Uns apunts de cal·ligrafia medieval

A partir del post que el nostre convidat Lluís Sales publicà dilluns, de la pròpia experiència, i també després d’haver tingut múltiples converses amb amics, companys i experts en les lletres medievals, m’he decidit a fer uns apunts sobre la pràctica notarial. Fascinant món el dels notaris, eixos professionals de l’escriptura que donen fe pública a tot allò que passa a la ciutat i al camp. Tot i la importància dels pactes verbals, especialment al món rural, a mesura que avancen els segles medievals ben poques coses s’acorden sense ser-hi present un notari, sense un professional de l’escriptura. Perquè aquest és, precisament, l’element que els atorga una condició privilegiada a la societat medieval. Els notaris són els garants de l’escriptura, una destresa que només està a l’abast d’uns pocs. I és la major o menor habilitat amb la ploma, entre altres factors, un dels elements que permet establir una nítida jerarquia uns notaris i els altres.

escrivà medieval

Fills de camperols rics, artesans acomodats i mercaders, però, sobretot, membres de famílies amb una tradició ben arrelada en els oficis relacionats amb l’escriptura, els joves que aspiren a convertir-se en notaris cursen uns anys d’estudi en escoles municipals i eclesiàstiques que els introdueixen en els quefers propis de la seua futura dedicació laboral. Ací aprenen les destreses de les lletres, del llatí, també de les llengües vulgars, al mateix temps que reben unes mínimes nocions de dret civil i canònic, ben necessari per al desenvolupament quotidià del seu treball. Després han de passar el preceptiu examen davant experts en l’ofici designats per les autoritats pertinents, una mena d’oposicions on els joves han de testimoniar la seua vàlua. Aprovat l’examen, els nous notaris registren el seu segell, personal, únic i intransferible, i estan ja en disposició d’incorporar-se al món laboral, bé introduint-se a l’empresa familiar sota les ordres del seus pares, també notaris, bé posant en marxa una nova taula al carrer o la plaça on s’apleguen els altres notaris de la ciutat.

recreació d'un scriptorium medieval

Aquestes són, a grans trets, les primeres passes que han de seguir els notaris. No és la meua intenció definir amb rigorositat el seu cursus honorum, sinó solament oferir unes pinzellades per introduir el vertader objecte de reflexió: la seua pràctica escripturària. Malgrat que tots segueixen un aprenentatge semblant, la destresa amb la ploma que adquireixen cadascun d’ells determina, en última instància, la consecució d’una dedicació laboral o altra. Comencem amb l’exemple del notari rossellonès Gabriel Resplant. Professional amb una cura quasi exquisida, els seus registres són d’una pulcritud que sorprèn l’historiador. Als seus llibres tot és en ordre, cap document apareix traspaperat i tampoc no hi trobem ni un sol esborranc. Fins i tot tenia la cura d’anotar dades aparentment irrellevants que, després, serveixen els investigadors per conèixer la realitat del món en què visqué Resplant. Era habitual que en la primera fulla del protocol el notari fera menció als quatre evangelistes. Així, per exemple, en l’encapçalament del protocol de 1396 podem llegir:

Pagina ista pro custodia habeatur.
Est Luchas taurus;
leo, Marchus;
evangelista, Matheus;
avisque, Iohannes.
Quatuor ista Deus.

El notari sap que és el garant de tot el que hi ha escrit dins del seu registre i, en conseqüència, sol·licita la protecció dels quatre grans escriptors de la tradició cristiana. Però el que resulta més curiós és que Resplant no repeteix ni un sol any la invocació a Joan, Lluc, Marc i Mateu. Té l’habilitat de distingir cada registre amb un encapçalament distint, on, a més, fa constar altre dades d’interès. Així, en aquest mateix protocol de 1396 el notari anota tots els dies festius de l’any, sense comptabilitzar, això sí, les festes religioses tradicionals. El resultat és l’enumeració, mes per mes, d’un total de trenta-dos dies en què els habitants de la vila de Perpinyà deixaran els seus quefers quotidians per gaudir d’unes hores d’esbarjo. Ara bé, no podem cometre l’error de pensar que és Resplant qui escriu els documents que hi ha als seus registres. Segurament sí anota les invocacions als evangelistes, escrites amb una lletra diferent a la de la resta del protocol, però el conjunt d’escriptures que segueixen a ben segur són redactades pels seus escrivents, persones contractades pel notari per encarregar-se de la transcripció dels documents que li encomanen els seus clients. De fet, el mateix Resplant actua com a escrivà de la Procuradoria General dels comtats de Rosselló i Cerdanya, de manera que disposa de poques hores per seure a la seua taula i confegir els protocols que han arribat fins els nostres dies.

