Els hospitals de pobres i malalts a Barcelona i València (segles XII-XVI)

Imatge d'un hospital medieval. S'hi representa el repòs, l'alimentació, el diagnòstic i la cura dels malalts

Les institucions que millor simbolitzen la labor benèfica i assistencial de la societat baixmedieval són els hospitals, creats per a acollir a tot tipus de persones necessitades, ja foren pobres i malalts naturals de la terra o estrangers en peregrinació. Pobres i malalts. Els documents de l'època utilitzen sistemàticament ambdós vocables per a al·ludir als hospitalitzats i és que, de fet, no eren dues realitats diferenciades, sinó una sola, expressada amb dos termes distints. Això és perfectament lògic, ja que en la societat medieval la malaltia era una de les formes en què es manifestava la pobresa. La malaltia implicava la pobresa perquè arrossegava al que la contreia a una situació d'inactivitat o incapacitat per al treball que proporcionava els ingressos i possibilitava la sustentació. D'ací, precisament, la importància que tenien els hospitals per a les classes populars, ja que els rics, en emmalaltir, podien rebre assistència mèdica a domicili, però els pobres havien d'acollir-se als hospitals per a recuperar la salut. 

En aquest sentit, si observem conjuntament els exemples de Barcelona i de València s'observa un triple procés pel que fa a l'assistència hospitalària durant els segles medievals: els hospitals van aparèixer en els moments de bonança econòmica, especialment de la mà de l'Església en un inici; progressivament es secularitzaren i s'incrementaren les fundacions de caire ciutadà; i, finalment, al llarg del segle XV van ser controlats i centralitzats pels governs municipals. Per exemple, els 6 hospitals que funcionaven en la Barcelona de començaments del segle XIV havien estat fundats durant el període de creixement anterior. En primer lloc, la Casa dels Malalts es documenta cap a l'any 1150, creada pel bisbe de Barcelona. En segon lloc, l'Hospital d’en Marcús, destinat a allotjar peregrins i recollir malalts pobres i expòsits, va ser creat en 1166 pel ciutadà Bernat Marcús, tot i que, per exprés desig seu, també era administrat pel bisbat. En tercer lloc, l'Hospital del monestir de Santa Eulàlia existia ja a principis del segle XIII, donant menjar a 15 persones. En quart lloc, l'Hospital d’en Colom, també per a pobres malalts i expòsits, va ser fundat pel canonge de la seu de Barcelona Joan Colom entorn de 1219 i uns anys després, en 1236, es va unir administrativament amb la Casa del Malalts de la catedral. En cinquè lloc, l'Hospital d’en Desvilar va ser projectat en 1256 per un altre canonge, Pere Desvilar. Però cal no confondre aquest hospital amb l'Hospital de Pere Desvilar o Santa Marta, fundat per a donar de menjar a 12 pobres a la fi del segle XIII per una persona del mateix nom, en aquest cas un ciutadà. 

En conjunt, doncs, fins a 5 hospitals de Barcelona eren administrats per institucions eclesiàstiques i únicament un pertanyia a l'administració civil, el més tardà, del burgès Pere Desvilar, que va oferir la seua gestió al Consell municipal de Barcelona. Aquest procés, a més, es va donar en altres institucions hospitalàries, com l'Hospital d’en Marcús i el d’en Colom, que van passar a mans seculars i públiques. Així, dels 6 hospitals que existien a Barcelona en la segona meitat del segle XIV, 3 estaven administrats pel municipi i 3 pel capítol catedralici. Aquesta evolució, a més, va culminar amb la fusió de tots ells en 1401 en un únic hospital, l'Hospital de la Santa Creu, sota el control directe del Consell municipal. Així doncs, durant les dècades centrals del segle XIV, quan la crisi fou més dura a la Corona d'Aragó, no es va produir cap nova fundació i, de fet, molts dels hospitals van experimentar greus problemes, com el de Santa Eulalia, que va estar a punt de desaparèixer, en aquest cas per causa de la mala administració del prevere Bartomeu Descoll, acusat d'hipotecar-lo i vendre molts dels seus béns per a gastar els diners obtinguts en en el joc. En canvi, a principis del segle XV, quan la recuperació econòmica es feia palesa, els governants municipals van prendre la iniciativa de fundar un nou i gran hospital, que multiplicava considerablement la capacitat dels existents fins aleshores, sobrepassant en total les 450 places per a pobres i malalts. 

Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment adequat com a Biblioteca de Catalunya

Des de la perspectiva dels burgesos locals, senyors del poder municipal tant a Barcelona com a València, la pobresa constituïa una amenaça constant per a la societat urbana. En aquest sentit, en paraules d'Yves Barel, l'hospital no era una altra cosa que la peça clau del control social de tot un seguit de marginats que vivien en la ciutat i la marginació dels quals era originada pel propi sistema urbà. Segons explicaven els predicadors i teòlegs de l'època, vetlar pel correcte funcionament dels hospitals era també una obligació moral dels governants. Una obligació que es traduïa en una política hospitalària de la qual queden interessants testimonis en la documentació municipal valenciana, segons ha estudiat amb detall Agustín Rubio. Per exemple, en 1341, davant la notícia que alguns hospitals no admetien malalts ni els donaven una provisió adequada de menjar, ni roba de llit, ni tenien personal suficient, el Consell de València organitzà una inspecció pels establiments de la ciutat en col·laboració amb el bisbat per tal de posar fi a aquella situació de precarietat. I des de llavors, les visites es repetiren periòdicament, en 1346, 1375, 1396, etc.

D'una altra banda, també en la ciutat de València s'observa el mateix procés que a Barcelona, és a dir, un primer moment de predomini de les fundacions eclesiàstiques i posteriorment de les ciutadanes; una segona etapa, coincidint amb la crisi de les dècades centrals del segle XIV, en què no es van fundar nous hospitals; i una tercera en què la intervenció del poder públic es féu cada vegada més important fins a la concentració de tots els hospitals en un de controlat pel govern municipal. En aquest cas, la xarxa hospitalària constava de 12 establiments: l'Hospital de Sant Vicent, creat per Jaume I en 1238 sota el control de monjos cistercencs; l'Hospital de Sant Llàtzer per a malalts contagiosos, documentat en 1251 i mantingut per religiosos; l'Hospital de Sant Guillem, instituït en 1252 pel ciutadà Guillem Escrivà; l'Hospital de Santa Llúcia, fundat a la fi del segle XIII per la reina Constança i encomanat als franciscans; l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'Hospital de Santa Maria de Roncesvalles, especialitzats en peregrins i documentats a les darreries del mateix segle XIII; l'Hospital d'en Clapers, creat en 1311 pel ciutadà Bernat Desclapers; l'Hospital dels Beguins, fundat pel també ciutadà Ramon Guillem Català en la dècada de 1330; i l'Hospital de Sant Antoni, establert llavors per a malalts d'ergotisme. En total, fins a 1330 es van fundar 9 hospitals a València, però durant el següent mig segle, coincidint amb els moments més durs de crisi econòmica, no es va instituir cap altre centre hospitalari. En 1379, en canvi, el bisbe va fundar l'Hospital de Santa Maria, destinat als sacerdots pobres, mentre que en la dècada de 1390 s'establiren altres dues institucions burgeses, l'Hospital d’en Conill, fundat per l'apotecari Francesc Conill, i l'Hospital d’en Bou, per a pescadors pobres, creat pel ciutadà Pere Bou. 

En conjunt, es pot observar el mateix canvi que es produí a Barcelona: si bé en el segle XIII es fundaren 5 hospitals de gestió eclesiàstica per només un de burgesa, durant el XIV hi hagueren, en canvi, fins a 4 fundacions burgeses per només dues eclesiàstiques. Resulta obvi, doncs, el procés de secularització de les institucions hospitalàries. I, en relació amb això, resulta perfectament congruent la fundació en 1409 de l'Hospital d’Ignoscents, folls i orats, el principal hospital valencià del segle XV, creat per iniciativa de 10 ciutadans, que van excloure expressament de l'administració als clergues i els cavallers. D'una altra banda, també de forma paral·lela al que passava a Barcelona, la intervenció del poder municipal sobre els hospitals fou cada vegada més intensa. Així, el Consell de València passà a controlar progressivament els hospitals de Sant Llàtzer, d'en Clapers, de Sant Vicent, de Santa Llúcia, dels Beguins, d'en Conill i d'en Bou. I aquesta administració conjunta també es traduí en una vinculació de la seua gestió econòmica amb la del propi Consell, transvasant capitals de la hisenda dels hospitals a la del municipi i racionalitzant-ne la gestió. Per això no és estrany que aquest procés, com a Barcelona, acabara per produir en l'any 1512 la fusió de tots els hospitals en un d'únic, anomenat Hospital General.

Vista aèria de l'Hospital General de València, actualment adequat com a Biblioteca Provincial 

En definitiva, a través dels exemples de València i Barcelona es poden copsar els principals trets de l'evolució de la política assistencial vers els pobres i malalts en la societat urbana baixmedieval de la Corona d'Aragó. En primer lloc, al llarg dels segles XII i XIII les institucions hospitalàries van pertànyer bàsicament a l'Església, fins que a partir de finals del mateix segle XIII començaren a ser molt més habituals les fundacions laiques. Tanmateix, durant els moments de crisi de les dècades centrals del segle XIV no s'establiren nous hospitals i quan es van reprendre les fundacions, a la fi del Tres-cents, destacà el creixent intervencionisme del poder municipal en la xarxa hospitalària. Així els governants locals, per les seues obligacions públiques i amb la finalitat d'augmentar el control de la societat urbana, anaren concentrant el seu poder sobre els hospitals de la ciutat fins a unir-los tots en un únic centre al llarg del segle XV o començaments del XVI. És així com la qüestió dels pobres malalts va passar a ser un afer d'ordre públic.