Aragó, crea València i crea Mallorca, és una cosa més pancatalanista que potser no identifica tant a Catalunya de forma particular. Potser, a més, Jaume I no forma part dels grans mites catalans nacionalistes; pel que fa al Casal de Barcelona, per exemple, Guifré el Pilós és millor considerat, tot i que no en sabem res d’ell.
Per altra banda, a nivell semiintel·lectual es nota la prevalença que té la crònica de Ramon Muntaner sobre la de Jaume I. Muntaner agrada més perquè és molt més patriòtic, dóna més satisfacció popular nacionalista i conta l’expansió catalana europea mentre que el rei Jaume és “massa” ibèric encara. Tal vegada el lector contemporani troba més gust en llegir Muntaner per la simplificació de criteris literaris contemporanis.
Així mateix, en aquell cert abandonament de la història política medieval potser influeix també el tipus d’historiografia que es fa a Catalunya. Aquí les últimes biografies de reis són les dels anys ’50; després, la historiografia ha fet altres coses. En canvi, a la península ibèrica hi ha molt bones obres recents sobre els reis medievals d’Astúries, de Lleó, de Castella, de Navarra o de l’Aragó independent. Caldria, doncs, recuperar la gran història política de l’edat mitjana catalana. I que no se n’hagi fet gaire, possiblement influeix també en la seva escassa divulgació popular. Particularment en el que pugui m’hi posaré i ja tinc prevista la biografia de Pere el Gran (1276-1285).
Al Seminari de l’IUHJVV vam tractar fa dos anys la biografia com a mètode historiogràfic. Quines virtuts i quins defectes en destacaria?
A banda que no existeix “el mètode” per fer res, les biografies medievals –que són diferents segons l’època i el tipus de fonts a l’abast– permeten d’aprofundir més en aspectes de les capes socials altes i de la història del poder. Són una molt bona eina per veure com s’estructura la pràctica i la concepció del poder, mentre que per a l’estudi de les relacions diplomàtiques i dels esdeveniments polítics no són necessàries però són un instrument útil.
Potser hi ha de vegades un excés d’història psicològica en el gènere biogràfic medieval?
Això depèn del joc que doni la documentació disponible i del tipus de biografia. En el cas d’aquelles divulgatives, per interessar el lector, cal una mica d’història psicològica, tot i que amb mesura. També hi ha qui es llença a les reconstruccions biograficonovel·lesques sense base documental suficient, però particularment la biografia em sembla una bona eina de relat historiogràfic sempre i quan es tracten les fonts amb cientificitat.
Sí que té certa base psicològica una de les seves hipòtesis més importants –i potser polèmiques– segons la qual el Llibre dels fets de Jaume I va ser escrit entre 1270 i 1276 com a resposta a l’obra De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada, ja que aquesta menystenia el paper de la dinastia del Casal de Barcelona en la història ibèrica. És el segle XIII un mena d’origen de les disputes territorials de l’Espanya actual?
Potser sí. Espanya, en el sentit geogràfic del terme, sempre hi ha hagut, des dels romans. El problema és que fins al segle XII és bàsicament on estan els andalusins i a partir del XIII és on estan els cristians. És més aviat la ideologia de les històries castellanes medievals –Lucas de Tuy, Rodrigo Jiménez de Rada i les cròniques alfonsines– les que elaboren la idea d’una única Espanya i del lloc que han de tenir els altres que hi són. Jaume I sembla prou solidari amb el que en podríem dir, salvant les distàncies, una Espanya plural, en què tots són cristians i cada regne va a la seva, però hi ha una idea de conjunt, com, per exemple, quan en marxar del Concili de Lió (1245) afirma que gràcies a ell “hem fet honor a tota Espanya”.
D’altra banda, des del punt de vista de la psicologia del rei Jaume, arriba cert moment en què comença a sentir-se el més gran de tots els governants ibèrics. Com que no aconsegueix vèncer Castella ni tampoc fer-se amb el regne de Navarra al qual aspirava, juga, doncs, la carta de l’autoritat moral i comença a actuar com si fos el rei més important de tots, el que explica, per exemple, la conquesta de Múrcia (1266) en favor del seu gendre Alfons X de Castella. Aquella frase del Concili de Lió s’entén sobretot des de la seva idea de ser el monarca més representatiu i més prestigiós de les monarquies cristianes que hi eren a Espanya.
En relació amb tot això i amb les teories contemporaneistes sobre el nacionalisme que han estat elaborades els darrers vint-i-cinc anys, caldria més treball de reflexió sobre els conceptes d’estat i nació dins el medievalisme català?
