Anava a titular el post "La freak que trobà el cos de Ricard III" perquè d'això, entre d'altres coses, parlaré. Si veieu el primer dels dos documentals que vos oferim en exclusiva fora del Regne Unit entendreu el perquè de la meua intenció inicial. En general, supose que estareu assabentats del tema, ja que ha estat la principal notícia sobre història medieval reproduïda als mitjans anglòfons durant els darrers mesos: les restes de Ricard III, rei d'Anglaterra entre 1483 i 1485, van ser trobades baix d'un aparcament municipal en la ciutat de Leicester. La notícia en si ja és de primera magnitud, però cal contextualitzar la vida, la significació i la llegenda d'aquell monarca anglés per a entendre que la troballa haja suscitat un interés molt més gran del que seria habitual amb qualsevol altre personatge. Ricard III va ser, en primer lloc, el darrer rei de la dinastia Plantagenet, amb la mort del qual finalitzà la Guerra de les Dues Roses que havia enfrontat dues famílies d'aquella mateixa dinastia: els York (com Ricard) i els Lancaster. Aquests darrers acabaren per donar suport als Tudor, que finalment, amb la mort de Ricard III en la batalla de Bosworth Field en 1485, es feren amb la Corona mitjançant l'entronització d'Enric VII. Per tant, Ricard és també el darrer monarca anglés en haver mort en un camp de batalla.
Però la cosa no acaba ací, ja que Ricard III és probablement el rei més infamat de la història d'Anglaterra, entre d'altres coses per les circumstàncies de la seua accessió al tron. Ell era germà d'Eduard IV i quan aquest morí deixant dos fills en minoria d'edat, Ricard els retingué en la Torre de Londres, alhora que el Parlament els declarà il·legítims en considerar que sa mare s'havia casat il·legalment amb el monarca, ja que aquest tenia un contracte prematrimonial previ amb una altra noble. Els xiquets, de 9 i 12 anys, desaparegueren i no tornaren a ser vistos mai més, encetant la llegenda dels Princes in tower, que ha generat nombrosa literatura al llarg de la història d'Anglaterra pressuposant que foren assassinats per ordre de Ricard. Però, si parlem de literatura, està clar que qui més ha fet per llegar una visió malèfica del rei en qüestió ha estat la tragèdia teatral Richard III, escrita per William Shakespeare un segle després dels esdeveniments (c. 1592). Seguint la tradició relatada per les fonts dels seus enemics, el monarca hi apareix com un ser maquiavèl·lic, ansiós de poder i sense cap mena d'escrúpols. Retorçut fins i tot físicament, ja que tindria una mena gepa i coixera que el feia encara més repulsiu, com el va representar Laurence Olivier en una pel·lícula de 1955, on era brutalment assassinat per una turba de soldats tudorians, tot seguint la narració de les fonts.
Per totes aquestes raons, doncs, la figura de Ricard III ha exercit sempre una atracció poderosíssima i ha estat ben present en l'imaginari col·lectiu anglés. És per això també que en 1924 es va fundar The Richard III Society, patrocinada entre d'altres pel duc de Gloucester (el mateix títol que tenia Ricard) i destinada principalment a rescabalar el seu malmés honor. Com ells mateixos diuen: a society dedicated to reclaiming the reputation of a king of England who died over 500 years ago. Fins i tot han adoptat el nom de "ricardians", com si d'un moviment polític o religiós es tractés. I en aquest marc és on comença la història de la troballa arqueològica del seu benvolgut monarca. Philippa Langley, aspirant a guionista i encarregada de la societat a Escòcia, estava documentant-se per a una possible obra sobre la figura de Ricard III. Segons deien les cròniques de l'època, havia estat soterrat en l'església del monestir franciscà de Greyfriars, a Leicester, la ciutat més propera a Bosworth Field, on havia tingut lloc la batalla en què havia estat mort. És més, els documents de la cancelleria reial indicaven que el seu successor en el tron, Enric VII, li havia construït una tomba de marbre; no descansaria en cap panteó, però almenys se li mostraria cert honor. Tanmateix, el següent rei, el conegut Enric VIII, suprimí en 1536 tots els ordes religiosos de la Corona anglesa i, en conseqüència, el monestir fou expropiat i venut a dos homes de negocis, que l'enderrocaren per a vendre el seu material de construcció. Per tant, tota indicació física del soterrament de Ricard III desaparegué fa vora 500 anys.
No obstant això, seguint les traces d'un mapa del segle XVIII de Leicester es podia ubicar amb bastant exactitud el lloc que ocupava l'antic monestir. De fet, la pròpia toponímia urbana ho continua indicant: entorn de Grey Friars Street i Friars Lane. I Philippa Langley, en la seua obsessió ricardiana, estava disposada a demostrar que el cos del monarca continuava allà: Richard had made good laws and earned respect as a ruler. His death had been lamented. There was no reason why he should not have been left to rest in peace at the site of the old friary known as The Greyfriars. Així, a partir de 2009 començà a remoure terra i cel per a vendre la idea i recaptar fons que permetessen la recerca i l'excavació pertinents. Per fortuna, hi hagué poders locals disposats a sentir la seua història i a admetre que certament tenia una base històrica. L'Ajuntament de Leicester li mostrà suport i el Departament d'Arqueologia de la Universitat de Leicester arribà a la conclusió que si bé trobar el cos del rei seria pràcticament impossible, potser seria una bona idea excavar part del monestir. Així, fonamentalment a través de la Richard III Society i de contribucions particulars d'arreu del món, Philippa s'encarregà d'anar aplegant diners que serviren, en primer lloc, per a afinar el màxim possible la ubicació del monestir, una part del qual estaria sobre un actual pàrquing municipal, i, en segon lloc, ja en 2011, per a aplicar un georadar que podia trobar les estructures principals de l'edifici sense excavar.
