Per a les gents de les societats preindustrials
el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un
costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible,
fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de
roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el
torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que
aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi
troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt
de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat
medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de
la muntanya.
En realitat, la relació entre el llop i l’home
sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps
i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les
regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós
sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora,
en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el
perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i
narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va
convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les
comunitats més modestes fins a les grans ciutats.
El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila
d’Alcoi proveïen que
com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons
aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de
la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous.
Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú
vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo
consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit
lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme
que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara
a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo
honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là
Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes
forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F.
Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això
no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals
valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura
que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa
desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts
trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot
encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia,
la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un
estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats
a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací,
Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre
els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses
sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les
Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons
morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a
20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.
Tot això em fa replantejar quin era el perill
que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven
de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat
es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i
tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense
dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una
vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut,
de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que
impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu.
Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una
referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic
forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que
l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les
muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de
llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits.
L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota
el títol Vivre ensemble avec le loup
el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada