Els valencians, des de quan són valencians?

Vicent Baydal
Per bé que sembla una pregunta cabdal per satisfer les demandes de la societat actual, la historiografia no havia oferit encara cap resposta concloent: des de quan els valencians, els habitants del territori valencià, són -es consideren- valencians? Cal pensar, en primer lloc, que el regne de València va ser fundat en 1238 per Jaume I d'Aragó, quan, l'endemà de la conquesta de la ciutat musulmana homònima, atorgà unes lleis particulars a un territori definit en aquell mateix règim jurídic. La decisió creà una nova entitat política, però, evidentment, els colonitzadors que poblaren les seues terres no se sentien valencians d'immediat, ja que hi arribaven amb unes altres consciències identitàries. Eren, majoritàriament, catalans i aragonesos, els gentilicis col·lectius dels quals sabem que estaven formats ja durant la segona meitat del segle XII (per al cas català, vegeu aquest article de Josep Maria Salrach). Amb tot, conforme avançà el temps, aquella nova societat instal·lada al regne de València desenvolupà una identitat pròpia, la valenciana, que integrava i englobava a tots els pobladors del territori, vingueren d'on vingueren. Ara bé, en quin moment concret nasqué eixa nova consciència col·lectiva? Fins el moment no en teníem una idea clara, si més no fruit d'una recerca específica. Únicament es coneixia una data post quam, a partir de la qual podíem certificar l'existència d'una identitat diferencial valenciana, tot seguint una cita del teòleg gironí Francesc Eiximenis, realitzada en 1383:
Ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e elet entre los altres de tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans, per special privilegi, ha propri nom propi e es nomena poble valencià.
Així les coses, donant per bona l'autenticitat del text -que ha estat discutida pel filòleg  Curt Wittlin, qui el considera de finals del segle XV-, aquesta sentència era la més antiga coneguda referent a la consciència col·lectiva valenciana. I, de fet, un altre filòleg, Antoni Ferrando, l'ha relacionat amb l'evolució del nom de la llengua catalana al regne de València, ja que tot just un poc després hi ha el primer esment concret a la llengua valenciana, realitzat en 1395 pel frare dominic Antoni Canals. Per tant, segons s'havia pogut suposar fins ara, es pensava que la identitat valenciana havia nascut en les darreres dècades del segle XIV, malgrat no haver-se fet cap estudi ad hoc sobre la qüestió. Ací, però, estem en disposició d'oferir noves dades que avancen considerablement el naixement de la consciència col·lectiva valenciana. Aquestes dades procedeixen de la meua pròpia tesi doctoral, que incloïa una anàlisi específica de l'evolució del gentilici territorial valencià entre els milers de documents de caire polític i fiscal observats durant el període que va de 1238 a 1367.

Primerament, el que hi destaca és que durant el primer segle d'història del regne, fins a la dècada de 1330, tota la documentació jurídica i parlamentària analitzada evita utilitzar cap mena de gentilici associat al territori valencià, bo i limitant-se a emprar expressions com regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie o habitantium in regno Valencie. Això, a més, en un moment en què les convocatòries de Corts dels altres territoris de la Corona parlaven amb tota normalitat dels cathalani o dels aragonenses, tot palesant l'arrelament històric del seu gentilici col·lectiu. A terres valencianes, en canvi, encara no hi havia un nom comú que englobara a tots els seus habitants, com, per exemple, indica una carta tramesa pels jurats de València a Jaume II en 1326 en què l'informaven de l'enviament de missatgers dels prelats, richs hòmens, cavallers e generoses, axí catalans com aragoneses, d'una banda, i de les ciutats e viles [reials] del regne, d'una altra banda. Per tant, a aquelles alçades sembla que hi havia una consciència clara de catalanitat i aragonesitat entre els senyors laics i eclesiàstics, mentre que, per un altre costat, hi havia els nuclis urbans del rei, que potser estaven desenvolupant una identitat pròpia, la valenciana.

Això és ben probable a causa de l'intens i llarg conflicte que s'havia produït entre la major part d'aquelles ciutats i viles reials, defensores dels Furs de València, i la majoria nobiliària d'origen aragonés, partidària dels Furs d'Aragó. En concret, des que Jaume I declarara en 1261 que les lleis valencianes havien de ser les úniques observades en tot el territori valencià, els nobles i cavallers aragonesos es revoltaren, ja que no estaven disposats a renunciar a les seues pròpies lleis en els dominis que tenien dins del regne de València. Era, en el fons, una aferrissada lluita de poder, ja que les primeres garantien prerrogatives judicials, fiscals i d'ús dels recursos naturals per al rei i els seus vassalls, mentre que les segones les reservaven exclusivament als senyors. En conseqüència, la disputa per la validesa o la il·legalitat dels Furs d'Aragó al regne valencià s'allargà durant dècades: en 1264-1265 Jaume I hagué d'enfrontar-se militarment amb els nobles aragonesos per eixa raó, en 1271 aquests es negaren a resoldre les qüestions sobre el repartiment de terres en les Corts valencianes, en 1283 es rebel·laren de nou i fins a 1287 mantingueren una guerra oberta contra el monarca i els nuclis reials valencians -causant muytas tales e danyos en las huertas e en la ciudat de Valencia e de la villa de Murbiedro-, en 1289 es produïren magnas altercaciones entre els nobles aragonesos i els dirigents urbans valencians en les Corts Generals de Montsó, i, finalment, en 1290 s'arribà a un apaivagament de la qüestió, quan Alfons el Liberal reconegué a la noblesa d'origen aragonès el seu dret a emprar les lleis d'Aragó al territori valencià, sense haver de sotmetre's als Furs de València.

La solució, però, era provisional, ja que tampoc la ciutat i les viles reials estaven disposades a acatar l'ordre perpètuament i hi insistien en l'observança exclusiva de les lleis valencianes. Així, per exemple, en 1315 s'enfrontaren als nobles i cavallers aragonesos establint en els mercats urbans unes taxes que havien de pagar tots, incloent ells i els seus vassalls; i aprofitaren per retreure'ls la seua negativa a integrar-se en el regne, ja que no volien ésser ab les dites universitats en un fur, ço és, en fur de València, sots lo qual totes les dites universitats e regne és poblat. La realitat, però, era que una grandíssima part del territori, com es pot observar en el següent mapa, estava poblada a fur d'Aragó i aquella dura confrontació entre els partidaris d'una llei i d'una altra impedia arribar a consensos generals entre les elits dirigents del país. I això tenia el seu clar reflex en la consciència identitària, que, com hem vist, a l'alçada de 1326 diferenciava clarament entre els senyors, d'una banda, i les comunitats urbanes del rei, d'una altra banda. De fet, durant tot el primer terç del segle XIV només s'ha pogut localitzar una única utilització del gentilici col·lectiu, emprat en un document de Frederic II de Sicília destinat als valentini habitatores civitatis Valencie et non alii -els valencians habitants de la ciutat de València i no altres-, en què, a més a més, es feia un esment als fiadors mercantils valentinis seu catalanis. En tot cas, com que és l'única cita d'aquesta data i prové d'una cancelleria propera però "externa", cal considerar-la amb molta prevenció, ja que potser no reflectia la realitat valenciana "interna".


Senyorius poblats a fur aragonés al regne de València (1233-1304). Mapa confeccionat per Ferran Esquilache i Martí

No és fins a la fi del conflicte foral que trobem els primers usos interns del gentilici valencià, referit a tots els habitants del regne. En aquest sentit, sabem que l'acord definitiu i general sobre els furs arribà, després de diverses temptatives en 1321 i 1326,  en les Corts de 1329-1330. En concret, els Furs d'Aragó foren eliminats del regne, però, a canvi, es concedí als senyors una part important de les prerrogatives jurisdiccionals que aquells els garantien. Era una solució intermèdia, que repartia el poder entre els senyors, d'una banda, i el rei i els nuclis reials, d'una altra banda. En qualsevol cas, allò important pel que respecta a la consciència col·lectiva és que l'enfrontament entre uns i altres acabà definitivament i a partir d'aleshores començaren a dur-se a terme projectes col·lectius, que incloïen comunament als senyors i els nuclis reials, com ara la guerra contra el baró de Xèrica en 1336, la defensa del regne contra els benimerins en 1338, la lluita contra els musulmans en l'Estret de Gibraltar en 1340-1342 o la revolta de la Unió en 1347-1348. No debades, fins a la resolució de la disputa foral les Corts valencianes havien estat un espai controlat quasi exclusivament per la ciutat i les viles reials, ja que els senyors es negaven a assistir o bé acudien, però sense negociar políticament res ni atorgar cap donatiu al rei. A partir de les Corts de 1329-1330, en canvi, tot fou diferent, puix els senyors començaren a dur-hi propostes i aprovar el pagament de subsidis.

Així les coses, és precisament a partir d'aquesta època quan es troben els primers esments al gentilici territorial valencià. Primer en una carta de 1336 dirigida al baró de Xèrica, en què, davant la seua negativa d'anar a les Corts valencianes perquè es reivindicava exclusivament aragonés, Pere el Cerimoniós li recordà que els seus antecessors hi havien acudit sempre i havien fet todos actos de richos homnes e valençanos. Després trobem un document de 1340 en què el mateix rei recordava aquella reunió de Corts, que, segons deia, havia celebrat als valentinis. I aquestes dues cites coincideixen en el temps amb la primera menció coneguda sobre la manera particular de parlar dels valencians, referida a una dona, filla d'un ciutadà de València i nascuda a Oriola, la qual, segons un mallorquí de 1346, parlava valencianesch. Per tant, sembla que a partir de la dècada de 1330 començava a irrompre el gentilici territorial valencià i amb ell una identitat comuna per als habitants de tot el regne. Amb tot, cal tenir molt en compte que per aquelles dates encara és molt majoritari el recurs a d'altres expressions com ara regnicolis regni Valencie, incolarum regni Valencie, regnícoles e habitadors del regne de València, habitadors del regne de València o los del regno de Valencia


"Sabe de vista su hermano don Jayme e su padre don Jayme seyer citados a las ditas Cortes de Valencia e compareçer e seyer en ellas como richos homnes de Valencia e fazer todos actos de richo [ho]mnes e valençanos". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1522, f. 51v (c. XI-1336)


"Nos, Petrus et cetera, licet olim in prima Curia quam celebravimus valentinis". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 869, f. 145rv (11-VI-1340)


Així les coses, sembla que no és fins a la dècada de 1350 que el gentilici territorial es consolida plenament, puix almenys a partir de 1354 es produeix una autèntica disparada del seu ús en la documentació escrita. Per exemple, aquell mateix any trobem un parell d’esments a un Parlament demanat als valencians i a les futures Corts que s’havien de celebrar als valentinis. I des de llavors les referències són constants, fins a 22 en 13 anys, com ara: el dit Parlament sia entengut als valencians, convoquets general Parlament als valencians, celebrets Parlament als valencians, celebràs Corts generals als valencians, les Corts que celebrats als valencians, demanar ajuda e secors als valencians, CCCC hòmens a cavall nos són stats atorgats per los valencians, ajuda als valencians per la guerra, que els dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades, o ab los valencians vos n’anets en regne de Múrcia. De fet, a partir d'aquella època -des de 1356- també s'han pogut localitzar les primeres cites que parlen juxtaposadament de cathalans i valencians, o d’aragonenses, cathalani et valentini, un fenomen que no s'observa anteriorment.


"Com siats en lo loch de Sent Matheu, on deien ésser per lo Parlament que havem manat en lo dit loch als valencians". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1400, f. 12r (12-I-1354)


"Serà cap de les dites cavalcades, que ço que guanyarà e s'aurà de les dites cavalcades partesca en tal manera e don tal part a aquells del dit regne, que·ls dits valencians volenterosament se tornen a fer les cavalcades desús dites". Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, reg. 1380, f. 38r (7-X-1356)


Tot plegat, doncs, podem concloure que el gentilici territorial valencià, i per tant la primera consciència col·lectiva valenciana, va nàixer en la dècada de 1330, vora mig segle abans del que es tenia constància fins ara, i, si més no, estava plenament consolidat en la de 1350. A més, segons hem explicat, sembla que va ser una identitat fortament vinculada a la defensa dels Furs de València en el context de la lluita contra els senyors que pretenien fer observar els Furs d'Aragó en el territori valencià. I, en consonància amb això, el gentilici valencià no s'estengué al conjunt d'habitants del regne fins que les lleis valencianes no s'aplicaren de forma única i exclusiva en tot el regne, un fet que s'aconseguí en les Corts de 1329-1330. 

"El desenvolupament del capitalisme té lloc al món rural". Entrevista a Bas van Bavel

Frederic Aparisi Romero
Durant la darrera trobada de joves investigadors que tingué lloc a la ciutat d’Anvers, vam aprofitar per a entrevistar el professor Bas van Bavel, de la universitat d’Utrecht.

Van Bavel pertany a un grup d’historiadors, juntament amb Erik Thoen, Tim Soens, Eric Vanhaute i altres, que han atret sobre si l’atenció dels investigadors internacionals gràcies a la seu metodologia, als nous plantejaments i la reformulació de vells problemes. Per dir-ho amb altres paraules, si als 70 i 80 miràvem cap a França i Itàlia, dels 90 ençà mirem cap a l’Europa atlàntica i, en els darrers deu anys, especialment cap als Països Baixos. No es tracta tant d’una renovació historiogràfica de portes endins, sinó més aviat de la internacionalització d’una recerca. La clau de volta d’aquest èxit, doncs, passa, abans que res, per oferir un producte de qualitat que ha sabut connectar amb les línies historiogràfiques prèvies. De fet, el propi Bas van Bavel en parla d’això a l’entrevista. Qui anava a dir fa vint anys que hi tornaríem de nou sobre la transició al capitalisme?

Com deia abans, però, som al davant d’un equip que treballa amb un projecte historiogràfic comú, per damunt de les fronteres i de les limitacions administratives, fent dels Països Baixos una realitat si més no historiogràfica. Prengueu la pròpia presència de van Bavel a la trobada com un bon exemple. Per descomptat, aquesta internacionalització passa per adoptar la llengua dominant del nostre temps, per bé que les circumstàncies pròpies els permeten tindre coneixements d’alemany i francès. Això no suposa, ni de lluny, la renuncia o la marginació de la llengua pròpia com a vehicle de comunicació científica. Es tracta d’establir contextos, nivells de difusió. Tot plegat explica per què una universitat relativament petita com la d’Utrecht, amb menys estudiants que la Universitat de València, fou elegida com a seu del Congrés Internacional d’Història Econòmica

Pense que a casa nostra deuríem aprendre moltes coses d’aquesta gent, però això són figues d’un altre paner. Deixem-ho, llavors, per a un altre moment, un altre post potser. No vull concloure sense agrair de nou l’amabilitat del professor van Bavel per sotmetre’s a les nostres preguntes aquell dia de bon de matí, encara amb el café acabat de beure. Per a nosaltres l’entrevista resultà força enriquidora. Esperem que a vosaltres també us vinga de gust.



Som finalistes dels Premis Blocs Catalunya 2012

Grup Harca

Gràcies a tots els que ens heu votat en la primera ronda dels Premis Blocs Catalunya organitzats per l'associació Societat de Tecnologia i Coneixement, hem arribat a la final corresponent de la secció de blogs sobre Història, tradicions i patrimoni. Ara un jurat de l'associació triarà el guanyador entre els sis finalistes, que, a banda d'El blog d'Harca, són els següents: 
- Memòria de Sants, d'Agus Giralt, sobre la història i el patrimoni del barri homònim de Barcelona.
- Arquitectura medieval, de Jaume Espinal, que analitza monuments arquitectònics medievals, especialment de la ciutat catalana de Manresa.
- Curiositat.cat, de Jaume Mas, sobre tot tipus d'anècdotes i curiositats sobre qualsevol aspecte de la vida, particularment relacionades amb Catalunya. 
- Montcada i Reixac. Memòria d'un poble, de Xavier Colomé, que recull informacions històriques i records sobre aquest municipi de la comarca del Vallès i els seus habitants.
- Patrimoni i muntanyes, de Joan M. Vives, sobre elements patrimonials del món rural, especialment els relacionats amb la pedra seca. 
El 5 d'octubre en sabrem al guanyador, en la gala organitzada a l'Auditori del Tecnoparc de la ciutat catalana de Reus. Nosaltres, per la nostra part, tornem de les vacances la setmana vinent, amb noves entrevistes a historiadors i posts sobre història medieval. Gràcies de nou, amics i companys d'Harca!

    Bones vacances. Un balanç del curs 2011-2012

    Grup Harca

    Enguany arribem realment cansats a la fi del curs acadèmic. Malgrat que no ha tingut repercussions en l'activitat científica que hem desenvolupat al llarg d'aquest temps, la veritat és que tant la nostra situació personal com la general del món acadèmic i investigador no conviden a l'optimisme. El nostre volum de publicacions i col·laboracions s'ha incrementat considerablement durant el darrer any, així com la nostra assistència a trobades de recerca. Així, a banda de publicar en revistes com Medievalismo, Recerques, Domitia, Estudis d'Història Agrària, Mirabilia o Afers, hem exposat ponències, conferències i comunicacions a congressos, seminaris, simposis i jornades d'arreu d'Europa, com ara a Castelló, València, Lorca, Màlaga, Càceres, Lleida, Madrid, Anvers, Bristol o Glasgow. A més, la nostra tasca investigadora ha estat reconeguda amb diversos premis i ajuts, com el d'Investigació per a Temes Mudèjars i Moriscos de l'Instituto de Estudios Mudéjares, el Ferran Soldevila d'Estudis Històrics de la Fundació Congrés de Cultura Catalana o la Borsa d'estudi Països Catalans de l'Institut d'Estudis Catalans. 

    Tanmateix, la nostra situació és, alhora, complicada. Acabats de doctorar o a punt de fer-ho -esperem que el procés es vaja cloent al llarg del nou curs que començarà en setembre de 2012-, les possibilitats de continuar la carrera investigadora són cada vegada més estretes, menors com més avança aquest temps d'implacables retallades en el sector públic. No debades, el següent pas natural en el cursus honorum de la recerca establert en Espanya per a arribar a les universitats públiques, les beques postdoctorals del Ministeri d'Educació, s'han reduït a 150 com ja vam denunciar ací mateix, de les quals, com a molt, devem tocar a tres o quatre per a tots els historiadors de l'Estat. I ni tan sols sabem quan es convocaran, o si hi ha cap possibilitat que això passe, malgrat que ja ha passat un any i mig des de la darrera publicació. En la mateixa línia, no només el panorama de les universitats públiques sinó també el de les privades és ben desencoratjador davant l'escassesa de finançament per a tot allò que tinga a veure amb les ciències humanes. Amb tot, ací seguim. Amb ganes de continuar la nostra carrera com a historiadors, malgrat qualsevol dificultat que se'ns presente davant. És a dir, amb moltes ganes de seguir fent harca.

    És per això que tampoc aquest panorama general ha repercutit en el blog, puix de moment mantenim el mateix bon ritme de publicacions de l'any passat, amb 78 posts en 11 mesos. I, a més a més, el nombre de visites s'ha incrementat exponencialment, en més d'un 46%, ja que hem passat a vora 24.000 visites al llarg de l'any, a una mitjana de quasi 2.000 a la setmana. Això ha estat possible, sens dubte, gràcies al poder de les xarxes socials, ja que hem passat a tenir 932 amics al facebook, 79 seguidors al perfil de Networked blogs, 225 a twitter i 189 a la pàgina del Grup Harca, que ara per ara és el nostre principal canal de comunicació amb la comunitat d'investigadors, lectors i simpatitzants que hem anat teixint al llarg dels quatre anys i mig que fa que mantenim El blog d'Harca. La bona prova d'aquesta complicitat construïda amb molts de vosaltres ha estat l'èxit de les sessions que vam organitzar al darrer International Medieval Meeting de Lleida, on molts dels nombrosos assistents es van acostar atrets pel coneixement previ que tenien de la nostra tasca mitjançant els posts i els comentaris que publiquem a través d'internet. I, en aquest sentit, no tenim una altra resposta que la de la gratitud vers tots els que ens llegiu, qüestioneu o debateu, tot fent possible aquest petit fòrum d'interès per la història medieval. 

    Així mateix, també volem agrair especialment als quatre autors que han volgut compartir els seus coneixements amb nosaltres: Jesús Brufal, de la Universitat de Lleida, sobre l'arquitectura defensiva de la frontera musulmana lleidatana, Marina Kleine, de la Universidad de Sevilla, sobre els registres i la conservació documental en la Castella baixmedieval, Pau Castell, de la Universitat de Barcelona, sobre la creació de l'associació ARDIT, i Carlos J. Rodríguez, de la Universidad de Extremadura, sobre l'estudi de la guerra medieval. I, com sempre us diem, esteu tots convidats a enviar-nos un post sobre qualsevol aspecte de les vostres investigacions de temes medievals. De fet, un dels posts més llegits de tota la història del blog és precisament el de Marina Kleine, per darrere dels de Ferran Esquilache relatius a la construcció de castells medievals, els sistemes de reg d'Oman i les torres d'alqueria andalusines del País Valencià. D'una altra banda, també han augmentat significativament els vídeos que hem pujat a la xarxa, entre els quals els més visitats són les entrevistes a Francisco García Fitz sobre el concepte de "Reconquesta" i a Vicent Baydal sobre els insults medievals en valencià, així com les intervencions d'Antoni Furió i d'Enric Guinot en el congrés sobre La formació i l'expansió del feudalisme català que va tenir lloc a Girona en 1985. En total, entre els 67 vídeos que hem penjat sumen més de 4.000 visualitzacions, que per si soles ja donen sentit a la modesta tasca de divulgació historiogràfica que pretenem dur endavant des d'aquest blog. 

    Tot plegat, cansats però molt contents. Contents de compartir aquest espai amb vosaltres. Contents de conèixer nous investigadors, professors i amants de la història gràcies a aquesta tasca. Contents de poder continuar amb les nostres recerques, malgrat tot. I encara estarem més contents si l'any vinent, per aquestes dates, estem realitzant un nou balanç anual. Tant de bo siga així. Mentrestant només us demanem dues coses. En primer lloc, que, qui tinga cinc minuts i pense que així ho mereixem, ens vote als Premis Blocs Catalunya 2012, en els quals enguany participem en la categoria d'Història, tradicions i patrimoni. I en segon lloc, que, esteu on esteu, gaudiu al màxim d'aquest mes d'agost en què la vida acadèmica i universitària sol bategar a un ritme més lent de l'acostumat. Salut i bones vacances. Ens llegim al setembre!  

    La propera setmana: el XVIIIe Colloque International de Glyptographie de València

    Frederic Aparisi Romero
    Estiu, temps de sol, platja, ponentades i incendis, és temps també de congressos i trobades científiques, especialment durant aquest mes de juliol. Així, el proper dilluns a les 9.30 al palau de Colomina de València arranca el XVIIIe colloque de glyptographie organitzat pel CIRG (Centre International de Recherches Glyptographiques) en col·laboració amb la universitat CEU-Cardenal Herrera. El director de la trobada és Raúl Romero Medina, professor de l’esmentada universitat. Potser això de «gliptografia» sone una mica estrany, però més coneguts són els estudis de marques de pedreria o marques de pedrapiquers, especialment durant el període medieval. Així, doncs, la gliptografia és la ciència que es consagra a l’estudi d’aquestes marques.

    La major part dels investigadors que es dediquen a aquesta línia de treball provenen de la història de l’art, els quals entenen aquestes marques com a signes d’identificació o signatures dels pedrapiquers que marcaven les pedres a fi de saber quina devia ser després la seua retribució econòmica pel seu treball. Si l’origen de les marques, per tant, és purament econòmic, i no artístic, potser els més interessats deurien ser els historiadors pròpiament dits, però ja sabem que sovint els seguidors de Clio resultem prou fugissers fora de la coberta de l’arxiu. En qualsevol cas, els historiadors de la construcció deurien fer un colp d’ull a aquesta bibliografia.

    Tornant de nou sobre la present edició, al llarg de tota la setmana els especialistes aplegats miraran de presentar les últimes novetats al voltant de les marques de pedreria i l’arquitectura gòtica mediterrània. Ací podeu fer una ullada al programa. Com vegeu, el congrés, a més, té ua vessant pràctic significatiu, ja que està prevista la visita a diferents edificis medievals de nord a sud del País Valencià: la catedral, les torres de Serrans i de Quart al cap i casal, però també les viles de Morella i de Sant Mateu i el castell de Peníscola al nord, i cap al sud, els castells de Novelda, Petrer i Dénia.

    Al País Valencià els estudis sobre les marques de pedreria o gliptogràfics sembla ser que no estan massa desenvolupats. Ara per ara només tenim les aportacions de Josep Gisbert i el seu estudi del castell de Dénia, que es publicà el 1982 en el marc també d’un congrés del CIRG. Més recents són els treballs de Mercedes Gomez-Ferrer, però poca cosa més. Per tant, ací teniu una altra línia de treball. Del congrés, vos mantindrem informats al twitter d’harca (@harcamedievalis) i en el facebook, grup harca.

    Marca de pedreria de les torres de Serrans

    Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (III). Els Furs de València

    Vicent Royo
    En els dos posts anteriors vaig presentar els codis normatius que serviren per consolidar la unificació jurídica de Catalunya i el regne d’Aragó. Territoris amb una tradició jurídica ben arrelada, l’herència dels temps passats influeix de manera directa en la confecció dels respectius cossos legals, en la seua caracterització i la seua aplicació. A Catalunya, la introducció dels preceptes romanocanònics que havien de servir a Jaume I per dur a terme el procés d’homogeneïtzació jurídica es produeix sobre un substrat de lleis feudals que determinen la redacció i el contingut dels Usatges de Barcelona. A Aragó, en canvi, el monarca disposa de major llibertat d’actuació i, de la mà del jurista Vidal de Canellas, aconsegueix elaborar un codi, els Furs d’Aragó, ben favorable als interessos de la monarquia. Es tracta d’una tendència que s’accentua al recent nascut regne de València. Anem a pel plat principal d’aquest menú jurídic.

    Jaume I finalitza el procés d’unificació jurídica de les entitats polítiques de la Corona d’Aragó amb la promulgació dels Furs de València en les corts de 1261. Des de 1232, data d’inici de les accions bèl·liques, el monarca havia dirigit la conquesta militar i també el posterior procés de colonització de les terres preses als andalusins. Per dret de conquesta i com a cap de la piràmide feudal, Jaume I s’erigeix en senyor suprem del territori incorporat i crea un nou regne. Forja, així, un escenari favorable per a l’actuació de la monarquia i du a terme una política que consolida el poder reial per sobre de senyors laics i eclesiàstics. I un dels màxims exponents és precisament la formulació d’un codi jurídic exclusiu per al nou regne sota els preceptes romanocanònics.

    El penó de la conquesta de València (del que ja vam parlar l’altre dia)

    Presa la ciutat de València l’octubre de 1238, al llarg de 1239 el monarca atorga el Costum de València, text que servirà de base per als futurs Furs, i el 1240 sanciona la seua oficialitat. En primera instància, aquest compendi de dret consuetudinari és concedit únicament a la ciutat de València i a la seua zona d’influència més immediata, però en el pròleg s’inclouen dos projectes que prompte es faran realitat: la constitució del nou regne i l’extensió a tot el territori del codi propi de la capital. Se sanciona, d’aquesta manera, una situació de dret, però no de fet, ja que la zona septentrional havia estat pobla a Fur d’Aragó o a Costum de Lleida, mentre que per aquestes dates encara no s’havia ocupat tot el territori existent entre la ciutat de València i el límit fixat com frontera del regne, en la línea Biar-Busot.

    A partir de 1240, aquest cos jurídic s’amplia amb alguns privilegis reials i adquireix una progressiva codificació, gràcies a la introducció dels preceptes romanocanónics, fins que en les corts de 1261 Jaume I jura els Furs de València, estableix l’obligatorietat de fer el mateix per tots els seus successors i ordena a tots els habitants del regne que s’han de regir per les disposicions d’aquest codi. També durant aquests anys el nom de Costum és substituït progressivament pel de Furs. El text del Costum estava format per rúbriques, dividides al seu torn en furs o capítols, però es pren el nom de les lleis concretes per fer referència al conjunt del cos normatiu fins que es produeix la substitució definitiva, a la fi del segle XIII. Així mateix, l’adopció del terme Furs de València s’impulsarà per equiparar el codi als Furs d’Aragó i evidenciar la independència del nou regne, que pretén ser incorporat pels aragonesos als seus dominis.

    Entrada de Jaume I a València després de la conquesta, en les pintures murals del castell d’Alcanyís

    El jurament del monarca de 1261 es produeix sobre la versió llatina del text i també sobre una altra escrita en català, traduïda uns dies abans per a tal fi, encara que, abans de la seua aprovació, Jaume I realitza les pertinents addicions i esmenes, com consta en els furs corresponents. A la base del codi originari es troba un compendi de dret consuetudinari, redactat ex novo o pres del dret local català i aragonés, i sobre ell es du a terme la introducció de les disposicions del dret comú, especialment del Corpus Iuris Civilis, que impregna quasi tot el cos legal. Ara bé, el contingut del Costum és incorporat als Furs sense fer cap tipus d’indicació i, per tant és impossible discernir quin era el text originari.

    Això a banda, el preceptes romanocanònics són incorporats literalment al nou codi. De fet, de les 144 rúbriques que componen els Furs, 114 són preses directament del Corpus, sobretot del Codex repetitae praelectionis de Justinià, i en menor mesura de la Digesta sive pandectae i les Instituta. Altres dos no coincideixen en el títol, però sí en el contingut, mentre que només 28 no tenen cap paral·lel amb la llei justinianea. Amb tot, molts d’aquests preceptes deuen adaptar-se a les particularitats pròpies de l’època i el territori, sobretot els furs relatius a dret civil, pena i processal. Així mateix, en un primer moment, el contingut s’estructura en dos llibres, dividits al seu torn en rúbriques, composades per furs o capítols, i no serà fins el segle XV quan s’adopte l’articulació justinianea en nou llibres.

    Alguns furs aprovats per Martí l’Humà

    El text aprovat en 1261 és reformat en les corts de 1271 per Jaume I a petició dels tres braços que les componen, el nobiliari, l’eclesiàstic i els de les viles reials, amb la ciutat de València al capdavant. El rei corregeix, esmena i addiciona alguns furs, manté la immunitat d’altres i jura de nou la seua oficialitat, la prohibició de ser modificats en el futur, l’obligació dels seus successors de fer el mateix jurament a l’inici del seu regnat i la vigència per tot el territori. Amb aquesta remodelació queda fixat el text primitiu, que serà ampliat de manera successiva amb les disposicions aprovades en corts –furs i actes de cort, com a Aragó– i altres privilegis reials, encara que les addicions són fàcilment identificables perquè s’introdueixen referències cronològiques que permeten establir l’evolució de la legislació valenciana.

    Cal fer, tanmateix, una precisió. A pesar de que Jaume I sanciona la unificació jurídica del regne, a la zona septentrional, al Maestrat, es manté la vigència dels Furs d’Aragó i els Costums de Lleida fins mitjans segle XIV, ja que són els codis legals de referència estipulats en les cartes pobla i els habitants dels distints llocs veuen en ells un mecanisme d’evasió a la pressió exercida pels senyors. Açò suposa una ingerència jurídica en l’entramat legislatiu de la monarquia i no serà fins després de la guerra de la Unió i la derrota de les comunitats rurals que han pres part contra el rei, quan s’imposarà l’oficialitat dels Furs i s’unifique jurídicament tot el territori, malgrat les resistències de molts dels llocs afectats i els consegüents plets, que s’allarguen fins ben entrat el segle XV.

    Edició dels Furs de València de 1547

    Mitjançant la redacció, aprovació i promulgació dels tres codis, les entitats polítiques de la Corona d’Aragó adquireixen una certa unificació jurídica que serveix per a consolidar la posició de domini de la monarquia. Aquesta unificació es du a terme a partir de la introducció del dret romà i canònica, que es realitza en dues fases ben diferenciades. En un primer moment, s’incorporen de manera literal els preceptes de la llei romana, como ocorre en les addicions fetes als Usatges de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XII i en la redacció dels Furs d’Aragó i València, especialment en aquest últim cas, que reprodueix amb gran exactitud moltes de les disposicions del text justinianeu. En canvi, a la segona meitat del segle XIII s’abandona el sistema d’introducció literal i s’opta per fer una importació de conceptes i mètodes jurídics a partir d’una conceptualització dels preceptes romanistes. Aquesta tendència es manifesta en les primeres Constitucions de Catalunya i en les Commemoracions de Pere Albert, així com també en les novetats als codis respectius.

    Així, doncs, com succeeix a la resta de l’Europa occidental, la cultura jurídica de la Corona d’Aragó es reformula gràcies a la introducció i adaptació del dret comú, creant marcs legislatius de referència amples, fortament romanitzats i amb un vigència general en cadascun dels territoris. Un vigència que roman intacta fins l’abolició dels respectius codis després de la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII. És cert que la unió dinàstica que es produeix arran del matrimoni de Ferran i Isabel suposa una pèrdua progressiva de pes de la Corona d’Aragó en favor de Castella, tant en els assumptes peninsulars com en els internacionals, però l’entrament jurídic no sofreix modificació alguna, més que res perquè els emperadors estan més llunyans que mai dels territoris catalanoaragonesos. Després de 1707, en canvi, l’entrament legislatiu i també la vida quotidiana dels habitants de la Corona d’Aragó hagué d’adaptar-se a la força a les directrius imposades des de Castella... fins avui dia. S’esborraven, així, quasi cinc segles de la història jurídica catalanoaragonesa, malgrat la supervivència d’algunes mínimes reminiscències legals i algunes concessions de cara a la galeria que no foren més que això, concessions gracioses de la subsistència d’unes poques lleis buides de contingut entre l’amalgama de normes castellanes. Som al davant, per tant, d’un camp d’anàlisi que mai s’hauria de perdre de vista pels medievalistes valencians, catalans i aragonesos, ja que constitueix la base legal de la societat que estudien.

    De botins, tresors i ciència arqueològica. El cas del conjunt numismàtic d'Arsuf

    Ferran Esquilache
    Llisc en la pàgina web Arqueología Medieval, que sempre ens manté informats de les novetats que apareixen a la premsa sobre aquest camp, que s'ha descobert un “botí” d'or en una fortalesa del temps de les Croades, a Israel/Palestina. La notícia em sembla interessant, perquè qualsevol troballa numismàtica sempre aporta informació important sobre les relacions socials del passat, ja que l'objectiu real de les monedes no és comerciar, encara que no ho parega, sinó pagar tributs. Es tracta d'una troballa de 108 monedes d'or, probablement encunyades a Egipte durant el Califat fatimí (909-1171), que s'han trobat dins d'una gerreta en l'excavació arqueològica de la fortalesa d'Arsuf, junt al mar, a pocs quilòmetres de Tel Aviv. Amb tot, segons els arqueòlegs, sembla que s'amagaren uns 200 anys després, cap a 1265, quan el castell estava en mans dels Hospitalers i un exercit musulmà el prengué després de 40 dies de setge. Podeu veure el context arqueològic de l'excavació i les declaracions de l'arqueòleg responsable de la Universitat de Tel Aviv, Oren Tal, en aquest vídeo:


    Amb tot, quede estupefacte en arribar al darrer paràgraf de la notícia reproduïda en Arqueología Medieval, que diu:
    «Las monedas son de gran valor, pero ponerles un precio no es tarea fácil: Algunas de estas monedas se han vendido anteriormente por cantidades que van desde los 3.000 a los 5.000 dólares, por lo que el hallazgo total podría alcanzar un valor cercano al medio millón de dólares».

    És clar que no resulta fàcil calcular el valor econòmic actual de la troballa, però quina necessitat n'hi ha? És que les van a vendre? No té cap sentit parlar sobre el valor econòmic d'una troballa arqueològica, per molt d'or que siga, com no el tindria parlar-ne del valor d'una pedra qualsevol.

    Faig una recerca ràpida amb el nostre amic Google, i trobe que la notícia no ha tingut cap ressò entre la premsa generalista espanyola (tot i la sucosa combinació or i croades), però veig que en els periòdics digitals i blogs en els que apareix es repeteixen les mateixes redaccions, i que n'hi ha bàsicament dos fonts originals de la notícia. Una és l'Agència Reuters, en la que es parla bàsicament de les qüestions arqueològiques que ja he comentat, i una altra de la cadena de notícies nord-americana Fox News, que és de la que parteix la qüestió del valor econòmic de la troballa. En realitat, sembla que havia estat el diari israelià Haarezt qui havia calculat un valor de 100.000 dòlars per al conjunt numismàtic, i preguntat l'arqueòleg responsable de l'excavació pels periodistes de la Fox va explicar que cada dinar se sol vendre en el mercat actual per una quantitat que varia entre els 3.000 i els 5.000 dòlars cadascun, de manera que valor del conjunt de monedes localitzades podria arribar a ser de mig milió de dòlars. És curiós com una simple pregunta, i una resposta aparentment innocent, poden arribar a crear tal despropòsit informatiu, perquè allò que han destacat la resta de mitjans que han copiat la notícia ha estat això, sense explicar el context en el que s'havia creat la informació. Ningú vendrà les monedes a cap particular, i fins i tot sembla que ja n'hi ha dos museus que se les disputen, un a Jerusalem i un altre a Tel Aviv. Però tota aquesta història ens ha de fer reflexionar.

    Les monedes abans i després de la restauració

    Els arqueòlegs es queixen contínuament que la societat continua veient-los com uns caça-tresors, com uns Indiana Jones a la recerca de la relíquia, que han transmés novel·les i pel·lícules, però també moltes vegades els mitjans de comunicació. Casos com aquest en són la prova, en els que no solament s'ha posat un valor econòmic a una troballa, sinó que fins i tot els museus se la disputen, com si competiren també en un mercat de relíquies a veure qui la té més grossa i brillant (de fet, recordem que Indiana Jones buscava els tresors per encàrrec del museu). En part és per culpa d'aquesta visió del patrimoni com a objectes comercialitzables que continuen havent furtius, la grana lacra de l'Arqueologia. Tanmateix, d'altra banda, també cal fer una mica d'autocrítica i reconéixer una certa culpa. Sempre és injust generalitzar, però també n'hi ha arqueòlegs massa obsessionats amb l'objecte, el tant esmentat fetitxe, quan en realitat sabem que un carbó o un tros de ceràmica en un estrat concret pot aportar molta més informació històrica que 108 monedes d'or, per molt que brillen.

    En qualsevol cas, deixant de banda les reflexions d'estiu i les excavacions a Palestina, nosaltres seguim atents a les novetats que es desprenen de les excavacions arqueològiques a casa nostra. Ara mateixa podem seguir dia a dia, com en anteriors anys, l'excavació de la pobla medieval d'Ifac, a Calp, gràcies als resums i notícies que ens proporciona l'arqueòleg José Luis Menéndez Fueyo en el blog del projecte. I parlant de monedes, precisament fa pocs dies s'ha trobat un croat d'Alfons el Benigne en aquest jaciment. Enguany, a més, s'ha incorporat el facebook, de manera que encara estem millor assabentats dels detalls en les xarxes socials. Que vaja tot molt bé.

    Teles, draps, tapissos i penons medievals

    Ferran Esquilache
    L’any passat vaig parlar breument del Tapís de Bayeux, i vaig explicar que es tracta d’un llenç de lli datat al segle XI, amb una sèries de figures brodades que conten la història de la invasió normanda d’Anglaterra el 1066. Sens dubte, una obra meravellosa de l’art romànic que ens parla directament dels inicis de l’expansió feudal europea.

    Tangencialment, vaig esmentar també el Tapís de la Creació, que es conserva a la Catedral de Girona, i que està datat entre finals de l’XI i principis del XII. Una altra obra mestra de l’art romànic en tela que ha estat reparat recentment pel Centre de Restauració de Bens Mobles de Catalunya. Allí, el primer que es feu va ser retirar la tela d’arpillera que el cobria per darrere des del 1975, i amb això s’han pogut descobrir una sèrie de dades molt interessants. En primer lloc els colors originals del tapís. La banda del davant està completament descolorida, com es pot veure en les imatges, però, com que és un tapís brodat, la part de darrer és pràcticament igual, i com que aquesta ha estat molts anys tapada s’han conservat millor els colors. Així, en retirar la tela s’ha pogut veure, entre altres coses, que el mantell del Pantocràtor era porpra. De la mateixa manera, s’ha pogut veure un tros d’inscripció que al davant està completament esborrada, i que relaciona una de les figures amb la constel·lació d’Hèrcules, mentre que fins ara es creia que era Abel. En definitiva, de la restauració i la recerca es desprenen noves i interessants hipòtesis sobre el seu origen.

    El tapís de la Creació de Girona abans i després de la restauració

    Però aquests i altres tapissos no són les úniques teles d’època medieval que s’han conservat, malgrat que no es són moltes. Els penons de guerra que tenen un significat simbòlic per algun fet, com ara commemorar alguna victòria militar important, també han tingut certa tendència a conservar-se. Un exemple seria, per exemple, el Penó de la Navas de Tolosa, ara que falten pocs dies perquè es complisquen 800 anys de la coneguda batalla. Es tracta d’un penó de guerra musulmà, que segons la tradició fou arrabassat a les tropes almohades durant la batalla el 1212, i que s’ha conservat en el monestir de Santa María la Real de Huelgas, a Burgos. En l’actualitat, de fet, encara continua desfilant en la processó del Corpus d’aquesta localitat de la mà d’una autoritat militar. Hi ha també qui diu, però, que en realitat seria un poc posterior, de l’època de Ferran III, que hauria estat lliurat al monestir quan es va construir el claustre. En qualsevol cas, cal dir que al monestir on es conserva n'hi ha, així mateix, una gran col·lecció de teles medievals.

    Té una mida de 3 x 2 metres aproximadament, i està teixit amb or, argent i seda. Al bell mig n’hi ha una estrella, i al seu voltant inscripcions en àrab: en el cercle central hi diu: “al-mulk”, una paraula que significa, “el poder”, i que sempre apareixia esmentada en les monedes i en la ceràmica omeia, que posteriorment van emprar tots els poders musulmans, inclosos els almohades. En la sanefa superior hi diu: “Em refugie en Déu de Satanàs, l’apedregat. En el nom de Déu piadós i clement. La benedicció de Déu siga sobre nostre Senyor i amo Muhammad, el profeta honrat i sobre la seua familia i amics. Salut i pau”; i en les sanefes xicotetes que hi ha dalt i baix de la gran sanefa superior diu: “No hi ha més Déu que Al·là i Muhammad és el seu Profeta”. En les 4 sanefes que envolten el quadrat central sembla que n’hi ha escrita una sura de l’Alcorà, la 56, que diu més o menys, en la franja superior: “Oh, Creients! Jo us fare conèixer un negoci que us lliurarà d’un càstig dolorós” (aleia 10). En la franja de l’esquerra: “Sigueu dels que creuen en Al·là i el seu enviat! Sigueu dels que combaten en la senda d’Al·là, amb els vostres bens i les vostres persones!” (aleia 11). En la franja de la dreta diu: “Açò serà per a vosaltres, si arribeu a comprendre-ho! Al·là us perdonarà els vostres pecats i us donarà entrada a jardins” (aleies 11-12). I en la franja inferior: “Déu us perdonarà i us donarà entrada a jardins, a sota dels quals corren rius, i en habitatges amenes dels jardins de l’Edèn. Açò és una felicitat gran!” (aleia 12). Finalment, a les mitges llunes de sota del tot hi diu: “l’Imperi etern”, “la felicitat perpètua”, “la salvació perpètua”, “lloem a Déu pels seues dons”, i “salut eterna”. Com es pot observar, els estendards medievals dels musulmans no tenien únicament la funció d’identificar les milícies portadores, com en el cas dels cristians, sinó que arreplegaven tot un programa polític del poder que els enarborava. Les inscripcions, de fet, són paregudes a les que podem trobar, per exemple, en els dos penons arrabassats als musulmans en la batalla del Saldo, que es conserven a la Catedral de Toledo, i que també són molt interessants.

    Penó de las Navas de Tolosa

    El penó en la processó del Corpus de las Huelgas, portat per un militar d’alt rang

    Un altre penó molt semblant a l’anterior seria l’Estendard de Colls, també d’origen andalusí, conservat des de fa anys a la localitat aragonesa de Colls, i actualment al Museu Arqueològic provincial d’Osca. Datat en el segle XI, o a principis del XII, no està clar de quina batalla o fet històric procedeix. Està fet, com és habitual en les banderes andalusines, amb bordats de tapís. Consta de tres franges horitzontals, en verd, blanc i verd que recorden a l’actual bandera autonòmica d’Andalusia. En la franja blanca o groguenca del mig hi ha bordats dibuixos geomètrics i vegetals, mentre que a les franges verdes hi ha inscripcions en àrab, en les quals hi diu, també, “en el nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós...”

    Estendard de Colls

    Dibuix esquemàtic de l’estendard en el qual es poden apreciar millor les figures. (Imatge estreta del blog Universo Andaluscista)

    D’una època semblant, però del camp de batalla contrari, és el Penó de San Fernando de Sevilla. Segons la tradició, és l’estendard que va portar Ferran III de Castella al capdavant del seu exercit durant la conquesta de la ciutat de Sevilla, el 1248, que va penjar posteriorment a la torre més alta de l’alcàsser sevillà el 23 de novembre d’aquest mateix any, quan es va rendir la ciutat. Ho esmenta així la Estoria de España, la Crònica que va manar fer Alfons X: “Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos «Dios ayuda», et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte.” A partir d’ací, l’estendard es va conservar a la ciutat i es va engegar una tradició que consistia en una processó amb l’espasa i el penó reial, de caire monàrquic, que encara hui en dia té lloc cada 23 de novembre. Actualment, però, s’empra una còpia per l’estat de conservació de l’original, que es guarda a la Catedral de Sevilla com a relíquia des que Ferran III va ser proclamat sant al segle XVII.

    Està fet de tafetà i seda, segons diuen de tradició francesa, i en ell estan representades juntes per primera vegada en la història les armes dels reis de Castella i les dels reis de Lleó. Curiosament, la disposició dels quarters no és la tradicional, ja que n’hi ha tres castells i un sol lleó en el segon quarter, que a més a més mira cap a la dreta, i no cap a l’esquerra com és habitual. Però tot plegat té una explicació, que es va poder esbrinar el 1999 durant la restauració de la pesa per part de l’Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico. En realitat, sembla que el penó ha sofert tantes reparacions al llarg de la història que ha arribat a la actualitat molt refet, ja que originàriament sí tenia dos castells i dos lleons, com en l’actual bandera autonòmica de Castella i Lleó. A més a més, tenia un anvers i un revers, i en algun moment determinat algú li va pegar la volta, per això el lleó apareix mirant cap a on no toca. I això vol dir que l’estendard que portava Ferran III de Castella ja era el mateix que posteriorment es consolidaria definitivament com les armes de la monarquia castellano-lleonesa.

    A dalt un dibuix del Penó de San Fernando en la disposició que té actualment, i a sota la bandera actual de Castella i Lleó amb la disposició tradicional dels quartes amb dos castells i dos lleons.

    Detall del lleó original que es conserva del Penó de San Fernando

    Una història molt similar a la sevillana va passar a València uns anys abans, el 28 de setembre de 1238, quan Jaume I va conquerir la ciutat. Diu el conegut passatge del Llibre del Fets (§ 282) que el rei “enviam a dir al raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple; e els dixeren que·ls plaïa. E nos fom en la rambla, entre'l reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”. La rambla és el riu Túria; i aquella torre del Temple en la muralla era la d'Alí Bufat que, en efecte, estava situada junt al Palau del Temple; mentre que el reyal era un riyad andalusí en el que estava allotjat el rei en la fase final del setge de la ciutat, a la vora nord del riu, i que posteriorment es convertiria en el Palau del Real. Per tant, la hissada del senyal reial sobre la muralla era l'acord al que havien arribat Jaume I i Zayyan ibn Mardanix a través del seu enviat. El procediment històric entre els casos sevillà i valencià és el mateix (a Múrcia, de fet, es tornarà a repetir), però sembla que n’hi ha una diferència entre ambdues peces. Mentre que el Penó de San Fernando és el que portava el rei, i està fet amb seda, el Penó de la Conquesta de València, que es conserva actualment al museu de l’Ajuntament de la ciutat, hauria estat improvisat, segons es desprèn de la seua factura i de les paraules de la Crònica. De fet, es tracta de tres draps de tela tosca cosits en vertical, de color blanc, d'uns poc més de 2 metres de llarg, en el que s'han pintat quatre barres roges a la manera del senyal reial, i han retallat o esgarrat la part de baix de forma bocellada. De fet, aquesta era la forma que, efectivament, devien tindre els estendards reials que portava la host feudal catalano-aragonesa, tal i com apareixen a les pintures del castell d’Alcanyís. Amb tot, també cal dir que no hi ha constància documental de la seua existència abans de 1551, quan l'esmenta Pere Antoni Beuter a la seu Crònica, segurament recollint una tradició oral de la ciutat de València. Això ha servir en nombroses ocasions per a qüestionar el seu origen, tot i que, en principi, no hi ha cap raó objectiva per a pensar que siga fals o posterior.

    Penó de la Conquesta de València

    Pintures murals del castell d’Alcanyís (del segon quart del segle XIV) que representen la conquesta de València, en les quals es poden apreciar dos penons semblants sobre les torres de les muralles de Madinat Balansiyya

    A València també es fa una processó similar a la sevillana cada 9 d’octubre, en aquest cas des de 1338, tot i que mai s’ha emprat la relíquia original, sinó la bandera de la ciutat. La diferència entre ambdós fets és que la processó sevillana té un marcat caràcter monàrquic, mentre que la valenciana és una mostra de poder municipal. Podeu veure més comparacions en l’article de Vicent Baydal “La señera de Valencia y el pendón de San Fernando. Dos banderas para dos conmemoraciones diferentes: el 9 de octubre y el 23 de noviembre”, i per al cas concret de la processó cívica valenciana és molt interessant el llibre de Rafael Narbona “El nou d'octubre: ressenya històrica d'una festa valenciana”. Al mateix museu de l’Ajuntament on està el Penó de la Conquesta encara es conserva, també, una de les darreres banderes municipals que es van fer en època foral, tradicionalment coneguda com a Reial Senyera malgrat que no ho és. No sabem exactament de quina data és aquesta en concret, perquè se’n van fer diverses al llarg dels segles XV i XVI, però probablement siga la darrera que tenim documentada en 1596.

    Senyera de València

    A l’Aragó sembla que es conserva encara una senyera reial del segle XIII, l’anomenada Bandera de Daroca, però n’hi ha molta confusió i especulació al seu voltant. En realitat sembla que no és una bandera, sinó dos, de les quals no queden sinó dos esquinçalls quasi transparents de tafetà que en el segle XX es van cosir sobre una bandera més moderna. En la imatge de sota es pot apreciar un d’aquests esquinçalls, el qual té bordat un Crismó, encara que normalment es diu que és el làbarum de Constantí. Segons la tradició, aquestes banderes serien dues de les que es van posar al llarg de les muralles de València immediatament després de la conquesta (diferents i un poc posteriors, per tant, al Penó de la Conquesta que hem vist abans), i les hauria donat personalment Jaume I al consell de Daroca com a premi per la valerosa participació de la host d’aquesta vila en la guerra. De fet, hi ha tota una llegenda novel·lada al seu voltant, que té relació amb la presa de la ciutat per assalt, cosa que mai no va passar. Actualment les dues banderes apareixen representades en l’escut de la població, i dues còpies es trauen en la processó del Corpus i en els actes solemnes de l’Ajuntament.

    La "bandera de Daroca". En realitat és el tros de tela transparent cosit sobre la bandera moderna

    I ara finalment, per a acabar amb el post, vull fer referència a un fet del segle XX, relacionat amb alguns d’aquests penons medievals, i que té molt a veure amb la utilització de la història que sempre fa qualsevol poder polític per a justificar-se. Potser alguns de vosaltres us heu fixat alguna vegada en una sèrie de banderes que presideixen la desfilada de la Victòria de l’exèrcit franquista que va tenir lloc a Madrid en 1939. Entre elles podem veure tant el Penó de San Fernando de Sevilla com la Senyera de València (en aquest cas la còpia de 1928), així com també diverses banderes relacionades amb fets històrics moderns i contemporanis de la Història espanyola, com ara la bandera de la batalla de Bailen, etc. Totes foren portades des de diversos llocs de la geografia peninsular amb la intenció de relacionar la victòria de l’exèrcit rebel amb les diverses victòries històriques magnificades pel nacionalisme espanyol.

