Amb la rendició d’Ares front a les tropes formades pels peons de Terol, el 1232, i la presa de Morella per Blasco d’Alagó, el 1233, comença el procés de conquesta i colonització de les terres valencianes. La campanya militar al territori septentrional valencià finalitza l’any 1237 i en aquest interval de temps, és a dir, entre 1232 i 1237, els cristians ocupen tots els pobles i castells situats entre Borriana al sud i Morella i Peníscola al nord. Però, com sabem, no tot finalitza amb la derrota o amb la rendició dels musulmans, ja que de manera paral·lela a la conquesta militar s’inicia també el procés de colonització i ocupació del territori, que en aquestes contrades del nord està fortament caracteritzat per la importància de la noblesa laica i eclesiàstica. La seua presència configura un mapa polític molt complex en els moments inicials de la conquesta, amb un important procés de repartiment de senyories i compensacions territorials als ordes militars i als membres més destacats de la noblesa per la seua participació en la guerra.
 |
La vila d'Ares del Maestrat, envoltant la mola, amb un aspecte molt medieval encara avui dia
|
Nobles i eclesiàstics accedeixen a la titularitat dels senyorius a través de les donacions concedides pels monarques catalanoaragonesos, en un joc de trames polítiques que afecta les personalitats més destacades de cada moment històric. El 1233 Jaume I funda el monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, filial del de Poblet, que ocupa el castell i la Tinença de Benifassà. Al mateix temps l’orde de Sant Joan de l’Hospital aconsegueix el castell de Cervera, l’orde del Temple el de Xivert i l’orde de Calatrava el de Polpís, deixant per a la monarquia l’enclau d’Ares, els castells d’Onda i Vilafamés i la vila de Peníscola, que inclou els llocs de Vinaròs i Benicarló.
Entre els feudals emergeix la figura de Blasco d’Alagó, noble aragonés que aconsegueix reunir el senyoriu més important al nord valencià. Després de l’ocupació d’Ares i Morella, Blasco es converteix en senyor de l’antiga ciutat musulmana i de totes les aldees que formen el seu castell. La importància estratègica d’aquest senyoriu –principal via d’accés al nord del país des de Terol– fa que Jaume I no veja amb bons ulls que els successors del noble continuen gaudint de la seua titularitat. Per aquesta raó i després de diverses negociacions, l’any 1235 ambdós personatges arriben a un acord pel qual Blasco conserva Morella i tot el seu terme general fins a la seua mort, quan la titularitat passarà a la Corona, i a canvi rep els castells de Culla i de les Coves juntament amb els seus termes. Tot plegat, Blasco reuneix un domini territorial compacte i molt ample, que el converteix en el principal senyor del nord del país.
 |
Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en el que es representa al noble Blasco d'Alagó i al mestre de l'Orde de l'Hospitral Hug de Follalquer amb el rei Jaume I al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta de Borriana (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons)
|
Tanmateix, som al davant d’un escenari que canvia frenèticament durant tot el segle XIII a causa de les transformacions esdevingudes en el joc de forces entre la monarquia, els ordes militars i els nobles. Un bon exemple, el desmembrament successiu del senyoriu de Blasco d’Alagó i l’ascensió de l’orde del Temple a la fi del segle XIII. Després del mort del noble aragonés, datada entre 1242 i 1243, els seus dominis territorials es dispersen i queden en mans de diversos titulars. Així, la vila de Morella i les aldees del seu terme general passen a mans de la Corona, convertint-se en el principal bastió del reialenc al nord del regne. Per la seua banda, el castell de Culla queda en mans de Constança, filla de Blasco, i del seu espòs Guillem d’Anglesola. Després de la mort de Constança, s’inicien tot un seguit de disputes entre el seu vidu, el seu germà Blasco d’Alagó i el seu fill Artal, continuades pels seus successors, que s’allarguen fins el canvi de titularitat a favor del Temple, a la dècada dels anys noranta del segle XIII. Per últim, després de la mort d’Alagó, el castell de les Coves apareix ràpidament en mans de l’orde de Calatrava i ja el 1275 la seua titularitat recau en Artal d’Alagó, nét de Blasco, casat amb Teresa Péreç, filla del rei Pere el Gran. A causa de les desavinences entre Artal i Jaume II, el 1293 el castell de les Coves retorna a mans reials i el 1294 el monarca el lliura al Temple, que ha incorporat també Ares i els castells de Culla, Peníscola i Xivert. L’orde reuneix, així, un important domini territorial que servirà de base a la futura orde de Santa Maria de Montesa, creada entre 1317-1319 a partir de les bases territorials de l’Hospital i el Temple arreu del regne de València. Només amb la fundació de Montesa s’assoleix l’estabilitat política al nord valencià, dividit en dos grans entitats, el Maestrat de Montesa i la batlia de Morella.
 |
El Maestrat històric, amb els termes del castells medievals sobre un mapa dels termes municipals actuals (imatge presa de Viquipèdia amb llicència Creative Commons. Es pot fer més gran clicant al damunt)
|
Ara bé, l’enrenou propi dels anys posteriors a la conquesta no afecta únicament els senyors i les seues possessions. Una vegada repartit el territori, cada senyor emprén la tasca d’assentar els nous pobladors, amb un doble objectiu: crear una xarxa de comunitats rurals capaç de substituir l’antiga trama d’alqueries que omplien els termes dels castells musulmans i aconseguir una consolidació progressiva del poblament cristià. L’eina que permet dur endavant aquest procés és tot just la carta pobla, document que regula l’establiment dels colons i les condicions en què s’hi produeix. S’inicia, en conseqüència, un procés de concessió de cartes de poblament que abasta tot el nord del país a partir de l’any 1233 amb l’atorgament de les primeres escriptures de Morella per part de Blasco d’Alagó i de Borriana per part de Jaume I. Les segueixen, entre moltes altres, les cartes pobla del castell de Cervera (1235) i Sant Mateu (1237), concedides per Hug de Follalquer, castellà d’Amposta i mestre de l’Hospital; la d’Albocàsser (1239), pel mateix Blasco; Culla (1244), per Guillem d’Anglesola; les Coves de Vinromà (1281), per Artal d’Alagó; juntament amb les de Vilar de Canes (1316), pels Montpalau, i la Torre d’en Besora (1321), per Ramon de Besora, que tanquen el procés a la zona septentrional valenciana.
 |
Carta pobla de Catí, signada el 25 de gener de 1239 per Blasc d'Alagó
|
No es tractà, en efecte, d’un procés d’assentament realitzat ràpidament, sinó que més bé estigué caracteritzat per la lentitud en l’arribada dels colons i per les dificultats que trobaren els senyors per atraure famílies camperoles disposades a abandonar els seus llocs d’origen i instal·lar-se en territoris fronterers dominats per la incertesa. Per aquest motiu, fou habitual la presència de certs personatges que feien alhora d’assentadors i agrimensors, partidors de la terra o intermediaris entre el poder feudal i els colons encarregats de cercar els membres de la nova població i dur a terme la direcció del procés de mesura de les heretats, de la seua donació als emigrants i del repartiment de cases o solars. Per exemple, el desembre de 1238 Blasco d’Alagó atorgà tot el terme de la Salzadella a Pere d’Olzina i Miquel d’Ascó per engegar l’assentament de la nova comunitat, i el 1239 encomanà a Ramon de Bocona dirigir el poblament de Catí i a Joan de Brusca el d’Albocàsser, a qui, a més, concedí la població de Tírig com a feu i franc alou. Eren petits cavallers que estaven al servei d’un noble de major categoria i que s’encarregaven de vehicular l’atracció i l’arribada de les famílies que havien de constituir la nova comunitat.
I aquesta no fou una tasca gens senzilla, perquè abans de la conquesta molts musulmans fugiren davant dels atacs dels guerrers cristians que, al recer de la frontera, vivien del saqueig i del pillatge de les alqueries andalusines. Amb açò, els senyors es troben amb la necessitat de poblar el més ràpidament possible el territori recentment conquerit i és aquesta urgència per atraure població i posar en explotació les terres el motiu que els impulsa a concedir cartes de poblament amb unes condicions certament favorables als nous colons, especialment aquelles atorgades per Blasco als seus senyorius. No ho són tant les concedides pels ordes militars als seus dominis, molt més escrupolosos a l’hora de fixar les condicions de vida de les noves comunitats. Aquest major rigor dels ordes militars no implica, tanmateix, la confecció d’uns marcs legals força estrictes a nivell local, així com tampoc l’establiment d’unes condicions d’extracció de renda feixugues per al camperolat. Ans al contrari, potser per aquesta necessitat primerenca de poblar el territori, el nord valencià esdevé una de les zones on el dogal del feudalisme és més lleuger, en comparació amb la resta.
 |
La vila de Morella en l'actualitat, amb les seues muralles medievals, envoltant la mola amb el castell, el aspecte actual del qual és producte del segle XIX
|
Fetes aquestes primeres passes, els nous pobladors no deixen d’arribar als pobles dels Ports i el Maestrat, en un degoteig continu de gent, propi dels territoris de frontera, que trasllueix la imatge d’una societat rural mòbil i molt bigarrada, que trenca amb la foscor que tradicionalment s’havia projectat sobre el segle XIII valencià. Molts pagesos que encara no han deixat les armes, enlluernats per les possibilitats d’enriquiment que ofereix la guerra amb els musulmans, decideixen marxar més al sud. Altres, en cavi, opten per romandre, posar en explotació les parcel·les concedides al repartiment i aprofitar l’actiu mercat de la terra per consolidar la seua posició al capdavant de les comunitats. Unes comunitats que, al recer de l’arribada dels colons i la progressiva concessió de privilegis per part dels senyors, prenen forma i assoleixen una maduresa institucional i política que cristal·litza en les primeres dècades del segle XIV. Aquesta és, però, una altra història, la història de la consolidació de les universitats i l’emergència de les elits rurals.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada