Per bé que sembla una pregunta cabdal per satisfer les demandes de la societat actual, la historiografia no havia oferit encara cap resposta concloent: des de quan els valencians, els habitants del territori valencià, són -es consideren- valencians? Cal pensar, en primer lloc, que el regne de València va ser fundat en 1238 per Jaume I d'Aragó, quan, l'endemà de la conquesta de la ciutat musulmana homònima, atorgà unes lleis particulars a un territori definit en aquell mateix règim jurídic. La decisió creà una nova entitat política, però, evidentment, els colonitzadors que poblaren les seues terres no se sentien valencians d'immediat, ja que hi arribaven amb unes altres consciències identitàries. Eren, majoritàriament, catalans i aragonesos, els gentilicis col·lectius dels quals sabem que estaven formats ja durant la segona meitat del segle XII (per al cas català, vegeu aquest article de Josep Maria Salrach). Amb tot, conforme avançà el temps, aquella nova societat instal·lada al regne de València desenvolupà una identitat pròpia, la valenciana, que integrava i englobava a tots els pobladors del territori, vingueren d'on vingueren. Ara bé, en quin moment concret nasqué eixa nova consciència col·lectiva? Fins el moment no en teníem una idea clara, si més no fruit d'una recerca específica. Únicament es coneixia una data post quam, a partir de la qual podíem certificar l'existència d'una identitat diferencial valenciana, tot seguint una cita del teòleg gironí Francesc Eiximenis, realitzada en 1383:
Ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans, per special privilegi, ha propri nom propi e es nomena poble valencià.
Així les coses, donant per bona l'autenticitat del text -que ha estat discutida pel filòleg Curt Wittlin, qui el considera de finals del segle XV-, aquesta sentència era la més antiga coneguda referent a la consciència col·lectiva valenciana. I, de fet, un altre filòleg, Antoni Ferrando, l'ha relacionat amb l'evolució del nom de la llengua catalana al regne de València, ja que tot just un poc després hi ha el primer esment concret a la llengua valenciana, realitzat en 1395 pel frare dominic Antoni Canals. Per tant, segons s'havia pogut suposar fins ara, es pensava que la identitat valenciana havia nascut en les darreres dècades del segle XIV, malgrat no haver-se fet cap estudi ad hoc sobre la qüestió. Ací, però, estem en disposició d'oferir noves dades que avancen considerablement el naixement de la consciència col·lectiva valenciana. Aquestes dades procedeixen de la meua pròpia tesi doctoral, que incloïa una anàlisi específica de l'evolució del gentilici territorial valencià entre els milers de documents de caire polític i fiscal observats durant el període que va de 1238 a 1367.
Primerament, el que hi destaca és que durant el primer segle d'història del regne, fins a la dècada de 1330, tota la documentació jurídica i parlamentària analitzada evita utilitzar cap mena de gentilici associat al territori valencià, bo i limitant-se a emprar expressions com regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie o habitantium in regno Valencie. Això, a més, en un moment en què les convocatòries de Corts dels altres territoris de la Corona parlaven amb tota normalitat dels cathalani o dels aragonenses, tot palesant l'arrelament històric del seu gentilici col·lectiu. A terres valencianes, en canvi, encara no hi havia un nom comú que englobara a tots els seus habitants, com, per exemple, indica una carta tramesa pels jurats de València a Jaume II en 1326 en què l'informaven de l'enviament de missatgers dels prelats, richs hòmens, cavallers e generoses, axí catalans com aragoneses, d'una banda, i de les ciutats e viles [reials] del regne, d'una altra banda. Per tant, a aquelles alçades sembla que hi havia una consciència clara de catalanitat i aragonesitat entre els senyors laics i eclesiàstics, mentre que, per un altre costat, hi havia els nuclis urbans del rei, que potser estaven desenvolupant una identitat pròpia, la valenciana.
Això és ben probable a causa de l'intens i llarg conflicte que s'havia produït entre la major part d'aquelles ciutats i viles reials, defensores dels Furs de València, i la majoria nobiliària d'origen aragonés, partidària dels Furs d'Aragó. En concret, des que Jaume I declarara en 1261 que les lleis valencianes havien de ser les úniques observades en tot el territori valencià, els nobles i cavallers aragonesos es revoltaren, ja que no estaven disposats a renunciar a les seues pròpies lleis en els dominis que tenien dins del regne de València. Era, en el fons, una aferrissada lluita de poder, ja que les primeres garantien prerrogatives judicials, fiscals i d'ús dels recursos naturals per al rei i els seus vassalls, mentre que les segones les reservaven exclusivament als senyors. En conseqüència, la disputa per la validesa o la il·legalitat dels Furs d'Aragó al regne valencià s'allargà durant dècades: en 1264-1265 Jaume I hagué d'enfrontar-se militarment amb els nobles aragonesos per eixa raó, en 1271 aquests es negaren a resoldre les qüestions sobre el repartiment de terres en les Corts valencianes, en 1283 es rebel·laren de nou i fins a 1287 mantingueren una guerra oberta contra el monarca i els nuclis reials valencians -causant muytas tales e danyos en las huertas e en la ciudat de Valencia e de la villa de Murbiedro-, en 1289 es produïren magnas altercaciones entre els nobles aragonesos i els dirigents urbans valencians en les Corts Generals de Montsó, i, finalment, en 1290 s'arribà a un apaivagament de la qüestió, quan Alfons el Liberal reconegué a la noblesa d'origen aragonès el seu dret a emprar les lleis d'Aragó al territori valencià, sense haver de sotmetre's als Furs de València.
La solució, però, era provisional, ja que tampoc la ciutat i les viles reials estaven disposades a acatar l'ordre perpètuament i hi insistien en l'observança exclusiva de les lleis valencianes. Així, per exemple, en 1315 s'enfrontaren als nobles i cavallers aragonesos establint en els mercats urbans unes taxes que havien de pagar tots, incloent ells i els seus vassalls; i aprofitaren per retreure'ls la seua negativa a integrar-se en el regne, ja que no volien ésser ab les dites universitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat. La realitat, però, era que una grandíssima part del territori, com es pot observar en el següent mapa, estava poblada a fur d'Aragó i aquella dura confrontació entre els partidaris d'una llei i d'una altra impedia arribar a consensos generals entre les elits dirigents del país. I això tenia el seu clar reflex en la consciència identitària, que, com hem vist, a l'alçada de 1326 diferenciava clarament entre els senyors, d'una banda, i les comunitats urbanes del rei, d'una altra banda. De fet, durant tot el primer terç del segle XIV només s'ha pogut localitzar una única utilització del gentilici col·lectiu, emprat en un document de Frederic II de Sicília destinat als valentini habitatores civitatis Valencie et non alii -els valencians habitants de la ciutat de València i no altres-, en què, a més a més, es feia un esment als fiadors mercantils valentinis seu catalanis. En tot cas, com que és l'única cita d'aquesta data i prové d'una cancelleria propera però "externa", cal considerar-la amb molta prevenció, ja que potser no reflectia la realitat valenciana "interna".
No és fins a la fi del conflicte foral que trobem els primers usos interns del gentilici valencià, referit a tots els habitants del regne. En aquest sentit, sabem que l'acord definitiu i general sobre els furs arribà, després de diverses temptatives en 1321 i 1326, en les Corts de 1329-1330. En concret, els Furs d'Aragó foren eliminats del regne, però, a canvi, es concedí als senyors una part important de les prerrogatives jurisdiccionals que aquells els garantien. Era una solució intermèdia, que repartia el poder entre els senyors, d'una banda, i el rei i els nuclis reials, d'una altra banda. En qualsevol cas, allò important pel que respecta a la consciència col·lectiva és que l'enfrontament entre uns i altres acabà definitivament i a partir d'aleshores començaren a dur-se a terme projectes col·lectius, que incloïen comunament als senyors i els nuclis reials, com ara la guerra contra el baró de Xèrica en 1336, la defensa del regne contra els benimerins en 1338, la lluita contra els musulmans en l'Estret de Gibraltar en 1340-1342 o la revolta de la Unió en 1347-1348. No debades, fins a la resolució de la disputa foral les Corts valencianes havien estat un espai controlat quasi exclusivament per la ciutat i les viles reials, ja que els senyors es negaven a assistir o bé acudien, però sense negociar políticament res ni atorgar cap donatiu al rei. A partir de les Corts de 1329-1330, en canvi, tot fou diferent, puix els senyors començaren a dur-hi propostes i aprovar el pagament de subsidis.
Així les coses, és precisament a partir d'aquesta època quan es troben els primers esments al gentilici territorial valencià. Primer en una carta de 1336 dirigida al baró de Xèrica, en què, davant la seua negativa d'anar a les Corts valencianes perquè es reivindicava exclusivament aragonés, Pere el Cerimoniós li recordà que els seus antecessors hi havien acudit sempre i havien fet todos actos de richos homnes e valençanos. Després trobem un document de 1340 en què el mateix rei recordava aquella reunió de Corts, que, segons deia, havia celebrat als valentinis. I aquestes dues cites coincideixen en el temps amb la primera menció coneguda sobre la manera particular de parlar dels valencians, referida a una dona, filla d'un ciutadà de València i nascuda a Oriola, la qual, segons un mallorquí de 1346, parlava valencianesch. Per tant, sembla que a partir de la dècada de 1330 començava a irrompre el gentilici territorial valencià i amb ell una identitat comuna per als habitants de tot el regne. Amb tot, cal tenir molt en compte que per aquelles dates encara és molt majoritari el recurs a d'altres expressions com ara regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie, regnícoles e habitadors del regne de València, habitadors del regne de València o los del regno de Valencia.
Així les coses, sembla que no és fins a la dècada de 1350 que el gentilici territorial es consolida plenament, puix almenys a partir de 1354 es produeix una autèntica disparada del seu ús en la documentació escrita. Per exemple, aquell mateix any trobem un parell d’esments a un Parlament demanat als valencians i a les futures Corts que s’havien de celebrar als valentinis. I des de llavors les referències són constants, fins a 22 en 13 anys, com ara: el dit Parlament sia entengut als valencians, convoquets general Parlament als valencians, celebrets Parlament als valencians, celebràs Corts generals als valencians, les Corts que celebrats als valencians, demanar ajuda e secors als valencians, CCCC hòmens a cavall nos són stats atorgats per los valencians, ajuda als valencians per la guerra, que els dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades, o ab los valencians vos n’anets en regne de Múrcia. De fet, a partir d'aquella època -des de 1356- també s'han pogut localitzar les primeres cites que parlen juxtaposadament de cathalans i valencians, o d’aragonenses, cathalani et valentini, un fenomen que no s'observa anteriorment.
Tot plegat, doncs, podem concloure que el gentilici territorial valencià, i per tant la primera consciència col·lectiva valenciana, va nàixer en la dècada de 1330, vora mig segle abans del que es tenia constància fins ara, i, si més no, estava plenament consolidat en la de 1350. A més, segons hem explicat, sembla que va ser una identitat fortament vinculada a la defensa dels Furs de València en el context de la lluita contra els senyors que pretenien fer observar els Furs d'Aragó en el territori valencià. I, en consonància amb això, el gentilici valencià no s'estengué al conjunt d'habitants del regne fins que les lleis valencianes no s'aplicaren de forma única i exclusiva en tot el regne, un fet que s'aconseguí en les Corts de 1329-1330.
Primerament, el que hi destaca és que durant el primer segle d'història del regne, fins a la dècada de 1330, tota la documentació jurídica i parlamentària analitzada evita utilitzar cap mena de gentilici associat al territori valencià, bo i limitant-se a emprar expressions com regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie o habitantium in regno Valencie. Això, a més, en un moment en què les convocatòries de Corts dels altres territoris de la Corona parlaven amb tota normalitat dels cathalani o dels aragonenses, tot palesant l'arrelament històric del seu gentilici col·lectiu. A terres valencianes, en canvi, encara no hi havia un nom comú que englobara a tots els seus habitants, com, per exemple, indica una carta tramesa pels jurats de València a Jaume II en 1326 en què l'informaven de l'enviament de missatgers dels prelats, richs hòmens, cavallers e generoses, axí catalans com aragoneses, d'una banda, i de les ciutats e viles [reials] del regne, d'una altra banda. Per tant, a aquelles alçades sembla que hi havia una consciència clara de catalanitat i aragonesitat entre els senyors laics i eclesiàstics, mentre que, per un altre costat, hi havia els nuclis urbans del rei, que potser estaven desenvolupant una identitat pròpia, la valenciana.
Això és ben probable a causa de l'intens i llarg conflicte que s'havia produït entre la major part d'aquelles ciutats i viles reials, defensores dels Furs de València, i la majoria nobiliària d'origen aragonés, partidària dels Furs d'Aragó. En concret, des que Jaume I declarara en 1261 que les lleis valencianes havien de ser les úniques observades en tot el territori valencià, els nobles i cavallers aragonesos es revoltaren, ja que no estaven disposats a renunciar a les seues pròpies lleis en els dominis que tenien dins del regne de València. Era, en el fons, una aferrissada lluita de poder, ja que les primeres garantien prerrogatives judicials, fiscals i d'ús dels recursos naturals per al rei i els seus vassalls, mentre que les segones les reservaven exclusivament als senyors. En conseqüència, la disputa per la validesa o la il·legalitat dels Furs d'Aragó al regne valencià s'allargà durant dècades: en 1264-1265 Jaume I hagué d'enfrontar-se militarment amb els nobles aragonesos per eixa raó, en 1271 aquests es negaren a resoldre les qüestions sobre el repartiment de terres en les Corts valencianes, en 1283 es rebel·laren de nou i fins a 1287 mantingueren una guerra oberta contra el monarca i els nuclis reials valencians -causant muytas tales e danyos en las huertas e en la ciudat de Valencia e de la villa de Murbiedro-, en 1289 es produïren magnas altercaciones entre els nobles aragonesos i els dirigents urbans valencians en les Corts Generals de Montsó, i, finalment, en 1290 s'arribà a un apaivagament de la qüestió, quan Alfons el Liberal reconegué a la noblesa d'origen aragonès el seu dret a emprar les lleis d'Aragó al territori valencià, sense haver de sotmetre's als Furs de València.
La solució, però, era provisional, ja que tampoc la ciutat i les viles reials estaven disposades a acatar l'ordre perpètuament i hi insistien en l'observança exclusiva de les lleis valencianes. Així, per exemple, en 1315 s'enfrontaren als nobles i cavallers aragonesos establint en els mercats urbans unes taxes que havien de pagar tots, incloent ells i els seus vassalls; i aprofitaren per retreure'ls la seua negativa a integrar-se en el regne, ja que no volien ésser ab les dites universitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat. La realitat, però, era que una grandíssima part del territori, com es pot observar en el següent mapa, estava poblada a fur d'Aragó i aquella dura confrontació entre els partidaris d'una llei i d'una altra impedia arribar a consensos generals entre les elits dirigents del país. I això tenia el seu clar reflex en la consciència identitària, que, com hem vist, a l'alçada de 1326 diferenciava clarament entre els senyors, d'una banda, i les comunitats urbanes del rei, d'una altra banda. De fet, durant tot el primer terç del segle XIV només s'ha pogut localitzar una única utilització del gentilici col·lectiu, emprat en un document de Frederic II de Sicília destinat als valentini habitatores civitatis Valencie et non alii -els valencians habitants de la ciutat de València i no altres-, en què, a més a més, es feia un esment als fiadors mercantils valentinis seu catalanis. En tot cas, com que és l'única cita d'aquesta data i prové d'una cancelleria propera però "externa", cal considerar-la amb molta prevenció, ja que potser no reflectia la realitat valenciana "interna".
Senyorius poblats a fur aragonés al regne de València (1233-1304). Mapa confeccionat per Ferran Esquilache i Martí
No és fins a la fi del conflicte foral que trobem els primers usos interns del gentilici valencià, referit a tots els habitants del regne. En aquest sentit, sabem que l'acord definitiu i general sobre els furs arribà, després de diverses temptatives en 1321 i 1326, en les Corts de 1329-1330. En concret, els Furs d'Aragó foren eliminats del regne, però, a canvi, es concedí als senyors una part important de les prerrogatives jurisdiccionals que aquells els garantien. Era una solució intermèdia, que repartia el poder entre els senyors, d'una banda, i el rei i els nuclis reials, d'una altra banda. En qualsevol cas, allò important pel que respecta a la consciència col·lectiva és que l'enfrontament entre uns i altres acabà definitivament i a partir d'aleshores començaren a dur-se a terme projectes col·lectius, que incloïen comunament als senyors i els nuclis reials, com ara la guerra contra el baró de Xèrica en 1336, la defensa del regne contra els benimerins en 1338, la lluita contra els musulmans en l'Estret de Gibraltar en 1340-1342 o la revolta de la Unió en 1347-1348. No debades, fins a la resolució de la disputa foral les Corts valencianes havien estat un espai controlat quasi exclusivament per la ciutat i les viles reials, ja que els senyors es negaven a assistir o bé acudien, però sense negociar políticament res ni atorgar cap donatiu al rei. A partir de les Corts de 1329-1330, en canvi, tot fou diferent, puix els senyors començaren a dur-hi propostes i aprovar el pagament de subsidis.
Així les coses, és precisament a partir d'aquesta època quan es troben els primers esments al gentilici territorial valencià. Primer en una carta de 1336 dirigida al baró de Xèrica, en què, davant la seua negativa d'anar a les Corts valencianes perquè es reivindicava exclusivament aragonés, Pere el Cerimoniós li recordà que els seus antecessors hi havien acudit sempre i havien fet todos actos de richos homnes e valençanos. Després trobem un document de 1340 en què el mateix rei recordava aquella reunió de Corts, que, segons deia, havia celebrat als valentinis. I aquestes dues cites coincideixen en el temps amb la primera menció coneguda sobre la manera particular de parlar dels valencians, referida a una dona, filla d'un ciutadà de València i nascuda a Oriola, la qual, segons un mallorquí de 1346, parlava valencianesch. Per tant, sembla que a partir de la dècada de 1330 començava a irrompre el gentilici territorial valencià i amb ell una identitat comuna per als habitants de tot el regne. Amb tot, cal tenir molt en compte que per aquelles dates encara és molt majoritari el recurs a d'altres expressions com ara regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie, regnícoles e habitadors del regne de València, habitadors del regne de València o los del regno de Valencia.
"Sabe de vista su hermano don Jayme e su padre don Jayme seyer citados a las ditas Cortes de Valencia e compareçer e seyer en ellas como richos homnes de Valencia e fazer todos actos de richo [ho]mnes e valençanos". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1522, f. 51v (c. XI-1336)
"Nos, Petrus et cetera, licet olim in prima Curia quam celebravimus valentinis". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 869, f. 145rv (11-VI-1340)
"Com siats en lo loch de Sent Matheu, on deien ésser per lo Parlament que havem manat en lo dit loch als valencians". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1400, f. 12r (12-I-1354)
"Serà cap de les dites cavalcades, que ço que guanyarà e s'aurà de les dites cavalcades partesca en tal manera e don tal part a aquells del dit regne, que·ls dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades desús dites". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1380, f. 38r (7-X-1356)
16 comentaris:
Gràcies per la teua dedicació didàctica. Gran article
Gràcies a tu, pel teu interés!!
M’ha agradat molt l’article. Em sorprén que fins després més de cent anys després de la fundació del regne no es trobara en els documents escrits un gentilici que englobara tots els habitants del regne. Resultaria interessant plantejar-se si el naiximent del gentilici "valencià" va aparellat immediatament en el temps a un sentiment identitari valencià o si, per contra, eixe sentiment va sorgir abans o després de la plasmació del gentilici en els documents escrits. És a dir: què vingué primer, l’ou o la gallina? També seria interessant saber qui se sentien més identificats amb eixe gentilici, si els descendents de catalans o els descendents d’aragonesos (o els dos per igual). Pel que contes, potser els fills i néts d’aragonesos no se sentien tan valencians, pel que comentes dels seus senyors, que es resistien a regir-se pels furs valencians. Però, ¿podem saber alguna cosa del poble?
En eixe sentit, no puc evitar relacionar això amb el moment actual (sé que és un salt molt gran en el temps), en què alguna vegada que he vist gent de l’Alt Palància (de parlar castellà manyo-aragonés) referir-se com a "valencians" a les persones valencianoparlants de València i contornada. Això em fa pensar que ells no se senten massa valencians, i que conceben que "valencià" només és el gentilici dels habitants de la província de València i el nom de la llengua.
D’altra banda, del mapa m’ha sorprés que no hi hagen dades sobre a quin fur pertanyia una ciutat com Sogorb. ¿Potser en aquells anys no era encara massa important?
Molt bò i complet. Já el tenim per a consultar.
Acabat l'estiu ara torna a bufar el vent d Cabylia-Baydal (o brisa?) já entrats en la tardor, o la caiguda del pàmpol (the fall, diria Josep Lluís).
(He punxat el mapa però m'eixien les fotografies dels manuscrit i no he pogut vore detalls).
josep_serrano@hotmail.com
Josep Lluís, gràcies. Jo crec que foren dos processos bastant coetanis, però, vaja, és una impressió. Els documents (almenys els que he estudiat) són molt escassos d'informacions al respecte. D'una altra banda, pense que no hi hauria massa diferència entre catalans i aragonesos en les ciutats i viles on primer es va estendre aquella identitat col·lectiva primigènia (les que utilitzaven el fur de València). Tots per igual defensaren aquelles lleis una vegada que estaven instal·lats en eixes comunitats, perquè era una qüestió d'interessos i de refermament contra els senyors aragonesos. En això no crec que tinguera molt a veure la procedència.
Quant a la identificació dels "valencians" exclusivament com aquells que parlen valencià (en contraposició a "castellans" i "xurros"), crec que ha de ser una cosa molt posterior, de l'edat moderna. En tot cas, els nuclis de preeminència poblacional aragonesa, com Sogorb, Ademús, Alpont o Castellfabib sempre declararen en els documents la seua adhesió ferma al regne de València. Però, com veus, tot el que dic són suposicions, meres impressions a partir del coneixement que tinc dels documents de l'època medieval. També sobre això, en el mapa no està Sogorb perquè quan el vaig fer no sabia a quin fur havia estat poblat; posteriorment he sabut que ho va ser a fur d'Aragó. El problema sobre la ciutat, que sí que era ben important, és que molt prompte va passar a domini senyorial i això, normalment, vol dir que tenim menys informacions (perquè molta de la documentació dels senyors s'ha perdut).
Josep, el mapa hauria d'eixir clicant damunt d'ell... Quant als posts, si més no, ací em trobaràs cada 15 dies. Salutacions!
Sempre m'ha fet gràcia vore com des de determinats sectors se parla de Valéncia i Regne com si hagueren segut un descobriment Catalano-Aragonés, com si se tractara del descobriment d'Amèrica, com si no existira història en la nostra terra anterior a Jaume I i la colla que vingué en ell.
Valéncia esta fundada en l'any 138 a.C. Obviar que abans de Jaume I, haguera una identitat de poble Valencià me pareix molt heavy, t'has llevat 1468 anys aproximadament.
Per una atra banda un dubte, ¿No era ya una taifa independent, un regne moro quan vingué Jaume I?
I una atra qüestió, ¿No és en l'any 1335 la primera documentació coneguda de la Llengua Valenciana? Si be, no he vist el document en els meus propis ulls, ya m'agradaria, he llegit en molts llocs que aixina fon.
Salutacions.
