Alfons d'Aragó, l'ambició contra la dissort

Escut d'Alfons d'Aragó, I duc de Gandia

Amb la conferència de Ferran Garcia-Oliver, dijous passat, es tancava el cicle sobre la figura i el temps d’Alfons el Vell que durant les darreres setmanes ha tingut lloc a la Casa de la marquesa de Gandia, com ja vam tindre oportunitat d’anunciar ací mateix. Amb tot, volia esperar que el cicle finalitzara bans d’oferir unes valoracions, i per això el post de hui, així que sense més entrem en matèria. L’avaluació general que faig del cicle és altament positiva, atesa la resposta magnífica de la ciutadania. Això no obstant, no m’abstindré de fer alguns comentaris. El cicle no sols pretenia analitzar la figura d’Alfons d’Aragó (d’Aragó i prou, que això d’Aragó i de Foix no procedeix) sinó també el temps; bàsicament, la segona meitat del segle XIV, i el país que va viure. És per això que les perspectives havien de ser diverses, complementàries i, sobretot, atractives per a un públic no especialitzat.

La Pobla d'Ifac és un bon observatori sobre el que plantejar hipòtesis sobre la formació de viles noves al regne de València

La mirada dels ponents s’ha fixat primer sobre l’urbanisme de Gandia, sobre el consum de la cort ducal, sobre el paper militar d’Alfons el Vell, així com la seua candidatura al tron del Corona d’Aragó i, finalment, sobre la pròpia família ducal. L’observatori local, per tant, ha estat el fil conductor al llarg de totes les intervencions. Tampoc vaig a desengranar totes i cadascuna de les xarrades, encara que sí m’agradaria destacar alguns aspectes. Com deia, en la primera de les intervencions Carles Miret i Vicent Olaso feren una anàlisi de les transformacions urbanístiques de la vila de Gandia durant el temps del nostre personatge, tot sorprenent els assistents amb una nova teoria a propòsit de la fundació i posteriors alteracions de l’esmentada vila. Val a dir que, possiblement pel seu títol, arquitectes i constructors feren acte de presència, sense saber el que anaven a trobar-se.

El que els col·legues Olaso i Miret proposen és, a grans trets, que la planta originària de Gandia no fos trapezoïdal, o octogonal adaptada al terreny si voleu, sinó que des de la seua fundació tingué una orientació longitudinal. Segons la seua hipòtesi, la vila s’extendria en sentit vertical com he dit des del portal de València, al nord [actual plaça de les Escoles Pies] fins al pont d’Oliva, al sud, tot incloent el que desprès, al temps d’Alfons el Vell, seria el raval. Per descomptat, caldrà esperar a la publicació del treball per a una millor comprensió, i sobretot una millor argumentació. Malgrat tot, a mi em sembla una teoria força agosarada, i no sóc l’únic. Olaso i Miret van afirmar que si bé no disposaven de tots els elements per sostenir amb contundència la seua teoria, tampoc hi havia suficients arguments per a tombar-la. Discrepe. És obvi que no posseïm proves definitives per a fixar els orígens de les viles de conquesta o pobles noves. Ara bé, algunes indicacions, comparacions i simples observacions sí que és poden fer. Aquesta vila longitudinal, quines dimensions tindria? I aquestes mesures es corresponen amb la resta de viles que coneixem del segle XIII? Estaria murada? Si és així, quines evidències hi ha? En aquest sentit, per exemple, la muralla creuaria perpendiculament l’actual Passeig de les Germanies (les quals no tenen a veure res amb els alemanys, per si el traductor fa de les seues). I desprès de les obres fetes a la zona no sembla haver cap evidència que permeta afirmar-ho. Esperem amb impaciència el seu treball.

En la penúltima conferència Rafael Narbona posava de manifest les aspiracions d’Alfons d’Aragó, ja vell i sofrint de poagre, al tron de la Corona d’Aragó. En efecte, el duc de Gandia va fer tots els possibles diplomàtics per aconseguir el suport de les institucions del regne i de la ciutat de València. Malgrat tot, el fet de no mobilitzar tropes, com sí feren la resta de candidats, i la feblesa dels seus suports, donada la seua edat avançada, feren rodar els seus somnis. Ara bé, provar de convertir-se és una bona mostra de l’ambició d’aquest personatge. El fill renuncià a qualsevol dret a la corona donat que no comptava ni amb els diners ni amb els soldats per seure al tron, conformant-se amb recuperar les possessions que el seu pare i sa mare li havien sostret amb les donacions a altres membres de la família i a Joan de Lluna.

Guerrers de la Corona d'Aragó

La darrera sessió analitzava la família ducal. Ferran Garcia-Oliver va posar sobre la taula alguns dels tòpics que sobre els primers ducs de Gandia s’han versat de forma gratuïta pels falsaris d’aquest ofici. És cert que la relació entre pare i fill, Alfons el Vell i el Jove, darrerament fou nefasta. Ara bé, Garcia-Oliver va demostrar que això no es devia a l’empresonament de vint-i-dos anys que patí el Jove. Més aviat, era el resultat d’una concatenació de fets que acabaren per damnar les possibilitats del fill. Res nou, fa unes setmanes l’actual príncep de Gal·les ha manifestat que està fartant-se d’esperar, ja que com sa mare, la reina d’Anglaterra, no va de caça, no ha de fer front als elefants. Això mateix li degué passar a Alfons el Jove, que veia com el pare sobrepassava la vuitantena, una barbaritat a l’edat mitjana. També va quedar de manifest que les relacions, les dolentes relacions, entre mare i fill no eren el resultat d’aquest conflicte, almenys no únicament, sinó més aviat de les aspiracions i desitjos de Violant d’Arenós, muller d’Alfons el Vell. Ara per ara només podem albirar la forta personalitat de la primera duquessa de Gandia i requereix, amb urgència, d’una mirada més profunda i particular, no només des de una perspectiva eminentment local, sinó en favor d’un millor coneixement de la noblesa valenciana, i del paper de les dones en els cercles de l’alta aristocràcia. Una altra novetat que Garcia-Oliver va posar sobre la taula és el comportament de Pere Marc, qui sembla que durant els darrers anys de vida s'allunyà fortament del qui havia estat el seu senyor i prengué part per Alfons el Jove.

Les ardors de la carn

Finalment, el públic ha estat divers. Convé assenyalar l’absència de la classe política en general. Em sembla vergonyós que únicament el regidor de cultura s’ha molestat en acudir. Això posa de manifest els seus interessos, no solament polítics sinó també personals. Que tenint possibilitat d’acudir a cinc conferències, no ho hagen fet a cap vol dir que a aquesta gent poc li interessa la seua pròpia història, més enllà de fer-se la foto quan toca. Si la seua condició de polítics els obligava a acudir-hi, com acudeixen a gran quantitat d’actes d’un altre tipus, com a ciutadans s’espera un altre comportament. També em sembla significativa l’absència dels professors d’història de secundària. Únicament un parell han estat presents en alguna sessió, tot portant-se amb sí tota la canalla. Supose que no els agrada els temps medievals o que tenien coses més interessants a fer, què us diré. Però cal afavorir aquest tipus d’iniciatives més encara en els temps deixats de la mà de Déu que ens ha tocat viure, perquè si són gratuïtes per al públic no ho són per a les institucions ni per als que les organitzen.

Públic en la conferència de Rafael Narbona