primer full del protocol de Gabriel Resplant

Es tracta d’una situació que es repeteix a la notarial ciutat de València. Cap i casal del regne, ací s’apleguen una gran quantitat de notaris i professionals de l’escriptura per satisfer la demanda dels habitants de la ciutat i de molts altres llocs del regne. Potser l’afirmació que segueix és massa contundent i, fins i tot, exagerada, però tinc la percepció que en el món laboral dels professionals de l’escriptura no ocorre com en altres sectors econòmics. Ací l’oferta no supera la demanda, sinó que és la demanda i les necessitats escripturàries dels clients les desborden les possibilitats de treball que ofereixen els notaris. Només cal obrir els protocols de Vicent Saera, Domingo Català, Joan Beneito o Miquel de Puigmitjà, tots notaris de València, per adonar-nos-en. Som al davant de voluminosos registres, curosament ordenats, on hi ha tota mena d’accions de nobles, mercaders estrangers, rics comerciants locals, artesans acomodats dels principals gremis de la ciutat i pagesos rics de les comunitats de l’Horta. La seua clientela, per tant, surt dels estrats més ben situats de la València del segle XV, testimoni de la importància que han assolit en la vida de la ciutat.

testament del protocol de Miquel de Puigmitjà

I tots ells, com fa Resplant, tenen contractats un bon grapat d’escrivents que seuen tots els dies a les taules situades a la Plaça dels Predicadors i que es desplacen a les cases dels clients principals per recollir tots els contractes que disposa el seu cap. Els notaris s’ocupen de cercar els negocis més sucosos i atraure els clients més interessants, mercadegen amb la informació ací i allà a la recerca de la millor oportunitat per als seus representats i per a ells mateix. Aconsegueixen, així, reunir una clientela que deixa en les seues mans bona part dels seus negocis. En canvi, deixen en mans –mai millor dit– de les persones que contracten els quefers propis de l’escriptura. Ara bé, no són simples escrivents, sinó que a ben segur passen un rigorós examen abans d’incorporar-se a l’empresa d’aquests importants notaris. Deu tractar-se de gent capaç de guardar els secrets del seu patró i dels seus clients, per no escampar més del necessari allò que duen els seus superiors entre mans. A més, els escrivents deuen ser uns professionals curosos i ordenats, a banda de mostrar una habilitat exquisida amb la ploma. De fet, els registres que han arribat fins avui dia així ho testimonien. Protocols voluminosos, perfectament organitzats segons la seqüència temporal de l’any i escrits amb una cal·ligrafia immillorable. No hi ha dubte que som al davant de les empreses escripturàries més importants de l’època.

llibre i pergamí medieval

Una altra cosa són els notaris dels pobles! Lluny de la pulcritud dels registres urbans, els protocols de les comunitats rurals del país són calaixos de sastre on hom pot trobar de tot. I açò, malgrat que en aparença pot semblar contraproduent per a l’investigador, no ho és gens. Ans al contrari, si no fóra pel desori dels registres no coneixeríem moltes informacions cabdals per entendre el passat medieval dels nostres pobles. Prenem l’exemple de dos notaris de Vilafranca, aldea de Morella d’uns 450-600 habitants al tombant del segle XIV. Situada a la cruïlla dels camins que uneixen el Baix Aragó amb el Maestrat i la Plana de Castelló, Vilafranca esdevé un important centre de redistribució de mercaderies a petita escala en l’àmbit comarcal i, fins i tot, regional. Açò li atorga una dinàmica específica, amb un moviment constant d’homes, diners i mercaderies, que la diferencia de la resta de comunitats rurals veïnes. I tot aquest tràfec genera una ingent necessitat de professionals de l’escriptura per tal de satisfer les demandes de veïns i forasters. De fet, entre 1392 i 1412 hi ha instal·lats a Vilafranca un total de vuit notaris, que representen el 7% de la població laboral del lloc. Una xifra gens menyspreable que, si s’afegeix a la resta d’ocupacions no agrícoles, assoleix el 48% de la població, superant el percentatge de persones no dedicades a l‘agricultura i la ramaderia d’una vila com pot ser Castelló, on és del 40 %.

Hi ha, a més, tota una tradició en determinades famílies, els membres de les quals tenen majoritàriament oficis relacionats amb l’escriptura. És el cas de la família de la Guerola, saga de notaris instal·lats a Vilafranca almenys des dels anys vint del segle XIV. D’aquesta dècada són els primers registres de Domingo de la Guerola, cap del llinatge. Lluny de disposar d’escrivents com els seus col·legues de la ciutat, Guerola deu confeccionar ell mateix els documents i la veritat és que existeix una diferència abismal entre uns registres i altres. Protocols desordenats, amb una gran quantitat de fulls solts que ni tan sols tenen data; quaderns mal relligats que transporten l’investigador d’un any a altre i d’uns mesos a altres sense cap tipus d’indicació, amb el perill constant de no saber on ets exactament; anotacions telegràfiques que únicament forneixen les dades bàsiques de les transaccions; i, per últim, una lletra amb unes traces elementals, que sovint és il·legible. Com he dit, amb freqüència apareixen simples notes que informen de les transaccions. Fins ací, tot perfecte. El problema arriba quan Guerola ha de redactar un testament, una sentència arbitral o qualsevol altre document més llarg. Les errades tipogràfiques són constants, manquen paraules per tot arreu i el notari desconeix bona part de les clàusules, perquè sovint és difícil trobar el sentit a les frases i moltes finalitzen amb un recurrent et cetera que posa fi a la construcció sense haver exposat allò necessari per a la comprensió del text. S’ha de dir, tanmateix, que després d’un temps de convivència amb els seus escrits totes aquestes dificultats s’esvaeixen, perquè un acaba sent tant desordenat com ell!

protocol de Domingo de la Guerola

Ben distint és el cas d’un altre notari de Vilafranca, Antoni Esquerdo. Membre d’una de les famílies més riques del lloc, el seu germà major és el prevere del poble i el menut assumeix la direcció de l’empresa agrícola. Ell, en canvi, cursa els anys d’estudi a València, treballa un parell d’anys a la ciutat com a escrivent a la taula d’algun conegut i ja el 1393 s’instal·la a Vilafranca per convertir-se en el notari més important del lloc de manera quasi immediata. De fet, a la seua taula acudeixen bona part dels veïns i dels forasters que s’apleguen a Vilafranca –els seus registres són els més voluminosos–; és el confident dels membres més rics de la comunitat i els jurats dipositen en ell la seua confiança, convertint-se en el professional que recull totes les actes relatives a la universitat. A més, quan l’escrivà del justícia no pot desenvolupar la seua tasca és Esquerdo qui n’assumeix les funcions i, juntament amb la resta de contractes notarials habituals, intercala en els seus protocols tota mena de documents de caire judicial i econòmic. Significativament, el novembre de 1409 Antoni Esquerdo encapçala un dels documents amb aquesta frase: «Die iovis, XIIIIº novembris, tenint la cort».

Els seus registres no assoleixen la pulcritud dels protocols dels notaris de la ciutat, però tenen poca cosa a envejar. Som al davant d’una gran quantitat de documents perfectament ordenats i relligats en volums uniformes. Fins i tot, com fan els notaris més importants de la ciutat, classifica els documents segons una tipologia establerta i, així, trobem llibres individualitzats per als negocis més comuns, altres per als testaments i altres per a les curadories. La lletra, elemental, és clara i perfectament llegible, amb una especial atenció als documents més solemnes, com una sentència arbitral, el carregament d’un censal per part del Consell i les queixes formals de la universitat davant el comissari reial pels abusos de la vila de Morella. No hem d’associar, per tant, un notari de poble amb un registre deficient. Com a la ciutat, hi ha una nítida diferenciació i una jerarquia també a les zones rurals en relació a l’ofici notarial. Tant al món urbà com al rural, els professionals de l’escriptura desenvolupen una funció importantíssima. Compravendes, testaments, préstecs, almonedes i molts altres tipus d’operacions componen els voluminosos llibres, protocols i notals, que arreceren els notaris a les seues cases. Ells són els millors coneixedors de la situació de l’oferta i la demanda de tota mena de productes, de l’estat de les economies domèstiques, de les dificultats dels rics i els pobres per fer front als pagaments, convertint-se, així, en fonts d’informació privilegiada. Tenen, a més, una aureola simbòlica que els permet assistir als moments més importants de les vides dels seus veïns: redacten les actes de casament i de defunció, recullen i publiquen els testaments dels vells, els malalts i els homes que marxen a la guerra, de manera que res es pot fer sense la presència dels professionals de l’escriptura. Caldrà, doncs, aprofundir en l’estudi dels notaris per comprendre millor la societat medieval.