Carla Peris
Carla, abans de l'arribada dels cristians hi havia la "taifa de Balansiyya", que no vol dir un "regne" (així és com l'anomenaven les fonts cristianes, però no el que eren en realitat), sinó un simple "destacament", un nucli políticomilitar que res tenia a veure amb un territori polític com els coetanis cristians. De fet, ¿quina continuïtat tenia eixa "taifa de València" amb el regne cristià, si no incloïa ni Alpont, ni Morella, ni Dénia, ni Alcoi, ni Alacant, ni Elx, etc.? Tu creus, d'una altra banda, que la taifa de Toledo era el precedent d'alguna cosa? De la regió de la Manxa? La taifa de Ronda de què era precedent? Quina identitat vehiculava?
Evidentment, la ciutat de València existeix des de l'antiguitat, des d'època romana, però, com pense que acabe de demostrar en el post que tu mateixa se suposa que has llegit, la identitat valenciana vinculada al territori que hui considerem com a valencià (de Vinaròs a Oriola) es va formar entre els segles XIII i XIV. Eixa és la identitat que, transformada i reconstruïda amb nous valors en la contemporaneïtat, ha arribat fins a nosaltres. I no cap teòrica "identitat valenciana" d'època romana, visigòtica o musulmana, entre d'altres coses, perquè ni el territori coincidia ni les societats d'aquelles èpoques tenien res a veure amb la cristiana que s'instal·là a partir del segle XIII.
Quant al teòric document de 1335, resulta que és un manuscrit de finals del segle XV o començaments del XVI (datació que pot confirmar-te qualsevol expert en tècniques paleogràfiques en veure el tipus de lletra que s'hi empra) que diu, en llatí, que el text copiat estava extret d'un volum de Ramon Llull, "in lingua valentina", finalitzat a València en 1335. Per tant, la cita no és de 1335, sinó que fa referència a volum de 1335 que el copista del segle XV o XVI considera que està "in lingua valentina". La cita, per tant, és del segle XV o XVI. És com si jo hui en dia dic que els Furs de València, del segle XIII, estan escrits "en català". De quan és la cita, del segle XIII o del segle XXI? Doncs està clar que del segle XXI... Ho vaig tractar d'explicar ací mateix.
Estic un poc desconnectat i no havia llegit l'article. Enhorabona, Vicent. Per cert, estic esperant el número 2 del Lletra, a vore si ens sorpreneu...
Bona nit Vicent i gràcies per la teua resposta. Ara és el títul de l'artícul lo que m'ha deixat confosa: “¿Els Valencians des de quan som Valencians?”. Per a mi esta clar, puc asseverar, exagerant, que vint minuts més tart de la fundació de la ciutat ya existia una identitat de valencianes i valencians, eixa identitat aixina com el territori ha anat expandint-se en el temps, les conquistes, etc. Se plantegem si aragonesos, catalans, occitans, navarros, etc., se sentien valencians, no sé, de lo que puc estar quasi segura és que el restant de la gent que hi havia en estes terres se sentien d'ací abans, durant i després de la conquista. Evidentment si et referixes, com aixina pareix, als térmens geogràfics actuals, com molt be ha deixat caure Josep Lluís, i conec be el tema, crec que tens que torturar a un Alturano (de Altura, CS) per a que confesse la seua valencianitat, he, he.
Molt be aclarit el dubte sobre eixa documentació de 1335, encara que no sent d'eixa data, un senyor uns anys més tart afirma o supon que escrit en Valéncia, escrit en Valentina Llingua, me pareix clarificador en qualsevol cas.
Au chiquet, un abraç i moltes gràcies per la teua dedicació.
Carla Peris.
Totatment d'acord amb Carla. O esta malament el títul de l'article, o t'has llevat uns quants anys de identitat valenciana.
Abelard.
Està malament el títol de l'article? Pots donar-ne alguna raó? Quant als musulmans que vivien en les terres conquerides pels cristians, no se sentien "valencians" simplement i planerament perquè no hi havia cap territori que vehiculara eixa identitat. Ja ho he explicat abans, però ho repetisc: Abans de l'arribada dels cristians hi havia la "taifa de Balansiyya", que no vol dir un "regne" (així és com l'anomenaven les fonts cristianes, però no el que eren en realitat), sinó un simple "destacament", un nucli políticomilitar que res tenia a veure amb un territori polític com els coetanis cristians. De fet, ¿quina continuïtat tenia eixa "taifa de València" amb el regne cristià [i la identitat col·lectiva valenciana dels cristians], si no incloïa ni Alpont, ni Morella, ni Dénia, ni Alcoi, ni Alacant, ni Elx, etc.? Tu creus, d'una altra banda, que la taifa de Toledo era el precedent d'alguna cosa? De la regió de la Manxa? La taifa de Ronda de què era precedent? Quina identitat vehiculava?. Els habitants del territori de la taifa de Toledo se sentien "toledans"? I, en eixe cas, això continuà quan la taifa fou conquerida pels cristians? Els musulmans habitants de la taifa de Balansiyya no eren "valencians" en el sentit que ho foren els "valencians" del regne cristià de València fundat ex novo per Jaume I en 1238...
Sembla molt interessant l'article, primer per la seua despolitizació, la qual cosa ens permet una major llibertat a l'hora de fer raonaments i crítica. També perquè no baretja llengua i estat, que són dues coses distintes.
Sempre he pensat en la voluntat del rei de fer un regne diferent de la resta de regnes, per les qüestions que foren, però el que és clar, que per una palesa qüestió económica que també queda reflectida a l'article, el domini de les lleis... i els impostos. El poder sobre el territori.
No sóm la mateixa "cosa" que altres territoris de la corona d'Aragó o d'altres de la mediterrània. Encara que és més importat, crec jo, les coses que en apropen que les que ens separen.
Salutacions.
Josep Lluis, et recomanaria amb molta cura que t'informares al menys una mica abans de fer descripcions tan poc encertades, i en certa mesura menyspreadores cap a l'Aragó i cap, sobre tot, als aragonessos. Sembla que hauriem de quedar nosaltres per baix de la elevadissima catadura moral i cultural del superior poble català perque nosaltres no som més que vulgars castellano-manyo-aragoneses... Doncs les coses no son tan ximples, abans de afirmar coses com aquesta prente la molestia de llegir un bon llibre d'història, u de llegir més posts de Vicent Baydal. Els aragonesos som els unics que a tot l'estat tenim dues llengues pròpies (encara no oficials per la, esta vegada si, nula catadura moral dels nostres politics, de la qual els aragonessos i aragonesistes no tenim guaire culpa. I son l'aragonés per ser privativa nostra(encara que també sobrevivix en part amagat al valencià), i el català. El extraordinari problema identitari que sofrim els antics estats de la Corona d'Aragó és que ens empenyem contar l'historia de forma predentista: com si els fets d'ara es pugueren explicar perque es repeteixen desde fa segles de forma inalterada, sense coneixer, fom es el teu cas la realidat historica al seu conjunt: de la època i el seu desenvolupament. Quan et decideixes a estudiar una mica més arran de les relacions entre aragonesos, valencians i catalans... Allora puet estar que te faiga moltsimo més goi d'amostrar-te-ne la viella luenga aragonesa la qual ye germana de la valenciana.
Veig que a gent s'avorrix molt. Tot el dia amb les mateixes favades.
M'he afegit amb molt mesos de retard a aquest blog. Ha estat per casualitat, soc nascuda en territori de frontera i m'interessa moltíssim tot el que dius, Vicent, i els altres interlocutors sobre la identitat valenciana-aragonesa-catalana. El tema del repoblament, i d'on venien els repobladors, desprès de la conquesta de Jaume I, sempre ha estat motiu de controvèrsia entre els lletraferits del meu poble ( si sabessin que dic poble a la ciutat de la que tots ens sentim tant cofois!). En fi, em compro em teu llibre i tindré una visió més ampla sobre tot això que són les meves arrels, arrels poc conegudes per haver estat trasplantada a Catalunya des de la infantesa.
Publica un comentari a l'entrada