Ignasi Mangue Alferez
Arqueòleg i coordinador de projectes a la Fundació Assut
Fent una mica d'història recent
Superat el llindar del segle XXI, gairebé tothom reconeix que l'agrupació d'espais tradicionals d'horta que envolten i recorren l'àrea metropolitana de València, així com la seua cultura mil·lenària de l'aigua, constitueixen un dels més singulars i valuosos paisatges culturals del continent europeu. Qüestió que no ha d'estranyar-nos, ja que el conjunt del litoral mediterrani constitueix un privilegiat nínxol de paisatges antròpics amb un dels graus de biodiversitat més alts de tot el planeta. La historiografia recent (Glick, Rosselló, Courtout, Ostrom, Mateu, Guinot, Olmos, Martínez, Sales o Sanchis, entre altres) s'ha encarregat de remarcar-ho una i una altra vegada durant les darreres dècades. Com també ha quedat reflectit en el gruix de publicacions de la resta de la comunitat acadèmica, als informes paisatgístics de la UE (informe Dobris), el reconeixement de la UNESCO del Tribunal de les Aigües com Patrimoni de la Humanitat o les regulars reivindicacions de les plataformes ciutadanes com ara la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de 2001.
Finalment, durant els anys 2005 i 2006, i en un context polític general europeu marcat per la protecció, gestió i ordenació dels seus paisatges (a través del Conveni Europeu del paisatge aprovat el 2000 a Florència), el govern autonòmic valencià va procedir a la redacció del Pla d'Acció Territorial de l'Horta de València (PATH) Aquest pla, dirigit per l'arquitecta Arancha Muñoz i dissenyat sota la influència dels paisatgistes de la Universitat de Harvard liderats per Carl Steinitz, establia un diagnòstic dels principals problemes, oportunitats i tendències que convergien en l'espai metropolità més important de terres valencianes. A més a més, el PATH identificava més d'una vintena d'unitats de paisatge, que en raó del seu volum d'elements identificats, passaren a convertir-se en el major inventari de patrimoni paisatgístic mai realitzat en aquesta comarca. Un inventari que permetia definir distints nivells de protecció, així com aplicar un grup de mesures concretes en favor de la preservació d'aquest territori, a través d'una sèrie d'estratègies variades.
Així, semblava que el PATH podia capgirar la llarga absència d'un ens metropolità i detindre la deriva destructiva d'aquest paisatge tradicional, però la seua aprovació i aplicació final han quedat en un inquietant suspens. Un impàs institucional que, de no remetre la situació actual, amenaça en convertir-se durant els propers anys en el pròleg d'una altra futura fase de destrucció massiva de les restes d'aquests paisatges de l'aigua.
Llaurador del terme de Meliana
El projecte: repensant els paisatges de l'aigua
Uns anys arrere, un grup d'investigadors i activistes patrimonials vinculats al Centre d'Estudis de l'Horta Nord decidírem participar en el PATH amb la intenció de contribuir a la millora del coneixement i conservació del patrimoni cultural de l'Horta. Un programa de treball col·laboratiu, que ens va deixar un valuós pòsit respecte la manera d'aproximar-nos i entendre globalment el paisatge. Passat un temps, i ja com a membres de la Fundació Assut, decidírem refinar la nostra recerca sobre aquest territori a través d'un projecte web 2.0 (en breu ací). Una proposta divulgativa, on a més d'aplicar la nostra experiència i perspectiva acadèmica, decidírem seguir el fil conductor d'altres iniciatives europees i americanes, basades en la protecció i difusió dels paisatges tradicionals de l'aigua des d'una orientació eco-cultural.
Precisament, difondre i fer intel·ligible el coneixement del paisatge de l'Horta al gran públic fou un dels objectius que consideràrem prioritaris en aquesta nova etapa. Ja que enteníem que, per a garantir la preservació d'aquest conjunt d'espais i tradicions, era necessari aconseguir que una part substancial de la ciutadania els considerara part de la seua herència personal. Així mateix, també érem conscients que per a recuperar des d'un vessant democràtic i participatiu les permeabilitats històriques entre la ciutat de València i la seua perifèria, havíem d'admetre els distints trets i singularitats de l'actual societat multicultural. Finalment, totes aquestes qüestions enriquien exponencialment el patrimoni d'aquests paisatges culturals, ja que permetien viure’ls, recordar-los, observar-los i estimar-los des de diferents punts de vista. D'aquesta manera, la imatge col·lectiva de l'Horta, malgrat les seues abundants ambigüitats, es convertiria en un espai polifònic que tothom sentiria com a propi.
