Tramuntana: colonitzant nous territoris

A poc a poc ja ens hem plantat en la vespra de la nostra diada, de la festa de Sant Dionís i dels enamorats valencians. Mai els 9 d’octubre són igual als anteriors, però enguany diferències amb els precedents hi ha massa i, malauradament, negatives. Per començar, la mateixa festivitat estigué a punt de perdre el seu dia gràcies al poc trellat i l’escàs sentiment valencianista d’alguns polítics. Si de cas, que els nord-americans canvien la data del seu 4th of July o els francesos moguen la festa del 14 juillet. Finalment demà hi haurà processó cívica, Te Deum i hom podrà anar al forn a comprar una mocadorà per a la seua estimada. De tot això, però, no en tindrem retransmissió per Canal 9, la nostra televisió, ara per ara. Per primera vegada des que existeix, la nostra televisió pública estarà absent aquest dia. Heus ací la gran diferència amb els anys anteriors. El motiu és la vaga dels treballadors de la radiotelevisió pública de tot@s els valencian@s per expressar “el rebuig a l'ERO i a l'atac de la Generalitat [Valenciana] al principal mitjà de comunicació dels valencians". La direcció de RTVV va aprovar a l'agost un pla per a comiadar 1.198 dels 1.695 treballadors que té l'empresa. Per descomptat, la vaga em sembla del tot justificada i crec parlar per tot el grup en donar suport als treballadors i treballadores de la televisió i la ràdio valencianes.

Hi havia un temps, però, que aquest país arribava a despertar il·lusions i confiança en el futur, lluny de la república bananera que alguns han convertit aquesta terra. Un temps quan la programació de Canal 9 en la nostra diada estava consagrada a aquell dia, amb documentals, pel·lícules i entrevistes sobre aquell nou d’octubre de 1238. Per davant de la càmera desfilaven alguns experts, totalment desconeguts llavors, que parlaven del temps i de la gent que acompanyà el rei Jaume. Van ser aquelles les primeres vegades que vaig sentir les veus d’Enric Guinot, Antoni Furió, Josep Torró i Ferran Garcia-Oliver, entre d’altres. La graella d’aquell dia la completava a sovint una pel·lícula, Tramuntana, que és l’origen d’aquest post.

Tramuntana (1991), és una pel·lícula que narra les aventures i desgràcies d’un grup de colons que deixen Garòs, a la Vall d’Aran, per a instal·lar-se a Borriana i consolidar la conquesta d'aquesta ciutat. Des del punt de vista cinematogràfic que ningú s’espere gran cosa. És una pel·lícula finançada per la Generalitat Valenciana, el Ministeri de Cultura i Canal 9, amb recursos modestos. Va ser dirigida per Carlos Pérez Ferre i en ella van participar Álvaro de Luna i dos dels actors joves referents del moment, Jorge Sanz i Emma Suárez. El polifacètic Enrique San Francisco també hi pren part, i pel que fa a la presència valenciana, destaca Juli Mira.

El cavaller feudal guiant els colons cap al sud

Des del punt de vista historiogràfic, em sembla una pel·lícula prou encertada, força didàctica a l’hora d’explicar l’ocupació feudal del Xarq Alandalús. D’entrada, presenta el procés de conquesta i colonització com el que va ser, l’expansió de la societat feudal sobre la islàmica, i no segueix el pretext de la religió. Que fou aquest un procés dirigit i controlat pels senyors, i pel monarca en darrera instància, ho mostra les aparicions de Jaume I i, sobretot, el guiatge d’en Guerau al llarg del camí, i encara després. Els qui mamprenien el camí eren, abans que ningú, els rodaires i també les famílies més modestes, com Arnau o la família de Blanca. Marxen del nord cap al sud, portant res més que el que poden carregar a l’esquena, però amb la seua cultura, la del pa i del vi, la seua llengua i els seus costums. De fet, l’antroponímia de la pel·lícula és típicament del segle XIII, com heu pogut comprovar: Guerau, Martí, Blanca, Arnau, Jofre. Deixen el poc o no-res que tenen per arribar a la terra promesa, un lloc on poder començar una nova vida, plena d’oportunitats. Es tracta de gent que mai ha vist la mar, així que imagineu la reacció en veure’l per primer cop. El suport que l’església va donar a l’empresa ve escenificat per la figura de fra Martí, de qui se’ns diu que havia estat predicant d’entre la comunitat camperola. Fins i tot ell en participa.

De lladres, rodamons i aprofita-ocasions també hi ha en aquesta pel·lícula. Al llarg del camí, els colons, que si bé es coneixien no eren gaire amics entre si, van forjant vincles de solidaritat, compartint els queviures i els perills. La marginació de les minories religioses hi és representada per la figura de Zaira. També trobareu el xoc de l’església amb la cultura popular escenificat en la relació entre el frare i l’herbolari. Així, a poc a poc, arriben a Borriana. S’hi instal·len després que el notari del rei, una altra figura indispensable de la colonització i ben mirat de la història medieval d’aquest país, els assigne una casa i unes terres. Malgrat tot, arribar-hi és només l’inici. Arnau i el seu company engeguen una fusteria. I junt a la maduresa professional, la personal: casar-se, tindre fills, engegar un altre tipus d’empresa tot plegat. Són colons però també són soldats, o almenys han de ser-ho per fer front als atacs dels musulmans i per conquerir València. Quan tot acaba, cal tornar al nou llar, on la dona espera. La nova família comença la seua singladura en una nova terra.

Tal volta, per ser més aviat un record d’infantesa que una altra cosa, però també perquè crec que és una pel·lícula molt didàctica, hi he estat al darrere alguns anys; i ara per fi, des d'Harca, em pogut aconseguir-la. Com que la direcció de Canal 9 no l’emetrà (a no ser que aquest post els desperte els colors, i fem que canvien la graella, la qual cosa no crec que passe), ací us oferim la versió original en castellà. Gaudiu-la.