Callau, sinó vós sou mort!

Vicent Royo
Entre 1419 i 1420 un greu succés agita la vida dels musulmans de la vall de Pop. En hora de prim son e de miga nit del dit disapte 9 de setembre de 1419, Aixeix i Samet Abdussamet reuneixen un grup de familiars i coneguts de Parcent i es dirigeixen a l’alqueria de Fleix, concretament a l’alberch de Lluc de Bonastre, senyor de la veïna vall de Laguar. Ací estan empresonats Hamet i Alí Adbussamet des del passat mes d’agost, després de ser jutjats i condemnats pel cadí d’Oliva. Una vegada allí, els assaltants entraren dins lo dit alberch e... a colps de destrals romperen e trencaren les portes de la casa o presó dins la qual eren preses los dits Hamet e Alí. Mentre els alliberen, Lluc de Bonastre, a la remor e brogit gran de les destralades, ... se despertà e sobtosament se levà del lit, e tot nu obrí les portes de la dita sua cambra ... e veu molts moros ab les ballestes parades vers ell. Assenyaladament veu hun dels dits delats e denunciats ... qui tench la ballesta parada ab lo virató encasat dreçada vers lo dit mossèn Luch, dient a aquell dit mossèn Luch, que li era davant despullat, tals o semblants paraules: “Callau, sinó vós sou mort!”. El noble, pres per la por, es queda paralitzat i, tot seguit, els musulmans fugen al crit de “moroig, moroig!”, que vol dir “fogir a fogir!”, sense deixar cap tipus de rastre.


La vall de Laguar

Certament, els assaltants no són delinqüents professionals ni tampoc pobres miserables que esclaten front a una opressió senyorial a la que responsabilitzen de la precarietat que marca la seua existència. Es tracta, més bé, de camperols que ni tan sols ofereixen el perfil d’una conducta criminal, pròpia, d’altra banda, dels barris suburbans de les ciutats. El transfons senyorial és imprescindible, però insuficient, per explicar el que ocorregué aquella nit de setembre de 1419 a casa de Lluc de Bonastre. Al camp valencià, la violència es converteix en el llenguatge que codifica el comportament quotidià i en l’instrument amb el que cristians i musulmans resolen els conflictes diaris, especialment aquells que afecten l’honor propi i de la família. I aquesta ocasió, una vegada més, els lligams familiars i clientelars ordits entre els moros de les valls de Laguar i Pop durant generacions serveixen per traure de la presó dos membres del llinatge que havien estat privats de la seua llibertat.

El seu atreviment, tanmateix, ha anat massa lluny. Els musulmans efectuen l’assalt tota temor de senyoria a part posada, ans en gran menyspreu de aquella, i açò fa tremolar els fonaments de la societat feudal. Davant de la magnitud del fet, les màximes instàncies polítiques i judicials del regne de València es posen en marxa. Primer és Joan Mercader, el batle general, el que reconeix que el cas és de si molt leig ... e a gran perill de tots los que en lo regne tenen senyoria de hòmens i per això insta a Manuel de Vilanova, senyor de la vall de Pop, a prendre uns vassalls que, conscients de la gravetat de l’assalt, han fugit de l’alqueria de Parcent. Tot seguit, el procurador fiscal del rei, Pere d’Anglesola, actuant d’ofici, pren les regnes de la defensa de Lluc de Bonastre i el 17 d’octubre de 1419 denuncia als traydors davant el governador general del regne. Els acusats, atemorits perquè se poria seguir mort [e] amotilació de membres, no gosen presentar-se a la cort de la Governació fins el 30 de novembre d’eixe mateix any. Finalment, el sentiment de culpabilitat i d’una fatalitat angoixosa fa que els moros s’entreguen a la justícia amb l’esperança de poder recuperar les seues cases, tornar a treballar els seus camps i mantenir el lloc que han perdut dins de la comunitat.


La vall de Pop

S’inicia, aleshores, un plet que dura un poc més d’un any i que posa sobre la taula algunes de les directrius que defineixen la quotidianitat dels musulmans que viuen al camp valencià. Les declaracions i els testimonis dels acusats i de molts altres veïns de les valls de Laguar i Pop serveixen per fer una bona ullada a les xarxes de sociabilitat teixides a través de la família i el matrimoni, així com també al contacte i la convivència més que habitual entre cristians i musulmans. Tot sense oblidar que el senyoriu és el marc en el que viuen els uns i els altres, encara que els seus moviments sobrepassen amb assiduïtat les barreres jurisdiccionals.

El model de família musulmana tradicional –patrilineal, endogàmica, tribal i clànica– perd bona part de la seua significació original a causa del contacte amb el model occidental cristià. Els lligams amples del llinatge subsisteixen amb dificultat entre unes formes de treball i d’organització domèstiques que descansen en la petita explotació familiar, situada a la cruïlla de l’autosuficiència, el mercat i la renda. Tot i això, la solidaritat es dilata més enllà del nucli conjugal gràcies al record d’uns avantpassats comuns i, sobretot, als matrimonis endogàmics, que reforcen els vincles d’amistat i cooperació entre família d’una o diverses aljames.


Parcent

Així, doncs, Aixeix i Samet Abdussamet acudeixen ràpidament a l’auxili dels seus dos germans empresonats a Fleix i per alliberar-los recorren a l’ajuda de Geme, Azmet i Saat Emberris, ja que una germana seua està casa amb Hamet Abdussamet. Els promotors de l’assalt apel·len també a la solidaritat dels germans Geme, Hiahie i Saat Barrafe; Hiahie, Abdal·là i Azmet Morabit; Abrahim i Acén Alfalifa; i Saat i Mahomat Natjar, units per distints lligams de parentiu. A ells s’afegeixen altres dotze musulmans més per completar la comitiva que es presenta a casa de Lluc de Bonastre la nit del 9 de setembre de 1419.

El matrimoni esdevé un dels instruments que contribueix a dispersar els lligams de sang i a consagrar noves aliances entre les famílies musulmanes, fins i tot fora dels límits jurisdiccionals. El reduït mercat matrimonial local fa difícil que els joves troben en la mateixa aljama les peces que equilibren la fortuna i el prestigi propi, i per això Hamet Abdussamet busca a Parcent la candidata amb qui accedir a una bona boda. Tot i això, el dit Hamet, ja casat, s’instal·la a Benimaurell i el seu germà Alí a Benigalip –despoblat situat dins del terme de Pego–, mentre que els seus germans Aixeix i Samet resideixen a Novallos, alqueria de la vall de Laguar, perquè no és gens estrany que els membres d’una mateixa família abandonen la casa paterna per iniciar una nova aventura en alqueries distintes després del matrimoni, fent més extenses les xarxes de solidaritat i cooperació.


El paisatge muntanyenc de la Marina

Les cerimònies es converteixen en una ocasió lúdica que reuneixen a la família ampla i són també un bon moment per revifar els lligams ordits anteriorment més enllà dels límits locals i comarcals. Per aquesta raó els musulmans no dubten a acudir a les bodes dels seus familiars i, per exemple, un dels tres germans Barrafe declara que la nit de l’assalt es trobava a Cocentaina, hon era anat a bodes e allí estech una setmana, com també succeeix amb Samet, fill de Saba, i Hiahie, fill d’Afif, que estigueren dos dies a Castell de Castells pel mateix motiu.

Juntament amb totes aquestes circumstàncies, les hores de treball al camp, els gots de vi compartits a la taverna i els viatges realitzats al mercat de Murla contribueixen també a estretir els lligams d’amistat entre els musulmans de les alqueries de les valls de Laguar i Pop. Perquè, malgrat que disset dels assaltants són de Parcent, la resta arriben de Benigembla, Alcalalí, Benibaguer, Beniahieix i Vernissa, a la vall de Pop. Açò dibuixa una zona de mobilitat local i comarcal on els desplaçaments i els contactes són constants i les notícies corren a una velocitat vertiginosa per totes les alqueries de la Marina, especialment els dissabtes que se celebra mercat a Murla. Bona prova d’això és el testimoni del mercader de València Miquel de Piera qui, interrogat per Anglesola, assegura conèixer a Abrahim i Acén Alfalifa perquè havia praticat [mercaderia] ab aquells aprés en la vall de Pop com en altres moreries circumvehines de aquella.

Els pobles de la Marina

Al mercat, juntament al tràfec de censals, propostes matrimonials, arrendaments i inversions de tota mena, arriba també la notícia de l’assalt a la casa de Lluc de Bonastre i és ací on la coneixen la major part dels testimonis que intervenen al plet posterior. Així, quan l’advocat de Pere Anglesola pregunta a Abrahim Fuceí, moro del Ràfol, com se n’havia assabentat de l’assalt, ell respon que u havia hoyt dir a hun moro de Tormos, al qual dien Azmé Lanzi. Interrogat de loch hon ho hoy dir, e dix que en lo porche del dit loch del Ràfol. Interrogat de presents, e dix que·l alfaquí, e lo moliner Tale e molts altres que no li acorden. La plaça, a més de les transaccions comercials, sol acollir també els centres de poder i espiritualitat, aspectes que la converteixen en l’espai on succeeixen molts dels gests quotidians ocorreguts a les aldees i les alqueries valencianes.


Vista de Murla

La taverna constitueix l’altre espai de sociabilitat fonamental al món rural medieval, convertit en lloc d’hostalatge, de consum de vi i de prostitució. Ací, camperols, mercaders i mossos passen el seu temps lliure i es diverteixen jugant als daus, bevent vi –a pesar de les prohibicions religioses– i parlant amb els amics, compartint, a més, les notícies que arriben de València i de les alqueries properes. Els musulmans de la vall de Pop sovintegen la taverna de Murla i, per aquesta raó, Jaume Gascó, el taverner, reconeix perfectament a la majoria dels acusats quan és cridat a testificar pel governador.

Açò mateix succeeix amb als jurats i els vells de les valls de Laguar i Xalò i dels llocs d’Orba i Murla, els quals reconeixen sense dificultats als inculpats. En aquesta ocasió, la comunitat musulmana actua com escut protector i tots els testimonis afirmen no saber qui féu l’assalt, exculpant als acusats. A més, l’alamí de la vall de Laguar havia pres en caplleuta els béns presos pels oficials reials abans de començar el juí, comprometent-se a mantenir sota la seua protecció les pertinències i lliurar-les quan siguen sol·licitades per la cort de la Governació. Una complicitat que els musulmans no solament troben entre els seus correligionaris, perquè els cristians de Murla i el batle de la vall de Xalò també neguen la participació dels musulmans de Parcent a l’assalt i, a més, invaliden la declaració de l’únic testimoni que podia inculpar als acusats, descrivint al guardià de l’horta de Murla com un home bevedor, mentider i lunàtich. Alfonso Gonzálvez, així es diu el guardià, és l’únic que diu haver vist a la colla d’inculpats la nit de l’assalt i, fins i tot, descriu l’enfrontament que tingueren quan aquella mateixa nit intentaren entrar a les vinyes del senyor. Ara bé, els diferents testimonis diuen del dit guardià que·l havia vist vanejar e devanejar ... e que, axí mateix, havia hoyt dir a la [seua] muller que cascun girant de luna lo dit [guardià] pert l’enteniment e ix de la cambra e·s gita a la serena. D’origen castellà, el guardià és un element estrany a la comunitat i, a més, exerceix un dels oficis més repudiats per cristians i musulmans, de manera que la seua figura concentra els odis més recalcitrants.

Amb tot, la promiscuïtat i la cordialitat marquen unes relacions més que habituals entre musulmans, cristians i també jueus. De fet, al plet intervenen dos sastres conversos de Murla que també encobreixen als acusats amb les seues declaracions. I tot açò sense oblidar que el senyoriu és el marc en el que viuen tots plegats i que s’estableix una relació força estreta entre senyor i vassalls. Així, la figura de Manuel de Vilanova està en tot moment darrere dels moviments que Blai Gomis, el seu batle, realitza a la cort de la Governació en defensa dels vassalls inculpats. Més enllà dels possibles odies de classe, el senyor no es pot permetre que la justícia reial li prenga a una vintena de vassalls que, al cap i a la fi, formen part de la font de renda que extrau dels seus dominis, en un moment en què els cavallers valencians comencen a experimentar les conseqüències de l’angoixosa caiguda de la renda. El noble coneix a la perfecció els quefers judicials i mou amb habilitat a Gomis per dilatar i entorpir la resolució del cas, fins que, finalment, a Sardenya estant, aconsegueix d’Alfons el Magnànim un guiatge que exculpa als seus vassalls de qualsevol acusació i tanca el plet iniciat a la Governació.


Les muntanyes de la Marina

Finalitza, així, un succés que ha mantingut en vela tots els musulmans de les valls de Laguar i Pop. Hem vist com la població musulmana i també la cristiana actuen de manera unànime i encobreixen als seus veïns davant l’agressió externa, procedent del tribunal de la Governació. Resulta difícil pensar que els testimonis interrogats sols conegueren el succés d’oïdes i que ningú no tinguera cap sospita dels possibles culpables en unes alqueries on les notícies viatgen ràpidament i on tot el món es coneix a la perfecció. Açò fa pensar que la comunitat veïnal rebutja la intervenció d’elements estranys i és capaç de desplegar els seus propis ressorts interns amb la finalitat de reinserir als delinqüents i restablir l’harmonia social. Tot en un escenari senyorial on els lligams de solidaritat i cooperació s’estenen més enllà de qualsevol barrera jurisdiccional, ideològica o ètnica, ordint una trama de relacions socials que marca la quotidianitat i les accions dels musulmans valencians.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Què haguera estat si encara esta comunitat continuara avui dia? crec que la pluralitat fou, és i serà imprescindible per a la vida quotidina i exemple molt il·lustratiu, entre tants, està a la Marina, terra de trobada.
Gràcies per fer-nos recordar este paisatge, enhorabona!

Vicent Royo ha dit...

En primer lloc, gràcies pel teu comentari.
Com dius, als segles medievals i moderns la Marina, com tantes altres comarques del nostre país, és un bon exemple d'una terra de trobada, de convivència i també de conflictes, propis de la quotidianitat. Aquesta història precisament pretenia això: mostrar els àmbits de convivència i d'enfrontament de la població rural. Certament, com es posa de manifest a través de les al·lusions als espais de sociabilitat, les diferències que marca la religió no impedeixen un contacte més que habitual entre cristians, musulmans i jueus.
I què haguera estat del nostre país si la comunitat musulmana continuara avui dia? Es tracta d'una pregunta retòrica difícil de respondre, però a ben segur que el nostre passat, el nostre present i el nostre futur haguera estat força diferent si ara fa quatre-cents anys una part dels valencians no hagueren estat foragitats dels llocs que els havien vist nàixer i crèixer.