L'altre dia parlava d'una ràtzia cristiana a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Granada iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental. No obstant això, ja llavors vaig observar que eixe no era l'objectiu més usual d'aquest tipus d'incursions, les quals cercaven, bàsicament, el botí en forma de captius i de ramats. En podem trobar un bon exemple en el marc del mateix enfrontament, a finals d'agost de 1333, i pràcticament amb els mateixos dirigents protagonistes: el portantveus del procurador reial a la zona oriolana Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de Xivert Dalmau de Cruïlles -de l'orde de Montesa-, el noble i adelantado don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia, que acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca.
De Lorca a Lorca, atacant Huércal, Overa, Antas, Vera i Las Cuevas de Almanzora (c. 130 km.)
Així les coses, el dijous 26 partiren de Llorcha ensemps ab tots los del lloc i cavalcaren sense descans fins haver cobert en un dia els 40 quilòmetres que hi ha fins a Huércal e Overa, que talaren el divendres. Sense solució de continuïtat, anaren jaure a Antas, talaren-la e prengueren tro a XXX catius, mentre una algara marxà a la cerca de botí, bo i tornant el sendemà, dissabte, ab CXVIII catius e tro ab L bèsties groses e bé IIII míl·lia de bestiar menut, e molta roba. Aquest mateix dia manaren partir altra algara i la host principal se n'anà a la font de Vera, la plaça forta dels andalusins, que permeté l'arrecerament d'aquests darrers en la barrera. Els cristians, doncs, talaren tot lo dia entrò lo digmenje, alhora que una altra algara fou enviada a saquejar els voltants, però únicament pogué talar l'horta de Las Cuevas de Almanzora. Al remat, al dia següent, dilluns, ja havien tornat tots a Lorca: en a penes 4 dies havien corregut més de 130 quilòmetres, havien enviat tres algares i havien pres fins a 148 captius, 50 caps de bestiar gros, 3.000 de menut i molts altres béns. En arribar a la vila murciana, l'avaluació i el repartiment del botí degué ser immediat. Així evoca una operació d'aquest caire Josep Torró:
Es reuneixen les preses d'una expedició de saqueig que acaba de finir: bestiar agrupat en un corral improvisat, robes escampades, armes, objectes de metall fi, tot ben visible. Els quadrilleros inventarien acuradament cada cosa sota una estricta supervisió; després es procedeix a l'encant públic i el botí es converteix en valor expressat en moneda. Una vegada efectuada la conversió se satisfan primer els estipendis i les compensacions; d'allò que resta es paga el quint reial, i finalment es reparteixen les quotes.
Tanmateix, la guerra a la frontera també comptava amb l'altra cara de la moneda. A penes dos anys abans, en octubre de 1331, el nucli valencià de Guardamar havia estat abatut e pres per complet. Els andalusins no havien deixat ni un habitant, segons explicaren al rei d'Aragó els veïns de la població murciana de Molina de Segura. En primer lloc, informaven que todo el poder del rey de Granada con Çahat Arriduan, son cabdiello mayor, entraron por esta tierra, que podían seer dos mill e quinientos omes de cavallo e XII mill omes de pie, dels quals hi havia 800 cavallers bien encavalgados. A continuació, relataven la devastació ocasionada per aquell exèrcit: entraron, mal pecado, a Guardamar, e non dexaron y cosa del mundo, que todos los levaron, grandes e pequennos. També les autoritats reials valencianes notificaren del saqueig, tot advertint que potser els musulmans tornarien a entrar en lo dit regne per altre loch, car ab ells van molts renegats e bandeyats e moros de la terra, que·ls mostren los passes e entrades en los lochs. L'avaluació de l'atac era igualment catastròfica:
Lo poder del rey de Granada se n'és tornat e ha cremat e derrocat tot lo loch de Guardamar, e encara totes les alqueries de Oriola e de Elg, e menen-se'n de MD catius a en pús entre hòmens e fembres e infans, e DCCC yegües e II míl·lia vaques e pús, e d'altre bestiar menut sens compte, e XX míl·lia cafices de blat e tot l'altre ben moble, e van-se'n ab ells bé CCCC moros de Elg e d'altres molts d'altres lochs, los quals los han liurades de DCCC atzembles en pus e donada tota ayuda que·ls han poguda donar.
Recreació històrica de Guardamar abans del segle XVIII (Gravat de Francesc Aracil)
Amb tot, aquesta precarietat dels llocs de frontera no era obstacle per tal que, de seguida, hi hagueren homes i dones disposats a habitar-los. De fet, a penes un any després trobem les primeres notícies de la població qui ara novament se fa del dit loch de Guardamar. Podem suposar quina mena de gent era: per davant de tot, disposada a viure d'aquesta mena d'economia de frontera basada en el botí. Així ho sabem, per exemple, d'un dels nous habitants del Guardamar renascut en 1332: Pere de Tona, veí de Múrcia, hom bo e espert d'armes. Ell mateix havia estat un dels defensors de la vila davant l'atac andalusí, ja que, en assabentar-se de l'arribada de l'exèrcit nassarita, del seu propi logà vint e set òmens entre balesters e lançers, e de nit vench al dit loch de Guardamar, e meteren-se aquí per aydar e defendre lo dit loch. Tanmateix, el resultat per a aquesta companyia de peons fou desastrós, 22 moriren i els altres 5 foren presos:
L'endemà maytí fo lo dit loch acercat per lo dit poder, e fon ferit e cativat lo dit Pere de moltes nafres en la presó e batalla e esvayment del dit loch, e moriren aquí de sos companyons vint e dos, e los altres, ab el ensemps, cativaren.
L'antic habitant de Múrcia havia estat dut al lloc de Vera, però finalment havia aconseguit negociar la seua llibertat: s'havia atallat e remut per XXX dobles d'or. Amb tot, Pere de Tona no comptava amb aquells diners i, per tal de pagar-los, deixà com a hostatge un seu fill qui és d'edat de VIII ayns, tro aja pagada la sua remçó. En conseqüència, fins que no pagués la suma establerta, el xiquet romandria captiu a l'altra banda de la frontera. Així les coses, havia decidit establir-se a Guardamar per tal de formar-ne part de la nova població, ab sa muller e ab tota sa família, mentre cercava fórmules per a reunir els diners. Una d'elles fou presentar-se davant Alfons el Benigne per tal de demanar-li el seu favor amb l'objectiu de treer lo dit fill seu de catiu. Desconeixem, però, el desenllaç de la seua història. En tot cas, se'ns presenta com un bon exemple del poblador de la frontera. Emigrant, expert en armes i disposat a l'enfrontament bèl·lic: una peça més de tot un engranatge estructural bolcat cap a la guerra i l'expansió territorial com a forma de reajustament dels propis desequilibris de la societat feudal.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada