Qui va ser el "moro Zeid"?

Placa del carrer que té a la ciutat de València, anomenat així cap a 1840

Més o menys, tots sabem qui era Al-Azraq i què va representar. Se n'han fet llibres, se n'escriuen articles i posts de tant en tant, hi ha plaques commemoratives en el seu lloc de naixement (la Vall d'Alcalà), filaes de Moros i Cristians prenen el seu nom, etc. Va ser el gran oponent de Jaume I, qui va liderar la resistència andalusina de 1247-58, tot fent de les muntanyes de l'Alcoià a la Marina la seua plaça forta, i qui, després d'haver estat expulsat del regne, encara tornà vora 20 anys després a liderar una nova revolta, en 1276. Moriria, però, en una batalla a Alcoi que encara es rememora en les festes de Sant Jordi. Tanmateix, al llarg de la història valenciana la figura musulmana de temps de la conquesta que més es va recordar no va ser, precisament, la d'Al-Azraq, sinó la de la seua antítesi: com es deia en les cròniques del segle XVI-XVII, el "moro Zeyt" o, ja més modernament, el "moro Zeit" o "moro Zeid". Se'l recordava perquè, després d'haver estat governador de la València andalusina, havia acabat ajudant a Jaume I en la seua conquesta i, a més a més, havia protagonitzat un fet prou excepcional entre la classe dominant musulmana: s'havia convertit al cristianisme amb el nom de Vicent Bellvís. Era, per tant, un personatge positiu i admirable per a la Cristiandat. A partir del segle XX, en canvi, canviaren les tornes i s'imposà l'èpica de la resistència d'Al-Azraq, l'heroi màrtir, la figura respectable del líder irredempt dels vençuts de la Història, com Basset, com Bou Assegut, com Allende.

¿Però qui va ser el "moro Zeid" que en l'actualitat simplement dóna nom a un carreronet del nucli històric de la ciutat de València? En primer lloc, cal esclarir la nomenclatura. En els documents en romanç d'època de Jaume I apareix, com és habitual per la manca d'unes normes fixes i estables, amb grafies distintes, representatives de la pronúncia oral, com ara Seyt Abuzeit, Seyt Abuçeyt, Çeyt Abuceyt, etc. El seu nom real era Abd Al-Rahman ibn Abu Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abu Hafs Úmar ibn Abd Al-Mumin, però afegia davant un títol honorífic i un sobrenom (kunya en àrab, d'on ve la paraula castellana alcurnia), Sàyyid Abu Sàyyid, és a dir, literalment "el Mestre, pare del Mestre" o "el Senyor, pare del Senyor" (sàyyid, per exemple, és la paraula àrab que donà origen al sobrenom de Ruy Díaz de Vivar, el "Cid", el "Senyor"). L'expressió remarcava la seua pertinença a la família califal, ja que era descendent directe, besnét, d'Abd Al-Mumin, el fundador de la dinastia mumínida del califat almohade, instal·lada l'any 1149 a Marràqueix. Els arabistes actuals, no obstant això, prefereixen emprar la fórmula sàyyid Abu Zayd, amb la transliteració de la paraula àrab original per al títol honorífic, "sàyyid", i la mateixa paraula feta nom per a la kunya, "Abu Zayd", ja que és part del nom propi de la persona. Ací ens referirem a ell, per tant, com a sàyyid, Abu Zayd o el sàyyid Abu Zayd.

Extensió del califat almohade cap a 1195, any entorn del qual nasqué Abu Zayd

Era, doncs, un príncep califal nascut a Baeza, cap a 1195, quan el califat almohade s'estenia des del golf de Sirte, a Líbia, fins al de València, a Alandalús. Tanmateix, quan arribà a edat adulta el domini almohade feia aigües per tots els costats i a la península Ibèrica, després de la derrota de Las Navas de Tolosa de 1212, els governadors de les diverses cores o divisions administratives lluitaven uns contra altres i contra el mateix califa marroquí, alhora que havien de fer front als successius atacs cristians des del nord. En aquell context, Abu Zayd fou nomenat en 1223, com ja ho havien sigut son pare i son tio, valí o governador de València, una demarcació que anava aproximadament de Morella a Múrcia. Mentrestant, en les terres centrals d'Alandalús es produïa una guerra a mort entre els diversos governadors -anomenats "reis" en les fonts cristianes perquè a ulls dels feudals actuaven com a tals- de Sevilla, Múrcia i Baeza, on era valí el mateix germà d'Abu Zayd, dit Al-Bayyasí. Aquest cercà el suport militar de Ferran III de Castella, qui tractava de traure profit de les lluites intestines musulmanes, i el mateix Abu Zayd també se'n féu vassall en 1225, tot iniciant una relació amb la monarquia i l'aristocràcia de terres castellanes que, com veurem, correria paral·lela als seus vincles amb les aragoneses. A l'any següent, a més a més, Abu Zayd signà un pacte de no agressió amb Jaume I -que feia poc havia intentat prendre Peníscola- a canvi de pagar-li la quinta part dels ingressos fiscals obtinguts en els territoris que governava. Això, no obstant, no evità que cavallers cristians prengueren diversos castells de la frontera en 1228, amb atacs fets des del senyoriu autònom d'Albarrasí, vassall, aleshores, del rei de Navarra.

Aquell mateix any la situació es desbordà per complet per al sàyyid Abu Zayd, ja que es produïren revoltes de notables locals, d'Ibn Hud a Múrcia i de Zayyan ibn Mardanix a Onda. Així, el 24 de gener de 1229 era expulsat de la ciutat de València, que quedava en mans de Zayyan, com la major part del territori cap al nord, mentre que el d'Alzira cap al sud quedava dominat per Ibn Hud. Abu Zayd, no obstant això, es retirà amb el seu grup de cavallers musulmans cap a l'interior fronterer amb Aragó, a la zona de Sogorb, on, segons sembla, disposava de suports, incloent el de nobles aragonesos, com Blasco de Alagón, que li havien servit com a mercenaris durant cert temps. A partir de llavors començaria la progressiva integració del sàyyid en la noblesa feudal aragonesa. En primer lloc, al cap d'uns pocs mesos, el 20 d'abril a la ciutat de Calataiud, signava amb Jaume I un nou pacte, mitjançant el qual, en aquest cas, tractava d'aliar-se amb ell per a recobrar el territori perdut. Hi apareixia anomenat com a "rex Valencie" i prometia esforçar-se en conquerir terres: de les que obtinguera pel seu compte li donaria una quarta part al monarca aragonés i de les que aquest prenguera amb els seus exèrcits ell no en reclamaria res. En aquells precisos instants Jaume I preparava la conquesta de Mallorca, que l'ocuparia fins a l'estiu de 1231, i segurament Abu Zayd encara albergava esperances de recuperar la seua antiga posició de manera autònoma. Una vegada presa l'illa de Mallorca, tanmateix, tota opció del sàyyid s'esvaí, atés que els aragonesos començaren la conquesta sistemàtica dels dominis musulmans que envoltaven València. 

Diòcesi d'Albarrasí-Sogorb, fruit del senyoriu autònom d'Albarrasí

Primerament, el mateix Blasco de Alagón prengué Morella en gener de 1232 aprofitant, de fet, la presència dels fills d'Abu Zayd en la vila, que li ajudaren a ocupar-la per sorpresa. Unes poques setmanes després, a Terol, el sàyyid atorgava a Jaume I, en un nou document, tots els drets que tenia sobre les possessions i rendes de la ciutat de València i el seu terme. La decisió del rei de procedir a la conquesta, doncs, era ferma, com explica en la seua pròpia crònica: "Quan hajam presa Borriana, farem-hi venir la reina, nostra muller [des d'Hongria, on s'havia pactat el matrimoni], per tal que entenen les gents que major cor hi havem d'estar... . E quan açò sia feit, que nós hajam aquells castells, mudar-nos hem aI lloc que diuen los chrestians lo Puig de Sebolla, e és prop de València dues llegües, e d'aquí, a cavalcades que farem fer, a València... ab la volentat de Déu pendrem". En efecte, el 16 de juliol de 1233 Jaume I prenia Borriana, dos anys després, el 8 de setembre de 1235, es casava amb Violant d'Hongria i en la primavera de l'any següent, 1236, conqueria el Puig per tal de fortificar-lo i avançar sobre València. El sàyyid Abu Zayd prenia llavors la decisió de participar en la conquesta contra els seus propis congèneres i de passar definitivament al bàndol cristià, inclosa la seua fe, amb l'objectiu de mantindre la seua posició de poder.

Així es manifesta en el document pel qual dóna al bisbe d'Albarrasí-Sogorb, el 22 d'abril de 1236, els drets eclesiàstics sobre les terres que ell mateix havia ocupat durant el procés de lluita contra els andalusins. Hi apareix com a "Azeyt Abu Zeyt, vel potius Vicentius" ("el sàyyid Abu Zaid o, millor, Vicent") i reconeix que s'ha convertit al cristianisme, però que no ho farà públic fins que li resulte oportú -"donec nostris commodis tempus adveniat oportunum"-, atés que, segurament, li era més fàcil fer pactes de rendició amb les aljames musulmanes si es continuava presentant com a membre de la família califal. D'una altra banda, gràcies a aquell document i d'altres posteriors en què feia donacions semblants de drets eclesiàstics, podem discernir el seu paper al llarg de la conquesta. En concret, sembla que s'associà al cavaller aragonés Ximén Pérez de Tarassona, que fou la mà dreta de Jaume I i primer lloctinent reial del regne de València, amb el qual conquerí tota una sèrie de llocs de les valls interiors del Millars i del Túria, com Arenós, la Pobla d'Arenós, Cortes, Montant, Castellmontant, Cirat, Vilamalur, Vilamalefa, Arcos de las Salinas, Aiòder, Bounegre-Argeleta, Alpont, Toixa, Domenyo, Andilla, etc. De més a més, ell mateix s'encarregà de dur a terme la part final de la conquesta, en la zona més meridional, amb la presa d'Orxeta, Torres, Tibi, Ibi, Onil i Castalla en 1244. Anteriorment, havia rebut del rei certes cases i heretats a València, així com 52 soldats musulmans de la seua mainada en diverses alqueries, com a botí per haver lluitat junt als cristians. Per tant, totes aquelles possessions passaren a ser seues com si d'un noble cristià es tractara, amb la condició de donar al rei Jaume la quarta part de les rendes segons s'havia establert en el pacte de 1229, renovat el 28 de maig 1236 per tal d'adaptar-lo a les noves circumstàncies del casament del monarca i l'atac imminent a la ciutat de València.

Segell de cera, de costum cristià, del sàyyid Abu Zayd, documentat a partir de 1236

En el document que consagra aquell nou pacte de 1236 es pot copsar, precisament, la inserció d'Abu Zayd en el món feudal, ja que per primera vegada no signa en àrab, sinó que hi afig un segell de cera, com era costum entre els cristians, en el seu cas amb la figura d'una àliga i la llegenda, en castellà, S[iello del] CIT ABUCEIT NIETO DE [EMIR AL]MOMENIN. Al mateix temps, en aquella època, quan tenia uns 40 anys, també deixà arrere les anteriors esposes musulmanes i prengué per muller l'aragonesa María Fernández, amb qui tingué dos fills, Alda Fernández, que prenia el cognom cristià de la mare, i Fernando Pérez, que possiblement el prenia del millor aliat del sàyyid, Ximén Pérez de Tarassona. De fet, Abu Zayd prometé al fill d'aquest, Blasco Ximénez, a la seua pròpia filla, Alda, quan era una xiqueta, incloent com a dot el castell d'Arenós, que fou l'origen de la baronia d'Arenós -actualment ducat de Vilafermosa-, que tanta importància tingué en el regne de València durant l'edat mitjana. L'altre fill del convers, Ferrando, morí en 1262, en plena joventut, sense descendència i el seu testament és una bona mostra de  seua integració en el cristianisme i la noblesa aragonesa:  els seus marmessors eren el bisbe -ni més ni menys- i un ardiaca de València i un cavaller aragonés, devia ser soterrat en la catedral -en la qual encara estarà el seu cos-, esmentava les seues dides Dominga Martínez i María Martín, així com vassalls, deutors i servents, tots de nom aragonés (Miguel López, Fortún Sanz, Martín Garcés, etc.) i, finalment, deixava importants quantitats de diners per a l'edificació -llavors en plena efervescència- dels convents de Sant Domingo, Santa Isabel, Santa Maria Magdalena, Santa Inés i l'hospital de Sant Vicent de València, les de Santa Maria del Puig, Sant Bernat d’Alzira i Sant Fèlix de Xàtiva i per a la construcció d'un dormitori en el convent de Sant Francesc de València, “ut rogent semper Dominum pro anima mea” (on pregaren sempre a Déu per la seua ànima). 

En la mateixa línia del zel de la conversió, sabem que en la carta pobla, a fur de Daroca, que Abu Zayd concedí en 1243 a 147 cristians aragonesos per a habitar Vilamalefa -que a partir de llavors es diria Vilafermosa- inclogué expressament una clàusula poc habitual, segons la qual tot aquell que morira sense haver rebut els darrers sagraments hauria de pagar un quint dels seus béns. Amb tot, la major part de les seues possessions sempre estigué poblada per musulmans, com així ho estaria la mateixa baronia d'Arenós durant segles, fins a l'expulsió de 1609. De fet, el palau principal del sàyyid Abu Zayd s'instal·là en un lloc de musulmans, Argeleta, on romangué en peu fins a 1942, quan fou enderrocat per a emprar la fusta en l'església de Sant Pere del Grau de Castelló. Això no fou obstacle per a que no només participara en la caiguda de la València musulmana en 1238 fent costat a Jaume I, sinó que, a més a més, també ho fera en la de Sevilla, en 1248, junt a Ferran III de Castella. No debades, com hem indicat, Abu Zayd també mantingué una relació molt estreta amb la monarquia castellana i els principals episodis de conversió que li afecten, a ell o la seua família, solen aparéixer en cròniques d'aquest origen, encara que algunes d'elles siguen de certesa dubtosa.  

Lloc d'Argeleta, a l'Alt Millars, i torres que queden del castell-palau d'Abu Zayd, enderrocat en 1942

El primer episodi és el que afecta la seua pròpia conversió, ja que, segons la tradició cristiana, hauria estat el protagonista del miracle de la creu de Caravaca en maig de 1232. Governant Múrcia sota les ordes d'Ibn Hud hauria volgut, per curiositat, que uns captius, entre els quals hi havia un capellà, li ensenyaren com era una missa cristiana; en requerir el clergue una creu, dos àngels haurien portat volant un lignum crucis, un tros de la creu en què el mateix Jesucrist estigué crucificat, davant la qual cosa Abu Zayd s'hauria convertit. Amb tot, encara que la seua conversió es degué produir, en efecte, en la dècada de 1230, com hem vist en 1232 no era ja governador de cap medina musulmana, sinó que operava per complet en el bàndol cristià. Per una altra banda, també un dels almenys tres fills musulmans que se li coneixen (Abu Muhàmmad, Abu Yahya i Abu-l Hassan) s'hauria convertit, segons les cròniques eclesiàstiques castellanes, en territori murcià. Concretament, Abu-l Hassan s'hauria batejat davant l'Arrixaca de Múrcia en 1241, en el context de la dominació castellana del territori, i hauria pres el nom d'Alfonso en honor del patronatge de l'infant Alfons de Castella -futur Alfons X el Savi. En aquest cas, tot i que per documents posteriors sabem del cert que un dels fills d'Abu Zayd es convertí, la data sembla també de difícil encaix en els esdeveniments concrets de l'època a Múrcia. Finalment, un altre familiar del sàyyid, el seu nebot Abd Al-Mon, fill de l'Al-Bayyasí esmentat abans, s'hauria convertit en conquerir Sevilla i hauria rebut el baptisme en la mesquita major acabada de consagrar en 1248, amb el nom de Fernando, que prenia del mateix rei castellà. 

Fóra com fóra, el que sembla cert, segons indiquen alguns documents i cròniques de l'orde castellanolleonesa de Sant Jaume, amb seu a Uclés, en l'actual província de Conca, és que Abu Zayd estigué molt proper als monjos guerrers del susdit orde, protagonistes principals de les conquestes a Alandalús. De fet, segons aquestes cròniques, el mateix cognom cristià del sàyyid, Bellvís, l'hauria pres per un lloc que li hauria concedit l'orde: "Vicent" pel Sant Vicent màrtir que s'associava a València i "Bellvís" pel lloc de Belvís (en l'actual municipi de San Lorenzo de la Parrilla), el nom del qual fou donat per Alfons VIII de Castella en l'any 1183 a l'antic lloc musulmà de Borjafamel, sembla que en honor del comte d'Urgell que llavors anava amb ell i posseïa, com és sabut, una vila del mateix nom en el seu comtat, Bellvís. Aquest origen del cognom del sàyyid sembla confirmat pel fet que a molts pocs quilòmetres de Belvís s'alça una fortalesa que encara hui rep el nom de Torrebuceit, el qual entronca clarament amb el d'Abu Zayd, que el degué senyorejar. En consonància amb això, algunes de les poques possessions que tenia l'orde de Sant Jaume d'Uclés al territori valencià, com els castells de Tibi, Orxeta i Torres (a l'actual Vila-joiosa), li havien estat directament traspassades pel mateix Abu Zayd en la dècada de 1240.  

Ermita de la Mare de Déu de Belvís, en terme actual de San Lorenzo de la Parrilla, a la Manxa de Conca. A uns quilòmetres es troba Torrebuceit, en terme actual de Villar del Águila. Els dos llocs pertanyien a l'orde de Sant Jaume d'Uclés

Tot plegat, tal vegada l'apropament als afers castellans després de la conquesta de Sevilla, o fins i tot l'ingrés en l'orde de Sant Jaume, siga el que explica la manca d'aparicions del sàyyid entre els documents de Jaume I durant les dècades de 1250 i 1260. De fet, documents datats a la ciutat de Múrcia l'ubiquen allà tant en 1251 com en 1262, tot i tractar d'afers relatius a les seues possessions valencianes, d'Ibi i Castalla concretament. Continuà també sent senyor dels importants dominis de la frontera valencianoaragonesa, als Serrans i l'Alt Millars, però en aquesta zona fou sobretot la seua filla Alda Fernández, que visqué fins a l'any 1300, qui tingué un protagonisme especial. D'Abu Zayd sabem poc més. Només un darrer document el situa en vida en 1264, quan devia acostar-se a la setantena d'anys. Arribava directament de la cúria romana i era una carta especial de protecció, com a neòfits, per a ell, el seu fill (segurament Abu-l Hassan) i dos nebots. El context en què s'enviava la carta, després de l'entrada en la península d'un important contingent de tropes berbers del nord d'Àfrica i el revifament de les guerres entre cristians i musulmans -fou llavors quan es rebel·laren els de Múrcia, per exemple-, potser indica que tal volta Abu Zayd i els seus estaven tenint problemes pel seu origen musulmà. 

Per molt que els seus fills estigueren integrats en la societat cristiana i que ells mateixos hagueren participat de valent en les lluites contra els andalusins, potser tot allò no era suficient per a determinats cristians. De fet, la descripció del sàyyid -que mantingué el nom àrab durant tota la seua vida- que fa la crònica de Ferran III de Castella pareix apuntar que el seu aspecte extern continuava sent el d'un notable musulmà: "Era hombre muy bien criado y comedido, humano, justo, alto de cuerpo, de aspecto real, ojos muy hermosos, rostro venerable y lleno de majestad; tenía el cabello largo y traía un bonete de seda en la cabeza; andaba siempre vestido de grana y acompañado de muchos criados y de sus hijos". Pel que sembla, en qualsevol cas, els seus descendents no tingueren dificultats per assimilar-se i formar part de la societat cristiana i, com hem assenyalat, foren l'origen de la família i la baronia dels Arenós, una de les dinasties medievals més importants del regne. Segurament ells li estigueren agraïts per la seua conversió, no així tant la comunitat islàmica, que degué veure en ell la figura d'un renegat deslleial al poble que havia de governar. Heus ací la diferència entre els que formen i volen formar part d'una classe dominant i els que, a banda d'això, també volen ser classe dirigent i tracten de guiar la societat de la qual formen part cap a l'aconseguiment d'una sèrie d'anhels col·lectius. 

Així les coses, per desairar-lo, admirar-lo o simplement imaginar-lo en persona, heu de saber, com a darrera informació, que encara podeu resseguir les passes del sàyyid Abu Zayd a la ciutat de València, ja que les seues restes descansen, teòricament, en ella. Hem de dir "teòricament" perquè totes les dades que tenim al respecte provenen de dos tradicions eclesiàstiques sense base documental ferma, encara que, curiosament, reprodueixen la dualitat entre la Corona d'Aragó i la de Castella que hem vist al llarg de la seua vida. En primer lloc, hi ha la tradició franciscana que diu conservar encara el seu crani, tot i que se li poden trobar importants punts febles. Segons relata a començaments del segle XVII l'historiador dominic Francesc Diago, basant-se en Antonino Pierozzi, el cos estaria en el convent de Sant Francesc, ja que aquest espai s'hauria instal·lat, en temps de la conquesta, sobre un real o palau que hi tenia el mateix Abu Zayd quan era governador almohade en la dècada de 1220. Allà, de fet, hauria executat dos frares franciscans italians, Pietro di Sassoferrato i Giovanni di Perugia -que li haurien profetitzat la seua futura conversió al cristianisme-, anomenats "els màrtirs de Terol", puix allà es veneren les seues restes. 

Restes d'Abu Zayd i els seus fills conservades en l'actual Convent de la Puritat de València, segons la tradició franciscana. Curiosament i per casualitat, el carrer del Moro Zeid es va crear en el segle XIX en el lloc on estava l'antic Convent de la Puritat, prop del Tossal (juntament amb eixe carrer també es van fer els de la Conquesta i de Jaume I) 

En consonància amb això, en l'antic convent de Sant Francesc hi ha constància de l'existència d'un sepulcre de marbre atribuït a Abu Zayd, que fou enderrocat per obres en 1737, segons narra un altre historiador dominic de València, Josep Teixidor. Aquest conta, tanmateix, que dipositaren provisionalment els ossos en una arca de fusta amb un pergamí que deia: "Hic iacent ossa DD. Vincentii Belvis, olim rex Azey Buzey, et filiorum eius...". Ell, amb tot, els va observar i va comprovar que només hi havia l'esquelet d'una persona, sense rastre dels hipotètics fills. De fet, documenta que quan li feren un sepulcre nou, en 1768, hi van gravar una llegenda en singular: "Hic iacet azotus maurus...". Les dècades passaren i arribà la desamortització eclesiàstica, en 1835, amb la qual cosa el convent fou traspassat a l'Estat, que instal·là un quarter militar (on hi ha actualment la plaça de l'Ajuntament). En eixa època, en 1860 segons apareix a la premsa, fou trobat el mateix sepulcre atribuït a Abu Zayd amb la mateixa inscripció en singular de 1768, però en obrir-lo trobaren un pergamí, també d'aleshores, que insistia en la pluralitat de les restes: "Hic iacet DD. Vicentius Belvis cum prole sua...". Desafortunadament, no se'n descriuen les restes, sinó que únicament s'apunta que foren donades a l'alcalde i el governador provincial, que, finalment, els portaren al convent de monges franciscanes de la Puritat, on encara estan.  

Són les tres calaveres que apareixen en la foto, amb les quals apenes ningú no ha tingut contacte, ja que es tracta d'un convent de clausura. En tot cas, com apuntàvem són molts els punts febles d'aquesta tradició. En primer lloc, en el llibre del repartiment no es fa cap esment a un real o palau d'Abu Zayd en el solar concedit a l'orde de Sant Francesc per a construir el seu convent. En segon lloc, informacions del segle XIV, del mateix Francesc Eiximenis, també franciscà, apunten que el martiri de Pietro de Sassoferrato i Giovanni di Perugia no es produí en la zona on s'erigí el convent, sinó en la plaça de la Figuera, en l'espai que actualment ocupa la plaça de la Reina, una ubicació molt més probable atesa la seua proximitat a l'antic alcàsser andalusí. En tercer lloc, les observacions del pare Josep Teixidor en el segle XVIII indiquen que possiblement en algun moment s'alteraren la quantitat de restes òssies del sepulcre per tal de concordar la creença que hi estaven Abu Zayd i els seus fills. Finalment, també fa mal d'assumir que el sàyyid, tot i la seua conversió, haguera volgut acabat soterrant-se en un lloc on havia martiritzat dos frares franciscans -deixant de banda que només tenim notícia d'un fill neòfit i no dos, com mostrarien les tres calaveres. En qualsevol cas, per qui hi vullga creure, les monges de la Puritat continuen custodiant els cranis dels quals la tradició franciscana diu que eren el sàyyid Abu Zayd i els seus fills.

Carrer de l'Ermita de Sant Jaume a València, on estava l'església de l'orde de Sant Jaume d'Uclés i potser, també, les restes d'Abu Zayd

Una altra tradició eclesiàstica, en canvi, situa les restes del convers en l'església que l'orde de Sant Jaume d'Uclés tenia en la ciutat de València, també instal·lada en època de la conquesta cristiana. L'explica a començaments del segle XVII el capellà i historiador Gaspar Escolano, contemporani de Francesc Diago, i també la recull Josep Teixidor en el segle XVIII, tot i que la qualifica d'"hablilla popular". Ell mateix s'atansà a l'esmentada església, que estava prop de la del Salvador i la del Temple, en l'actual carrer anomenat, precisament, de l'Ermita de Sant Jaume, i no observà més que un gran sepulcre en el claustre, sense inscripcions i ple d'ossos humans. És a dir, que era l'ossari on es dipositaven de manera comuna els soterrats en aquella església, per la qual cosa Teixidor va desconfiar que allà es trobaren les restes del recordat "moro Zeit". Amb tot, aquesta tradició concorda amb el que diuen les cròniques de Sant Jaume d'Uclés, segons les quals Abu Zayd hauria mort a Torrebuceit, en l'actual Conca com hem vist, però les seues restes haurien estat traslladades fins a l'església de l'orde a València. Si es poguera documentar amb certesa la presència habitual a Torrebuceit del sàyyid en la dècada de 1260, la versemblança d'aquesta tradició cobraria força. I potser hauríem d'alentir el ritme cada volta que passàrem per l'esmentat carrer de l'Ermita de Sant Jaume per a escoltar els riures -o els plors, no ho sabem- d'aquella figura fonamental de la conquesta cristiana del territori valencià a mitjan segle XIII.
 
Nota bibliogràfica: Les dades històriques del post han estat extretes dels estudis sobre Abu Zayd indicats en aquesta nota a peu de pàgina redactada per Maria Teresa Ferrer i Mallol.  

Les petjades d’un rei: una ruta pel 9 d’Octubre

En els darrers anys, en arribar el 9 d’Octubre, us hem ofert algunes reflexions històriques sobre aquest dia i el significat actual de la seua commemoració, i a més us hem recomanat pel·lícules, i també alguns documentals sobre Jaume I que pensem que reflecteixen amb un major o menor encert aquells fets i el seu període històric. Enguany volem fer una proposta una miqueta diferent, per a deixar l’ordinador i eixir al carrer per a commemorar la història i conèixer millor el nostre país. Es tracta d’una llista de llocs o elements que van ser importants en la vida de Jaume I o en el procés de conquesta i configuració del nou regne de València, del qual som hereus, i que encara hui es poden contemplar.

Per descomptat, seria molt interessant visitar llocs clau en la vida del rei que actualment estan a França, com la seua ciutat natal, Montpeller, de la qual n’era senyor feudal, encara que poca cosa més que una simple placa commemore el fet. O la cité de Carcassona, on Jaume I va ser presoner de Simó de Montfort i que, malgrat tindre molts elements reconstruïts en el segle XIX, encara conserva un aspecte molt medieval. Podeu anar després a Aragó i visitar Montsó, per veure el castell templer on Jaume I va passar la seua infància i va aprendre a lluitar sota el mestratge dels cavallers de l’orde del Temple. També seria una magnífica ocasió per passar per Alcanyís i visitar el castell hospitaler en què el rei i altres magnats de la Corona van decidir en un dinar mamprendre els atacs contra València, on, a més a més, es conserven les magnífiques i conegudes pintures del segle XIII que narren la seua conquesta. I, finalment, caldria passar a Catalunya i visitar obligatòriament el monestir de Poblet, on es conserva la tomba amb les despulles de Jaume I, així com d’altres reis de la Corona d’Aragó, i que és, així mateix, un magnífic exemple d’arquitectura gòtica cistercenca digna de veure.

Placa a la ciutat de Montpeller que recorda el naixement de Jaume I

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en què es representa al noble Blasco de Alagón i al mestre de l'orde de l'Hospital, Hug de Follalquer, amb el rei Jaume I, tots plegats al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta per Borriana

Però tots eixos magnífics lloc de visita requeririen un viatge llarg, que us recomanem fer aprofitant unes bones vacances. Nosaltres el que volem hui és recomanar-vos una espècie de ruta pel País Valencià, de la qual podeu triar diversos llocs propers i visitar-los en un cap de setmana, o, per contra, anar exclusivament a un únic lloc en un únic dia, especialment, si podeu, el 9 d’Octubre. Esperem que us agrade i fruïu els llocs.

Morella: Fou la primera vila valenciana conquerida als andalusins, tot i que no va ser Jaume I sinó Blasco de Alagón, el noble aragonés que per iniciativa pròpia va precipitar l’inici del procés de conquesta. Es tracta d’una vila medieval molt ben conservada i digna sempre de visitar en qualsevol moment de l'any. Al carrer major podeu veure encara algunes de les columnes que es van erigir en el segle XIII. També va servir per enregistrar algunes escenes de la pel·lícula Tramuntana.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època del mateix Blasco i Jaume I

Borriana: Fou la primera gran vila conquerida per iniciativa de Jaume I, en 1233, amb ajuda dels templers, els hospitalers i el senyor d’Albarrasí, segons s’havia decidit en la reunió d’Alcanyís. És ací on conta Jaume I que una oroneta féu el niu damunt la seua tenda i decidí, per això, no anar-se’n fins a conquerir el lloc. El setge durà dos mesos i la vila fou bombardejada amb catapultes, així com les muralles atacades amb torres d’assalt. El nucli històric de la ciutat, declarat BIC, encara conserva traces de l’antiga medina musulmana, de carrers estrets i sinuosos, especialment entorn dels de Sant Pere i Sant Joan o en les places del Tremedal i de Pujol, que eren antics atzucacs.

L’alqueria cristiana de Carabona, construïda sobre una alqueria andalusina de l’horta de Borriana

Castelló i Vila-real: Ambdues viles foren fundades per Jaume I. Castelló ja existia com a castell a la Magdalena, però més tard es va fundar la vila a la plana, just per damunt de la séquia mare. Vila-real, igualment, fou fundada ex novo pel rei –d’ací el seu nom– en l’antic terme de Borriana. En aquest cas, fins i tot, va ser iniciativa seua crear la séquia i l’horta de la vila. En ambdós casos s’intueixen encara hui en dia els carrers ortogonals de les pobles originals fundades en temps del rei. Resulta molt entretingut intentar reconstruir aquells carrers amb Google Maps i llançar-se després al carrer a recórrer-los a peu, tot revivint la morfologia urbanística traçada pels colons fundadors del segle XIII.

La Torre Motxa, pertanyent a la muralla medieval de Vila-real

El Puig: Probablement el lloc més conegut relacionat amb la conquesta, ja que als seus peus es va produir una de les poques batalles formals entre la host feudal i l’exèrcit que els andalusins reuniren per a defensar-se. El castellet que hi havia al cim va ser aprofitat per Jaume I per alçar el seu campament quan va posar setge a la ciutat. Un dels dos turons del Puig, precisament, rep el nom de la Muntanyeta de la Patà en record a una potada que, segons la tradició, hauria donat el cavall del rei Jaume fent brollar una font que encara hi raja. D’altra banda, el Monestir del Puig va ser fundat pel mateix Jaume I en record d’aquella batalla i en ell es venera la Mare de Déu del Puig, que va ser patrona del regne de València fins en el segle XVII.

Restes del castell del Puig

Russafa: Molt poca cosa, o res, deu quedar en el barri de Russafa del segle XIII, però no podria faltar en aquesta ruta el lloc on Jaume I va traslladar el seu campament durant el setge de la ciutat, des d’on observava els esdeveniments dia a dia. Allí estava quan una fletxa perduda li va impactar en el cap i quasi el mata. Des d’allí veia com les tropes musulmanes eixien de la ciutat, atacaven els seus soldats o els d’altres senyors, i tornaven a entrar ràpidament.



En primer pla Russafa, en una fotografia del segle XIX feta des del campanar de Sant Valer, on encara s’aprecien els camps d’horta que l’envoltaven. Al fons una València molt diferent a la que veia Jaume I des del seu campament

El Palau del Real a València: ¿Quina millor manera de fer un passeig pels carrers de València en un dia assolellat que acabar-lo als Vivers o Jardins del Real? Allà podreu contemplar les restes de l’antic palau dels reis de València, que des de fa uns pocs anys, després de ser exhumades, es poden visitar. El que s’hi pot veure és la part de l’edifici que es va construir en el segle XIV. En realitat, tant l’almúnia o real andalusí que va allotjar el rei durant les darreres setmanes del setge, i on es va signar la capitulació de la ciutat, com el palau que Jaume I ordenà construir damunt, estan davall de l’actual avinguda del General Elío. En tot cas, en aquella mateixa explanada que envolta les actuals restes de Vivers, coneguda com el Pla del Real, és on va plorar el rei quan va veure que els andalusins de València hissaven el seu senyal reial (el Penó de la Conquesta) en la torre d’Alí Bufat, situada junt a l’actual Palau del Temple: «E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uïls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta».

Restes museïtzades del Palau del Real, a València

El Museu Històric de la Ciutat de València: És el lloc on es conserva, precisament, aquell Penó de la Conquesta que hissaren els andalusins; una peça que tot valencià deuria veure alguna vegada. A banda, per descomptat, de la Senyera Coronada de la ciutat, probablement de finals del XVI. També s’hi guarden l’escut del rei i la que diuen que fou l’espasa de Jaume I. Així mateix, s’hi pot veure una còpia del Furs de València, atorgats, en la seua redacció inicial, pel rei Conqueridor.

Imatges del Museu, amb l’anomenat Trofeu del rei (l’escut amb les regnes del cavall), la seua pretesa espasa, un bust del segle XIX que serví de model per a l’estàtua del Parterre, i el Penó

Torres i muralles musulmanes de València: Distribuïdes per tot el centre històric de València, actualment es conserven diverses torres i trams de llenços de la muralla islàmica de Balansiyya. Construïda en el segle XI, era la que estava en peu quan Jaume I va conquerir la ciutat i va seguir funcionant fins a la construcció de la nova muralla cristiana del segle XIV. En la plaça de l’Àngel hi ha una torre d’aquella muralla musulmana ben conservada, i en altres racons del barri del Carme, però per ara deixarem de banda la desídia de les autoritats encarregades de la restauració i museïtzació d’aquestes restes, abandonades de de fa anys. Tot i això, a sota de la plaça del Tossal hi ha les restes de la porta de la Colobra, que obria al camí de Quart. Tant a l’Edifici Octubre com a la Universitat de València, així com en diverses cases particulars, es poden veure restes de la muralla sota vidres. I l’any passat van aparèixer al pati de Palau del Temple un tros de llenç i els fonaments de dos torres que seran museïtzades quan acabe la restauració de l’edifici.

Torre i llenç de muralla andalusina de València

Bunyol: En febrer de 1271 Jaume I convidà al regne de València al seu gendre Alfons X de Castella, que s’havia casat amb la seua filla, Violant d’Aragó, vint-i-tres anys abans a Valladolid. Des de llavors que Violant no havia tornat a la seua terra i Jaume I volgué mostrar-los a tots dos la puixança del territori valencià. Primer els rebé a Bunyol, on "feren fer jocs molts, e de meravellosos, e de diversos, e fo la vila ben encortinada, e llits per les places de la vila". Després es traslladaren, pel camí de Requena, al cap i casal, on també foren acollits "bé e alegrement.

Castell de Bunyol

Muralles musulmanes d’Alzira i la casa del rei: Actualment només resta un tram de la murada amb tres torres a l’antiga plaça del Mercat. La zona ha estat condicionada per poder fer una passejada pel camí de ronda. Hi ha, a més, altres torrasses al llarg del recorregut del mur que estan integrades en habitatges actuals. Malgrat el terraplenament actual, les torres arribaven als 10 m. i a 6 el llenç de muralla, que té un gruix de 1,20 m. Pel que fa a la casa reial de la vila, actualment en runes, trobareu més informació en aquest post antic.

Muralles andalusines d’Alzira

Castell de Bairén: Després de la presa de Cullera, a primeries de 1239, Jaume I inicià les negociacions amb el qa’id de Bairén, Talha ibn Sidray. Fruit dels acords, aquest cedí la torre albarrana en aquell mateix moment i es va comprometre a retre-li el castell en un termini de set mesos. El rei deixà una petita guarnició a la torre, més com un símbol de la conquesta que no amb una capacitat militar efectiva. De fet, els musulmans tractaren de prendre la torre i foragitar els cristians, comandats per Pelegrín d’Atrosillo, que hagué de demanar ajuda al rei. Aquest, des del «terrat del castell de Cullera, e quant venc que·l sol fo post, e açò era en lo temps d’agost, [Atrosillo] feren una alimara, e sempre de mantinent en feren una altra, e nós entenem per la carta que’ns havia enviada que’ls combatien. E quan nós fom aquí eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab ·I· escuder tan solament qui vench ab ell, e demanam-li: Com era estat açò per que’ns feren aquells senyals? E dix que per ço com los del castell feren tocar l’anafil, e feren fum als de les alqueries que’s recullissen: e nós vim que’s recullien, e per ço fem les ·II· alimares, e feien-nos semblant de combatre, perquè creiem que per les alimares que fem a vós se leixaren de combatre. E nos dixem a don Pelegrí: Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí, e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell».

Castell de Bairén, a Gandia, en una fotografia del segle XIX

Ermita de Santa Anna de Xàtiva: Per als que sou de la Costera o localitats properes no hi ha millor manera de commemorar la conquesta que pujant a l’ermita de Santa Anna, darrere la Llosa de Ranes, i recordar la primera vegada que Jaume I va veure el castell i l’horta de Xàtiva: «E anam là a aquel coyl agut qui es part del castell, e veem la pus bela orta que anch havíem vista en vila ni en castell, e que y havia mes de ·CC· algorfes per la orta les pus beles que hom pogués trobar, e les alqueries en torn de la orta moltes e espesses, e veem encara lo castell tan noble e tant bel, e tan bela orta, e haguem ne gran goig, e gran alegre en nostre cor». Per descomptat, no veureu el mateix que va veure Jaume I, però la visió és igualment espectacular.

Vista de Xàtiva

Castell de Rugat i Llutxent: En el primer lloc, a recer del Benicadell, es va produir “lo feyt de Rogat”. Al-Azraq, malnom de Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, s’alçà en armes a les darreries de l’estiu de 1247 i allargà les esperances de la resistència andalusina. En aquest context, en 1250, féu creure a Jaume I que es rendiria, prendria per esposa una parenta del noble en Carròs i es convertiria al cristianisme. Tanmateix, era tot una estratagema: per a tancar l'acord el rei féu nit a les rodalies del castell de Rugat, en mans dels musulmans, i fou llavors quan una pluja de sagetes i llances caigueren sobre els cristians. Díhuit dels trenta-cinc cavallers que acompanyaven Jaume I foren fets presoners, i el mateix rei estigué a punt de perdre la vida. Vint-i-sis anys després un fill d’Al-Azraq liderà les tropes que aconseguiren, en 1276, la darrera gran victòria andalusina, és a dir, la de la batalla de Llutxent contra 500 cavallers i 3.000 peons cristians, que tanmateix no els serví de res, ja que el fill de Jaume I, Pere el Gran, s’encarregà de derrotar definitivament els revoltats.

Castell de Llutxent

La «Montanea Valencie»: En realitat, qualsevol castell o racó de les muntanyes entre la Marina, el Comtat i l’Alcoià recorda extremadament els anys de la conquesta i les lluites/acords entre Jaume I i Al-Azraq. Ací vos fem esment, per exemple del castell de Guadalest, d’accés difícil i perfil esquerp, del d’Alcalà, alberch major d’Al-Azraq, o el de Perputxent, situat en terme de l’Orxa, que estigué igualment en mans del cabdill musulmà, al qual podeu arribar fàcilment des de la Safor a través de la senda del Trenet d’Alcoi.

Castell d’Alcalà, residència d’Al-Azraq

Alcoi i Penella, al terme de Cocentaina: Després d’haver liderat la revolta andalusina de 1247-1258 que tenia el seu epicentre en les muntanyes que van de la Marina a l’Alcoià, Al-Azraq es retirà a l’emirat de Granada. Vora vint anys després, tanmateix, tornà al regne de València per encapçalar una nova revolta, la de 1276, en la qual perdé la vida mentre atacava Alcoi, en la coneguda com “la desfeta de la Canal”, protagonitzada per 40 cavallers de les hosts de Jaume I. La llegenda atribueix la victòria dels cristians, en franca minoria, a la intercessió de Sant Jordi i d’ací que en siga actualment el patró de la ciutat. És curiós, però, que la primera menció en la zona al seu patronatge, de finals del segle XIII, es troba en el castell de Penella, al terme de Cocentaina, on hi havia una capella o ermita dedicada a Sant Jordi. Recordeu, també, que tant Alcoi com Cocentaina són viles o pobles fundades en temps de Jaume I i que, especialment a Cocentaina, encara s'identifica perfectament el seu urbanisme en els carrers actuals.

Castell de Penella al segle XIX

Camp de Mirra: És la localitat on es va signar el Tractat d’Almirra el 1244 entre Castella i la Corona d’Aragó per tal de repartir les localitats tocants a la frontera pactada cent anys abans. L'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons el Savi, tenia la intenció de quedar-se amb Xàtiva i va arribar a pactar amb el qa'id musulmà del castell mentre Jaume I l’assetjava. Enfurit quan se'n va assabentar, el rei d’Aragó va ocupar diversos castells reservats a Castella en els tractats anteriors, com ara Villena, i va estar a punt d’iniciar-se una guerra entre ambdós corones mentre es produïa la conquesta valenciana. Alfons de Castella va enviar un missatge a Jaume per trobar-se a Mirra i acabar amb les diferències. Una vegada allí, els representants del rei castellà van amenaçar amb prendre Xàtiva per la força si Jaume no la cedia com a dot pel casament de la seua filla Violant amb l’infant Alfons, però Jaume no es va fer enrere, els va reptar a fer-ho si podien i començà a preparar-se per marxar i donar per tancades les negociacions. Llavors va ser Alfons qui va cedir i finalment es va signar el tractat que reconeixia les fronteres pactades en el segle XII pels seus avantpassats, de manera que Jaume tornà Villena a Castella i Alfons acceptà la pertinença de Xàtiva a Aragó. Per a commemorar aquells fets, cada any pel mes d’agost la localitat de Camp de Mirra organitza una representació teatral durant les festes de Moros i Cristians, a la qual us animem a assistir.

Representació teatral del Tractat d’Almirra

Biar i Castalla: Segons el tractat de Cazorla de 1178 entre els reis d’Aragó i de Castella, el límit de l’expansió dels primers sobre Alandalús quedà fixat entre la foia de Xixona i la vall de Biar. De fet, els dos darrers nuclis conquerits pels cristians foren Biar i Castalla, que encara conserven els seus dos castells impressionants. Segons indica Jaume I en la seua crònica, en prendre’ls donà per acabada la conquesta del regne de València: “e així haguem-ho tot”. Per descomptat, es tractava d'una conquesta formal que encara costaria molts anys de consolidar per la força de les armes, sometent o expulsant els andalusins.

Vista de Castalla i el seu castell

Torre de la Calaforra, a Elx: Una vegada fundat el regne de València, Jaume I també participà en les guerres contra els andalusins que hi havia més al sud, en concret en 1265-1266 contra els del regne de Múrcia, de la Corona de Castella. Jaume I ho féu com un favor al seu gendre, Alfons X de Castella, tot i que aquesta acció també serví per a que trenta anys després el seu nét, Jaume II, hi tornara a intervenir i obtinguera la part nord del regne de Múrcia, en la qual quedaven compreses viles com Alacant, Elx, Guardamar, Elda, Novelda i Oriola. En aquella campanya de 1265-1266 Jaume I tornà a mostrar les seues dots com a conqueridor, en liderar hosts aragoneses, catalanes i castellanes i atacar o negociar quan calia. D’Alacant estant, per exemple, pactà amb els musulmans d’Elx, a esquenes de l’exèrcit cristià, que la volia saquejar, la rendició pacífica de la vila. Com a senyal de la seua submissió li reteren la Torre de la Calaforra, “que és lo pus fort lloc d’Elx”.

Torre de la Calaforra, a Elx

Creu del Camí de València, a Alzira: A l’eixida d’Alzira, camí de València, en l’actual carretera CV-42, hi ha una creu de terme que la tradició local ha identificat des de fa segles com el lloc on va morir Jaume I. El rei estava a Xàtiva per a fer front a la segona revolta dels andalusins, cap a 1276, però la seua avançada edat i una malaltia li impedien ocupar-se’n correctament. Finalment va arribar l’infant Pere, hereu de la Corona, per posar-se al front de les tropes, de manera que Jaume I es va poder retirar cap al nord. D’Alzira estant, però, es va sentir més malalt i va fer vindre Pere, davant del qual va abdicar. Pere el Gran, ja com a rei d’Aragó i València i comte de Barcelona, va tornar a Xàtiva per ocupar-se de la guerra, mentre Jaume prenia l’hàbit de monjo i mamprenia el camí cap a Poblet, per a morir. Mai hi arribà, puix que morí pel camí, tal vegada a València, segons indica la mà anònima que va acabar el Llibre dels Fets. Amb tot, Ramon Muntaner diu que fou a Alzira i, en eixe cas, és probable que ho fera en la casa del rei en la vila, coneguda actualment com a Casa de l’Olivera i completament en runes. No obstant aquestes probabilitats, la llegenda alzirenya diu que Jaume I va morir exactament on s’alça encara aquella creu coberta. És un bon lloc per anar a veure-la en un dia tan especial, tot i el perill que implica la seua situació en mig d’una carretera, que pràcticament la fa inaccessible davant la desídia dels responsables de planificar les infraestructures i el territori.

La creu coberta d’Alzira

Ací acaba el nostre recorregut resseguint les petjades d’un rei, d’un home, al cap i a la fi. Per descomptat n’hi ha molts més, tot i que restes directes en queden ben poques. Us animem a descobrir-les per vosaltres mateixos.

Feliç diada a tots i a totes!!! Els enamorats recordeu preparar la “mocadorà” per a la vostra parella estimada. I que visca Sant Dionís!

Regadiu, Societat, Territori. Un menut balanç del congrés d’homenatge a Thomas Glick

La setmana passada va tindre lloc a la Ciutat de la Innovació de la Universitat Politècnica de València un congrés internacional al voltant de les “séquies”, vistes des de diverses perspectives. Alhora, va servir també per fer un homenatge a Thomas F. Glick, el professor nord-americà que als anys 60 va arribar a València disposat a estudiar els sistemes hidràulics i les comunitats de regants del nostre país, i especialment els de l’horta de València. El resultat va ser una tesi doctoral que es publicaria el 1970 amb el títol d’Irrigation and Society in Medieval Valencia, i que el 1988 també es publicaria en castellà (amb reedició de 2003) sota el nom de Regadío y Sociedad en la Valencia Medieval, que és la versió que vertaderament ha tingut èxit a casa nostra.

Diverses edicions d’Irrigation and Society

El congrés estava estructurat en quatre sessions diferents, una sobre història i arqueologia dels sistemes hidràulics, una sobre institucions de gestió del reg i acció col·lectiva, una sobre els paisatges culturals, vist des del punt de vista de la geografia i el paisatge, i finalment una sobre territoris hidro-socials. Evidentment en aquesta mena de congressos, amb diverses sessions que tenen lloc simultàniament, no es pot assistir a tot, i a més les dos últimes esmentades tampoc no tracten una temàtica que tinga cap relació amb el contingut d’aquest blog, per la qual cosa em limitaré a fer alguns comentaris breus i consideracions sobre les dues primeres sessions.

Logo del congrés, una “llengua” o partidor proporcional de pedra

En primer lloc, sobre la sessió més relacionada amb la història i l’arqueologia, hi ha prou amb una simple mirada al programa per veure que la tendència historiogràfica de les darreres dècades continua vigent, i no sembla que per ara vaja a canviar. Quasi totes les comunicacions sobre època andalusina i feudal baix-medieval estaven, en major o menor mesura, basades en la metodologia de l’arqueologia hidràulica; això és, en la combinació de la prospecció i reconstrucció de sistemes amb la documentació escrita. I a la taula redona que va tancar aquesta sessió també hi va estar molt present. Per contra, els treballs sobre períodes posteriors tendeixen encara a basar-se en la documentació escrita únicament. És obvi que això, inicialment, responia a un problema de fonts, ja que l’abundància de documentació escrita d’època moderna va permetre que l’arqueologia no tinguera cap interès per als historiadors modernistes, mentre que per als medievalistes, i especialment els interessats en el període andalusí, l’absència total de documentació escrita els va abocar necessàriament a buscar altres metodologies, i el desenvolupament de l’arqueologia hidràulica n’és una prova. Amb tot, és evident que això avui en dia ja no té sentit, puix ha estat ben provat als llarg dels anys, i pels més diversos autors, que tant les prospeccions com l’estudi dels textos, per si sols, no són suficients, i que només quan s’empren ambdós alhora en combinació s’aconsegueixen uns millors resultats. En aquest sentit, doncs, cal dir que diverses de les comunicacions exposades són una prova evident que aquest fil de recerca no està encara ni de bon tros esgotat, i que encara li queda molt de recorregut. En els pròxims anys immediats començarà a donar fruit.

Foto de la sessió d’Història i Arqueologia al saló d’Actes del Cub Roig. A la taula Frederic Aparisi i Tomàs Peris Albentosa

D’altra banda, les comunicacions que explicaren casos d’excavacions arqueològiques directes en sistemes hidràulics van ser molt interessants, sobretot per la novetat que suposen, perquè amb anterioritat es coneixien ja alguns casos però en són encara pocs. Especialment a destacar la comunicació de Victor Algarra i Paloma Berrocal sobre l’excavació de la séquia de Mestalla al seu pas per l’encara inacabat estadi del València C.F., ja que ha estat la primera vegada que s’ha pogut excavar un tram de séquia mare de l’horta de València en extensió. Al tall es van poder identificar totes les fases per les que ha passat aquest canal des dels seus orígens (que els autors daten en un moment indeterminat, però anterior al segle XII) fins a l’actualitat. El més curiós és que en diferents períodes la séquia va sofrir avingudes (estava construïda dins del paleollit d’un antic barranc) que van fer pujar el nivell del sol uns quants metres, seguides de reformes i ampliacions que van acabar desplaçant lleugerament el caixer des del seu traçat original. Però això constata que malgrat els canvis històrics al llarg dels segles, el traçat general es va mantindré estable, la qual cosa és un detall importantíssim per als treballs basats en la interpretació morfològica del sistema tal com ens han arribat a l’actualitat.

Foto de la sessió sobre institucions i acció col·lectiva al saló d’Actes del Cub Blau

Passant ara a la sessió de les institucions i l’acció col·lectiva, cal reconèixer que per a un historiador, habituats com estem a tractar únicament el passat (i en molts casos amb una finalitat purament erudita, sense pensar en la societat per a la qual treballem), aquesta sessió podia resultar una miqueta estranya. D’una banda, poguérem escoltar comunicacions amb estudis clarament situats en el passat, i els exemples sobre l’horta de València i altres hortes valencianes són un exemple molt evident. Amb tot, també es pogueren escoltar comunicacions que, tot i estar basades en estudis de societats passades, en realitat es tracta de societats molt recents, i en qualsevol cas l’interès dels seus autors no és tant entendre el funcionament de les societats del passat com sobretot aplicar aquest coneixements al present i a futur. Des que Elinor Ostrom va escriure la seua coneguda obra Governing the Commons (1990), gràcies a la qual, entre d’altres, va guanyar el premi Nobel d’Economia el 2009, la qüestió de la gestió dels bens comuns i la resolució de conflictes per part dels mateixos usuaris ha tingut molt d’interès entre economistes i antropòlegs. Així, les comunitats de regants haurien estat un bon exemple de treball, ja que la finalitat ha estat sempre entendre com funcionen les institucions d’acció col·lectiva i de resolució de conflictes en el passat, per a aplicar-ho al present, fonamentalment als països en vies de desenvolupament.

Thomas Glick amb la brusa de llaurador a la plaça de la Mare de Déu de València, on es reuneix el Tribunal de les Aigües, símbol màxim de l’acció col·lectiva a l’horta de València. Foto agafada de la pàgina web personal de T.F. Glick

En aquest sentit, Ostrom es va basar en algunes comunitats de regants de tot el món, entre elles les de l’horta de València, per establir una sèrie de principis de disseny que garanteixen una gestió estable dels recursos comuns, entre ells l’aigua de reg. Amb tot, precisament, allò que tenen en comú diverses de les comunicacions presentades en aquesta sessió del congrés és el fet de matissar aquests principis. Ostrom no va estudiar de primera mà les comunitats de regants de València, sinó que es va basar en les obres d’Arthur Maass i, precisament, de Thomas Glick; per això, llegint atentament la seua obra s’evidencia que hi ha certes mancances. La unanimitat mostrada en aquest congrés, per diversos autors, sobre la necessitat de matisar, quan no corregir directament, alguns d’aquests principis proposats per Ostrom sobre les comunes de control i gestió dels sistemes hidràulics, ens indica que la recerca dóna els seues fruits, i que l’avanç del coneixement no solament ens ajuda a entendre millor el nostre passat sinó que, a més a més, pot resultar molt útil per al futur.

Finalment, el congrés es va cloure amb la projecció d’un vídeo d’homenatge a Thomas Glick amb les declaracions d’alguns del participants que es van enregistrar al llarg del congrés, i que podeu veure a continuació gràcies a l’amabilitat de Luis Pablo Martínez, que va enregistrar el moment i l’ha penjat a Youtube, acompanyat de les darreres paraules d’agraïment de Glick.

Per acabar, doncs, només ens resta, a mi i als altres membres del Grup Harca, sumar-nos al merescut homenatge a la figura de Thomas Glick i, per descomptat, agrair als organitzadors del congrés el treball que han fet i felicitar-los pel resultat final. Moltes gràcies a tots. En dues ocasions Glick va insistir que als països anglosaxons aquesta mena d’actes d’homenatge serveixen per passar el testimoni del mestre a les noves generacions. Gràcies als organitzadors ara és evident que amb ells la continuïtat està garantida.

Presentació de Fer Harca. Històries medievals valencianes

La setmana passada ens acomiadàvem del blog fins al setembre, però hem decidit publicar un altre post aquesta setmana també per a complementar l'anterior, oferint-vos algunes imatges i un vídeo de la presentació a València del nostre llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, a l'hora que es presentava la nova editorial Llibres de la Drassana.

Frederic Aparisi explica què és el Grup Harca

Signant llibres

El vídeo és del realitzador César Sabater

Us recordem que podeu comprar-lo per internet ací, i que a partir d’aquesta setmana estarà a les llibreries. Després de l’estiu volem fer alguna presentació més en altres llocs, a la que esteu també convidats si us ve de gust, i de la que ja donarem notícia.

D’altra banda, estem molt pagats pel reportatge que el diari Levante-El Mercantil Valenciano ens va dedicar en la secció de València diumenge passat. En aquest enllaç podeu llegir el text complet del reportatge principal, i en aquest altre el complement.

Pàgina del diari en paper

I ara sí, de nou, ens veiem al setembre. Moltes gràcies a tots els que ja heu comprat el llibre i als que ens heu donat suport.

Bones vacances. Un balanç del curs 2013/2014

Frederic Aparisi i Vicent Royo, Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe, Publicacions de la Universitat de València, València, 2014

Ha estat un any especialment dur per al Grup Harca. Per bé que el començàvem conscients de les enormes dificultats, però il·lusionats amb la nostra presència col·lectiva a la Rural History Conference de Berna, prompte arribaren les contrarietats més greus. Si ja haguérem d'afrontar la baixa d'un dels nostres membres fa uns anys, ara un altre: Vicent Royo, per circumstàncies personals, abandonava el grup. Com ja advertíem l'any passat, la situació de precarietat a la qual ens veiem actualment abocats de manera general els investigadors predoctorals i postdoctorals fa que continuar en la bretxa acadèmica siga realment complicat. No debades, dos  de nosaltres, a banda de continuar en la feixuga tasca d'acabar la tesi doctoral, hem hagut de buscar sengles projectes d'investigació sobre el paisatge del pa i del sucre a l'horta de Gandia baixmedieval i sobre la història de Beniopa, finançats per institucions locals comarcals, per a poder seguir exercint professionalment com a historiadors. L'altre membre del grup té la fortuna de disposar d'una beca i contracte postdoctoral, però que, no obstant això, finalitzarà en vint mesos, amb la ja habitual incertesa que s'ha apoderat de tot aquell qui es dedica hui en dia a la recerca.

Amb tot, a pesar de la situació, ens hem resistit a deixar el blog, el principal nexe d'unió que tenim amb vosaltres, lectors interessats en la història medieval, juntament amb els perfils de twitter i de facebook, en els quals hem pogut créixer en seguidors fins a sobrepassar els 350 i els 1.450 respectivament. En el blog, per la seua banda, hem tractat de mantindre el ritme de publicació setmanal, amb un total de 36 posts, entre els quals els més llegits han estat els que hem escrit a propòsit d'un ban municipal sobre la legitimitat històrica de Felip VI davant dels valencians, els pobles valencians abandonats durant l'edat mitjana, la història de la Vila Joiosa com a capital cristiana d'una comarca musulmana i la celebració del 9 d'octubre en la societat valenciana actual. A més, s'han continuat publicant posts d'autors convidats, com els d'Esther Tello sobre la fiscalitat papal a la Corona d'Aragó o el de María José Arjona sobre la figura artística del cavall en les corts reials europees, i entrevistes a diversos historiadors de primer nivell, com Lluís To, Stefano Cingolani, Erik Thoen, Peter Moser i Jorge Eiroa. Desgraciadament, aquests dos darrers àmbits d'actuació s'han vist molt minvats al llarg de l'any i és molt probable que durant el curs vinent desapareguen quasi per complet de les publicacions del blog.  

Fet i fet, també la nostra producció acadèmica conjunta s'ha vist reduïda per les dificultats personals i generals. Així, enguany no hem pogut programar cap assistència col·lectiva a un congrés, de manera que cadascun de nosaltres hem hagut de "fer la guerra" per compte individual. Amb tot, la collita global ha continuat sent notable: hem estat presents en sis congressos (a Londres, Antibes, Viena, Manchester, Madrid, Cáceres i Lleida) i hem publicat mitja dotzena de ressenyes, cinc articles i dos llibres: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada. Els orígens del contractualisme al regne de València (1238-1330) (Fundació Noguera, Barcelona, 2014) i Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe (Publicacions de la Universitat de València, València, 2014). Aquest darrer, en especial, ens va omplir d'orgull, ja que va ser la culminació d'una sèrie de seminaris creuats que vàrem mantindre entre València i Flandes, sota la direcció de Frederic Aparisi i Vicent Royo i la participació de la resta de membres del Grup Harca i altres investigadors i professors valencians, anglesos, belgues i holandesos. Va ser, en certa mesura, una culminació acadèmica, com també ho serà, en un altre sentit, el llibre que ara tenim el goig d'anunciar-vos i que es presentarà divendres vinent, 11 de juliol a les 19:30 hores, a la Llibreria Ambreta de la ciutat de València: Fer Harca. Històries medievals valencianes. 

Es tracta d'un conjunt de textos originats ací mateix, publicat per l'editorial Llibres de la Drassana, que tracta de difondre la història medieval valenciana i europea al gran públic. Vos convidem, a tots els que pugueu, a assistir a la presentació del llibre i, als que no pugueu, vos deixem un enllaç per a pegar-li una ullada i poder adquirir-lo per internet sense despeses d'enviament. Volem també agrair públicament la predisposició atenta del prologuista, el professor Enric Guinot, que tant ens ha ensenyat i animat amb el seu mestratge, un agraïment extensiu a tot el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, on hem crescut com a medievalistes. Respecte a tots vosaltres, repetim les paraules que us dediquem en la introducció del llibre: «Les desenes de milers de visites que ha tingut el blog són garantia de l’interés que desperta la història a casa nostra. És per això que volem dedicar este llibre a tots aquells que ens han seguit i encara ens seguixen, a tots aquells que ens han animat i pels quals ens hem vist obligats –grata obligació!– a no defallir mai. És un regal per a tots vosaltres». Finalment, com tots els anys, només ens queda que desitjar-vos un bon estiu i esperar que ens retrobem ací mateix a l'inici del curs 2014-2015. Fins prompte!    

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

La mel és més dolça que la sang

Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.



Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.



Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.



Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel