Tribut a Miquel Barceló

Pero ciertos de nosotros, por acciones seguramente cometidas pero que resultan imposibles de recordar, nos hallamos constreñidos a perseguir una manada de bestias incansables, borrosas, sin que jamás, a pesar de todos los esfuerzos, consigamos disminuir la distancia, irreductible. Y después morimos. Miquel Barceló, “Prólogo”, Arqueología Medieval. En las afueras del Medievalismo, 1988.

Ha degut fer fred, aquests dies i nits en què l'admirat Miquel Barceló ha esperat, sabedor, la mort. A trenc d'alba, o no, se n'ha anat: ens ha deixat orfes d'una intel·ligència admirable, d'una capacitat demiúrgica de crear coneixement del no res. Veure el funcionament d'una societat, la resistència a la dominació dels grups tribals araboberbers, on només vèiem camps, bancals, séquies i antics costums de reg. El Barceló enfant terrible, el Barceló temible, el Barceló mestre, el Barceló far, el Barceló genuí, el Barceló dels darrers dies, el gran Barceló, ja no estarà més entre nosaltres, al món dels vius, que ha abandonat als 74 anys, víctima de la malaltia que l'ha perseguit des dels 31. Una lluita pertinaç que segurament li forjà el caràcter i marcà els traços d'una biografia singular: el filòleg que fou historiador, l'historiador que s'ubicà als afores del medievalisme, el medievalista que fou un geni.

Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1939, als 18 anys marxà a Barcelona a cursar la carrera de Filologia romànica, amb el desig d'esdevenir escriptor. En finalitzar, però, abandonà les aspiracions literàries i decidí marxar a l'estranger, primer a Anglaterra i després als Estats Units d'Amèrica, on impartí, a Nova York, classes universitàries de castellà entre els 24 i els 30 anys. Aleshores, en 1970, li diagnosticaren la malaltia que el féu retornar a Barcelona, on, després de diverses operacions, s'integrà en el professorat d'Història de la Universitat Autònoma, acabada de fundar uns anys abans. Tot just llavors, amb 32 anys, es doctorà a la Universitat de València amb una breu tesi, sota la direcció d'Antonio Ubieto, sobre la llegenda de Roderic i Julià, que marcava els inicis de la invasió musulmana de la península Ibèrica el 711. De fet, durant aquella època estudià l'evolució de l'estat visigot a través de l'emissió de monedes i la recaptació fiscal, que el portaren a interessar-se per l'estat andalusí, influenciat per l'obra de Samir Amin, de qui traduí en 1974 Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales. En ple moviment descolonitzador, Amin cercava l'origen de la dominació occidental capitalista sobre la resta del món i el trobava en l'especificitat del feudalisme, basat en un sistema de rendes i dependències personals, molt més estricte, controlador i modificador de les societats que la resta de formacions estatals tradicionals, caracteritzades per una dominació fiscal més permissiva vers els dominats. Pierre Guichard reblà el clau un parell d'anys després, en 1976, amb la publicació d'Al-Ándalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, en què, per primera vegada, s'explicava la diferència radical entre la societat andalusina, amb un marcat component tribal, i la societat cristiana del nord de la península Ibèrica, emmarcada dins dels paràmetres feudals.

A partir d'ací, el coneixement de la societat andalusina ocupà les investigacions d'en Barceló: com funcionava a tots els nivells, tant en el de la relació tributària i l'organització de l'estat, com en el de la producció, la reproducció social i el desplegament sobre el territori. Així, en 1984, als 45 anys -eren uns altres temps, en què cap ANECA exigia una producció estakhanovista i esbojarrada-, publicà els seus primers llibres historiogràfics, tot dirigint el segon volum de la Historia de los pueblos de España, sobre "Los antiguos territorios de la Corona de Aragón", i fent una primera aproximació Sobre Mayūrqa, la Mallorca andalusina. Llavors, conscient de la necessitat d'anar més enllà de les fons escrites musulmanes i cristianes, com ressenyà enèrgicament a Girona, el 1985, en el col·loqui sobre l'expansió del feudalisme català, començà a prospectar arqueològicament determinats llocs d'assentament rural andalusí. Els primers foren la vall de los Guájares, a l'antic territori nassarita, i el mateix espai mallorquí, dels quals nasqueren Les aigües cercades; (Els qanât(s) de l'illa de Mallorca), en 1986, i Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo, en 1988. En aquells moments Barceló ja comptava amb un equip format a l'Autònoma que es dedicà durant els següents anys a perfeccionar i estendre la metodologia finalment sistematitzada a El agua que no duerme: fundamentos de la arqueología hidráulica andalusí, publicat en 1996. Els resultats de tot plegat foren espectaculars: una nova forma de pensar històricament el paisatge donà peu a una nova forma de comprendre la societat andalusina, la seua manera de gestionar el territori, la seua organització interna, les seues relacions de dominació, etc.

No debades, la utilitat i la capacitat de seducció intel·lectual de la proposta d'en Barceló menaren a la seua expansió: a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Múrcia, a Castella, a Andalusia, per tot arreu, hi ha hagut seguidors, discutidors i perfeccionadors del seu pensament. I és per això que tots lamentem la seua pèrdua i li retem el sentit homenatge que mereix la seua persona, una figura que ha canviat el rumb de la historiografia hispànica, per a bé i per a sempre més. En la seua darrera entrevista, publicada fa uns pocs mesos a L'Avenç, deia que de ben menut s'adonà "que hi havia dos grups de llibres i que, probablement, hi havia més passió en la Catena aurea o en els toms de portada verdosa de sant Tomàs d’Aquino que no podia llegir, que en els volums rebregats d’en Blasco Ibáñez i altres", i, per tant, "que el secret estava amagat en aquella escriptura que no entenia, més que en les històries aquelles d’homes i dones que jugaven a metges". Donem gràcies, doncs, al fet que aquell Miquel Barceló que va eixir de la facultat de filologia de Barcelona en els anys '60 es dediqués finalment a la primera classe de llibres, els de recerca i anàlisi, i no a la segona, els de literatura, que conreà únicament en jubilar-se, amb El terme de Manacor (2007) i A trenc d'alba (2009). Tots nosaltres, com a historiadors i persones interessades en el significat històric de la societat en la que vivim, ens hem beneficiat enormement d'aquella decisió. D'una manera o d'una altra, la seua tasca i el seu llegat ens han canviat la vida. Gràcies, Miquel, per tot, encara que ja no pugues sentir-nos...

Finalment, atès que, malauradament, no hem pogut dur a terme l'entrevista que teníem aparaulada amb ell, per a la qual s'havia mostrat predisposat i il·lusionat, no podem més que recomanar-vos ferventment eixa altra a la que hem fet esment, que la revista L'Avenç acaba de posar en línia: "Miquel Barceló, estudiós d'exterminis".