El neomedievalisme que ve?

Vicent Baydal

En 1977 el professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics, Hedley Bull, publicava The Anarchical Society, una anàlisi de l'ordre polític mundial que posava el centre d'atenció en la
progressiva pèrdua de poder dels Estats-nació i en l'aparició d'un nou escenari en què prenien un paper destacat altres tipus de corporacions polítiques, econòmiques o socials, com ara els governs regionals, les oenagès, les empreses multinacionals o les comunitats ètniques i religioses. La situació, en paraules, de Bull podia arribar a qualificar-se de new medievalism, en existir una xarxa de sobiranies compartides i superposades que recordava l'atomització de poders de l'Europa dels segles XII i XIII; en conseqüència, com atribuïa a aquells temps, l'autor australià preveia un panorama general d'insegurat global ocasionada per l'increment dels conflictes bèl·lics "privats" -no estatals.

La hipòtesi assentà un nou paradigma dins l'Escola Anglesa de Relacions Internacionals i amb el pas del temps, la caiguda del mur de Berlín, la desintegració del bloc soviètic i l'avanç de la mundialització, guanyà nous adeptes. En la mateixa línia, en 1994, un any després de la formulació del famós 'xoc de civilitzacions' de Samuel Huntington, el periodista Robert Kaplan -que recorda per moments la figura de Murray Thwaite a Els fills de l'emperador- publicà l'article "The Coming Anarchy. How scarcity, crime, overpopulation, tribalism and disease are rapidly destroying the social fabric of our planet" en què, d'una manera o d'una altra, s'insistia en els efectes nocius de la pèrdua d'autoritat dels Estats-nació tradicionals. Geogovern en múltiples nivells, descontrol del poder, augment de la violència, caos social, conflictes constants, etc. La visió féu fortuna entre molts sectors de la intel·lectualitat anglosaxona fins al punt que aquell article ha donat nom a un dels blogs sobre afers internacionals més seguits de la xarxa.

Igualment, també en l'àmbit acadèmic s'han desenvolupat i actualitzat les intuïcions de Bull, especialment des de la segona meitat de la dècada de 1990 i després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ara sota el nom de neo-medievalism. Es pot donar una ullada a les interpretacions d'aquests politòlegs i experts en seguretat internacional al llibre Neo-medievalism and civil wars, publicat en 2004, amb la foto d'un talibà amb metralleta en la portada. En aquest sentit, una part dels estudis sobre la qüestió incideixen ara en la consolidació dels grups armats transnacionals i la multiplicació de les comunitats ètniques intranacionals que, gràcies a la recent integració tecnològica del món, poden mantenir la cohesió més enllà dels Estats nacionals i operar sobre una base territorial escassa. Al-Qaida i els musulmans, 'evidentment', en serien l'exemple bàsic. De fet, segons explica Bruce Holsinger sembla que el plantejament neomedievalista hauria servit de guia a l'administració Bush en la seua lluita contra el terrorisme internacional.

Tot plegat, malgrat que efectivament és un model que -més enllà de l'escaiença del seu nom- pot servir per explicar i comprendre algunes de les tendències sociopolítiques del nou ordre mundial, la veritat és que la seua proximitat a teories com la de l'esmentat 'xoc de civilitzacions' fan pensar que sobretot revela un estat d'incertesa i angoixa davant la pèrdua del poder tradicional dels qui controlen el món. Si més no, la solució a l'aparició de nous poders no estatals no hauria de ser en cap cas la contraposició d'Estats autoritaris, sense garanties jurídiques i d'adhesions incondicionals. Fet i fet, si haguéssem de fer cas al símil medieval, el resultat final no seria massa esperançador: jerarquització social, oligarquització política, tendència a l'absolutisme, raó d'Estat, intolerància religiosa, persecució de la dissidència...

0 comentaris: