Un balanç del Seminari d’Estudis Medievals (II). D’Any Nou a Sant Vicent de 2013

El passat mes de desembre, just abans de Nadal, donàvem notícia de l’inici del Seminari d’Estudis Medievals (SEM) de la Universitat de València, i ho fèiem amb un primer balanç de les intervencions que s’havien realitzat fins llavors. En aquell moment vàrem saludar la notícia amb expectació i també amb il·lusió, convençuts que aquesta iniciativa podia ser el punt d’inflexió que –dèiem– acabés amb l’individualisme imperant en el medievalisme valencià, que l’estava portant cap a una certa mediocritat. Un primer pas, doncs, cap al renaixement d’un col·lectiu que –independentment de les aportacions particulars de cadascú– en general ha donat molts bon fruits en el passat i pot seguir donant-los, com molt bé demostren algunes de les intervencions que s’han anat fent en els darrers mesos i que tot seguit comentarem. Lamentablement, l’optimisme i la confiança s’acaben quan, avançat un temps, topem amb la realitat. La realitat d’un seminari que, fins ara, no pareix que estiga acomplint un dels principals objectius per als quals fou pensat i engegat. Això és, reunir a tots els medievalistes valencians i que es posen a debatre i a discutir entre ells. Discussions profundes, és clar, de teoria i de pràctica, com s’ha pogut albirar en ocasions a certs debats del seminari.

Un dels avantatges de la nostra generació, dels més joves, és que hem crescut en una Unió Europea que ens ha permès eixir ben prompte a l’estranger i veure com es treballa en altres països del nostre continent. Aquesta mena de seminaris continus, d’estil anglosaxó, fa molts anys que tenen lloc a Anglaterra i en altres universitats del nord d’Europa, però funcionen ja fa algun temps també a França i a Itàlia, per exemple, que són els territoris de referència historiogràfica tradicionals de casa nostra. Nosaltres coneguem bé aquesta pràctica perquè hem assistit a diversos seminaris en universitats del Regne Unit, França, Itàlia o Bèlgica, i en alguns casos ens ho han contat de primera mà altres becaris i doctorands, amics i coneguts, que han viatjat igualment a fer les seues estades en altres estats de la Unió. El ben cert és que en aquells països el dia que hi ha seminari tot el departament o el college desfila per la sala en qüestió, des del catedràtic més antic al darrer alumne acabat d’arribar, amb corbata o en xancletes. Tant si parla un amic o un historiador de renom, com si ho fa un complet desconegut o algú que et cau malament. Tant si es parla d’un tema que t’interessa directament, o es tracta d’un assumpte que no et diu res de nou.

El problema al seminari del nostre departament, amb tot, no és la quantitat de gent que assisteix a cada sessió, generalment entre la desena i la vintena de persones, que no és una xifra espectacular però que resulta acceptable per a un seminari setmanal. El problema, en realitat, és que són quasi sempre els mateixos. Tampoc no es tracta, per descomptat, d’assistir tots els dies, perquè tots tenim compromisos acadèmics i també vida privada. Però caldria assistir sempre que es puga per a escoltar i criticar els altres, per a crear discussions científiques de qualitat, millorar així els treballs propis i els de la resta, i aconseguir entre tots crear un medievalisme valencià fort i amb empenta cap en fora, assimilable al de qualsevol altre país i amb capacitat d’influir en el medievalisme europeu. Creiem que alguns dels debats que s’han produït en els darrers mesos al seminari, quan els assistents i els tema tractat ho han permès, són una bona mostra de que açò és possible. Els medievalistes valencians no podem desaprofitar aquesta magnífica ocasió que ens brinda l’organització del seminari per a reeixir de nou com a col·lectiu. És per això que des del grup Harca volem contribuir a la seua difusió oferint-vos el resum de les vuit intervencions que s’han produït en els darreres dos mesos i mig.

El seminari es pot seguir per twitter setmanalment

Juan Antonio Barrio: Los conversos valencianos contra la inquisición española: identificación, delación, persecución y exclusión

El 4 de febrer, després de les vacances de Nadal i el període d’exàmens, es va reprendre el Seminari d’Estudis Medievals amb Juan Antonio Barrio, de la Universitat d’Alacant. Al davant d’una dotzena de persones va desgranar els resultats més primerencs de la seua recerca al voltant de la Inquisició (publicada en articles d’Afers i Anales de la UA), lligada al grup d’investigació en el que participen també membres de la Universitat de València i del que ja ens va fer un tast José Maria Cruselles. Amb tot, J. A. Barrio va dedicar la major part del seu temps a fer una profunda crítica historiogràfica de tota la recerca feta fins ara al voltant d’aquest tema. Una institució que forma part de la llegenda negra de la Història d’Espanya i que encara alça passions entre historiadors professionals i no-historiadors. Així, per a aquest investigador, termes com “Inquisició Espanyola” o “Inquisició Moderna” són incorrectes, i va destacar el fet que la historiografia ha treballat molt poc les fonts. No existeix, va dir, una vertadera crítica documental, moltes vegades s’empra documentació impresa en compte d’acudir a l’original, i quan es fa es cometen massa errors de lectura i interpretació. A més, es segueix el que diuen els autors de prestigi acríticament, sense consultar de nou les fonts. La principal crítica, però, fou a la generalització que al seu parer es practica molt a sovint quan es parla d’Inquisició: s’estudia un període concret per la facilitat i abundància de documentació (normalment el segle XVII), i a partir d’ací es generalitzen els resultats a tot el període d’existència de la Inquisició. En realitat, el profund desconeixement que n’hi ha encara sobre l’origen de la institució, del seu funcionament inicial i de la manera com anà evolucionant, és el que fa, segons Barrio, que hi haja tants errors d’interpretació sobre els processos en època moderna. Finalment apuntà alguna de les línies de recerca que s’haurien de desenvolupar, com ara l’estudi d’inquisidors, i especialment què s’amaga darrere de les delacions dels cristians vells. (FE)

Juan Antonio Barrio

Juan Vicente García-Marsilla: Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción en la Valencia bajomedieval

El dia 11 fou el torn de Juan Vicente García-Marsilla, medievalista de la nostra Universitat i professor del departament d’Història de l’Art, que va parlar per a una vintena de persones sobre les obres de construcció a la València gòtica. Una exposició que fou molt interessant, tot i que algunes de les conclusions presentades ja les coneixíem, en part, pels treballs d’Ivan Martínez Araque. Lamentablement, només s’ha conservat documentació sobre les obres en els edificis del poder (monarquia, municipis i Església), però es tracta d’unes fonts molts riques que permeten copsar l’existència d’un gran esforç de gestió i control de les despeses que impedia els sobrecosts (tan d’actualitat en els nostres temps). De fet, es van arribar a constituir institucions com la Junta de Murs i Valls amb aquesta finalitat, que tenen un paral·lel a Itàlia. Segons García-Marsilla, aquesta “obra pública” en la capital va ser la referència per a l’obra privada de tot el regne, en qüestions d’unificació de salaris, pesos i mesures en les matèries primeres, etc. A més, es va desenvolupar una trama de societats en l’àmbit rural, moltes d’elles familiars que es mantenien per 2 o 3 generacions, que abastien les obres urbanes de materials com ara pedra, calç, reble, rajoles i fusta. Aquesta última aportada a través dels rius Túria i Xúquer des de Castella i Aragó. Alguns pobles es van especialitzar en certes matèries, com la pedra de Godella i Rocafort, la rajola de Mislata per part dels musulmans, o la calç de Montcada i Torrent. Només en alguns casos el material es portava de més lluny, si es requeria major qualitat, com ara la pedra blava de Sagunt per a la capella reial de Santo Domingo; o les columnetes de pedra de Girona per a les finestres, que van constituir una vertadera industria exportadora medieval. Finalment, una vegada més es va plantejar el debat sobre la no-existència d’un art mudèjar en el regne amb el major nombre de musulmans al seu interior. (FE)

Juan Vicente García Marsilla

Frederic Aparisi: Entorn de les elits rurals: el cas de Bartomeu Miquel

El 18 de febrer Frederic Aparisi abordà davant d’una quinzena de persones el tema de les elits rurals a partir de l’exposició d’un cas particular, el de Bartomeu Miquel, camperol benestant de Xàtiva que visqué entre finals del segle XIV i mitjan segle XV. En concret, mostrà el grau de riquesa i la diversitat d’activitats econòmiques desplegades per aquell a través de l’anàlisi de dos documents: el seu testament i l’inventari de béns realitzat a la seua mort, en 1448. El primer indica la destacada posició a la que havia arribat Miquel, atenent al seu ingrés ante mortem en dos confraries xativines i el seu soterrament en el convent de Sant Domingo, mentre que el segon permet conèixer el seu patrimoni i la seua dedicació econòmica. Posseïa una extensió de terra important, però no excessiva, de 4,3 hectàrees de regadiu més diversos trossos de secà, així com dos cases, destacant la seua gran residència, de dos pisos i catorze dependències. A més, era creditor d’uns quants censals i, sobretot, es dedicava al comerç de productes agrícoles, com l’oli i el vi, i de matèries primeres, com ara les fibres vegetals i animals (seda, cànem, lli, estopa o llana), algunes de les quals eren probablement filades en l’àmbit domèstic. Així doncs, aquesta activitat comercial, dirigida als mercats urbans, constituí el principal impuls econòmic que ajudà a crear la fortuna de Bartomeu Miquel, manifestada també en altres àmbits, com la possessió de tres esclaus o de diverses joies i ornamentacions. Amb tot, Aparisi es negà a incloure aquest personatge entre les elits rurals, atès que no gaudia de poder polític ni influència sobre l’oligarquia local. S’encetà així, en darrer terme, un interessant debat sobre aquesta categoria historiogràfica i sobre altres qüestions, com ara la relació entre el feudalisme i el mercat o la dificultat d’establir una divisió entre la ruralitat i la urbanitat en les ciutats i viles mitjanes del regne de València. (VB)

Frederic Aparisi

Antonio José Mira: Estructuras agrarias comparadas en el Mediterráneo bajomedieval: Valencia y el Véneto

El 25 de febrer Antonio José Mira protagonitzà davant de 17 persones un dels seminaris amb més moviment a la sala. La seua intenció era fer una comparativa entre l’estructura agrària de la regió del Vèneto i la del regne de València en el segle XV però, lògicament, va dedicar la major part del temps a explicar les estructures italianes, i nomes al final de la seua intervenció va realitzar una comparació. Per a fer-ho, Mira va emprar una gran quantitat de quadres basats en el buidatge de registres fiscals de la zona, una font molt completa anomenada beni dei Veneti que no existeix a casa nostra. Cal dir que entre els segles XIII i XIV el camperolat de la Itàlia centre-septentrional va patir una forta despossessió de la terra de cultiu per part dels grups urbans (burgesos i nobles), especialment en els termes de les grans ciutats (uns 100 km al seu voltant), que va acabar també amb l’organització municipal en les comunitats camperoles. El resultat fou l’hegemonia agrària dels podere, una gran propietat amb una mitjana de 15 hectàrees de superfície, normalment dividida en només 3 o 4 parcel·les de grans dimensions, en la que es conreava una gran varietat de productes, incloses pastures per al ramat de llana, i que s’explotava directament mitjançant contractes a mitjan termini (mezzadria, colonia parziaria, etc). Tot plegat acabaria per provocar una proletarització rural (jornalers sense terra) i urbana (per l’emigració) que segurament està en l’origen del capitalisme nord-italià. En les ciutats menudes, per contra, anomenades quasi-città per la historiografia italiana i que són equivalents a les viles valencianes, el panorama era molt distint. A Montagnana, per exemple –equivalent a Castelló, segons Mira–, l’estructura de la propietat de la terra estava extremadament polaritzada, amb parcel·les menudes i separades entre si. I quan n’hi havia explotacions més grans ho eren per acumulació de parcel·les. Aquesta estructura és molt semblant a la valenciana, on la intervenció del grups urbans, que es produeix, no arriba a canviar les estructures agràries prèvies, i no produeix cap proletarització. En definitiva, una intervenció molt interessant recolzada en un gran treball al darrere. (FE)

Paissatge d’un podere italià

Francisco Gimeno: Un discurs per al futur: el diari de sessions del Compromís de Casp

En 4 de març Francisco Gimeno Blay, catedràtic de Paleografia de la Universitat de València, va parlar a una vintena d’assistents al voltant dels esdeveniments ocorreguts en els quatre dies que va durar oficialment la reunió del Compromís de Casp. La recerca parteix de la trobada fortuïta d’una còpia de les actes a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que havia estat mal catalogada, cosa que va permetre la seua comparació paleogràfica amb les actes conservades a l’ACA i a la Catedral d’Osca. El pròleg de les actes destaca precisament la unanimitat de la decisió, tot i que sabem que no fou així perquè l’Arquebisbe de Tarragona va votar a favor de Jaume d’Urgell. Per a Gimeno, la votació en la qual es va decidir que Ferran d’Antequera seria rei de la Corona d’Aragó es va produir el 24 de juny, tot i que les actes ho silencien, i els vots manuscrits dels compromissaris es van fer desaparèixer. El que es va fer el dia 28, davant la porta de l’església de Casp, fou l’escenificació de la unanimitat d’un acord que, segons es va concloure al debat posterior, estava ja decidit temps enrere, a les Corts de cadascun dels regnes de la Corona després d'una vertadera guerra civil no declarada. Si esteu interessats en aquest treball podeu consultar en pdf l’obra publicada per Francisco Gimeno l’any passat, arran del Quart Centenari del Compromís. (FE)

Francisco Gimeno

Ramon Ferrer: Antroponímia medieval valenciana

El dia 11 de març fou el torn de Ramon Ferrer, professor d’Història Medieval de la Universitat de València i actual president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que al davant d’una quinzena de persones va parlar de demografia i antroponímia medieval. Segons va explicar Ferrer, l’estudi de la demografia medieval és un tema molt esvarós pel qual s’ha interessat a partir de les llistes del Morabatí. Un impost que consistia en el pagament de 7 sous cada 7 anys per part de cada foc o família, el qual obligava a confeccionar un registre de tots els membres de la comunitat, fins i tot dels que estaven exempts. Tot i que ja s’han estudiat totes les llistes del Morabatí que existeixen, Ferrer va exposar al seminari els casos d’Onda i Vila-real, per a les quals s’han conservat alguns anys de segle XV. I així es com es pot comprovar que de 1415 a 1445, per exemple, el 30% dels cognoms havien desaparegut i havien estat substituïts per altres, mentre que un segle després pràcticament tots s’havien renovat, cosa que demostraria que hi existia una gran mobilitat demogràfica. Amb tot, és evident que aquesta xifra no respon únicament a l’emigració, ja que amaga extincions de llinatges, i famílies que només es reprodueixen a través de les dones i, per tant, subsisteixen però no transmeten el cognom. També es pot comprovar que, com és lògic, hi havia una connexió entre localitats properes, fruit dels moviments de curt radi i dels intercanvis matrimonials, que es materialitzava en la repetició de cognoms no habituals en localitats properes. Finalment, cal dir que només un 5% dels llinatges es va mantindre al llarg de tot el segle XV, els quals, precisament, coincideixen amb les famílies de l’elit rural o semi-urbana que controlava el poder municipal de la vila. (FE)

Ramon Ferrer

David Igual: Les economies mercantils valenciana i castellana a la fi de l’Edat Mitjana. Fonts i arguments per a l’estudi comparatiu

Després de l’aturada fallera, el dilluns 25 de març es va reprendre el seminari de la mà de David Igual, amb més d’una vintena d’assistents. En la presentació, a càrrec d’Antoni Furió, es va posar de manifest el periple d’aquest investigador des de la Universitat de València a la de Castella-la Manxa, passant per Madrid, tot aconseguint una continuïtat que per a les noves generacions s’ha convertit més aviat en un mite que en una realitat. La intervenció de David Igual va girar al voltant de dos temes centrals: per un costat les fonts arxivístiques castellanes –des de la perspectiva dels intercanvis internacionals, que és la que interessa a l’autor– i, per l’altre, el comerç i els mercaders a Castella. En aquest sentit, Igual va posar de manifest l’escassetat de protocols notarials conservats a Castella, la qual cosa no pot ser resultat de l’atzar, sinó de la mancança d’una cultura notarial pròpia dels països mediterranis. Aquestes caresties, afegides al policentrisme associat a un país tan vast com és Castella, han condicionat la historiografia, de manera que han prevalgut els estudis macroanalítics. S’evidencia així l’existència de tres àmbits d’actuació. En un nivell local, individus qualificats pels historiadors de mercaders, però no per les fonts, que en realitat no passarien de ser comerciants puntuals o, a tot estirar, traginers professionals. Per damunt d’aquest nivell més baix hauríem de parlar d’altres dues categories. Al cim un selecte grup de mercaders, procedents de Burgos, plenament inserits en els circuits del comerç internacional. I en un segon nivell, més nombrós, un grup de comerciants procedents de ciutats com Toledo, Valladolid i Segovia, vinculats a la Corona, que actuen com a proveïdors oficials i arrendadors de rendes. Un altre tret d’aquests mercaders és la seua forta especialització, atès que els seus intercanvis no tenen altres protagonistes que les fibres animals: llana i seda. El seminari conclogué amb un debat sobre les fonts i com aquestes condicionen el treball dels historiadors. (FA)

David Igual

Enrique Cruselles: Sociedades arrendatarias de los impuestos municipales en la Valencia del Cuatrocientos

Finalment, la darrera de les intervencions que recollim en aquest segon balanç és la d’Enrique Cruselles, professor de Departament de Medieval de la nostra Universitat, que va intervindre al davant d’una dotzena de persones el dimarts 9 d’abril, per un canvi extraordinari en el calendari del seminari. El tema que va tractar Cruselles no és del tot nou, però no per això deixa de ser ben interessant i meritori. Desxifrar a través de la documentació notarial les xarxes de poder teixides a través de l’arrendament d’impostos per a controlar el sistema de recaptació de la ciutat de València no és una tasca gens fàcil. Aquest fou l’objectiu d’una part de la intervenció, tot i que en realitat les novetats les va aportar en el camp de la fiscalitat urbana. Les gràfiques en procés d’elaboració que va aportar l’autor vénen a demostrar, almenys de moment, que el creixement econòmic de la ciutat de València al llarg del segle XV no es veuria reflectit en les quantitats recaptades a través dels impostos indirectes, tot i que la gràfica acaba en 1460 per causes alienes a la investigació. Així mateix, és significatiu que en les dècades centrals del segle XV la ciutat va deixar d’arrendar els impostos indirectes i els va recaptar directament durant uns anys, perquè era a major benefici de la ciutat segons les pròpies paraules dels funcionaris del Consell. Amb tot, no quadren les xifres dels anys en què s’arrenda i els anys en què es recapta, ja que la xifra de la recaptació directa és més baixa, cosa que no queda massa clara encara com es va evidenciar al debat posterior. De fet, els recaptadors de la ciutat eren els mateixos mercaders que en els anys anteriors havien arrendat aquests impostos, de manera que no es pot al·legar una manca de zel en la recaptació del Consell o d’ineficiència de la gestió publica respecte a la privada. Finalment, Cruselles va intentar lligar el tema tractat amb la recerca del seu grup sobre els conversos valencians, i cal dir que la presència d’aquests va anar creixen amb el temps entre els arrendataris dels impostos urbans. (FE)

Enrique Cruselles

I això és tot per ara. Al juny tornarem a parlar del Seminari d’Estudis Medievals (SEM) de la Universitat de València, quan farem un tercer balanç del mateix.