El palau del Governador

Frederic Aparisi Romero
Recuperar el patrimoni, posar en valor i dignificar el nostre passat, no deuria ser notícia. Malauradament, però, ho és i, per això mateix, aquest post. En principi, i segons prediu la classe política local –que en això de les prediccions erra més que l’home del temps– el proper mes de novembre tindrà lloc la inauguració de la restauració del castell-palau senyorial d’Alginet, que actualment, i des del 1875, és la seu del Consell de la vila. Més concretament, els treballs que s’estan duent a terme són l’excavació del fossat i restauració d’una de les torres de la residència dels senyors, sota la direcció de l’arqueòloga Pau Armengol. Es tracta d’una construcció del segle XVI, prou similar a altres residències senyorials, a mig camí entre una fortalesa i un palau, per bé que una mica més gran que la resta.

Les excavacions començaren el 2009 arran de les obres de remodelació de la plaça. I és que els professionals de la història, ara treballen amb documents escrits ara amb arqueològics, funcionem –o funcionàvem– així, a força de centenaris i país. Obra que obraràs, aparegué el que desprès s’identificà amb un fossat amb uns cinc metres de profunditat i una rampa que impedia eixir-hi. També s’han rescatat diverses peces de ceràmica de Manises i l’Alcora, del segle XVIII, quan es realitzaren obres importants en el palau-fortalessa. Al cap de dos anys de tanques i restes a l’aire lliure, ara, per fi, sembla ser que estan a punt d’acabar. Al remat, juntament amb la intervenció sobre el fossat i la torre, també es condicionarà la passarel·la que donava accés a la porta principal del palau senyorial. Aquest fou construït al segle XVI vora el Camí Reial per Jeroni Cabanyelles, senyor d’Alginet, i aleshores Governador de València. A més de les restes que les excavacions han tret a la llum, actualment encara se’n conserven altres d’aquest període, com ara una galeria subterrània que envoltava el castell, amb una coberta de volta amb finestres que donaven al fossat.

Malgrat tot, el palau-fortalesa d’Alginet, o castell,com s’ha fartat de dir la premsa, no és el més gran ni el més bonic del món, ni tampoc les seues restes són les més cridaneres, ni menys encara han revolucionat el coneixement del passat. Simplement és el palau-fortalesa d’Alginet, ni més ni menys que cap altra, amb tota la grandesa que hi ha en les coses senzilles. No, per descomptat que no estem parlant del palau de Versalles ni tampoc del que posseïa el marqués de Dos-Aigües, però sí del d’Alginet, del de la seua gent, que no amb pocs esforços va adquirir de mans dels seus senyors feudals, que, ben mirat, eren també modestos. I és que la història del País Valencià és així, modesta, mediocre prenent-li la paraula a Joan Fuster, però és la nostra, la dels valencians. Ni grans conquestes, ni grans revoltes, ni grans descobriments ni tampoc grans industrialitzacions, res que no siga fruit de l’esforç i del suor de la gent, del que es fa dia a dia, i no del dia a la nit. Així les coses, ja està bé!, ja hi ha prou, d’ampul·lositats i focs d’artifici que ens han portat enlloc! Ara calen accions concretes, modestes però efectives, com de la que ací ben gustosament parlem. La posada en valor del palau senyorial d’Alginet segurament no hi porte molts turistes, però de moment ja li ha reportat el protagonisme en la premsa i, modestament, aquest post. Però si el que volem és que algun dia els turistes orientals arriben amb autobús fins a aquest palau, caldrà una acció més coordinada i més decidida, caldrà deixar de vendre sevillanes a la plaça de l’Ajuntament de València.