    Detall del cadafal que presidia la desfilada de la victòria dels franquistes, on es poden observar les diverses banderes històriques que es van portar a Madrid. Entre elles el Penó de San Fernando (el segon estendard a la dreta del dictador) i la Senyera de València (segon estendard a l’esquerra del mateix personatge)

    Un cas semblant a aquest va ocórrer eixe mateix any a València, concretament el 9 d’Octubre. L’any anterior, el 1938, l’Ajuntament republicà de València havia celebrat el 700 aniversari de la conquesta de la ciutat i de la creació del regne amb la tradicional processó cívica, i una sèrie d’actes que proclamaven, entre d’altres coses, l’esperit democràtic de Jaume I, representat per la donació dels Furs. Cadascú s’adapta la història com pot, clar està. El 1939 les noves autoritats franquistes consideraren que tot allò havia estat inacceptable, i que calia celebrar el 7é Centenari de nou, destacant òbviament “l’alliberament” de la ciutat de València dels musulmans per part de Jaume I. Es pot veure clarament la intenció, de fet, d’establir un paral·lelisme entre "l’alliberament" dels musulmans el 1238 i l’alliberament dels rojos el 1939, i així mateix la igualació històrica de Franco amb Jaume I. La qüestió és que aquell any a la processó cívica de València va desfilar el Penó de la Conquesta, custodiat per un grup de falangistes. Tant en un cas com en l’altre una prova de que un mateix símbol pot significar coses molt diferents depenent del moment històric i del poder que l’enarbora. També és significatiu que el Penó de las Navas, que és un trofeu de guerra, continue desfilant encara hui a la processó del Corpus portat per un militar. I així, podríem seguir amb una llarga llista.

    Penó de la Conquesta desfilant pels carrers de València el 9 d’Octubre de 1939

    El mateix Penó i l’espasa de Jaume I dipositats sobre la caixa amb les suposades despulles del rei, quan aquestes van ser traslladades des de la Catedral de Tarragona fins al Monestir de Poblet, en 1952, després de la reconstrucció de les tombes reials destruïdes al segle XIX. El mateix Franco va presidir, també, la cerimònia

    "Hem obert molt la nostra Universitat a places joves". Entrevista a Flocel Sabaté

    Vicent Baydal
    Com us vam anunciar en el darrer post, hui aprofitem per a presentar-vos l'entrevista que realitzàrem a Flocel Sabaté i Curull, catedràtic d'història medieval de la Universitat de Lleida i principal organitzador de l'International Medieval Meeting celebrat a la mateixa ciutat catalana, al qual hem assistit recentment. La trobada ens va servir, a més a més, per enregistrar moltes altres entrevistes que anirem desgranant al llarg dels propers mesos, però volíem començar amb la de l'esmentat professor, atesa la seua relació directa amb tot el que ha envoltat la pròpia reunió. Va ser una conversa distesa i llarga, de més de mitja hora, en la qual vam parlar de molts diversos temes que toquen tant a la vida acadèmica com al futur de la nostra professió o la investigació historiogràfica. Començàrem per parlar de les claus de l'èxit del Grup de Recerca Consolidat Espai, Poder i Cultura, un dels més potents i puixants de tot l'estat espanyol, per passar, a continuació, a comentar la situació actual de la recerca davant la crisi econòmica actual i l'alarmant disminució de la inversió pública. Tot seguit, giràrem cap a les pròpies investigacions de Sabaté al voltant del concepte de feudalisme i la revolució feudal, sobre les quals apuntà nombrosos canvis de visió sobre la base de l'eixamplament heurístic produït en les darreres dècades per al cas català. I, finalment, xarràrem al voltant de la integració del medievalisme hispànic en les xarxes europees de recerca i de les sinergies ocasionades per l'esmentat congrés lleidatà, a banda de la nostra clàssica pregunta sobre la funció dels medievalistes en la societat actual. Sense més dilació, ací la teniu:

     

    Retornats del Meeting de Lleida

    Grup Harca
    Divendres va finalitzar el segon International Medieval Meeting de Lleida, alhora que s'anunciava la celebració del tercer per a l'any vinent. Es consolida així, definitivament, aquesta trobada estival del medievalisme, que està caracteritzada per un format anglosaxó que havia estat desconegut fins ara en la península ibèrica, almenys en el camp de la història medieval.

    Aquests dies s'ha pogut assistir als 6 congressos simultanis de temàtica diversa, a més de totes les sessions organitzades a banda sobre múltiples temes. Amb la qual cosa, així es poden veure i escoltar, durant els tres dies de durada de la trobada, tota una sèrie de conferències i comunicacions d’acord amb els gustos, afinitats i interessos de cadascú. És, de fet, l'avantatge d'aquest format: la varietat temàtica i la possibilitat d'elegir la sessió, al contrari que en els congressos monotemàtics. L'inconvenient, que moltes vegades les sessions coincideixen en el temps, i no és possible assistir a totes les que voldríem.

    En conseqüència, és impossible fer un balanç complet de tot plegat, perquè no hi ha hagut un sol congrés, sinó tants congressos com assistents, i aquests han estat més de 400. Per això, ens hem de limitar a oferir-vos unes fotos de les sessions en les que hem participat i d'algunes a les que hem assistit. Amb tot, cal dir que estem molt pagats per l’èxit de públic, tant en la sessió que vam organitzar sobre els discursos del poder, com en la presentació oficial del Grup Harca.

    També cal esmentar la presència en el meeting de figures importants del medievalisme, entre d’altres Miguel Ángel Ladero, José Ángel Sesma, o per exemple el nord-americà Paul Freedman, expert en la Catalunya medieval i que tan amablement ens va atendre quan vam parlar amb ell. Amb tot, també cal dir que en molts casos van ser més interessants les sessions i comunicacions d'alguns joves, per les novetats aportades, que no les d’alguns dels convidats expressament. Així mateix, també s’ha d’assenyalar la presentació de grups de recerca durant el congrés, una eina molt útil per a conéixer en què es treballa actualment, i quines novetats hi haurà en els anys vinents.

    Finalment, cal agrair als organitzadors el seu treball, perquè de segur no ha estat gens fàcil coordinar-ho tot amb l'eficiència que ho han fet; felicitar-los per l'èxit de tot plegat, i encoratjar-los a seguir treballant per a l’any vinent, malgrat les retallades en ajudes públiques. Dijous, us presentarem l'entrevista que vam poder fer al cap més visible de tota aquesta organització, Flocel Sabaté i Curull, el director del Grup de Recerca Consolidat Espai, Poder i Cultura de la Universitat de Lleida. Al llarg dels mesos següents, a més, us anirem oferint la resta d'entrevistes que hem pogut realitzar aquests dies, que han estat un bon grapat, i totes elles molt interessants.

    Vicent Royo, Vicent Baydal i Frederic Aparisi en la primera part de la sessió “Discourses of Power. Ideology and Leadership in late medieval Europe”

    Susana Aparicio, Diana Pelaz i María Ángeles Martín en la segona part de la sessió “Discourses of Power. Ideology and Leadership in late medieval Europe”

    Presentació del Grup Harca en el Saló Víctor Siurana

    Públic assistent a la presentació del grup, del qual estem més que satisfets

    Arnald Puy responent a una pregunta de Rafael Azuar. Al fons, Helena Kirchner, Jorge Eiroa i Antoni Virgili en la sessió “Una arqueologia agrària de l’Edat Mitjana: dels paisatges rurals andalusins als feudals”

    Vicent Baydal en el torn de preguntes d'una altra sessió. Al fons Marina Kleine després de llegir la seua comunicació “La cancellería real de Alfonso X: ¿oficina u oficinas?”

    Leonardo Soler presenta la seua comunicació “Frontera y transformaciones económico-mercantiles en el sur del reino de Valencia (S. XIII-XIV)”

    Carmen Benítez, Juan Coira, Elisabet Bonilla, Vicent Baydal i Miriam Parra en la Taula redona “How to survive your PhD?”

    Jesús Brufal mentre parlava de “Huahbala, últim cadí de la Lleida musulmana. L’èlit urbana lleidatana”

    Albert Martí explicant el contingut de la seua comunicació “La consolidación de los sistemas fiscales y financieros de los municipios catalanes en el s. XIV: el ejemplo de Castelló d’Empúries”

    Sandra Cáceres llig el seu text titulat “El precio del gobierno: fiscalidad y sociedad en Valencia a principios del siglo XV”

    Visita al castell Templer de Lleida

    Recreació de la vida en el castell templer