Els Djangos de la nostra edat mitjana

Django Unchained (Quentin Tarantino, 2012)

El cinema ha tractat en diverses ocasions el tema de l'esclavitud, però, a grans trets, sempre ho ha fet fixant-se en l'esclavitud clàssica, la que reflectien pel·lícules com Spartacus o Ben-Hur, o en la dels Estats Units d'Amèrica durant el segle XIX, com la que apareix als films Amistad, Lincoln o Django Unchained. Tanmateix, l'esclavatge no és un fenomen exclusiu d'aquestes èpoques, sinó que el trobem al llarg de la història de la humanitat i, en concret, en proporcions importants a l'edat mitjana europea. La nostra societat medieval, la dels nostres avantpassats, no era una societat esclavista, però els esclaus hi estaven ben presents. Sense anar més lluny, a la pròpia illa de Mallorca s'ha calculat que cap a l'any 1330 hi devia haver uns 7.000 esclaus, el que es corresponia aproximadament amb un 13% del total de la població insular. Els captius provenien bàsicament de Sardenya, el nord d'Àfrica o la Mediterrània Oriental (sards, magrebins, grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i eren emprats amb diverses finalitats: com a peça especulativa per a aconseguir la seua redempció (pagada per familiars o pels mateixos esclaus amb el seu treball), com a mà d'obra en faenes agrícoles i artesanals (sobretot els homes) o com a servei domèstic (sobretot les dones, que a més a més podien ser sotmeses a diferents tipus d'explotació sexual). 

No debades, les principals ciutats marítimes de la Corona d'Aragó eren actives impulsores d'una activitat corsària que tenia en la presa d'esclaus un dels seus objectius bàsics. Per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 expedicions del port de València: corsaris com Pere Rull, Pere Castell, Domingo Lozano o Nadal Martí, que es feren a la mar cercant botí i el trobaren ben trobat. Prengueren fins a 21 homes, 5 dones i 4 xiquets, tots ells de la ribera magrebí, a excepció d'un parell de persones procedents de l'emirat nassarita de Granada. Entre aquestes últimes cal destacar, per la seua desgràcia, el cas de l'almerienca Fàtima, que fou capturada amb la seua filla quan viatjava entre Honaine (Alger) i Almeria, on havia anat per a demanar almoina, amb l'objectiu de reunir diners per a rescatar al seu marit, que era esclau a l'illa de Mallorca. I és que aquest mecanisme de les almoines o "acaptes" -com es denominaven en aquella època- era un dels més usuals entre els musulmans d'una i altra banda de l'Estret per tal d'alliberar els familiars i companys capturats. 

El documentem, per exemple, en el cas dels nombrosos esclaus presos de la població algeriana de Sersell en l'any 1412. En concret, la flota del Papa Luna assolà el lloc, segons relatava en primera persona un dels capturats que dotze anys després encara servia al castell de Peníscola: Rodrigo de Luna [nebot del papa] vench al loch de Sarcell ab dues galeres e dues galiotes e un bergantí armades, e un dia, alba de jorn, prés, entrà e barrejà tot lo dit loch e prés tots los moros e mores e çubays [xiquets] que en lo dit loch eren. De colp, fins a 700 persones foren venudes en el mercat esclavista valencià, comprades per mercaders, artesans i llauradors com Bernat Sanç, Joan Vidal o Jaume Perfeta. Però, alhora, la comunitat musulmana que vivia al regne de València es posà en marxa per a tractar de rescatar els seus congèneres, mitjançant la coordinació dels que vivien a la ciutat de València i les aljames rurals. En aquest sentit, mercaders musulmans de la moreria valentina aconseguien que els esclaus els foren comanats un mes, període durant el qual es dedicaven a anar per les aljames "acaptant", és a dir, demanant diners per al seu futur rescat. Passat el mes, l'esclau o esclava, com Muça, Çahet o Çuna, era retornat al propietari, però en moltes ocasions podia presentar al poc de temps uns fiadors, que en nom particular i d'aljames senceres, s'oferien a pagar el preu del seu rescat en un temps determinat. Així, els esclaus passaven a viure en aquelles aljames (Vall d'Uixó, Eslida, Vilamarxant, Benaguasil, Xiva, Bunyol, Anna, etc.) fins que es recaptaven els diners necessaris per a aconseguir la seua llibertat, a base d'almoines. 

L'organització i la solidaritat dels musulmans assolí, per tant, un alt nivell, fins al punt que en uns pocs anys centenars dels captius de Sersell havien estat alliberats i molts d'ells integrats en aljames valencianes o aragoneses, com Almonacid, Estivella, Benaguasil o Borja. Tanmateix, un succés de 1419 els féu canviar d'opinió i acabaren per tornar al seu lloc d'origen: un mercader tortosí al·legà davant Alfons el Magnànim que havia estat assaltat en el port de Sersell i havia tingut grans pèrdues, per la qual cosa, en represàlia, el rei ordenà prendre a tots els musulmans de la Corona que procedien d'allà i vendre'ls novament com a esclaus per tal de rescabalar al comerciant. I així passà, molts d'ells, famílies senceres, algunes amb fills que havien nascut ja en terres valencianes, foren presos i subhastats a la capital del regne. Amb tot, sembla que finalment foren alliberats, ja que, segons es desprén de la documentació, pareix que el mercader tortosí havia mentit i el rei acabà per arrestar-lo i confiscar els seus béns, davant el frau que havia comés, implicant a la justícia reial. Així les coses, a partir de 1421 s'observa com la majoria d'aquell musulmans tornaren cap a l'Alger, fugint de les desgràcies que havien patit al regne de València. 

 Grillons com els que eren utilitzats per a immobilitzar els esclaus

Per aquella mateixa època, l'esclavitud era un fenomen tan usual que la mateixa Generalitat de Catalunya decidí establir una institució encarregada d'evitar la fugida d'esclaus de terres catalanes, la Guarda del General. Es projectà en 1413, però no entrà en vigor fins a 1421 i era una espècie d'assegurança pública d'esclaus: tothom qui en tinguera un (de masculí, que tenien més risc de fugida), havia de declarar-lo i pagar una pòlissa per ell; així, en cas que s'escapara, ho podia denunciar i si els oficials de la Guarda -espargits per tot el principat- no podien recuperar-lo en dos mesos, la Generalitat pagava el preu sencer del captiu. Aquest sistema, però, es mostrà completament deficitari, ja que tenia molts costos i, a més a més, era molt poc operatiu a l'hora de prendre els fugitius, uns 30 cada any d'un total d'uns 1.800 esclaus censats, per la qual cosa no arribà ni a la dècada d'existència. Després d'unes considerables pèrdues de vora 12.000 lliures, les Corts catalanes decidiren dissoldre la Guarda del General en 1431, de forma que la fugida d'esclaus deixà d'estar assegurada de forma pública i institucionalitzada. 

En aquell període, per finalitzar, coneixem dos casos ben diferents, però que amb una miqueta d'imaginació podrien haver inspirat films com els que hem esmentat al principi. D'un costat, tenim el del sard anomenat Pere Serra, que aconseguí escapar de la seua captivitat a l'illa de Menorca amb tan mala sort que una tempesta el conduí a Bejaïa (Alger), on també fou esclavitzat i s'islamitzà; al cap de poc tornà a escapar amb uns companys de captiveri, però arribant a les mars de Sardenya foren capturats per una embarcació mallorquina que els dugué a les Balears, on fou reconegut i tornat al seu amo menorquí, amb qui -suposem que per interés- retornà a la fe cristiana. D'un altre costat, tenim la història de dos moros fugitius a terres catalanes que cercaven passatge per Barberia i tractaren d'aconseguir-lo mesclant-se amb la comitiva d'un emir destronat de Tilimsen (també en l'actual Alger), que visità la reina Maria en 1421 a Tortosa. Tanmateix, el batlle de la ciutat hi havia posat moros espies que els denunciaren i foren atrapats, posant-los a treballar en el castell reial de la ciutat, ja que eren experts en fusteria. Els musulmans, però, no desistiren en la seua intenció d'escapar i set mesos després, en la nit de l'onze d'agost, los dits dos moros feren corda de troços de saques ab què se abrigaven i fugiren e escalaren per les letrines del castell levant-ne una post. Espere que tingueren sort i aconseguiren finalment tornar a casa, al nord d'Àfrica. En tot cas, com deia, protagonitzaren una fugida de pel·lícula: amb una corda feta dels sacs que utilitzaven com a vestidura i escapant del castell pel forat de les latrines...