Maratons a la València medieval?

Òbviament, no hi ha constància documental, ni tampoc arqueològica, que a la ciutat de València s’organitzara cap tipus de cursa, i menys encara una marató, durant els segles medievals. Això de córrer és un fet que s’ha posat de moda en els darrers anys, en bona mesura, crec, degut a la crisi. Curses hi ha de moltes categories, però convindreu amb mi que la prova reina, per la seua història i significació, és la marató. No és la més llarga, ni tampoc la més dura (Espartatlon, per exemple, i entre les modernes les Ironman i de skyrunners són molt més exigents) però això no vol dir que no siga llarga i dura. El proper diumenge, 18 de novembre, a València se’n celebra l’edició 32ª i per això aquest post.

Com deia al principi, córrer no era una pràctica esportiva per a les gents de l’edat mitjana. I això perquè l’esport ha estat sempre considerat com un simulacre lúdic de la guerra, de manera que la pràctica militar ha condicionat, si no determinat, la forma de fer esport. Aquesta és una idea que clarament podem observar al món grec. Heus ací que la celebració dels Jocs Olímpics exigia la paralització de qualsevol conflicte armat. Per una altra banda, si pensem en les proves, totes elles tenen un vessant o utilitat clarament militar: el llançament de javelina i de disc, la lluita cos a cos, córrer, i finalment curses de carros de cavalls –quadrigues i bigues.

Cursa de quadrigues (Ben-Hur, 1959)

D’aquest ventall d’esports s’escau el paper que tenia la infanteria en la guerra durant aquest període. De fet, hi havia una prova, la hoplitodromia, que, com el seu nom indica, consistia a córrer completament armat un miler de metres. Finalment, per a concloure amb el món grec, cal recordar l’anècdota de Fílipides, el soldat atenenc que, en guanyar Atenes als perses a la batalla de Marató, va recórrer els 42.195 metres que separaven el camp de batalla de l’Acròpolis. També en la seua memòria es va instaurar fa vint anys la prova de l’Espartatló.

Estatua de Filípides a Marató

La fi d’una societat comporta canvis en el paisatge, en la llengua, en la religió, en l’agricultura i, també, en la forma de fer la guerra i, per consegüent, de fer l’esport. Aquesta és la raó de fons que explica per què els Jocs Olímpics deixaren de celebrar-se el 380, i no simplement perquè l’emperador hispanoromà Teodosi I prohibira la celebració.

Siga com siga, l’esport a l’època medieval va adquirir un rostre diferent, perquè diferent era la forma de fer guerra, i perquè, al capdavall, diferent era la societat que el practicava. Amb això vull dir que si bé l’esport al segles medievals no es va celebrar a l’Olimp, ni de la mateixa manera que al món clàssic, tampoc això implica que les gents de l‘edat mitjana no tingueren passatemps. A època medieval la unitat militar per excel·lència era la cavalleria. Les pràctiques esportives, per tant, havien de recrear un combat on l’element clau no fos el soldat a peu, sinó més aviat el genet. I és per això que sorgeixen les justes.

Combat entre cavallers

A l’edat mitjana, com a la clàssica, l’esport no era altra cosa que un simulacre de la guerra. Les justes permetien l’aprenentatge i l’entrenament dels qui havien de combatre en el camp de batalla. Uns combats que no es reduïen a les grans conteses internacionals (Crecy, Nàjera, Agincourt....), sinó que més freqüents devien ser les escomeses entre senyors i les guerres privades. De vegades, el simulacre era més aviat el preàmbul de l’enfrontament que vindria desprès, com podeu veure en aquest document d’Hug de Cardona:

«en los lochs del Real, situat en terme de la vila de Gandia, Ondara, situat en lo comdat de Dénia, los quals lochs són del noble don Hugo de Cardona, e de Benimazmut, situat en los térmens del dit comdat, lo qual loch és de la noble dona Johana, muller del dit don Hugo, e en altres lochs del dit don Hugo se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen.

(...)

Los quals ajusts se diu públicament que·s fan en los dits lochs dels dits nobles don Hugo e dona Johana per los nobles en Johan de Cardona, fill de aquella, e en Jacme de Cardona, cosin germà de aquell, e per molts altres valedors e còmplices de aquells, los quals per causa dels dits ajusts e mals empreniments e per altres crims, delictes e excessos són denant vostra magnificència e en vostra cort denunciats.

(...)

E com ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre sí.»

Una altra idea que no se sosté és pensar que els esports en època clàssica els practicava tothom, mentre que a la societat medieval només alguns sectors de la població, especialment els privilegiats, en practicaven. D’entrada, això de que qualsevol podia participar en els jocs olímpics sembla més bé una exageració. Per a prendre-hi part calia ser home, grec, i lliure –la qual cosa excloïa, ja d’entrada, a la major part de la població– i ser ciutadà d’alguna polis grega, és a dir, disposar d’un nivell de riquesa mínim, que variava segon les ciutats. Tot plegat, els Jocs Olímpics clàssics tenien, contràriament al que es pensa, poc o molt poc de democràtics. A l’època medieval, les justes estaven reservades a aquells que anaven ser nomenats, o eren ja, cavallers. Adquirir «l’equipatge» estava reservat a les economies acomodades, aquelles que podien permetre’s el luxe de perdre el cavall –que tampoc servia qualsevol bèstia– o fer malbé l’armadura. Per descomptat, no podem obviar el component social, només la noblesa podia engrossir les rengles de la cavalleria, puix no era simplement una qüestió de diners.

A més de les justes, l’altre entreteniment de la noblesa era la pràctica de la caça. De fet, encara al segle XIX la caça de la rabosa era un signe de classe a l’Anglaterra victoriana. A època medieval, la caça era practicada amb gossos, però els nobles més acomodats i les monarquies feien servir els falcons. Com bé sabeu, Ausias Marc fou falconer d’Alfons el Magnànim. Els falcons del rei eren ensinistrats a l’Albufera sota la direcció de Marc, qui ha deixat constància del seu bon fer als seus versos:

«Tots los delits del cors he ja perduts,

e no atench als propis d'espirit;

en los mijans ha ésser mon delit,

e si no l'he, yo romanch decebuts.

E sol d'aquests me resta lo caçar,

per què us soplich, mon car e bon senyor,

que del falcó me siau donador,

un pelegrí lo qual té nom Suar.»

(Poema CXXIIa)

I la resta de la població? Doncs practicava altres esports que podien o no tenir la seua extrapolació militar. De tots ells, el més generalitzat era el tir amb arc o amb ballesta. Des de l’Antiguitat aquestes armes estaven vinculades amb la covardia i la mancança de coratge, atès que no es lluita cos a cos sinó des de lluny. Recordeu que a la Ilíada, mentre Hèctor i Aquil·les lluiten en combat individual, representant la valentia, Paris matarà Aquil·les amb un arc. La vinculació d’aquestes armes amb la misèria, no moral però sí econòmica, continua a l’edat mitjana. Així, l’arquer per excel·lència de l’imaginari medieval, Robin Hood, és estret dels sectors modestos de la població.

Sense abandonar les Illes Britàniques, els famosos arquers que foren determinants en diversos enfrontament armats de la guerra dels Cent Anys, com ara Agincourt, procedien, habitualment, de Gal·les, un dels territoris més propis sota el domini del rei anglès. L’ocupació, per tant, d’arquer, tenia clarament una condició pejorativa, davant de la noblesa que lluitava cos a cos, amb espasa de dues mans i a cavall.

Arquers representats com a soldats no professionals

Ballester

Ací, a casa nostra, més que el tir amb arc el que practicaven les classes populars era el tir amb ballesta. Els inventaris post-mortem confirmen la seua amplia difusió, fins i tot entre el camperolat. Així, per exemple, en agost de 1454 el llaurador d’Alcoi Martí Botella s’obligava davant el justícia de la vila a pagar a Nicolau Satorre 26 sous pel preu d’una ballesta de azer.

De vegades era el propi Consell qui ajudava en l’adquisició de les armes, perquè juguen la dita balesta que dur tot lo any e comence demà que és dia de madona sancta Maria de Setembre com diu un establiment d’Alcoi de 1427. Resultaria interessant esbrinar si en aquests tipus de competicions hi participaven els musulmans i, en cas de fer-ho, en quines condicions, atesa la seua fama d'experts tiradors. Per una altra banda, en altres ocasions els mateixos Consells en prohibien l’ús, especialment en dies de festa religiosa: en los quals tots jochs no puxen jugar en neguna manera mentre los oficis divinals se faràn e se celebraràn en la dita pena sots pena de 10 sous. Aquestes prohibicions incloïen, també, la pilota. Tampoc són estranyes les travesses, i els deutes que se’n deriven: en febrer de 1498 Andreu Borratxina s'obliga en pagar a en Pere Blanquer, present, 17 sous de joc de pilota davant el justícia.

Partida de pilota valenciana

Ben garbellat, hi havia esport a l'edat mitjana, també competicions, i encara travesses. I és que el període medieval no és tan diferent dels segles que vindran després. La pretesa obscuritat d'aquests temps és, tan sols, la necessitat d'alguns de justificar-se, de trobar un significat a l'esmicolament de la història en miquetes per tenir un nínxol historiogràfic. Una millor comprensió de la història passa per tornar de debò a allò que deia Marc Bloch de la història total. Almenys, pense, deuríem mirar de mantenir els conjunts que són més coherents, com els tipus de societat, en aquest cas la societat feudal.