A continuació, calia definir quin era el marc espacial concret del nostre propòsit, ja que la complexitat i grandària geogràfica de l'Horta ens obligava a centrar-nos en un espai més reduït, més assumible. Decidírem seleccionar el territori irrigat per la Reial Séquia de Montcada, donada la nostra llarga trajectòria de vàries dècades de recerques sobre aquest escenari, i la positiva predisposició de la comunitat de regants a col·laborar amb nosaltres en el projecte. Val a dir que aquesta aportació de la Comuna de Montcada en el projecte ha sigut decisiva, ja que ens ha situat en una posició de privilegi per encarar la part antropològica de la cultura de l'aigua i d'altres múltiples aspectes socials relacionats amb les persones que reguen i treballen el camp, veritable motor d'aquest paisatge. Així doncs, era manifest que l'eix troncal d'aquest projecte havia de ser la pròpia séquia i la seua població agrària, acompanyades d'un seguit de distintes capes d'informació que des d'una perspectiva holística definiren la coexistència de funcions ecològiques, econòmiques, culturals, històriques i estètiques en aquest territori.
Reial Séquia de Montcada
Partint d'aquests objectius i filosofia de treball, el més coherent era configurar el gruix dels continguts del projecte web a través del ja assenyalat enfocament eco-cultural del territori. És a dir, entendre que l'espai ocupat per aquest canal de reg és un sistema viu on interactuen distints elements naturals i culturals, acoblats per un seguit de relacions mútues que s'han anat teixint al llarg del temps. D'acord amb aquests principis, creàrem dins el web un espai central on havien de reposar els principals continguts, sota el títol paisatges culturals. Aquest gran contenidor d'informació quedava configurat en tres grans àrees: espai físic, paisatges de l’aigua i la gent. L’àrea de l’espai físic, corresponia a la representació d’allò natural, la biosfera, mentre que les altres dues (paisatges de l’aigua i la gent), corresponien a tot allò que constitueix la representació cultural del paisatge, la ionosfera. Unes àrees que al seu mateix temps decidírem esmicolar en un seguit de subapartats i seccions, que respongueren al conjunt de complexitats que donaven forma al mosaic territorial ocupat per la Séquia de Montcada. Per altra banda, aquesta fragmentació “artificial” dels continguts (una mena de taxonomia paisatgística sui generis), també ens resultava útil a l’hora de formalitzar un treball multicapes que ens facilitara una circulació fluïda de la informació pel laberint d'escales, espais i distints nínxols culturals.
Acceptar la multifuncionalitat d'aquest paisatge cultural ens ha portat, també, a interioritzar una manera de treballar transdisciplinar i horitzontal bastant necessària. Comptat i debatut, una experiència de feina col·laborativa simultània molt enriquidora, on la presència de gent de distintes disciplines acadèmiques i professionals, ha permès incorporar una gran varietat d'enfocaments i maneres d'observar el paisatge, així com d'interpretar-lo i explicar-lo. Finalment, durant els anys 2011 i 2012, i gràcies a una subvenció del Ministeri de Cultura (que hem pogut renovar recentment), ha sigut possible enllestir la primera fase d'aquest projecte, amb la implementació de tota l'estructura de la web i el seu sistema de navegació. Tot incloent també una mínima part de materials, i algunes aplicacions i recursos online que presentarem públicament a principis del 2013.
El següent pas en el desenvolupament d'aquest treball multimèdia serà ampliar progressivament el volum de continguts, així com afegir altres funcionalitats i aplicacions. A més a més, esperem també incorporar les mirades d'altres investigadors que contribueixen a la transdisciplinarietat que persegueix aquest projecte. Un darrer objectiu rellevant per a les properes etapes és fer el salt a les xarxes socials, amb la intenció que una part important d'aquest web es transforme en una plataforma i xarxa distributiva de coneixements i accions sobre aquest paisatge. Una xarxa on la gent a peu de carrer o vora séquia, puga també participar en el bastiment del coneixement i ajudar a donar forma al patrimoni dels paisatges culturals de la Reial Séquia de Montcada.
Thomas F. Glick vora l'escala de l'assut de la Reial Séquia de Montcada
Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada