Twin Peaks o Camelot. L’imaginari medieval en l’univers de David Lynch

Analitzar una pel·lícula en clau historiogràfica és, encara hui, eixir-se’n del marc preestablert de l’acadèmia i què us diré del món dels videojocs i de les recreacions històriques. Més curiós sembla això quan dins el cine, el gènere històric és un dels més conreats. Fins i tot els westerns podríem integrar-los al mateix grup. Això no obstant, són els professionals de la història els que han donat l’esquena a la indústria cinematogràfica, tot i les comptades excepcions. Potser entre els historiadors de l’art la situació és, diguem-ho així, més normal i, de fet, la història del cine s’ha consolidat com un àrea més de recerca, la qual cosa tampoc ens deuria sorprendre si pensem que el cine és considerat el setè art. També em fa la impressió que els col·legues de història contemporània porten algun avantatge. El cine, però, encara roman als afores del medievalisme. Fins i tot, el fet de visualitzar una pel·lícula en classe amb als alumnes és vist pels companys de departament com un signe de no haver-se preparat la lliçó o per esmunyir-se d’impartir-la. Per descomptat, no són pocs els que ho fan amb eixa intenció. I els mateixos estudiants ho copsen així també. Això és perquè fer servir un film com a eina didàctica requereix d’un treball previ no només des de punt de vista purament històric sinó també cinematogràfic. No es tracta únicament d’explicar el context que ambienta la pel·lícula, cal també aprofundir en el moment en qual es va rodar. En aquest sentit, al blog d’Harca ja us hem parlat d’alguns films que, per una raó o un altra, en considerat interessants (Tramuntana, The Black Shield of Falworth i Krzyżacy), i ací teniu algun treball amb una bibliografia ampliada.

El ben cert és, però, que la relació entre la història i el cine no es limita al gènere del cine històric. La influència que el passat exerceix la podem observar en les metareferències que guionistes i directors fan servir en les seues creacions. Es tracta d’adaptar el fet històric a la trama de la pel·lícula, una adaptació que pot resultar més o menys obvia en funció del coneixement de la història. Així, per exemple, convindreu amb mi que existeix un clar paral·lelisme entre els Jedis i els cavallers medievals.

La televisió també s’ha fet ressò d’aquesta demanda d’història de la societat. Per això no són poques les sèries ambientades en temps passats que han gaudit d’un èxit més o menys sonat, de totes les èpoques, per cert: Game of Thrones, Spartacus, Robin Hood, Curro Jiménez, The Tudor, Isabel, Cuéntame cómo pasó o Merlin en són algunes. I com en el cas del cinema, les referències històriques van molt més enllà de servir com a context del film argumental. De fet, tot i estar ambientada en el temps present, una sèrie pot fornir-se d’elements i referències a societats anteriors. D’alguna manera, això és el que vull plantejar amb aquest post: les influències del mite artúric en Twin Peaks una sèrie creada a inicis dels anys 90 per David Lynch y Mark Frost. El fil argumental de la trama és la investigació de l’agent especial del FBI Dale Cooper per resoldre l’assassinat de Laura Palmer, una xica molt ben considerada entre la comunitat local. L’acció transcorre a un xicotet poble, Twin Peaks, (fictici) a l’estat de Washington. Tot i que l’èxit de la sèrie com a producte televisiu es deu, en bona mesura, a Frost, el cert és que Lynch va ser el responsable de donar el toc metafísic, transcendental. El resultat del treball d’ambdós és, en opinió dels experts, la primera sèrie moderna. Això s’ha traduït en un fum de seguidors no només de la sèrie sinó, al remat, de l’univers de David Lynch, com podreu comprovar si navegueu per la xarxa. I això ha donat peu a un fum d’interpretacions sobre les fonts de les quals beu Lynch.

A partir d’ací tot és SPOILER, per tant,

els qui esteu interessats en veure la sèrie deixeu de llegir.

Capçalera de la sèrie

Com deia abans, són moltes les veus que tracten de cercar l’origen del món que ha creat David Lynch. De fet aquest univers va més enllà de Twin Peaks (endavant, TP): va començar a desenvolupar-lo amb Blue Velvet, per a desenvolupar-lo a TP i ha continuat altres pel·lícules. Fins on jo he pogut cercar, la única influència clarament acceptada pel director és la pel·lícula Laura, les metareferències de la qual en la sèrie són més que evidents. A partir d’ací tot són hipòtesis i comentaris dels crítics cinematogràfics i dels aficionats. En aquest sentit, el present treball no és el primer que mira d’assenyalar les influències del món medieval –real o literari– en la sèrie però, insistic, fins on jo he pogut arribar, no he trobat una anàlisi que anés més enllà d’identificar un personatge amb algun referent històric. En la meua opinió, hi pot existir un paral·lelisme entre el mite artúric i la trama de TP com miraré de provar tot seguit. No es tracta de fer una simple translació entre una història i l’altra, ni tampoc d’encaixar les peces a força sinó més aviat això que ja he dit, possibles paral·lelismes o metareferències que Lynch pren del món artúric i adapta al seu interès.

El primer d’aquests préstecs és el topònim de Glastonbury. Fins a Avalon, nom amb el qual es fa referència a aquesta ciutat n el cicle artúric, hauria arribat Josep d’Arimatea amb el sant Grial que va contenir la sang de Jesús. També ací és on fou soterrat el rei Artur i, de fet, ja al segle XII uns monjos pretengueren haver trobat la tomba a la ciutat anglesa del mateix nom, en la regió de Somerset. L’únic cert, ara per ara, és que es tractava d’un nucli celta important on acabaren confluint les tradicions paganes amb els primers influxos del cristianisme. El que interessa, però, és que Glastonbury és configura com una porta d’entrada entre el món real i el sobrenatural. I en aquest sentit el fa servir Lynch. En efecte, Glastonbury és una zona del bosc que envolta TP per on Cooper aconsegueix entrar en la Sala d’espera, una mena de purgatori [recordeu que aquest és d’altra de les creacions de l’imaginari medieval] on els morts, i els vius que hi entren, guareixen les culpes per mirar d’arribar a formar part de la lògia blanca, o en cas contrari, acaben integrant-se en la lògia negra.

Restes de l'abadia medieval de Glastonbury a Anglaterra

Qui aconsegueix entrar estant viu és Dale Cooper. En realitat, ara puc dir-ho, després d’haver avisat de l’spoiler, la trama de la sèrie no gira tant en torn a l’assassinat de Laura Palmer, com a la pròpia evolució personal de l’agent de l’FBI. Molts han pretès veure en Cooper una mena d’Artur, justament per això, perquè aconsegueix entrar en aquest món sobrenatural. Al meu parer, Cooper guarda un major paral·lelisme amb la figura de Lancelot. Abans, però, necessite desgranar una d’altra idea. Al llarg de tota la sèrie s’insisteix en presentar TP com un lloc tranquil, un d’aquests pobles on mai passa res, almenys aparentment. Aquesta estabilitat de la justícia i l’ordre social ens recorda a Camelot. L’harmonia, però, es trencarà en un moment donat, deixant caure el vel que amaga les vergonyes de la societat local. Si al mite són els pecats de Lancelot i Ginebra els que acaben amb la pau de Camelot, a la sèrie és l’arribada de Cooper, i no l’assassinat de Laura Palmer, el que trenca la serenitat de TP. En efecte, és l’agent especial de l’FBI qui descobreix el vertader significat de la mort de Laura i amb això provoca tot l’enrenou que acaba amb l’assossec propi de TP. Com en el mite artúric, serà Cooper-Lancelot qui retorne la pau a la comunitat: Lancelot acaba amb Mordred (segons la versió del cicle), Cooper ho fa (“aparentment”!) amb Bob. Identificar Cooper amb Lancelot, però, requereix d’un element cabdal: Ginebra i la seua relació pecaminosa. Si recordeu el mite, Lancelot es converteix en el campió de la reina Ginebra un cop aquesta s’ha casat amb el rei Artur, després d’haver-la escoltada fins a Camelot. Cooper també es nomenat com el guardià, l’escolta de Caroline, un testimoni protegit de l’FBI, la bellesa de la qual enamora a l’agent. Llavors sorgeix entre ambdós una relació no diré pecaminosa donat el context social però sí fora de la llei atès que Cooper és l’escolta de Caroline i, per tant, li és estat prohibit mantindré qualsevol relació afectiva amb la seua protegida. I la traïció que ha donat a escriure tantes línies? La famosa traïció de Lancelot i Ginebra en TP és doble: per un costat, la deixadesa de funcions de Cooper amb el que és el seu ofici i la seua germandat, que és l’FBI; i per l’altre, la traïció personal, en clara referència al mite artúric, de Cooper, i Caroline, al marit d’aquesta, Windom Earl, mestre, perquè també és agent, i amic d’ell.

Això ens portaria a identificar Windom Earl amb el rei Artur? D’entrada, que aquest siga l’únic personatge de la sèrie amb una clara referència a les categories nobiliàries, al cim de les quals hi era el rei, no em sembla que tinga més importància. Voler trobar algun tipus de connexió em sembla massa rebuscat. Ara bé, el fet que siga la víctima de la infidelitat podria permetre aquest paral·lelisme. A més a més, tot i que en la sèrie no apareix explícitament, de les paraules del major Briggs s’escau que Windom Earl ja havia estat a TP en la seua recerca de la porta d’entrada al món sobrenatural. Earl, com el rei Artur, coneix millor TP-Camelot, que no Cooper-Lancelot, qui en el moment d’iniciar-se la narració és un nouvingut. Tornant de nou sobre Cooper, hi ha un darrer element que permet identificar-lo com a Lancelot. Aquest, en un parèntesi de les seues relacions es casa amb Elaine, una jove innocent que desconeix els secrets que el seu home amaga. Cooper, després de la seua història d’amor al marge de la llei, mirarà de refer la seua vida sentimental al costat d’Annie, qui perfectament encara aquesta innocència i puresa de sentiments que vèiem en Elaine.

Annie amb Cooper

Encara hi ha un parell més de paral·lelismes que em semblen confirmar aquesta influència del mite artúric en TP. Quan el rei Artur trenca la seua espassa Excalibur apareix la Dama del llac per a refer-la, en anglès, Lake lady. Per tant, aquest personatge de nou connecta ambdós mons, el real i el sobrenatural. Aquesta és la funció que fa al llarg de tota la sèrie Log Lady, el nom de la qual té, com vèieu una sonoritat similar al seu paral·lel artúric. És veritat que la Dama del Lleny no està al servei de Earl però com en el mite medieval del rei Artur, el seu paper esdevé cabdal quan apareix en escena Cooper-Lancelot. Fins aleshores, en la Matèria no apareix esmentada i, en la sèrie, és una veïna incompresa per la resta de la societat local.

Loglady

Un altre personatge de la llegenda artúrica que tindria lloc a TP em sembla que és Perceval, aquest representat en el personatge d’Andy. Tots dos encarnen la puresa d’intencions, la innocència masculina, la castedat (de fet, Andy sembla ser, almenys al principi, estèril) i, fins i tot, certa ingenuïtat (és l’únic no familiar que plora per la mort de Laura i des de llavors ho farà cada vegada que veja un cadàver). Aquesta virtut els permet resoldre les recerques en les que prenen part, que en el cas de Perceval és el sant Grial. Per la seua banda, Andy serà qui resolga tots i cada un dels dubtes o de les investigacions que Dale Cooper-Lancelot du a terme. És Andy qui troba la droga en casa de Leo Johnson, és ell qui resol el dubte de les botes de Mike i, per a no estendre’m més, és ell qui resol el significat del pictograma que explica l’entrada a la Sala d’espera. Tots aquests descobriments van apropant-lo a Cooper-Lancelot, tot fent la seua relació cada vegada més estreta. Tot i que la vinculació entre ambdós mai serà de dependència o subordinació, almenys teòrica, sí que convén recordar en aquest punt que Perceval s’inicia en el món de la cavalleria com a escuder lligat a Lancelot per bé que al remat cadascú farà la seua.

Al món artúric hi ha una germandat que mira d’assegurar el manteniment de la pau i l’ordre al regne de Camelot, els cavallers de la taula redona. És possible trobar un paral·lelisme a TP? Sí, els integrants de la Bookhouse. Com en la llegenda d’Artur, els membres de la bookhouse són els més valerosos de la comunitat i miren de defendre els desvalguts més enllà de la llei, per això, potser, Andy no en forma part. Arribat el seu moment, Cooper també en formarà part, de la mateixa manera que Lancelot pertany a la germandat de la Taula Redona. Hank Jennings encarnaria Mordred qui, segons la versió del cicle artúric no seria fill del rei sinó més bé un cavaller díscol que hauria abandonat la Taula Redona, per allò d’haver format part inicialment de la Bookhouse i després haver-la deixadesa en trencar amb els valors que suposadament havia de defendre. I fins ací els paral·lelismes referits als personatges. Hi ha encara alguna correlació més que apuntaré breument: Cooper i Earl juguen una partida d’escacs durant els darrers capítols de la segona temporada com també ho fan Lancelot i Artur al llarg del cicle.

Membres de la Bookhouse fent la seua salutació secreta

És veritat que resten alguns element de la llegenda artúrica que no queden reflectits en la sèrie: què podem identificar com a Sant Grial?, i Excalibur? O qui representa Merlín (Gordon?) I a l’inrevés: què representaria Diane? I encara Truman i Hawk? Sí és cert, que tots aquests queden una mica penjant d’un fil. Però com deia abans no he tractat de fer un calc ni pense que tampoc ho pretengués fer Lynch. Simplement he mirat de suggerir una interpretació que em sembla versemblant. Òbviament qui pot respondre el dubte de si aquesta influència és correcta o no és el mateix David Lynch, però al meu parer hi ha suficients elements com per afirmar que, en efecte, la matèria de Bretanya hi és present a Twin Peaks. Un exemple, un més, de la presència de la cultura medieval, en aquest cas, de la literatura i l’imaginari de l’edat mitjana en la societat actual.

Mite artúric	Twin Peaks
Rei Artur	Windom Earl
Ginebra	Caroline
Lancelot	Dale Cooper
Elaine	Annie
Log Lady	Lake lady
Andy	Perceval
Cavallers de la Taula redona	Membres de la Bookhouse
Hank	Mordred
Camelot	Twin Peaks
Glastonbury	Glastonbury