Rèquiem

La relació entre el món acadèmic i la història, diguem-ne, amateur no és fàcil, gens fàcil, menys encara a casa nostra. Si bé es mira, l'Assemblea d'Història de la Ribera sembla ser l'únic espai de trobada entre ambdós vessants de la pràctica historiogràfica. Amb tot, també aquest exemple deuríem prendre'l amb cautela. Però si hi ha un punt de trobada entre els professionals de la història i els que es creuen ser-ho, aquest és l'arxiu. A l'estiu i a la tardor, com les fulles perennes del taronger, els aficionats a la història passen les seues hores a l'ombra de papers antics i pergamins més vells encara, guarits de les inclemències del temps, ara el fred, ara la calda. Trobareu que són gent diversa: retirats professors d'açò i d'allò, de l'altre, antics cuiners, administratius o advocats... però, tots plegats, jubilats que generen una demanda als arxius que no cal menysprear. D'entre tota aquesta gent, m'agradaria rescatar el record d'un en particular.

Ell era home ja major, malaltís i trist, desenganyat de la vida, però amb l’elegància que donen els diners i la cultura pròpia de la burgesia valenciana de preguerra. Us diré que havia treballat a l’ambaixada espanyola de Nova York durant molts anys. Jubilat, amb una perenne depressió i una malaltia que l’atordia ara sí ara també, sense cap obligació social ni familiar, va trobar un quefer a l’arxiu. Certament, la seua perxa juntament amb les ulleres redones a l’estil francès li conferien una aureola, diguem-ne, singular, diferent a tota la fauna arxivística que defuig de les obligacions domèstiques i es refugia a les sales dels arxius de València. A diferencia de la resta, ell no hi va destacar mai per ser un lector agut, tindre ull crític o per haver estat una autoritat cultural en cap institució local i menys encara del món universitari.

La veritat és que no recorde quin dia ni com el vaig conéixer. Supose que, fruit de compartir hores d’arxiu, un bon dia parlàrem i avant. Com bona part de la gent que va a l’arxiu a donar feina (la qual cosa està molt bé perquè ajuden a mantenir les sales més o menys plenes), s’inicià en açò de la història amb l’excusa de l’arbre familiar. No sé exactament fins a quin grau d’avantpassats va arribar, però el ben cert és que un dia decidí fixar-se en les famílies camperoles. No em pregunteu ni per què, ni d’a on, ni de quin període exacte. Com que la lletra gòtica se li feia massa difícil optà per dedicar-se als segles moderns. Freqüentava només dos arxius a València, almenys fins on jo sé i he coincidit amb ell, de matí a l’Arxiu del Regne, i de vesprada a l’arxiu de protocols del col·legi seminari del Corpus Christi de València. Fou en aquest darrer on vaig tindre oportunitat de conèixer-lo millor. I és que el Patriarca, com és coneix comunament aquest arxiu, es presta a això, a una relació més personal entre els qui comparteixen la sala. El barret durant els minuts abans d’entrar esperant que el porter òbriga la porta, el cafenet a l’entremig o, per als que fumen, una cigarreta al claustre eren, són, moments per a la conversa i la familiarització amb els altres. A diferència de la resta de gent gran, ell et parlava d’igual a igual o, fins i tot, col·locant-se per sota de tu, demanant-te per açò i per allò, com si ja foses tota una autoritat en la matèria, mentre damunt et pagava un cafè o t’oferia un cigarret. I tot això amb una modèstia que contrastava amb la més rància i agosarada supèrbia dels altres.

Un dia, sense saber com ni per què, començaren els problemes. Primer les equivocacions de signatura, que portaven boig l’arxiver qui havia de pujar i baixar de nou a la sala a pels volums notarials. Desprès, més seriós, els desmais. Recorde la primera vegada que ho vaig presenciar com el cor em bategava que se me n’eixia, no només perquè es va ensorrar damunt la cadira davant de mi, sinó perquè els que estaven al costat van romandre impassibles: tranquilo, tranquilo, ya le ha pasado otras veces, ahora enseguida vuelve. Es desploma una persona al teu costat i no ets per alçar-te de la cadira? Només els joves ens vam apropar per veure com s’hi trobava i de seguida “va tornar”. Això no obstant, vam romandre nerviosos, algunes se’n eixiren a fumar la resta de la vesprada. Aquest “espectacle” el vaig haver de contemplar un parell de vegades més encara. Al principi, com que li venia de nou tot això, el desmai el trobava d’imprevist, però amb el temps aprengué a anticipar-se i seure en la cadira. Jo vaig deixar d’acudir assíduament al Patriarca, però sempre que el veia aprofitava per fer un barret i prendre un cafè junts conscient que aquell bon home tenia anècdotes per contar i de les que aprendre, tot i que no foren d’història.

Darrerament havia rebutjat bona part dels que havien estat els seus valors al llarg de la seua vida i com a exemple mirava de parlar valencià, la qual cosa per a una persona com ell era tot un signe. Això, sumat a les seues equivocacions amb les signatures arxivístiques i els problemes de salut, cada vegada més greus, provocava la mofa i els comentaris jocosos dels qui, en teoria eren, els seus col·legues, més aviat falsaris. L’última vegada que el vaig veure amb vida, curiosament, no fou a l’Arxiu del Regne ni tampoc al del Patriarca, sinó a l’Arxiu Municipal de València. Llavors ja estava molt flac, amb tremolors i alguna botija per parlar. Ja veus com són les coses. Al poc de temps l’arxiver del Patriarca em va comunicar que havia mort, sembla que tot sol a sa casa. Tot i que era un toc anunciat, em vaig entristir, tot plegat em resultava un home simpàtic. No sé si realment sabia el que feia quan anava a l’arxiu perquè prenia notes dispars i demanava protocols notarials sense un ordre o una lògica aparent, però el que contava de la seua trajectòria vital sí que em resultava força interessant.

El més fort, però, estava per vindre. De nou de la mà d’aquesta gent que es deien sus amigos del archivo. Resulta que en les darreres setmanes han fet gestions pels arxius de València per veure si cap arxiver té contacte amb la família del difunt perquè els entreguen les fitxes que va confeccionar al llarg de cinc o sis anys de treball. Primer es burlaven de la seua persona i del seu treball, més encara, a les esquenes, i ara demanen per les seus fitxes. No és el lloc ni el moment per glossar les vergonyes de la fauna que sovinteja els arxius de València, però aneu alerta amb los abuelitos.
 

Dades personals d’aquest home només sé que havia treballat a l’ambaixada espanyola a Nova York, segons ell, i que li deien Santiago. No crec que s’esperara que ningú parlara d’ell quan haguera mort, però desprès d’assabentar-me d’això de les fitxes tenia ganes de fer-ho. Un modest homenatge.