Romeu de Corbera i la bandera de Vilafamés i Onda

El 17 de juny de 1412, seyt devant lo altar major de l’església de Vilafamés i tenint al davant a tots els consellers de la vila, Romeu de Corbera, mestre de Montesa, estableix quina havia d’ésser l’heràldica de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés. Uns mesos abans havia fet exactament el mateix a la vila d’Onda. El fet, anecdòtic a simple vista, no ho és tant si s’atén el context en què es produeix. Al bell mig d’una disputa judicial i jurisdiccional que s’allarga gaire bé dues dècades entre les universitats i l’orde, hi ha, finalment, la victòria del recentment nomenat mestre de Montesa, l’afamat Romeu de Corbera. Gràcies al triomf aconseguit en les negociacions, el senyor imposarà un conjunt de prerrogatives clarament afavoridores als interessos de l’orde i en detriment d’ambdues viles. L’anàlisi d’aquest conflicte, tanmateix, preferisc deixar-lo per a una altra ocasió i abordar-lo amb més deteniment, perquè ben bé paga la pena. Ara només vull oferir-vos unes notes introductòries a l’enfrontament que hi ha al fons, prenent com a pretext un dels canvis introduïts en la relació entre el senyor i els seus vassalls a partir de la concòrdia signada el 1412, aquell relatiu a la bandera de Vilafamés i Onda.



Panoràmica de Vilafamés

Home d’una gran retòrica, com tindrem ocasió de comprovar més endavant en un altre post, però també amb una forta personalitat, l’actuació de Romeu de Corbera es deixa sentir a tot el Maestrat des del mateix moment del seu nomenament com a mestre de Montesa. Després de la mort de Berenguer Marc el 1409, s’obri un període convulsiu al Maestrat que només finalitza amb l’arribada de Corbera. D’una banda, com havia estat la tradició, els frares de Montesa havien elegit un nou mestre, però l’elecció és qüestionada per Benet XIII, instal·lat a Peníscola des de 1409, quan havia estat excomunicat pel concili de Pisa. La dissensió provoca una cisma a Montesa, semblant al del papat, amb dos mestres que pretenen obtenir el control el senyoriu. El problema l’ha de resoldre Martí l’Humà, deposant els dos mestres “cismàtics” i nomenant nou mestre a Romeu de Corbera, com a recompensa pel seu servei en la campanya per recuperar Sicília, el mateix 1409. D’ara endavant, el nou mestre es convertirà en fidel servidor de la Corona i esdevindrà un dels promotors dels projectes de la monarquia, tant a nivell nacional com, sobretot, internacional. De fet, Romeu de Corbera és un dels personatges més actius en la promoció de les guerres italianes del Magnànim, com tinguérem ocasió de veure.



Panoràmica d'Onda

El seu recolzament a la Corona i l’èxit aconseguit en les campanyes italianes tingué, tanmateix, uns efectes ben negatius a casa. Calien molts diners per finançar les expedicions de conquesta i bona part dels que aportà Corbera sortiren de les viles i els llocs del Maestrat. Des de la segona dècada del segle XV, el mestre sol·licita de manera periòdica més i més donatius extraordinaris per obtenir les sumes promeses al rei i açò es tradueix en la imposició d’una forta pressió fiscal als seus vassalls que, finalment, ofega les economies municipals i també domèstiques. La crisi al Maestrat no es produeix únicament per la successió de caresties i brots de pesta, amb els consegüents desequilibris demogràfics, sinó que la política fiscal, rotunda i, perquè no, excessiva, del mestre hi contribueix de manera decisiva.



Castell de Vilafamés

El fiscal és només uns dels vessants de la tasca de Romeu de Corbera al capdavant del seu senyoriu. L’altre, el polític i jurisdiccional. Conscient de la necessitat de crear un “estat senyorial” potent, capaç de suportar els esforços econòmics que exigeix el finançament dels projectes reials i també els propis, Corbera du a terme una rigorosa tasca de concentració de prerrogatives polítiques i jurisdiccionals en mans de l’orde des del mateix moment del seu nomenament. En aquest sentit, la seua atenció se centra en dues viles, Onda i Vilafamés, que havien estat “rebels” en els últims anys.



Muralles de Vilafamés

El 1343, Pere el Cerimoniós, urgit per les mancances monetàries de les finances reials, com quasi sempre, ven a Pere de Tous, mestre de Montesa, la jurisdicció criminal d’Onda, Vilafamés, Montroi i Perputxent a canvi de 80.000 sous. La venda es fa a carta de gràcia, és a dir, que la corona es reserva el dret de comprar de nou la jurisdicció lliurant el mateix import que ha pagat per ella, i açò serà el que succeirà als anys noranta del segle XIV. En un intent de recuperar el patrimoni reial, el 1393 Joan I no només adquireix de nou la jurisdicció criminal d’Onda i Vilafamés, sinó que negocia amb les dues viles la seua incorporació a la corona, a canvi, això sí, de què costegen elles totes les despeses. Perquè, en efecte, l’intent anava a suposar una dura batalla judicial amb el mestre de Montesa.



Castell d'Onda

L’esforç econòmic és esbalaïdor, quasi tant com els escassos èxits que proporciona. Onda lliura 100.000 sous al rei i, malgrat no saber amb exactitud la despesa feta per Vilafamés, la vila també deu reunir una quantitat exorbitant, al límit de les seues possibilitats, tot per ser incorporades al patrimoni reial. Fins i tot intercedeix la ciutat de València, que s’erigeix en defensora de les dues viles i declara que si Joan I no compleix la seua paraula, ella mateix assumirà les regnes de l’assumpte i incorporarà les dues viles al seu terme general. Vanes paraules, vanes declaracions i vanes il·lusions. Abans de finalitzar l’any, el rei ha pactat amb el mestre de Montesa la continuïtat d’Onda i Vilafamés al seu senyoriu, encara que amb la jurisdicció criminal en mans de la corona. Per la seua banda, la ciutat de València ha retirat les seues promeses. El resultat per a les dues viles, una llarga cursa judicial que provoca una sagnia econòmica i, sobretot, la pèrdua de bona part de les prerrogatives que havien aconseguit al llarg de tot el segle XIV.

El 1403, Martí l’Humà aprova una acta de cort on ratifica l’acord establert el 1393 entre Joan I i Berenguer Marc. Onda i Vilafamés, conscients del desafiament llançat al seu senyor i despullats de tota protecció reial, continuen pledejant per convertir-se en viles de reialenc. L’esforç és inútil i, quan les universitats esgoten totes les seues possibilitats econòmiques, no tenen altre remei que pactar amb el mestre de Montesa les noves condicions que regiran la relació entre senyor i vassalls. És l’any 1412 i el nou mestre és Romeu de Corbera, que sap aprofitar l’ocasió per reforçar el poder de l’orde sobre les dues viles. En ambdós casos, el mestre, condescendent amb els seus vassalls, els perdona tots els greuges comesos a canvi de la imposició d’una sèrie de condicions que, en realitat, els castiguen de manera severa.

Entre les noves condicions hi ha, fins i tot, la transformació de l’heràldica, on deu constar de manera ben visible la pertinença de les viles a Montesa, qui comparteix la jurisdicció amb la Corona. Per aquesta raó, en els capítols que signen les dues viles amb Corbera, s’especifica que la bandera de la dita vila e penons de aquella, e lo sagell o sagells de la cort de justícia e consell d’Onda sien feyts i pintats sots aquesta forma: que en la una part sia lo senyal real e en l’altra lo senyal o creu de Montesa, en camp blanch, e al peu dels dits bandera, penons e sagell sia senyal de ondes de la dita vila d’Onda, mentre que en el cas de la bandera, els penons i els segells de la cort del justícia i del Consell de Vilafamés sien fets e pintats sots aquesta forma: que ne la una part sia la senyal reyal et en l’altra sia lo senyal o creu de Montesa en camp blanch, et al peu dels dits bandera, penons e sagells sia fet lo senyal del dit loch. Et semblant sia fet en e per los altres lochs públichs del dit loch on són acostumats estar e fer los dits senyals.



Bandera d'Onda (imatge de la Viquipèdia)

A través de la concòrdia s’imposen unes noves condicions per regir les relacions entre el mestre i els seus vassalls, com veurem en una altra ocasió, però també es modifiquen els símbols i els signes que escenifiquen aquesta relació. Tothom ha de saber que les dues viles estan sota la jurisdicció criminal de la Corona, però, en última instància, pertanyen a Montesa. I açò s’ha de fer públic en tot allò emanat del poder local, especialment en els documents judicials i, sobretot, en la bandera i els penons que les dues viles mostraran quan siguen cridades a l’exèrcit, on hauran d’acudir en nom de Montesa i no de la Corona. Un fet anecdòtic, possiblement, però també un símbol del poder que mereix ser analitzat per aportar un altre element d’estudi a les relacions establertes entre senyors i vassalls.