De la proporcionalitat tribal i el valor fiscal de la terra: la fila i l'alfaba

Dijous passat, Thomas Glick feia la conferència inaugural del III Congrés d'Estudis de l'Horta Nord, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica. Tot un clàssic de la nostra historiografia, i assidu visitant de casa nostra, el professor nord-americà va fer un repàs –en el seu pastitx de valencià i català, com li agrada dir a ell– a algunes suposades continuïtats institucionals en els regadius abans i després de la conquesta feudal. I en concret va parlar sobre els conceptes de fila i alfaba. En realitat, no es tracta de res nou, però sembla que no hi ha informació sobre açò a la xarxa, i és probable que tot plegat no siga massa conegut fora dels especialistes en regadius, per això aprofitaré l'avinentesa per tractar d'explicar-ho ara breument, i afegir-ne alguna cosa.

Que l'organització dels sistemes hidràulics d'origen andalusí es basa en la proporcionalitat ja fa temps que ho sabem, però no sempre s'ha entés així. La major part dels sistemes hidràulics valencians, sobretot els més grans i fluvials, es reparteixen l'aigua per files. La fila, és la quantitat d'aigua que correspon a cada séquia o a cada braç del total que hi ha disponible. I així, per exemple, a l'horta de València, que és la més gran, l'aigua del riu Túria o Guadalaviar es divideix en 138 files, de les quals corresponen 48 a la séquia de Montcada, 14 a la de Quart, 10 a Tormos, i així successivament fins a les 10 de Rovella, que és la darrera séquia de les 8 que hi ha. En aquest mateix sentit, el riu Millars es divideix, almenys des de 1346, en 60 files, de les quals 14 són per a Vila-real, 14'5 per a Castelló, 14'5 per a Almassora i finalment 19 per a Borriana. El riu dels Sants, un afluent del Canyoles, té 24 files a Xàtiva, i el riu d'Alcoi 48 per a l'horta de Gandia i Oliva.

Des del segle XVII molts enginyers han intentat calcular la mesura exacta de la fila, entenent-la com la quantitat d'aigua que passa per un forat d'un diàmetre determinat a una velocitat fixa, però no han tingut mai èxit. És cert que aquestes xifres de les files als rius que han arribat a nosaltres poden haver estat modificades al llarg del temps, com per exemple en el cas del Millars, on els feudals van construir séquies noves a Castelló i Vila-real. Però Glick es va adonar, ja en el seu Irrigation and society en medieval Valencia, publicat el 1970, que totes aquestes xifres semblen ser múltiples de 12, com ara 24, 48 i grups de 14 + 10 = 24, i per tant proposava que tot plegat era un sistema basat en les hores del dia. I en efecte ho és. Ara sabem que es tracta d'un sistema dual, tant proporcional com temporal. Quan hi ha abundància d'aigua al riu, aquesta es divideix proporcionalment entre les diverses séquies d'acord amb les files establertes; però quan hi ha sequera i l'aigua del riu no és suficient per a donar servei a totes les séquies a la vegada, l'aigua es tandeja i tota va a parar a una sola séquia per torns horaris. Així, per a entendre'ns millor, podem dir que quan hi ha aigua suficient la fila és una mena de percentatge i, per exemple, en el cas de Montcada, podem dir que les 48 files del total de 138 que té el Túria, per a nosaltres serien el 34'78 % de l'aigua del riu, mentre que les 14 files de Quart seria el 10'14 %, etc. Així, tant si hi ha poca aigua com si hi ha molta, tots reben sempre la mateixa quantitat proporcional pactada pels constructors en origen. És el mateix procediment que després s'empra dins del mateix sistema hidràulic, on gràcies als partidors de llengua cada braç rep sempre la mateixa quantitat d'aigua proporcionalment a la que li toca.

Partidor proporcional de llengua. Les llengües del Raig, traslladades i reconstruïdes en un parc de València. Va ser la primera infraestructura hidràulica d'aquestes característiques que va ser excavada amb metodologia arqueològica, i es va revelar que l'obertura de cada costat era, segons Sergi Selma, de dos colzes egipcis.

Per contra, quan hi havia poca aigua, tota la del riu seria per a Montcada durant 48 hores, és a dir, dos dies, i després per a Quart durant 14 hores, després per a Tormos durant 10 (juntes fan 24 hores, un dia), i així successivament. Glick, fins i tot va anar més lluny i va proposar que, perquè el sistema de l'horta de València fos lògic, el riu hauria d'haver tingut originàriament 144 files, i no 138 com ha tingut sempre des que ho tenim documentat. Així, Montcada tindria l'aigua dos dies, i la resta de séquies la tindrien un dia per parelles de 10 i 14 hores cadascuna, fent entre totes cicles de 6 dies i un seté de descans. El problema és que, perquè això fos així, deuria haver-hi una novena séquia a l'horta nord de València que fes parella amb Favara. Tot i que no es tractaria d'una séquia desapareguda, de la qual no tenim cap referència, sinó d'una séquia i comunitat de regants que possiblement es va fusionar amb una altra. Anys després, estudiant l'estructura de la séquia de Mestalla, Enric Guinot proposaria que aquesta séquia desapareguda podria haver estat la séquia de Petra, un dels tres braços principals en què es divideix Mestalla, que té una estructura diferent, i que creua la séquia mare per damunt. En algun moment indeterminat, doncs, la séquia de Petra i la séquia de Mestalla (Rambla-Algirós) es degueren unir en una sola, canviant el repartiment de les files del riu.

La comparació de les institucions dels regadius amb altres països del món islàmic va permetre Glick veure que aquest sistema de particions basades en el 12 també existia, per exemple, al sud d'Iraq, on la mesura d'aigua és el waqt (temps), de 12 hores; al Iemen és el farḍ, que val 24 hores; i a la Ghūta de Damasc la mesura és el qīrāṭ, amb un valor proporcional que varia d'una séquia a una altra però que es basa en 1/24 part. Tot plegat va portar Glick, inicialment, a proposar que el repartiment en files de l'horta de València podia haver estat d'origen sirià, la qual cosa va ser molt criticada perquè el poblament al Xarq Alandalús havia estat fonamentalment berber com demostrà Pierre Guichar. Això portà Glick als anys noranta a proposar que podia haver estat una autoritat omeia, de Síria, qui haguera portat a Alandalús el sistema de Damasc. I finalment, fa uns pocs anys, es va poder comprovar que, en realitat, no es tracta de models ètnics que es porten d'un lloc a un altre per part d'un tipus concret de població, sinó que els models són àmpliament coneguts per la població mediterrània i s'apliquen d'acord amb les necessitats ecològiques de cada lloc. A més, al nord d'Àfrica també hi ha rius dividits així.

Pel que fa al nom de la fila, sembla que es tracta d'una traducció de l'original àrab khaiṭ (o jayt al "mode castellà"), que en àrab significa, en efecte, fil. A Lorca, de fet, al torn de reg li diuen casa, que també és la traducció de dār, corrupció dialectal de daur, torn. Segons Glick, Pedro de Alcalá tradueix kait min mi com a “hilo de agua”, i un diccionari algerià francés-àrab –que reflecteix, per tant, els costums magrebins– diu que el khaiṭ és una sangria en una séquia de reg, un rec, o una séquia. És a dir, no és una mesura, sinó la pròpia séquia, cosa que també passa, encara ara, a l'horta de València, on algunes séquies reben el nom de fila (fila de Massarrojos, fila de Borbotó, la fileta). A més, la versió àrab de la fila, el khaiṭ, s'ha conservat en el topònim d'algunes séquies, com ara a la séquia d'Alfait, d'Alberic; a la séquia i alqueria d'Alfeitamí, d'Oriola, que seria al-khaiṭān, les dos files; i, per descomptat, a la séquia de Faitanar, de l'horta de València, que seria Khaiṭ an-nahr, la fila del riu, la fila derivada del riu. Finalment, cal dir que és possible que la fila tinguera una mesura divisòria, la ploma, de la qual no en sabem molt més.

L'altre concepte del qual va parlar Glick va ser l'alfaba, un mot que apareix àmpliament al repartiment de l'horta de Múrcia –tot i que es coneixen molts pocs casos més del seu ús– i que no va ser entés pels conqueridors feudals, per la qual cosa va desaparéixer de seguida. Inicialment va ser entés com una mesura de superfície i, de fet, ho va ser durant un temps, però prompte va ser oblidada fins que va ser recuperada pels historiadors. El primer en explicar la seua etimologia va ser Reinhart Dozy, qui l'explicava provinent de l'àrab ḥabba, i ho traduïa per “grain, et aussi une petite partie d'une chose”. En 1958 Arnald Steiger, després de descartar hipòtesis etimològiques anteriors va deixar clar que, en efecte, el seu origen era ḥabba, en àrab gra, i que també tenia relació amb la llengua amazīgh, lḥ'abt, que significaria el mateix. I a través, igualment, del mètode de la comparació, Steiger va proposar que l'alfaba era una mesura d'aigua, ja que havia llegit que era un costum berber emprar uns utensilis de metall amb forats que actuaven com una mena de clepsidra per a mesurar el torn del reg, d'acord amb el temps que tardava en omplir-se l'atifell pels forats quan era introduït a la séquia o a la bassa de reg. A més, aquesta mena de rellotges d'aigua tenien marques al seu interior que assenyalaven el temps, anomenats, precisament, lḥ'abt. En l’actualitat encara empren aquest sistema alguns grups berbers nord-africans per a mesurar el temps dels torns de reg i, de fet, sembla que tant a Múrcia com a Lorca, i a altres localitats, s'ha emprat fins fa no molts anys un mètode exactament igual, dels quals el més conegut és el jarro de Jumilla.

Clepsidra o rellotge d’aigua que s’empra encara actualment en un poble de la costa atlàntica del Marroc. Sobre una cassola plena d’aigua flota un bol metàl·lic amb un forat, que es va omplint a poc a poc fins que s’afona, moment en el qual ha quedat consumit un torn i torna a començar. El temps que tarda en afonar-se és sempre constant. Podeu veure ací un reportatge fotogràfic sobre com funciona aquesta clepsidra.

Steiger havia aportat una explicació a l'alfaba que, aparentment, semblava raonable, però no acabava de quadrar perfectament, malgrat la irrefutable explicació etimològica d'al-ḥabba. Juan Torres Fontes, el màxim coneixedor del repartiment murcià, tampoc mai no arribà a poder explicar suficientment el significat de l'alfaba, però sí sabia que no era una mesura d'aigua, o de temps d'aigua, com proposava Steiger, ja que al repartiment l'alfaba s'empra indistintament per a terres de regadiu, de reg esporàdic i de secà. Tampoc era una mesura de superfície com la tafulla, és clar, però és que a més a més les alfabes no solament s'apliquen a parcel·les de terra, també a cases i a altres objectes, per la qual cosa Torres Fontes tenia clar que l'alfaba tenia un sentit de valor, d'apreciació econòmica. Fins i tot, en un esment aïllat del Repartimiento, però molt revelador, l'alfaba apareix com a sinònim de renda. De fet, si alguna cosa és evident, només amb la lectura de la documentació del Repartimineto de Múrcia, és que els oficials del rei, els repartidors, empraren documentació oficial de l'estat andalusí, els “azimen” (al-zimâm) on estava registrat l'impost que devia pagar cada propietari d'una parcel·la. Per això, en les donacions d'Alfons el Savi moltes vegades va indicat el nom de l'anterior propietari desposseït, i sempre van indicades la superfície de la parcel·la en tafulles i el seu valor en alfabes. Per a Torres Fontes, doncs, l'alfaba que apareix al repartiment murcià és la quantitat fiscal que cal pagar a l'Estat d’acord amb el valor de la terra, que es calcula a partir de la seua superfície, la quantitat d'aigua a la que té dret, i la qualitat de la terra. Però és evident que els cristians mai no arribaren a entendre el seu vertader significat, o almenys no van saber calcular-lo, perquè encara que inicialment la van emprar en els repartiments seguint allò establert abans per l’Estat andalusí, contínuament recorrien a algun “moro sogueiador et sabidor de afabba” perquè solucionara els problemes que tenien al respecte.

Segurament Torres Fontes va encertar de ple explicant l'alfaba en el context del repartiment i els azimen com el valor de la terra per al fisc andalusí. Però això no acaba d'explicar el seu origen a partir del mot gra, ni el seu significat absolut. De nou, ha estat Glick qui ha fet una nova proposta, gràcies a la lectura d'un llibre sobre oasis magrebins, quasi de manera fortuïta com ell mateix admet. El llibre de Nadir Marouf (1980), Lecture de l'espace oasien, permet esbrinar que, en efecte, la ḥabba havia estat una mesura hidràulica antiga entre els berbers, que amb la colonització francesa va passar a mesurar-se en peus. Però sembla, segons aquest autor, que amb l'avanç de la cerealicultura la ḥabba va evolucionar també com a mesura de taxació, indicant al valor d'una parcel·la d'acord amb la seua capacitat per a produir cereal, grans d’ordi. I així, no només servia per a mesurar el valor de la terra cerealícola, sinó també el de camps de palmeres, les cases i altres moltes coses, que s'indicava en la quantitat d'ordi que calia vendre per a comprar eixe objecte. Marouf, és clar, desconeix l'existència de l'alfaba a Múrcia, però pareix donar-li un ús semblant a Algèria. També cal dir que l’autor documenta aquesta pràctica entre els berbers Zanata, i Glick busca referents d'aquesta tribu a Alandalús, on en efecte hi ha tant a l'horta de Múrcia com a les valencianes Atzeneta d'Albaida i Atzeneta del Maestrat. Tot i això, no pot ser una practica exclusivament zenata de cap de les maneres.

Grans d'ordi

En realitat, val a dir que no acabe d'entendre per què ha costat tant arribar a aquesta conclusió. De fet, l'explicació de Glick per a l’albafa murciana pot ser més o menys correcta, però no és cap particularitat zenata i ni tan sols amazigh. Hi havia prou amb consultar qualsevol enciclopèdia sobre l'islam per a saber que ḥabba és la fracció més menuda del sistema de mesures que empren els àrabs per als metalls com l’or i les pedres precioses, que fins i tot està a la viquipèdia. De major a menor en formen part les fraccions raṭl, ūḳīya, mithḳāl, dirham, dānaḳ, ḳīrāṭ, i finalment, en efecte, ḥabba, alguns dels quals són ben coneguts, com el dirham, que es va convertir en moneda. El seu valor real no acaba d'estar clar, perquè ha variat al llarg del temps i dels territoris, però el seu origen està en el pes d’aquests metalls preciosos, i així sabem que ḥabba en àrab, com a mesura de pes, és equivalent al granum europeu, un divisor de la lliura emprat en farmàcia a tota Europa fins a l'adopció del sistema mètric decimal. Així, doncs, pareix normal que el valor d'una parcel·la o de qualsevol objecte es puga expressar en alfabes, a Múrcia i a qualsevol altre territori de llengua àrab, com també en rals, dirhams o en kirats. Al cap i a la fi, segurament eren unitats de compte com el sou i el diner, que posteriorment es traduïen en moneda corrent. Són, de fet, unitats de compte ideals per a establir una taxació proporcional a un valor total que pot canviar, ja que, de fer-ho en moneda corrent, la quantitat hauria de ser revisada constantment.

Com a conclusió de tot plegat, cal dir, pel que fa a la fila, que estem al davant d'un sistema tribal de repartiment de l'aigua. El nombre de files no és producte de la imposició per part de cap autoritat de l'estat, ni siriana ni berber, sinó el resultat dels pactes establerts entre les tribus constructores dels sistemes hidràulics. Pel que fa a l'alfaba, és possible que en algun moment haja estat una mesura de repartiment de l'aigua entre els berbers del Magrib i del Xarq Alandalús. En aquest cas, jo diria que sembla més bé propi de sistemes petits amb bassa d'acumulació, on l'aigua es reparteix per temps, més que no de sistemes fluvials, on l'aigua és abundant i es reparteix proporcionalment entre els usuaris, emprant el temps només quan hi ha sequera. Ara bé, és obvi que l'alfaba, amb el significat en qual apareix al repartiment de l'horta de Múrcia, indica el valor la terra, expressat en unitats de compte, i aquest sentit és el que li va donar l'Estat andalusí quan calculà els tributs que calia pagar per la terra. Així ha arribat fins a nosaltres, a través del repartiment de l'horta de Múrcia, perquè els feudals van emprar els azimen o registres de l'Estat andalusí. Una mostra, doncs, de com el poder s'apropia d'una part de la producció camperola. Al cap i a la fi mesurar, comptabilitzar, és el primer pas per a fiscalitzar.