La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.

Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta