El naixement de la comunitat cristiana de Quart de Poblet

Feia només uns dies parlava dels procés d’expulsió dels musulmans de Quart de Poblet l’any 1331, és a dir, quasi tres-cents anys abans de la fita històrica de 1609. Després del primer i últim segle d’història dels andalusins de Quart sota domini feudal, s’inicia una nova etapa que ha perdurat fins els nostres dies. A mitjan segle XIV els musulmans són substituïts per cristians i l’aljama desapareix per donar peu a una nova comunitat camperola. I tot sota l’atenta mirada de l’abat del monestir de Quart de Poblet, senyor del lloc, i els seus representants, els monjos del convent valencià de Sant Vicent de la Roqueta. És a dir, quasi cent anys després del procés de colonització generalitzat al recent nascut regne de València trobem un altre exemple de substitució de poblacions i de creació de noves entitats cristianes.

Com podeu imaginar, la documentació és molt més abundant al segle XIV que no al XIII i, per tant, podem conéixer molt millor el procés d’assentament dels colons cristians. En aquest moment, els senyors disposen de l’experiència colonitzadora anterior i això és ben perceptible en el cas de Quart, perquè l’abat de Poblet no deixa ni un sol fil per nugar. Sap també de les dificultats que pot trobar per atraure pobladors a la nova comunitat, més encara quan els antics habitants reclamen al rei els drets sobre les seues antigues possessions, i per aquesta raó ha de fer una sèrie de concessions. Tot plegat, som al davant d’un procés d’assentament de població que segueix el padró dels que es feren en la centúria anterior, incorporant, això sí, els coneixements i l’experiència guanyats en el passat, a més de les circumstàncies pròpies dels nous temps. Fem-hi una ullada a la nova comunitat cristiana de Quart.

el carrer Rossinyol, al nucli històric de Quart de Poblet

Decretada l’ordre d’expulsió els primers mesos de 1331, els antics habitants comencen a abandonar l’aljama i, al mateix temps, s’instal·len a poc a poc famílies cristianes que ocupen les cases i les terres abandonades pels antics propietaris. Deia l’altra ocasió que la ruptura no havia estat tan radical com suggereixen els documents. Com he esmentat, els musulmans inicien una sèrie de plets a la cort de la Batlia General del regne per recuperar les seues possessions o, almenys, una compensació econòmica, fins que el 1346 Pere el Cerimoniós concedeix als musulmans que puguen recuperar les propietats que encara no havien estat repartides entre cristians.

Sembla, a més, que abans del decret d’expulsió ja hi havia alguns cristians a Quart i, fins i tot, existia una església al lloc. De fet, en el document de protesta del majoral de Quart davant del batle general del regne contra una sentència emesa per l’alcadí de l’aljama el 1310 apareixen com a testimonis Bernat d’Arenós i Blasco Peris, stants en Quart, així com també Ramon Tomàs, saig de la moreria, i Simó de Montsó, sots-alcayt de Quart. Es tracta dels ajudants del majoral, encarregats de mantenir l’ordre a l’aljama i fer respectar els drets del senyor. Tanmateix, allò que més crida l’atenció és l’aparició d’una casa pertanyent al rectoris ecclesie de Quart, que afronta amb la casa que el 1321 Felip Boïl, senyor de Manises, ven a l’abat de Poblet. Possiblement existia a Quart una petita comunitat de veïns cristians que posseïen terres al terme –com l’alqueria de la Torre Forcada, situada al secà– i que, en conseqüència, necessitava la cura espiritual de les seues ànimes. Tot i això, es tractaria d’un grup força reduït al davant de la majoria musulmana i aquesta ecclesie de Quart no seria més que un precari edifici habilitat per dur a terme les accions pròpies del culte religiós.

Quart de Poblet en un plànol de 1812

Cal retardar, doncs, la vertadera existència d’una comunitat cristiana al decret d’expulsió de 1331 i, especialment, al moment de redacció de la carta pobla, el document que serveix per regularitzar el repartiment de les terres entre els nous pobladors, definir la composició de la renda feudal i normalitzar les condicions de vida de la nova comunitat. El 7 de novembre de 1334 l’abat de Poblet, Pons de Copons, amb el consentiment dels monjos del convent de Sant Vicent i d’Arnau Bonmatí, majoral de Quart i síndich del dit abat et del convent de Poblet et de la Cassa de Sant Vicent, expedeix la preceptiva carta pobla, que serveix per sancionar i atorgar forma legal a l’assentament de cinquanta-quatre famílies cristianes al lloc, procedents de Catalunya i Aragó, en la seua major part.

Al dit document, s’estableix que cada família rebrà, a través de contractes emfitèutics, una jovada de terra al regadiu i altra al secà, juntament amb una casa al lloc. S’especifica, a més, que els nous pobladors hauran de pagar 1.500 sous en tres anualitats per poder començar a treballar les terres de regadiu, sotmeses a un cens anual de 2 masmudines (una masmudina equival a 7 sous). Les terres de secà i les cases, per la seua banda, queden exemptes del pagament com a concepte d’entrada, encara que sí estan sotmeses al lliurament d’un cens anual de 2 sous per jovada en el cas dels camps de cultiu i d’una masmudina per les cases.

Així mateix, s’indica que els nous pobladors tenen l’obligació d’habitar et estar et de fer residència personal en lo dit lloch de Quart, a més de prestar el preceptiu jurament d’homenatge et sagrament per les dites terres e cases ... al dit don abat o a qui ell volrà, i de servir en l’host senyorial per defensió del dit lloch e dels béns de la dita orde únicament dins regne de València. En contrapartida, els nous habitants podran aprofitar els recursos naturals del terme sense haver de satisfer cap tipus de cens i, al mateix temps, l’abat estableix que los dits pobladors hajen pati de fosar convinent... e pati per a església suficient –ja que l’antiga mesquita ha estat convertida pel majoral en un magatzem de gra–, a més d’una casa per instal·lar la seu de les autoritats locals –situada a l’actual Plaça Major– i la presó, que es troba a l’antiga torre andalusina.

el “castell” de Quart de Poblet, les dependències de la senyoria construïdes al voltant de la torre andalusina, en un gravat del segle XIX. Es va enderrocar a la dècada de 1960 del segle XX

Per la seua banda, el senyor es reserva la zona de vinyes que hi ha al secà del terme, quendam ortum contiguum castello dicti loci de Quart –que després el majoral arrendarà a un veí del lloc per una determinada quantitat de diners– i la percepció de l’impost del morabatí, segons es feia ja des del segle XIII. A més, l’abat deixa en mans de la senyoria l’escrivania del lloc i, per tant, la capacitat de maniobrar a l’escrivà local i de rebre les quantitats estipulades per la redacció de tot tipus de documents. Per últim, el senyor es reserva la propietat de forns, molins, banys, carnisseries i almàsseres existents al lloc, de manera que els nous habitants de Quart estan obligats a acudir a lo forn per coure llur pasta, et en lo molí, moldre llur blat, et en la almàcera fer lo llur oli, i pagar els censos corresponents per la utilització dels dits establiments, concretament, la vigèsima part del gra dut al molí i una de cada vint fogasses cuites al forn.

Fet açò, l’abat de Poblet també estipula a la carta pobla el sistema de govern que regirà la nova comunitat, segons que en la ciutat de València és acostumat et segons fur de aquella. Així, doncs, a Quart s’implanta ex novo una estructura de poder local que la resta de comunitats rurals havien madurat des del mateix moment de la conquesta i que havia cristal·litzat en la creació d’un concepte jurídic propi, la universitas. La nova estructura de govern està integrada per un Consell, un justícia –elegit pels representants del senyor entre una terna proposada pels consellers–, dos jurats, un mostassaf i altres càrrecs menors, cas de l’algutzir i el messeguer. Res diferent, doncs, a l’organigrama de poder de la resta de comunitats cristianes del regne.

acta de reunió del Consell de Quart celebrada el 1482

Amb tot, després del repartiment de les terres i les cases, l’establiment del règim impositiu i la regulació dels òrgans de govern local, la nova comunitat cristiana de Quart comença la seua singladura amb l’assentament d’una cinquantena de famílies de camperols, artesans i mercaders. La consolidació del poblament travessa, tanmateix, una sèrie de dificultats durant els aquests primers anys. A la pressió que exerceixen els musulmans expulsats per recuperar les seues possessions cal afegir la successió d’una sèrie de males collites a partir de 1333 –conegut com lo mal any primer–, el primer brot de pesta el 1348, les dificultats generades per la guerra de la Unió aquest mateix any i el conflicte armat que manté la Corona d’Aragó amb Castella a partir de 1356, amb l’ocupació de la zona central del regne de València per tropes castellanes entre 1364-1366. La conseqüència de tot açò és que el 1349, el justícia, els jurats i els consellers del lloc sol·liciten a l’abat de Poblet i al majoral de Quart la reducció a la meitat dels censos imposats sobre les terres i les cases, a causa de la mortaldat generada per la pesta, petició que el senyor aprova el 20 de novembre d’aquest mateix any.

Aquestes dificultats no impedeixen, tanmateix, que la nova comunitat cristiana faça les passes necessàries per a la seua definitiva consolidació. Bona prova d’això és el privilegi que el 1382 concedeix Pere el Cerimoniós per a fundar dues confraries al lloc, la de Sant Miquel i la de Santa Maria, amb la intenció de satisfer les necessitats espirituals i assistencials dels veïns de Quart front a les dificultats pròpies de la segona meitat del segle XIV. Aquesta concessió testimonia que s’han assentat de manera definitiva un bon nombre de famílies capaces de posar en marxa determinats ressorts de solidaritat i ajuda mútua.

l'ermita de Sant Onofre, als afores del poble junt al partidor de la séquia de Quart-Benàger, construïda al segle XIV i reformada al XVII

De fet, el 1397, és a dir, seixanta anys després de la concessió de la carta pobla, el nombre de cases habitades ronda el centenar, de manera que la població s’ha duplicat en aquest interval de temps. I això a pesar de la forta mobilitat registrada a través de les actes del Consell, ja que entre 1334 i 1397 només vuit llinatges han aconseguit arrelar a Quart, mentre que la resta han abandonat el lloc o han desaparegut a causa de la pesta i les guerres. Es tracta d’una xifra, la del centenar de cases habitades, que es mantindrà més o menys estable durant bona part del segle XV, gràcies sobretot a la població que arriba de les comarques del nord del regne als llocs i les alqueries de l’Horta. És cert que se succeeixen els brots de pesta i les males collites al llarg del Quatre-cents, però la zona central del regne, amb la ciutat de València al capdavant, es converteix en un pol d’atracció de població i açò es tradueix en un augment del nombre de focs tant al cap i casal com a la resta de comunitats de l’Horta, que en el cas de Quart assoleix les 130-140 cases entre 1482 i 1510. Però açò ja és una altra història, ben diferent d’aquella que protagonitzen els primers cristians del lloc allà per l’any 1334.

Heus ací un exemple d’assentament de població després de l’expulsió dels antics habitants, amb tot el que això implica: el repartiment de les terres i les cases, la definició del nou règim senyorial i la posada en marxa dels ressorts necessaris per al funcionament de la nova comunitat, tot recollit en la preceptiva carta pobla. Tot plegat, el mateix procediment que es degué seguir a la resta del regne de València un centenar d’anys abans. S’han de fer, però, una sèrie de precisions, perquè som al davant de dos moments històrics distints i això genera una sèrie diferències entre un procés i altre. Malgrat que disposaven dels llunyans exemples de Lleida, Tortosa i el sud de Terol, els feudals del segle XIII es trobaren al davant d’una situació nova per a ells. Havien arribat a un territori quasi desconegut, on bona part de la població indígena havia fugit o calia sotmetre-la, mentre que al seu darrere hi anaven contingents de població nombrosos, però insuficients per omplir el bast territori que tenien al davant i que calia fixar en el nou sistema de poblament, encara en construcció, per consolidar progressivament el domini de la nova societat. El resultat: un procés de colonització i de definició del nou regne que s’allargà durant dècades, fins ben entrat al segle XIV. De fet, sent atrevit, es pot dir que aquest exemple de repoblació de Quart, juntament amb altres que es produeixen a alguns llocs de la Marina i el Maestrat, tanquen el dit procés de colonització del regne de València, cent anys després de la conquesta.

una carta pobla del segle XIII en pergamí

En canvi, en el moment de procedir a la repoblació de Quart, l’abat de Poblet i els seus ajudants disposen d’una experiència adquirida i transmesa pels seus antecessors que els ajuda a posar en marxa ràpidament tot el procés. La carta pobla que emet l’abat el 1334 és una escrupolosa compilació de les condicions de vida de la nova comunitat, ben diferent d’aquells documents generats al segle XIII, més bé caracteritzats per la seua indefinició que no per la seua precisió. Era, podem dir, lògic: les cartes pobla del Dos-cents defineixen una mínima estructura que s’anirà perfilant amb el pas dels anys, d’acord a les necessitats de senyors i vassalls. En el cas de Quart, en canvi, el senyor sabia perfectament els rendiments que podia oferir el lloc, la forma en què havia d’imposar les seues exigències i les concessions que havia de fer a la nova comunitat. I, a més, segurament tot açò havia estat prèviament pactat amb les famílies que anaven a instal·lar-s’hi. És per aquesta raó que el procés d’assentament és relativament ràpid i la consolidació de la nova comunitat no triga molts anys a produir-se, tot i nàixer a l’inici d’un període de dificultats. Fetes aquestes precisions, només cal repetir que, sempre prenent les precaucions pertinents, l’anàlisi d’aquest cas, com també els dels pobles del Maestrat i la Marina, poden servir per conéixer millor les actuacions que es dugueren a terme tot just després de la conquesta del segle XIII pels feudals amb la intenció de posar en marxa el nou sistema social, econòmic i polític.