Com comença a ser tradició, entre els dies 17 i 19 de març de 2010 se celebrà a Lorca (Múrcia) el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas, que ja va per la seua cinquena edició. Coordinat per Juan Francisco Jiménez Alcázar, secretari de la Sociedad Española de Estudios Medievales i professor titular del Departamento de Prehistoria, Arqueología, Historia Antigua, Historia Medieval y CCTTHH de la Universidad de Murcia, entre
molts altres càrrecs, la reunió aplegà a la ciutat murciana un total de setze joves investigadors, tots menors de trenta anys, disposats a gaudir d’uns profitosos dies d’esbarjo i, sobretot, de treball. Perquè, com en edicions anteriors, la història medieval està present en tots i cadascun dels diàlegs que estableixen els setze col·legues que es reuneixen a Lorca, des dels comentaris de la més xarradora fins els apunts del més reservat. Les converses, les crítiques –sempre constructives, clar– i les lloances surten en els moments més inesperats i als llocs més estranys, però, al cap i a la fi, aquest és l’objectiu últim del simposi. La trobada serveix perquè un grup de joves investigadors que tenen com a objecte comú de recerca l’Edat Mitjana puguen compartir les seues experiències, les seues il·lusions i també les seues decepcions.
molts altres càrrecs, la reunió aplegà a la ciutat murciana un total de setze joves investigadors, tots menors de trenta anys, disposats a gaudir d’uns profitosos dies d’esbarjo i, sobretot, de treball. Perquè, com en edicions anteriors, la història medieval està present en tots i cadascun dels diàlegs que estableixen els setze col·legues que es reuneixen a Lorca, des dels comentaris de la més xarradora fins els apunts del més reservat. Les converses, les crítiques –sempre constructives, clar– i les lloances surten en els moments més inesperats i als llocs més estranys, però, al cap i a la fi, aquest és l’objectiu últim del simposi. La trobada serveix perquè un grup de joves investigadors que tenen com a objecte comú de recerca l’Edat Mitjana puguen compartir les seues experiències, les seues il·lusions i també les seues decepcions. La dinàmica del simposi ha estat la mateixa que en les altres edicions, és a dir, deixar a cadascun dels participants un temps d’uns vint minuts per exposar els seus treballs i després poder establir llargs debats al voltant de les idees i les tesis defensades en les exposicions. Potser és aquest últim element, el debat, l’aspecte que dóna un toc especial al simposi. Lluny de convertir-se en un conjunt de parlaments sense cap altre sentit que el de predicar en el desert, com ocorre a bona part dels congressos que se celebren avui en dia, les distintes sessions en què s’articula el simposi tenen un altre aire ben diferent. Tancats en aquesta ocasió al Museu Arqueològic de la ciutat, allí que més hem aprés tots i cadascun dels assistents ha estat en els debats posteriors a les sessions de treball, autèntiques taules redones on hem pogut compartir les bonances de les nostres investigacions, discutir sobre alguns punts polèmics i, sobretot, aprendre a suplir les nostres mancances. En aquest sentit, l’organització de sessions amb una mínima coherència temàtica ha estat fonamental per poder dur a terme totes aquestes qüestions. Temes com l’arqueologia del paisatge (en època andalusina i feudal), la sexualitat i la prostitució, la importància dels distints sectors econòmics i el paper del clergat a la societat medieval han estat els eixos del simposi i, si bé és cert que alguns són més novedosos que altres, tots ells testimonien les línies de recerca actuals i futures en relació a l’època medieval.
Perquè, no ho oblidem, a Lorca eren presents bona part dels medievalistes que en les pròximes dècades assumiran les regnes de la investigació, tant des de dins de l’àmbit acadèmic com des dels afores. Encara ens resta molt, moltíssim, per aprendre dels nostres mestres, però la renovació historiogràfica està novament en les nostres mans, en les mans dels més joves. I bona prova d’això és l’ample ventall de reunions científiques, congressos i seminaris que cada vegada amb més freqüència protagonitzen els joves investigadors, bé siga des de l’organització o bé des de la participació. Alguns acaben de nàixer –només cal recordar les Iers. Jornades Multidisciplinàries de Joves Medievalistes celebrades el passat mes de febrer a València–, altres, com el Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas que té lloc a Lorca, s’han consolidat dins del panorama historiogràfic de l’Estat espanyol, però tots ells han sorgit amb la intenció de crear espais de discussió i de treball propis a la nostra disciplina i de posar en marxa distints mecanismes perquè aquests joves investigadors s’incorporen progressivament a la “societat dels adults”.
No voldria cloure aquest escrit sense esmentar dues qüestions que han marcat la meua estada al simposi de Lorca i que, personalment, m’han aportat una bona dosis d’energia per continuar endavant. D’una banda, les experiències i les trajectòries dels més veterans en el simposi han fet palès que hi ha llum al final del túnel. Malgrat que hem constatat que la precarietat econòmica i professional esdevé una companya inseparable, els dies de convivència amb persones que han superat els tràngols i els esculls propis del llarg camí de la investigació ens ha d’aportar a tots i cadascun de nosaltres un fil d’esperança per dur endavant els nostres projectes personals. Diuen que, al remat, paga la pena.
De l’altra, hi hagué la presència de David Waiman, un jove investigador argentí que perd el sentit per l’Edat Mitjana castellana, en particular, i europea, en general. Em resultà envejable la seua magna voluntat per dur endavant els seus estudis des de l’altra vora de l’Atlàntic i el que esdevingué més envejable encara fou la seua il·lusió per viatjar a Lorca i poder compartir uns dies amb nosaltres a propòsit del simposi. Ell al·lucinà amb nosaltres i ens confessà mil i una voltes l’enveja, sana, és clar, que ens tenia per poder fer allò que més ens agrada amb tanta facilitat. El que no s’imaginava era l’empremta que, almenys en mi, havia aconseguit deixar per l’energia, la vitalitat i la il·lusió que transmetia.
Gràcies de tot cor.
Des d'un punt de vista organitzatiu, llevat d'alguns contratemps, les jornades van reeixir, fins i tot van ser convalidables per crèdits de lliure elecció per a l'alumnat, a més de comptar amb el suport de tots aquells departaments, senyaladament del d'Història de l'Art i del deganat de la Facultat de Geografia i Història. No van decebre moltes de les intervencions, atés que bona part d'aquestes versaven sobre els treballs d'investigació dels programes de doctorat, ni tampoc alguns dels col·loquis, de vegades dinàmics, que van seguir a les sessions. De la mateixa manera, es va incloure un apartat per a l'exposició i discussions de pòsters, i, a més a més, s'ha mantingut en format 
Ara bé, caldria una reflexió global amb la finalitat d'aprofundir amb els objectius d'aquesta trobada, en especial envers el seu vessant científic. Potser, un format que s'aproxime als tallers d'història o de taula redona, que permetera donar major protagonisme a l'intercanvi d'opinions, hauria de ser assajat. Igualment, seria interessant que en un futur es tractaren problemes semblants, tractats des de diversos àmbits, que dotara de major coherència i d'un intercanvi més fructífer a les jornades. En última instància, fóra interessant eixamplar els contactes amb la investigació que s'està donant en l'àmbit català, que parteixen de problemàtiques semblants.
