El discurs històric és fonamenta, no cal dir-ho, en les fonts, ara escrites ara arqueològiques, que el professional de la història fa servir. No són aquestes éssers vius amb vida pròpia i, per tant, ni ens parlen ni ens conten les seues penes i alegries. Les fonts, simplement, responen a les preguntes de l’historiador. Per això mateix resulta sobrer una excessiva categorització de la documentació, perquè els documents, en funció de la perícia de l’historiador, poden servir més enllà del tema per al qual originàriament van ser concebuts. El millor exemple d’això són les fonts fiscals: en principi corresponen a simples enumeracions de veïns, d’una ciutat o d’un país, registrades per controlar la seua contribució econòmica a la comunitat, però els historiadors de la població de l’Antic Règim els fan servir per estudiar els moviments demogràfics, i les alçades i baixades de la població en l’època pre-estadística. Per tant, tota reflexió naix, deu nàixer, d’una bona conversa amb les fonts. I per parlar amb algú primer cal conèixer-lo. Ja ens ho ensenyàven de menuts: no parles amb estranys. Llavors, què parlareu amb unes fonts l’idioma de les quals vos resulta desconegut? No res. És amb el temps que es coneixen les particularitats de cada registre històric.
Una bona manera d’aproximar-se a les fonts escrites dels segles medievals és l’edició de textos. Els que l’han practicada massa bé saben de què estic parlant. És una tasca feixuga, esgotadora físicament, però sobretot mental, que requereix no pocs coneixements complementaris: la lectura paleogràfica se pressuposa, però, a més a més, un domini mínim de la llengua dels documents, bé llatí bé una altra, per a una correcta puntuació, i, el més difícil, les particularitats de cada tipus de font documental. Fet i fet, l’edició de textos no es limita a la simple transcripció, fins al punt que, en la meua opinió, saber transcriure documents no implica, ni de lluny, saber editar-los. Recorde que sobre aquest procés de l’edició el professor Gimeno em va dir una vegada que editar textos històrics era la tasca més seriosa que l’historiador podia dur a terme, fins i tot més seriosa que la mateixa redacció d’un discurs històric.
Així les coses, i per recapitular, l’edició de fonts escrites resulta ser una tasca complicada, poc agraïda, destinada per a un públic reduït, d’entrada, que exigeix d’una formació ben qualificada. Potser per això, perquè editar documents demana esforç i dedicació, amen d’amplis coneixements, està tan poc reconeguda pels criteris d’avaluació de la recerca actual. Un bon exemple, un més, de la insensatesa que ens governa. És incomprensible, i deuria resultar inadmissible, que l’edició d’un registre de cancelleria de l’ACA tinga menys valoració que una publicació de deu planes en la revista de no sé quin centre d’estudis de no sé quina comarca. Sospite que els que estableixen aquests criteris no en fan massa, d’edicions.
I a propòsit de criteris, deuríem parlar dels criteris d’edició. D’entrada us diran que poden variar, que no són exactes i que no hi ha una norma clara, fixada i acceptada per tots, i que, per tant, no es pot dir que això o allò no està bé. És veritat que d’acord amb el tipus d’edició que es pretenga fer, les formes de l’edició varien, però això no vol dir que qualsevol cosa val i tot per l’aire. Insistisc, hi ha una clara diferència entre la simple transcripció i una bona edició. El resultat final pot variar en funció de si es tracta d’una edició per a filòlegs d’una d’altra per a historiadors. Fins i tot açò mateix és qüestionat per alguns professionals, encara que entenc que a fi de facilitar la tasca d’uns i d’altres, s’opte per adaptar l’edició. Siga com vulga, hi ha una sèrie de pautes que, de no seguir-les, el que es manifesta és desconeixement, per molt que aquest es dissimule amb excuses. És veritat que aquest treball té molt d’erudició i, per tant, aquesta on ens porta, però també és cert que ens cal una mica més de comprensió de les societats de l’Antic Règim i dels seus rastres documentals.
En els darrers anys he tingut la sort de participar en diversos projectes d’edició de textos. El més destacable de tots ells ha estat la col·lecció documental sobre el noble valencià Hug de Cardona. Per descomptat, no recull tots els documents relatius a aquest membre de la petita noblesa però sí tots els que en el seu moment vam trobar. Una tasca així no podia ser realitzada únicament per una persona. L’equip el formàvem Vicent Royo, Noelia Rangel i jo mateix sota la direcció del professor Ferran Garcia-Oliver, qui també va participar de les transcripcions. Ací trobareu una gran varietat de tipus documentals, cadascun amb les seus pròpies característiques: protocols notarials, pergamins que contenen presses de possessió o censals, processos de Governació, manuals de Consell, sessions de Corts, llibres de comptabilitat senyorial, arrendaments de delmes, entre d’altres. Les més estranyes abreviatures, dels ritmes i les formes de la llengua, les particularitats de cadascuna de les institucions de les quals emanen aquests documents són algunes de les lliçons que vam poder aprendre gràcies al mestratge i la supervisió de Ferran Garcia-Oliver.
Al mateix temps tenia en marxa un altre projecte editorial amb el meu col·lega i amic Daniel Muñoz, l’edició dels registres notarials de Miquel Llagària, un notari de Sueca de la segona meitat del segle XVI. Les diferències amb el projecte anterior, que gairebé ha estat coetanis durant molt de temps, eren nombroses i significatives, però es poden resumir en una clara idea: ací no hi havia ningú que supervisara el treball. Totalment sols, amb els nostres coneixements i les nostres mancances. I aquesta sensació, què us diré, dóna una mica de desassossec. Més encara quan tota una sèrie de problemes externs fan més difícil la tasca i la dilaten durant anys, a més de les pròpies circumstàncies. És veritat que el producte final se n’ha beneficiat de l’experiència i els coneixement adquirits amb el pas del temps però sens dubte, els anys passats han jugat en la nostra contra, fent i refent, preguntant a uns i a d’altres. Deixe les anècdotes que el malaurat Miquel Llagària ens ha provocat, però em quede amb el que hem aprés. De vegades hi passàvem una hora o més a fi de trobar la millor opció, d’altres la solució era fruit d’una conversa amb algú abans de pujar a l’autobús. La conclusió final està clara: 1), només sé que no sé res. I 2), si més no als protocols notarials, tota ratlla té la seua explicació, el seu significat. Finalment, gràcies a la faena ben feta, crec, i a l'ajut de Vicent Olmos i Antoni Carrasquer, el projecte ha vist la llum.
A la Universitat de València, el seu servei editorial, PUV, va encetar fa uns deu anys, em sembla, una col·lecció de publicacions de textos històrics sota el títol Fonts històriques valencianes. Cal apuntar que els documents editats no es limiten als segles medievals sinó que també abasteixen l’època moderna i alguna cosa d'antiga. Els llibres són de format més bé gran, amb paper de bona qualitat i, només durant els primers anys, amb coberta amb solapa. Aquests llibres són més aviat una eina per als historiad@rs que no lectures per a vora mar. Malgrat tot, molts volums de la col·lecció han pogut comptar amb el suport financer d’ajuntaments i d’altres institucions més o menys vinculades amb el document en qüestió, a fi de fer el llibre mínimament viable atès que es tracta d’un producte car i de difícil circulació. Així, gràcies al compromís de PUV i als diners d’ací i d’allà, s’ha aconseguit consolidar una col·lecció que ja supera la cinquantena de volums. En efecte, es tracta de llibres força reconeguts no només a l’àmbit valencià sinó encara a tot l’estat espanyol i fora de les seues fronteres.
Ara bé, l’edició de textos comptava ja amb una llarga tradició dins la historiografia medieval valenciana. En temps enrere cal destacar-hi el treball que Manuel Dualde Serrano va dur a terme d’ençà la guerra fins la seua mort, a finals dels anys 50. És cert que no va editar cap text en vida però les seues edicions foren publicades pels seus deixebles anys després del seu òbit. Més important que això fou l’impuls i la formació que va donar als que hi vindrien darrere, entre d’altres Josep Camarena i Amparo Pérez. En efecte, fins i tot en un àmbit local, allunyat de qualsevol erudició i producció científica Camarena va primar l’edició de textos relatius a la història de la comarca de la Safor que no la publicació de monografies. En aquesta tradició, l’arribada d’Antonio Ubieto no va suposar un trencament clar i rotund perquè ell va mantindre aquesta política d’edició de textos, llevat del fet que els materials per publicar en lloc de referir-se a València o el seu regne versaven sobre altres territoris. Anys més tard arribarien els treballs de Ferran Garcia-Oliver i Enric Guinot que foren, també en aquest camp, precursors. A ells caldria afegir les publicacions de José Hinojosa, tot i el vessant provincialista d’algunes d’elles. Els mancava, però, a tots una visió de conjunt, un element aglutinador que homogeneïtzara les publicacions tant en el contingut com en el contenidor. Fonts històriques valencianes ha salvat aquest obstacle posant a la mà dels investigadors un nombre ben ample de documents de diversa naturalesa i procedència. Cal continuar, però.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada