Les lluites polítiques als pobles medievals valencians

Per tots és ben coneguda la situació que estem vivint en els últims anys. Més enllà dels desastres purament econòmics, les notícies de la televisió i els titulars dels periòdics ens parlen tots els dies de corrupció, fraus i evasions fiscals, enfrontaments verbals entre membres de partits polítics amb ideologies i postures distintes... Les noves es destapen als mitjans de comunicació amb una efervescència pròpia de la societat en què vivim, la societat de la informació, on tot és notícia, més encara els escàndols que s’estan traient a la llum en els darrers mesos per la crisi econòmica que ofega les famílies i fa força difícil resistir el dia a dia (per a molts ja queda molt lluny allò d’arribar a la fi del mes i, per desgràcia, pensen en el dia a dia). Altres pocs, en canvi, disposen de comptes bancaris a paradisos fiscals on amunteguen milions de bitllets i semblen tenir una aurèola, construïda i mantinguda per diversos agents socials, que els protegeix de la justícia i els allibera de les responsabilitats que haurien d’assumir, per molt gran que siga el clamor popular. Quina és la diferència, aleshores, entre els nobles medievals i els polítics actuals, si escapen a la justícia i l’emmotllen al seu parer?

Sé que aquesta última pregunta, quasi feta en un to afirmatiu, és atrevida i, fins i tot, no té cap tipus de fonament. Només volia llançar una idea, potser exagerada, per anar introduint els temes d’aquest post i el següent: les lluites polítiques, els fraus fiscals i la corrupció als pobles medievals. Perquè, com avui dia, açò també ocorria entre els nostres avantpassats i allò més curiós és que les formes d’enfrontament i evasió de capitals tampoc no han canviat tant i tant. Així mateix, he preferit fugir d’escenaris on la política i els seus protagonistes és més coneguda, com són les ciutats i viles valencianes (només cal fer una ullada al capítol que li dedica Pau Viciano als prohoms de Castelló i la seua actuació al capdavant del govern municipal en Regir la cosa pública), i, de nou, la mirada s’ha dirigit al món rural. En concret, Vilafranca, aquella comunitat rural que coneixeu bé pels posts que li he dedicat des de fa temps (per exemple, ací, ací i ací). Pensareu que només estudio Vilafranca, cosa que no és certa, però la veritat és que forneix una documentació formidable per copsar qualsevol tipus de comportament del camperolat medieval, fins i tot les lluites polítiques entre els membres de l’elit rural.

Vista del lloc de Vilafranca

Per als menys experts, Vilafranca és una de les nou aldees que conforma el terme general de la vila de Morella, al nord del regne de València. En el tombant dels segles XIV i XV, té al voltant de 130 focs, és a dir, entre 450-650 habitants que tenen en la ramaderia ovina la seua principal font de riquesa. Pel que fa als assumptes polítics, com la resta de comunitats rurals del país, des de la segona meitat del segle XIII, Vilafranca compta amb organismes de govern municipal que es concreten, en primera instància, en l’existència d’un consell, un òrgan deliberatiu on es reuneixen els caps de família del lloc, casats, majors de vint-i-cinc anys i amb responsabilitats fiscals per la titularitat de propietats agràries. A banda, hi ha el càrrec de justícia, que s’encarrega de dirimir les disputes que se susciten entre veïns i forasters, i també dos jurats, que dirigeixen les tasques executives de govern, recolzats en les decisions preses en el consell. Hi ha, a més, altres magistratures menors, com la de mostassaf (encarregat de les qüestions del mercat i la urbanística), el messeguer i els saigs. Tots els càrrecs tenen una durada anual i els que els desenvolupen són elegits entre els veïns que participen en el consell. En principi, el joc polític està obert a qualsevol veí del lloc, però, res més lluny de la realitat, esdevé un escenari on els prohoms exerceixen el seu domini. Així, malgrat que també participen pagesos del sector mitjà i humil de la comunitat, entre 1393 i 1411 només 40 veïns accedeixen als càrrecs de justícia, jurats i mostassaf, de manera que únicament el 30% dels caps de família del lloc s’immisceixen en la direcció dels afers comunitaris de manera directa.

Emplaçament de Vilafranca en l’actual País Valencià (Imatge de la Viquipèdia)

Els integrants de l’elit rural saben que des dels càrrecs de govern municipal es gestiona el pressupost anual, es decideix el repartiment de les càrregues fiscals, s’afronten les necessitats del col·lectiu, s’esculla prestamistes i venedors de gra per abastir a la comunitat i se sanciona la utilització dels recursos naturals. Els prohoms accedeixen als oficis conscients de la seua responsabilitat, però també són sabedors de l’ample marge de maniobra de què disposen per traure el màxim profit en benefici propi i açò suscita enfrontaments entre els membres de la “classe política”, perquè no tots comparteixen els mateixos interessos.

En la sessió del Consell de Vilafranca celebrada el 13 de gener de 1398, Bartomeu Bonfill sol·licita a l’escrivà redactar una lletra que conté certs atacs contra la persona del notari Sanxo Sanç. Absent de la sessió, Sanç coneix l’existència d’aquest document el dia següent i immediatament demana al justícia que empare la carta i no la mostre a ningú abans de conéixer el seu contingut. L’oficial, després d’escoltar el consell d’altres prohoms, ordena a l’escrivà guardar la lletra en el seu poder fins nova ordre, retenint-se la potestat d’emetre una sentència per resoldre el cas. En cap moment es desvela el contingut del document acusatori, ni tampoc no s’ha conservat la resolució del litigi, així que no se’n pot dir res més. Deurien existir picabaralles entre Bonfill i Sanç que el primer trau a la llum en la sessió del consell, celebrada en un lloc públic, el perxe de l’església, per donar major publicitat al descrèdit. L’atac troba la ràpida resposta de l’agreujat, que recorre a la justícia ordinària per salvaguardar la seua reputació. L’un i l’altre saben que els òrgans de direcció de la comunitat són plataformes de projecció política des d’on vetllar pels seus interessos.

Plaça de l’església de Vilafranca, el lloc on tenia lloc el Consell del lloc, tot i els canvis que n’hi ha hagut des de llavors

El ric mercader Berenguer Centelles també és ben conscient d’això. A pesar de ser la major fortuna de Vilafranca, Centelles no participa en cap de les magistratures del govern local. Tanmateix, no es desentén en absolut de les qüestions polítiques locals. Ans al contrari, la seua influència des de l’ombra està ben present a través dels mandats exercits pel seu germà i el seu fill, a més d’altres parents i amics. Entre la nòmina d’aliats es troben Garcia Ortí, Pere Miralles, Pasqual Colom, Pere Salvador, Pasqual Manxo, Antoni Mir, Andreu Serra i Joan Peris, tots ells assistents habituals a les sessions del Consell i participants en les distintes magistratures. Pertanyen, a més, a diferents sectors de la comunitat, des les famílies més riques (cas dels Colom i els Ortí) a les més modestes (com Manxo, Mir i Serra), testimoni de la formació de bàndols verticals que es mobilitzen en defensa dels interessos del grup.

Açò és el que succeeix el 1401. Reunit el Consell el 20 de maig d’aquest any, Berenguer Centelles interposa una protesta davant del justícia contra els jurats Miquel Escala i Antoni Centelles, germà seu, perquè volen elegir als nous magistrats aquest mateix dia. El mercader al·lega que l’elecció deu fer-se in vigilia Pentecostes et non in [dicta] die i també han d’estar presents tots els membres del Consell, iuxta formam privilegium. L’endemà, es reuneix de nou l’òrgan deliberatiu pro eligendo iuratos, ara amb els 28 integrants pertinents, i Centelles persevera en la seua demanda, sol·licitant que es pronuncien també la resta de consellers. Mentre aliquii dictorum dicerent quod fierent electiu iuxta forum et privilegium odierna die, els altres s’oposen, de manera que els jurats decideixen posposar l’elecció fins que hi haja unanimitat entre tots ells.

L’escut reial en pedra, símbol que es pot trobar a la casa del Consell de qualsevol ciutat, vila o lloc del regne de València

El Consell es reuneix novament el 5 de juny, vespre de Pentecosta. Durant aquests dies, els jurats havien demanat assessorament a un jurisperit de Morella, perquè desconeixen el privilegi argüit per Centelles, i l’expert en lleis els havia informat que no hi havia cap impossibilitat per elegir als nous jurats abans del dia de Pentecosta i tampoc no devien ser presents tots els consellers. Açò només es complia en la ciutat de València i en altres viles on el consell només es podia reunir al complet els dies festius, però no en llocs menuts, com era el cas. Amb aquest argument, els jurats rebutgen la protesta de Centelles, encara que decideixen esperar al dia següent per a procedir a l’elecció dels nous magistrats, ja que només havien acudit uns pocs consellers a la reunió (la resta havien estat avisats, però no havien tingut de temps d’acudir al lloc una vegada feta la crida dels jurats) i, de fer-ho, causaria un gran malestar en la població.

Gràcies a la seua protesta des de fora del Consell i a la pressió exercida pels seus aliats des de dins de l’organisme, Berenguer Centelles ha aconseguit distorsionar l’elecció dels jurats, que finalment es realitza el dia marcat per la llei. Però no era el manteniment del costum allò que en realitat preocupava a Centelles, sinó el nomenament dels futurs magistrats i, de fet, tota la seua ofensiva no obté els resultats desitjats. En la sessió del dia de Pentecosta, són elegits Domingo Miquel i Pere Montfort, jurats que, juntament amb el justícia de 1402, Pere Gavaldà, posen en marxa tot un conjunt de mesures certament agressives destinades a extremar el control sobre la contribució fiscal de les principals fortunes del lloc i a frenar els especulatius negocis del propi Berenguer Centelles i dels altres prohoms, que segurament recolzarien al mercader en les seues protestes. L’enfrontament entre els notables locals està servit i l’any 1402 serà vertaderament agitat en la vida política del lloc. Només caldrà esperar fins el proper post per conéixer què hi ha al darrere dels problemes entre els prohoms vilafranquins.