Hi havia mascotes a l'edat mitjana?

Un lloro amb collar de campanetes daurat ("Bestiari", Kongelige Bibliotek, Gl. kgl. S. 1633 4º, Folio 33v, Anglaterra, segle XV)

Fa un parell d'anys vam dedicar un post als animals de companyia durant l'edat mitjana, "De gossos i gats", a partir d'alguns exemples documentals valencians dels segles XIV i XV. Ara tornem sobre el mateix tema arran de la recent publicació d'un parell de llibres de la historiadora Kathleen Walker-Meikle, actualment investigadora associada de la University of York: Medieval cats (2011) i Medieval Pets (2012). Ambdós textos tracten per primera vegada de forma monogràfica i amb una certa extensió la qüestió de les mascotes dins de la societat medieval a partir de l'estudi de cròniques, epístoles, sermons, poemes i iconografia de diverses parts de l'Europa occidental entre els segles XII i XVI. En aquest sentit, encara que el concepte no existia en aquella època, la mascota és definida com tot animal que és mantingut pels humans amb la principal finalitat de procurar-los companyia. I és per això, d'una altra banda, que molts dels casos documentats en l'edat mitjana es corresponen amb dones, clergues i estudiants, que, en romandre solitaris durant llargues estones a casa, agraïen la companyia dels animals domèstics.

Les espècies més comunes per a exercir com a mascotes eren: els gossos (especialment els menuts), dels quals es valorava la seua enorme fidelitat; els gats, emprats també com a caçadors de ratolins i que, no obstant, tenien connotacions negatives associades al diable; els micos, que eren mantinguts com a símbol d'estatus entre els més rics; els esquirols i els furons, domesticats i lligats amb collars i corretges; els conills, especialment en els monestirs femenins; i, finalment, els ocells mantinguts en gàbies, des de tords fins a merles, passant per rossinyols, cotorres o, més estranyament, lloros. Tots ells solien rebre un nom propi com en l'actualitat, ja foren extrets de noms comuns de persona (Mag, Robin, Pierre, Tibert, Alice), relacionats amb històries i romanços (Artús, Venus, Fortuna) o amb les característiques dels propis animals (Whitefoot, Dyamant, Sattin, Bellina, Gris). I ja en època medieval existien crítiques recurrents a aquelles famílies que cuidaven excessivament les seues mascotes, en contrast amb la misèria en la qual vivien moltes persones (el cas millor conegut d'aquesta mena de reprovació, però, és molt posterior: la "gran matança de gats" que tingué lloc a París en la dècada de 1730).

 

Un gat aguaita un ratolí mentre un gos seu davall de dos persones ("Ormesby Psalter", Bodleian Library MS. Douce 366, Anglaterra, segle XIV)

L'intercanvi de mascotes era un símbol d'estatus entre els més rics: les corts reials europees, asiàtiques i africanes es regalaven recíprocament, almenys des del segle XIII, lloros, micos, gossos, etc. També en les grans ciutats es podien trobar mercaders especialitzats en la venda de mascotes, com els venedors d'ocells que hi havia al portal de Saint-Geneviève la Petite de París o els que portaven gats exòtics de l'Orient Mitjà. Un cas que il·lustra la manera de cuidar les mascotes és el del conegut escriptor Petrarca, que visqué a soles amb els seus servents i els seus gossos durant diferents èpoques de la seua vida. I en diversos escrits testimonià com vivien els cans: alimentats amb pa i aigua, corrent per corredors o pel camp i nadant en estanys o basses d'aigua. A més, li feien sempre companyia, el protegien i li mostraven afecte constant. Un altre dels aliments que rebien les mascotes, a banda del pa, era la llet, especialment els gats, així com les llavors per als ocells, o les pomes i les nous per als micos. Del que no hi ha constància en la cura dels animals, però, és de cap mena de tractament veterinari específic. 

Quant a l'hàbitat, les mascotes solien desenvolupar la seua vida de portes cap a dins, tant en els menjadors com en els dormitoris, on apareixen freqüentment en la iconografia, fins i tot dormint en el mateix llit que els amos. Però, evidentment, aquells que podien fer-ho també els acompanyaven en l'exterior, especialment en el cas dels gossos, que en ocasions apareixen com a companys de viatge. En els monestirs, convents i abadies les mascotes estaven generalment prohibides, ja que les autoritats eclesiàstiques no veien amb bons ulls la seua presència en espai sagrat, però, així i tot, els casos documentats, especialment entre els ordes femenins, són molts, incloent gossos menuts, conills, ocells i esquirols. I el mateix passava en els ambients universitaris -llavors també eclesiàstics-, on, malgrat les prohibicions, era usual la presència d'animals en les residències d'estudiants. La seua freqüència en la vida medieval queda també reflectida en la iconografia i la literatura, atès que apareixen en sepulcres, segells, anells, retrats, llibres d'hores, romanços, elegies, etc.

En conclusió, encara que els llibres de Kathleen Walker-Meikle no aprofundeixen en l'anàlisi de la funció social de les mascotes -més enllà de considerar-les animals de companyia-, sí que testimonien a bastament la seua utilització i apleguen per primera vegada un gran nombre de documents relacionats amb elles, predominantment de les Illes Britàniques, França, Flandes, les terres germàniques, Castella i el nord d'Itàlia. El seu paper era similar a l'actual, encara que no rebien tanta atenció com hui en dia i la gamma d'espècies utilitzades era més curta (no es cuidaven hàmsters, tortugues, peixos o rèptils, per exemple). D'una altra banda, aquest interès iniciàtic de l'autora esmentada per la relació entre humans i animals l'ha duta a engegar un nou projecte, The medical category 'Bites and Punctures' in Latin medical literature in the 13th and 14th centuries, en què estudiarà les reaccions i experimentacions realitzades en plena revolució mèdica medieval per tal de fer front a les mossegades i picadures de tot tipus d'animals. Esperem, doncs, noves aportacions en aquest camp en un futur pròxim. Us deixem, finalment, amb un vídeo que potser despertarà els vostres sentiments de simpatia cap als animals, tant domèstics com salvatges.