Així les coses, estaven prou segurs que el monestir requeia en aquella zona i tractaren de reunir més diners per a començar l'excavació pròpiament dita. Un espònsor oferí cert finançament, així com també l'Ajuntament i la Universitat de Leicester. A tres setmanes d'iniciar-la, però, els mancaven 10.000 lliures. Les cridades als "ricardians" de tot el món feren efecte: aplegaren la quantitat i fins i tot hi hagué una dona que es desplaçà des del Brasil per a treballar com a voluntària en l'excavació. Finalment, a finals d'agost de 2012 s'iniciaren els treballs, amb tot un equip audiovisual preparat per a filmar el que podia ser un gran descobriment. Abans que tot comencés, però, Philippa havia tingut un pressentiment. En terra, davant d'una de les places del pàrquing, hi havia pintada una R (de Reserved). Se li eriçaren els cabells i una suor freda li recorregué l'esquena. Allà havia d'estar soterrat el seu Richard, i li féu un altaret. Entre els arqueòlegs, evidentment, hi hagué bromes. En tot cas, quedava dins de l'àrea on havien de fer una de les rases projectades i començaren per allà mateix, llevant asfalt i excavant fins a intentar trobar la cota del segle XV. Tanmateix, no trobaren murs ni rajoles ni res per l'estil. Directament, el primer dia, donaren amb els ossos d'unes cames, l'esquelet d'una persona soterrada. Llavors el cel es tapà i començà a caure una pluja intensa: it was like a shakespearean scene, diu Philippa, he was ready to be found, he wanted to be found...
La R del pàrquing sota la qual estava l'esquelet de Ricard III i l'equip de recerca -amb Philippa Langley al mig, al costat d'un descendent del rei- sostenint el seu penó heràldic
Com podeu comprovar, doncs, i com es veu en aquestes fotos, la màxima promotora de la investigació i la troballa és una freak de categoria internacional. També ho podeu veure en el primer dels documentals que us oferim baix, que va ser el primer que es va emetre al Regne Unit, en prime time, amb més de 3,7 milions d'espectadors de mitjana i un share del 16%. Va estar centrat en la seua figura, en les seues reaccions al llarg de tot el procés de recerca, com a conseqüència que ella mateixa ha estat la productora i la guionista del mateix. Ha aprofitat l'èxit de tot plegat per a llançar-se a la fama i tractar d'acomplir les seues aspiracions narratives. Així, sembla que en els propers anys podrà plasmar en una pel·lícula la seua versió ricardiana dels fets... Però, llevat d'açò, d'aquest embolcall de misteri i pseudociència que ha aportat Philippa Langley, no hem d'oblidar que res de tot açò hauria estat possible sense la seua tenaç voluntat. I la veritat és que al capdavall hi ha hagut aportacions interessants a la ciència sense un cost públic excessiu, atés que la major part del finançament ha vingut del sector privat i que les dues principals institucions que han invertit diners, l'Ajuntament i la Universitat, han contribuït a posar Leicester en el mapa i crear un nou focus d'atracció turística, puix no debades els ossos de Ricard III seran soterrats en breu en la catedral de la pròpia ciutat, amb gran expectació.
En general, podeu observar una part dels processos científics que s'han hagut de realitzar per a la identificació i l'estudi de l'esquelet trobat al segon dels documentals que teniu baix. Anàlisis forenses i d'ADN (que encara estan per publicar), osteologia, datació per Carboni 14, reconstrucció facial, etc. Però, a més a més, també ho podeu llegir en la pàgina del projecte The search for Richard III que la Universitat de Leicester va endegar per a donar difusió a la recerca. Com veureu, no només inclogué la part de l'estudi físic de l'esquelet, sinó també una contextualització històrica i literària de la relació entre el monarca i Leicester, així com del moment de la mort d'aquell. Igualment, també s'hi han inclòs els resultats arqueològics per a una millor comprensió del Leicester medieval i tota una sèrie de vídeos explicatius de diferents parts del procés d'investigació i reflexió. Finalment, s'ha pogut comprovar un fet que en ocasions sembla que no els càpiga en el cap a certs investigadors: la fiabilitat de la investigació basada en cròniques i documents. S'havia arribat a dir, per exemple, que la gepa de Ricard III era un invent literari dels seus enemics, però ara s'ha pogut comprovar que patia d'una fortíssima escoliosi que sens dubte marcava la seua figura. Així mateix, les cròniques, a banda del lloc de soterrament -confirmat per altres documents-, relataven l'extrema humiliació que patí el seu cos vençut. I, en efecte, l'anàlisi de la forense i dels experts en armes ha pogut certificar l'acarnissament que patí, fins i tot amb una ganivetada de connotació sexual allà on acaba l'esquena. Una recerca exclusivament documental és, per tant, de gran vàlua. I quan, com ara, podem afegir-hi cultura material, els resultats són irrefutables.
Tot plegat, si encara teniu més interés en el tema, a continuació podeu veure els dos documentals televisius que s'han emés fins el moment. En anglés i amb subtítols en anglés, això sí. Com deia, el primer està molt centrat en la figura de Philippa Langley, mentre que el segon tracta quasi exclusivament els aspectes científics de la recerca. Gaudiu-los!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada