Deixar-se perdre pels carrers de Dàniyya

Gisbert dirigint-se als assistents

Que la divulgació de la història es mou a cop d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. Dels vicis i limitacions que això suposa ja n’hem parlat ací i ací i també ací. Tanmateix, seria esbiaixat menysprear les activitats que, amb l'excusa d’un centenari, es poden arribar a fer, més encara en els temps que corren. I un bon exemple és la visita nocturna pel castell de Dénia guiada per l’arqueòleg municipal, Josep Antoni Gisbert, que vam podem gaudir el passat 11 d’octubre, en el marc del mil·lenari del regne taifa de Dénia. En efecte, el 1013 Abu-l-Jayx al-Muwàffaq ibn Abd-Al·lah al-Amirí, més conegut com Mujàhid, consolidà Daniyya com la capital de seu territori, que es va estendre en alguns moments fins a Sardenya per l’est, i per l’oest fins a Lorca i el nord de Múrcia. És justament aquest passat andalusí el que la visita pretenia posar en valor, bo i insistint en els elements islàmics que encara en els nostres dies podem gaudir al castell de Dénia, particularment a les portes de l’alcassaba de Daniyya. L’assistència de públic va estar nombrosa, en part gràcies al treball d’una de les associacions falleres pròximes al castell, la falla Baix la mar. I és que, per molt que puga sorprendre a més d’un i més d’una, jo inclòs, les falles són alguna cosa més que bufera, soroll i ocupació consentida del carrer.

De la mà de qui és, possiblement, el màxim expert sobre el passat d’aquesta vila valenciana, Josep Gisbert, vam rastrejar les petjades d’un passat fastuós, desemmascarant les tèrboles evidències dels dies dels Mujàhid. Cal tenir en compte que el castell ha estat en ús fins a les darreries del segle XIX, raó per la qual ha sofert diverses modificacions i transformacions, a més de les pròpies ferides que provoquen els conflictes armats, indefugibles per a una construcció com aquesta. Començàrem la visita per la porta principal, on encara ara perviuen les pollegueres originals de la madina del segle XI, tot i que la façana és una reconstrucció dels anys 50. Entrem a l’albacar, que després serà l’espai on els cristians assentaran la vila. Pel vessant del turó, pujant, arribem a les restes d’una porta, o millor, portalet, en la façana oest. Es tracta, simplement, dels fonaments. L’obscuritat de la nit, malgrat la contaminació lumínica que ens envolta, dificulta la identificació de les diverses tècniques constructives (carreus i tapial). Gisbert, però, ve ben preparat amb un potent làser, amb el qual identifica per a la mirada profana cadascuna de les formes de construcció. El més interessant de la visita, però, ens espera al cim (si et pot dir així) del turó. L’alcassaba amaga nombrosos vestigis d’aquest passat islàmic, durant el qual el port de Daniyya va ser un punt ineludible de les rutes marítimes; al nivell, o fins i tot per damunt, de Barcelona, i no diguem de Balansiya (en paraules de Gisbert). La presència d’una entrada de carro feta sobre pedres de marbre en dóna bon testimoni. L’estudi d’aquesta porta, de la qual només queda el terra, permet albirar la intensitat del comerç, ja que aquest tipus de pedra no es troba en tota la regió. Sembla ser, a més, que part de la construcció roman oculta sota un talús de terra que es féu en època moderna per col·locar allí una bateria de canons. 

Entrada de carro amb la pedra de marbre

Continuem, i per una portalada accedim a l’esplanada del palau del Governador. Ací, una volta certament original, de la qual nomes s’ha trobat paral·lelisme a Granada, ens obri l’accés. De nou podem apreciar les pollegueres, amb la seua decoració encara original. I quan hom pensava que havíem arribat a la fi, Gisbert ens condueix per un camí sinuós, vessant avall, deixant enrere l’esmentat palau-seu del museu arqueològic, fins a la porta millor conservada. Tan ben conservada que ens ha arribat pràcticament intacta. I això perquè aquesta porta, que donava pas a la ciutat islàmica del segle XI des de la mar, va ser reblerta en temps d’Alfons el Vell, construint-ne una de nova. Aquesta també es va tancar, i tot l’espai es va reblir de terra per a col·locar una bateria de canons en el segle XVIII.

Porta de la Mar del segle XI

 A la dècada dels 90 del segle XX tota aquesta terra va ser retirada, i es van descobrir ambdues portes d’accés, una sobre l’altra, primer la cristiana i després la islàmica. Ara mateix hi ha un gran buit que fa perillosa l’estada, especialment per als més menuts perquè la utilitat de la tanca de fusta que hi ha posada és més bé limitada. La visita acaba a les faldes del castell, on en Gisbert ens assenyala la possible existència d’una altra porta reblerta que futures excavacions (?) haurien de desemmascarar. Per concloure, sota una delicada pluja (en realitat, ha estat amenaçant al llarg de tota la nit, però és ara, afortunadament al final, quan es fa present) Gisbert fa una mena d’arenga al públic assistent sobre la necessitat de posar en valor, però també de valorar, el que tenim, el que ens ha arribat, deixant a un costat dèries costumistes però també sobreposant-se a les dificultats econòmiques. La inversió en recerca, en investigació arqueològica en aquesta cas, no pot -clamava Gisbert- estar subjecta als cicles econòmics, i menys encara a les vel·leïtats del calendari, sinó que ha de formar part de les prioritats dels governants amb independència del seu àmbit d’actuació, local, comarcal o nacional.

Possible porta islàmica reblerta