La vida a l'edat mitjana a través dels objectes

Una de les escenes més colpidores de la pel·lícula Nàufrag és aquella que Chuck Noland [el personatge de Tom Hankws] es deté una estona en la cuina de sa casa encenent i apagant la mistera una vegada darrere l’altra, però amb moviments calmats, com si es tractara d’una càmera lenta. El foc, o millor dit l’obtenció del foc, havia estat un dels grans maldecaps durant la seua “estada” a una illa deserta durant gairebé cinc anys. Així tractava el director, Robert Zemeckis, de fer-nos conscients de les comoditats entre les que vivim, les quals sovint, potser massa, no valorem com toca.

Sense tant de glamur propi de Hollywood, els inventaris de béns de l’edat mitjana evidencien les mancances que afligien aquella societat i deurien fer-nos conscients de les facilitats tecnològiques què gaudim (o, segons els mire, sofrim). Potser expressar-ho en termes de mancança potser siga massa perniciós, amb un sentit clarament negatiu i des d’una perspectiva actual, que jutja més que compren, que compara el que no és comparable. Diguem-ho, doncs, amb altres paraules. Aquests documents ens informen, des d’un determinat angle, de les condicions materials de les gents d’aquell temps. L’obertura de l’angle depèn d’un llarg espectre de condicions i variants: moment de la confecció de l’inventari, finalitat del mateix, i cura del notari que el redacta, entre d’altres.

Recreació d'un notari medieval

En aquest sentit resulta curiós veure com un mateix notari pot redactar inventaris força diferents segons les necessitats. Per exemple, els inventaris de béns confeccionats en el marc de processos judicials solen ser parcials, enregistren els béns suficients per satisfer la quantitat deguda pel deutor. Per tant, s’exigeix del notari ull crític i coneixença per saber el valor de les coses en el mercat de segona. Per dir-ho d’alguna manera, aquest professional de l’escriptura ha de saber alfarrassar, no camps, però sí objectes. Per contra, la finalitat d’un inventari, en aquest cas, és guardar memòria dels béns que s’hi troben en la sala, aportant el màxim d’informació possible. Clar està, que aquest “màxim”, òbviament, queda establert pel notari. Molts d’ells s’acontentaven en donar una breu nota respecte al seu estat de conservació i la seua aparença. Només puntualment incloïen algun tret clarament definitiu, distintiu de l’objecte.

L’estudi del passat medieval a través de l’òptica dels inventaris de béns ens apropa a la cultura material d’aquella gent. No es tracta de redactar quadres costumistes, tant del gust d’altres temps historiogràfics, sinó de respondre a plantejaments de més llarg abast. En aquest sentit, des de fa uns anys la historiografia medieval del món rural passa per aprofundir en els desequilibris interns de la societat camperola. És cert que l’accent s’ha posat, i potser s’ha posat massa, en els sectors benestants de la comunitat. Això que hom ha vingut en denominar, no sense polèmica historiogràfica, elits rurals. Certament, això és el més fàcil, obvi i immediat, perquè, en efecte, són les famílies acomodades les que més testimonis escrits ens han deixat. Però ni de lluny són els benestants la major part de la comunitat. Per sota queda una ampla majoria. I encara els desvalguts, els que no tenen res, pobres, reconeguts com a tals per la comunitat, que els sosté a través de les seues institucions assistencials, l’hospital i l’almoina de la parròquia.

La casa camperola medieval farcida d'objectes

Des d’aquestes premisses, entrem ja a una casa de llauradors. Ahir com hui, la casa parla, i molt, del qui la habita. Fabulosa devia ser la de Joan Garcia als ulls dels seus contemporanis de les darreries del segle XV. La ubicació de l’immoble ja ens situa en el nivell econòmic de la família. Els Garcia viuen al bell mig del poble, Xirivella, un lloc de l’Horta de València, exactament al carrer Major. Com deia, pocs tenen una casa com la de Joan. Fins a set dependències són enregistrades pel notari que ens descriu la seua distribució: entrant a ma dreta està la cuina, a ma esquerra, el celler, que compta amb un altell. Passada la cuina, una cambra per a les eines agrícoles, enfront de la qual s’hi troba la cambra matrimonial, i al final el corral i l’estable. Òbviament, caldrà condicionar l’habitacle d’acord amb les dimensions de la casa. Dit i fet, l’inventari de béns que deixa el llaurador Joan Garcia es recullen els atifells domèstics, ferramentes per al camp que farceixen l’espai. D’entrada podríem pensar que, com som al davant d’una família benestant, segons suggereix el nombre de dependències i la ubicació de la casa, els objectes que l’omplin seran de qualitat i en bon estat de conservació. Res més lluny de la realitat. La casa del ric es diferencia de la del pobre més aviat per la quantitat que no per la qualitat de béns que s’hi troben. Bona part dels estris que poblen la casa d’en Garcia són «vells», «sotils», «de molt pocha valor», «molt usat» o directament «trencat». A la casa del pagès, ric o pobre, tot serveix, res es tira. Això no obstant, és aquesta híper-abundància de coses gairebé inútils un signe de riquesa. Els pobres tenen cases més modestes i més buides, reflex d’una economia més limitada a les tasques agrícoles. Els llauradors grassos, en canvi, van més enllà de la terra a l’hora de fer diners. I això és reflecteix en els béns que trobem a les seues cases. A ca Joan, a més de totes les eines del camp indispensables, s’hi troben quatre debanadores, cànem, lli, seda, cucs i encara unes tenalles amb un escarpre. Una quantitat d’eines pròpies del treball del tèxtil i la diversitat de la matèria primera animen a pensar que allà s’hi posen amb alguna cosa més que el cordell els dies que els núvols fan capell.

Pagesos baten el cereal

Tot i amb això, aquestes activitats no deixen de ser un complement per a aquesta empresa domèstica. El gruix dels ingressos venen, sens dubte, de la terra. De les 101 fanecades i mitja (quasi 8,5 ha) enregistrades a l’inventari, només 18 són destinades al conreu de la vinya, juntament amb cereals. De parcel·les específicament dedicades no en consta cap. Heus ací les limitacions de la font. Que no hi siga inventariada vol dir que no comptava amb cap parcel·la d’aquest conreu? Deuríem dubtar-ho. En qualsevol cas, el celler de Garcia no s’abasteix únicament de la collita pròpia. A ben segur, Joan permet que d’altres porten la verema al seu celler, a canvi, òbviament, d’un benefici. Siga com siga, la major part de la terra del nostre protagonista està dedicada al cereal. I això té el seu reflex en els objectes que trobem per tota la casa: gerres formenteres, forques de ventar, un jou per a batre, taleques. Contenidors que, com ja he dit, es troben en un estat força deficient de conservació però que continuen sent utilitzats. Vells són també els animals que s’hi troben a l’estable. Resulta difícil d’admetre que una explotació tan extensa siga treballada únicament amb dues bèsties, i a més tan velles: el rossí és «de temps de pus de dotze anys» i l’ase és «molt vell». D’altra banda, per a garantir la productivitat de la terra cal enriquir-la amb els nutrients necessaris. A l’edat mitjana, que no comptaven encara amb el guano de Xile, feien servir el fem dels animals. Al corral d’en Joan, el notari dóna testimoni de 30 càrregues de fem que, en bona part, són el resultat de la mescla dels excrements de les cavalleries i del porc amb la gallinassa que expulsen les vint-i-dos gallines. Tot això era menat amb una «exàvega per girar fems».

Tot plegat, i per mirar d’acabar, aquest cas particular il·lustra les complexitat de la societat camperola. La cultura material, examinada a través dels inventaris de béns, ens ajuda a perfilar les diferències internes que recorrien el camperolat. Tanmateix, no podem establir relacions directes ni judicis apriorístics. Cal complementar la font. Una gran explotació no té per què comportar necessàriament l’adquisició d’objectes de luxe, per exemple. A l’inventari dels béns de Joan Garcia no se’n registra cap [amb tot, les pròpies limitacions del tipus de documents ens conviden a ser cautelosos també en aquest punt]. Tampoc una explotació reduïda impedeix a la família comptar amb una mena de segur en forma de joies, per suggerir un exemple. Cautela, per tant. No confonguem reflexos amb miratges.