Sant Antoni, sant valencià

El passat 17 de gener se celebrà, com tots els anys, la festa de sant Antoni Abat, o sant Antoni del porquet com és conegut a casa nostra. Són més de 320 els pobles valencians que commemoren la festivitat entre fogueres, danses, coquetes, mistela i representacions parateatrals que pretenen recrear una breu biografia del sant, amb especial incidència en els moments que millor s’adapten a la història que es vol contar: el triomf del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort, de la llum de l’inici dels temps primaverals sobre la foscor de l’hivern. L’any passat ja li vaig dedicar un post, descrivint la celebració que es du a terme a Forcall i que enguany s’ha tornat a realitzar. Parlava dels diferents actes que tenen lloc a aquest poble de la comarca dels Ports i també de la seua simbologia, una amalgama de ritus cristians i pagans que han anat convergint al llarg dels segles fins assentar-se en l’imaginari col•lectiu. En aquesta ocasió, tanmateix, vull dirigir la mirada als orígens, a l’inici de la veneració del sant als segles medievals a terres valencianes i, en especial, a les comarques del nord.

Cartell de la Santantonada de Forcall d’enguany

Les societats europees i, especialment, les mediterrànies han reconegut el singular paper tutelar exercit pel sant ermità, veí de soledats poblades per animàlies on hagué de sofrir les temptacions més heterogènies que li presentava el diable. D’aquesta doble faceta hagiogràfica prové no solament el reconeixement de les seues capacitats domesticadores i tutelars sobre els animals, sinó també la seua resistència incombustible per conservar la puresa. La biografia del sant, popularitzada per l’extraordinària difusió de la Llegenda àuria (l’obra de Jacobo de la Voràgine, arquebisbe de Gènova, que al segle XIII recopilà en un únic llibre totes les vides dels sants coneguts fins el moment), permeté la propagació de la devoció entre les comunitats de tota la cristiandat occidental, convertint la seua figura en l’epicentre del calendari de festes d’hivern en el cicle litúrgic catòlic.

Retaule de sant Antoni Abat, Mestre de Rubió (c. 1360-1375), com podeu veure encara sense el porc © MNAC

L’extensa iconografia pictòrica del sant des de mitjan segle XV, la literatura de cordell, les Auques i les Al•leluies el representen sempre acompanyat d’un porc, fet que li garantí el sobrenom amb el que és conegut popularment, sant Antoni del porquet. Aquesta particular companyia presenta almenys una doble lectura. D’una banda, el porc és identificat amb una de les temptacions que hagué de superar el sant, manifestant la brutícia, la impuresa, el vici i la personificació del mateix diable, el qual, derrotat, fou condemnat per tota l’eternitat a romandre sotmès als seus peus. De l’altra, l’animal resulta ser el seu fidel acompanyant, testimoniant les capacitats taumatúrgiques del sant, qui havia obrat el milacre de dotar de visió i de guarir la coixesa del porc, segons transmeten alguns relats apòcrifs. En qualsevol cas, la primera veneració medieval del sant no el presenta com patró tutelar dels animals, sinó com guaridor d’homes i, en especial, d’aquells que patien el Mal o Foc de Sant Antoni (Mal des ardents, feu de Saint Antoine ou de Saint Marcel en francés), sent reconeguts eixos malalts com possessos del dimoni. Aquesta malaltia no era altra que l’ergotisme, pandèmia provocada per un paràsit que es trobava habitualment al sègol i que afectava tant a homes com a animals en ser consumit aquest cereal per tots ells. Es manifestava a través de greus pertorbacions mentals i cerebrals que provocaven convulsions nervioses i, fins i tot, principis d’epilèpsia, d’ací que els malalts paregueren posseïts pel dimoni. Així mateix, es considerava una epidèmia contagiosa i, per aquesta raó, els malalts no podien compartir residència amb cap altra persona convalescent. La conseqüència fou la fundació de l’orde Antonià, els integrants del qual s’encarregaven de sanar als malalts agreujats pel Mal o Foc de Sant Antoni.

Malalts agreujats pel Foc o Mal de sant Antoni, l'ergotisme

La difusió de l’orde Antonià, dedicat a l’atenció caritativa i hospitalària, generalitzà aquesta imatge guaridora del sant des del mateix segle XIII. La seua implantació està datada amb precisió a Catalunya (Cervera, 1215; Lleida, 1271) i també a terres valencianes (Fortaleny, 1276). La ciutat de València disposà d’una casa hospital de Sant Antoni, extramurs, al camí de Sagunt, ja plenament consolidada el 1316. Al mateix temps i en la mateixa època, sant Antoni comptava amb una capella i culte a l’església parroquial de Sant Martí de València, on el 1354 també hi havia la seu d’una confraria sota la seua advocació que celebrava en el seu honor una festa molt popular el dia del seu patronímic i que es mantingué vigent fins al segle XVIII.

Com a València, el 1360 es funda a Morella una confraria sota la invocació de Sant Antoni i la Santíssima Trinitat per oferir ajuda i assistència sanitària als seus integrants. Ja el 1365, els jurats de Morella i els confrares financen l’adquisició d’una casa per instal·lar un hospital on guarir els malats agreujats amb el foc del cel o foc de Sant Antoni, establiment que perviu fins que el 1564 es converteix en el convent de les monges agustines i que, ja el 1640, es fusiona amb l’hospital de Sant Nicolau. Aquest hospital es mantenia gràcies als diners aconseguits de vendre dotze porcs el dia de la festivitat del sant, animals que peixien lliures per tota la vila i el terme i que eren alimentats pels veïns. La confraria, a més, disposava d’una capella a l’església arxiprestal de Morella, on se celebraven els oficis litúrgics el dia de la festa i les misses de soterrar dels confrares.

La barraca de sant Antoni abans de ser cremada, Forcall

La vinculació diocesana de la regió septentrional valenciana al bisbat de Tortosa suposà la introducció de celebracions litúrgiques en honor a sant Julià, sant Blai i sant Antoni el 1311, fet que es corrobora al Llibre d’hores de Morella, redactat cap al 1340, on el sant gaudeix d’una celebració específica al calendari comarcal. A partir d’aquests anys, la veneració s’estén per tot el nord valencià i, de fet, a inicis del segle XIV existia una confraria a Catí i altra a Vilafranca que estaven sota l’advocació del sant, mentre que a meitat de la centúria hi havia una ermita a Forcall dedicada a sant Antoni.

Los dimonis de la Santantonada de Xert

Bona prova de la devoció cap al sant és la lleixa testamentària que realitzà un dels veïns més rics de Vilafranca el 1411. Antoni Centelles, en el seu testament, deixava «per ànima mia, de mon pare e de mos benfeytors e per totes ànimes deffuntes lo ferreginal meu que yo he en la orta» per tal que «sie arrendat e del loguer que se’n trobarà sie cantat un aniversari en la dita capella per tots los capellans que•n seran en la església del dit loch l’endemà de la festa de mossèn sent Matheu e altre lo dia aprés la festa de mossèn sent Anthoni» (vegeu ací un post sobre la redacció del testament d’Antoni Centelles i la seua escenificació). El testador duia el patronímic del sant, fet que pot explicar la seua devoció personal i que, alhora, també manifesta l’assiduïtat de l’antropònim a terres valencianes durant els segles medievals, tant entre els homes com entre les dones.

Ermita de Sant Antoni, a Peníscola

A més a més, sant Antoni és patró de Benassal i Atzeneta. A Benassal hi ha una confraria sota la seua advocació des de 1308 i ja el 1332 se’n funda una a la Mata i altra a Olocau que tenien com a titulars a sant Antoni i santa Bàrbara. Hi ha capelles sota la seua advocació des d’època medieval a les esglésies de Morella, Castellfort i Vilafranca, a més de ser el sant tutelar d’altres dotze ermites als distints pobles dels Ports i el Maestrat. Des de la fi del segle XIV, estan dedicats al sant els retaules dels altars majors de les esglésies d’Ares, Catí, Cinctorres i la Todolella, mentre que a Castellfort els llenços que han presidit el temple parroquial des de 1441 sempre han tingut a sant Antoni com a figura principal. A Sant Mateu era venerat fins 1586, on posseïa un santuari. De la mateixa manera, el patronatge tutelar sobre els animals domèstics i, en especial, el seu protagonisme sobre els animals de càrrega i tir, adquirit ja al segle XIX, subratlla el seu original caràcter agrari, ben testimoniat a Forcall amb la Processó dels matxos, de la que ja vaig parlar ací.

Retaule de l’església de la Todolella, dedicat a sant Antoni

Podria continuar, perquè les notícies sobre l’advocació són força nombroses. Tanmateix, no ho faré. Només volia deixar constància de la importància històrica d’aquesta figura a casa nostra des dels segles medievals i de la seua pervivència fins avui dia. Si recordeu, l’any passat defensava el manteniment de les tradicions en l’imaginari col·lectiu amb dos objectius ben marcats. En primer lloc, definir les arrels històriques dels nostres pobles i mostrar la seua singularitat en un món cada vegada més globalitzat. En segon lloc, i com a conseqüència directa del primer, dotar els nostres pobles i també a la nostra cultura d’instruments, com les tradicions i les festes populars, que els permeten sobreposar-se a l’oblit, el despoblament i l’abandó que sofreixen des de fa dècades. Açò és el que, precisament, no féu Canal 9-TVV el cap de setmana passat, quan a penes dedicà cinc mísers minuts en l’informatiu de diumenge a mostrar algunes imatges de la festa de sant Antoni, just el dia després de la celebració a llocs tan significatius com Forcall, Vilanova d’Alcolea i Canals, que ni tan sols esmentà. Un flac favor a les nostres tradicions i a la nostra cultura, com tants altres de la “nostra” televisió i el “nostre” govern.