Em sembla que ens vam quedar a les posicions romanticopositivistes i nacionalistes del primer catalanisme, les hem eliminat per un afany correcte de modernització i ara ens hem quedat exactament en no saber què passa, on, ni quan, respecte d’aquest tema. Pel que jo he pogut veure no podem dir que a l’època de Jaume I hi hagi nacionalisme ni tampoc hi ha present una diferenciació clara entre Catalunya i Aragó com a entitats nacionals. Hi ha els catalans i els aragonesos com a grup de gent de la qual refiar-se més o menys i, per exemple, el cronista Desclot és clarament antiaragonès, però no sé en quins termes això va més enllà.
Potser seria el cas de tornar a examinar aquests aspectes, tot i que és complicat. Les fonts medievals poden ser massa ambigües al respecte, però si alguna persona amb molt de seny i molt d’equilibri s’hi volgués tornar a posar, almenys per fer un punt de la situació prou exacte, no estaria gens malament, ja que encara continuem veient les cròniques a través dels ulls de la Renaixença i del catalanisme de primeries del segle xx.
Aquest any organitzarem a l’IUHJVV un col·loqui sobre l’ús ètic de la història. En quina mesura hi ha uns límits ètics per al historiador?
No s’hi val qualsevol cosa. Jo sóc més instintiu que no teòric, però qualsevol cosa no s’hi val. La interpretació de les fonts és un límit: cal treure la màxima informació possible però cal ser el màxim de rigorós possible.
En el meu àmbit d’estudi he hagut d’incorporar nous mètodes per llegir les fonts, ja que fins el moment, entre la desconfiança absoluta de Bofarull vers les cròniques medievals catalanes i la propensió a creure-les de Soldevila, no hi havia hagut una crítica com calia. Les cròniques, a banda dels fets narrats, sempre donen més informacions sobre el moment històric en què han estat escrites, però per extreure aquestes informacions és necessària la seva crítica històrica i sempre ha de ser una crítica molt afinada. Així, a banda dels fets erudits, podem identificar la mentalitat segons la qual els cronistes donaven una determinada visió dels fets en funció de la seva ideologia i de diverses estratègies de comunicació pública. La confrontació minuciosa amb els fets i els documents coneguts ens permet de donar noves interpretacions sobre la visió particular que els autors de les cròniques volien oferir.
Respecte d’això, la crítica de les fonts medievals resultaria molt més senzilla si tinguérem a l’abast més edicions documentals.
Clarament, com més elements tens a disposició més fàcil és fer la crítica de les fonts. Dels documents del segle xiii en tenim uns quants, sobretot de Jaume I, però no estan del tot publicats ni molt menys Hi ha dos problemes. Un és la mà d’obra disponible per editar fonts: amb molta gent podrem publicar molt, en cas contrari treballarem menys i de forma més parcel·litzada. L’altre problema afecta a la concepció de l’edició de documents: recentment se n’han publicat moltíssims a Catalunya, però les línies que s’han privilegiat són les de l’època carolíngia i els cartularis eclesiàstics o municipals; el que falta totalment respecte d’altres països –tornant a la mateixa raó per la qual no es fan biografies– són els corpus diplomàtics dels comtes o dels reis.
A l’Aragó d’abans de la unió amb Catalunya estan publicats gairebé tots els documents reials, i igual per a d’altres reis castellans, francesos o anglesos. Aquí no hi ha pràcticament cap. Hi ha la sèrie de documents de l’Arxiu Comtal de Barcelona, importantíssima, però si vols estudiar qualsevol sobirà a partir de Ramon Berenguer I (1035-1076) has d’anar a buscar els documents a un miler de llocs diferents i uns quants els perdràs perquè són a publicacions inesperades i impensades. Com que no hi ha un estudi polític de la història, tampoc hi ha una publicació de la documentació política. Sembla, a més, que la cosa funcioni d’una manera ocasional, segons els interessos d’un o d’un altre investigador.
Això quant a les fonts d’arxiu. I respecte de les fonts de biblioteca, en què vostè ha destacat per exhumar alguns manuscrits inèdits, també queda tant per fer?
Queda per fer, sigui pel que encara és inèdit i tenim constància que existeix o que va existir però no sabem si es conserva enlloc, sigui per «republicar» ben publicats els textos que ja tenim. En això darrer acabem de començar: el servei de Publicacions de la Universitat de València editarà aquest any els dos primers volums dels Monuments d’Història de la Corona d’Aragó, una col·lecció de fonts cronístiques medievals de la Corona des del segle xi fins al xv, hagin restat inèdites o estiguin ja publicades amb criteris d’edició antics. De moment els primers dos volums són cròniques, les Gestes en català i el Llibre dels reis, el tercer seran els Annals de Ripoll i el quart serà la versió primitiva del Gesta Comitum.
Finalment, com a darrera qüestió, sabem que vostè es dedica exclusivament a la investigació en l’actualitat. Comença a ser possible viure com a investigador d’humanitats en la societat catalana?

No, evidentment. T’has de dedicar a altres feines tangencials com ara la revisió editorial de textos o la publicació de llibres de divulgació. Actualment no dóna per viure de la investigació, sinó per malviure.

0 comentaris: