El juliol del 1511 va acudir davant el justícia civil de València el síndic de l’ofici d’armers i espasers, com a representant legal de la corporació, per denunciar Joana Esteve, vídua de Joan de Toledo. Aquesta, després d’haver passat més d’un any des de la mort del seu espòs, encara mantenia el seu taller d’espases i la botiga d’armes oberts. I això en contra de l’ordenança aprovada pel conjunt del capítol del ofici, de l’assemblea dels hòmens i mestres armers, la qual només facultava a les vídues sense descendència de continuar amb el negoci de l’home fins liquidar les existències i saldar comptes, i fixava el termini màxim d’un any per tancar-lo.
Joana, en efecte, era acusada de continuar adquirint cuiros per a les baines, de comprar, obrar o guarnir espases i que n’encarregava de noves a diversos forjadors. A més a més, en la demanda es deia que “la dita viuda és dona opulent e que té bé què viure, y té cabal en seda y encara, ultra de açò, té renda, la qual ha leixat son marit”. És a dir, que tampoc no ho necessitava per a mantindre’s i podria dedicar-se a les seues coses pròpies.
Manual alemany per a brandar l'espasa
L’endemà, la dona és citada per a declarar. Afirmava que no havia comprat ni tenia fiats materials, que tot era del que restava en la botiga abans de l’òbit del seu marit. Ara bé, “ab lo que té e ab lo offici de son marit” és com podia viure suficientment. De fet, admetia que no havia tingut fills, que havia deixat com a hereu al convent de les clarisses de la cuitat, i que no aspirava a llegar l’obrador a cap descendent. En aquest sentit, tan solament “no y té sinó la vida”.
Però, el més interessant es mostra en la part final de la seua declaració, tot un al·legat a la seua dignitat en front a aquells que volien despatxar-la:
E és veritat que ella, responent, té cabal en seda, emperò, si·n té o no·n té, no u ha dar compte a ningú. E nega ella, responent, que vulla tenir la dita botiga per fer dan ningú als altres spasers, ans volria que tots vixquessen. E la voluntat sua és tenir la dita botiga perquè ab lo que té e ab la botiga puga viure a sa honra. E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir.
No ha de passar desapercebut que normalment en la documentació, escrita per professionals de l’escriptura, ben bé mai s’al·ludeix a l’ofici de la muller sinó del marit, però en aquest testimoni transcrit de la seua viva veu s’identifica i es reclama com a artesana.
En la indústria de l'alimentació és on més freqüentment trobem a dones dirigint un negoci. En la imatge, una formatgera del segle XIV
Al mes següent, una vegada s’havia encetat el procés, comparegué un notari, un home acostumat a bregar amb la legislació i que havia estat nomenat procurador per la mateixa Joana. El sentit de l’anterior declaració, però, va canviar totalment, en haver d’acceptar alguns dels pressupòsits legals de l’ofici d’armers i espasers. Ací, el notari sol·licita més temps,"a coneguda dels prohòmens deputats del dit offici”, per a què la dona poguera liquidar els materials i béns del traspàs del taller, ja que per “eixaguar” tot això es necessitaria un parell d’anys o tres. I que es tinga en compte que “ha tengut lo obrer que feya fahena en la dita botiga malalt, per pus de sis mesos”, el que havia paralitzat bona part de les operacions.
Tanmateix, aquestos extrems fins i tot són rebutjats per un dels veedors de l’ofici, els encarregats d’inspeccionar els tallers i que s’acompliren les disposicions tècniques. Bartomeu Alfonso, citat com a testimoni, deia que amb els materials sobrants “que la més sotil botiga en hun any” podria desfer-se’n d’ells. Al mateix temps, sostenia que no sap si ha buidat o no, però el fet és que Joana havia tingut oberta i en ple funcionament la seua botiga. I que tenia amb què viure suficientment. Això no obstant, no s’ha conservat el veredicte final dels jutges dependents del justícia civil en aquest procés, bo i que sens dubte seria del tot favorable als dirigents de l’ofici d’armers i espasers (es va conservar en el fons documental de la corporació, en la mesura que també sentaria jurisprudència).
Les dones van ser llogades en la construcció com a peons. En aquesta miniatura, dues cortesanes davant una muralla.
I és que, a les acaballes del segle XV en la ciutat de València, les corporacions d’oficis havien assolit un grau elevat de maduresa, amb molts matisos dintre el complex món corporatiu. D’associacions professionals a finals del Dos-cents i en el segle XIV, que agrupaven els mestres i les seues famílies per a l’ajut i socors mutu –per a soterrars, ajudes a aquells que més dificultats patien entre els qui tenien un negoci, etc.–, a grans trets van esdevindre en les darreres dècades medievals el que entenem com a corporacions: van tindre delegades funcions econòmiques, això és, competències tècniques i d’organització de l’ofici, que abans exercien completament el consell municipal.
En aquest procés, els mestres van tractar de vetllar i protegir els seus interessos, tot i que no sempre foren coincidents entre els seus membres o amb els altres oficis urbans. I un d’ells era restringir la competència, regular-la, i evitar situacions dramàtiques de desocupació (“ans volria que tots vixquessen” de l’ofici, diu Joana). En aquest vessant, una de les seues manifestacions va ser evitar que les vídues prolongaren en excés el negoci que abans encapçalava el marit. Cal dir que aquestes dones, usufructuàries sovint de tots els béns del darrer matrimoni, ostentaven els majors drets, quasi equiparables als dels hòmens; no en va la documentació valenciana les denomina "dones poderoses".
Unes tendències de fons que no sols es donaren en la capital valenciana. Com han posat de manifest historiadors com D. Herlihy en diverses ciutats angleses o al París dels segles XIII-XVI o N. Z. Davis dins els oficis del tèxtil a Lió en el Cinc-cents, van ser generals i van fixar com a un dels seus objectius restringir cada vegada més el paper de la dona com a agent econòmic en els processos productius més qualificats del sector secundari. Unes operacions que resultaren eminentment polítiques, que buscaren i van tindre el suport de les elits dirigents urbanes, i, per tant, amb forts fonaments ideològics.
Però, com veiem en aquest exemple, es va fer amb costos i també amb resistències per part de les afectades. I és que, mentre la major part de les fonts escrites solen fer invisible o distorsionen el treball de les dones, quan tenim testimonis de la vida quotidiana, la realitat se’ns presenta molt més complexa. Les dones participaren en l’activitat productiva en l’artesanat, mà a mà amb el seu marit, i dirigien els negocis o tenien treballadors al seu càrrec. I això malgrat que no fóra valorat el seu treball, encara que també portaren a terme una altra munió de tasques indispensables per a la viabilitat de la unitat domèstica, sense les quals no es podria mantindre l’empresa familiar, un dels pilars amb què se sostenia la societat feudal.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada